Search results
429 items
-
Membre d'una acomodada família lleidatana, Ramon Mestre Vidal estudià el batxillerat a l’Institut de Segon Ensenyament de Lleida, on fou deixeble de Manuel Corselles i del seu ajudant, Juan Mariscal. A l'institut coincidí amb Jaume Morera, amb qui compartí l'afició per la pintura i realitzà sortides a pintar per l'horta i rodalies, de la mà de Josep Plana Castillo. Posteriorment estudià la carrera d’enginyer industrial a Barcelona i s’establí a Lleida, on continuà practicant la pintura a l’oli, moltes vegades sobre fusta. Ramon Borràs Vilaplana, que li féu una semblança en la revista "Ilerda", li atribueix una certa imitació de la pintura del seu amic Jaume Morera, atès que copià determinades teles seves i fins i tot arribaren a pintar un quadre plegats. Malgrat tot, la seva obra sembla haver-se mantingut fidel als primers temps d’ambdós, molt vinculats a l’escola de Barbizon; mentre que Morera, al costat de Haes, evolucionà cap a una pintura més lliure. Jesús Navarro
-
Josep Minguell s'introdueix en la pràctica de la pintura per tradició familiar, i complementa la seva formació com a pintor a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, on l'any 2008 es doctorà amb una tesi sobre pintura mural al fresc. A principis dels anys vuitanta va participar en la creació de la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega i en la Fira de l’Escultura, així com en tota una sèrie de festes que tenen en comú la recuperació dels carrers com a espais vitals. A més, des de 1981 ha realitzat nombroses exposicions individuals arreu de Catalunya, Espanya, França i Itàlia, entre d'altres, i ha participat en exposicions col·lectives, fires i certàmens com ARCO o Artexpo. Tanmateix, des de 1995, ha concentrat la seva activitat en la pintura mural al fresc en grans espais arquitectònics, dedicant-se a recuperar la tradició històrica dels pintors de frescos per a revisar-la en el context artístic contemporani. La relació de la pintura mural amb l’espectador, la presència de la pintura en els espais vitals de la nostra cultura (universitats, biblioteques, hospitals, esglésies, indústries, etc.) i la interrelació entre espai pictòric i espai arquitectònic són els punts de partida del seu treball mural que ha quedat reflectit en 25 conjunts de grans dimensions. Font: pintura-mural.org -
L’obra de Jaume Minguell, a l’igual que la de Lluís Trepat, s’insereix de ple en la tradició pictòrica que prové de Tàrrega. Si deixem de banda els seus reputats treballs en el camp de la pintura mural —que plasmà en nombrosos edificis religiosos i civils des de l’any 1954 fins als inicis de la dècada dels vuitanta— les constants d’aquesta tradició originària de la capital de l’Urgell es poden definir a través del conreu del paisatge, d’arrel impressionista i fonamentalment urbà, i de la natura morta. A partir d’aquests fonaments, però, la seva pintura anirà evolucionant progressivament cap a un expressionisme equilibrat, alguns cops fins i tot proper al simbolisme, que atorga un protagonisme especial a les amplies superfícies de color que omplen uns espais perfectament delimitats pel dibuix, definit a través d’unes gruixudes línies negres que serveixen, alhora, per estructurar molt clarament la composició. Al bell mig d’aquesta evolució, Jaume Minguell obre un parèntesi l’any 1963 quan, recollint els postulats propis de l’Informalisme que Lluís Trepat havia introduït a Lleida a les acaballes dels anys cinquanta, s’endinsa en el món de l’abstracció i s’integra, l’any 1964, en el grup Cogul (1964-1965) al costat d'Ernest Ibáñez, Albert Coma Estadella, Víctor Pérez Pallarés, Albert Vives i Àngel Jové. Per a Minguell, però, aquesta és una etapa molt curta, un parèntesi d’experimentació formal que li serveix per a retornar, de manera plenament conscient, a la figuració expressionista, en un terreny similar on l’havia deixat amb anterioritat. L'any 1988 fou guardonat amb el Premi Medalla Morera d'Arts Plàstiques. Francesc Gabarrell -
