Search results
429 items
-
Fundador i promotor del Cercle de Belles Arts de Lleida, va ser un dels primers alumnes de la seva escola, on va entrar en contacte amb Leandre Cristòfol i va cursar estudis de pintura amb Magí Serés. L’obra de Lordán, fruit d’una realitat especifica, responia a un ambient artístic molt condicionat per la societat local on es desenvolupava. Va participar en diferents exposicions de final de curs de l’Escola del Cercle de Belles Arts i en els autèntics “calaix de sastre” que eren les mostres organitzades pel règim a través de la “Obra Sindical de Educación y Descanso”. Juan Manuel Nadal Gaya
-
L'habilitat mostrada en el dibuix durant la seva infantesa a Almadén va permetre que Julián Lozano ingressés a l'Escola de Belles arts de Madrid als 13 anys, esdevenint un dels alumnes més destacats de Julio Antonio, de qui aprengué a treballar la fusta, l'escaiola i el marbre. Font: personasilustres.blogspot.com
-
Lucas Velázques és, sens dubte, l'artista romàntic espanyol que millor va copsar l'art de Francisco de Goya, erigint-se en el seguidor més important i apassionat de l'univers goyesc després de la mort del pintor aragonès. D'ell va aconseguir-ne assimilar l'essència fins a l'extrem de dificultar, en algunes ocasions, la correcta atribució en obres poc estudiades. Al segle XIX era mencionat com Eugenio Lucas Padilla o Eugenio Lucas el Viejo, i es va considerar que havia nascut a Alcalá de Henares. No obstant això, realment va néixer a Madrid, on va iniciar la seva formació artística a l'acadèmia de San Fernando. El seu descontentament pel classicisme de l'ensenyament acadèmic el va dur a estudiar directament als grans mestres de la pintura espanyola. Al Museu del Prado va copiar en diverses ocasions a Velázquez i sobretot a Goya, l'obra del qual marcaria definitivament el seu estil i personalitat creativa. Les composicions goyesques foren un filó extraordinari per al desenvolupament d'una pintura imaginativa, de passions desencadenades, visions fantàstiques i escenes d'un intens dramatisme, emmarcades en l'esperit romàntic més genuí: escenes de la Inquisició, aquelarres, bruixeries, manoles, toros i altres temes apresos de Goya, que constitueixen el nucli més interessant de la seva carrera artística. A més, l'any 1850 va pintar el sostre —actualment desaparegut— del Teatro Real de Madrid, i més tard la reina Isabel II el va nomenar pintor honorari de cambra i cavaller de l'ordre de Carles III. Pare del també pintor Eugenio Lucas Villaamil. Font: Enciclopedia del Museo del Prado -
Fotògraf. Estudià arquitectura i disseny gràfic a la Facultat d'Arquitectura UdelaR, i la IEC.Realitza cursos bàsics i tallers de fotografia al el Foto Club Uruguaià. Estudia cursos professionals d'il·luminació i art a l'Escola de Fotografia GrisArt de Barcelona, i fou assistent al Light Studio a Tòquio on viu i treballa en l'actualitat Les seves fotografies formen part de col·leccions privades i públiques a Argentina, Brasil, Espanya, EUA, França, Japó, Holanda, Itàlia, Luxemburg, Mèxic, nova Zelanda i Uruguai. danielmachado.com.uy
-
Pintor espanyol, fill de Federico i germà de Raimundo de Madrazo. Va estudiar a l'Escola de Belles Arts de San Fernando amb el seu propi pare i els escultors Ricardo Bellver i Ponciano Ponzano. Cunyat de Marià Fortuny (estava casat amb la seva germana), el pintor de Reus influiria poderosament en la seva vida i la seva pintura. El 1867 el va acompanyar a Toledo i el 1868 a Roma, on va assistir a l'Acadèmia Chigi. El 1869 es va establir a París, al costat dels Fortuny, on va tenir l'oportunitat de visitar el taller de Jean-Louis-Ernest Meissonier. Va completar la seva formació copiant quadres als museus del Louvre i de Luxemburg, alhora que treballava a l'estudi de Fortuny. Entre 1870 i 1872, amb motiu de la Guerra Franco-Prusiana, es va veure obligat a tornar a Espanya amb la seva germana i el seu cunyat, i es va establir a Granada. Els dos pintors van aprofitar l'ocasió per pintar a l'Alhambra i l'Albaicín. A la casa de Fortuny, com si fos una acadèmia lliure, hi acudien molts pintors. Des