Search results
429 items
-
Carles Pujol es comta entre els pioners de la videocreació a Catalunya. Amb la seva obra és capaç d'unir el món físic i el món virtual, el temps real i el temps fictici, servint-se de l'art com a espai experimental. Format a la Facultat de Belles Arts de Barcelona i de Madrid, l’any 1967 es va donar a conèixer amb treballs de pintura, disciplina que mai no abandonarà tot i introduir-se a l'àmbit de la instal·lació multimèdia i el videoart. Després d’alguns treballs objectuals de caràcter poètic, començà a estudiar aspectes bidimensionals dins l’àmbit de les tres dimensions, tot incorporant les nocions d’espai i de temps a la seva obra. El seu treball ha girat entorn de la transformació de l’espai real, a partir de diferents opcions, perspectives i punts de vista. Durant els anys vuitanta, va radicalitzar la seva investigació tridimensional sobre l’espai en instal·lacions en les quals l’element videogràfic ha estat fonamental. En les seves videoinstal·lacions entren en joc diferents tipus d’espai: el físic de l’estança o l’entorn, la presència d’un cos geomètric, l’espai copsat i reflectit pel monitor i l’espai perceptiu global resultant d’aquesta combinació, essent la presència de l’espectador un element clau en la lectura d’aquests treballs. Al llarg dels anys noranta, realitza diverses videoinstal·lacions cada cop més relacionades conceptualment amb el minimalisme pictural, tot aprofitant les possibilitats que li brinden les noves tecnologies a mesura que s'endinsa al segle XXI. Margarita Garcia-Alsina -
Pintor i artista gràfic nascut a Sevilla, cap a finals de la dècada dels 70 va formar part de l’anomenada Nueva Figuración Madrileña amb Juan Antonio Aguirre, Carlos Alcolea, Chema Cobo o Luis Gordillo, entre d’altres. L’obra de Quejido se situa a mig camí entre el pop art (amb clares influències del pop anglès) i la pintura neoexpressionista. Preocupat per la necessitat de reflexionar sobre la funció social de l’art, el seu treball es caracteritza per reaccionar davant l’obscurantisme i la gravetat existencialista pròpia de l’informalisme. Francesc Gabarrell
-
Joan Rabascall va estudiar a l’Escola Massana de Barcelona (1951–1957). L'any 1962, gràcies a una beca de la Diputació de Barcelona, marxa a estudiar a l'Escola Nacional Superior de Belles Arts de Paris, ciutat on resdieix des de llavorns.Durant els anys seixanta va formar part del grup d'artistes “Catalans de Paris”, juntament amb Jaume Xifra, Antoni Miralda o Benet Rossell, amb els quals va realitzar algunes accions d'art ritual properes al "happening”. L'any 1966 realitzà la primera exposició individual amb obres que definien algunes línies – tant formals com conceptuals - del seu treball. Irònic, mordaç i provocador, l'obra de Joan Rabascall sempre ha girat al voltant de la denúncia política i social. Després d'instal·lar-se a París comença a desenvolupar la seva carrera com a artista conceptual. Rabascall utilitza el seu art com una denúncia davant les formes artístiques tradicionals, qüestionant fins i tot el que fins aleshores havien estat els conceptes ideals de bellesa, tècnica o qualitat utilitzant per a això nous suports i mitjans plàstics, com ara la impressió digital, la reproducció fotogràfica o el vídeo. Una autèntica ruptura davant els convencionalismes artístics i estètics previs; ara la idea o el concepte cobren un valor fonamental. A mitjans dels anys setanta foma part del moviment anomenat art sociològic. D'aquests anys són algunes de les seves sèries més significatives: "Kultur" (1972), "La veu del seu amo"(1973) o “Spain is different"(1976). Als anys vuitanta, va iniciar una reflexió conceptual entorn a la pintura, els seus ensenyaments i els seus codis tradicionals amb la sèrie "Lliçó de pintura" (1980), que continuarà aprofundint amb noves sèries al llarg de la dècada dels vuitanta i noranta. Als noranta, continuen