Search results
429 items
-
Formada en la tècnica del gravat a l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida sota el mestratge de Rosa Siré, Montserrat Simón és una de les figures que configuraren i donaren múscul al paisatge artístic de la Lleida de l'últim quart del segle XX, articulat al voltant d'aquesta escola i d'altres nuclis d'interès, com el Cercle de Belles Arts. Esther Solé
-
Pintor i il·lustrador. Va estudiar a l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València i al taller de Bernardo Ferrándiz a Màlaga. El 1887 fou pensionat a Roma i va viatjar per tot Itàlia. Va visitar París diversos cops i el 1890 va fer un recorregut pel Mediterrani. A Roma va pintar "¡Y tenía corazón!" i "Flevit super illam", primera medalla a l'Exposició Internacional de Madrid de 1892). Aquesta obra fou adquirida per l’estat i exposada a l’Exposició Universal de Chicago del 1893, on obtingué la medalla única, i també fou premiada a Barcelona (1896) i París (1900). Entre 1893 i 1894 va viatjar a Marroc com a corresponsal de guerra de la revista "La Ilustración Española y Americana", i el 1901 va obtenir la Càtedra d'Estudis de Formes de la Natura i l'Art de l'Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, on va instal·lar-se a partir de llavors. Entre 1921 i 1922 fou director de la residència per a paisatgistes "El Paular". També es va dedicar a la pintura decorativa, on destaquen quatre grans teles amb al·legories del Dret del Palau de Justícia de Barcelona i les vuit al·legories de les províncies al Palau de Justícia de Madrid. Font: Enciclopèdia del Museo del Prado -
Rosa Siré Cabré (Lleida, 1944 – 2014) fou una de les figures cabdals de la transició estètica a la Lleida dels anys 70, una dona que lluità per significar-se i treballar en un món completament dominat pels homes. Més enllà de la condició de gènere, però, el seu fou un llenguatge molt personal on la tècnica, la intuïció i el sentiment viatjaren plegats, i que la va convertir en una de les personalitats artístiques més rellevants de la modernitat lleidatana entre els anys 70 i 90. Fundadora i directiva del grup de la Plaça de l’Ereta, va mostrar per primer cop la seva obra al Museu d'Art Abstracte de Conca l’any 1968. Poc després, el 1969, exposa a la Petite Galerie de l'Alliance Française i a la Sala Cop d’Ull, dos espais d’art alternatius, promotors de l’art post-abstracte a Lleida, i punt de connexió amb els moviments artístics d’avantguarda d’arreu de Catalunya i l’Estat que havien d’obrir el camí cap a l’experimentació pròpia de la dècada dels vuitanta. El seu treball descriu la progressiva i acurada construcció d’una trajectòria artística molt coherent, a cavall entre l’ordre constructiu i la riquesa cromàtica, en què l’artista fa viatjar, plegats, recerca, procés, intuïció i sentiment. Tot plegat defineix un llenguatge artístic molt personal. En els darrers anys de la seva vida Rosa Siré va dedicar una especial atenció al món del gravat, on va esdevenir un punt de referència per tota una nova generació de gravadors a través, sobretot, del món de la docència i l’ensenyament de la tècnica al seu propi taller i a les classes de l’Escola Municipal de Belles Arts. A banda de Lleida, Rosa Siré ha exposat en ciutats com ara Conca, Barcelona, Tarragona, Madrid, Sevilla, Donostia, Eivissa o Andorra. El seu treball ha estat guardonat, entre d’altres, amb la X Medalla Maria Vilaltella del Cercle de Belles Arts l’any 1970, la Menció d’Honor al XXLV Saló d’Art Internacional de Beziers (França) el 1980, la Menció d’Honor al Saló Internacional d’Aix en Provence l’any 1981, el Primer Premi d’Indústries Gràfiques en serigrafia, amb motiu de la seva participació en l’edició Noviluni de Barcelona l’any 1990 i, finalment, amb el Premi d’Arts Plàstiques Medalla Morera en la seva darrera edició, l’any 2000. Rosa Siré fou la primera i única dona en rebre’l. Francesc Gabarrell -
