Aquesta peça del fons del Museu s’inscriu en el que podríem denominar l’etapa gestual de Rosa Siré (1983-1992), considerada de la seva maduresa artística un cop eliminat qualsevol rastre de figuració. És un treball rigoròs i estricte, denominadors comuns en tot el conjunt d’obra de la pintora lleidatana, on dominen les tonalitats harmòniques, la poca saturació pictòrica i els espais nets amb grans reserves de blanc, i on malgrat tost els detalls semblem deixats a l’atzar, en realitat mai escapen al control de la artista.
Cal, per sobre de tot, d’estacar dos elements clau dins aquesta pintura: d’una banda, la col·locació dels diferents elements dins la composició a partir de la seva distribució en línies clares i plans estructurals i, de l’altra, el gest que, provinent de la pròpia artista, s’incoprora a l’obra sota una forma evidentment cal·ligràfica. Aquest darrer es converteix, de fet, en un dels seus elements més singulars, sobretot pel que fa al procediment utilitzat i al resultat final: un relleu il·lusori, una falsa sensació de tridimensionalitat aconseguida amb un procediment marca de la casa que combina pintura acrílica i espray, i que sotmet l’obra i el propi espectador a un interessant joc de falses i enganyoses pèrspectives internes que converteix en fictici allò que veuen els nostres ulls.
Tot el conjunt contrasta contundentment amb la línia negra horitzontal que talla l’obra en dues meitats, una més geomètrica, a la part superior, i una altra més orgànica, a la part inferior, i que esdevé un clar exemple d’aquesta dualitat que sempre ha configurat l’obra de Rosa Siré, a partir de la definicio de sèries de contraris no dominants i absolutament intercanviables.
Francesc Gabarrell