d'allà van fer un viatge al Marroc en companyia de José Tapiró i posteriorment van marxar a Roma. La vida de l'artista va seguir vinculada a la del seu cunyat fins que aquest va morir, inesperadament, el 1874 i va haver de fer-se càrrec de l'estudi, la catalogació i la subhasta de les obres de Fortuny, feta a l'hotel Drouot de París. Després, va passar algunes temporades a Tànger en companyia de Tapiró, i va alternar les seves estades entre París i Madrid, participant alternativament a les Exposicions Nacionals de Belles Arts de les dues capitals. El 1885 es va establir definitivament a Madrid, viatjant anualment a Venècia ia París. A partir d´aquell any, seguint la tradició familiar, es va especialitzar en pintura de paisatge i en retrat. Pel seu estudi madrileny van passar des de la reina Maria Cristina Archer Milton Huntington, Llàtzer Galdiano, Durand-Ruel o William Howard Taft, que li va encarregar El Parnàs. Els seus coneixements amplis sobre l'Antiguitat el van convertir en un valuós assessor artístic d'importants col·leccionistes espanyols i americans. Font: Enciclopedia del Museo del Prado -
Marià Salvador Maella fou un pintor valencià emmarcat en el neoclassicisme i l'academicisme setcentista. Format amb el seu pare, posteriorment es desplaça a Madrid on va rebre classes de Felipe de Castro, que el va introduir en la pintura neoclàssica al gust de l'època. El mateix de Castro li va permetre continuar la seva formació a la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, on va ser acollit amb especial interès per Antonio González Velázquez. L'any 1757 viatja a Roma on reforça el seu gust academicista. Torna a Espanya el 1765 per treballar en la remodelació del Palau Reial de Madrid, emparat per Anton Raphael Mengs, de qui va acabar rebent una notable influència. És a Madrid on Maella inicià una carrera vertiginosa: va ingressar com a membre de l'Acadèmia de San Fernando, esdevenint-ner Director General entre 1795 i 1798. A més, va ser nomenat pintor de cambra l'any 1774, en un reconeixement per la seva esplèndida habilitat retratística, i també s'integra de ple als treballs de tot el patrimoni reial, treballant no només al Palau, sinó també a la La Granja de San Ildefons, el Palau de El Pardo i el Palau de l'Escorial. La Il·lustració marcava l'època i Maella s'adaptava a la perfecció, recollint l'admiració de la Casa Borbó. Aquests treballs es van combinar amb d'altres, com els frescos de les Catedrals de Toledo i Burgo de Osma, o l'elaboració de cartrons per a tapissos a la Real Fábrica de Tapices amb qui va ser durant tota la seva vida el rival més ferm de Maella, Francisco Bayeu. Maella és el Primer Pintor de Cambra i el responsable de la custòdia i restauració de tots els Reials Llocs en el moment en què es produeix la caiguda de Carles IV i l'arribada de Josep I. Maella es posa al servei del nou monarca francès en un fet que acabaria provocant la seva caiguda. Acusat d'afrancesat al retorn de Ferran VII, fou apartat de la Cort, i substituït per Vicente López Portaña, tant davant del monarca com de la pròpia Acadèmia. Font: Viquipèdia -
L'activitat de José Maldonado arrenca durant els primers anys de la dècada dels vuitanta, quan desenvolupa una pintura propera a l'estètica del grafiti urbà, amb colors forts, barreja d'imatges i tex, i ús de l'esprai i el retolador. Proper a l'obra de K. Haring, Penck o Kiefer, elabora un reduït però significatiu repertori iconogràfic, al que aviat incorpora caricatures d'artistes —J. Beuys, P. Picasso i V. Kandinsky entre d'altres—, que acompanya amb signes i símbols al·lusius a les seves obres, unes referències que deixen de ser simples homenatges per aportar una càrrega conceptual determinant en la progressió de la seva pintura al llarg de la segona meitat de la dècada. Paral.lelament conclou els seus estudis de Belles Arts a la Universitat de Salamanca i inicia la seva activitat docent a la Universitat de Castella-la Manxa, doctorant-se per la Universitat Politècnica de València. L'obra realitzada al tombant de la dècada dels 90 fa patent el viratge intel·lectual que imprimeix al seu treball a partir de llavors, quan abandona les seves propostes inicials per adoptar una pintura de tesi on, a partir de referències no figuratives i una lectura lingüística de la disciplina, entra en l'anàlisi dels mecanismes de percepció i representació pictòrica, amb una dosi d'autobiografia que es veu sensiblement incrementada a mesura que avança cap al segle XXI. Font: Patio Herreriano. Museo de Arte Contemporaneo Español de Valladolid
