Search results
429 items
-
Joaquín Ureña és reconegut com un dels renovadors de l’aquarel·la, especialment gràcies als seus interiors de gran format i a les natures mortes extretes de la seva quotidianitat, que han estat un signe distintiu de la seva obra i que l’han situat com un dels referents del realisme pictòric al nostre país. Profesor del Taller d'expressió plàstica per a adults a l'Escola Municipal d’Art Leandre Cristòfol de Lleida, des del 1984 fins al 2012, a partir de l'any 1986 pinta quasi exclussivament aquarel·les de gran format (desde 100x70 cm fins a 200x200 cm) on introdueix una nova concepció de l’espai pictòric i utilitza una temàtica gens habitual dins aquest tipus de tècnica, definida pels interiors que reflecteixen imatges de la seva pròpia casa, dels seu propi món, de la quotidianitat que envolta l’artista. Cal tenir en compte que l’aquarel·la és una tècnica extremadament difícil, per la immediatesa que la caracteritza i pels importants desafiaments i riscos que comporta per a qui l’executa. Tanmateix, en el cas d’Ureña, dotat d’un virtuosisme tècnic portentós, les seves obres de gran format trenquen els límits tradicionals de l’aquarel·la, i s'apropien d’espais i narratives pròpies d’altres tècniques pictòriques. Ha exposat els seus treballs en aquesta tècnica des de l'any 1974 en 72 exposicions individuals por tot l'estat, participat en més de cent mostres col·lectives i rebut una gran quantitat de guardons i premis, entre els que destaca la Medalla Morera de l'any 1998. Jesús Navarro -
Uriarte viu i treballa a Berlín. Després de llicenciar-se en Administració d'Empreses a la Universitat de Madrid i Mannheim (1995), va estudiar Arts Visuals a Guadalajara, Mèxic (2002), i va abandonar el seu treball en l'àmbit administratiu per dedicar-se exclusivament a la pràctica artística. Tanmateix, no ha abandonat els referents que l'han acompanyat durant bona part de la seva vida, i és per aquest motiu que continua emprant eines i mètodes propis del treball d'oficina i administratiu, basats en la rutina. Les seves primeres obres consistien en l'elevació a obra artística de petits moments creatius trobats en rutines d'oficina, com quan hom fa dibuixos inconscients mentre parla per telèfon ("20 Bic Monochromes", 2005) o quan s'arrenca una pàgina d'un bloc de notes ("10 Blocks", 2003). La seva repetició sistemàtica converteix aquests instants en metarutines i les peces resultants en registres detallats del treball metòdic i repetitiu que les genera, tot fent clara referència a l'art conceptualista i minimalista dels anys 60 i 70 del segle XX, una època en què la desmaterialització de l'objecte artístic i la transformació dels béns de consum en serveis empresarials es va esdevenir gairebé sincrònicament. Entre les seves exposicions individuals destaca "About Lines and Circles" (Galeria Nogueras Blanchard, Barcelona, 2007), "O Debuxo por Diante. O Debuxo nas Colección Públicas de Santiago de Compostela" (Fundación Eugenio Granell, Santiago de Compostel·la, 2007) i "Out of Office" (Damenundherren E.V., Dusseldorf, 2005). De les seves exposicions col•lectives podem remarcar "Video a la Carta 2" (Galería DF, Santiago de Compostel·la, 2008), "Thermal Comfort" (Artnews Projects, Berlín, 2007), "Existencias" (MUSAC, Lleó, 2007) i "Living.Landscape" (Centre Cívic la Barceloneta, Barcelona, 2007). El 2007 va rebre la beca de creació artística CAM i el 2006 va guanyar la convocatoria de projectes de Can Felipa a Barcelona Glòria Picazo
-
Nascuda el 1974 a Madrid, Uriel es va lIicenciar en Belles Arts per la Universitat Complutense de Madrid l'any 1997. Posteriorment, a Londres, va cursar un màster en Belles Arts al Chelsea College of Art and Design gràcies a una beca Injuve (2004), i un curs de recerca a la mateixa universitat gràcies a una beca Col·lecció CAM d'Arts Plastiques (2005). De la seva trajectória expositiva individual destaca «Ponle un Marco» (Galería Presenç, Oporto, 2010), «Full-View» (Fundación Laxeiro, Vigo, 2008) i «Borrowed View» (Galería Vacío 9, Madrid, 2005). Ha participat en nombroses exposicions col·lectives, com «Generaciones 09» (La Casa Encendida, Madrid, 2009), «XI Bienal Unicaja de Artes Plásticas» (Palacio Episcopal, Màlaga, 2008) i el projecte «Celebrando» (El Matadero, Madríd, 2007). L'any 2006 va realitzar una intervenció en un espai públic per a l' exposició « The Tales of Hoffman» (St. Agustine's Tower, Londres, 2006) i el mateix any va participar a «The Process Room, I Am Somewhere Here» (IMMA, Dublín, 2006). Entre altres beques i premis destaquen la beca d'art Caja Madrid Generación 2008 i la Beca Feima (Fundación Laxeiro, Madrid, 2007). Va rebre la Menció d'Honor del V Premio ABC de Pintura y Fotografía (2004), i l'any 2010 es va donar a conèixer a Lleida amb la 7a Biennal d'Art Leandre Cristòfol. Glòria Picazo
