A partir de l’any 1982 Àngel Jové retorna a la pintura i abandona les tècniques d’aplicació fotogràfica que carateritzaren la seva obra des de l’any 1974. Tot i això, treballs com ara aquesta peça del fons del Museu d’Art Jaume Morera esdevenen més aviat una continuació que no pas una ruptura amb la seva etapa anterior. D’una banda es manté la concepció fonamentalment fotogràfica de l’obra i la mateixa gamma d’ocres, daurats i colors terrossos tant característics de l’artista, als quals se’ls hi afegeixen nous colors d’esmalt sintètic; de l’altra, s’accentua la forta càrrega d’elements simbòlics i poètics, barrejats amb personatges o escenografies inquietants que assisteixen, gairebé de forma casual, al desenvolupament suggestiu de l’acció.
Aquesta obra d’Àngel Jové s’inscriu en una definició de la pintura que continua el procés endegat amb la seva experiència en l’art conceptual i, per tant, no és un treball que reflexioni sobre la citació o la captació de models i d’iconografies post-modernes, sinó tot al contrari, és una pintura que té les seves arrels en l’experimentació a partir del retorn a l’origen de la mateixa representació pictòrica. S’estableix, per aquesta raó, una nova dialèctica entre abstracció i figuració dins un marc plenament metafísic. Aquest diàleg que continuament emergeix de l’obra d’Àngel Jové, pot anar cap a vies de representació del tot diverses. En aquest cas s’enmarca dins una visió molt particular de l’art sacre; una peculiar “maternitat” plenament inserida dins aquest concepte metafísic al qual hem fet referència, on les formes i els objectes se’ns apareixen molt lentament, com a provinents d’una memòria ancestral que sempre té un cert i fascinant regust a mort.
Francesc Gabarrell