noves reflexions sobre el paisatge i la seva manipulació a partir dels codis publicitaris, així com una nova reflexió crítica a la televisió i els "mass media". Formalment, la seva obra està influenciada per la tècnica del collage, la iconografia procedent de les revistes, els anuncis publicitaris i l'acumulació d'imatges. Conceptualment, el seu treball es va centrar en la crítica a la ideologia subjacent en els missatges emesos pels mitjans de comunicació, mitjançant l'associació d'imatges i idees, que denunciaven l’ incitació al consum, la instrumentalització de la publicitat i els ”Media” per part dels poders polítics i econòmics o la construcció de la imatge de la dona com a objecte sexual. A més d'exposar als Estats Units, el Brasil, el Japó, Corea del Sud i en nombroses ciutats europees, ha participat en les biennals de París i Venècia. Entre les seves exposicions internacionals destaquen "Barcelona-Paris-New York (El camí de dotze artistes catalans, 1960-1980)" al Palau Robert (Barcelona, 1985), "Cara a la Història" al Centre Georges Pompidou de París (1996) o "Les cent somriures de Mona Lisa" al Museu Metropolità de Tòquio (2000). La seva obra s’ha pogut contemplar des d’aleshores en nombroses exposicions individuals i col·lectives en diferents museus d’Europa, Àsia i Amèrica. Algunes de les seves exposicions retrospectives més destacades son: "Rabascall. Producció 1964-1982" (MACBA, Barcelona, 2009)," Rabascall. Production 1993-2018 "(Villa Tamaris Centre d’Art, La Seyne-sur-Mer, 2018) o "Rabascall. Tout va bien" (Tabacalera, Madrid, 2020). Galeria Palmadotze
-
Pintor, dibuixant i gravador que va abastar altres camps de la creació com ara el tèxtil, el teatre, la decoració, el disseny de vidrieres o la poesia. Partint d’uns inicis figuratius, el seu treball va evolucionar (com molts altres companys de generació) cap a l’abstracció informalista a partir d’un procés de depuració del llenguatge on la sensualitat i l’austeritat són dues de les principals característiques de la seva obra. Va ser guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques l’any 1980. Francesc Gabarrell -
Sara Ramo viu i treballa a Belo Horizonte (Brasil). Es va lIicenciar en Belles Arts per la Universidad Complutense de Madrid (1998) i va cursar estudis d'Arts Visuals a I'Escola de Belles Arts de la Universitat Federal de Minas Gerais (UFMG), a Belo Horizonte (2007). Entres les seves exposicions individuals destaquen les de la Galeria Estrany-De la Mota (Barcelona, 2010) i «Translado» (Festival PhotoEspaña, Real Jardín Botánico, Madrid, 2009). L'any 2008 va exposar «Quase Cheio, Quase Vazio» (Galería Fortes Vilaça, Brasil) i «Temporada de Projetos» (Plaça de les Arts, Brasil, 2006). Ha participat en nombroses exposicions col•lectives, entre les quals assenyalem «Fare Mondi / Making Worlds ... 53» (Biennal de Venecia, 2009), «Nova Arte» (CCBB, Centre de Cultura Banco de Brasil, Sao Paulo, 2009) i «Crossing Landscapes» (Fondazione 5andretto Re Rebaudengo, Italia, 2009). L'any 2008 va realitzar I'exposició «Coven, (Museu d'Art Modern de Sao Paulo, Brasil). Ha rebut premis com el CNI Marcantónio Vilaça per Arts Plastiques (Manaus, Brasil, 2009), i ha estat becada pel 275è Saló del Museu de Pampulha (Belo Horizonte, Brasil, 2004). Glòria Picazo -
Pintor integrat a l’anomenat grup de Benseny, col·lectiu d’artistes que durant els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil va lluitar per la recuperació cultural de Lleida. Deutor de les peculiars promocions fetes pel Sindicat “Educación y Descanso”, l’any 1947 rep una beca per anar a estudiar a Madrid i l’any 1948 fixa la seva residència a Barcelona, on entrarà en contacte amb el pintor Roig Verical, deixeble de Joaquim Mir. Durant els anys 60 Ramos manté un relatiu silenci creatiu que no trencarà fins bens entrats els anys 70, moment en que esdevindrà membre fundador del Grup Taca i exposarà en diversos espais de la ciutat comtal. Esther Solé