Odontòleg de professió, reporter gràfic, pintor, pilot d’avioneta, geògraf i botànic afeccionat. Ton Sirera fou un personatge clau alhora de parlar de la reactivació cultural i artística a Lleida entre els anys 1940 i 1960; un dels grans responsables de l’evolució de l’avantguarda artística a la nostra ciutat, i un dels pocs autors que va introduir la fotografia abstracta i experimental a l’Estat Espanyol. La seva amistat de joventut amb l’escultor Eudald Serra li obrí les portes de la modernitat i el connectà amb l’avantguarda barcelonina i el moviment ADLAN (Amics De L’Art Nou). A Lleida, però, la seva figura es vincula, primer, al Cercle de Belles Arts i, posteriorment, al grup d’artistes agrupats al voltant de la Petite Galerie de l’Alliance Française, sobretot amb Leandre Cristòfol, Lluís Trepat, Jaume Magre, Àngel Jové i Josep Vallverdú, amb qui Sirera mantindrà al llarg de tota la seva vida una important amistat. L’any 1950, durant una llarga estada a París, coneix l’artista Joan Vila Casas, amb qui establirà forts vincles personals i acabarà compartint molts dels seus plantejaments estètics. Fruit d’aquesta relació, l’obra de Ton Sirera s’aproparà al moviment informalista —des del vessant més experimental que li proporcionen els jocs d’imatges microscòpiques i la descontextualització de parts de la nostra realitat quotidiana— per a conviure, de forma paral•lela, amb les aportacions dels seus pintors. Aquests treballs en el camp de la fotografia no figurativa són, sens dubte, els què s’insereixen de ple en els postulats de l’abstracció, i els què atorguen singularitat a la seva obra dins el panorama artístic català i espanyol. Francesc Gabarrell -
Formada a la Facultat de Belles Arts de Barcelona, Susana Solano es dedica a la pintura fins a l’any 1980, moment en què inicia els seus treballs en el món de l’escultura des de postulats propers al neoconceptualisme i l’ocupació de l’espai. La seva és una obra que accentua, per sobre de tot, la relació existent entre la matèria i l’espai que l’envolta a través d’estructures formals tancades en recintes arquitectònics o gàbies obertes de concepció clarament minimalista. Utilitza materials tan diferents com el ferro i el vímet per expressar els seus suggeriments, sensacions i records. Premi Nacional d’Arts Plàstiques l’any 1988, va ser seleccionada per a la Documenta de Kassel els anys 1987 i 1992, va participar a la Biennal Internacional de São Paulo el 1987 i a la Biennal de Venècia els anys 1988 i 1993. Francesc Gabarrell -
El medi d'expressió habitual de Teresa Solar és la ceràmica, per bé que ha realitzat obra en diverses disciplines, des del vídeoart al dibuix o la fotografia. De pare espanyol i mare egípcia, la seva relació amb els llenguatges juga un paper determinant en la seva obra, on la relació entre el llenguatge i els processos de traducció sovint hi són presents. Així doncs, en les obres de Solar, signe i matèria entren en conflicte i la comunicació es revela fallida justament arran de les deformacions resultants de les propietats plàstiques dels materials emprats un cop són acarats amb els signes i gestos propis del llenguatge. Font: Bea Espejo, Babelia -
Formada en la tècnica del gravat a l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida sota el mestratge de Rosa Siré, Montserrat Soldevila és una de les figures que configuraren i donaren múscul al paisatge artístic de la Lleida de l'últim quart del segle XX, articulat al voltant d'aquesta escola i d'altres nuclis d'interès, com el Cercle de Belles Arts. Esther Solé
-