Joaquim Mir fou un pintor català nascut a Barcelona. La seva mare era germana de l'empresari tèxtil Avel·lí Trinxet, que més tard tindria molta importància en la vida de Mir perquè li faria de mecenes i li encarregaria la decoració de la casa Trinxet. Els primers estudis els féu al col·legi Sant Miquel, on conegué Isidre Nonell. De jove comença a estudiar sota les ordres de Lluís Graner, que l'inicià en el gènere del paisatge. El 1893 estudia a l'Escola de la Llotja amb Antoni Caba però acaba deixant els estudis artístics formals. S'integra a la "Colla del Safrà" (també coneguda com a "Colla de Sant Martí") un grup d'artistes fundat el 1893 i integrat per Isidre Nonell, Ricard Canals, Ramon Pichot, Juli Vallmitjana i Adrià Gual, i entrà en contacte amb el grup d'artistes que freqüentaven els Quatre Gats. El 1899 marxà a Madrid a descobrir i copiar els grans mestres del Museu del Prado. Aquell mateix any guanyà el segon premi en l'Exposició Nacional de Belles Arts i, a finals d'any, marxa a Mallorca amb Santiago Rusiñol, on va fer algunes de les seves millors pintures. L'any 1903 pateix una crisi i ha d'estar ingressat un temps a l'Institut Psiquiàtric Pere Mata de Reus. Posteriorment s'instal·là a l'Aleixar i finalment a Vilanova i la Geltrú, en una finca actualment coneguda com a casa Mir. Des d'aleshores va desenvolupar intenses campanyes pictòriques a Montserrat -on ja havia fet una fecunda estada el 1911- i a València -on hi anar a inspirar-se pels murals sobre les conquestes de Jaume I que li varen encarregar pel palau de la Diputació de Barcelona. L'any 1932 es desplaça a Vallirana on va pintar durant un període molt curt de temps, i també va fer estades a Andorra els anys 1932, 1933 i 1934. És considerat un dels màxims exponents de la pintura immediatament posterior al modernisme, creador d'un postimpressionisme molt personal. Morí a Barcelona el 1940 després d'una estada a la presó, acusat pel franquisme de connivència amb la República. Fou enterrat al cementiri de Vilanova i la Geltrú. Font: Viquipèdia -
Antoni Miralda és un artista multidisciplinar, una figura destacada de l'avantguarda artística de les últimes dècades. Format a l'Escola Tèxtil de Terrassa, al Centre d'Estudis Pedagògics de Sèvres i a l'Institute of Contemporary Art de Londres (1964), va viatjar per París i Nova York, i l'any 1978 se li va concedir una beca Juan March per assistir al Center of Advanced Visual Studies i a l'MIT. A aquesta beca la van seguir una beca del Comité Conjunto para Asuntos Culturales (1981) i del Council on the Arts (1984). Interessat en l'experimentació amb la fotografia, cinema, escultura, els frottages-collages, cartells, mobles o pintura mural, entre d'altres, les seves primeres obres tenien un marcat caràcter objectual de ressonàncies pacifistes; mentre que als anys 70 es va introduir a l'àmbit de les tècniques mixtes i el happening i cap a finals del segle XX les seves propostes derivaren vers la idea d'art comestible. Els projectes de Miralda, un dels primers artistes que escapen de l'espai opressiu de l'estudi i del museu, acostumen a desenvolupar-se en espais aliens als circuits convencionals de l'art, al llarg de períodes notablement extensos de temps i sovint necessitats de la presència de col·laboradors i de la cooperació de l'espectador. Font: Viquipèdia -
Pintor i dibuixant, es dedicà sobretot a la pintura però també va participar en la il·lustració de revistes i llibres infantils, especialment en els anys anteriors a l'esclat de la Guerra Civil. Col·laborà a "La Novel·la d'Ara" (1923), "El Senyor Daixonses i la Senyora Dallonses" (1926) i "La Veu de Catalunya". Per a infants el trobem col·laborant, a partir de 1922, en diverses publicacions: "En Patufet", "La Mainada" (on il·lustrà el Calendari de "La Mainada" de 1923 i diversos llibres de la col·lecció de contes La Mainada i la biblioteca La Mainada) i a la revista "Virolet". A més, també està documentat protagonitzant una exposició de pintura de paisatge a les Galeries Dalmau el 1926 i una altra de dibuixos a les Galeries Laietanes l'any següent. Esther Solé
-