-
Pintor i il·lustrador, conreà la temàtica del paisatge. Fou comanador de l'Ordre d'Alfons XII i membre del Cercle Artístic de Sant Lluc. Va començar la seva formació a l'Escola de la Llotja de Barcelona, on fou dexieble d'Antoni Caba, Lluis Rigalt i Eliseu Meifrèn. Posteriorment, amplià la seva formació a Roma, Madrid, París, Londres i Múnic. Com a il·lustrador destaquen les seves col·laboracións en el setmanari "Blanco y Negro". Va enviar algunes de les seves obres a exposicions nacionals i internacionals, obtenint una menció d'honor a la Nacional de 1892, i una segona medalla a l'edició de 1897 per la tela titulada "Pantano de Nemi". Fou guardonat amb la menció d'honor al Saló parisenc de la Societat d'Artistes Francesos del 1900, i amb la primera medalla en les Exposicions Internacionals d'Atenes (1903), Barcelona (1907) i a la de les Arts i Indústries de Mèxic (1910). Els seus paisatges primerencs es caracteritzen per la utilització d'un llenguatge impressionista, que evolucionaria posteriorment cap a una pintura més directa i natural, a partir de la utilització d'una pinzellada curta i vibrant. Font: Enciclopedia del Museo del Prado -
Josu Rekalde combina la creació artística amb la seva activitat professional com a catedràtic de la Facultat de Belles Arts de la Universidad del País Basc. La seva àrea de treball és multidisciplinar, tot i que la seva faceta més coneguda és la relacionada amb el vídeo i les noves tecnologies. Els temes que treballa basculen des de l'intimisme a la relació social, des del jo a l'altre, des d'allò metalingüísic a allò narratiu. La seva obra s'ha pesentat i difós en diversos espais expositius i mostres, tant en l'àmbit peninsular com internacional. Font: josurekalde.com -
Vaig néixer a Lleida el 8 d’octubre de 1965. Em vaig iniciar en la fotografia amb 14 anys durant els meus estudis de Batxillerat a l’Institut Joan Oró de Lleida. Més tard continuo la meva formació a l’Escola de Belles Arts de Lleida, on s’imparteixen cursos monogràfics de fotografia. Paral·lelament a la meva afició a la fotografia, curso el Grau en Treball Social a la Escola Universitària de Treball Social de la Creu Roja de Lleida. En acabar els estudis començo a treballar com aprenent a l’estudi fotogràfic DEFOTO de la ciutat de Lleida. El 1998 m’inicio en el món del fotoperiodisme com a corresponsal a Lleida i província del diari "Avui", activitat que s’allarga fins a finals del 1989, moment en què començo a treballar pel "Diari de Lleida", posteriorment "Nou Diari de Lleida". Serà en aquest mitjà on consolido la meva trajectòria professional dedicada al fotoperiodisme i el reportatge gràfic d’actualitat. Entre el 1989 i el 1994 treballo com a reportera gràfica en aquest diari cobrint tota classe d’esdeveniments i notícies de Lleida i província (política, successos, societat, esports...), des de la presa de les imatges fins al revelat i edició de les fotografies (en un primer moment, en blanc i negre i posteriorment, a la redacció del "Nou Diari de Lleida", també en color a partir del 1993). En aquesta etapa, m’inicio també en la docència i imparteixo cursos de fotografia analògica i de revelat de blanc i negre en diferents entitats i associacions, com al Centre Penitenciari de Ponent i diverses associacions de veïns. Com a conseqüència del tancament del diari i de la meva maternitat, em retiro temporalment de la fotografia i començo a treballar en el camp del treball social. L’any 1998 decideixo tornar a la fotografia professional i obro el meu propi estudi fotogràfic a Lleida sota el nom d’ESPAI FOTOGRÀFIC, activitat que m’ocupa fins el seu tancament el 2016. Esther Remacha -
