Search results
429 items
-
Pintor d'origen barceloní, Mundó Marcet va estudiar a l'escola de la Llotja i fou deixeble informal de Joaquim Mir i Manolo Hugué. Entre 1945 i 1948 va marxar a viure a París, on entra en contacte amb Georges Braque i Desnoyers. Va exposar la seva obra amb regularitat, influenciada inicialment pel postimpressionisme i més endavant pel fauvisme, a les principals capitals europees, com París, Roma, Madrid o Barcelona. A la ciutat comtal exposa principalment a la Sala Parés. Font: Viquipèdia
-
Format a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, Antoni Muntadas és el paradigma de l’artista pluridisciplinari per excel·lència. L’any 1971 s’estableix a Nova York atret pels fenòmens de comunicació de masses i per les noves tecnologies. Allà iniciarà un procés creatiu que el durà a abandonar progressivament la pintura i endegar nous camins partint de la crítica als mecanismes propis dels mitjans de comunicació. Per fer-ho, es basa en la utilització del vídeo, la performance, els ordinadors i Internet. Ha estat professor de la Universitat de San Diego, de l’Escola de Belles Arts de Bordeus, de l’Escola Nacional de Belles Arts de París i de la Universitat de São Paulo, entre d'altres, i la seva obra s’ha exposat a la Biennal de Venècia, a la Documenta de Kassel, al Guggenheim Museum i al MoMA de Nova York, al MACBA i al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía. Francesc Gabarrell -
Escultor format primerament a Lleida, al taller de Ramon Borràs i, posteriorment, a Barcelona, a l’Escola de Belles Arts. Després d'un temps a Madrid, el 1890 fou becat per la Diputació i amplià els seus estudis a Roma i també viatjà a París. Establert a Barcelona, destacà especialment pels les seves figures i bustos i exercí com a professor de modelat a l'Escola de Belles Arts. Francesc Gabarrell
-
Pintor italià, la seva trajectòria es va desenvolupar a Nàpols, una ciutat llavors beneficiada per una cort activa que exercia el mecenatge de les arts. Nani fou un dels nombrosos pintors que es van moure al voltant d'aquesta cort, en mans de la dinastia borbònica des de 1734. Alumne de Baldassare de Caro i Gaspare López, la seva producció fou abundant, per bé que reduïda a les natures mortes i les flors, un gènere on tanmateix va destacar, deixant exemples molt interessants. Una part important de la seva obra va arribar a Espanya, i és possible que exercís una clara influència en les natures mortes de Luis Meléndez, sens dubte una de les produccions més atractives de la pintura espanyola del segle XVIII. El seu fill Mariano Nani va residir a Espanya des de 1759, on va arribar-hi acompanyant el seguici de Carles III en traslladar el tron de Nàpols a Espanya. Va cultivar els mateixos temes i maneres que el seu pare i mestre per bé que sense assolir la qualitat d'aquest. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
-
Navarro Fàbrega estudià a l’Escola de la Llotja de Barcelona, on fou deixeble de Claudi Lorenzale i de Lluís Rigalt. Acabats els estudis es trasllada a Madrid per treballar als tallers de Madrazo i de Carles Ribera. Dos anys més tard, viatja a Roma com a ajudant i deixeble de Carles de Paria i de Caquetti, amb qui treballa al Vaticà i a la Villa Borghese, i intervé molt activament en les pintures de l’església de Sant Pau d’aquesta ciutat. Després tornà a Lleida, on l’any 1860 el veiem construint i pintant, juntament amb el pintor i fotògraf Albert Camps Payrat, un arc de triomf en honor als soldats que tornaren de la guerra de l’Àfrica. L’any 1866 li fou encarregada la pintura de darrere el cor de la catedral, així com l’altar major del seminari i la capella dels escolapis de Barbastre. El 1887 treballa en la restauració de la sala de les Abadesses del monestir de Sixena. I aquell mateix any participa en una exposició d’artistes catalans que se celebrà a Girona, on envia una important col·lecció de pintures amb temes mitològics, retrats i còpies d’estudis que havia realitzat a Roma. A una nota biogràfica sobre el pintor apareguda en la revista "Lleida" l’escriptor Alfred Pereña assenyalava que “Fou un gran dibuixant i un gran colorista. Conreà tots els estils i tots els procediments: llapis, ploma, guaix, oli, especialment sobre teles. La seva grapa, enèrgica i segura. El seu estil, sobri i detallista molt cops. En els retrats sobresortí d’una manera brillant”. Jesús Navarro