Els inicis de la carrera de Juli Miró tingueren lloc a Lleida, ciutat on residí fins al 1955. Aquell any, després d'una curta estada a París, l'artista es trasllada al Brasil. Allà s'introdueix amb relativa facilitat en el panorama artístic sud-americà (fou membre del Grupo "Los Doce" i participà en nombroses exposicions) fins l'any 1986, moment en què retornà a Lleida. A la capital de Ponent s'integra de nou al circuit expositiu local i funda l'estudi de dibuix i pintura Novel, que mantingué obert més d'una dècada. Pel que fa a la seva producció artística, el traç rigorós i realista propi de la seva joventut va anar evolucionant cap a un postimpressionisme avançat, que deixà pas al surrealisme i l'abstracció, a partir de la utilització de l'aquarel·la, l'oli o la pintura acrílica. Juan Manuel Nadal Gaya
-
Carme Molet és Llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona i doctora per la UB (Facultat de Belles Arts). Postgrau en Museus i Educació per la UB i Postgrau d’Especialista en docència Universitària per la UdL. En la seva trajectòria professional destaca l’elaboració, coordinació i implementació de projectes educatius a Museus d’Art i sales d’exposicions institucionals, vinculada durant molts anys a l'elaboració i realització dels programes educatius del Museu d'Art Jaume Morera. Ha exercit com a directora a les Escoles d’Art Trama i Imagina, i ha impartitr cursos de Formadora de formadors/es d’Educació Visual i Plàstica l’ ICE de la UdL. En la seva carrera artística ha conreat diferents gèneres, des de la pintura, el gravat, la fotografia, l'escultura i les instal·lacions. A Lleida es va donar aconpeixer a travñes de la seva participació en la Segona i Tercera Entrega (Escola Municipal de Belles Arts) els anys 1990 i 1992. La seva primera mostra individual la realitzà a la Galeria PeriferiArt l'any 1996, amb una sèrie de fotografies sobre els vells aljub del seu poble natal, Albelda. Va exposar també al Casal de Joventut Republicana l’any 1997 i a la Sala Mercat del Pla l'any 1998, amb una col·lecció de fotografies tractades al voltant del tema de les quatre estacionsde l'any. Carme Molet pertany a una generació d'artistes d'artistes lleidatans que, sobretot durant els anys 90, es dedicaren al conreu de nous discursos artístics, com ara Jesús Mauri, Albert Bayona o Jordi Jové. Ella destaca, per sobre de tot, pels seus discursos de gènere en la teòria artística i en les temàtiques de les seves obres. Francesc Gabarrell -
Manuel Moliné Muns fou un autor molt prolífic: litògraf, dibuixant humorístic, caricaturista, fotògraf, pintor, il·lustrador i il·luminador. Es dedicà a la pintura durant la seva etapa acadèmica i posteriorment fou il·luminador de fotografia al taller que compartia juntament amb el seu cunyat Albareda. També va treballar com a il·lustrador de diferents llibres, però on va triomfar, per sobre de tot, fou en la vessant de caricaturista, publicant el seu treball en una gran quantitat de revistes i diaris de la Barcelona de l'època, com ara "Un tros de paper" o "L'Esquella de la Torratxa". Font: Viquipèdia -
Gerard Moliné és disenyador industrial per l'Escola Superior de Disseny Elisava. Actualment desenvolupa el seu treball en el seu propi estudi: Estudimoliné, tot i que també ha estat cofundador de l'estudi Azuamoliné, juntament amb Martín Ruiz de Azúa (2003-2006), i profesor a distància del GSD a la Universitat Politècnica de Catalunya (2005-2006). Col·labora amb diferents empreses i institucions i duu a terme un treball de disseny experimental que s'ha mostrat en diferents exposicions i publicacions. Entre altres premis ha rebut la Medalla ADI FAD 2002 i els premis Expohogar Regalo 2005, Top Nominated INDEX 2005, Expohogar Regalo 2006 i el premi Delta Plata 07. Font: gerardmoline.com
-
