Search results
429 items
-
Estudià història de l’art i al mateix temps practicà la pintura i el dibuix al Cercle Artístic de Sant Lluc. Començà a exposar els anys setanta. Freqüentà també durant aquests anys, Joan Brossa i J.V. Foix, que l’influïren, com també Jacint Verdaguer, amb el qual comparteix la visió tel·lúrica, d’interrelació íntima entre l’home i la natura que l’envolta, perspectiva que l’ha portat a subratllar les arrels pròpies, especialment la cultura catalana i l’entorn del Montnegre. La reflexió sobre el paisatge l’ha portat a considerar també l’artifici en el concepte d’obra i de naturalesa, així com les seves fronteres incertes. La seva obra plàstica i la poètica es troben indissolublement lligades. Des de la pintura ha accedit a altres disciplines com la fotografia, el vídeo, la instal·lació i també la poesia i l’assaig. El 1999 pintà els medallons del sostre de la sala del Gran Teatre del Liceu i el mateix any feu l’exposició Deixar de fer una exposició al MACBA, un recorregut per la seva trajectòria artística fins al moment. El 2005 exposà a la fira Art 36 Basel i acabà el projecte “Amagar-se”, a Sajazarra (la Rioja), on barreja vídeo, fotografia, textos i acció tot qüestionant-se l’excés de presència de l’autor i com evitar-la en un món saturat d’imatges. Altres exposicions remarcables són Fonació d’un poeta (Galeria Forum, Tarragona, 2001), Enclavament del terme real i verdaguer de Folgueroles (Folgueroles, Osona) 2002, Amidament de Joan Coromines (Es Baluard, Palma 2006) i Màquina d’alé (Galeria Joan Prats, Barcelona 2009). L’any 2011 a La Pedrera de Barcelona exposà la retrospectiva Ai, Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova. Com a escriptor, ha publicat diversos llibres a cavall de la poesia, l’assaig filosòfic i la prosa poètica, entre d’altres: Ludwig-Jujol. Què és el collage, sinó acostar soledats? Lluís II de Baviera, Josep Maria Jujol (1989), La pintura i la boca (1993),Oli damunt paper (1992), El paisatge és rodó (1995), El Pirineu de Baix. Mont-roig, Miró, Mallorca (1997),Oïsme. Una escriptura natural a partir dels croquis pirinencs de Jacint Verdaguer (1998), Obreda (2003), Els cims pensamenters de les reals i verdagueres elevacions (2004), L’obra i la por (2007) i Pagèsiques (2011, premi Ciutat de Barcelona 2012 i Premi Lletra d’Or 2012). El 2014 publicà el llibre de bibliòfil Mareperlers i ovaladors, on l’artista, a partir de la figura de l’oval, descobreix les connexions que hi ha entre l’obra de Jujol, Mir, Miró i Tàpies, i el 2018 Treure una marededéu a ballar, una crònica d’impressions i reflexions en prosa poètica d’un viatge a peu transportant la imatge d’una verge durant uns dies. El 2005 rebé el Premi Nacional d’arts visuals de la Generalitat de Catalunya per la seva obra Els cims pensamenters, en què reflexiona sobre l’obra de Jacint Verdaguer, Joan Maragall i Antoni Gaudí, i el 2006 el Premio Nacional d’arts gràfiques del Ministeri de Cultura, per la seva “reformulació de la relació entre art i territori”. Font: Tinta Invisible edicions -
Dibuixant i pintor, l'any 1925 presentà la seva obra per primera vegada a Lleida i el 1935 participà a l'exposició-concurs convocada per l'Ajuntament de Lleida. Des dels anys 50 residí a Lleida, però la seva activitat principal com a artista s'ha desenvolupat a l'estranger, principalment França i Bèlgica, on ha exposat en diverses ocasions. Juan Manuel Nadal Gaya
-
Per bé que la primera fase formativa de Juan Pérez Agirregoikoa tingué lloc a les aules de la Universidad del País Vasco, on es llicencià en belles arts el 1998, una part notable de la seva carrera s'ha desenvolupat a l'estranger, ja sigui ampliant els seus estudis a París (arts plàstiques i filosofia) com beneficiant-se de premis i beques i residències de creació artística, que el porten a França, Argentina, Mèxic i per diversos espais expositius espanyols, entre d'altres. El 2006 va obtenir el primer premi del Certamen Gure Artea per a la promoció de joves artistes bascos, i des de llavors ha mantingut un ritme sostingut d'activitat expositiva, sobretot a l'estranger, per bé que es pot trobar obra seva a col·leccions com la del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, MARCO, ARTIUM, o al Museu Guggenheim de Bilbao, entre d'altres. Esther Solé -