-
Artista documentat a Barcelona durant la primera meitat del segle XX, on exercí com a funcionari de l'arxiu de l'institut municipal d'història de la ciutat. A principis de segle tingué una activitat intensa a l'entorn de la segona època de la revista La Estampa (1913-1914), publicació de la secció de gravat del Cercle de Belles Arts. Posteriorment també apareix referenciat entre els participants a dues exposicions col·lectives celebrades a Barcelona l'any 1929. Esther Solé
-
La pràctica artística de Mercedes Mangrané situa el punt de partida a la seva quotidianitat més immediata. A través del vídeo i la pintura, els seus projectes investiguen els mecanismes de control de la societat contemporània, els espais comuns constituïts pels nous paisatges d’oci, l’artifici naturalitzat de la vida de consum. Partint de certa incomoditat suscitada per allò aparentment dòcil, Mangrané investiga l’imaginari associat al confort, la privatització de la vida pública i la violència continguda a les narratives d'autosuperació, ja sigui a través de la malenconia que desprén el tractament pictòric sobre un tema, o bé des de la mirada documental, tot hibridant la ficció i la subjectivitat autobiogràfica. Després de llicenciar-se en Belles arts per la Universitat de Barcelona, Mangrané va continuar la seva formació a la Middlesex University a Londres, i posteriorment va cursar el Màster de Cinema Documental Creatiu de la Universitat Autònoma de Barcelona (2011) i el Màster de Formació de Professorat de Secundària Obligatòria i Batxillerat en especialitat Dibuix de la Universitat de Barcelona (2015). A més, ha participat en un nombre significatiu d'exposicions col·lectives i la seva obra ha estat seleccionada en diverses biennals d'art, com la 9a Biennal d’Art Leandre Cristòfol o la Biennal d’Amposta ‘10. També ha participat en diversos festivals d'art i cultura audiovisual i s'ha introduït en la recerca artística. Font: hangar.org -
Fill de ceramistes, Xavier Mañosa no va tenir interès en la disciplina fins al voltant de 2009, després d'haver-se format en disseny a Llotja i viure durant un temps a Berlín. Fou allà on va realitzar les seves primeres peces —amb una voluntat més econòmica que artística— i on va conèixer la dissenyadora neerlandesa Hella Jongerius, una figura que va esdevenir altament influent en la seva carrera i en la seva redescoberta de la ceràmica, culminada en el retorn al taller familiar i la posterior fundació d'Apparatu, l'aparador públic de les seves creacions. La combinació d'una nova perspectiva, l'interès per experimentar i el coneixement de l'ofici gràcies a l'entorn familiar fan de Mañosa un dels ceramistes més rellevants del moment. És conegut per la seva gosadia a l'hora de mesclar materials o explorar formes i tècniques noves, reflexionant sobre el concepte d'artesania i les seves fronteres, cercant l'encaix entre l'elaboració de béns de consum a relativa gran escala i la pràctica purament creativa i artística. Font: www.marset.com -
Molt possiblement es tracta de Juan Mariscal Estruch, de qui només es tenen notícies molt parcials i sempre relacionades amb la seva docència de dibuix a l'institut de segon ensenyament de Lleida durant l'últim terç del segle XIX i primers anys del segle XX. Mariscal va ocupar la plaça de professor auxiliar de dibuix, impartint dibuix lineal, de figura i d'ornament el curs 1860-61. També desenvolupà el mateix rol els cursos 1884, 1887-92 i 1900-01, responsabilitzant-se de les classes de dibuix d'ornament i figura. Entre els cursos 1877-78 i 1884-85 va substituir Federico Trias a la càtedra de dibuix, i el curs 1902-1903 ocupà el càrrec de professor auxiliar personal, també de dibuix. Esther Solé