Pràcticament no es disposa de dades biogràfiques de Frisco Soler, un artista gràfic que aparentment va estar en actiu al terç central del segle XX. Soler va cultivar el dibuix i el gravat, així com el disseny i il·lustració per a publicacions periòdiques. Entre aquestes cal mencionar "Circo" (1956-1962), on Soler es va responsabilitzar de la majoria de dibuixos que s'hi publicaven, així com del disseny de la capçalera, que es renovava cada any. Esther Solé
-
Després de realitzar els seus estudis a l'Escola Massana de Barcelona, I'any 1992 inicia una serie d'estades a Nova York, que també es repetiran posteriorment en aconseguir una beca per ocupar un dels estudis del PS1 d'aquesta ciutat. Des que el 1991 fou seleccionada per participar a la Muestra de Arte Joven de Madrid, ha realitzat nombrases exposicions personals -entre les que destaca la presentada a la Sala Montcada de la Fundació "la Caixa" de Barcelona (1996)-, i col·lectives, com I'exposició Mirades, al MACBA (1996). Així mateix, la seva obra figura a col·leccions com la de la Fundació "La Caixa" de Barcelona. Glòria Picazo
-
Julia Spínola viu i treballa a Madrid. Figura emergent en el món de l'escultura, l'artista entén la disciplina com un estat de suspensió formal i material, on també hi tenen lloc el collage o el dibuix. El seu llenguatge construeix i deconstrueix contínuament, de tal manera que les seves obres suggereixen bretxes de discontinuïtat amb allò monòton. L'artista se sent còmode en l'estranyesa, tractant de prop conceptes com la lleugeresa, la tensió, el pes, l'equilibri, la resistència o allò inesperat, gravitant també en el llenguatge que empra pels títols dels seus treballs, on la paraula esdevé activador de nous codis i lògiques de relacions. Font: Bea Espejo, Babelia
-
D'origen italià, es documenta la seva presència a Barcelona entre les finals de la dècada dels anys 10 i principis de la dels 20 junt amb el seu germà Romolo, que regentava una foneria artística. Ugo Staccioli va participar a les exposicions col·lectives celebrades al palau municipal de belles arts de Barcelona dels anys 1919, 1920 i 1921, i també va protagonitzar una exposició individual a la Casa Busquets l'any 1918 i una a les galeries El Siglo l'any 1923. Esther Solé
-
Deixeble de Carlos de Haes, destacaria com a artista en la pintura d’animals, gènere que arribaria a esdevenir una vertadera especialitat per a aquells que s’hi dedicaren com una derivació de la pintura de natures mortes, ja que varen tenir una clientela constant i segura entre la burgesia per les seves connotacions decoratives. Jesús Navarro
-
Nascut a Gràcia el 1886, Sucre va conviure amb els modernistes durant la seva primera joventut. Va conèixer la conspiració anarquista, La Campana de Gràcia, la bohèmia dels Quatre Gats, el futurisme d'Alomar, la crida a l'ordre noucentista, l'albada de l'avantguarda al costat de Salvat Papasseit i Torres García. Per bé que fins l'any 1923 va treballar com a oficial criminalista, publicà el seu primer fulletó (Un poble en acció. Per la salvació de les terres hispániques. Quartilles den Joan Pi. Ciutadá de Barcelona) el 1906. Quatre anys després apareix el seu primer llibre de poemes, Apol-Noi. Després vingueren L'Ocell Daurat (1921), Poema barbre de Serrallonga ( 1922) i Poemas de abril y mayo (1922), als que calafegir una raresa bibliogràfica en italià (Del sentimento relligioso e della inmortalità, 1916), un text sobre Maragall (1921), una monografia sobre Ochoa (dels anys quaranta) i unes -tardanes i inacabades- memòries en dos volums (1963). Per una altra banda, Sucre va participar en empreses tan diverses com Un Enemic del Poble, l'Ateneíllo de l'Hospitalet, les galeries Dalmau (on coneix Picabia i Marinetti), La Gaceta Literaria o, ja en la postguerra, els Salons d'Octubre, l'Institut Francès i el Movimiento Artístico del Mediterráneo. Com a pintor, malgrat que hagués fet alguna obra als