Ballarí, coreògraf i pedagog, Aimar Pérez Galí és un professional de la dansa contemporània que ha desenvolupat una línia de recerca al voltant del moviment, de la dansa i de la seva història que l'ha fet entrar per la porta gran a l'escena de les arts visuals. Des de la convicció que el ballarí no és únicament el traductor que interpreta el text del coreògraf, Pérez Galí es considera un subjecte que genera discurs en la seva pràctica, on la recerca sobre la història de la dansa, el rol dels ballarins i la seva vessant més humana també hi juguen un paper fonamental. Cèlia del Diego -
Pintor i gravador. L'any 1947, fou un dels primers alumnes de l’Escola del Cercle de Belles Arts, on va estudiar dibuix amb Leandre Cristòfol. Traslladat porteriorment a Barcelona, rebé una beca del Cercle Maillol de l'Institut Francès d'aquesta ciutat per anar a París, on va obtenir la Medalla Watteau de gravat (1958), atorgada pel govern francès. Aquest fet, juntament amb la participació en les biennals d'Alexandria i Sao Paulo, permeteren la seva integració al Grup Cogul (1964) amb una certa especialització i un renom important. Pallarés aportà una altra via d’accés al món de l’abstracció en què destacà, com a tret característic, un cert component expressiu hereu dels seus contactes privilegiats amb un dels mestres de l’art català d’aquest segle, Josep Maria de Sucre. Una tendència expressionista, en sintonia amb les angoixes vitals del moment —que en l’obra de Pallarés es mostren amarades d’una certa ingenuïtat i innocència—, i temperada per una intensa preocupació per la construcció i l’ordre compositiu. Construcció i expressió són els dos components que conformen el binomi artístic d’en Pallarés. Però si cal destacar en l’obra de Pallarés un aspecte per damunt d’altres és precisament la seva producció resultant de l’aplicació de les tècniques del gravat. És aquesta una dimensió que el projecta com un dels pocs pintors-gravadors o, en el seu millor cas, gravadors-pintors catalans que realitzen una aportació singular a la cristal·lització de les noves vies expressives de l’avantguarda, a partir del suport tradicional de les tècniques d’estampació. Francesc Gabarrell -
Javier Pérez estudià a la Facultat de Belles Arts de Bilbao, i amplià els seus estudis a París, on realitzà, l'any 1986, la seva primera exposició individual a la galeria Chantal Crousel. Des de començaments dels anys 90 s'ha convertit en un dels artistes de l'Estat Espanyol de major projecció internacional. Va exposar el 1998 a l'Espacio Uno del Museu Reina Sofía i, el 2001, ocupà, juntamrent amb Ana Laura Aláez, el pavelló espanyol a la 49 Biennal de Venècia. Artium i el Carré d'Art de Nîmes li dedicaren l'any 2003 una mostra retrospectiva. La seva obra es troba en museus com ara el Reína Sofía de Madrid, Guggenheim de Bilbao, MACBA de Barcelona o el Muséed'Art Moderne et Contemporain d'Estrasburg. Seguint una tradició implícita al País Basc, el treball de Javier Pérez es va orientar en els seus primers moments al voltant de l'escultura, encara que com altres membres de la seva generació -Ana Laura Aláez, Miren Arenzana o Gemma Intxausti- es van allunyar acuradament del problema "local", tant des del punt de vista estilístic, respecte a la poderosa i contundent producció d'Oteiza i Chillida, com la d'aquells altres que van fer de la situació específica del País Basc la font temàtica del seu treball. A més, allunyat de la seva ciutat