Nascut a Lleida l’any 1987, Monclús és llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, on també va cursar el Màster en Producció i Investigació Artística. Focalitza el seu interès en la revisió de conceptes relacionats amb la pràctica pictòrica, que formalitza mitjançant exercicis referencials i instal·lacions. En la seva obra recorre assíduament als conceptes d’error i fracàs com a contrapunt a les narratives d’èxit imperants en la contemporaneïtat. Ha estat seleccionat en convocatòries com ART <30 BS, Residència de pintors del Palau de Quintanar, la Biennal de Valls 2015 o el V Encontro do Artistes Novos (Santiago, 2015). Aquell mateix any 2015 va realitzar una residència de sis mesos a Nau Estruch (Sabadell). El 2017 va realitzar la seva primera exposició individual a la galeria etHall de Barcelona. Ha exposat, també, al Centre d’Art La Panera de Lleida, a la sala La Gotika de l’Institut d'Estudis Ilerdencs, a la Twin Gallery de Madrid, al etHall de Barcelona i a Archipielago de Madrid. Jan Monclús -
Rafael Monleón fou un polifacètic artista d'origen valencià. Fill de l'arquitecte Sebastián Monleón, primer fou pilot nàutic i va viatjar per Europa abans de ser alumne de Carlos de Haes i Rafael Montesinos. De primer moment es va dedicar, gairebé exclusivament, a la pintura de marines, representant sobretot ports de la costa valenciana. Va participar habitualment en les exposicions nacionals de Belles Arts entre els anys 1864 i 1899 (Medalla de tercera classe els anys 1871 i 1881). L'any 1869 viatja al nord de França i a Bruges, on té l'oportunitat de ser deixeble de Juan Pablo Clays i conèixer de prop als gravadors belgues de l'època, especialment Louis Allemand, per endisar-se en la tècnica de l'aiguafort. El 1870 fou nomenat pintor del Ministeri de Marina i del Museu Naval, on es responsabilitzà de la reorganització científica de la institució i de l'elaboració del catàleg de la seva col·lecció. Monleón fou un reconegut arqueòleg naval, comissionat del govern per l'estudi i l'elaboració dels plànols i construcció del vaixell Santa María pels actes commemoratius del quart centenari del descobriment d'Amèrica. Font: Enciclopedia del Museo del Prado -
Des de fa més de 15 anys Miquel Mont viu i treballa a París. Aquest artista mostra en la seva obra la influència de l'última avantguarda francesa (Supports-Surfaces, BMPT) en el sentit de la importància que dóna al rigor del procés analític sistematitzat. Altres referències per al seu treball van des del injustament oblidat Larry Poons, a Olivier Mosset o Blinky Palermo. L'any 2003 va exposar a la Galeria Thaddaeus Ropac de Salzburg, a la Galeria Le Sous-Sol de París (Le Cabinet des Dessins), a Le Pavillon, Pantin, (Collage Mural II) a França així com al Centre Culturel Français de Milan (Transfert-Report). A Espanya ha exposat de manera individual a la Galeria Luis Adelantado de València, la Galeria dels Àngels de Barcelona, al Centre cultural "La Caixa" de Lleida, a la Galeria Ferran Cano de Palma de Mallorca i la galeria Trinter de Santiago de Compostela. Districte Cu4tro va exposar obra seva a Arco 2004. En el seu treball Mont no representa res més que la pintura: el color, el gest, la planitud, la trama, etc, són elements d'una pintura conceptual on les formes són conseqüència d'un procés sistemàtic d'acostament materialista a la pintura, sigui la trama modernista i la seva relació amb la famosa "planitud" greenberguiana, sigui el gest pictòric tractat a distància, o l'acumulació de substrats pictòrics, tota traça de subjectivitat està supeditada a aquesta aproximació objectiva i materialista del fet. Font: distrito4.com
-
L'any 1994 Julia Montilla es va lIicenciar en BellesArts per la Universitat de Barcelona i, aquell mateix any, aconseguí una beca per continuar la seva formació a l'École Nationale Supérieure des Beaux-Arts de París. és, també, màster en produccions artístiques i recerca, i ha gaudit de diverses beques de postgrau i foment de la creació artística. La seva obra es desenvolupa en una gran varietat de tècniques i suports, sempre relacionats amb la cultura de masses i sempre incidint en la idea de multidisciplinarietat per tal de poder abordar els temes que centren el seu interès en tota la seva complexitat. Des dels anys 2000, la producció artística de Julia Montilla ha estat centrada en les configuracions icòniques de la nostra cultura, tot analitzant els models i desestabilitzant els codis de lectura de les construccions identitàries col·lectives, arbitràries i artificioses. Amb aquests propòsits com a guia, l'artista s'interroga sobre les creacions visuals populars, unes representacions on es poden identificar traces de convencions socials emmarcades en qüestions de gènere, afectivitat o creences de tota mena. Glòria Picazo -
