Artistes

Conjunt de recursos

Títol
Artistes

Recursos

list | grid

436 items

  • Abad Gil, Antoni
    Antoni Abad Gil fou un escultor establert a Lleida l’any 1943, amb una àmplia trajectòria en el treball del marbre i la pedra. Des del 1947 participa en diferents exposicions col·lectives d’escultura, principalment a Lleida, Reus i al Saló de Maig de Barcelona l’any 1963. A la Ciutat Comtal també exposa al Palau de la Virreina l’any 1964 i al Col·legi d’Arquitectes el 1966. A la dècada dels setanta celebra importants exposicions individuals a Lleida, Osca, Conca, València, Tarragona i Tàrrega. Pare del també artista Antoni Abad, l’any de la seva mort, el 1987, la Fundació La Caixa li dedicà una important exposició retrospectiva. Francesc Gabarrell
  • Abad Gómez, Francesc
    Francesc Abad és un dels artistes catalans més significatius dels que iniciaren la seva trajectòria en el marc de l’anomenat art conceptual a Catalunya, molt a inicis dels anys 70, tant per la seva continuada línia de treball com per l’esperit transversal característic del seu discurs. És un dels fundadors i integrants fonamentals del “Grup de Treball”, el col·lectiu d’artistes i teòrics més emblemàtic sorgit en el context de crítica i compromís propiciat per les actituds artístiques desmaterialitzades, i amb el qual participà el 1972 a la Documenta V de Kassel. Al llarg de gairebé quaranta-cinc anys d’activitat ininterrompuda, Francesc Abad ha mostrat regularment el seu treball en el conjunt de l’Estat espanyol, i en els darrers anys ha participat en exposicions molt significatives de caire històric i crític, nacionals i internacionals. La seva activitat artística es construeix com una reflexió cultural articulada en forma d’imatges dialèctiques, centrada en la fragilitat de l’home, el paisatge i la paraula, el pas del temps i el pes de la memòria, l’agonia industrial i la progressió històrica, el final de mons que s’acaben, l’exili i el dolor, configurant una particular escriptura dels límits que prioritza clarament el compromís personal i la recerca social per damunt de la qualitat estètica i el caràcter objectual. Una reflexió, en definitiva, molt útil també per repensar els esdeveniments socials i polítics amb els quals s’ha anat determinant la història del segle XX. Manel Clot
  • Abad Roses, Antoni
    Fill de l’escultor Antoni Abad Gil i de la poetessa Teresa Roses, la formació artística d'Antoni Abad es fruit de l’ensenyament del seu pare, complementada amb la llicenciatura en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona, l’any 1979 i els estudis de Gravat a Conca, Londres i Perusa (Itàlia). El seu treball ha evolucionat molt ràpidament, allunyant-se dels conceptes escultòrics tradicionals en els quals es va iniciar com a artista pels volts de l'any 1979 cap a l’ús de les noves tecnologies, camp en què ha esdevingut un dels creadors estatals més singulars. A partir de la seva estada com a artista-resident a The Banff Centre for the Arts (Alberta, Canadà) entre 1993 i 1994, comença a treballar amb videoprojeccions que s’expandeixen en l’espai arquitectònic. D’aquest període és la peça Últimos deseos (1995) i la trilogia de les rates: Errata (1996), Ciències naturals (1997) i Love Story (1998). El 1996 Roc Parés el convida a participar en la plataforma «MACBA en línia» i Abad presenta Sísif, una videoinstal·lació que després es desdoblarà en una versió exclusiva per al web. El 1997 acaba els seus estudis a l’European Media Master de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i a partir d’aleshores centra tota la seva activitat creativa en el mitjà digital, amb propostes com 1.000.000 (1999) o Z (2001-2003), obra que anticipa l’ús de les xarxes socials. De la fotografia, que li va permetre fer evident el seu interès pel moviment en les escultures seqüencials, al videoart, seguida de la informàtica, el net-art i internet com una plataforma de recerca creativa, l’obra d’Antoni Abad expressa la voluntat d’experimentació formal al voltant dels conceptes d’espai i temps, sempre presents en la seva obra. A partir de 2004, i fins avui, Abad treballa amb les possibilitats de la tecnologia mòbil, articulant xarxes de comunicació audiovisuals mitjançant les quals pretén donar veu a col·lectius habitualment ignorats o discriminats pels mitjans de comunicació oficials. La projecció d'Antoni Abad com a artista en el concert nacional i internacional ha anat creixent de manera sostinguda des de l'atorgament del Premi d'Arts Plàstiques Medalla Morera l'any 1990 a la seva ciutat natal, Lleida. Ha exposat a ARCO els anys 1991, 1994 i 1998, al Centro de Arte Reina Sofia el 1997, al Museo de Arte Moderno de Buenos Aires i a la Biennal de Venècia el 1999 (l’únic artista lleidatà que ha aconseguit mai aquesta fita), al New Museum of Contemporary Art de Nova York el 2001, al Hamburger Banhof de Berlí el 2002 i al MACBA els anys 1996, 2003 i 2014. Premi Ciutat de Barcelona d’Arts Plàstiques pel seu treball a les instal·lacions d’art multimèdia de la Sala Metrònom i del Centre d’Art Santa Mònica, guanyador del Golden Nica de l'Ars Electronica dins de la categoria de comunitats virtuals el 2006, considerat el premi més important a nivell mundial pel que fa a l'art i les noves tecnologies i, novament, Premi Ciutat de Barcelona en la categoria de Multimèdia al 2002, per la seva obra Z. L'any 2006 guanya el Premi Nacional d'Arts Visuals, concedit per la Generalitat de Catalunya, pel projecte canal*ACCESSIBLE, i també el Premi Golden Mica del festival Ars Electronica de Linz (Àustria), en la categoria de Comunitats digitals. El 2009 és guardonat amb el premi Innovae de la Fundación Española de Ciencia y Tecnología (FECYT). Actualment viu i treballa a Barcelona, tot i que és habitual que passi temporades en diferents llocs del món. Francesc Gabarrell
  • Aballí Sanmartí, Ignasi
    Ignasi Aballí va iniciar la seva carrera a finals dels any vuitanta vinculat a la pràctica de la pintura. De seguida va recollir els corrents conceptuals per a qüestionar-se els elements propis de la pintura, com ara la representació, el suport o el mateix material pictòric, en obres on l’artista desapareix: deixar assecar pots de pintura o quadres en els quals la imatge és el resultat de les petjades del sol sobre la tela. Com a resposta a la crisi de representació en l’art, o de la impossibilitat de representar res (comuna a escriptors afins com Perec o Enrique Vila-Matas) Aballí inicia sèries, com ara "Les errades,"on esborra amb líquid corrector l’espai del quadre, o sèries realitzades mecànicament, reunint retalls de diaris segons les dades que contenen. A l’exposició “Desapariciones” (Centro Nacional de Arte Reina Sofía, 2002) va introduir per primera vegada elements que provenen del cinema i amb els quals començaria una reflexió més àmplia sobre la imatge en la societat contemporània. Una doble preocupació, per la imatge i per l’estatut de la pintura, que formava el recorregut de l’exposició que li va dedicar al MACBA l'any 2005, i que va viatjar al Museo Serralves d’Oporto i a l’Ikon Gallery a Birmingham. L’obra d’Ignasi Aballí també ha estat present a la selecció oficial de la Biennal de Venècia de l'any 2007, i l'any 2015 fou reconegut amb el Premi Joan Miró. David G. Torres
  • Aguilar Infante, Artur
    Artur Aguilar ingressa l'any 1967 a l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona; posteriorment a l'Escola d'Arquitectes Tècnics de la Universitat Politècnica de Catalunya i, el 1972, a la Facultat de Belles Arts de Barcelona. L'any 1975 Viatja a París i coincideix amb una exposició retrospectiva de Robert i Sònia Delaunay, al Grand Palais. Aquest fet farà que comenci a interessar-se per l'abstracció geomètrica i descobreixi l’obra d’artistes com Poliakoff, Herbin, Morellet, Aurelie Nemours, etc. Aprofitant altres viatges a París es dedica a aprofundir en l'estudi de moviments com el constructivisme, l’art cinètic, el neoplasticisme, l’art concret i el minimalisme. La seva és una obra on la geometria, la matemàtica de les formes i les proporcions, principalment la Proporció Àuria, esdevenen la base compositiva i plàstica. És l'època de les primeres exposicions col·lectives al Palau de la Virreina i a la Fundació Miró de Barcelona. L'any 1980 presenta la seva primera exposició individual al Col·legi d'Arquitectes Tècnics de Barcelona. Són els anys en què la seva obra es torna formalment reduccionista i, mitjançant la seriació d'unes petites pinzellades que ocupen la totalitat de la tela, treballa les gradacions del color. Durant aquest període exposa a la Galeria 491 de Barcelona, Fúcares d'Almagro, TAU de Girona, AB de Granollers, al Centre de Lectura de Reus i al Museu Morera de Lleida, a més de participar en nombroses exposicions col·lectives. L’any 1989 participa a l'exposicio "Arte Geomètrico en España 1957 / 1989" al Centre Cultural de la Villa. El 1994 l'Obra Cultural de IberCaja li organitza l'exposició "Artur Aguilar: Pintures 1984 / 1994" i la porta a Saragossa, Pamplona, Osca, Logroño, Guadalajara i Peralta. L'any 1997 participa en les exposicions "Art Madí" que es fan al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia i al Museu Extremeny i Iberoamericà d'Art Contemporani de Badajoz. Font: arturaguilar.com