Rembrandt Harmenszoon van Rijn, conegut, simplement com Rembrandt, és una de les figures cabdals de l'art europeu. Nascut el 1606 a la ciutat de Leiden (Països Baixos), va abandonar els estudis a la seva ciutat nadiua per dedicar-se enterament a l'activitat artística, en què aviat va despuntar. Traslladat, el 1631, a Amsterdam, va rebre molts encàrrecs d'una societat burgesa enriquida pel comerç d'ultramar, i va atènyer molta fama i reconeixement, avalat per un gran nombre de deixebles. Per bé que fou un gravador i dibuixant excepcional, la fama de Rembrandt és deguda, sobretot, a la seva faceta pictòrica, caracteritzada per la riquesa de colors i el gran domini del clar-obscur, estil basat en els contrasts de llum i ombra. Durant el segle XV, amb el desenvolupament de la fabricació del paper, afavorit per la invenció de la impremta, Europa assisteix a la florida de l'art del gravat, consistent a cisellar sobre unes planxes de metall o de fusta un dibuix, amb el propòsit últim d'aconseguir-ne un exemplar o més sobre paper, mercès a la tinta dipositada als solcs cisellats. Rembrandt va excel·lir en aquest art. Jesús Navarro -
Fernando Renes viu i treballa a Nova York. Llicenciat en Belles Arts per la Universidad Complutense de Madrid I'any 1994, prosseguí els seus estudis a la International Studio & Curatorial Program de Nova York (2003). Entre les seves exposicions més significatives destaca la realitzada al Centro de Arte Caja de Burgos I'any 2004. Aquell mateix any publicà el llibre Dibujos caseros-Homemade Drawings per l'Asociación Cultural Belleza Infinita. Glòria Picazo -
Manel Rey Cascales és una figura clau per entendre l’evolució de la fotografia a la nostra ciutat durant els anys 70 i 80, sobretot tenint en compte la seva aportació innovadora a la fotografia de paisatge, el retrat o la fotografia social. Pioner en el treball de la fotografia eròtica, fou el fundador de la Societat Fotogràfica i de l’Associació de Fotògrafs Professionals de Lleida, i també el fotògraf oficial de la Peria entre els anys 1989 i 2004. Des de l’any 1971 ha realitzat nombroses exposicions del seu treball. Francesc Gabarrell
-
Nascuda a Madrid l'any 1962, María Ribot (coneguda artísticament com La Ribot) és una coreògrafa, ballarina i artista. La seva obra ha canviat profundament el camp de la dansa contemporània, desafiant els marcs i els formats de l'escena i del museo, i apropiant-se lliurement del vocabulari del teatre, de les arts visuals, la performance, el cinema i el vídeo, per a dur a terme un desplaçament conceptual de la coreografia, ja sigui sola o en exploracions col·laboratives. La Ribot comença a formar-se en la dansa clàssica a mitjans dels anys 70. Crítica amb els convencionalismes del ballet, continua la seva formació en dansa contemporània a França, Alemanya i els Estats Units abans de fundar, quan retorna a Madrid, Bocanada Danza, juntament amb la coreògrafa Blanca Calvo. L'experimentació dels anys 80, fomentada en les pràctiques col·lectives i interdisciplinars, participa de la barreja de gèneres que es desenvolupa dins de l'underground madrileny, i que barreja la dansa, el cabaret, el free jazz, la música contemporània i les arts visuals. Entre els anys 1997 i 2004 s'instal·la a Londres, on el seu treball rep el recolzament del corrent anomenat "live art", en un clar presagi de la cada cop major hibridació entre les arts de l'espectacle i la performance artística. Des del 2004 viu, treballa i es dedica a l'ensenyament a Ginebra, on va fundar la seva pròpia companyia, La Ribot-Genève. Els vídeos i les instal·lacions de La Ribot s'han presentat en nombroses exposicions i, algunes d'elles, es conserven en les col·leccions d'institutions públiques com Artium (Euskadi), el Centre National des Arts Plastiques (París), el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, el Musée National d’Art Moderne – Centre Pompidou (París), el MUSAC- Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León (León) o el Morera. Museu d'Art Modern i Contemporani de Lleida. L'any 2000 guanya el Premi Nacional de Dansa que atorga el Ministeri de Cultura, la mateixa institució que el 2015 li atorga la Medalla d'Or al Mèrit de les Belles Arts. El 2018 rep el Premi a les Arts Plàstiques de la Comunitat de Madrid, el 2019 el Grand Premi de la Dansa Suïssa de l'Oficina Federal de Cultura i el 2020 guanya el Lleó d'Or a la carrera professional a la Biennal de Dansa de Venècia. Marcella Lista, conservadora en cap de la Col·lecció de Nous Mitjans. Museu Nacional d'Art Modern-Centre Pompidou, París. [laribot.com]