-
Nascut a Madrid, va abandonar la carrera de medicina per dedicar-se a la publicitat. Al voltant dels anys 70 del segle XX va unir forces amb el seu cosí, el dibuixant Enrique Ventura, i va formar Ventura & Nieto, una de les parelles creatives més importants del còmic espanyol. Entre els seus primers treballs com a guionista destaquen "Sam y la Morsa", "Es que van como locos..." i "Maremagnum", considerada per molts crítics com la seva millor obra. El seu estil era transgressor i surrealista, caracteritzat per parodiar l'actualitat tot conjugant ironia, sàtira i tendresa. L'any 1974, sempre com a Ventura & Nieto, van iniciar una col·laboració amb "El Papus" fins la seva desaparició l'any 1978. Posteriorment van formar part de la redacció de "El Jueves", i als anys 80 també van publicar a capçaleres com "Rambla", "Rumbo Sur" o "Telele", ja als anys 90. Malgrat que Nieto morí a Barcelona l'any 1995, Enrique Ventura continua signant els seus treballs com Ventura & Nieto. Esther Solé / a partir de http://dbe.rah.es/biografias/86293/miguel-angel-nieto-ventura
-
Resident des de la seva primera joventut a Lleida, fou en aquesta ciutat on desenvolupà una interessant activitat com a dibuixant i com a promotor de la vida cultural durant la postguerra. Fou un dels fundadors del Cercle de Belles Arts i més tard professor de dibuix lineal de l'escola. Participà en la major part d'activitats de l'entitat durant les dècades dels anys quaranta i cinquanta. Entre les exposicions on va participar cal destacar la mostra que el Grup dels Cinc (Mariano Gomà, Ramon Fontova, Ernest Ibàñez, Josep Barberà i Manuel Niubó) va presentar l'any 1952 o la retrospectiva que la Galeria Cop d'Ull li dedicà el 1980. Niubó també practicà la il·lustració i el disseny d'interiors, tant d'edificis civils com d'exposicions celebrades a l'Institut d'Estudis Ilerdencs o al Museu d'Art Jaume Morera. Juan Manuel Nadal Gaya -
Graduada en arts aplicades i oficis artístics per l'Escola de Belles Arts de Lleida, Teresa Nogués és un clar exemple del sentiment vital posat al servei de l’art. La seva és una obra íntima, intuïtiva, molts cops propera a la poesia conceptual, però amb una càrrega irònica força contundent. Partint d’una aparent tècnica artesana en l’elaboració de moltes de les peces que conformen les seves instal•lacions, el treball de la Teresa testimonia una mirada pròpia, sorgida dels àmbits d’intervenció tradicionals de la dona, a partir del qual genera un discurs amb una forta càrrega crítica i no exempta d’ironia respecte de la realitat quotidiana que ens envolta. Sorgida al caliu de l'entorn cultural i artístic de l’Escola Municipal de Belles Arts, la seva trajectòria s'inicià amb els certàmens de les "Entregues", organitzats pel propi centre i l'Ajuntament de Lleida. A partir de llavorns la seva obra ha participat en exposicions celebrades en alguns dels espais d’art contemporani més rellevants del país. Francesc Gabarrell
-