  • Aguilar Sanchis, Sergi
    Considerat un dels introductors del conceptualisme a l’Estat espanyol, Sergi Aguilar és un estructuralista que construeix, un creador i delimitador d’espais mentals que enllacen, estèticament, amb la tradició del purisme geomètric i el minimal. Per desenvolupar el seu treball escultòric parteix del dibuix com a eina preparatòria, un instrument al qual atorga molta importància. L’obra de Sergi Aguilar es troba al Museu Guggenheim Museum de Nova York, al MABCA, al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía i al Kunsthalle Mannheim, entre d'altres. Francesc Gabarrell
  • Aguiló Pascual, Antònia
    Antònia Aguiló fou una escultora lleidatana. Es va iniciar en aquesta disciplina tot treballant la ceràmica, per després passar-se a la fusta i finalment al ferro. Aquest darrer ha estat el material més abundant en la seva obra, que a vegades ha combinat amb la pedra o el formigó. El seu treball ha estat especialment valorat en tant que ha sabut trencar, de manera crítica, amb el conformisme figuratiu del darrer terç del segle XX, tot apostant per l'abstracció de caràcter tecnoforme. La seva obra, d'un marcat sentit cívic, es troba principalment en espais públics de Lleida, tot i que també ha realitzat escultures localiyzades en altres poblacions, com ara la seu de la comunitat anglicana de Barcelona, o la ciutat de Fraga. Font: Viquipèdia
  • Agut Bonsfills, Pep
    Format en Belles Arts a la Universitat de Barcelona, Pep Agut ha realitzat diverses estades de treball a Colònia i a París. Viu i treballa entre aquesta ciutat i Terrassa. Partint de la formació en pintura i en fotografia, s'interessa pels límits i les possibilitats de la representació i pel lloc de l'art i l'artista. Mitjançant un ampli repertori de tècniques, posa en joc la relació entre realitat i representació, entre llenguatge i significació i entre imatge i mirada. Amb pintures que es converteixen en relat, teles que incorporen textos, llenços de pintura que construeixen arquitectures, i accions en què l'artista es transforma en prestidigitador, desplega un projecte crític al voltant de nocions com la creació, el silenci i l'espera, el buit i el no-res. Ha presentat exposicions al FRAC Llenguadoc-Rosselló de Montpeller (1997), el Museu d'Art Contemporani de Tel Aviv (1993), el MACBA de Barcelona (2000), el Velan Centre per l'Art Contemporània de Torí (2002) i el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia de Madrid (2021), entre d'altres. Ha participat en mostres com la Biennal de Venècia (1993), la Shirn Kunsthalle de Frankfurt (1996), la Biennal de Sydney (1998) i Art Unlimited de Basilea (2004). La seva obra es troba a col·leccions com la del Museu Jaume Morera de Lleida, la Fundació Vila Casas de Barcelona, i el MACBA de Barcelona. Font: macba.cat
  • Aláez, Ana Laura
    Ana Laura Aláez és una de les artistes contemporànies més completes i de més renom de l’Estat Espanyol. Ella es defineix com una "arquitecta d'emocions" expressades de la manera que creu més convenient, transformant tota la seva vida en art, en un sentit que queda plasmat sempre en una escultura, una fotografia o una instal·lació, on es pot comprendre de manera molt directa allò que desitja expressar. Els seus primers treballs escultòrics, una altra de les branques artístiques en les quals destaca, van ser exposats per primera vegada a l'Espai 13 de la Fundació Joan Miró de Barcelona l'any 1992. Així mateix, la seva primera instal·lació la va dur a terme a la Sala Montcada de Barcelona el 1997, quan va presentar "She Astronauts", convertint tota la sala en una enorme botiga de roba. El 1999 va presentar "Brothel" a la Galeria Juana de Aizpuru, una instal·lació que la va catapultar a nivell internacional. Entre altres sales ha exposat al Kunstmuseum de Bonn i al Museum Moderner Kunst Stiftung Ludwing de Viena. I ha mostrat els seus treballs en ciutats com ara Toquio, Madrid, Berlín, París, Milà o Londres. L'any 2003 va publicar el seu llibre "Flúor", una sèrie de fotografies acompanyades de textos propis on desenvolupa i mostra les seves inquietuds estètiques. Font: artespain.com
  • Alfonso Garcia, Jordi
    Artista graduat a l’Escola Municipal de Belles Arts de Lleida, ha complementat la seva formació artística amb diversos seminaris organitzats per la mateixa escola, com el taller dirigit per Antoni Muntadas dins el programa del QUAM-Lleida, i els estudis de fotografia i reproducció de la imatge, disciplines que prendran protagonisme en la concepció dels seus treballs.Ha participat a diverses exposicions col·lectives per terres catalanes i franceses, i també ha protagonitzat diverses exposicions individuals a Lleida i Barcelona. El seu treball ha estat seleccionat a la Quarta i Sisena Entrega, i també ha col·laborat en la programació i comissariat conjunt de diverses exposicions celebrades a la Universitat de Lleida i al Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de la ciutat, totes durant els anys 90. Eva Rodríguez Yllana
  • Almarcegui, Lara
    Després d'estudiar a la Facultat de Belles Arts de Conca, Lara Almarcegui es trasllada a Holanda per prosseguir els seus estudis a l'Atelier 63 d'Amsterdam i instal·lar-se durant un temps a Rotterdam. Des que el 1996 va ser seleccionada per participar a la Muestra de Arte Joven de Madrid, els seus projectes han estat mostrats a l'Stedelijk Museum Bureau d'Amsterdam (1999), al Witte de With de Rotterdam (2000), a la Clock Tower Gallery del P.S.1 de Nova York (2001) i a la Sala Montcada de la Fundació La Caixa de Barcelona (2003). S'interessa per I'arquitectura, però concretament per aquells aspectes que posen de manifest la relació d'aquesta amb el context social en què s'implanta, amb subtils intervencions que intenten destacar allò que sovint ens passa inadvertit. Glòria Picazo
  • Almela Company, Justo
    Pintor i dibuixant format a l’Acadèmia de Belles Arts de San Carles de València. Treballa amb Joaquín Sorolla a Madrid i, l’any 1924, es trasllada a Lleida per ocupar la plaça de Catedràtic de Dibuix Artístic a l’Institut de Segona Ensenyança d’aquesta ciutat. Amb la perspectiva que donen els anys, la seva figura com a professor l’ha convertit en un dels referents clau per a la formació bàsica de bona part dels noms més destacats de l’art lleidatà contemporani —com ara Antoni Garcia Lamolla i el propi Leandre Cristòfol— que passaren per les seves classes. Creativament, el treball d’Almela se centra, bàsicament, en la representació naturalista de la figura humana, molt influenciada per la llum i el color propis de l’escola valenciana d’on provenia. Francesc Gabarrell
  • Alvargonzález, Chema
    La vida de l'artista Chema Alvargonzàlez és una vida nòmada i deambulant, marcada pels canvis constants de residència. Alvargonzàlez passa la seva infància entre València i Castelló. A Londres i Madrid viu la seva joventut d'experimentació i recerca, que coincideix amb la mort de dues germanes i,posteriorment, del pare. És en aquest context, marcat pel dolor de la pèrdua i l'absència, que es planteja seriosament ser artista i comença Belles arts a l'Escola Massana de Barcelona. Acabarà els estudis a finals dels anys 80 a Berlín, a la Hochschole Der Künste, on serà deixeble de l'artista Rebeca Horn. El seu caràcter curiós i inquiet l'empeny a recórrer diverses ciutats del planeta. Els darrers vint anys de la seva vida viurà a cavall de dues ciutats: Barcelona i Berlín. La ciutat alemanya, tant per la seva efervescència cultural com per les facilitats, llibertat i recursos que ofereix a l'artista, esdevé la seva font d'inspiració i d'intercanvi d'idees. Mentre Berlín el nodreix i l'estimula, Barcelona el permet digerir i es converteix en el seu centre de producció. A Berlín experimenta les emocions de la caiguda del mur (1989) i la gran reconstrucció de la ciutat. Alvargonzález esdevé cronista dels espais buits i incongruents de la metròpolis. En el seu treball s'enfronta a la ciutat, a la seva fugacitat, buscant els rastres provocats per l'absència i fixats en la memòria. Alvargonzàlez és considerat un dels artistes més representatius de la primera globalitat tecnocultural. Pertany a una generació d'artistes que, com Eulàlia Valldossera, Daniel Canogar, Jordi Colomer, Mabel Palacín, Antoni Abad i Alícia Framis entre d'altres, inicien la seva carrera als vuitanta i participen de ple en el desenvolupament del discurs artístic de la dècada dels noranta amb recerques en l'àmbit de la fotografia i l'art multimèdia. La seva obra s'expressa a través d'un llenguatge que híbrida, en forma d'imatge, llum i paraules, i gira al voltant de les relacions de la persona humana en un context urbà. La llum és un element essencial en l'obra d'Alvargonzález. La llum com a element d'energia, font de coneixement i indicador del pas del temps. Alvargonzàlez domina l'efecte de la llum i la utilitza per crear atmosferes, moviments irreals i diferents significats impregnats d'una peculiar sensació de fugacitat. És evident la influència d'artistes com Bruce Nauman, Donen Flavin i Mario Mertz, introductors del fluorescent i el neó en el llenguatge artístic. Paral·lelament, la paraula també és un element molt present en l'obra d'Alvalgonzález. Inspirat en els poemes de Mallarmé, utilitza la paraula tant pel seu significat com per la seva forma arquitectònica. Paraules corpòries que es converteixen en escultures amb un doble joc formali conceptual. La paraula lligada a la memòria. En els últims anys de la seva vida, Chema Alvargonzàlez esdevé un artista de prestigi internacional, reconegut com a fotògraf i video-artista, així com per les seves intervencions a l'espai públic. Amb la creació de GlogauAIR-residència d'artistes sense ànim de lucre al barri de Kreuzberg (Berlín), l'artista posa de manifest una de les seves qualitats més importants: donar i compartir per crear i regenerar idees i projectes. Fins a l'actualitat aquest centre contínua sent un punt de trobada per a artistes i creadors de tot el món. Chema Alvargonzàlez mor per malaltia als quaranta-nou anys a la ciutat de Berlín. Jesús Navarro