-
Entre d’altres temes el seu treball gira entorn la investigació de la identitat femenina, essent els objectes quotidians els elements protagonistes. Animats per l’efecte de la llum, els miralls i les ombres, Valldosera els combina i trastoca, tot construïnt posades en escena sovint dinàmiques, sempre fonamentades en un posicionament extrem vers els límits de la versemblança. D’aparença senzilla i accessible (l’artista sempre en fa evidents els mecanismes), les seves obres es caracteritzen per ser complexes i subtils alhora. Des de mitjans dels 90 el seu treball ha estat exposat en nombroses biennals d’art contemporani d’arreu del món, entre elles a les Biennals de Kwang-ju (Korea del Sud), Sidney, Istanbul, Joahannesburg, Vènezia, Yokohama (Japó), Atenes, Santa Fe (EEUU), Sao Paulo i al Skulptur Projekte de 1997 a Münster (Alemanya). El 2000 presentà el seu treball en una retrospectiva al Centre d’Art Contemporani Witte de With de Rotterdam, i el 2001 a la Fundació Antoni Tàpies a Barcelona. L'any 2003 fou guardonada amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya i el 2009 presenta una exposició individual al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid. Rosa Pera -
Mauro Vallejo és graduat superior en arts plàstiques, especialitat en gravat i tècniques d'estampació, i diplomat en disseny gràfic i tècniques de gravat i estampació. Ha realitzat diverses residències artístiques fora d'Espanya i des de 2012 que exposa amb regularitat. Ha rebut diversos premis dirigits a creadors emergents i la seva obra forma part de les col·leccions d'ARTIUM, la Universidad Complutense de Madrid, la Biblioteca Nacional de Madrid, la Real Casa de la Moneda o el Museo de Grabado Español Contemporáneo de Marbella, entre d'altres.
-
Jordi Vallès va ser un poeta visual innovador que es va dedicar, amb una atenció especial, a la pedagogia. A més d’exercir l’ensenyament durant més de trenta anys, va ser promotor d’iniciatives i d’actuacions avantguardistes arreu, i va participar en exposicions i també en la il·lustració d’edicions diverses. El seu llibre Inici (1970) es pot considerar un manual sobre l’estudi i la comprensió de «la forma». Aquest recorregut professional i vital el perfila com un pedagog i un creador revolucionari que jugava amb la sorpresa, el desconcert i la inquietud i reivindicava la importància de la poesia visual, un llenguatge injustament oblidat. Francesc Miralles
-
Josep Vallribera neix a Juneda l’any 1937, en plena Guerra Civil. Acabat el conflicte la família s’instal·la a les Borges Blanques, després a Barcelona i, finalment, a l’illa d’Eivissa. Després d’una estada per Suècia entre el 1958 i el 1959, Vallribera entra a estudiar fotografia a l’escola Schwerer d’Hamburg (Alemanya) i comença una sèrie de treballs experimentals en aquest camp. L’any 1963 torna a Eivissa, obre la Galeria Gràfica i continua practicant la fotografia i la pintura, en un moment en què la petita illa del Mediterrani s’havia convertit en un refugi per a artistes de renom internacional vinculats a tots els àmbits de la creació: Viola, Saura, Corneille, Orson Welles, Francesc Parcerisas i Josep Lluís Sert, entre molts d’altres. L’any 1967 inaugura un nou espai expositiu amb el seu pare, la Galeria Vallribera, activitat que compagina, des del 1963 fins al 1973, amb una sèrie d’estades regulars a París. Aquest darrer any, però, abandona Eivissa i s’instal•la primer a Aarhus (Dinamarca), després a Munic (Alemanya) i, finalment, a Àustria, on residirà a diferents ciutats (Innsbruck, Hall, Steyr i Linz) fins l’any 1980. Posteriorment torna a Alemanya i fixa la seva residència a la ciutat de Wetzlar fins al 1982, quan comença a realitzar llargues estades de treball al sud de França i Catalunya que el duran, l’any 1984, a instal·lar-se definitivament a la costa mediterrània. Francesc Gabarrell -