-
Josep Maria Marqués García fou alumne del seu pare, Manuel Marquès i Carles, i més tard estudià a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, perfeccionant els seus estudis tot viatjant per Espanya, Itàlia, Suïssa i els Països Baixos. Es distingí com a pintor de retrats, paisatges i marines, essent força apreciat per sectors de la crítica a finals del segle XIX. L'Ajuntament de Barcelona li adquirí una obra que figurà a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888. És l'autor dels retrats de sant Ramon de Penyafort (1888) i Francesc de Paula Rius i Taulet (1892) existents a la Galeria de Catalans Il·lustres, i també hi ha obra seva al museu de Tortosa. El seu fill, Josep Maria Marquès i Puig, també fou un reconegut pintor. Font: Viquipèdia -
Gustavo Marrone viu i treballa a Buenos Aires. Es va formar al taller de Pablo Suárez en Buenos Aires entre 1980 i 194, en una època de contacte amb altres artistes de la seva generació, amb els que l'any 1983 realitza les seves primeres exposicions a "La Zona", un espai autogestionat del grup "Los Últimos Pintores". El seu treball se centra en el dibuix i la pintura, afrontats des d'un punt de vista particular. La paraula és un element indispensable en la gestació de tota imatge, i en la seva obra investiga l'anada i la tornada de les paraules, tot qüestionant-ne la seva funcionalitat i cercant noves possibilitats semàntiques. Entre els seus interessos també s'hi compta l'estudi d'artistes i moviments de la història de l'art, que empra per realitzar lectures conflictives, punt d'origen de moltes de les seves obres. Font: www.boladenieve.org.ar
-
José Luis Martín Zabala és un dibuixant, guionista, director editorial i productor audiovisual que signa habitualment els seus treballs com JLMartín. Llicenciat en filosofia i lletres i amb estudis de psicologia, Martín va iniciar la seva carrera professional com a dibuixant l'any 1976, al setmanari El Papus. Un any més tard va formar part de la tríada de cofundadors de El Jueves, revistaque dirigí i de la que en fou editor entre 1982 i 2011, per bé que fins l'any 2016 hi va continuar participant com a col·laborador. A més d'aquestes dues capçaleres, Martín també ha publicat a Mata Ratos, Por Favor, Titánic, Interviú, Diario 16, Tiempo, Qué, Penthouse, El Periódico de Catalunya o La Vanguardia, entre d'altres. És especialment conegut per ser l'autor de la sèrie "El Dios" (posteriorment "¡Dios mío!"), publicada a El Jueves des de la seva creació, així com per "Quico el Progre", publicat a El Periódico de Catalunya entre 1980 i 1989, posteriorment adaptada per a televisió i continuada en format còmic des de l'any 2017 amb el títol "Quico Jubilata". Des dels anys 90 també desenvolupa la seva activitat en el sector audiovisual, com a productor i guionista de televisió. Paral·lelament i en associació amb l'empresa Vania Produccions, també ha realitzat diverses produccions i adaptacions teatrals Esther Solé -
L'obra de Primi Martín es desplega en un context marcat pels primers passos de la transició democràtica i es mostra clarament hereva de l'exposició sobre poesia concreta que Joan Brossa, Guillem Viladot i Josep Iglésias del Marquet van protagonitzar a la Petite Galerie l'any 1971. Al llarg d'aquella dècada, Martín va formar-se en Belles Arts a Barcelona, va freqüentar el col·lectiu "La Gralla i la Dalla" i va focalitzar el seu interès en la poesia visual, participant a la primera trobada de poesia visual dels Països Catalans (1979) i les Jornades Poètiques de Mataró (1980). El seu treball transita entre la pintura, la il·lustració i el collage, tot exhibint un potencial que es va veure sobtadament truncat arran de la seva mort accidental. Esther Solé -