  • Amat Noguera, Frederic
    Frederic Amat és un artista i escenògraf català. Va néixer el 1952 a la ciutat de Barcelona, on va estudiar disseny de decorats i arquitectura al costat de Fabià Puigserver. Al final de la dècada del 1970 realitza diversos viatges fins a Àfrica i Amèrica del Nord, on descobreix el seu interès per les arts escèniques. A la dècada del 1970 inicià la seva obra pictòrica de tendència experimental i conceptual. Influenciat per Antoni Tàpies i Joan Miró. Amat utilitza els colors la pintura amb finalitat expressiva, sotmetent les seves teles a un procés manipulatiu en el qual utilitza tota mena de tècniques: collage, assemblatge o resina, entre d’altres. L’any 2005 fou l’encarregat de dissenyar el trofeu que acredita els guanyadors del Premi Internacional Terenci Moix, realitzant per l’ocasió un peix de fang amb el segell del premi envoltat per una serigrafia. L’any 2007 va ser guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Visuals, concedit per la Generalitat de Catalunya, per l’exposició realitzada a la Galeria Carles Taché en la qual va reunir la seva obra pictòrica, escultòrica i multimèdia. Aquell mateix any va decorar el vestíbul d’accés a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès amb el mural «La Porta dels lectors». Font: Tinta Invisible edicions
  • Amengual, Toni
    Llicenciat en Biologia per la Universitat de Barcelona, Toni Amengual va estudiar fotografia a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya i va cursar un postgrau en fotoperiodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre les seves últimes exposicions individuals destaquen: Flowers for Franco (2021), Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma; Androids in the Woods (2019), Sala d’Exposicions La Misericòrdia, Palma; Devotos (2017), Centre d’Art de Les Bernardes, Salt, Girona; Holydays (2016), Casal Solleric, Palma; F.O.C. (2013), IDEP, Barcelona. El seu treball ha estat guardonat amb el Premi Art Jove de Fotografia de Balears 2005, Descubrimientos PhotoEspaña2010, el Premi Nou Documentalisme de la Fàbrica 2013, Premi CREART (2016) o el Premi de FotografiaContemporània de Mallorca 2018, entre d’altres. A més, PAIN (2014) va ser distingit amb el premi al millor fotollibreautoeditat a PhotoEspaña 2015, Devotos (2015) va rebre el premi ArtLibris Banc de Sabadell i Flowers for Franco (2019) va ser seleccionat per la revista Time com un dels millors fotollibres de l’any. El 2021 va rebre la beca de la Reial Acadèmia d’Espanya a Roma, on va desenvolupar els seus dos últims projectes, ICONA i ORNAMENTO. Font: rociosantacruz.com
  • Amorós Vilà, Tonet
    Tonet Amorós estudia a l’Escola Masana de Barcelona. La seva trajectòria expositiva s'incia l'any 1986 al XXV Premi Internacional de dibuix Joan Miró. A partir de llavors ha presentat els seus treballs per diverses sales i espais públics de la península. I, a partir de 1992, fa el salt a l'àmbit internacional. No obstant això no ha perdut el contacte amb la seva ciutat natal, on ha protagonitzat diverses mostres al llarg de la dècada dels 90, i des de 1998 la seva obra "Lemuria" es troba instal·lada a la canalització del riu Segre. Es tracta d'una escultura de bronze de tres metres d'alçada, en forma de larva —iconografia característica del món creatiu d'Amorós— envoltada i subjectada per tres pollancres, en record d'una plaga que afectà el bosc de ribera que anteriorment ocupava aquest indret. El treball de Tonet Amorós està íntimament relacionat amb l’espai on es desenvola. Elaborat amb diversos materials, posa de manifest la complexitat i la multiplicitat de facetes del fenomen artístic. L’autor acostuma acompanyar la seva obra plàstica amb textos literaris, en un intent d’extrapolar el sistema lingüístic a les arts visuals. Juan Manuel Nadal Gaya
  • Ancarola, Nora
    Artista visual, viu i treballa a Barcelona des del 1978. L'any 1998 és llicencia en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i comença a realitzar estudis sobre tècniques, processos, expressions audiovisuals, teoria i pràctica de l'art contemporani a Buenos Aires, Copenhaguen, Roma i Barcelona. A partir d'aquest mateix any dirigeix, juntament amb Marga Ximenez, el MX ESPAI 1010. Totes dues creen, l'any 2004, l'editorial MX Edicions 1010, que el 2008 rep el Premi a les Iniciatives Culturalsel de l'Associació de Crítics d’Art de Catalunya. Per la publicació de "Polititzacions del malestar" (amb Laia Manonelles i Daniel Gasol) rep el Premi a la millor publicació de l’any 2018 per part de la mateixa Associació de Crítics d’Art de Catalunya. L'any 2020 rep el Premi-beca Multiverso, atorgada pel BBVA. Coordina i comissaria cicles i exposicions com ara "Videopak" (Cicle anual de vídeo-instal·lacions), "Lo desconegut dels coneguts", "Dobles pells", i "Novíssims", entre d’altres, a la vegada que es dedica a l’ensenyament artístic. Font: noraancarola.com
  • Anònim
    S'entén com a autor anònim aquell del que se'n desconeix el nom i no es pot aïllar clarament d'entre la resta d'autors dels qui no es coneix el nom, sense perjudici que pugui ser identificat en un futur. Esther Solé
  • Armengol Ballbè, Josep
    Josep Armengol fou un escultor terrassenc, alumne de Francesc Galí a Barcelona, influït per Josep Llimona i pel francès Joseph Bernard. La seva producció se centrà en estatuetes de terra cuita i bronze. Font: enciclopedia.cat
  • Arranz Bravo, Eduard
    Entre el 1970 i el 1980 Arranz-Bravo treballa conjuntament amb el també pintor Rafael Bartolozzi, amb qui realitzarà diverses obres, accions, edicions gràfiques, dissenys i murals, com el de la fàbrica Tipel de Parets del Vallès, segurament la icona més gran del pop art a Catalunya. Tot i començar conreant l’informalisme, l’any 1961 abandona aquest moviment per endinsar-se en un vocabulari formal i conceptual clarament influenciat pel surrealisme i el simbolisme, tot i que encara manté certa proximitat al pop. L’any 1981 representa Espanya a la Biennal de Venècia i el 2009 s’inaugura la Fundació Arranz-Bravo a l’Hospitalet de Llobregat. Francesc Gabarrell
  • Arregui, Manu
    Llicenciat en Belles Arts per la Universitat del País Basc en l'especialitat d'audiovisuals. L'any 2001 Manu Arregi realitza el taller Arte&Electricidad a Arteleku i el 2003 participa a Internacional Studio & Curatorial Program, Artist in Nova York. Entre les seves exposicions individuals es pot destacar "Sed de infinito" (Centro Cultural Montehermoso, Vitòria, 2007), "Un impulso lírico del alma" (Espacio AV, Murcia, 2007) i "On my Own" (Fundación BilbaoArte, Bilbao, 2003), i ha participat en exposicions col·lectives a ARCO 2008, Museu Guggenheim (2007) i MUSAC (2007). L'any 2002 va rebre la Beca d'Arts Plàstiques de la Fundación Marcelino Botín i el 2006 la Menció d'Honor de Generaciones 2006 de Caja Madrid. Glòria Picazo
  • Artés Garcia, Paula
    Graduada en fotografia i creació contemporània, Paula Artés ha realitzat un postgrau de disseny gràfic i un d’audiovisual per a fotògrafs a l'Idep Barcelona. Ha set assistent personal de la fotògrafa Tanit Plana, del 2015 al 2017, de producció a l’editorial RM, del 2016 al 2017, i studio management de l’estudi del fotógraf Jordi Bernadó, des de 2019 fins al 2021. Actualment exerceix de docent al graduat de fotografia a l'Idep Barcelona. Paula Artés
  • Artigau Seguí, Francesc
    Francesc Artigau és un altre integrant de l’anomenada Generació del 60, un grup d’artistes provinents de l’Escola de Belles Arts de Barcelona que, pels volts de l’any 1966, amb una sòlida formació acadèmica i una evident estima per l’ofici, es donaren a coneixer a partir del que s’anomenà com a neofiguració. De tots ells (Arranz-Bravo, Bartolozzi, Carbó, Chancho, Llimós, Mora, Niebla, Sala, Serra de Rivera i Vilà) Artigau fou el més extravertit, el més obert a l’espectacle humà i a la crònica de la realitat. Partint d’un realisme inicial irònic i crític amb l’entorn burgès del moment deriva, amb el pas dels anys, cap a una accentuació del to intimista, el gust per les forems clàassiques i el diàleg obert entre figures i paisatges. Francesc Gabarrell
  • Arza, Mar