Rafel Vaquer i Palmer és un publicista, dissenyador i dibuixant mallorquí. Llicenciat en Publicitat i Relacions Públiques, ha estat director creatiu de Grupo Malla Publicidad i Director de disseny i comunicació de l'Institut d'Innovació (IDI) del Govern de les Illes Balears (1995-2012). La seva primera incursió en el món del còmic fou una historieta que publicà a la revista Trinca l'any 1973, com a resultat de guanyar un concurs de l'esmentada revista. L'any següent començà a col·laborar amb el diari Última Hora i després amb la revista satírica Barrabás. Es va traslladar a Barcelona l'any 1976, on va treballar a l'estudi de Jordi Nabau. Poc després ja va publicar sèries pròpies per a les revistes de l'Editorial Bruguera (Zipi y Zape, Mortadelo, SuperMortadelo, Bruguelandia o Sacarino), i més endavant, tirava endavant nous projectes, ja fos amb l'equip Butifarra o Saco Roto Ediciones SA, on va redefinir el seu estil amb un humor més crític i proper a la realitat que l'envolta. L'any 1981 va publicar, juntament amb Alfons López i Joan Aliu (Equip Butifarra), un dels seus volums més coneguts, la Història de les Balears en còmic (Sa Nostra, reeditada, modificada i corregida l'any 2006), i l'any següent, Choni Biela féu la seva primera aparició a Cul de Sac i esdevingué l'antecedent del seu personatge més famós, Johnny Roqueta. Les vinyetes del roquer es van publicar a les revistes Solo Motos i —fins l'any 2012— a El Jueves. La participació de Vaquer a aquesta última capçalera es diersificà amb diverses sèries, com Navigator, el cibernauta, amb Joan Tharrats. Posteriorment es va responsabilitzar de la pàgina web de la revista, el CiberJueves. Paral·lelament, també ha col·laborat amb premsa i revistes com El País, Diario de Barcelona, Còmic Clips o El Boletín, i també s'ha dedicat a la docència a l'Escola Superior de Disseny de les Illes Balears. Font: Viquipèdia -
Pintor, il·lustrador i cartellista que conreà el paisatge i el gènere costumista. Va ser membre de l'Acadèmia de San Fernando de Madrid, cavaller de la Legió d'Honor, membre d'honor de la Hispanic Society of America, president del Cercle Artístic i de la Societat Artística-Literària de Barcelona, i se’l va condecorar amb la gran creu d’Alfons XII i la de l’Àliga Roja d'Alemanya. Va començar la seva formació amb Joaquín Herrer i Rodríguez a la seva ciutat natal i a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, on va ser alumne de Carlos de Haes. El 1889 es va traslladar a París per ampliar els seus estudis i allí va ser deixeble de Léon Bonnat. Va col·laborar en nombroses publicacions de l'època: Hispània, Hojas Selectas i Blanco y Negro, entre altres. Va enviar assíduament les seves obres a certàmens nacionals i estrangers, va obtenir la tercera medalla en la Nacional de 1892 per Recuerdos de amor, segona en les edicions de 1899 i 1901 pels llenços titulats Mes de María i Recolección de higos chumbos en Granada, primera medalla el 1910 per El torero herido i condecoració el 1904. Va participar en els Salons de París, en els quals va ser premiat amb menció d'honor en 1890, tercera medalla el 1904 i segona el 1907. A més, va ser guardonat amb primera medalla en l'Internacional de Barcelona de 1899, medalla de plata a l'Exposició Universal de París de 1910 i a la de Buenos Aires de 1915, any en què va obtenir medalla d'or en l'Exposició de Sant Francisco. Enciclopedia del Museo del Prado © Fundación Amigos del Museo del Prado -
Fill de Bartolomé Vázquez, Josef (també José) nasqué a Còrdova, però la seva família es traslladà aviat a Madrid. Vázquez va estudiar a l'Acadèmia de San Fernando, institució de la que en fou nombrat acadèmic de mèrit l'any 1799. Com el seu pare, va dominar la talla dolça i el gravat de punts. Va col·laborar a la "Compañía para el grabado de los cuadros del rey de España". A més de la reproducció de pintures, també elaborà làmines de devoció, així com alguns retrats i il·lustracions de llibres. Entre aquestes es poden destacar els gravats per a diversos catàlegs de vestimenta que es van publicar a les darreries del segle XVIII i principis del XIX, amb força èxit entre el públic de l'època, com la "Colección general de los trages que en la actualidad se usan en España" o la "Colección general de los trages que usan actualmente todas las naciones del mundo descubierto", també coneguda com la "'Historia de los trages que todas las naciones del mundo usan actualmente por D. T. V." Font: Enciclopèdia del Museo del Prado