Pintor i il·lustrador espanyol. Es formà a l'Insitut Jovellanos de Gijón. Després ingresà a l¡'escola de Belles Arts de San Fernado a Madrid i assistí a l'estudi de l'escultor on assistí a l'estudi de l'escultor José Gragera. L'any 1884, sota la influènncia de Francisco Rosales, envia a l'Exposicio Nacional de Belles Arts l'obra "La muerte de Mesalina" (Museu de Belles Arts d'Astúries, Oviedo). L'any 1888 obté una pensió de mèrit de la Diputació d'Oviedo per ampliar els seus estudis a Roma, ciutat on residirà fins al 1890, moment en que torna i s'estableix Madrid. Aquell mateix any presenta a l'Exposició Nacional de Belles Arts l'obra "El Viático a bordo" amb què obté la medalla de segona classe. També va participar en les exposicions del Círculo de Bellas Artes i va col·laborar com a il·lustrador a la revista "Blanco y Negro". L'any 1901 obté la primera medalla a l'Exposició Nacional. Font: Enciclopèdia del Museo del Prado -
Tot i néixer a La Corunya, Nicolás Martínez Lage, conegut popularment i artísticament com “Niko”, s’instal·la a Lleida de ben jove, on exerceix d’odontòleg i es vincula al moviment de represa cultural que sorgirà a l’entorn del Cercle de Belles Arts. Membre de la Agrupación Vanguardista Hispana de Caricaturas Personales, va col·laborar en publicacions d’àmbit nacional com "Blanco i Negro", i en mitjans d’àmbit local com la revista "Ciudad" i el diari "La Mañana". Niko fou un dels dibuixants i caricaturistes més populars a Lleida durant les dècades dels anys 50 i 60. Als seus treballs, que ell denominava “Carigrafies", retratava des de personatges de la cultura local fins a grans prohoms de l’Estat i la política mundial, escritors, músics o estrelles del cinema. La seva gran peculiaritat era aproximar-se no només als trets físics del caracteritzat sinó cercar, alhora, les seves peculiaritats psicològiques, simplificant al màxim el traç i captant l'essència interior del personatge. Aquesta singularitat li atorgà un important renom en alguns mitjans estatals i internacionals. L'any 1993 la família Martínez Andrea va fer donació al Morera, Museu d'Art Modern i Contemporani de Lleida, d'una col·lecció de 115 carigrafies que abasten tot l'univers dels personatges que Niko retratà. Francesc Gabarrell -
Escultora graduada per l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida, la seva activitat artística es concentra dutant la dècada dels anys 90 del segle XX. Becada per la Quarta Entrega l'any 1994, també va participar a la IX, XII i XIII Mostra d'Arts Plàstiques per a Joves, a la Biennal de Valls (1989), al IX concurs en homenatge a Jaume Minguell (1993) i al XI concurs de còmic per a joves (1993). L'any 1990 va exposar individualment al seu poble natal i va realitzar diverses activitats relacionades amb la il·lustració de portades a la revista "Reculls Juncosans", així com la creació de murals per a certàmens culturals. Eva Rodríguez Yllana
-
Pintor, participa en la seva primera exposició col·lectiva amb vint anys a la Sala de l'Associació Artística de Barcelona. El 1873 viatja a Madrid i exposa a la Sala Platería Martínez un quadre que, posteriorment, l'any 1874, compraria el rei Alfons XII. El 1875 guanya la primera beca Fortuny de l'Ajuntament de Barcelona, que li permet ampliar estudis com a pensionat a Itàlia (Venècia, Roma, Nàpols i Capri) entre 1876 i 1886, sense deixar de participar en diverses exposicions col·lectives a la Sala Parés. De tornada a Catalunya, el seu amic Joan Roig i Soler l'animà a visitar Sitges, i d'aquesta trobada i coneixement neix l'Escola Luminista de Sitges, un corrent pictòric que aplegà altres artistes com Joaquim de Miró i Argenter, Antoni Almirall i Romagosa i Joan Batlle i Amell. Participa en l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid de 1887, i exposà a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888. L'any 1895 va fer un viatge a Madrid amb Santiago Rusiñol i Zuloaga, i posteriorment, un altre a Granada amb Rusiñol, Miquel Utrillo i Macari Oller, amb la intenció d'il·lustrar uns articles de Rusiñol per a "La Vanguardia". Els anys 1894 i 1896 guanyà dues medalles més a les exposicions de Belles Arts de Barcelona. El 1899 entra a formar part del Cercle Artístic de Sant Lluc. El 1900 inaugurà al Saló Rovira de Barcelona la seva primera exposició individual. En aquesta època col·laborà, també, com a dibuixant a la revista "La Ilustració Catalana". L'any 1928 pinta un dels murals del Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya. A Catalunya es poden trobar obres seves exposades en diferents institucions públiques, entre elles el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, el Museu de Montserrat i els museus de Sitges. Font: Viquipèdia -