-
Mónica Rikić és una artista electrònica i programadora creativa. Llicenciada en Belles Arts (UB), Màster en Arts Digitals (UPF) i Filosofia Contemporània (UOC), i estudiant de doctorat Network and Information Technologies (UOC). Amb els seus projectes, ha participat en diferents festivals d'arreu del món com l'Ars Electronica a Linz, la Creative Tech Week a Nova York, el Robotronica a Austràlia o el FILE a Brasil, entre d'altres, i ha exposat en institucions com el CCCB, Arts Santa Mònica, La Capella o el Disseny Hub. Ha estat guardonada amb el Premi Nacional de Cultura de Catalunya l'any 2021, així com en el Japan Media Arts, l'AMAZE Berlin, el Concurs d'Instruments Musicals Margaret Guthman a Atlanta i amb una beca BBVA Foundation Leonardo. Ha participat en residències artístiques a Technoculture, Arts and Games a Montreal, amb una beca EMAP a QUT (Austràlia) i Hexagram (Montreal), Medialab Prado a Madrid, Platohedro a Medellin i Etopía a Zaragoza, com a part del programa European ARTificial Intelligence Lab. Francesc Gabarrell -
Als vuit anys inicià estudis de belles arts a Lleida, al llarg dels quals tingué com a mestres Leandre Cristòfol, Víctor Pérez Pallarés i Albert Coma Estadella. L'any 1971 va protagonitzar la seva primera mostra individual a la Petite Galerie, i a principis de la dècada següent es traslladà a Andorra, on es dedicà a les arts gràfiques sense desvincular-se del món artístic. No obstant això, l'any 1975 va abandonar momentàniament la pintura per crear mons fantàstics, personals i de gran creativitat amb materials pobres. El seu tarannà artítstic en dificulta l'etiquetatge. El seu lirisme accentuat sovint el situa a les portes de la poesia visual, que en ocasions presenta aires freds i matemàtics, aproximant-lo a posicions més aviat conceptuals, tot i que també cal reconèixer la influència de l'objecte trobat o l'art povera, amb apropiacions properes a la denúncia social. Malgrat aquesta diversitat, Ripoll sempre ha mostrat interès pel procés creatiu i d'elaboració de les seves obres, uns factors als quals concedeix tanta rellevància com a les peces resultants. Aquesta marcada inquietud creativa el porta a realitzar nombroses activitats que es mouen en ambients diferents: pintura mural, música, teatre, il·lustració, interiorisme, etc. Ha estat docent a l'escola DIAC d'interiorisme de Lleida i a l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida. Font: Eva Rodríguez Yllana -
Aleydis Rispa, licenciada en Belles Arts, en l'especialitat d’Imatge, per la Universitat de Barcelona el 1988. Compagina la seva activitat artística amb la docència, ha estat professora associada de fotografia a la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, i mestra de taller al laboratori de fotografia analògica de la mateixa universitat. Actualment és professora de fotografia a l’Escola d’Art i Superior de Disseny Serra i Abella de L’Hospitalet de Llobregat. La seva obra forma part de les col·leccions del MNAC, del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya, del MACBA, de la Fundació La Caixa, del Círculo de Bellas Artes de Madrid i de la Fundación Telefònica, entre d'altres. Font: Galeria Esther Monturiol
-