Marco Noris va néixer a Bèrgam, el 1971. Des de l'any 2003 viu i treballa a Barcelona. En els últims anys ha desenvolupat la seva pràctica artística principalment en l’àmbit de la pintura, dirigint la seva recerca en dues principals àrees temàtiques: ruïna i memòria històrica d’una banda i territori i paisatge per l’altre. Des de 2013 el paisatge i el territori han estat un element clau en el seu treball, un lloc per a l’esdevenir entès també com a escenari de derrota i de trànsit, com poden ser passos de fronteres i antics camps de concentració. La seva recerca ho ha portat a aprofundir i experimentar la seva relació amb el territori a través del caminar com pràctica estètica i com eina per a la recerca dels fenòmens de construcció identitària del territori, amb projectes com “A la frontera” (2017, beca Barcelona Producció de La Capella), “L’Entrega, acte I” (2018, beca Art i Natura de La Panera de Lleida amb el CAN de Farrera), “Lloc, lluny, llar” (2020/2021, Grand Tour 2020 de Nau Côclea i beca OSIC, Generalitat de Catalunya) i el més recent “Sequere” (2022, Institut d’Estudis Ilerdencs). A l'Estat Espanyol Noris ha exhibit a Barcelona (El Born CCM, La Capella, Galería Trama, Cyan Gallery, Galería Esther Montoriol, Galería Contrast, Galería H2O, The Private Space, Casa Elizalde, Can Felipa, Galería Sicart, Piramidón, etc.), a Lleida (La Panera, Farrera, Sant Feliu de Barruera), a Osca (CDAN, Fundación Hospital de Benasque), a Madrid (Matadero), a Castellón (Galería Canem), a Vic (Temple Romà, 5a Bienal) i al MuME, Museu Memorial de l’Exili de La Jonquera. A l’estranger destaca la seva participació en exposicions i festivals a Estats Units (New York, The Active Space, 2014), Itàlia (Different Pulses, 2013 y ParmaPoesia, 2002) i a França (Paris, Centre Pompidou, 2002). Paral·lelament a la seva activitat artística, en els últims vint anys Noris ha col·laborat en diferents projectes col·lectius. Entre 1998 i 2002 a Bolonya –Itàlia–, va participar a projectes col·laboratius en àmbits digitals. El 2006, ja a Barcelona, va ser promotor de l’autoorganització dels artistes del centre d’art de La Escocesa per a la creació i gestió d’una nova fàbrica de creació. El maig 2018 cofunda Fase, centre de creació i pensament a L’Hospitalet de Llobregat. Noris va ser artista resident a La Escocesa (2005/2015) i Hangar (2015/2017). Durant el 2022 ha treballat al MNAC per a l’elaboració i renovació dels continguts i la narrativa de la col·lecció d’art romànic del Museu Nacional. Actualment té el seu estudi a Piramidón –centre d’art contemporani a Barcelona– y és membre de la junta de gestió del Centre d’Art i Natura de Farrera (Lleida). Marco Noris -
Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Salamanca, Marina Núñez representa a les seves obres éssers diferents, aberrants, monstruosos, aquells que viuen al marge o contra el cànon. Els cossos anòmals que poblen els seus quadres, infografies o vídeos ens parlen d’una identitat metamòrfica, híbrida, múltiple. Hi recrea una subjectivitat desestabilitzada i impura per a la qual l’alteritat no és una cosa aliena, sinó que constitueix bàsicament l’ésser humà. Ha exposat individualment a centres públics com l’Espacio Uno del Reina Sofia (1997), La Gallera de la Comunitat Valenciana (1998), Fundació Pilar i Joan Miró a Palma (2000), església de Verónicas a Múrcia (2001), DA2 de Salamanca (2002), Casa América a Madrid (2004), Institut Cervantes a París (2006), La Panera a Lleida (2008), MUSAC a Lleó (2009), Centre del Carme a València (2010), Sala Rekalde a Bilbao (2011), Patio Herreriano a Valladolid (2012), Sala Alcalá 31 de la Comunitat de Madrid (2015) o Artium a Vitòria (2016). Quant a les seves exposicions col·lectives, es poden destacar “Transgenéric@s” (1998, Koldo Mitxelena Kulturnea, Sant Sebastià), “La realitat i el desig” (1999, Fundació Miró, Barcelona), “Zona F” (2000, Espai d’Art Contemporani de Castelló), “I Biennal Internacional d’Art” (2000, Museo Nacional de Bellas Artes, Buenos Aires), “Ofelias y Ulises. En torno al arte español contemporáneo” (2001, Antichi Granei, Giudecca, Venècia), “Big Sur. Neue Spanische Kunst” (2002, Hamburger Banhof, Berlín), “Pain; passion, compassion, sensibility” (2004, Science Museum, Londres), “Posthumous choreographies” (2005, White Box, Nova York), “Identidades críticas” (2006, Patio Herreriano, Valladolid), “Pintura mutante” (2007, MARCO, Vigo), “Banquete (nodos y