Després d’una etapa minimalista marcada per la recerca i experimentació amb el volum escultòric, Antoni Abad torna a fer un pas endavant i s’endinsa en el món de la videocreació i la instal·lació multimèdia. Algunes de les seves primeres representacions en aquests nous àmbits són Mesures Menors (Videoprojecció contínua i text, 1994), Ultimes Coincidències (àudio i Videoprojecció continua, 1995) i Sísif (1996), un camí que el conduirà fins a Ego, que culmina una trajectòria durant els anys noranta que vincula l’artista lleidatà amb els treballs del nord-americà Bruce Nauman i el gal·lès Douglas Gordon.
Partint d’una idea tan simple com una mosca passejant-se per damunt la pantalla d’un ordinador, Abad fa que l’insecte posi de manifest la utilització irònica del mitjà. Ego ens descriu el moviment acumulat d’un nombre creixent de mosques movent-se sobre una superfície blanca, que en acumular-se van construint la paraula JO i la lletra I alternativament, i en separar-se les deconstrueixen totes dues. La repetició constant i infinita d’aquesta dualitat crea i destrueix la frase JO I JO I JO I JO I JO... En el missatge, carregat de transcendència, intuïm un contundent atac a la vanitat humana, a aquell egocentrisme que no ens deixa veure més enllà del propi melic i que ens fa oblidar l’insignificants que som, comparables a una mosca, aquí i ara l’encarregada, irònicament, de construir el nostre ego.
Aquesta peça insisteix en el tema de l’etern retorn i reflexiona sobre la relació existent entre el llenguatge escrit i la percepció visual, tant pròpia del pensament de Wittgenstein i els conceptuals: Ego és llenguatge i imatge alhora, malgrat la seva repetició acabi destruint el sentit d’un i de l’altra; Ego és temps; Ego és paradoxa; Ego demostra la capacitat de comunicació d’Antoni Abad a través dels diàlegs d’oposats... Ego és, en definitiva, un extraordinari exercici d’equilibri entre el concepte i la seducció pura i dura de la imatge.
Francesc Gabarrell