    Mar Arza viu i treballa a Barcelona. Al llarg de la seva carrera ha exposat les seves obres en importants galeries i centres d'art com La Virreina, Centre de la Imatge (Barcelona), Cincinnati Contemporary Arts Center (Ohio), Meessen De Clerq Gallery (Brussel·les), Galeria Estampa (Madrid), Tecla Sala (L'Hospitalet de Llobregat) i Moscow International Biennale of Young Art (Moscou). Les seves obres formen part d'importants col·leccions tant nacionals com internacionals: Colección Norte ( Govern de Cantàbria), IVAM (València), Fundació Banc de Sabadell (Barcelona), The Shore Collection (Ohio), Artphilein Foundation (Liechtenstein), Galila Barzilai Collection (Brussel·les), Museu de Valls (Tarragona), Fundació Vila-Casas (Barcelona), Universitat de Barcelona (Barcelona), Col·lecció Ventós Omedes (Barcelona). L'obra de Mar Arza es caracteritza per un tractament plàstic de la paraula i el llenguatge, mitjançant tècniques d'intervenció i reescriptura de textos. Els seus treballs se situen en aquest espai d’intertextualitat on es creuen paraula, significat i cos. Si entenem el cos com un text viu, llavors Mar Arza reescriu cossos, cossos de dones, encastats en lèxics i sintaxi que l'artista desconstrueix, obrint-los així a noves significacions. Mar Arza és una artista compromesa amb resignificar i reescriure el cos femení. Font: Galeria Rocio SantaCruz
  • Ayala Marina, Francisco María
  • Badiola, Txomin
    Artista plàstic fundador de la Asociación de Artistas de Vascos, va estudiar pintura a la Facultat de Belles Arts de la Universitat del País Basc, on també hi exercirà com a professor des del 1983 al 1988. Al costat d'altres escultors com Pello Irazu, Àngel Bados, Juan Luis Moraza o Mª Luisa Fernandez, amb els quals havia coincidit a l'esmentada Facultat de Belles Arts, formarà part del grup denominat Nova Escultura Vasca, que va contribuir a la renovació de l'art a euskadi i l'estat Espanyol durant els anys 80. El 1986 se li atorga el Premi d'Escultura del País Basc i el premi ICARO a l'artista jove més excel•lent. L'any 1987 comissaria la primera exposició antològica de l'obra de Jorge Oteiza organitzada per la Fundació Caixa a Madrid, Barcelona i Bilbao. A l'any següent trasllada la seva residència a Londres on inicia un procés de relectura de la seva pròpia obra que el durà a la deconstrucció de la mateixa, i que plasmarà en la instal•lació Qui tem a l'art?, presentada al centre Riverside Studios de Londres i a la Galeria Solitud Lorenzo de Madrid. El 1990 es trasllada a Nova York, ciutat on hi resididirà durant més de vuit anys. Allí incia els seus treballs basats en una major hibridació dels mitjans i la construcció de dispositius escultòrics en els quals les situacions espacials, el vídeo i la fotografia interactuen amb l'espectador. L'any 1995, i posteriorment el 1997, Arteleku de San Sebastià el convida, al costat d'Ángel Bados, a impartir uns cursos sobre creació contemporània que, amb el pas dels temps, s'han demostrats essencials per a la confirmació de tota una nova generació d'artistes bascos, com ara Jon Mikel Euba, Itziar Okariz, Manu Muniategiandikoetxea, Sergio Prego, Asier Mendizábal, Iñaki Garmendia, Ibon Aranberri, etc. L'any 2002 dur a terme al Museu dÁrt Contemporani de Barcelona (MACBA) la primera retrospectiva de la seva obra, titulada Malas Formas, que posteriorment s’exposarà al Museu de Belles Arts de Bilbao. L'any 2007 el Musée d`Art Moderne Saint Etienne Metropole, li dedica una exposició recopilant les seves instal•lacions dels últims 10 anys titulada La Forme Qui Pense. L'any 2004 tornar a fer de comissari al costat de Margit Rowell per a una exposició sobre l'obra de Jorge Oteiza titulada Mito i Modernidad, organitzada pel Museu Guggenheim de Bilbao a les seves seus de Bilbao i Nova York així com per al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia de Madrid. Des de l'any 1998 viu i treballa a Bilbao. Francesc Gabarrell
  • Baiget Piqué, Òscar
    Pintor, gravador i dissenyador. La seva formació artística s’inicià de forma autodidacta amb el dibuix i l’aquarel·la per passar més tard, el 1993, a la pintura a l’oli, tècnica que decidí perfeccionar amb el mestre restaurador i pintor Josep Antoni Ferrer. Dos anys més tard s’endinsà en el terreny del gravat al metall i linòleum de manera autodidacta, posteriorment també es formà en fotografia i en els últims anys també ha experimentat amb l'escultura en ferro. Ha exercit com a dissenyador publicitari i decorador d'interiors per a empreses de l'àmbit privat, ha estat reconegut amb diversos premis i ha protagonitzat diverses exposicions, principalment en sales de Ponent. Eva Rodríguez Yllana
  • Balasch Solanes, Jordi
    Dibuixant, ilustrador, aquarel.lista i artista plàstic. Més conegut com a dibuixant de premsa, comença a dibuixar al diari "Segre" de Lleida l’any 1986, amb una tira anomenada “Benito Sidral, reportero total”. Al mateix diari publica “L’home del Sofà”, un complement a les informacions sobre la programació de la televisió. L’any 1989 passa a dibuixar al diari "La Manyana" de Lleida, on realitzarà un dibuix diari de crítica local a la pàgina d’opinió fins l’any 2005. Durant tot aquest temps realitza altres il·lustracions pel mateix diari, i segueix explotant el personatge que apareixia al diari "Segre". Publica tres llibres: “Byològic”, que representa la relació entre l’home i la natura a la jungla selvàtica en clau d’humor, "Zaping”, un recull de vinyetes de “L'home del sofà”, i "Marracades”, un recull dels acudits de premsa diaris sobre la política lleidatana durant els anys 1993 al 1994. També ha publicat al diari barceloní "Brusi". Font: lleida.com
  • Ballester, Juan Pablo
    Juan Pablo Ballester va néixer a Camagüey i es va formar en art a les principals escoles del país (Escuela Elemental de Arte de Camagüey, Escuela Nacional de Arte de la Habana i Instituto Superior de Arte de la Habana). Fou a Cuba on va iniciar la seva trajectòria expositiva, fonamentada en la fotografia. Inicialment els seus treballs feien referència a la realitat cubana, però amb el pas del temps va focalitzar l'atenció en els canvis culturals, socials i polítics del seu país. La seva primera exposició personal la realitza l'any 1986, Pintures abstractes a la Galeria de l'Escola Nacional d'Art, l'Havana, Cuba, a més es pot esmentar la seva participació en l'any 1991 amb Juntos i Adelante. Art, Política i Voluntat de Representació com a col·lateral a la Cuarta Bienal de l'Havana, Casa del Jove Creador, l'Havana, Cuba. Entre les mostres col·lectives en què ha participat es destaquen Relleu ISA col·lateral a la Segona Biennal de l'Havana 1986, Galeria El Pasillo, Institut Superior d'Art (ISA), l'Havana. L'any 1994 s'instal·là a Barcelona, i a partir de llavors el seu treball es va anar distanciant progressivament de referències biogràfiques i va anar endinsant-se en el treball dels estereotipus, tot fent col·lidir universos aparentment oposats en les seves fotografies, entre les que destaca especialment la sèrie "En ninguna parte". Glòria Picazo
  • Barberà Farré, Josep
    Josep Barberà fou pintor, dibuixant i cartellista especialitzat en la tècnica de l’aquarel·la. La seva figura, que cal situar entre els grans paradigmes de l’ambient artístic lleidatà de postguerra, ha estat tradicionalment lligada al grup de Josep Benseny, de qui era cunyat, però també se situa al costat d’alguns dels principals artistes vinculats a l’Escola del Cercle de Belles Arts, sobretot Leandre Cristòfol i Ernest Ibáñez, amb els quals mantingué una estreta amistat. Aquesta relació i el fet de situar-se sempre un xic a l’ombra d’alguns dels noms més reconeguts de la tradició artística lleidatana fa que Barberà sigui un creador encara per descobrir, sobretot en la seva vessant de fotògraf, tot i l’important paper protagonitzat en la recuperació cultural de Lleida i en la fundació del Cercle de Belles Arts. Francesc Gabarrell
  • Bartoletti, Josep
    Josep Bartoletti fou un pintor i dibuixant lleidatà, fill del marbrista italià Farruccio Bartoletti, que tingué taller a la Rambla de Ferran de Lleida a principis del segle XX. Com a il·lustrador es responsabilitzà de l'aparell gràfic de la revista Lleida entre 1927 i 1929, i també es dedicà al dibuix publicitari. L'any 1930 va participar a l'exposició del grup Cau d'Art, i també va presentar obra a les exposicions-concurs de primavera dels anys 1934 i 1935. Després de la Guerra Civil reprengué la seva activitat com a pintor i decorador i mantingué una escola de dibuix i pintura al número tres del carrer de Magdalena, on, entre d’altres, Miquel Roig Nadal en fou alumne. Juan Manuel Nadal Gaya
  • Barzaghi, Francesco
    Francesco Barzaghi va néixer a Milà l’any 1839. Va estudiar a l’Acadèmia de Brera, on va aprendre les tècniques de l’escultura. En la seva obra destaca la interpretació de temes al·legòrics, com la Deessa de les Flors i Friné, que presentà a París el mateix any de la seva realització, el 1867. També és l'autor d'obres amb temes de caràcter sagrat, com les realitzades l’any 1865 per al Duomo de Milà, i les escultures de Tomàs i Bartomeu que va dur a terme el 1870 per a la Catedral de Bèrgam. L’any 1880 va començar a impartir docència d'escultura a l’Acadèmia de Brera, una tasca que va desenvolupar fins l’any de la seva mort, el 1892. Brenda Llobera