Artesà cadirarire molt conegut a Lleida. Estudià dibuix i tècniques de pintura a l'Acadèmia de Justo Almela, on coincidí amb Cristòfol, Tapiol i Sanàbria, entre d'altres. L'any 1930 presenta una primera exposició al Museu d'Art Jaume Morera, època en què la revista "Lleyda" li publicà uns dibuixos, i participa al concurs-exposició de Primavera del 1934,. En aquests anys també presenta una col·lecció de dibuixos al Saló dels Artistes Independents de Barcelona i a la Sala Parés, i participa als salons nacionals de Sevilla, Sant Sebastià i Amposta. Després de la Guerra Civil la seva obra figurà entre les primeres exposicions col·lectives del Cercle de Belles Arts (1948, 1949, 1951), i també a la mostra de 1952, promoguda per l'Obra de Educación y Descanso. Com a paisatgista li agradava realitzar aquarel·les del natural, i a les seves excursions pel Pirineu i la costa mediterrània l'acompanyaven joves a qui encoratjava i estimulava, entre els que s'hi comptaven Marc Antoni Remacha, Carmel Tapiol i Manuel Garcia Sarramona. Juan Manuel Nadal Gaya
-
Creador polifacètic que es revelà, des de la seva joventut, com un excel·lent pianista i pintor. L'any 1945 ja es considerat un mestre de l’aquarel·la. L’obra de Roca Delpech esdevé una recerca constant, quasi obessiva, de la perfecció i la millora. L’any 1950, amb motiu d’una exposició celebrada al Cercle de Belles Arts de Lleida, Roca Delpech coneix Leandre Cristòfol. Immediatament s’estableix una interessant relació entre tots dos artistes —mútuament impressionats per la visceralitat del propi compromís creatiu— documentada amb abundant correspondència i que perdurarà al llarg de tota la dècada. De fet, Leandre Cristòfol fou, durant aquests anys, l’encarregat de treure al mercat lleidatà l’obra de l’artista gironí. Francesc Gabarrell
-
Xavier Roca assegura que no sap dibuixar i s'ha dedicat professionalment al periodisme cultural, publicant crítica de cinema i còmics a El Punt Avui. No obstant això, també ha estat guionista de còmics. Junt amb Alfons López s'ha encarregat dels guions d'algunes sèries de còmics, algunes recopilades en àlbums com Orgasmos cotidianos (El Jueves); Àlex Cunillera, àtic, tercera (Avui); Aníbal i Victòria (Cavall Fort) i Paula (El Periódico). També ha col·laborat amb dibuixants com Pasqual Ferry, Das Pastoras i Pedro Espinós. Font: Humoristan -
Pintor i gravador madrileny llicenciat, l'any 1987, en aquesta darrera especialitat per la Facultat de Belles Arts de Madrid. Francesc Gabarrell
-
Considerat una de les principals figures de l’art abstracte espanyol i un dels creadors més singulars de la segona meitat del segle XX, Gordillo participa de l’Informalisme i el pop art, a l’hora que una part del seu treball explora la importància de la sèrie i la repetició com a eina compositiva. En aquesta línia d’investigació, parteix de la base que una imatge sotmesa a un continu procés de reproducció mai aconsegueix arribar a un estat definitiu. I és a través d’aquest plantejament que assoleix el que serà la seva aportació més singular a l’art contemporani: la definició d’estratègies cromàtiques apropiades de fenòmens urbans actuals. En aquest sentit, el seu treball es relaciona amb la tradició fotogràfica documental i la cultura popular vinculades amb el disseny gràfic més actual. L’any 1996 se li atorga la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts i el 2007 va ser guardonat amb el Premi Velázquez d’Arts Plàstiques, l’equivalent en pintura al Premi Cervantes. Francesc Gabarrell -
Tot i néixer a Amsterdam, de ben jove va viure a Utrecht, on el seu pare consta com a membre del gremi de pintors i dibuixants de la ciutat. Allà va aprendre d'Abraham Hendrik WInter, i el juny de 1839 tota la família es va traslladar a La Haia per a que el jove Willem Roelofs estudiés a l'Acadèmia de la ciutat i al taller de Hendrik van de Sande Bakhuyzen. L'any 1847 va participar en la creació de la societat d'artistes Pulchri Studio de La Haia, però va abandonar la ciutat sobtadament aquell mateix any, traslladant-se a Brussel·les fins l'any 1887. Entre 1866 i 1869 fou el