redes)” (2009, Laboral, Gijón, i 2010, ZKM, Karlsruhe, Alemanya), “Skin” (2010, Wellcome Collection, Londres), “Genealogías feministas en el arte español: 1960-2010” (2012, MUSAC, Lleó), “Monstruo. Historias, promesas y derivas” (2013, Fundación Chirivella Soriano, València), “La imagen fantástica” (2014, Sala Kubo-kutxa, Sant Sebastià), “Gender in art” (2015, MOCAK, Museum of Contemporary Art de Cracòvia, Polònia). La seva obra figura en col·leccions de diverses institucions, entre les quals el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Artium de Vitòria, MUSAC de Lleó, Patio Herreriano de Valladolid, La Panera de Lleida, TEA de Tenerife, CAAM de Las Palmas, Es Baluard de Palma, Fundació “la Caixa”, Fundación Botín, MAC de la Corunya, CAB de Burgos, FRAC Corse o a la Corcoran Gallery of Art de Washington DC. Actualment resideix entre Madrid i Pontevera, i és professora a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Vigo. Font: Galeria RocioSantaCruz -
Itziar Okariz va estudiar pintura i escultura a la Universidad del País Basc, llicenciant-se l'any 1990. Tres anys més tard va rebre el tercer premi del "Certamen de Artistas Noveles" de Sant Sebastià i, el 1995, el primer premi de la convocatòria Gure Artea, dirigida a artistes emergents del País Basc. Okariz recorre tant a la fotografia com la videoinstal·lació i la performance, tot inspirant-se formalment en el situacionisme. Sovint, el seu treball s'ha caracteritzat per la producció d'accions que qüestionen normatives al voltant del llenguatge i la producció dels signes que ens defineixen com a subjectes, que ha presentat en espais expositius d'arreu del món. Font: Viquipèdia -
Llicenciada en Belles Arts, per la Universitat de Barcelona, i màster per la Universitat de Lleida. Artista i professora, temporalment associada a la Universitat de Lleida. Col·laboradora temporal al MACBA. Associada al MAV, Mujeres en las Artes Visuales, a Mascançà, Centre d'Estudis de al Pla d'Urgell, i la PAAC, Plataforma assembleària d'artistes de Catalunya, de la qual en va ser membre de la Junta. Vinculada, també, a Canal Viu, pertany a l'Arxiu Javelina, arxiu d'artistes visuals i altres agents culturals de Lleida, promogut pel Centre d'Art La Panera. Forma part d'el projecte Second Round, promogut per la Universitat de València. Font: olgaoliveratabeni.net -
D'origen navarrès, Orduña realitza els seus primers estudis artístics a Saragossa amb l'escultor Dionisio Lasuén, i posteriorment es trasllada a Madrid, on treballa amb Mariano Benlliure durant tres anys. Pensionat per la Diputació de Navarra l'any 1920, va guanyar la tercera medalla de l'Exposició Nacional d'aquell any amb un bust del seu pare, ara a la col·lecció del Museo del Prado. Viatga a Itàlia, on realitza el grup de nus "Post nubila Foebus", que el féu mereixedor de la primera medalla de l'Exposició Nacional de 1922. L'any 1923 realitza una petita mostra amb sis obres a la sala d'exposicions del Palacio de Bibliotecas y Museos, i als anys vint participa al Salón de Otoño i a l'Exposición de Arte Español celebrada a Bèlgica i a Holanda. A Madrid realitza obres com el "Crist crucificat" de la façana d'una capella del cementiri de l'Almudena, una al·legoria a les ciències per l'Instituto Ramón y Cajal i un monument al General Sanjurjo; mentre que a Pamplona va esculpir el frontis de la Diputació de Navarra. A la seva escultura sobresurt la força i l'energia de les figures, amb composicions rotundes i modelats de gran potència. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
-
Lucrecio Oteiza és un pintor d'origen navarrès establert a Madrid. Altament coherent durant la seva llarga trajectòria, Oteiza no cerca la bellesa, sinó que aposta per la transformació de la societat a través de l'art. Així doncs, la seva obra es caracteritza per abocar una visió crítica i de denúncia sincera de les desigualtats o les successives crisis i amenaces contra la vida i la civilització. Tanmateix, la cruesa dels temes tractats no entra en conflicte amb l'alta càrrega metafòrica que els ressegueix, dotant al seu treball d'una vessant espiritual i colorista aparentment paradoxal. Esther Solé