Lluís Montull va néixer a Lleida el primer terç del segle XX. Va practicar la pintura a l'oli i l'aquarel·la, però es distingí, principalment, com a dibuixant. En la seva professió de delineant va coincidir amb figures tan representatives com Benseny, Barberà, Mostany o Niubó, i va adoptar una actitud semblant a la de tots ells: mirar d'anar més enllà del seu treball professional per practicar un dibuix o una pintura més pròxims a la creació artística. Durant la postguerra va participar a la major part d'exposicions col·lectives i de concursos que es van celebrar a la ciutat, aportant tant pintures com dibuixos. A més a més, durant els anys quaranta va il·lustrar diversos treballs publicats a la revista "Ilerda" i va realitzar encàrrecs d'il·lustració per l'Institut d'Estudis Ilerdencs. Juan Manuel Nadal Gaya
-
Anthonis Mor fou un pintor retratista neerlandès que assolí un gran prestigi com a pintor de cambra de diverses corts europees. Per aquesta activitat, en altres llocs se l'anomenà Antonio Moro, Sir Antonis Mor o Anthony More. La majoria de les seves obres, però, les signà com Anthonis Mor. També es troba, de vegades, el nom vinculat al seu títol de noblesa: Anthonis Mor van Dashorst. Deixeble de Jan van Sorel a Utrecht, el 1547 fou admès com a mestre al Gremi de Pintors de Sant Lluc d'Anvers, però va preferir residir a Utrecht. Poc temps després, el 1548, va captar l'atenció del seu primer mecenes influent, Antoine Perrenot de Granvelle, bisbe d'Arras i membre de la cort imperial de Carles V, i les seves obres d'aquest moment revelen un estil innovador que cerca superar tradicions retratístiques més antigues, conjugant l'estètica nòrdica i els models italians. Per influència de Tiziano, Mor va apostar pel detallisme i la precisió en l'ús del color, així com la simplificació de la il·luminació dels subjectes representats. Fou a través de Granvelle que Mor entrà en ambients cortesans, on s'especialitzà en el retrat reial amb un estil que exercí gran influència a Europa, especialment a la Península Ibèrica, on va atreure deixebles i seguidors com Alonso Sánchez Coello, Jorge de la Rúa (Jooris van der Straeten), Manuel Denis, Cristóbal de Morales i Sofonisba Anguissola. Als anys 50 del segle XVI entrà en contacte amb la família reial portuguesa, i possiblement formà part del seu sèquit pels Països Baixos. Els retrats d'aqusta època revelen l'habilitat de Mor per combinar la seva estètica amb les exigències de l'etiqueta, el ceremonial i el decorum cortesà, elaborant imatges que exterioritzaven la grandesa i poder dels monarques. El desembre de 1554 fou nomenat pintor de Felip II i es traslladà a la cort de Brussel·les fins 1559, moment en què torna a Espanya amb el sèquit reial, per bé que el 1561 torna a estar documentat a Brusel·les. És possible que Mor ajudés Felip II en la idea inicial del muntatge de la galeria dinàstica de retrats del Palau del Pardo, per bé que entre 1561 i 1576 va dividir el seu temps entre Utrecht i Brussel·les. Els últims anys de la seva vida també es va dedicar al retrat de patricis i burgesos, centralitzant la seva àrea de treball a Anvers, on morí el 1577. Font: Enciclopèdia del Museo del Prado -
Pedro Mora va estudiar a la Facultat de Belles Arts de Sevilla i va obtenir la llicenciatura l'any 1986. Des de llavors viu i treballa a la mateixa ciutat, amb l'excepció d'uns anys -entre 1991 i 1999- en què va residir a Nova York, on es va dedicar fonamentalment a fer fotografies que després utilitzaria en les seves instal·lacions. El 1987 va rebre el premi del III Certamen de Pintura de la Fundació Luis Cernuda de Sevilla, i el 1988 el de la III Mostra d'Art Andalús d'Avantguarda de la Diputació de Cadis. Des de 1986 realitzà diverses exposicions individuals, entre les quals destaquen les realitzades a la Galeria Rafael Ortiz de Sevilla el 1989, a Alejandro de Sales de Barcelona el 1996 i a Soledad Lorenzo de Madrid el 1998 i 2000. També ha participat en importants mostres col·lectives com "Cuit i Cru" al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia de Madrid el 1994, "More-Time-Less-History" a la Fundació Serralves de Porto el 1996 o al Pavelló Espanyol de la Biennal de Venècia el 2001. Font: Artium