mestre de Hendrik Willem Mesdag, un dels futurs mestres de l'escola de La Haia. El 1850 se sentí captivat per la zona de Barbizon, on hi retornà els anys 1852 i 1855. L'any 1856 va col·laborar en la fundació de la societat belga d'aquarel·listes. Sens dubte, Roelofs va impulsar la carrera dels pintors del natural que anys després dominarien l'escola de La Haia. A més de pintar, també es va dedicar a l'entomologia, essent un especialista en escarbats, identificant-los pel Museu d'Història Natural de Leiden i publicant-ne il·lustracions científiques a revistes especialitzades. El 1855 va fundar l'associació belga d'entomologia, de la que en fou president el 1878, i la seva gran col·lecció de Curculionidae fou la base de la col·lecció d'escarbats del Museu d'Història Natural de Brussel·les. Font: Viquipèdia -
Des dels seus inicis fins a l’actualitat, el dibuix i l’aquarel·la han estat les formes d’expressió artística pròpies de Roig Nadal. Fruit d’una formació vinculada a l’Escola del Cercle de Belles Arts, els primers anys de l’artista s’apropen al paisatge, exactament igual que la resta de companys de generació, encara que destaca com a realitzador de cartells. En aquest sentit és un dels dos artistes d’aquest segle que major nombre de cartells anunciadors de les Festes de Maig ha confeccionat. L’any 1953 entra en contacte amb el món de la dansa i la música; des d’aquell moment serà reconegut, en tots els àmbits especialitzats, com un dels més destacats intèrprets en la representació plàstica d’aquesta disciplina. Francesc Gabarrell -
Pintor espanyol nascut en una família humil, es va formar en el natzarenisme que llavors dominava l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Tuberculós des de 1856, els seus inicis professionals van ser complicats, tant per la seva salut delicada com pels desenganys amorosos i problemes econòmics. Gràcies a amics i companys va poder viatjar a Itàlia i França l'any 1857. Va sobreviure amb dificultats a Roma fins obtenir una pensió del govern l'any 1860, que li va permetre realitzar les seves primeres obres importants. Després del seu primer gran triomf a l'Exposició Nacional de 1864, va romandre un temps a Madrid, on va realitzar alguns retrats, tant familiars com d'encàrrec. L'anu 1865 va passar per París, junt amb Martín Rico i Raimundo de Madrazo, i hi tornaria dos anys més tard. Tanmateix, aquests anys de la seva vida van transcórrer sobretot a Roma, on va treballar intensament fins que es va tornar a instal·lar a Espanya arran del seu matrimoni l'any 1868, una època en què va rebre nombrosos encàrrecs. Amb la salut ja molt ressenttida, fou proposat per ser primer director de l'Acadèmia d'Espanya a Roma, un càrrec que no va arribar a ocupar. Rosales fou una figura cabdal de la pintura espanyola del segle XIX: des de les seves primeres obres ja es reconeix un estil personal que tendeix a una monumentalitat historicista i sintètica alhora. La seva pintura madura es forja a través d'una interpretació personal dels mites pictòrics del seu temps, dins d'un academicisme internacional, per bé que fins que no va assolir una autonomia plàstica completament moderna va estar dominat per aires que recorden a Velázquez. La seva carrera artística va estar fortament determinada pels seus èxits a les exposicions nacionals i internacionals de pintura d'història. A la Nacional de 1864 obtingué la primera medalla per "Doña Isabel la Católica dictando su testamento" (Prado), una de les obres culminants del gènere a Espanya que també fou premuada a la Universal de París de 1867, on a més fou guardonat amb la Legió d'Honor. De nou va obtenir la primera medalla l'any 1871 per la "Muerte de Lucrecia" (Prado), una obra audaç, de pinzellades inconnexes i factura vibrant. Font: Enciclopedia del Museo del Prado -