natal, la seva obra va anar obrint-se a diverses aspiracions i ampliant el seu camp disciplinar. A més de produir dibuixos i objectes escultòrics, Javier Pérez es va orientar cap a la instal·lació, escenografia, performance i vídeo. Dins de tot aquest aparell disciplinar, però, batega una concepció onírica i alhora realista, hiperestètica i també funcional de l'objecte artístic. En tots els casos, l'assumpte recurrent en les peces de Javier Pérez és el cos, que ell no concep com un organisme unitari, sinó com una acumulació d'òrgans i parts d'alta concentració simbòlica: cabells, ulls, llàgrimes… que eventualment poden adoptar la forma de substituts: perruques, esferes de vidre, llàgrimes de vidre, màscares… Metàfores d'un cos trossejat que anhela reconstruir en organisme, mentre sent que "la frontera entre el dolor i la bellesa és en extrem estreta i difusa" Font: Francisco Javier San Martín (Arte y Parte) -
Lajos Petri —conegut com Petri Lajos fora de la seva terra natal— fou un escultor hongarès que, després d'una infantesa convulsa a Szeged, va estudiar dret a Budapest i Berlín, per passar a ser deixeble del també escultor hongarès Ede Telcs l'any 1907. Posteriorment va estudiar a Brussel·les, ciutat on va viure entre 1910 i 1922. Després de la Segona Guerra Mundial va rebre diversos encàrrecs governamentals, i l'any 1960 fou reconegut amb una exposició monogràfica al Saló Nacional hongarès. L'obra de Petri Lajos s'emmarca en el realisme, treballant normalment models en argila que posteriorment es fonien en bronze, per bé que la majoria de projectes per a grans escultures mai es van arribar a executar. Bona part de la seva obra es conserva en territori hongarès, essent especialment coneguts els seus retrats de l'atleta György Schirilla, el compositor Zoltán Kodály o la soprano Erzsi Sándor. Esther Solé
-
Pintor banyolí influït per l’escola d’Olot, estudià a Llotja, on fou deixeble de Ramon Martí i Alsina. Exposà a Barcelona individualment i en col·lectives. Centrà la seva temàtica en el llac de Banyoles i els seus voltants, motius que tractà de manera impressionista. Font: Enciclopèdia Catalana -
Animador, cineasta experimental i comissari d'art contemporani. Les pel·lícules d'Antoni Pinent es caracteritzen per l´apropiació, el treball sense càmera i la manipulació manual del cel·luloide. Ha programat el cicle itinerant internacional "Del éxtasis al arrebato, 50 años del otro cine español" acompanyat del catàleg en format DVD editat per Cameo. El seu treball ha estat projectat en diferents cinemateques, centres culturals i museus internacionals, com el MoMA de San Francisco (2012). Amb retrospectives de la seva obra en diversos països com Argentina (BIM, 2012), el Brasil (DOBRA, 2015) o Espanya (Xcèntric, MUSAC, etc. 2014). Ha rebut el Premi de la II Biennal del 'Museum of Contemporary Cinema' (MoCC. New York / Paris) el 2008 i altres premis i distincions per la seva filmografia. Des de l'any 2014 forma part del grup de comissariat de Los Angeles Film Forum, treballant en el projecte "Ismo Ismo Ismo. Cinema Experimental a Amèrica Llatina". I des del 2022 és el director de l'Intangible. Festival d'Art i Tecnologia de Lleida. Antoni Pinent -
Cecilio Pla va ser un dels pintors valencians més rellevants de les darreries del segle XIX i començaments del XX, juntament amb Joaquim Sorolla i Ignacio Pinazo, artistes que conformaren una de les anomenades escoles espanyoles amb més transcendència en el panorama pictòric espanyol. Aquests artistes valencians descriuran una imatge d’Espanya centrada en una visió positiva dels temes mediterranis —marines, escenes de platja, escenes de la pesca— o altres activitats relacionades amb el mar, caracteritzada pictòricament per demostrar una gran preocupació tècnica per copsar els efectes lumínics —per la qual cosa se’ls anomena també luministes—, el representant per