-
Pintor, segurament nascut a Lleida a les darreries del segle XIX. L’any 1915 i 1916 obtingué una beca d’estudis de la Diputació de Lleida gràcies a vint dibuixos al carbó i diferents obres de pintura inspirada en les òperes wagnerianes. Al fons del Museu d’Art Jaume Morera hi ha tres obres seves donades a la Diputació Provincial els anys 1916 i 1917. Juan Manuel Nadal Gaya
-
Mabel Palacín va néixer a Barcelona el 1964, on va estudiar historia de I'art, fotografia i video a la Universitat Central. Des del 1996 treballa en solitari, després d'haver-ho fet amb Marc Viaplana durant prop de deu anys. La fotografia és el medi dins del qual es desenvolupa el seu treball, encara que en ocasions adopta un format escultoric i darrerament també ha emprat el video. Durant els darrers anys ha realitzat exposicions individuals a Barcelona, Madrid, Frankfurt i Londres. Glòria Picazo
-
Joan Pallé viu i treballa entre Barcelona i Basilea (Suïssa). Llicenciat en Belles arts per la Universitat de Barcelona, el seu treball es relaciona amb la teoria crítica i ironitzant amb l’imaginari visual hegemònic, introduint-hi referències de la contracultura. Durant l’any 2017 va ser l'artista resident a la Fabra i Coats (Barcelona) a través del Programa de residències Sant Andreu Contemporani. En els últims anys ha guanyat el Premi d’art "<35" del Banc Sabadell i la Galeria Trama. Ha rebut una beca de producció del Centre d’Art la Panera, en col·laboració amb el CDAN, Osca (2017), un premi de la Rocaumbert Fàbrica de Creació (2019), una beca de residència i producció de Homessesions en col·laboració amb art 3 (2018), i una beca de recerca de la Sala d’Art Jove (Generalitat de Catalunya) i del MACBA (2018). També ha estat guardonat amb el Premi Biennal Larva al millor artista jove de Lleida (2017). La seva obra ha estat seleccionada per a la JCE Young European Biennale (2017). Font: ADN Gallery -
Pintor emmarcat en el paisatgisme realista de les darreries del segle XIX, apareix documentat entre els participants a la tercera exposició de belles arts i indústries artístiques celebrada al palau de belles arts de Barcelona l'any 1896. Esther Solé
-
Ester Partegàs va cursar Belles Arts a la Universitat de Barcelona i, posteriorment, va ampliar els seus estudis a la Hochschule der Künste de Berlín i a l’International Studio & Curatorial Program de Nova York, on la seva trajectòria va començar a prendre força. Actualment viu i treballa entre Nova York i Marfa (Texas). En el seu treball combina el dibuix, la pintura, l'escultura i la instal·lació, en un desenvolupament formal on persisteixen els aspectes volumètrics i espacials que han portat a l'artista a definir-se com a escultora. Amb els seus projectes articula una crítica a la societat de consum i a la banalització i submissió al capitalisme. La seva obra forma part de nombroses col·leccions públiques com el MoMA de Nova York o la Fundació Coca-Cola de Madrid. Font: Viquipèdia -
Inscrit, des dels seus orígens, en la vessant més lírica del neoexpressionisme català durant la primera meitat dels anys 70, Perico Pastor és un dels artistes lleidatans que més han marcat la pràctica figurativa catalana durant els anys 80 i 90. L’any 1975 marxa a Nova York on treballa com a il·lustrador i crític d’art en publicacions com ara Vogue, New York Times, Art News o Art Director's. En aquesta ciutat fixarà la seva residència durant diferents períodes, fins a l’establiment definitiu a Barcelona. Hereu de la tradició pictòrica de Cézanne, Matisse, Bonnard, Hockney o Grosz, Perico Pastor aprofita tots els recursos derivats de l’expressionisme, l’informalisme, la il·lustració japonesa i l’abstracció gestual, aquesta darrera l’eina principal