anys vint, la seva producció s'intensifica a partir dels anys 40. Sucre va deixar una obra notable: rostres obsessius, esglésies, geometries rituals, ulls al·lucinats com de pintura de boig. Aquestes ceres, d'aire expressionista i primitiu, tenen quelcom d'icones angustioses i estan emparentades -amb un parentesc profund i no formal- amb el món d'Alexej von Jawlensky. En elles hi gravita quelcom de l'univers marginal que havia de tractar un criminalista, però no hi ha anècdota, ni pintoresquisme; tot és abisme, laberint esotèric, cerca metafísica, interrogació extrema. Des d'una perspectiva acadèmica es podria replicar que la de Sucre és una obra menor, però tothom sap que la història de la pintura mai està tancada. Juan Manuel Bonet -
Pintor espanyol, format a l'Escuela de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. Va participar a algunes Exposicions Nacionals de Belles Arts, presentant l'obra "El propagandista" a l'edició de 1871. També està documentat a l'exposició d'horticultura de Madrid de 1881 amb la pintura "Unas orzas". Fou pintor de gènere i retratista hàbil, i entre les seves obres destaquen els retrats d'Alfons XII, Emilio Arrieta, A. Barbieri, Manuel Fernández Caballero o Francisco López Dóriga y Bustamante. També va practicar la pintura decorativa, de la que es conserva una quantitat notable d'esbossos pintats a l'oli. Font: Enciclopedia del Museo Nacional del Prado
-
Dibuixant i pintor nascut a Màlaga. A principis de la dècada dels seixanta obrí un estudi publicitari a Lleida, camp on s'enmarca bona part de la seva obra. L'any 1970 protagonitzà la seva primera exposició individual a la Petite Galerie, on presentà una obra figurativa amb reminiscències del Pop-Art, i que, segons ell mateix, volien denunciar l'alienació del jo per part de la societat de consum. Al llarg del darrer quart del segle XX ha participant en diferents exposicions individuals i col·lectives a diverses sales i espais lleidatans, al costat de noms significatius de l'art de Ponent de l'època com Jesús Mauri, Antoni Abad o Josep Minguell. [Font: Juan Manuel Nadal Gaya]
-
Dibuixant conegut per les seves il·lustracions de temàtica històrica, motius arquitectònics i heràldica. Vinculat a l'Associació d'Amics de la seu Vella, donà algunes de les seves obres a aquesta entitat [Francesc Gabarrell]
-
Criat en un entorn sensible a la cultura, l'interès de Tàpies per la pràctica artística va arrencar durant la llarga convalescència d'una malaltia pulmonar, quan va iniciar-se en el dibuix de manera autodidacta. Progressivament s'hi va dedicar amb més intensitat, fins al punt d'abandonar els seus estudis de dret per dedicar-se plenament al dibuix i a la pintura. Va formar part del nucli fundador de "Dau al Set" (1948), endinsant-se en l'informalisme matèric i la pintura de signes per desenvolupar una obra molt personal i de gran força expressiva, plasmada en l’ús de materials aliens a l’expressió plàstica academicista i en l’experimentació de noves tècniques, sovint en grans formats. Als anys 50 ja gaudia de ple reconeixement internacional: els anys 1952, 1958, 1979 i 1993 va participar a la Biennal de Venècia (aquest darrer any la seva instal·lació "Rinzen" guanya el Lleó d’Or del certamen), i el 1959 i el 1964 va exposar a la Documenta de Kassel. Paral·lelament, continuava desenvolupant la seva obra, convençut del poder de transformació de l'art, fet que aporta una dosi de misticisme al seu treball. En aquesta època, Tàpies va centrar el seu missatge en la revaloració del que es considera baix, repulsiu, material, sense girar l'esquena al moment històric i polític que l'acompanya. Així doncs, a finals dels anys seixanta i començament dels setanta, el seu compromís polític s’intensifica i les obres d’aquest període tenen un marcat caràcter de