-
D'origen veneçolà, Rubén Verdú és llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Texas (El Paso, 1993) i màster en Belles Arts pel California Institute of The Arts de Los Angeles (1995). Ha participat amb l’Independent Studio Program del Whitney Museum of American Art a Nova York (1996) i ha estat artista resident a Hangar (2008-2009). El seu treball està totalment afectat per l’extrema ubiqüitat del visual. Tal com afirma l’artista, estem sotmesos a la “disciplina de l’ull”, aquesta espècie de determinisme instintiu que ens imposa la mirada. És precisament aquesta expansió implacable del visual la que l’artista intenta articular en el seu paroxisme màxim. No s’inclina per cap tècnica, ni mitjà en particular. El seu interès és purament dialèctic, sense pretendre anar més enllà de l’estrictament relacional, de tot allò que pugui presentar una dinàmica potencialment desestabilitzadora. Font: hangar.org -
Verónica Vicente és graduada en Belles Arts per la Universitat de Vigo (2010), màster Internacional de Fotografiia Conceptual i Artística (EFTI, 2011) i màster en Art, Museologia i Crítica Contemporanis de la Universitat de Santiago de Compostela (2012). Els temes cabdals del seu treball són la identitat i el cos com a subjecte vulnerable, amb una preocupació constant per la fragilitat humana, l'eterna cerca existencial, la relació amb l'altre i el context que envolta l'artista. Li interessa el caràcter escultòric del cos, el seu aspecte, estètica o imatge, i les diverses capes que oculta el jo veritable. La seva obra oscil·la entre dues realitats oposades, espais fronterers que no acaben de definir-se i que basculen constantment segons el punt de vista. Habitualment treballa la fotografia, el vídeo i la performance, on l'escultura hi té una presència molt destacada. Formalment el seu interès se centra en conjugar disciplines sense preeminències, fusionant els límits i retroalimentant-los ente ells, de la mateixa manera que en la formació de la identitat hom absorbeix tot allò que l'envolta amb una intensitat desigual. Ha participat en diverses exposicions, fires i festivals tant a nivell nacional com internacional, i el seu treball ha estat reconegut amb diverses beques i premis. Font: veronicavicente.es -
Artista aragonès de llarga trajectòria, als anys 50, es va instal·lar a París tot integrant-se als corrents abstractes de l'època. Durant els anys 60 participà a la Biennal de Venècia i, durant els 70, exposà a la galeria Juana Mordó i a la Fundación Juan March. A mitjans dels 70 inicià la seva etapa constructiva amb l'ús de formes geomètriques; mentre que l'obra dels seus últims anys és la més depurada, despullada de corrents i propera a un silenci més enllà dels significats. El 1986 participà a l'exposició d'art espanyol a Nova York, i des del 1989 la seva obra està present al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia. Font: revistaliterariaeclipse.wordpress.com
-
Actualment centrat en l'activisme cultural a la zona del Priorat, entre els anys setanta i noranta va ser una figura altament inquieta i trencadora dins del panorama artístic català, mostrant sovint una actitud críticadenúncia. El seu treball s'ha desplegat en tota mena de suports, essent especialment conegudes les iniciatives col·lectives de trameses postals SIEP (Sàpigues i Entenguis Produccions) i FPDM (Fills Putatius de Miró), així com la revista Fenici (1985-1993). A més, Vidal també fou l'impulsor i programador del Talp Club de Reus, que oferia programes lúdics i culturals caracteritzats per l'experimentació, la interdisciplinariet i l'eclecticisme en espais públics i privats desvinculats dels circuits artístics habitual. Junt amb Montserrat Cortadellas, l'any 2006 va impulsar el Priorat Centre d'Art, i una dècada després va fundar Addend, un espai de residència i creació al Montsant. Esther Solé
-