excel·lència dels quals és la pintura de Sorolla. Pla produí una obra molt plural, des de les grans composicions religioses de la seva primera època fina als petits paisatges i apunts de platja del final de la seva trajectòria, passant per la pintura social, el retrat i els seus treballs com a il·lustrador gràfic. Dins d’aquesta gran varietat de registres, destaquen les obres que corresponen a l’anomenada pintura social, aquella de caràcter anecdòtic, els temes de les quals estan extrets de les problemàtiques o situacions de la vida real o quotidiana, i que tant d’èxit tingueren en els certàmens oficials al voltant del canvi de segle. I també cal considerar molt especialment el retrat o la descripció de les més modernes escenes de costums, en les quals resta integrada la seva preocupació pel paisatge. Tot i ésser valencià, Pla es conegut també per ser el pintor del Madrid castís, del món de la sarsuela, la qual cosa el vinculà molt estretament amb el regionalisme pictòric, que després traslladaria a les platges valencianes. Jesús Navarro -
Pintor i dibuixant. Fou deixeble de l’escultor Manuel Corcelles i, més endavant, estudià a l’Escola de la Llotja de Barcelona. S’establí a Lleida i fou auxiliar de la càtedra de dibuix de l’Institut de Segona Ensenyança i, durant diversos lustres, mantingué oberta una acadèmia privada de dibuix i pintura. Tingué com a deixebles Gili Roig, Viladrich, Mercè i Borràs, entre d’altres. Fundà junt amb altres intel·lectuals i artistes de Lleida el Xop Bot, entitat que fins el 1936 tingué una gran incidència en la vida artística de la ciutat. La seva participació en l’organització de l’Exposició d’Art que l’Ajuntament de Lleida promogué al mes de maig de 1912 fou cabdal, i constituí el punt de partida d’una nova via de les arts plàstiques a la ciutat. Practicà la pintura a l’oli i pintà paisatges urbans i rurals influenciat pel pintor Jaume Morera, gran amic seu. Però, tot i que es tracta d’un notable pintor, destacà sobretot en dibuix. Ho testimonia una col·lecció de cent dibuixos a llapis sobre temes de l’horta de Lleida que utilitzava com a mostra de treball per als seus alumnes, i que foren premiats a l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888. Jesús Navarro
-
Casto Plasencia fou un pintor espanyol. Format a l'Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, va rebre una pensió per estudiar pintura d'història a Roma. Allà pintaria "Origen de la República Romana (año 598 antes de la era cristiana)" que el faria mereixedor d'una primera medalla a l'Exposició Nacional de 1878 i tercera medalla i gran creu de la Legió d'Honor a l'Exposició Universal de París d'aquell mateix any. Quan va tornar a Espanya es va establir a Madrid, i fou retratista d'Alfons XII i María de las Mercedes, va destacar en pintura religiosa i en grans obres decoratives, com l'executada a la basílica de San Francisco el Grande de Madrid o el palau del Marqués de Linares. L'estiu de 1884, Tomás García Sampedro el va convidar a visitar Muros del Nalón (Astúries), un indret que seduí Plasencia pels seus paisatges i l'animà a fundar una colònoa d'artistes dedicats a pintar del natural al llarg dels estius. D'aquesta època daten una sèrie de petits apunts de pinzellada solta, realitzats entre 1884 i 1889, molt diferents als grans quadres d'història, caracteritzats per la solidesa del seu dibuix. Font: Enciclopedia del Museo del Prado -
