L'obra de Gili i Roig cavalca per diferents tendències artístiques, des del prerafaelisme i simbolisme propis de la Sezession alemanya, fins al paisatgisme, passant pel realisme, el decorativisme i el costumisme; tendència, aquesta darrera, dins la qual "La Ricitos" és la seva obra més famosa. Efectivament, estem davant una de les obres més reeixides del període costumista de Gili Roig, localitzat essencialment a la ciutat de Barcelona entre els anys 1912 i 1920. Centrat bàsicament en la reproducció de figures arquetípiques extretes de la pintura folklòrica de tradició castellana, el treball de Gili Roig dins aquest període contrasta clarament amb els principals temes de la pintura catalana dominant durant el primer quart del segle XX. I això és així perquè Gili Roig fou, de fet, un dels pocs pintors catalans que poden enquadrar-se entre els anomenats “regionalistes” espanyols. El nexe d’unió: un interès comú per la pintura de figura i per les escenes de gènere derivades del realisme anecdòtic de l‘últim quart de segle XIX, una visió amable i gens transcendent de la societat, un atractiu tractament del color i l’anècdota, amb suavitat, sense estridències de cap mena, i un domini de la tècnica i el concepte pictòrics absolutament tradicionals.
Difícilment podrem trobar un altre pintor català de la qualitat i dimensió del lleidatà alineat amb pintors tant característics d’aquesta tendència com ara Julio Romero de Torres, Fernando Alvárez de Sotomayor, Eduardo Chicharro Manuel Benedito, Rodríguez Acosta, Ramon de Zubiacharre o d’altres. I aquest és un fet essencial alhora d’entendre la figura i obra de Baldomer Gili Roig, perquè, d’una banda, el singularitza dins la pintura catalana de començaments de segle XX però, de l’altra, li acaba de donar el lloc atípic i marginal que tradicionalment ha comportat l’oblit de la seva figura i obra durant molts anys.
Francesc Gabarrell