Artista i científic nascut a Barcelona, llicenciat en matemàtiques i Doctor en Ciències Físiques per la Universitat Autònoma de Barcelona, Pep Vidal mostra un interès especial pel càlcul infinitesimal, la topologia i les sèries infinites. La seva és una línia d'investigació científica que esdevé, també, una constant en el seu treball artístic, que engloba projectes artístic-científics sobre canvis infinitesimals, canvis mínims que estan per tot arreu. En els últims anys ha estat artista resident a la Rijksakademie van Beeldende Kunsten, a Amsterdam, a Hangar, Barcelona, i a FARE, Milan. Ha guanyat diversos premis entre els quals destaquen el GAC (Galeries d'Art de Catalunya) 2019 a la millor exposició d'artista emergent en galeria, el Premi Internacional d'Arts Plàstiques de la Fundació Botín, i el Premi Generació de la Fundació Montemadrid. Ha exposat el seu treball individualment en Abrons Arts Center Nova York, Museu Nacional d'Art de Catalunya MNAC Barcelona, i Maczul, Maracaibo. També ha participat en diverses exposicions col·lectives a museus i centres d'art com la Fundació Joan Miró de Barcelona, CAPC Musée d'Art Contemporain de Burdeus, i CENTRALE for Contemporary Art, Brussel·les. Els seus treballs són part de col·leccions públiques i privades com l'Arxiu de el centre d'Estudis i Documentació del MACBA, a Barcelona, el Centre de Documentació i Biblioteca del MNCARS a Madrid, i la biblioteca MoMA a Nova York. Font: ADN Galeria
-
Joan Vila Casas, conegut artísticament per Vilacasas, és un dels noms clau de la generació informalista catalana. Com molts altres artistes del moment, l’any 1949 emprengué el camí cap a París a la recerca d’un llenguatge propi que pogués superar el panorama desolador i l’aïllament empobridor que patia Espanya en els llargs anys de postguerra. A França, després de connectar amb els artistes de l’avantguarda internacional, inicià un canvi progressiu en la seva obra, un canvi que el durà, primer, a aixoplugar-se sota la influència dels impressionistes i el cubisme picassià, però després, cap al 1953, a realitzar les seves primeres obres abstractes. Vilacasas és una figura clau per al desenvolupament creatiu de dos dels grans artistes de la plàstica contemporània a Lleida, Ton Sirera i Lluis Trepat, amb qui coincidirà a París amb tot just un any de diferencia. L'any 1950 coneix Ton Sirera i, poc després, el 1951, Lluís Trepat. Amb tots dos establirà forts vincles personals i acabarà compartint molts dels seus plantejaments estètics, en una relació que aproparà tant a Sirera com a Trepat cap l'abstracció i el moviment informalista. Francesc Gabarrell -
Guillem Viladot fou un dels artistes de Ponent més destacats en el camp de la poesia visual, un precursor en l’àmbit de la Poesia Concreta i el primer editor d'un llibre d'aquesta temàtica a l’Estat Espanyol: "Nou-plast-poemes" (Agramunt, 1965), publicació que va motivar tot un corpus d’obres com a poeta visual que dugué a terme al llarg de la seva dilatada trajectòria. Viladot conreà, també, un ampli ventall de manifestacions artístiques, tant literàries com plàstiques, on el qüestionament de les convencions el va portar sovint a les fronteres entre gèneres.L'obra de Guillem Viladot traspuava modernitat durant els difícils anys de la postguerra, i ell mateix fou l'encarregat de publicar-la en petites edicions d'autor fins als anys 80. També va col·laborar en revistes i diaris com "La Mañana", "Segre", "La Vanguardia", "Diari de Lleida", "El Periódico", "Labor", "Ciudad", "Destino", "Sió", "Oriflama" i "Serra d'Or". De Viladot cal parlar, també, de la seva obra poètica, amb una vessant experimentalista que el porta al poema-objecte i també a la prosa poètica, sempre des d'una lectura exhaustiva de l'avantguarda. L'any 1971, juntament amb Joan Brossa i Josep Iglésias del Marquet, presenta a la Petite Galerie de l’Alliance Française de Lleida l'exposició "Poesia concreta". Aquesta mostra està considerada com la primera exposició de poesia concreta a Catalunya, en la qual es van exhibir, per primera vegada, poemes d’aquests tres creadors que, malgrat tenir trajectòries diferents, gràcies a les relacions internacionals o espanyoles, havien arribat a la poesia concreta o visual. El títol de la mostra, "Poesia concreta", situava els poetes exposats dins del moviment nascut al Brasil i a Europa a principis dels anys cinquanta; un tipus de poesia visual hereva fidel del dadaisme, el qual reivindicava, d’una banda, la validesa de tots els materials en poesia i la independència de la lletra com un material més, i, de l’altra, l’art concret. L’any 2000 s’inaugura a Agramunt “Lo Pardal”, la fundació privada que porta el seu nom, dedicada a preservar la seva obra i la seva memòria. Francesc Gabarrell -