Escultor format a La Llotja i l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. En una primera etapa la seva obra reflecteix l’interès per qüestions relacionades amb el volum, l’espai i la tensió. Cap a mitjan anys 80, però, comença a modelar el ferro i desenvolupar un concepte escultòric de formes zoomòrfiques que evolucionarà en treballs amb ferro colat, cristall i resina barrejats amb llums i sons. Des del 1996 s’ha dedicat també a la creació d’escenografies per a muntatges teatrals, principalment en col·laboració amb la companyia La Fura dels Baus. Al seu costat ha reinterpretat òperes clàssiques com ara Atlàntida, de Manuel de Falla; El martiri de Sant Sebastià, de Claude Debussy; La damnation de Faust, de Berlioz, i La flauta màgica, de Mozart. És l’autor de l’obra Crown Fountain, situada al Millennium Park de Chicago. L’any 1997 va ser guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques concedit per la Generalitat de Catalunya. Francesc Gabarrell -
-
De Poncho (la mateixa persona que en ocasions apareix nombrada a les fonts com "Ponx" o "Ponxo") se'n tenen notícies molt escasses. De fet, només es pot situar a l'òrbita del Cau d'Art, essent un dels integrants de la primera exposició d'aquest grup, celebrada al Museu Morera el entre el 24 de novembre i el 8 de desembre de 1929, on hi participà amb peces que la premsa rebé amb opinions desiguals. Esther Solé
-
El nucli fonamental del treball d'espe Pons es la memòria i el paisatge. Sovint la construcció dels projectes parteix d’una certa poètica visual plena de silencis. D’altres situen la fotografia just en el límit del propi medi, tot evidenciant les seves convencions. Si bé al principi de la seva trajectòria l’obra es construïa més des d’una vessant de paisatge interior i de memòria personal, amb el temps el seu treball ha adquitit una major complexitat, incorporant elements clars de reflexió històrica i social. Segurament en els seus darrers treballs, "Portraits" i Sota la llum del mar, és on es fa palesa una mirada mes critica i compromesa. Espe Pons -
Carles Porta és artista, dibuixant, dissenyador i creador d'un univers visual i conceptual, amb un estil particularment inconfusible, que desplega la seva feina tant en treballs basats en la il·lustració i el cinema d'animació, com en altres projectes multidisciplinaris. Porta reuneix un cos extens dedicat a la imatge del Festival Internacional de Cinema d'Animació de Lleida, Animac, durant els seus 25 anys d'història, posant en evidència allò que l'artista ha estat per a entendre la trajectòria de l'Animac. Atmosferes que en bona mesura traspassen les fronteres del dibuix i el cinema mitjançant geografies sorprenents, paisatges fantàstics, i personatges enigmàtics. Una flexibilitat discursiva que comparteixen tots les seves creacions i ens ajuda a entendre, conectar i visitar els secrets, complicitats i misteris del treball de l'artista. Un mode d'actuació entusiasta que aborda diferents camps d'interés: els simbolismes irònics i postromàntics, els processos tècnics i maquinals, el factor humà com procés, l'acumulació d'històries, o la posada en crisi dels estereotips dels dibuixants, i el temps, el temps com concepte. Jordi Antàs -
Enric Porta es va formar a l'Escola de Llotja i a l'Acadèmia Baixas de Barcelona. De ben jove ja va entrar al circuit expositiu, i arran de l'èxit de l'exposició presentada junt amb Nolasc Valls i Enric Cenac a les Galeries Laietanes va traslladar-se a París l'any 1922, on va completar la seva formació i va residir-hi deu anys, participant en diversos salons i exposicions. L'any 1932 va tornar a Barcelona, on va presentar per primer cop una exposició individual. Fou a les Galeries Syra, un espai on exposà habitualment en temps de postguerra. Tanmateix, va fixar la seva residència definitiva a la seva localitat natal, on pintà els murals de l'església parroquial. Fruit de l'amistat travada amb Miquel Villà quan ambdós eren a París, aquest va freqüentar la Pobla de Segur, fomentant un moviment creatiu notable al Pallars del tardofranquisme i inicis de la democràcia. Tot i que ambdós artistes s'influenciaren mútuament, l'obra de Porta no és tan estrictament geomètrica ni de colors vius com la de Villà, però s'hi aproxima en la riquesa i generositat en l'ús del material cromàtic i en la solidesa del dibuix. Porta s'especialitzà primerament en natures mortes i pintura infantil, sense deixar de banda els paisatges i els nus femenins. Font: Juan Manuel Nadal Gaya -