Format a mig camí entre la tradició avantguardista mediterrània i el Nou Realisme francès, Benet Rossell és, juntament amb Leandre Cristòfol, l'artista més intrenacionalment reconegiut que ha donat mai el territori de Ponent. Els seus origens, però, no es poden considerar en cap cas emmarcats dins l’àmbit local, ja que la seva relació amb Lleida no arribarà fins a l’any 1983, moment en què, per primer cop, exposara a la ciutat, concretament a l'espai l'Ereta Taller. L’any 1964 s’instal·la a París per estudiar cinema al “Comitè du Film Ethnographique”. La capital francesa esdevindrà, així, testimoni directe dels seus primers treballs en el camp de la cinematografia experimental i de la participació —juntament amb Antoni Miralda, Jaume Xifra i Joan Rabascall— en l’assentament de les bases del conceptualisme català. Les seves vivències intel·lectuals i artístiques serveixen per enriquir un univers creatiu d’una gran complexitat, que es sustenta en una pluralitat de mitjans que inclou la instal·lació, l’acció i el ritual, la videocreació, la poesia, l’escultura, la pintura i el gravat, i que el duran a viatjar per diferents llocs del món fins a instal·lar-se a Barcelona, ciutat on va residir fins la seva mort, l'agost del 2016. Als anys 80 intercala París amb llargs períodes a Amsterdam i Nova York, on es relacionà amb moviments d’avantguarda, i s’instal·la definitivament a mitjans d’aquesta mateixa dècada a Barcelona per a seguir treballant. El 1983 recupera la seva relació amb Lleida, i el 1986 rep del Museu d’Art Jaume Morera el Premi Medalla Morera, que guardona tota la seva trajectòria artística. A la ciutat hi han tres escultures públiques de l’artista: l’Arbre Paer, instal·lat l’any 1997 a la falda del turó de la Seu Vella, l’Ametlla com balla, que es troba des de 1999 a la plaça de l’Escorxador i Una salut de ferro, als jardins de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida des de 2006. L'any 2019 la ciutat de Lleida ret un homenatge a Benet Rossell amb l'exposició "No pintar-hi res" al Museu d'Art Jaume Morera (on es presenta la part del seu llegat artístic que s'ha d'integrar a les col·leccions del propi Museu) i unes jornades d'estudi i recerca sobre la seva figura i obra, els dies 9, 10 i 11 d'abril de 2022, integrades per diferents taules rodones, projeccions de cinema i, fins i tot, un espectacle de cabaret a càrrec de la popular sala El Plata de Saragossa, que entronca amb un dels molts interessos artístics d’aquest creador singular. En aquest context s'estrena la pel·lícula “Homenatge a Benet Rossell. El Molino. Barcelona, 27 de març de 2017” del director Antoni Verdaguer. Aquest 2002 el Museu Nacional d'Art de Catalunya ha organitzat la mostra "Donació Benet Rossell. Escriptures i trajectes", on ha presentat la donació al Museu Nacional d’un conjunt important de la seva obra per part de la vídua de l’artista, Cristina Giorgi, i que ha culminat amb l'edició del llibre "Calidoscopi Benet Rossell", una extensa monografia dedicada íntegrament a la seva trajectòria i obra, coeditada pel propi Museu Nacional d'Art de Catalunya, el Museu d'Art Jaume Morera i la Fundació Arnau Mirt de Tost. L'obra de Benet Rossell funciona com un element connector entre el món mediterrani i l’oriental; el gest i la pintura; l’escriptura i el dibuix; l’atzar i el mètode; la concreció i l’abstracció, i, en definitiva, entre el macromón propi de l’autor i el micromón a través del qual ens en fa partícips. L’encreuament de paraules i el joc de mots es poden traslladar fàcilment al seu treball. La seducció per allò ocult, per allò que s’amaga, per a allò que és molt visible però que no percebem és un dels elements característics de la seva obra. Hi ha una deliberada exhibició a la vista del micro-món però això no vol dir que Benet ho ensenyi tot. Juga amb el desconcert que provoca la simplicitat, amb la complexitat del gest més senzill, amb la buslesca del que s’amaga al darrera, als racons, a les cantonades. Francesc Gabarrell