  • Basurama
    El col·lectiu Basurama va néxier a l'Escola d'Arquitectura de Madrid l'any 2001 com una iniciativa més d'un grup informe d'estudiants. Durant tres anys va desenvolupar les seves acrivitats gairebé exclusivament en aquell espai sota el format de festival. A poc a poc aquest format va anar evolucionant i ampliant-se fins que va necessitar sortir de l'àmbit universitari. L'any 2004, amb la seva primera exposició en un centre cultural, el col·lectiu es va consolidar i va començar a obrir definitvament el seu àmbit d'estudi i actuació, tot cercant la manera d'establir-se com una plataforma pluridisciplinar on diferents personatges de l'entramat social entren en contacte i treballen junts. Basurama ha realizat activitats en diferents llocs, com Brussel·les, Sant Sebastià, Sao Paulo, Linz, Caraques, Palma de Mallorca, Bogotà o Valdemoro, i té la seva base a Madrid. Actualment el col·lectiu el conformen Yago Bouzada Biorrun, Benjamín Castro Terán, Albert Nanclares da Veiga, Juan López-Aranguren Blázquez, Ruben Lorenzo Montero, Manuel Polanco Perez-Llantada, Pablo Rey Mazón i Miguel Rodríguez Cruz. Glòria Picazo
  • Batlle Campderrós, Josep
    Pintor autodidacta, va començar des de molt jove a practicar el dibuix i la pintura. A Barcelona va conèixer Joan Vila Puig i Rafael Benet. Aquest darrer fou qui l'aconsellà que es retrobés amb el paisatge de la Segarra, reflectit amb gran claredat, sensibilitat i serenor en bona part de les seves obres. Tot i la seva identificació amb les terres que el van veure néixer, i on va produir la fracció més important de la seva obra, també va pintar marines a Blanes i a Mallorca, i va passar temporades amb la seva germana a Castella, on va elaborar diversos paisatges. Va participar al Saló Monjuïc de Barcelona el 1933 i la seva obra va ser presentada també a Lleida, a l’exposició de final de curs de l’Escola de Belles Arts de l'any 1949 i a la col·lectiva “Un segle de pintura lleidatana" de la Galeria Terra Ferma el 1977. Quinze anys després de la seva mort, l'any 1978, se li va dedicar una exposició antològica a Cervera. Juan Manuel Nadal Gaya
  • Bayona Fernández, Albert
    Artista visual, docent i promotor cultural. Els treballs d'Albert Bayona en el món de la creació artística incorporen diferents disciplines, com la pintura, el dibuix, la, fotografia, el vídeo, les tecnologies digitals i la música. Format com a dibuixant projectista, va assistir a les classes de Leandre Cristòfol i Víctor Pérez Pallarés a l'Escola del Cercle de Belles Arts deLleida. L'any 1985, després d'una època dedicada a viatjar arreu del món, s'instal·la definitivament a Lleida. Des del 1986 exerceix de professor a l'Escola Municipal de Belles Arts (actual Escola d'Art Municipal Leandre Cristòfol) assumint-ne la direcció entre els anys 1995 i 2000. Una època especialment activa com a promotor cultural i artístic en què Bayona participa en l'organització de les diverses edicions de les Beques "Entrega" als nous creadors (Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Lleida) i dirigeix la programació expositiva de la Galeria Periferiart i de les sales d'exposició municipals del Roser i de la Plaça Sant Joan. També coordina els Tallers d'Art de Montesquiu a Lleida, i exerceix les funcions de codirector de la Mostra de Cinema d'Animació de Lleida, Animac. A finals dels anys vuitanta, despres de consolidar-se com a pintor, Bayona avança cap a l'art digital i les noves tecnologies. Des d'allí explora el seu interès pel paisatge, la transformació del territori, la contradicció i l'oposició de conceptes, en una obra cinematogràfica que reflexiona sobre els mecanismes d'engany i percepció del mitjà audiovisual. De manera individual o col·lectiva, Albert Bayona ha presentat els seus treballs en espais com ara el MACRO (Museu d'Art Contemporani de Roma), el Taipei Fine Arts, el Centre d'Art La Panera, el Morera, Museu d'Art Modern i Contemporani de Lleida, el Centro Cibeles, la Petite Gallerie, Hangar Centre de producció i recerca, l'ACVIC, el Centre d'Art Contemporani de Glasgow, l'Ex-New Centre d'Art Contemporani de Sulbiate, el Centre d'Arts Santa Mónica o el Torrance Art Museum. I ha mostrat les seves obres en diferents fires i festivals, com ara ARCO, Videoformes, SplitInternational Festival, LOOP Festival, Athens Digital Arts Festival, Madatac, Muces Muestra de CineEuropeo, FILE Video Art o l'Open Panoràmic. Els seus treballs formen part de la Col·lecció Nacional d'Art Contemporani de la Generalitat de Catalunya, del catàleg de la distribuïdora de vídeo art HAMACA o del fons de la biblioteca i centre de documentació del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia. El 1985 va obtenir el segon premi al “ XXIV Premi Internacional de Dibuix Joan Miró” (Fundació Joan Miró) amb l'obra "Variacions sobre una estètica racional", exposada l'any 1986 al Taipei Fine Arts Museum. El 2008 l'obra "Monday to Friday" fou distingida amb el Premi Vasudha al millor curt sobre Medi Ambient a l'International Film Festival of India-Goa. El 2014 obté un Accésit al VII Premio Videoarte, El Almacén de las Artes, Astillero,Cantabria. El 2016 el curt "Cosmonaut" fou seleccionat per formar part de la secció oficial de la Muestra de Arte Audiovisual Digital y Tecnologías Contemporáneas (MADATAC), celebrada a l'espaid'art contemporani Centro del Palacio Cibeles de Madrid. El 2021, l’obra "Pietro 8" fou distingida amb la Menció especial del jurat al Samskara Internacional Film Festival de Dehradun, India. Amb l'obra "Pandemia" ha ontingut, el 2021, el Premí "Outstanding Achievement Award" al World Film Carnival de Singapore i al TIFF. Tagore Internacional Festival de Bolpur, India. I el 2022, el primer premi al Festival de Cinema de Culte de Calcuta. Font: Vikipèdia
  • Beà Font, Josep Maria
    Josep Maria Beà és un autor de còmics, il·lustrador, novel·lista i editor que es va formar a l'agència Selecciones Ilustradas, i que va destacar pels seus còmics de terror, editats per l'editorial Warren Publishing a la dècada de 1970, i pels còmics de ciència-ficció i de fantasia d'arrel surrealista de principis de la dècada de 1980. Va ser, al costat de Carlos Giménez, Enric Sió, Esteban Maroto i Jordi Bernet, un dels renovadors del còmic espanyol. També va ser el primer autor espanyol a desenvolupar i dibuixar els seus propis guions als Estats Units. Va signar algunes de les seves obres amb variacions del seu nom com ara José Beá, José Mª Beá i amb pseudònims com Norton o Sánchez Zamora, mitjançant els quals va abordar el còmic eròtic o el còmic policíac. Josep Maria Beà és un dels autors essencials i més importants del boom del còmic adult a Espanya Font: Viquipèdia
  • Bea Pelayo, Luis
    Pintor espanyol de retrat i paisatge. El 1925, arran de la mort del seu germà, va heredar el títol de Marquès de Bellamar. Acadèmic de San Luis de Saragossa des de 1928, va ser condecorat amb la gran placa de l'Acadèmia Hispanoamericana de Cadis, de la qual n'era membre des de 1925. Les seves referències artístiques de l'època són escasses, com també va ser molt rara la seva participació a les Exposicions Nacionals. Va viure durants uns anys a París on, a partir de la seva amistat amb Eduardo Chicharro, es va relacionar activament amb la colònia d'artistes espanyols establerts a la capital francesa i va establir contacte personal amb Sorolla i Benedito. Realitzà alguna incursió en el món de la fotografia. Ell és l'autor, de fet, de la vista parcial de l'estudi de Carlos de Haes que es va publicar a La Ilustración Española i Americana el 1899. A més, fou col·leccionista d'obres d'art, i el 1948 va donar la seva col·lecció de pintures al Museu de Belles Arts de Còrdova. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
  • Beltrán, Erick
    Erick Beltrán és un artista establert a Barcelona. El seu treball s'articula a partir de múltiples investigacions encaminades a entendre, analitzar i qüestionar els mecanismes que estructuren els discursos científics, filosòfics, polítics, econòmics i culturals de la societat actual. A partir dels seus projectes queda clar que disposa d'una gran capacitat per abraçar diferents àrees de coneixement i que, després d'estudiar-les a fons, ens les retorna a través d'instal·lacions formades per infinites capes conceptuals, formals i tècniques, com ara arxius, diagrames, mapes conceptuals, dibuixos, textos, escultures, etc. Els seus treballs tenen ambició intel·lectual, emergeixen d'una insaciable set d'erudició que aspira a bastir un coneixement universal. Antoni Jové
  • Benseny Piñol, Josep