En l’òrbita de l’anomenat simbolisme decadentista espanyol destaca la figura del pintor Miquel Viladrich, un els grans protagonistes de la tradició pictòrica lleidatana. Nascut el 1887, de jove es relacionà amb el grup dels Heptantropos —grup heterodox i bohemi encapçalat per Paco Mercé— i col·laborà a les pàgines de les revistes satíriques lleidatanes “Lo gat de famades” i “Poticracia”. Becat per la Diputació de Lleida, començà la carrera d’arquitectura a Barcelona, que alternà amb la seva formació artística, tot i que aviat aviat es decantà definitivament per la pintura. Es trasllada a Madrid l’any 1907, on conegué al dibuixant Luis Bagaria i al que seria el seu company inseparable, l’escultor Julio Antonio. Ben aviat participà de les tertúlies del Nuevo Café Levante, cenacle de la generació simbolista peninsular promoguda per Ricardo Baroja i Ramon del Valle-Inclan i establí relacions fecundes amb importants noms de la literatura i del pensament espanyol com Ramon Gómez de la Serna o Pérez de Ayala. L'any 1913 marxà a París i entrà en contacte amb el pintor Hermen Anglada Camarasa i amb el mecenes Milton Huntington, fundador de la Hispanic Society of America (Nova York), el principal centre difusor de la figura i l’obra de Viladrich arreu dels Estats Units. Entre el 1932 i el 1933 Viladrich dur a terme una estada al protectorat espanyol del Marroc per tal de pintar una sèrie sobre els oficis del món àrab. Fou el primer pintor occidental en endinsar-se a l’interior de l’esmentat protectorat, i per fer-ho ell i la seva família s’instal·len a Tetuan, la capital, convidats pel califa Muley Hassan Ben el-Mehdi. Allà fixaran la seva residència durant dos anys amb l’objectiu de treballar en una sèrie dedicada al món àrab. En aquest context, Viladrich pinta un total de 30 quadres d’oficis i de temes sefardites: 20 obres de la primera i 10 de la segona, totes impregnades del gust pel realisme i el detall minuciós tan característic de la seva obra. En el cas del oficis, però, és fa més evident que mai l’atracció del pintor cap a una temàtica quasi etnogràfica, i una forta fascinació per l’elaboració de tipus de personatges representatius d’una cultura i un territori concrets. Tot el conjunt es mostrà per primer cop en una exposició a la Junta de Serveis Municipals de Tetuan l’any 1934, inaugurada pel president de la República Espanyola aprofitant una visita al protectorat, i estava presidida per un retrat del califa que realitzà el mateix Miquel Viladrich. El seu treball, a mig camí entre el costumisme i l’estètica pròpia del simbolisme, és el resultat precisament d'aquest afany viatger i d’una sorprenent capacitat d’impregnar la seva pintura dels diferents trets locals. Després de residir durant un cert temps a Fraga (Osca), passà tota la Guerra Civil a Barcelona fins l'any 1940, quan es va embarcar cap a l'Argentina per a instal·lar-s’hi definitivament fins al dia de la seva mort. Jesús Navarro / Francesc Gabarrell -
Oriol Vilanova és un artista català que viu i treballa a Brussel·les, amb estades a Barcelona i París. S'ha interessat pels mecanismes polítics de construcció de la història i de la mirada, i bona part de les seves obres funcionen com a gabinets de curiositats. Seguint un mètode de treball centrat en la recol·lecció i documentació d'imatges, presenta l'obra com un arxiu o enciclopèdia de documents visuals al servei de la desconstrucció d'un relat unívoc del passat. Ha tocat temes com l'èxit i el triomf, el museu com a espai expositiu en desús, les icones del passat i la reescriptura de la història. Vilanova ha fet instal·lacions, performances i teatre-performances, però també pòsters, llibres d'artista i llibres intervinguts. Ha dut a terme una tasca editora amb JRP Ringier-Christoph Keller Editions, Cru i EFF, a banda de crear l'editorial Editions for Friends. L'any 2017 va exposar a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona la seva col·lecció íntegra de 30.000 postals que ha anat adquirint als mercats de vell en l'exposició "Oriol Vilanova. Diumenge". La seva obra forma part de la Col·lecció MACBA. Font: Viquipèdia -
