L’any 1903 Joan Llusà Puig, un empresari vinícola de Barcelona, convocava un concurs de plafons decoratius, les bases del qual estipulaven que els artistes que hi volguessin participar havien d’inspirar-se en cinc assumptes concrets. Entre aquests, l’artista Baldomer Gili i Roig va escollir el tema que portava per títol La repugnant tracta de blanques, vergonya dels pobles civilitzats. Es tractava d’una temàtica complexa i nova alhora, ja que encara que el fenomen del comerç i l’explotació sexual de dones era molt antic, fou a finals del segle XIX i començaments del segle XX que es va començar a considerar com un veritable problema social en que calia intervenir.
Gili Roig va escollir una interpretació al•legòrica. Sota el títol d’Abisme l’artista construí el que podríem denominar una paràbola sobre les conseqüències de la luxúria i la vida frívola, construïda a partir de la representació d'una escena de caire mitològic on unes nimfes són seduïdes per sàtirs, temptades amb tresors, i arrossegades en una profunda i abismal rasa. Aquests sàtirs reben l’ajuda de Canídia, una dona embruixada que impedeix que les nimfes puguin sortir del seu captiveri. La resolució formal de l’obra apuntava a un dels aspectes més significatius en aquells anys de la producció pictòrica de Gili i Roig, l’al•legoria simbolista com una variant temàtica, que no formal, de l’eclecticisme que caracteritzava el global de la seva obra.
L’esbós va guanyar el primer premi i Gili Roig va començar a treballar en l’obra definitiva, primer a Roma a partir del 1904, on gaudia d'una pensió de formació concedida per la Diputació de Lleida, i posteriorment, a Barcelona, on va enllestir el quadre el 1905. El mateix promotor del Concurs, Joan Llusà Puig, va adquirir l’obra. Més tard, seria el seu fill el que vendria l’obra als llavors propietaris del Palau Novella, els senyors Abadal i Simón. En aquest moment la tela és desclava del bastidor i s’encola, enganxant un afegitó, directament sobre el guix de la paret per tal d’ocupar el lloc d’un gran mirall decoratiu en la Sala Noble. Segurament per aquesta raó, l'obra ha sobreviscut fins a l’actualitat als nombrosos propietaris de l’edifici i als espolis als quals s’ha vist exposat durant la seva llarga existència. L’obra fou finalment desenganxada i donada al Museu d'Art Jaume Morera
Jesus Navarro