Nascut a La Granadella, Jaume Masip va residir des de ben jove a Logronyo, on ingressà a l'Escola d'Arts i Oficisa l'edat de catorze anys. L'any 1918 es trasllada a estudiar a Madrid, gràcies a una pensió de la Diputació de Lleida. L'any següent amplia els seus estudis a Barcelona i participa a l'Exposició Belles Arts. Masip fou essencialment un pintor de natures mortes, paisatges i retrats, i protagonitzà diverses exposicions individuals amb un èxit remarcable. Juan Manuel Nadal Gaya
-
Lluís Masriera Roses fou un personatge polifacètic: figura cabdal del modernisme en el camp de les arts decoratives, escenògraf reputat a la Barcelona del canvi de segle i pintor per tradició familiar, ja que era fill i nebot, respectivament, dels pintors Josep Masriera Manovens (Barcelona, 1841-1912) i Francesc Masriera Manovens (Barcelona, 1842-1902). A diferència de la joieria i l’orfebreria, que el singularitzen dins el moviment modernista i li donen una indiscutible dimensió internacional, Lluís Masriera no es pot considerar un pintor especialment rellevant, malgrat tenir algunes obres destacades i veritablement interessants. La seva obra pictòrica esdevé una evolució de la pintura naturalista de la primera generació de modernistes, molt propera a Santiago Rusiñol, on destaca la representació de temes quotidians, molts cops endisant-se de ple en el camp de l'anècdota, representada sovint en interiors burgesos descrits amb tot detall, i protagonitzada per una figura femenina dedicada a les activitats més convencionalment associades a la dona. Aquesta evolució, que el duria pels camins del decorativisme, troba la seva culminació l’any 1920 en l’obra "Ombres reflectides" (MNAC, 14585), per a molts autors la seva pintura més reeixida. Francesc Gabarrell -
Jesús Mauri estudià Belles Arts a la Universitat de Barcelona. La seva obra es centra en una pictoricitat sòbria, sensitiva, reduccionista i sempre practicada amb una econòmia de medis que el converteixen en un referent artístic de l'escena lleidatana, on participa en vàries exposicions amb artistes de Ponent. De les seves exposicions individuals cal destacar "Pells i senyals" a l'Escola Taller d'Art de Reus (1984) i "Topològica" a la Fundació Caica Catalunya de Girona (1995). L'any 2013 fa la seva darrera individual "Dibuixant un punt", que pren forma de projecte "environamental" a la sala La Gòtika de l'Insitut d'Estudis Ilerdencs. A finals dels anys vuitanta l'artista forma part de l'equip de coordinació de la primera etapa de la "Revista Làtex", editada per l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida, de la qual Jesús Mauri n'havia estat un dels seus principals impulsors, com a docent, des de la seva fundació el 1980. Més tard passa a ser professor a la Facultat de Ciències de l'Educació de la UdL. Des d'allí aporta una renovadora pedagogia al voltant de la cutura visual i s'implica en la polìtica d'exposicions de la institutició. L'any 2000 la UdL li encarrega un gran "Tapís" (elaborat amb el tapisser Celclaux) per presidir la Sala Victor Siurana de l'edifici del Rectorat, amb motiu dels 700 anys del naixement de la primera universitat catalana en terres lleidatanes. Des de la seva creació l'any 2008, Jesús Mauri va ser membre de la Comissió d'experts (coordinada per Mari-Pau Cornadó) per a la selecció d'obres d'artistes joves de Ponent que formen part del Fons d'Art de la UdL, fons que porta el seu nom de de l'any 2021. Mauri té obra representativa en diverses col·leccions particulars, a la UdL i al fons del Morera, Museu d'Art Modern i Conrtemporani de Lleida. Font: "Apunt biogràfic de Jesús Mauri". A: Jesús Mauri. La persona, el docent, l'artista. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2022, p. 27-28.