Pintor vitalista i de naturalesa inquieta, que viatjà per mig món. L'any 1914 marxa a Bogotà, on s'hi estarà fins el 1922, moment en què es trasllada a París, fins el 1930, quan retorna a Catalunya. No serà, però, fins el 1943 que s'hi quedarà definitivament. L'existència vital i artística de Miquel Villà resulta difícil de seguir, sobretot pel seu aïllament i discreció. La seva pintura, però, ha rebut influències molt diverses: Cézanne, Gauguin, Van Gogh, Vlaminck, Utrillo, Derain i Segonzac, tot i ser un autor amb un llenguatge molt personal, inclassificable. El seu treball s'ha de veure com una causa-efecte a la reacció de continuïtat que provocà el Noucentisme classicista, pròxim a la pintura dels pintors italians dels que Villà, però, s'allunya rotundament pel seu fort cromatisme, accentuat sobretot en els anys de postguerra. En aquest període el color es torna cada cop més fauve, la construcció més exacta i la materialitat més plena. Tot i això, els seus motius són quotidians i anecdòtics (les cases, el mar, els carrers, els camps), i en ells el color esdevé un factor de construcció artística, accentuant la tensió entre l'anècdota i la seva representació, monumentalitzant, alhora, el que havia d'ésser un retrat de la vida quotidiana. Francesc Gabarrell
-
Graduada en arts i oficis per l'Escola d'Arts i Oficis de Tàrrega en l'especialitat de pintura mural i procediments pictòrics i llicenciada en Belles Arts per la Unoversitat de Barcelona, complementa la seva formació al taller de Jaume Minguell entre 1987 i 1989. La seva trajectòria artística és un aprenentatge ràpid però coherent vers el camí de l'art d'avantguarda del qual és representant dins el panorama de les noves generacions d'artistes lleidatans. Inicialment, Villafranca realitza obres de gran format on les semitransparències i les formes orgàniques defineixen un acte pictòric de caire informal i oníric. Poc a poc, les seves pintures es complementaran amb petits objectes, com capsetes i claus, que adquiriran una nova significació en el moment que aquestes teles mostrin protagonisme per elles mateixes en foradar-les i manipular-les a la recerca d'una composició espacial, donant pas una etapa més conceptual que intenta fugir de les característiques oníriques que definien les seves produccions anteriors. Més recentment, la seva obra utilitza l'objecte i les possibilitats estètiques o formals del material creant una poètica pròpia basada en la delicadesa monocroma i un llenguatge mínim, emprats per construir entorns preciosistes que contrasten amb continguts desconcertants, una dualitat que conforma la naturalesa del seu tarannà artístic. Eva Rodríguez Yllana
-
Pintor cubà, documentat a Espanya entre 1878 i 1890. Va estudiar a Madrid amb Francisco Mendoza i Carlos de Haes, de qui n'esdevingué un imitador. Va concursar a l'Exposició Nacional de Belles Arts de 1878 amb el paisatge Cercanías de Madrid (paisaje del natural), i a la de 1881 va presentar les obres Orillas de Balsaín, Las pasarelas i Un puente de Balsaín, i l'estat va adquirir la pintura titulada Paisaje (Prado), una tela que representa un grup d'arbres esvelts al bell mig d'un camp, amb les capçades retallant un cert ennuvolat, una sintaxi clarament basada en les fórmules de Carlos de Haes. També va participar a les exposicions del Círculo de Belles Artes de 1880 i 1883, i el seu rastre a Espanya es perd el 1884, després de participar a l'Exposició Nacional amb les obres Cercanías de San Fernando. Madrid, El río Eresma. Segovia i Puerta del Sol. Museo del Prado
-
Manuel Villegas fou un pintor de tarannà força eclèctic, que seguí el camí formatiu de molts dels seus contemporanis lleidatans. Becat per la Diputació de Lleida, es traslladà l’any 1885 a Madrid per cursar estudis a l'Escola Especial de Pintura, Escultura i Gravat, on va ser deixeble del pintor Francisco Pradilla. Acabat aquest primer període formatiu es traslladà a Còrdova i continuà la seva formació a l'Escuela Provincial de Arte sota el magisteri del pintor Romero Barros, juntament amb Enrique y Julio Romero de Torres, Mateo Inurria, Hidalgo de Caviedes, Muñoz Lucena, Juan Montis i Serrano Pérez. Va ser pensionat per la Diputació de Córdoba el 1891 per estudiar a Roma, ciutat on s’establi al llarg de tres anys. Un cop retornat