Search results
436 items
-
Joan Brossa és un dels escriptors més imporants de la literatura catalana del segle XX, significat per una obra poètica excepcional que ha ampliat, o més ben dit, complementat, amb una singular obra escènica, visual i objectual. Durant molts anys va treballar amb els seus dos grans amics, Joan Ponç i Antoni Tàpies, esdevenint un dels grans paradigmes de l’avantguarda i convertint-se en pont d’unió entre els creadors supervivents de la preguerra i les noves generacions d’artistes catalans sorgides després de la Guerra Civil. En un coherent i admirable procés d’evolució personal, Brossa es va avançar a moviments estètics com ara l’art pobre o el conceptualisme, creant una obra excepcional i transgressora, arrelada en el dadaisme i en el surrealisme, però també en la cultura popular més ancestral, on desapareixen les fronteres entre poesia, art i vida. Francesc Gabarrell -
Iniciada en la fotografia, el vídeo i la instal·lació, Neus Buira ha evolucionat cap a la incorporació de les noves tecnologies que utilitza per replantejar-se els canals de difusió artística i el paper de l’espectador. Sota la idea de l’art entès com un petit refugi, un espai en blanc on encara és possible expressar el que un sent, pensa i viu realment, ens mostra les diferents problemàtiques que provoca l’actual recerca de la identitat, emprant sistemes i estructures que provenen de l’imaginari social i subratllant les fronteres de la diferència. Ha participat en nombrosos festivals de vídeo, com la Mostra de Vídeo Independent de Barcelona, i entre les seves exposicions cal mencionar la individual a l’Espai 13 de la Fundació Miró (1995) i la participació en col·lectives com “Inter/Zona” al Palau de la Virreina de Barcelona (2000), “Escenarios domésticos” al Koldo Mitxelena de Sant Sebastià (2000) i la 3a Biennal d'Art Leandre Cristòfol al centre d'Art La Panera de Lleida (2001). Des de l'any 2006 està volcada al "Projecte Q", un centre de retirada espiritual i experimentaciò per a la recerca conscient de noves formes de viure en harmonia amb la natura, situat a Molinos (Serra del Maestrazgo, Terol). Francesc Gabarrell -
Helena Cabello i Ana Carceller es varen llicenciar en Belles Arts per la Universitat Complutense de Madrid i començaren a treballar conjuntament, alhora que prosseguien els seus estudis a Glasgow i San Francisco. Des de la seva primera exposició individual l'any 1994 a Barcelona, han anat desenvolupant un treball amb un fort caràcter reivindicatiu pel que fa a les qüestions de gènere, que no només han mostrat com a treball artístic, sinó que ha tingut un vessant teòric i ha abraçat, també, l'àmbit del comissariat d'exposicions, com ara la mostra "Zona F" a l'EACC de Castelló (2002). Entre les seves exposicions destaquen la presentada a la Lasa La Gallera (València, 1999) i la seva participació a "Madrid al descubierto" (Madrid, 2003). Glòria Picazo -
Escultor d'origen figuerenc. L'any 1913 s'instal·là a Barcelona, on fou deixeble d’Antoni Alsina a l’Escola de la Llotja. Membre de l’Associació d’Escultors (1927), juntament amb Enric Casanovas i altres. Amb una constant preocupació per l’estructura i l’equilibri i una gran admiració pels clàssics grecs, Donatello i Miquel Àngel, va executar diverses variants de nus dempeus femenins. Excel·lí també com a retratista. Font: Gran Enciclopèdia Catalana
-
-
Francesc Camps Ribera estudià a l'Escola de la Llotja de Barcelona i després a l'Escola de Belles Arts de la mateixa ciutat, on fou deixeble d'Isidre Nonell, Manuel Ainaud i Josep Dalmau. Després treballà com a ceramista als Estudis Concurny. La seva pintura, inicialment realista i de traç nonellià, evoluciona cap al surrealisme i l'expressionisme, fent també collages figuratius i abstractes, d'alt caràcter matèric. Membre de la Generació del 1917, va exposar per primer cop el 1915 a l'Ateneu dels Treballadors. Des del 1919 forma part del grup avantguardista Nou Ambient, —juntament amb el borgenc Alfons Iglesias, entre d'altres— que seguia el model marcat per un altre grup de la mateixa generació, els evolucionistes, seguidors de Paul Cézanne. El 1922 va participar a Madrid en una exposició col·lectiva del grup i el 1925 va exposar individualment a les Galeries Dalmau. En acabar la Guerra Civil marxa a França i el 1939 s'estableix a Mèxic.En aquell país, l'any 1940, exposa a la Casa de la Cultura Espanyola i el 1945 organitza, juntament amb altres pintors espanyols exiliats, el Círculo de Bellas Artes. Es dedica a la restauració de quadres, l'escultura i exerceix la docència a l'Escuela Nacional de Artes Plásticas, on va formar tota una generació d'artistes mexicans. També va exposar al Centre Català de Nova York, a la Universitat de Toronto i al Club de France de París. El 1980 torna a Barcelona. Font: Viquipèdia -