Jordi V. Pou comença a fer fotografies a finals dels anys 80, i fins a principis dels 90 es forma com a fotògraf assistint a diversos cursos i seminaris arreu de l'Estat Espanyol amb professors com Koldo Chamorro, Cristina García Rodero, Manel Serra, Manolo Laguillo, Bernard Plossu, John Stewart, Miquel Arnal, Navia, entre d'altres. Des de principis dels 90 treballa professionalment en diversos camps de la fotografia, destacant la seva dedicació al reportatge i la fotografia de premsa. Ha estat cap de fotografia del "Periòdic d'Andorra" i col·laborador del "Periódico de Catalunya", i és fotògraf de l'agència Cover. Ha publicat en diversos diaris i revistes, destacant: "El Periodico de Catalunya", "El País", "La Vanguardia", "Revista Time International", etc. És membre de la Unió de Professionals de la Fotografia de Catalunya (UPIFC). El seu treball ha estat exposat diversos cops a la ciutat de Lleida (Centre d'Art La Panera, Museu d'Art Jaume Morera, IEI, Col·legi d'Aparelladors, Periferiart, etc) i a llocs com Barcelona, Andorra, Almussafes, Guardamar, Doña Mencia, Berkeley, etc, tant en exposicions individuals com col·lectives. Font: jordivpou.com -
Coneguda i lloable és l'habilitat de Concha Prada a l'hora de combinar la complexitat dels seus processos creatius, sempre oberts a la investigació, amb la proximitat de l'objecte familiar, des del dinar fins als estris de neteja. El gran format de les seves fotografies a color és, sens dubte, una constant en l'artista que, a través de la serialització de grans imatges, deixa patent un cop més la màgica germanor existent entre fotografia i pintura, confonent la nostra percepció entre ambdues per desvetllar més tard la veritat d'un procés que barreja el mecànic i el gestual, l'artificialitat de la fotografia i l'acció gestual de la pintura. Els resultats no poden ser més atractius. A través d'aquestes obres l'espectador experimenta la força visual del color en les seves múltiples adreces, empremtes, taques i recorreguts a través d'una superfície convertides en hàbitat o petit microcosmos carregat de suggerents formes flotants en un tot multicolor. Concha Prada, considerada actualment com una de les artistes més interessants dins de la nova fotografia, és una creadora autodidacta. Les seves sèries dels anys 92 així ho testimonien, com també avalen aquesta actitud de proximitat davant el detall quotidià. Bocas (1994), Basuras Domésticas (1996), Ficciones (2000) o De arreglos cocidos y otros guisos (2003), són algunes de les millors sèries de la artista, que formen part de col.leccions i institucions com ara la fundació Coca-Cola, Fundació Nabesto, la Col·lecció Testimoni, el Museo de Bellas Artes de Álava, el MUSAC, etc. Leticia Martín Ruiz (El Punto de las Artes) -
Francisco Pradilla neix a la localitat aragonesa de Villanueva de Gállego el 1848, formant-se a Saragossa i més tard a l’Escola de Belles Arts de San Fernando. El 1874 obté una pensió, en la modalitat de pintura d’història, per a traslladar-se a estudiar a l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts de Roma, juntament amb Casto Plasencia, on coneixerà a Jaume Morera, pensionat en la modalitat de paisatge, amb qui l’unirà una estreta amistat que conservarà al llarg de tota la seva vida. Precisament serà en aquella estada i en companyia de Jaume Morera on seleccionarà un paisatge romà com a fons d’una de les seves obres més famoses, aquella que li proporcionaria la seva consagració com a un dels més destacats pintors de composicions de temàtica històrica tan a nivell espanyol com internacional: “Doña Juana La Loca”, un impressionant quadre de dimensions espectaculars, 3,40 x 5 metres. Aquesta obra que realitzaria com a treball