Kokovoko.info és el nom d'un projecte fotogràfic de Jordi V. Pou que s'inicia l'octubre de 2009 i que encara està en curs. El plantejament inicial és teòricament senzill, crear un diari personal. Un diari de moments, llocs, vivències, etc. Això, no obstant, amb uns condicionants molt concrets que defineixein la manera de fer-ho i els objectius del projecte. El primer és que cal afegir-hi, com a mínim, una nova imatge de cada dia. El segon és que aquest diari serà públic, contradient el concepte de "diari personal", habitualment privat. En aquest cas es fa públic des del primer moment. I el tercer i darrer és que que per fer les fotografies s'escull la càmera que sempre tinc a la butxaca, la del meu telèfon mòbil.
Brossa fou conscient, al llarg de tota la seva trajectòria vital, de la inesgotable capacitat dels objectes de transportar el sentit que l’ésser humà els hi atorga, i això obrí per a ell un immens horitzó de significats. Les coses ens arriben carregades d’història, contenen un rastre, comporten una significació, però no per si mateixes, sinó perquè s’insereixen en aquest complex entramat que és el llenguatge, i a través del qual es relacionen amb el món. Brossa ho sabia i se’n va aprofitar, arribant fins i tot a fabricar-ne de nous a través d’inesperades, sorprenents i estranyes associacions i modificacions. Les combinacions que Brossa provoca, però, rarament són fortuïtes o arbitràries; el que fa és explotar els simbolismes i les connotacions que l’objecte ja arrossega per revelar un sentit que, sense aquesta associació, restaria ocult. I per aquest camí, els codis de llenguatge convencionals són transgredits però no ignorats, perquè sinó l’objecte rarament podria ser interpretat.
L’obra objectual i visual de Brossa —com la de Duchamp, Broodthaers i Kosuth— té un component eminentment teòric, i es situa sempre al límit de l’art i de la poesia, posant en evidència la multiplicitat de realitats existents en l’àmbit de la creació contemporània, els problemes de delimitació a que s’enfronta en l’actualitat i els processos, tant retòrics com institucionals, que li són afins. El seu és el paper de l’escriptor que fa poesia amb les coses, una escopeta i un apagallums per exemple, i sorprenent-nos amb aquesta transmutació dels objectes ens obliga a fer-nos preguntes.
L’objector és, sens dubte, un dels exemples més clars d’aquest Joan Brossa faedor de móns, del fabricant d’idees capaç de conjugar jocs d’imatges amb temes d’actualitat sociopolítica; del creador que convida com ningú a la reflexió sobre el significat de les paraules i les coses. En un món sacsejat —més enllà del tòpic— per la quotidianitat dels conflictes bèl•lics; en una societat que evoluciona, inexorablement, sota criteris de globalització imposats pels poderosos, la senzillesa del missatge transmès per aquesta magnífica peça del fons del Museu d’Art Jaume Morera resulta d’una actualitat aclaparadora.
Francesc Gabarrell