que li permet alliberar com ningú el pinzell xinès i convertir el traç negre en protagonista absolut de les seves obres. Tot plegat, una combinació excepcional amb què bastir un llenguatge únic, molt personal i independent, capaç d’una força pictòrica dificilment aplicable als olis o els acrílics. Establert a Barcelona des de l’any 1981, la capital comtal ha vist exposada la seva obra en nombroses ocasions, però també ciutats com ara Nova York (posteriorment a la seva residència), Miami, París, Hong Kong i Tokio. L’any 1992 va ser guardonat amb el Premi d’Arts Plàstiques Medalla Morera, i la seva obra es pot contemplar en col·leccions privades i públiques com les de La Fundació La Caixa, la del Banc d’Espanya o la de l’Ajuntament de Barcelona. Francesc Gabarrell -
-
Carlos Pazos va estudiar arquitectura, si bé posteriorment s’especialitzà en disseny i art a l’Escola Eina de Barcelona. Va començar a exposar l’any 1969 a la sala d’exposicions de l’Ateneu Barcelonès, i des d’aquell moment ho ha fet a les millors galeries i museus del món com el MACBA (Barcelona), Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid), Centre Georges Pompidou (París), Gallerie Camille Von Scholz (Brussel·les) o Joan Prats Gallery (Nova York), entre d’altres. Va realitzar la seva primera exposició individual el gener de 1970 a l’Ateneu Barcelonès El 1975 inicia la sèrie Voy a hacer de mi una estrella, presentada l’any següent a La Sala Vinçon de Barcelona, que entre altres actuacions i manifestacions, dona lloc a la performance i exposició The Floor of Fame al Centre d’Art Georges Pompidou (Beaubourg) de París el 1978. L’últim capítol d’aquesta saga no tancada és Robados, exposada a la Galería Raíña Lupa de Barcelona l’any 2009. Entre el 1980 i el 1992 treballa intensament amb Marisa Díez de la Fuente, a la Galería Ciento de Barcelona, després de tres anys també intensos a la Galería G. El 1990 inicia la seva col·laboració amb la Galerie Camille von Scholz de Bruxelles i amb motiu de l’exposició Christmas Blues i en col·laboració amb Vicenç Altaió i Freddy de Vree publica el llibre L’Amour latent amb les edicions Camomille. D’ençà que la Galería Ciento va tancar, ha col·laborat amb les galeries Joan Prats, Carles Taché i amb Raíña Lupa de Barcelona. El gener de 1995 funda a Nova York, amb l’artista Steven Pollack, l’associació esporàdica en actiu Vodoo Victims, l’any 1999 Mic y Mau amb el fotògraf Lluís Ros, desactivada el 2009 i des del 2004 col·labora amb Pascal Comelade en llibres, vídeos i en concerts. És també el 2004 que participa en l’exposició Dalimitar del Museu de l’Empordà. El seu caràcter inquiet i curiós queda palès en la seva obra i en un seguit d’activitats que l’acompanyen. Així, el 1987 protagonitza la pel·lícula És quan dormo que hi veig clar, de Jordi Cadena sobre poemes de J.V. Foix. El 1998 dirigeix i realitza l’escenografia de l’obra teatral El bell lloc, de Joan Brossa, estrenada a l’Espai Joan Brossa de Barcelona. Aquest mateix any publica El Mundo del Ritmo en col·laboració amb Eduardo Mendoza i actua com a protagonista en el vídeo Pianito, de Jordi Colomer. L’any 2002 escriu i publica el guió de la pel·lícula, en espera de productor, Aquí en la tierra como en el infierno. El desembre de 2004 publica el seu primer llibre de textos Garabatos y Zarpazos, editat per la Universitat de Barcelona, del qual es va fer una 2a edició el febrer del 2008, el 2007 publica Fidelidad Total», en col·laboració amb Ramón de España, editat per Raíña Lupa i el 2008 Diodrama, amb textos d’Eduardo Lago, editat per Atelier Clot, Paris. També publicà ...Y entre paréntesis, un blues inacabable, en col·laboració amb Ramón de España i Pascal Comelade, publicat per La Naval (Cartagena) i està preparant Garabatos y Zarpazos 2. El 2007 va realitzar una exposició retrospectiva al MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona) i al MNCARS (Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía). Per a la seva exposició retrospectiva va realitzar la pel·lícula Mnemocine. Película recortable, un collage audiovisual constituït per 11 episodis, de 26 minuts de duració. Font: Tinta Invisible edicions