denúncia i de protesta. Més endavant, ja a la dècada dels vuitanta, s'accentua el seu interès per la cultura oriental, gestat des dels anys de la postguerra i esdevenint una influència filosòfica fonamental en la seva obra pel seu èmfasi en allò que és material, per la identitat entre l'home i la natura, i per la negació del dualisme de la nostra societat. Paral·lelament a la producció pictòrica i objectual, Tàpies va desenvolupar una activitat intensa en el camp de l’obra gràfica. Així mateix, també fou autor de diversos assaigs, alguns traduïts a diversos idiomes. Pel que fa a reconeixements i guardons, fou distingit amb el Premi Ciutat de Barcelona (1976), la Medalla d’Or de les Belles Arts (1982), la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1983), el Premi Príncep d’Astúries de les Arts (1990), la Medalla Picasso de la UNESCO (1993), el Premi Nacional d’Arts Plàstiques (1995) i el Premio Nacional de Grabado y Arte Gráfico (2002). L'any 1984 va crear la Fundació Antoni Tàpies amb l’objectiu de promoure l’estudi i el coneixement de l’art contemporani, posant una atenció especial a l’anàlisi del seu paper en la formació de la consciència de l’home modern. Font: Fundació Antoni Tàpies -
Rafael Teixidó és llicenciat en Belles Arts per l'Escola d'Art de Sant Jordi de Barcelona. Durant anys va exercir com a professor de ceràmica a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona i després es dedicà a la docència del dibuix com a catedràtic a diversos instituts de Catalunya. La seva obra presenta punts de contacte amb les tècniques pròpies l'informalisme català de postguerra, per bé que practica una pintura plenament figurativa, on l'ésser humà acostuma a ser el protagonista principal. Va obtenir guardons com el Premi de Dibuix Internacional Joan Miró, el Premi de Pintura de l'Ajuntament de Tàrrega o el Premi de Pintura ràpida de l'Ajuntament de Vic. Juan Manuel Nadal Gaya -
José Tejedor es va formar en Belles Arts a la Universitat de Barcelona i va instal·lar el seu taller a Albatàrrec. Des d'allà i en paral·lel a la seva activitat docent a l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida (iniciada el curs 1984-85), Tejedor desenvolupa el seu treball escultòric.Aquest es va iniciar amb materials tradicionals com el guix, la fusta o el ferro, amb abundants referències a l'arbre i la seva simbologia, així com evocacions a Brancusi i reflexions sobre l'espai. Posteriorment, el ventall material es va ampliar amb la incorporació d'elements de tota mena, des d'objectes trobats fins a materials d'origen artificial, de tal manera que la seva obra, sense deixar de ser escultura, atrapava cada cop més un espai interior buit i s'expandien vers l'entorn. Al llarg de la dècada dels anys 90 va participar i protagonitzar diverses exposicions, entre les que destaca la mostra individual realitzada a la Capella de Sant Jaume de Sent Gaudenç (Occitània), fruit d'un inèdit programa d'intercanvi artístic entre Lleida i Saint Gaudenç, consistent en la celebració d'exposicions recíproques a ambdues localitats. Esther Solé -
Coneguda artísticament com a Trini Tinturé, la seva obra forma part de la història del còmic que, entre les dècades dels anys 50 i 80, s'editava especialment adreçat al públic femení, tant dins el mercat espanyol com 'europeu. El seu fou un estil inconfusible que va crear escola de la mà de l’altra gran autora d’aquesta temàtica, coetània i companya de generació, Purita Campos. Nascuda a Lleida, es trasllada de molt jove a Barcelona per obrir-se camí com a dibuixant. Eren les acaballes de la dècada dels cinquanta i, amb la moda de les històries de fades, aconsegueix feina en petites editorials on comença a treballar en la il·lustració de còmics infantils i juvenils com "Mercedes" (Hispano Americana, 