a Espanya s’incorporà al cos docent de l’Escola de Belles Arts de La Coruña, i el 1895 fou reclamat per Pedro de Madrazo per a fer els treballs preparatoris d’ordenació del recentment creat Museo de Arte Moderno. Posteriorment, va ocupar el càrrec de professor de l’Escola d’Arts i Oficis, dedicant gran part de la seva vida professional al magisteri. Fruit d'aquesta activitat en resta un interessant document sobre l’ensenyament professional, publicat l’any 1918, titulat "Memoria sobre la organización de las Escuelas de Artes y Oficios". Conreador de variats gèneres pictòrics, des de la pintura d’història al costumisme, tot passant per la pintura religiosa i al·legòrica, es decantà finalment per una pintura decorativa on la dona és la seva gran protagonista. Va exposar a les Exposicions Generals de Belles Arts barcelonines de 1891 i 1896, i fou guardonat a les Exposicions Nacionals de Belles Arts de 1892 -on va obtenir una segona medalla a la secció de Pintura: Historia, costumbres y retratos per l’obra ¡A la guerra!-, 1895 i 1920. Participà també a l'Exposició d'Arts Decoratives i Indústries Artístiques, que es va celebrar a Madrid el 1913, on va obtenir una primera Medalla, i fou guardonat amb una medalla d’or a l’exposició internacional de Panamà de 1916. El 1922 exposà al Círculo de Bellas Artes de Madrid i pocs mesos després, al novembre, va morir a la mateixa ciutat. Va ser un dels socis fundadors de l’Associació Espanyola de Pintors i Escultors, una entitat fundada l’any 1910 que va promoure els prestigiosos Salons de Tardor. Ocupà diversos càrrecs en aquesta associació i en fou el director de la seva revista, la Gaceta de Bellas Artes, entre 1912-1913. Formà part de la comissió organitzadora de l’exposició d’art espanyol impulsada per José Artal al 1900 a Buenos Aires, així com de nombroses Juntes i Comissions artístiques. Jesús Navarro
-
Pintor i poeta establert a Lleida des de l’any 1923, ciutat natal del seu pare, on realitzarà les primeres incursions en el món artístic. Íntim amic de Antoni G. Lamolla i Leandre Cristòfol —amb qui mantindrà una llarga relació durant tota la seva vida— forma part del grups d’artistes vinculats a la revista "Art" amb una filosofia molt propera al surrealisme. L’any 1934 es trasllada a Barcelona, ciutat on entra en contacte amb el grup ADLAN i signa —el 1936, juntament amb Magí Cassanyes— el Manifest Logicofobista, en una exposició on també hi participaran Lamolla i Cristòfol. De nou la Guerra Civil, però, s’encarregarà de tallar de soca-rel tota aquesta trajectòria. Viola pren part activa en el conflicte des de les files del POUM i l’any 1939, com Lamolla i Crous, ha d’abandonar Catalunya per exiliar-se a França. L'any 1940 s’instal·là a París, participant dels cercles artístics moderns i col·laborant amb les publicacions clandestines del grup surrealista de “La Main à Plume”. El 1944 realitzà les seves primeres pintures i començà a participar, amb el pseudònim de Manuel, en diferents exposicions col·lectives, destacant la dels “Espagnol de l’École de París”. L'any 1949 aconsegueix tornà a Espanya i s'instal·la a Torremolinos, des d’on reprendrà una tasca artística més centrada en la pintura. El 1958 entrà a formar part del grup artístic “El Paso”, amb una obra clarament inserida dins dels paràmetres de l’expressionisme abstracte, tot combinant la força del gest pictòric amb un fort contrast de llum i ombres que ens remeten a la tradició pictòrica espanyola. Jesús Navarro -
Nascut i format a Buenos Aires, Martín Vitaliti viu i treballa a Barcelona des de l'any 2000. El seu treball artístic es basa en la manipulació dels elements que constitueixen el llenguatge del còmic. Partint de publicacions de còmic existents, Vitaliti desenvolupa vàries línies de recerca que a l’hora sintetitzen i expandeixen alguns dels elements principals d’aquests còmics, ja sigui multiplicant les seves pàgines per a generar altres espais de representació, suprimint els personatges dels relats, ampliant el significat de les didascalies, o transformant el sentit dels diàlegs i les narracions originals. Ha participat en festivals i en nombroses exposicions en diferents galeries, espais d’art i museus, i la seva obra és present en col·leccions públiques i privades tant nacionals com internacionals. Barcelona Gallery Weekend