de pensionat fou presentada a l’Exposició Nacional de Belles Arts de 1878, obtenint una Medalla d’Honor i essent adquirida posteriorment per l’Estat (actualment es troba al Museo del Prado). El tema de l’obra fa referència al trasllat del cadàver del rei Felip des de la Cartuja de Miraflores a Granada acompanyat per la seva esposa Juana i un seguici de eclesiàstics, nobles i cavallers que s’aturen a la intempèrie per vetllar el fèretre, i que està basat en el relat Modesto Lafuente en la seva Historia de Espanya. L’èxit que va obtenir motivà que posteriorment el Senat li encarregues un altre quadre de composició històrica sobre la rendició de Granada, que esdevindria una altra fita de la pintura d’història espanyola i que consagraria Pradilla com un dels seus més clars exponents. Tot i això Pradilla, fou també un destacat paisatgista i un personalíssim pintor costumista. Jesús Navarro -
Vaig néixer a St. Esteve de Palautordera l’any 1981 i després d’una sèrie de tempetatives acadèmiques fallides em vaig graduar en fotografia a l’Escola Groc de Barcelona, una formació fotogràfica que vaig complementar amb cursos d’especialització a Idep Barcelona i a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Posteriorment em vaig llicenciar en Belles Arts i vaig realitzar el màster en Producció i Investigació Artística a la Universitat de Barcelona. Actualment estic realitzant el programa de doctorat en Art i Estudis Culturals a BAU Centre Universitari de Disseny/Universitat de Vic. Concebo els meus projectes com expedicions als imaginaris de poder, posant el focus en les seves estructures i auto-representacions, amb la intenció de comprendre la seva naturalesa i funcionament. A través de processos de llarg recorregut i formalitzats principalment en produccions fotogràfiques en sèrie, aquestes incursions posen en joc el mateix poder de la imatge per endinsar-se en un ampli espectre de la representació del poder, que recorre des de l’imaginari cultural i històric de les elits franquistes fins a les identitats visuals dels polítics actuals en les xarxes socials, passant per la retratística oficial en democràcia. El resultat d’aquestes investigacions s’ha pogut veure mitjançant exposicions col·lectives i individuals en centres com el MUSAC de Lleó, el Centre de Cultura Contemporània del Carme (València), Arts Santa Mònica de Barcelona, l’Institut d’Estudis Ilerdencs (Lleida), La Capella (Barcelona), Le Breffoi-Salle Nicole Ginoux, Mountrouge (França), el Centro Cultural Conde Duque de Madrid o Fabra i Coats de Barcelona. He editat de forma independent ""El món dels vencedors"", saló de maig i la pàgina web www.elmundodelosvencedores.com. Amb el suport de Rocaumbert F.A. he publicat el llibre ""Cibercràcia"", amb pròleg de Joan Fontcuberta, i també he estat inclòs en la publicació ""Arte español contemporáne""o (1992-2013), editada per La Fàbrica sota la direcció de Rafael Doctor. En col-laboració amb el Museu de Granollers, l’any 2021 he editat la publicació ""Arqueologia d’un inventari. Vida i política dels objectes de la Salvaguarda a Granollers 1936-2021"". Ignasi Prat -
Aficionat a la fotografia des dels 17 anys, Toni Prim és fotògraf professional amb estudi propi des de 1981. Ha realitzat estudis especialitzats en Tècnica Fotogràfica als Estats Units i a Suïssa. La seva obra ha estat premiada pel Ministerio de Educación y Ciencia i ha estat incorporada al fons d'art de la Fundación ARCO, a més de ser inclosa al projecte "Cuatro direcciones: 20 años de fotografía en España" (Centro de Arte Reina Sofía). La seva fotografia forma part de la col·lecció del Museu Nacional d'Art de Catalunya, el Fons d'Art de la Generalitat de Catalunya i la Universitat de Lleida, entre d'altres. Prim continua exercint com a fotògraf professional i creatiu, dedicat especialment al retrat i al reportatge social i industrial, així com a la promoció de projectes editorials. Des de 1984 es dedica a la docència en fotografia i tractament digital de la imatge. Des de l'any 2005 presideix FOTOCAT, la Federació Catalana d'Associacions de Fotògrafs Professionals, que engloba entitats d'arreu de Catalunya. toniprim.cat -