1957), "Trovador" (Ediciones Soriano, 1957) ), "Tres Hadas" (Indedi, 1957), "Mari Luz" (Marco, 1957), "Piluchi" (Hispano Americana, 1959) o "17 Años" (Marco, 1961). L’any 1961 fitxa per la poderosa editorial Bruguera per dibuixar dos personatges clau: Celia i Sissí. Fruit d’aquest treball, ben aviat el mercat britànic s’interessa pels seus dibuixos i comença una fructífera carrera, de gairebé vint anys ininterromputs, per a revistes angleses i escoceses com "June", "Jinty", "Tammy" i altres títols adreçats especialment a les noies. Els seus personatges de més èxit serien "Oh Tinker!" (publicada a l’Estat Espanyol com “El hada violeta”) o "Curly", per a la revista "Twinkl". Del 1981 al 1983 publica a les pàgines de la revista "Lily" (Editorial Bruguera) la seva sèrie més famosa, “Emma es Encantadora”. Tinturé dibuixa el personatge fins al tancament d’aquesta editorial, el 1983. Posteriorment Glenat Ediciones la reeditaria parcialment en dos volums, els anys 2006 i 2008. Després de la fi de Bruguera comença a treballar per l’editorial alemanya Bastei, que aprofita el seu traç perfectament identificable i la seva popularitat per crear un personatge per a la seva capçalera principal, "Biggi", que portava el seu nom. Durant una mica més de cinc anys Trini Tinturé es va vincular a aquesta revista fent les portades setmanals (a tot color) i divuit pàgines interiors. Treballant conjuntament amb tot un equip de dibuixants. L’èxit de la revista alemanya i el personatge que creà feu que els Països Baixos adquirissin la sèrie per a la seva revista "Tina" i, alhora, la contractessin per a la realització d'un personatge setmanal anomenat Micky. També a Holanda va començar a treballar a la revista "Penny" amb il·lustracions i històries curtes de ponis i cavalls. L'any 2023, amb motiu del Saló Internacional del Còmic de Barcelona, fou guardonada amb el Gran Premi Comic Barcelona, en reconeixement a la seva trajectòria professional. El 17 de gener del 2024 mort a Barcelona. Per voluntat pròpia i de la seva família, una part del seu immens llegat es conserva a les col·leccions del MORERA. Francesc Gabarrell -
Formada a la reial acadèmia d'Estocolm entre 1864 i 1870, Toll va viure a París de 1878 a 1883, on va estudiar amb Henri Gervex, Jean-Jacques Henner i Carolus-Duran. Al seu retorn a Suècia, va dedicar-se a la docència de pintura i dibuix, primer a l'escola Anna Sundström i després a l'àmbit privat. Va participar als salons de París (1880, 1881), així com a l'exposició nacional d'arts i indústria de Copenhagen de 1888. A més, també va participar en diverses exposicions organitzades per l'associació d'artistes suecs a Estocolm, i va presentar dos retrats a l'exposició de la reial acadèmia de belles arts d'Escotolm. La seva obra consisteix principalment de pintures de flors, retrats i pintures de gènere elaborades a l'oli o al pastel. Font: Viquipèdia -
Artista plàstic, comissari i assagista. A començaments dels anys setanta es trasllada primer a Chicago, on s’inicia en els camins de l’art conceptual, i posteriorment es trasllada a Nova York, on resideix fins l’any 2002, si bé es trasllada a Berlín durant dos anys (1986-1988). En acabar la seva estada a Nova York retorna a Catalunya, on continua treballant. El treball de Francesc Torres pretén explicar el posicionament de l’artista davant la seva pròpia creació i davant la mateixa societat. Torres és l’autor de la instal·lació Memòria fragmentada: 11-S NY Artefactes a l’Hangar 17 (2011), realitzada amb motiu del desè aniversari dels atemptats de l’11 de setembre a Nova York i, l'any 2013, va presentar, conjuntament amb la cineasta Mercedes Álvarez, l’obra 25%, que representava Catalunya a la Biennal d’Art de Venècia. Entre altres guardons, l’any 1991 va rebre el Premi Nacional de Belles Arts i el 2009 el Premi Nacional d’Arts Visuals per l’exposició retrospectiva Da Capo que es va dur a terme al MACBA. Francesc Gabarrell