-
Format a l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida, Joan Pena fou un dels artistes emergents becat a la "4a Entrega" (Lleida, 1994). Va iniciar una carrera com a il·lustrador, realitzant treballs per a la revist"a Makoki" i l'agència de publicitat Bakup, així com animacions per a les agències Cantalup, Tartera & Lavilla i altres. Encara als anys 90 va fundar l'empresa ACME, dedicada al disseny i muntatge d'escenografies i decorats, juntament amb les també artistes Sandra Esquerra, Betlem Felis i Laura Cirera. Paral·lelament s'introdueix en l'àmbit de la videocreació i la producció audiovisual, realizant vídeos musicals per grups com ara Zuma, Crazy Notes o Mister Jones, entre d'altres). Des de l'any 2000 el seu treball es desplega a través de Plàncton, un estudi-taller unipersonal on, amb l'ajuda d'alguns col·laboradors, treballa en el disseny i construcció de titelles i decorats per companyies d'arreu del país, com Zum-Zum Teatre, Festuc Teatre, Campi Qui Pugui, Zero en conducta o Blind Summit, entre d'altres. Les creacions de Pena són altament diverses i desborden creativitat, cercant sempre l'estímul de la imaginació del públic a través de formes ondulants i asimetries altament suggerents, on ressonen visions de Jules Verne o Tim Burton. Esther Solé
-
Javier Peñafiel viu i treballa a Barcelona. L'any 2004 va presentar una important mostra individual al Museu Pablo Serrano de la seva ciutat natal. Aquell mateix any va dur a terme una série d'intervencions a I'espai públic, com van ser Ausencia pública, pensada especialment per a CaixaForum de Barcelona i Inicio, amb caracter permanent a Candanchú-Somport, al Pirineu aragonès. L'any següent va preparar la instal·lació permanent Soledad en conversación al carrer Enric Granados de Barcelona, com a homenatge a aquest músic. Ha realitzat tres publicacions especials dins la col·lecció Cru de Figueres. Glòria Picazo
-
Nascut a Santurtzi (Biscaia) I'any 1966, actualment resideix a Barcelona. Es va lIicenciar en Belles Arts, en I'especialitat d'escultura, per la Universitat del País Basc i posteriorment fou becat per l'Academia Española a Roma (1993¬94) i per la Generalitat de Catalunya, per a cursar estudis a Nova York (1999). Entre les seves exposicions individuals destaca la presentada al Centre Cultural Tecla Sala de I'Hospitalet de Llobregat (1997) i a la Sala Rekalde, Área 11, de Bilbao (1997), així com I'exposició col·lectiva itinerant pel País Basc, Madrid i Barcelona (1997-98), conseqüència d'haver guanyat el premi Gure Artea 1996. La seva obra és present a col·leccions públiques com la del Museo de Bellas Artes de Álava i la del Banco de España. Alberto Peral pertany a la generació d'artistes que emergeix a principis dels anys noranta i protagonitza la renovació plàstica espanyola en aquests inicis del segle XXI. Des de la seva primera exposició individual a la Fundació Joan Miró de Barcelona el 1992 fins avui, ha traçat un recorregut de gran coherència conceptual i un desig d'experimentació formal que l'ha portat a transitar per una gran diversitat de mitjans, des del dibuix, la fotografia o l'escultura, fins a la instal lació i el vídeo, per proposar un emocionant trobada poètica entre la bellesa de les formes més simples i essencials i el poder simbòlic que contenen. Alberto Peral incorpora al seu llenguatge les aportacions més radicals de l'avantguarda clàssica respecte a la forma però omplint-les de vida. Descobreix aquest essencialisme formal en la natura i en la cultura com a manifestacions d'un ordre còsmic que l'artista abstreu i ens presenta dotat d'una intensa sensualitat material, convidant-nos amb això al delit i la reflexió. Glòria Picazo / MNCARS