    Testimoni compromès de continuïtat entre l’abans i el després de la Guerra civil, Josep Benseny (Lleida, 1914-1952) fou un artista pont entre aquest dos moments cabdals de la nostra història, i un protagonista clau en la represa artística dels anys quaranta, i en la fundació del Cercle de Belles Arts de Lleida l'any 1947. Com a conseqüència directa d’una situació sociopolítica que imposava una ruptura total amb el passat, i en absència dels mateixos protagonistes de l’avantguarda, la figura i l'obra i de Josep Benseny —encara lligades al període de modernitat anterior— sobresurten de la resta i esdevenen punts de referència natural en un panorama artístic completament desolat. L’experiència i el mestratge pictòric que aporta estimularan a tota una nova generació d’artistes que, al llarg de la dècada dels cinquanta, parlaran amb veu pròpia i impulsaran el camí cap a la renovació del panorama artístic lleidatà. Tot i que la seva obra pictòrica no va superar mai els límits del concepte de realitat representada amb tècniques heretades dels impressionistes —única forma d’expressió plàstica relativament moderna acceptada pel franquisme— el singularitzava una excepcional capacitat de reflectir l’emoció artística i la pròpia personalitat. La seva mort el 1952 posava fi a una curta trajectòria sense la qual, però, resulta molt difícil explicar el món artístic durant la postguerra lleidatana. Francesc Gabarrell
  • Benvenuti, Augusto
    Augusto Benvenuti fou un escultor italià, nascut a Venècia i especialment actiu al Vèneto. Va nàixer en el si d'una família modesta i va aprendre l'ofici de la mà del seu pare, xilògraf. Entre les seves obres destaquen el monument a Giorgione (Castelfranco Veneto, 1878), el monument a Vittorio Emanuele (Vicenza, 1887), el monument a l'exèrcit (Riva degli Schiavoni de Venècia, 1885), el monument a Garibaldi (1887, Venècia) o una escultura titulada "Berta che fila", exposada a Viena l'any 1888 i que va pertànuer al senador Alessandro Rossi de Schio. A més, és l'autor de les escultures de la façana del teatre de Rijeka i de diversos busts de bronze. Va morir, en extrema pobresa, el febrer de 1899. Font: Viquipèdia
  • Bermejo, Karmelo
    Tot i néixer a Màlag, Karmelo Bermejo viu i treballa a Bilbao. Allà es llicdncia en Belles Arts l'any 2006 (Universitat del País Basc). Des de la ironia o el cinisme, l'artista duu a terme diverses accions encaminades a donar visibilitat i a qüestionar els mecanismes que articulen el capitalisme. El seu posicionament crític no va encaminat a enderrocar el sistema econòmic vigent, sinó que treballa des de la consciència del triomg de la política de mercat, lluny de postulats utòpics i d'organismes optimistes. El seu treball en ocasions ratlla el nihilisme, però no s'hi precipita; encara hi ha marge per subvertir el sistema, no des de discursos redemptors que confien en l'art com a via per transformar i oxigenar la societat, sinó mitjançant el sabotatge i el malbaratament dels recursos. Entre les seves exposicions individuals destaquen "Ostentación y gasto improductivo (Centro Cultural Montehermosos, Vitòria, 2007), "Geist" (El Ojo Atómico, Madrid, 2006) i la celebrada a la Galeria Marlborough amb motiu del Premi de Fotografia El Cultural del Mundo (Madrid, 2006). Entre les seves exposicions col·lecctives cal remarcar "No future" (Bloomberg Space, Londres, 2007), "Artefactos y Decibelios" (Can Felipa, Barcelona, 2007), "Málagacrea" ( Centro de Arte Contemporaneo de Malaga, Màlaga, 2006) i "Entornos próximos" (Artium, Vitòria, 2006). Ha rebut els premis Injuve (2007), la beca Intermediae (2007), el premi Adquisición del Museu de Pollença (2007) i Ayudas a la Crecaión del Centro Cultural Montehermoso (2006). Glòria Picazo
  • Bernadó Tarragona, Jordi
    Jordi Bernadó és un fotògraf lleidatà establert a Barcelona. Va cursar estudis d'arquitectura a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB) i fou membre de l'equip editorial de la revista Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya (COAC) des de 1990 fins a 1999. La seva obra fotogràfica està lligada a l'arquitectura i els viatges, dues constants bàsiques a la seva trajectòria creativa. En aquest sentit, Bernadó ha manifestat que va arribar a la fotografia per atzar, en tant que aquesta disciplina li serveix de mitjà per decodificar, definir i comprendre millor l'arquitectura, l'urbanisme i les relacions entre els elements capturats a cada imatge. No obstant això, les seves fotografies incorporen grans dosis de narrativa, contrastos i ironia, cercant sorprendre l'espectador. El seu interès pel paisatgisme l'ha dut a treballar amb el format horitzontal panoràmic, usual dins de la tradició del paisatge pictòric, però que en l'obra de Bernadó s'allarga per trencar l'harmonia mostrant una clara influència del llenguatge cinematogràfic. Aquestes imatges, de gran format, són captades des d'un punt de vista completament frontal, oferint un llenguatge visual tranquil i objectiu, on l'escenificació resulta secundària. En molts casos, les seves fotografies són presentades per parelles contraposades de manera que l'espectador pugui descobrir una tercera imatge a partir de la relació entre les dues primeres. Jordi Bernadó va guanyar la Beca Fotopress el 1993 i la Beca Endesa X el 2007. La seva obra forma part de col·leccions d'art públiques i privades com ara les de la Fundació "La Caixa", la Fundación Telefónica, la Bibliothèque Nationale de France, i el Banc Sabadell entre d'altres. Els seus treballs s'han exposat en exposicions individuals i col·lectives com ara l'Artist Space a Nova York, la Galeria Vu’ a París, la Galeria Senda a Barcelona o el Palazzo della Ragionne a Milà, entre moltes altres. Ha publicat més de 20 llibres entre els quals destaquen "Good News+ always read the fine print" (guanyador del Premi Laus, 1999), "Very very bad news" (guanyador del premi al millor llibre de fotografia de Photoespaña 02 i del premi al millor llibre d'art del Ministerio de Cultura el 2002) i "True Loving and other tales" (seleccionat com un dels millors llibres de fotografia de Photoespaña 07), per mencionar-ne només alguns. Font: Viquipèdia
  • Bernat, Roger
    Roger Bernat és un dramaturg barceloní, emmarcat en el que hom coneix com teatre participatiu o inmersiu. Va iniciar la seva formació en el camp de l'arquitectura, des d'on va sentir interès pel teatre. Va estudiar Direcció i Dramatúrgia a l'Institut del Teatre de Barcelona, graduant-se l'any 1996. L'any següent va fundar General Elèctrica —amb Tomàs Aragay, entre d'altres—, un Centre de Creació per al Teatre i la Dansa que va estar en funcionament fins l'any 2001 tanca. Ha dirigit i creat projectes teatrals com "10.000 kg" (Premi Especial de la Crítica 96/97); "Confort Domèstic" (Premi de la Crítica al Text Dramàtic 97/98), "Àlbum", "Trilogia 70", "Bones Intencions", el cicle "Bona Gent", "LA LA LA LA LA", "Amnèsia de Fuga" o "Tot és perfecte". El 2008 va començar a crear espectacles on el públic ocupa l’escenari i es converteix en protagonista, com Domini Públic (2008), Pura coincidència (2009), La consagración de la primavera (2010), Please, Continue: Hamlet (2011), Pendiente de voto (2012), Desplazamiento del Palacio de La Moneda (2014), Numax-Fagor-plus (2014) o We need to talk (2015). L'any 2017 va participar a la Documenta 14 amb la peça "The place of the Thing", i aquell mateix any fou guardonat amb el Premi Sebastià Gasch d'Arts Parateatrals. Font: Viquipèdia
  • Bernet Cussó, Jordi
    Gran mestre del còmic en blanc i negre, Jordi Bernet és l'autor de sèries icòniques del còmic com "Kraken", "Andrax", "Torperdo 1936" o "Clara de noche". Autor de reconegut prestigi en el dibuix realista, està influenciat pels grans clàssics americans com Milton Caniff, Noel Sickles, Frank Robbins o Alex Toth. Comença treballant en els còmics de l'Editorial Bruguera amb el personatge de "Doña Urraca", heretada del seu pare, "Jorge" (Miguel Bernet). Ben aviat abandona aquest encàrrec per embarcar-se a l'escola francobelga, el mercat anglès a mitjans dels anys seixanta i l'alemany durant els anys setanta, amb obres de fantasia heroica com “Andrax”. Els anys vuitanta suposen una de les dècades de major producció per a Bernet, gràcies al boom del còmic per a adults i un mercat ple de revistes: "1984", "El Vibora", "Totem", "Cimoc", "Comix Internacional", "Cairo" o "Creepy". Aquesta última acull el naixement de "Torpedo 1936", una sèrie plena de comicitat i violència, amb un gàngster anomenat Luca Torelli que Bernet dibuixa després de la marxa d'Alex Toth. L'obra suposa un èxit internacional immediat i li dóna el reconeixement professional de públic i crítica. Entre altres editorials internacionals, Bernet ha treballat, també, per la nord-americana DC Còmics. Font: Tebeosfera
  • Bernet Toledano, Miquel
    Miguel Bernet Toledano és el pare del també dibuixant, Jordi Bernet. Tot i que en els seus inicis, quan feia quaderns d'aventures o contes de fades per al segell Ameller signava com a Bernet, quan s'endinsa en el camp de l'humor gràfic, on adquirirà el major reconeixement, signarà els seus treballs com a "Jorge", en una clara referència al seu fill. En acabar la guerra, i després de dibuixar en diveres publicacions realistes, comença a treballar a la revista "Pulgarcito", publicació per a la qual dibuixa les sèries de Melindro Gutiérrez, un rodamón i pobre de solemnitat, i Leovigildo Viruta, un home normal i corrent condemnat al fracàs. El 1948 crea el seu personatge més recordat, Doña Urraca, una vídua malèvola i tòxica, que recollia tot el mal comportament que el règim franquista permetia mostrar durant la terrible postguerra. Jorge va dibuixar a moltes capçaleres de Bruguera dins el terreny de l'humor, com ara "El DDT" o "Can Can", o en el camps dels conrtes de fades, com "Rosita", "Sissi" o "Caputxeta". Cap a finals de la dècada dels cinquanta segueix dibuixant sèries de dones amb un costat sinistre, com Margarita Gutiérrez o Doña Filo, i destaca pel seu interès en l'humor adult de caire britànic, que va desenvolupar a la revista "Pepe Cola" signant com a Lucas. Francesc Gabarrell