-
El treball de Lluís Trepat s’identifica, essencialment, amb la introducció de l’art abstracte en el món artístic lleidatà durant la segona meitat de la dècada dels cinquanta, com a conseqüència directa de les seves diverses estades a París i del contacte que allí féu amb els “ismes” propis de l’època —llegiu-hi constructivisme, expressionisme abstracte i informalisme. Integrat al cenacle d’artistes vinculats al Cercle de Belles Arts, Trepat és el responsable directe de l’arribada de la segona avantguarda a Lleida —la primera fou la impulsada pel grup de la revista "Art" en els anys anteriors a la Guerra Civil—, un nou i intens moment de la plàstica lleidatana, que connecta, altre cop, la ciutat amb els debats artístics existents al país. Aquest període s’inicia amb la irrupció de l’abstracció pictòrica sota el guiatge de Lluís Trepat l’any 1956, i es tanca amb la dissolució del Grup Cogul (1964–1965), un nucli d’artistes provinents del paisatgisme de postguerra, per als quals el pintor de Tàrrega, amb la seva concepció informalista de l’art, esdevindrà un clar referent. L'any 1962 Trepat s'instal·la a Barcelona i abandona l'art abstracte, en un dels punts i a part més radicals de l'art contemporani a les terres de Ponent. Més enllà de l’abstracció —que en la vida de Lluís Trepat respon a una realitat de molt curta durada— la seva és una immensa i prolífica trajectòria, de llarg abast, marcada per la coherència vital, amb uns postulats artístics molt personals, en què, per sobre de tot, en destaca una ferma voluntat de comunicació directa amb l’espectador, sense disquisicions intel·lectuals o esteticistes de cap mena, sustentada en la representació d’iconografies clarament identificables i en l’absolut protagonisme del color. L'obra de LluísTrepat representa l’esguard de l’artista, del mestre i l’artífex que fou al llarg de tot el seu dilatat itinerari vital i creatiu; des de les primeres pintures de gitanos dels anys quaranta fins a les seves sèries iconogràfiques més conegudes dels anys setanta i vuitanta, inserides en allò que Roser Trepat va definir, molt encertadament, com a realisme poètic, i que l’artista ja no abandonarà fins al moment en què deixa de pintar, l’any 2008. Al bell mig, prop de divuit anys —entre 1951 i 1969— de camí d’anada i tornada de l’abstracció, un abans i un després de les noves formes d’expressió artística, en una ruta que, amb la contemplació i el gaudi de les seves obres, l’espectador pot fer visible de manera molt evident. Francesc Gabarrell -
Josep Antoni Triàs i Tastàs, escriptor i pintor. Fou professor de dibuix i pintura. Dirigí "El Barcelonés" (1890) i publicà drames en castellà, sarsueles en català (Les arts, De balcó a balcó, Lo ball de la Candelera, etc.), algunes peces còmiques i el llibre "Fàbules morals" (1904). Fou regidor i tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona l'any 1894 Font: Enciclopèdia.cat
-
Nascut a Barcelona i format a l'Elisav,a Escola Superior de Disseny, Trochut viu i treballa a Nova York. La seva trajectòria en el món del disseny gràfic i el disseny tipogràfic es construeix a partir d'un treball intuïtiu que resulta en una estètica molt personal i expressiva, on la paraula com a objecte visual és el principal protagonista. D'aquesta manera, Trochut porta el llenguatge al límit per tal que les accions de veure i llegir es dissolguin entre elles, fent que text i imatge esdevinguin una expressió única i unificada. Els seus dissenys i tipografies s'inspiren en referents de la cultura pop i de carrer, així com la música i la moda, i el seu treball ha estat presentat en revistes i publicacions d'arreu del món. Font: alextrochut.com