-
Guillermo Mora és llicenciat en Belles Arts per la UCM i per The School of the Art Institute of Chicago. Becat per la Fundació La Caixa, ha estat inclós en la selecció "100 Painters of Tomorrow" de l'editorial Thames & Hudson, i ha estat guardonat amb la Beca de la Real Academia de España a Roma (2010-2011), el II Premi Audemars Piguet, el Premi Generaciones 2013, la Beca de residencia en Casa Wabi (Mèxic) i la Beca de residencia a l'International Studio & Curatorial Program (ISCP, Nova York, 2016). A més, des de la dècada del 2010, ha protagonitzat diverses exposicions individuals i ha participat en un gran nombre de mostres col·lectives tant a l'Estat Espanyol (Galería Moisés Pérez, Centre d'Art La Panera, ECCO, Casal Solleric, La Casa Encendida, Espacio Cómodo, etc.) com arreu del món (SCAD Museum of Art, Galería Casa Triângulo o Galería Extraspazio, entre d'altres). Font: guillermomora.com -
Juan Luis Moraza és un reconegut artista alabès, nascut a Vitòria l'any 1960. És doctor en Belles Arts per la Facultat de Belles Arts de la Universitat del País Basc, institució on va impartir la docència durant set anys fins passar a exercir com a professor titular del Departament d'Escultura de la Facultat de Belles Arts de Vigo. Ha estat professor convidat en diverses universitats i centres d'art com l'École de Beaux Arts de Marsella, la Facultat de Belles Arts de Conca o l'Institut d'Estètica de Madrid, entre d'altres. A més, va formar part del grup CVA entre 1980 i 1985, quan va iniciar la seva carrera expositiva. El punt central de la seva activitat artística l'han ocupat qüestions com el problema del pedestal, així com el significat etimològic de la paraula "estàtua", punt d'arrencada de bona part de les seves obres, invitacions a la reflexió sobre l'escultura com a objecte i com a disciplina artística. Leire Macazaga Lanas
-
Felicidad Moreno es va formar en buidat i modelat a l'Escola d'Arts i Oficis de Madrid entre 1979 i 1980, i seguidament va assistir a cursos a l'Estudio Soto Mesa, també de Madrid (1980-1981), així com al Círculo de Bellas Artes. Des de mitjans dels anys vuitanta el treball de Felicidad Moreno se centra en la utilització de la pintura i l’objecte quadre com a suport d’un llenguatge propi, allunyat de qualsevol referència figurativa, amb el qual experimenta centrant-se en el propi acte de crear i en els colors i les formes circulars es barregen en una mena de joc òptic. Lseva és una obra, generalment, de gran format. Més recentment, ha deixat d’utilitzar la matèria pictòrica, però conserva l’ús d’aquest llenguatge, que combina amb la utilització de tecnologia com làsers i focus de llum. Des que realitza la seva primera exposició individual a l'Estudio Soto Mesa (1983) no ha abandonat el panorama expositiu estatal, arribant a endinsar-se al circuit internacional a mitjan de la dècada dels 90. Francesc Gabarrell
-
-
Jaume Morera fou un dels paisatgistes més valorats de la pintura espanyola de finasl del segle XIX i principis del segle XX. La seva personalitat artística va ser representativa de tota una generació de pintors que, sota el mestratge de Carlos de Haes, van proporcionar plena autonomia al gènere del paisatge a partir de l’assumpció de les propostes realistes (aquelles que impulsaren la representació del paisatge com a resultat de l’observació directa de la naturalesa). El grans temes de les seves obres corresponen a paisatges dels voltants de Madrid , la costa del Cantàbric, amb les seves marines i els seus penya-segats, i els paisatges europeus producte de les nombrosos campanyes pictòriques que realitzà. Però allò que el singularitza per sobre de tot, i que el destaca entre els seus companys de generació, fou la pintura de muntanya, resultat de les seves campanyes pictòriques pels paratges de la serra de Guadarrama. Les