L'obra d'aquest pintor resulta extremadament difícil d'emmarcar dins una determinada tendència. En un primer moment presenta clares influències del fauvisme i de Picasso, unes influències, que més tard seran substituïdes per Klee, Kandinsky i Miró. L'any 1948 marxa a París, fet que provoca el seu allunyament del que serà l'esfera d'influència del grup Dau al Set, per bé que sorprenentment, la seva obra presenta clares afinitats amb els artistes d'aquest grup. Encara que la pintura d'August Puig sembla expressar l'exageració del moviment i alhora presentar una gran amplitud cromàtica, l'obra d'aquest pintor resulta, majoritàriament, impactant per la seva fredor. Certament, sembla que l'artista es dedica a representar la calma total que precedeix a la tempesta. Francesc Gabarrell -
Palmira Puig, coneguda també al Brasil com Palmira Giró va néixer el 1912 a Tàrrega (Lleida), en una família de vuit germans, de forta tradició cultural i intel·lectual. Va estudiar peritatge mercantil i durant la Guerra Civil va col·laborar amb la Generalitat de Catalunya. El 1942 es va casar per poders amb Marcel Giró (Badalona, 1913 - Mira-sol, 2011) i el mateix any va viatjar a Colòmbia per reunir-se amb ell. Poc després es van instal·lar a São Paulo, on van viure durant 30 anys. Al Brasil, Marcel Giró va reprendre la seva afició per la fotografia i va acabar dedicant-s’hi professionalment. Al 1953 va obrir el seu propi estudi a São Paulo, Estúdio Giró. Marcel Giró va esdevenir al Brasil un dels principals fotògrafs del país, membre destacat del que es va conèixer com a Escuela Paulista. Aquest moviment, pioner de la fotografia moderna al Brasil va néixer al voltant del Foto Cine Club Bandeirante, als anys 50, amb fotògrafs com ara José Yalenti, Thomaz Farkas, Benedito Junqueira Duarte, Gertrudes Altschul, Eduardo Salvatore, Chico Albuquerque, Geraldo de Barros, Rubens Teixeira Scavone, Ademar Manarini, Willian Brigato, Emil Issa, German Lorca, Moacir Moreira, Alfio Trovato i Gaspar Gasparian, entre d’altres. Aquest grup va començar a qüestionar-se el pictorialisme i va incorporar l’estètica moderna a la fotografia brasilera. L'any 1956 Palmira Puig va ser la primera dona acceptada com a membre del Foto Cine Clube Bandeirante de Sao Paulo, i hi va exposar algunes de les seves fotografies, juntament amb Gertrudes Altschul, Menha S. Polacow, Barbara Mors i Dulce G. Carneiro. L’obra de Palmira Puig-Giró s’articula en l’experimentació i audàcia del tractament que atorgava a les seves imatges en blanc i negre. El corpus més important de la seva obra es caracteritza per la poesia i l’elegància de les natures mortes, paisatges i retrats. Una gran delicadesa amara sempre les seves fotografies. La figura humana i el seu entorn s’inscriuen en el nou figurativisme que sorgí, a finals dels anys cinquanta, a l’Escola Paulista. Palmira Puig, a més de la seva aportació com a fotògrafa, va representar un referent essencial en tot el treball de Marcel Giró. En la seva producció artística inspira molts dels seus retrats més cèlebres. A les seves fotografies més experimentals, la presència de la seva figura és la referència a l’escala de l’objecte fotografiat. La seva implicació en la feina publicitària de l’Estúdio Giró a São Paulo, feia que el seu criteri sempre fos determinant en l’aprovació final de les feines. L’Estúdio Giró esdevindrà un dels estudis de fotografia publicitària més importants del Brasil. Es manté en actiu fins al 1978, quan decideixen tornar a Cataunya. Morirà a Barcelona al cap de pocs mesos d’haver tornat. Font: Galeria Rocio SantaCruz