  • Beruete Moret, Aureliano de
    Pintor, crític, col·leccionista i polític liberal. Va ser un dels paisatgistes destacats del panorama pictòric a Espanya i es va convertir en un dels primers representats peninsulars de l’anomenat impressionisme espanyol. Procedent d’una família acomodada, estudià al Col·legi Internacional (connectat ideològicament amb la futura Institución Libre de Enseñanza, de la qual serà fundador l’any 1877). Va alternar els seus estudis de dret a la Universitat Complutense, doctorant-se finalment i exercint de polític liberal entre 1871-1872, amb els de pintura a l’Escola de Belles Arts de San Fernando, on va ser deixeble de Carlos de Haes i company de Jaume Morera, i on es va iniciar en la pintura a l’aire lliure, esdevenint un dels ferms defensors del corrent realista i del pensament positivista vinculat a la generació del 98. Precisament la seva vinculació amb Giner de los Ríos i la Institucion Libre de Enseñanza el dugué a reivindicar la pintura clàssica espanyola, sobretot els fons de les pintures de Velázquez (com a crític d’art va escriure una monografia bàsica sobre aquest pintor) i les vistes de Toledo del Greco, a la recerca d’una pintura nacional autèntica, d’unes senyes d’identitat pròpies, que enllaces la modernitat europea amb la tradició espanyola més profunda i també més desconeguda. Beruete va pintar nombroses regions espanyoles, en particular Madrid i els seus voltants i les ciutats històriques de Castella, tot defugint el tractament pintoresc i interessat més aviat en la captació de la llum i l’atmosfera, a la recerca d’un paisatge més genuïnament espanyol, que identificaven amb el de l’Espanya central, el de Castella. Són composicions refinades, de cromatisme delicat i clar, que conjuguen en certa manera el realisme amb una idealització poètica gràcies a l’estudi de l’atmosfera i les seves qualitats, molt influït per Velázquez i Goya. Jesús Navarro
  • Besora Oró, Eugènia
    Pintora, escultora i dissenyadora graduada en joieria a l'Escola Massana i llicenciada en Belles Arts, en l'especialitat d'escultura, a l'Escola Sant Jordi de l'UCB. Tot i que ha creat obres pictòriques i escultòriques, Besora se centra en el disseny de joies, aspecte en què destaca per la seva originalitat en el tractament dels materials nobles i la combinació que realitza amb altres materials com el paper. Ha presentat els seus dissenys i treballs en diverses exposicions, tant individuals com col·lectives, principalment en territori català. Eva Rodríguez Yllana
  • Bestué, David
    David Bestué és un escultor barceloní, llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Al llarg de la primera dècada del 2000 va treballar al costat de Marc Vives a la formació Bestué/Vives, participant a la Biennal de Venècia de 2009. La seva obra té un component poètic destacat i combina tècniques com l'escultura, el vídeo i la fotografia. Al voltant de 2010 va emprendre la seva trajectòria en solitari, que l'ha portat per espais expositius tant de Catalunya com de l'estranger, a més de ser artista en residència a Gasworks (Londres, 2010) i a de_sitio (Mèxic DF, 2013). Entre els seus treballs recents destaquen publicacions centrades en la revisió crítica de la postmodernitat, les avantguardes i els formalismes del segle XX, sobretot en l'àmbit de l'arquitectura i l'enginyeria. Esther Solé
  • Bilbao Martínez, Gonzalo
    Gonzalo Bilbao va ser un pintor sevillà que s'inicià en el dibuix, tot estudiant al mateix temps Dret i Música. Finalitzats els seus estudis el 1880, acompanyà a José Villegas en el seu viatge a Roma, visitant igualment París, Nápols i Venècia. L'any 1885 retorna a Espanya i recorre Sevilla, Toledo i Segòvia, ciutats preferides pels seus pinzells. Cap al 1888 viatjà al Marroc, tractant de captar noves escenografies d’inspiració orientalista, aleshores tant de moda en la pintura espanyola. La seva obra abarca un variat nombre de registres (pintura d'història, mitològica, al·legòrica i religiosa) però allò que el distingí va ser la pintura vinculada al realisme social, en les seves dues variants: el quadre d’escena melodramàtica que triomfava als certàmens oficials de les Exposicions Nacionals de Belles Arts, i el que té com a tema el món laboral del camp, la fàbrica o el taller, no exempt de certs components regionalistes al barrejar el retrat de l’activitat laboral amb un cert folklorisme. Les dues obres paradigmàtiques en aquest sentit són “La siega” (1894), un quadre de gran format, que representa a tot un grups de jornalers del camp segant blat sota un tòrrid sol d’estiu. Juntament amb la temàtica de l’obra s’observa una gran preocupació pel paisatge i per copsar els efectes lumínics d’un sol enlluernador, que l’emparenten amb la pintura de Sorolla. L’altra obra que li procurà un gran èxit social, sobretot en la seva terra natal, és “Las Cigarreras en la fàbrica de tabacos de Sevilla” (1915), on canvia la pintura a l’aire lliure per la d’un gran estudi d’interior que l’emparenta amb algunes realitzacions de Velàzquez. Aquesta obra i les diferents variants que realitzà, sobretot de les cigarreres, el relacionen amb els tipus femenis produits per Ramon Casas, i són un clar exemple de la reapropiació dels temes de la pintura de costums que eleva a la categoría de tipus popular i que el relacionen directament amb el regionalisme pictòric que proliferà al llarg de les primeres dècades del segle XX. Jesús Navarro
  • Biosca Biosca, Josep
    Josep Biosca és un dels escultors lleidatans més desconeguts, tot i que la seva obra esdevé un dels pocs testimonis de la petjada noucentista en el panorama de Ponent. Nascut a Albatàrrec, realitzà els seus estudis primaris a Lleida i aprengué dibuix amb Lluís Izquierdo. En aquesta primera època féu amistat amb Paco Mercè i Miquel Viladrich. El 1918, però, es traslladà a París per treballar al taller de Gustau Violet, un dels escultors més importants de la Catalunya Nord, a qui acompanyà a Ceret, on conegué a Joan Gris i Manolo Hugué. Ceret era aleshores l'epicentre de l'art de l'època, un punt de trobada on Picasso, Braque, Gris, Herbin i Manolo Hugué intercanviaren les seves recerques cubistes. Alhora però, aquests brots avantguardistes convivien amb l'ideari noucentista, proper en els seus plantejaments plàstics al "retorn a l'ordre", amb la figura emblemàtica d'Arístides Maillol, exponent escultòric de la representació vital i rotunda de la feminitat genuïnament mediterrània. Precisament, Biosca va conèixer Maillol cap a l'any 1921 a Perpinyà i treballà uns tres anys al seu taller, rebent una important influència de l'artista rossellonès. Posteriorment, Biosca aconseguí afermar-se individualment exposant al Saló dels Independents amb notable èxit. La crítica de l’època destacà l’equilibri de masses i formes com a elements fonamentals de les seves escultures en marbre, bronze i terra cuita. L’ocupació alemanya l’obligà a retornar a Catalunya on es dedicà a la restauració de l’obra escultòrica del Monestir de Poblet, treball que continuà a Roma per a l’odre del Cister. Jesús Navarro
  • Bofarull Foraster, Jacint
    Dibuixant humorístic i decorador de murals, Jacint Bofarull es dedicà a la caricatura i altres dibuixos, a més de treballar en el camp de la il·lustració i l’animació al cinema. Dins del seu camp, començà a treballar com a dibuixant humorístic en diverses revistes esportives: El Borinot (1924), La Barrila Deportiva, amb el pseudònim de ‘Gripau’, i Xut! (1925). Continuà a El Mundo Deportivo (1929), i també publicà a diaris i revistes de l’època com El Diluvio (1933) i L’Esquella de la Torratxa, durant la guerra civil. Sindicalist ben actiu, fou un dels fundadors del Sindicat de Dibuixants Professionals de l’UGT (1936). Durant la guerra civil, fou un destacat cartellista. En acabar el conflicte, el 1939 s’exilià a França. A Perpinyà començà a dibuixar a L’Indépendant, per al qual creà una tira, que tingué una llarga durada i esdevingué molt popular: Kim el catalanet. El 1950 es traslladà a l’Argentina i s’instal·là a Buenos Aires. Hi dibuixà per a la revista Mundo Infantil i també treballà per a films de dibuixos animats fins el 1955, any en què es traslladà a Veneçuela. El 1961 retornà a Catalunya i s’establí a Barcelona. Hi reprengué la seva activitat periodística, amb col·laboracions principalment als diaris Tele-exprés, on il·lustrà setmanalment un tema d’actualitat que titulà ‘Càmara Bufa’, i a El Correo Catalàn, on dibuixà una pàgina sencera a tot color els diumenges. Font: Enciclopedia.cat
  • Boldú Salvador, Ramon