excursions pictòriques de Morera es van iniciar l'hivern del 1890, a la recerca de la llum i d’uns escenaris d’acord amb les seves inquietuds artístiques. S’interessà per l’hivern de la serra, amb grans extensions de neus que a més de permetre-li expressar la varietat de matisos que crea la combinació del blanc, els grisos de les roques i els blaus del cel, li ofereix l’oportunitat d’incorporar a les seves obres un dramatisme d’arrel romàntica que el diferencia de bona part dels paisatgistes espanyols, en general més propers a la llum mediterrània o al paisatge de la plana castellana. Aquests són els que serien els seus temes de Guadarrama: els paisatges nevats amb preferència per aquells on la natura es torna més inaccessible i els efectes lumínics i atmosfèrics més pronunciats. Certament, tot això a partir d'una tècnica apresa fidelment de Carlos de Haes, en la qual domina la gamma de colors generada pels tres tons —negre, blanc i gris— i en la qual s'observa un afany descriptiu realista que contrasta amb l'elecció del motiu pictòric. Gràcies, fonamentalment, a la presentació d'aquest treballs en les exposicions nacionals de 1897, 1901 y 1904, i en sengles exposicions realitzades en diferents països europeus,Jaume Morera seria conegut com "el pintor de les neus" i la seva figura es situaria com un dels referents identificatius del nou paisatgisme realista espanyol. Aquest aspecte es veuria sensiblement reforçat per la publicació l'any 1927 de les seves memòries: "En la Sierra del Guadarrama, Divagaciones y recuerdos de unos de unos años de pintura entre nieves", document d'excepció gràcies al qual podem conèixer no només els paisatges que visità i pintà, sinó també las actituds i plantejaments tècnics i teòrics dels seus recorreguts pels ports de Canencia, Las Chozas, La Marcuera, Peñalara o el Paular, per posar uns exemples dels indrets que freqüentà. Jaume Morera desenvolupa, també, un paper decisiu en la creació del Museu d’Art de Lleida, com a promotor i amb la donació de bona part de la seva obra i de la d'algun dels seus comopanys de generació. Jesús Navarro -
Dibuixant nascut a Lleida. En els primers anys de la postguerra treballà com a delineant a la Direcció General de Regiones Devastadas a Lleida, on coincidí amb un grup de dibuixants inquiets com Benseny, Barberà i Borges. La seva sintonia amb ells el reafirmà en les seves ambicions d'anar més enllà del simple dibuix tècnic per aprofundir en la creació artística, tot participant en diverses exposicions de l'àmbit lleidatà al tombant de la democràcia. Un cop dissolt aquest organisme, treballà amb l'arquitecte Sáez Aragonès a l'oficina de Patrimoni Artístic Nacional, fet que li permeté aixecar plànols i estudis de diverses obres arquitectòniques de la ciutat i província de Lleida. Juan Manuel Nadal Gaya -
Carles Mostany fou un pintor lleidatà, un dels participants de l’exposició celebrada en aquesta ciutat l’any 1912 amb motiu de les Festes de Maig. La seva obra, molt vinculada als decorats del teatre, el porta a traslladar-se a Barcelona l'any 1916 per entrar a treballar a l’estudi del prestigiós fabricant i decorador Salvador Alarma. Tot i fixar per aquest motiu la seva residència a la ciutat comtal, ben aviat abandonarà les tasques de decorador en dedicació plena i s’endinsarà, amb força, en el conreu del paisatge realista. Francesc Gabarrell -
Miguel Pablo i Manuel Pedro Rosado són dos germans bessons que treballen conjuntament sota el nom de MP & MP Rosado. De les seves exposicions individuals cal destacar Workroom, a la Galería Ouadrado Azul de Porto, Portugal (2004); Ventanas iluminadas, al Centro Andaluz de Arte Contemporáneo de Sevilla (2005); Limbo, al Centre d'Art Santa Monica de Barcelona (2005), i la seva darrera exposició a la Galería Pepe Cobo de Madrid (2006). Entre les seves exposicions co·lectives podem remarcar Nuevos proyectos, New projects, a la Fundación NMAC, Montenmedio Arte Contemporáneo (2003); Futureways, De Vlesshal, Middelburg, Holanda (2002), i Dua:tránsits i encreuaments per la historia de I'art, al Centre d'Art la Panera de Lleida (2005). Glòria Picazo