-
Fill d'un pintor i daurador de la Bisbal d'Empordà, Benet Mercadé s'instal·là a Barcelona el 1838, on es dedicà al daguerrotip. El 1852 féu la seva primera exposició pictòrica, i un any més tard s'establí a Madrid, on assisteix a les classes de Carlos Luís de Ribera a la "Escuela Superior de Pintura y Escultura". El 1858 viatjà a París i el 1863 a Roma, per tornar a Barcelona el 1869 i esdevenir un protegit del col·leccionista Leopold Gil i catedràtic a l'Escola de la Llotja el 1882. Rebé una inicial influència del natzarenisme ("Colom a La Rábida", 1858), per passar després al realisme, sempre amb una tendència eclèctica. Se centrà a la temàtica històrica i religiosa: "Les germanes de la Caritat" (1860), "Els darrers moments de fra Carles Clímac" (1862), "L'església de Cervara" (1864), "Translació del cos de Sant Francesc" (1866). També conreà el paisatge i el retrat, on mostra un realisme molt més espontani. Font: Viquipèdia -
Pintor de paisatge format a l’Escola d’Arts i Oficis de l'Havana i a la Llotja de Barcelona, va ser deixeble de Joan Vila Puig a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell i un dels fundadors del Cercle de Belles Arts de Lleida, on establí una profunda amistat amb Leandre Cristòfol. Tot i que amb uns inicis artístics molt vinculats al Cercle —com els de tots els seus companys de generació, amb una participació intensa a l'activitat expositiva de l'entitat i de la ciutat— Mercadé farà, a partir de l’inici de la dècada dels 50, un salt qualitatiu molt important que culminarà a finals dels anys 70, i que el durà a exposar a ciutats com ara Madrid, Barcelona, Sevilla i Brussel·les, entre d'altres. Obtingué diverses mencions i premis, entre els que destaquen el primer premi del Cercle Artístic de Manresa (1969), la menció d'honor de la Biennal de Saragossa (1970 i 1972), el premi Indíbil d'Or del Cercle de Belles Arts de lleida o la medalla de plata de la ciutat de Tàrrega. Juan Manuel Nadal Gaya -
Pol Merchan és un artista, cineasta i programador del "Xposed International Queer Film Festival Berlin". És llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i té un màster del programa "Art in Context" de la Universitat d'Arts de Berlin. El seu treball videogràfic explora la semàntica visual i les pràctiques cinematogràfiques, deconstruint les tècniques del cinema convencional. Merchan utilitza la càmera com una extensió del seu propi ull i cos, generant obres íntimes que emfatitzen la part física del cos com a llenguatge. La seva pel·lícula "Pirate Boys" va ser recolzada pel "Xposed Queer Short Film Fund", la beca d'investigació del senat de Berlin i va ser nominada al "Licht Art Award" de Frankfurt. La seva obra ha estat exposada al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el Centre d'Art La Panera de Lleida, l' Azkuna Zentroa Bilbao, la Berlinische Galerie i l'Institute of Contemporary Arts London, entre d'altres, així com en nombrosos festivals internacionals. Pol Merchan