Un tema capdal presideix el treball de Neus Buira: les diverses problemàtiques provocades per la recerca actual de la identitat, i a elles s’hi refereix emprant ordres, sistemes i estructures que provenen de l’imaginari social, utilitzant ficcions creades pels propis individus, contraposant l’anonimat a la seriació, i subratllant les fronteres de la diferència. Aquest procés creatiu, quan l’aplica en la seva vessant fotogràfica, pren un caràcter plenament figuratiu, dedicat exclusivament al retrat.
Aquesta fotografia pertany a la sèrie Retrats (1993), nou bustos masculins i femenins presentats a Lleida en el marc de l’exposició “Missatges xifrats” (1994), que emfatitzen la ingravidesa del nu a partir de la blancor de l’anatomia i el gest translúcid dels cossos representats, i on destaca per sobre de tot l’entorn humà de l’artista —els rostres pertanyen a persones joves, a amics d’edat propera a la seva, — i el fons blanc, que en sèries posteriors com ara Què mires? (1994) i Retrats (1995) es transformarà en negre.
Amb un cos insinuat de forma quasi invisible i en una posició molt propera a la imatgeria budista, Alice levita i ens mira —de fet ens suporta la mirada — ens parla dels temps de la Neus Buira i de les seves vivències, i ens ofereix un pont cap a un món, el seu, que segurament també és el nostre. Hi ha quelcom d’amagat en la seva mirada, una incògnita que no desvetllarem contemplant únicament la inexpressivitat del nostre interlocutor, l’enigma de l’existència, o no, d’altres realitats que ell sembla conèixer. Aquest discurs narratiu tant i tant especial converteix en essencial el suport que el procés de laboratori, les reserves de llums, els filtrats i els retocs fílmics donen a l’obra.
La sèrie Retrats és un dels primers passos de Neus Buira en la seva evolució cap a plantejaments més radicals que ajudin a la supervivència de l’art contemporani en l’actual sistema de valors. El seu és un treball que reflexiona a l’entorn de la idea de l’art entès com un petit refugi, un espai en blanc, on encara és possible expressar sense cap temor ni reserva el que un sent, pensa i viu com a realitat. Darrerament, l’artista lleidatana ha apostat per la reflexió sobre el jo, arribant fins i tot a autoexposar-se, la identitat de l’individu i la seva reivindicació front la despersonalització a la que ens aboca el món actual.
Francesc Gabarrell