    Ramón Boldú és un dibuixant de còmic català, pioner del còmic autobiogràfic a Espanya. Als quatre anys es trasllada amb la seva família a Barcelona. Entre els anys 1976 i 1983 va publicar a la revista "Lib" una sèrie de còmics eròtics i humorístics titulats, primer, "Mi pareja" i després "Los Sexcéntricos". Més tard va col·laborar també en la revista d'humor "El Jueves" i en la francesa "Hara-Kiri". Ha estat també director de diverses publicacions, incloent-hi "El Víbora", on a partir de 1988 va crear una sèrie sobre les aventures del motorista "Mario Gamma el Griego". L'any 1990, va començar a explicar la seva pròpia vida, amb un dibuix més ràpid, en una successió d'historietes que després serien recopilades com a "Bohemio pero abstemio" (La Cúpula) i "Memorias de un hombre de segunda mano" (Glenat). Ja al segle XXI va tornar al còmic amb les novel·les gràfiques "El arte de criar malvas" (2008) i "Sexo, amor y pistachos" (2010), també de tint autobiogràfic (ambdues editades per l'editorial Astiberri Edicions).L'any 2013 participa amb una història breu al llibre "Panorama, la novela grafica española hoy" (Editorial Astiberri). Francesc Gabarrell
  • Boleda Ribalta, Antoni
    Antoni Boleda és un dels principals configuradors de l'escola artística targarina de la segona meitat del segle XX. Va iniciar la seva formació en la talla de joies a les Escoles Salesianes de Barcelona, però aviat es va inclinar vers la pràctica de l'escultura. Al voltant de 1960 i fins 1962 va formar-se al taller d'Enric Monjo, on va treballar la imatgeria en pràcticament totes les tècniques tradicionals. El 1962 va ingressar a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi i davant l'oportunitat de treballar sota el mestratge directe de Joan Rebull, va abandonar momentàniament els estudis l'any 1964, per finalitzar-los a les darreries de la mateixa dècada. En aquesta època fou distingit amb diversos premis, i l’any 1971 li fou concedida la beca Amigó Cuyàs, que li permeté viatjar a Londres i conèixer de prop l’obra de Henry Moore. Els anys setanta foren especialment prolífics per l'artista, que aplegà diversos premis i participà en diverses exposicions, al mateix temps que passava a formar part del cos de professors de l'Escola d’Arts i Oficis Ciutat de Balaguer. Tanmateix, la mort del seu pare l'any 1974 el féu retornar a Tàrrega, incorporant-se com a professor —fins l'any 2006— a l'Escola d’Arts i Oficis de la ciutat, institució educativa que passà a dirigir l’any 1980. Normalment la seva obra és de format petit i mitjà, per bé que també ha realitzat algunes obres monumentals, com la dedicada a Lluís Companys al Tarròs (1979). Com en altres artistes de la seva generació, s'observen processos de simplificació, síntesi i depuració de les formes a mesura que avancen els anys, arribant a punts de veritable abstracció i minimalisme. Boleda treballa indistintament el marbre, la pedra, la fusta o l'argila. Font: Viquipèdia
  • Bolumar Chertó, Magda
    Magda Bolumar Chertó és una artista plàstica catalana, vinculada a les avantguardes artístiques de les dècades centrals del segle xx. Bolumar va entrar l'any 1948 a l'estudi del pintor Rafael Estrany, deixeble de James Ensor, i posteriorment estudià a l'Escola d'Arts i Oficis de Mataró. L'any 1954 va contactar amb alguns membres del grup Dau al Set i amb l'escultor Moisés Villelia, un dels artífexs del grup Art Actual, amb qui es va casar l'any 1958, i amb qui, també, inicià una recerca conjunta sobre els materials primaris en l'art. Va col·laborar estretament amb la revista "Inquietud artística", en la qual es van publicar algunes de les seves obres. Va mantenir amistat i relació artística amb artistes com Joan Brossa i el crític Cirici Pellicer, entre d'altres. Bolumar és una artista especialment coneguda per les Xarpelleres, o arpilleres, construccions fetes amb teixit de sac, calades, cosides, lligades, estirades i tenyides, que va exposar per primera vegada a Barcelona l'any 1960. Les obres de Magda Bolumar tenen un sentit essencialment constructivista, ja que l'estructura hi adquireix el protagonisme principal a partir de la tensió dels fils amb què són realitzades. L'any 1960 Magda Bolumar va rebre l'esment d'honor de l'II Premi Granollers de Pintura, sent aquest un període important per a l'artista, ja que realitza diverses exposicions individuals i col·lectives. L'any 1970 participa en la mostra "100 artistes dintre de la ciutat", que es va realitzar a París.Al començament de la dècada de 1970 Magda Bolumar i Moises Villelia es van traslladar a viure a l'Equador. Al seu retorn a Espanya Bolumar va seguir treballant amb arpilleres i també realitzant dibuixos i investigant en la creació de peces d'esmalts al gran foc, però la seva presència a les sales d'exposicions, públiques i privades, ha estat molt limitada, de manera que es coneixen només dades soltes sobre la seva trajectòria i, com en altres casos de dones artistes, es fa necessari rastrejar la seva activitat en els estudis publicats sobre el seu marit. L'any 2006 va ser comissària de l'exposició Quitu-Cara, una cultura entre dos hemisferis, en la qual es recollien les recerques que Villelia i Bolumar van realitzar durant la seva estada a Equador sobre l'ètnia Quitu-Cara. Font: Viquipèdia
  • Bonet Serrat, Laureà
    Pintor actiu a la Barcelona d'entreguerres, se'n tenen poques notícies més enllà de la seva participació en diverses exposicions col·lectives celebrades a la ciutat comtal (l'exposicions d'art organitzada per la junta municipal d'exposicions de Barcelona de 1918 i 1921 i les exposicions de primavera de 1932 i 1933), així com la celebració d'una exposició junt amb Rafael Alemany a les sales de El Siglo l'any 1923 i una exposició individual als Salons Malmedé el 1925. Esther Solé
  • Borràs Farràs, Francesc
    Pintor que va rebre les seves primeres lliçons de dibuix a Balaguer de la mà de Mossèn Nadal Puig, dibuixant i musicòleg. Al 1907 es va presentar al Concurs convocat per la Diputació Provincial de Lleida per la concessió d’una Beca d’Estudis, on obtingué la meitat de la dotació. L'altra part li fou atorgada a Miquel Viladrich, en una controvertida decisió del jurat que va suposar l’inici de la irada reacció del pintor de Torrelameu contra els estaments oficials de la ciutat de Lleida. Amb l’ajut rebut, Borràs es trasllada a Barcelona i ingressa a l’Escola de la Llotja. Des de la Ciutat Comtal segueix presentant-se als Concursos de la Diputació, obtenint durant diversos anys l’ajut de la Corporació, amb la qual va poder viatjar a Paris per ampliar els seus estudis. Durant aquesta primera època s’especialitza en el conreu de la figura, escollint els seus models entre els tipus locals, principalment de classes més desfavorides. L’any 1922 torna a Balaguer, ciutat de la qual ja mai més marxaria. Va pintar, amb un sentit de profunda religiositat, la imatge del Crist de Balaguer en nombroses ocasions, i es va especialitzar en reproduir les escenes de la vida quotidiana de la capital de la Noguera. Més tard es dedicaria a pintar bodegons, destacant alguns amb temàtica de vaixelles i teles blanques, on el pintor resol amb mestria el repte de trobar les mes variades matisacions del blanc. Juan Manuel Nadal Gaya
  • Borràs Perelló, Ramon
    Tallista i escultor, format al costat del seu pare Borràs Fàbrega, va treballar més tard amb Hermenegildo Jou, deixeble dels Corcelles. Dedicat, com el seu pare, a la talla, principalment per la construcció d’altars, va practicar també el modelatge escultòric. Formà part del grup anomenat “Tranquil Taller”, on també s'hi integraren artistes com Miquel Fontanals i Prudenci Murillo, entre d'altres. Va participar a la cèlebre exposició d'artistes lleidatans de 1912. Entre les seves obres cal destacar els altars de les esglésies de La Pobla de Segur i el Seminari de Lleida, així com els de les parròquies de Sant Joan i de Sant Pere de Lleida, el de Nostra Senyora de Montserrat a l’Església dels Dolors; el púlpit i altars laterals del Seminari de la Seu d’Urgell i el de Sant Blai de la Catedral de Lleida, que va construir amb el seu fill Ramon Borràs Vilaplana. Entre els anys vint i trenta va treballar a Barcelona, en un taller propi, però posteriorment retornà a Lleida. Juan Manuel Nadal Gaya
  • Borrell Vidal, Félix
    Pintor espanyol especialitzat en el gènere del paisatge, format a l'Escola de Belles Arts de San Fernando de Madrid. Va participar en nombroses exposicions i certàmens, i va obtenir tercera medalla a la Nacional de Belles Arts de 1904 per la tela titulada "El port de Navacerrada". Va ser premiat amb el mateix guardó a la Internacional de Buenos Aires de 1910 i amb segona medalla en la Internacional de Panamà de 1916. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
  • Bosselmann
    Gravador probablement francès. La poca disponibilitat de dades només permet situar la seva activitat entre els segles XVIII i XIX. Esther Solé / data.bnf.fr
  • Bourdon, Sébastien
    Bourdon és un pintor que passà per diferents etapes molt marcades. D’esperit aventurer, viatjà molt jove a Roma, on seguí la moda de les escenes de gènere del naturalisme. En tornar a París, va caure sota la influència de Poussin i la seva obra es tornà classicista. Finalment, va ser cridat per la reina Cristina de Suècia per a nombrar-lo Primer Pintor. De retorn a París, on retrobà Poussin, aconseguí un gran prestigi com a pintor de temes mitològics, religiosos i històrics, així com a retratista. Jesús Navarro