Llicenciat en ciencies de la imatge per la Universitat Complutense de Madrid i màster en art amb especialització en fotografia per la New York University, Daniel Canogar destaca per la seva aportació teòrica sobre el món de la imatge. El 1992 publica el Iibre "Ciudades efímeras: exposiciones universales, espectáculo y tecnología", va ser corresponsal d'art des de Nova York per a la revista "Lápiz" i ha dirigit seminaris i cursos teòrics sobre art i noves tecnologies a diversos centres i universitats del país. El treball de Daniel Canogar investiga el cos humà i la seva relació amb els sentits, la relació entre cossos o parts del cos, les noves tecnologies i la incidència d'aquestes en la realitat i en la percepció que d'ella en tenim. Ha exposat la seva obra en galeries i museus d'Espanya, Franya, Alemanya, Canadà i Estats Units, com la Fundació Arte y Tecnología i el Palacio de Velázquez de Madrid, l'Espace d'Art Yvonamor Palix de París, el Centre d'Art Contemporain de Basse Normandie, Axe Neo-7 de Quebec, Metrònom i Centre d'Art Santa Mònica de Barcelona, Artist Space de Nova York i el Wexner Centrer for The Arts de Columbus. La Galeria Helga de Alvear de Madrid, la Galeria Estany de la Mota de Barcelona i l'Espace d'Art Yvonamor Palix de París representen el seu treball artístic. Ha participat en destacades exposicions col·lectives i festivals dedicats a la fotografia arreu del món. Francesc Gabarrell -
Deixeble d’Antoni Caba a l'Escola de la Llotja de Barcelona, posteriorment es trasllada a Roma per ampliar els seus estudis gràcies a una beca que li concedí Fernando Puig. Fou un pintor asidu a exposicions i certàmens, Va obtenir la tercera medalla a l'Exposició Nacional de 1887 i una segona medalla a l'edició del 1892 per la tela "¡Regreso!". També fou guardonat a l'exposició Universal de Barcelona del 1888. Força eclèctic en la tria del seus temes, en els seus quadres predomina el costumisme, però sense desaprofitar l’ocasió de treballar la figura i el paisatge (sobretot del Llobregat), on s'apropa a una línia més realista. Destacà pels seus retrats sobris i escenes realistes més que no pas per les seves grans composicions dels inicis de la seva carrera. Jesús Navarro -
Pintora i gravadora de l’escola basca. Tot i iniciar-se en el retrat, aviat es passa als espais oberts i a l’estudi del moviment. Durant la dècada dels 90 duu a terme un viratge creatiu cap a l’abstracció, molt lligat a la natura, sobretot pel que fa als colors i les textures. La seva obra es troba en col•leccions com ara la del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, el Museo de Bellas Artes de Bilbao, la Fundació Juan March i la Fundació La Caixa. Francesc Gabarrell -
Pintor radicat a Barcelona i Vilanova i la Geltrú, creador d'unes composicions de cossos i elements accessoris plenes de rostres humans, cal·ligrafies i inscripcions que defineixen la seva iconografia particular i el seu esperit barroc, i on el collage es posa no només al servei de la pintura, sinó també al servei d'una idea. Aquest artista var pertànyer al grup "Crónica de la realidad" (1965), nucli integrat per artistes valencians i catalans a través del qual inicià un procés crític que l'abocaria a un permanent compromís amb els febles i a una denuncia constant de la tortura, la guerra, la injustícia, l'opressió i, en definitiva, la solitud de l'ésser humà provocada per la realitat quotidiana, en un clar intent de revelar les fibres més íntimes de la realitat. Posteriorment la seva obra s'inserirà, amb diferents connotacions, en els primers compassos del pop-art català. Francesc Gabarrell
-
Anna Carreras és una artista digital i programadora creativa. Grau en Enginyeria de Telecomunicació per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i Màster en Tecnologies Audiovisuals per la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Doctora en Belles Arts a BAU Escola d’Art i Disseny, Universitat de Vic i Central de Catalunya, sobre art digital generatiu i complexitat. El seu treball es centra en l'experimentació de la comunicació interactiva com a mitjà de comunicació i generador d'experiències, a partir de l'ús d'algorismes generatius, codi creatiu i tecnologia interactiva. S'interessa per la complexitat que es desprèn de petits comportaments senzills, allò complexe que emergeix de l’equilibri entre l’ordre i el caos, tot generat de manera visual i sintetitzat en un algorisme que ho dibuixa des de zero, sense memòria, ni intel·ligència, ni aprenentatges. Els algorismes de Carreras són visuals i artesanals, inspirats en la natura, el paisatge del Mediterrani i les tradicions populars. Imparteix classes de programació creativa i projectes audiovisuals en diverses escoles de disseny, i ha exposat instal·lacions digitals i peces artístiques a Arts Santa Mònica, La Capella, Sónar Innovation Challenge 2016, MIRA festival d’Arts Visuals, Eufònic Sintètic, Biennal d’Art de Venècia, Llum Barcelona, Abandon Normal Devices de Liverpool, Medialab Prado Madrid, galeria Expanded Art Berlín, Art Basel Miami, galeria Cortesi Milano o galeria ScreensGuru Singapur, entre d’altres. Francesc Gabarrell -
Pintor nascut a València. Es va dedicar a la pintura de paisatge. Deixeble de Carlos de Haes a l’Academia de Belles Arts de San Fernando de Madrid. Participà a les Exposicions Nacionals de 1876, 1878, 1884, 1887, 1890, 1892, 1895, 1899, 1906 i 1908, amb paisatges a l’oli i amb llapis, gairebé sempre de Madrid i els seus voltants. Jesús Navarro -
Enric Casanovas i Roy, escultor català, un dels màxims representants del noucentisme. Va estudiar a l'escola de la Llotja de Barcelona i amplià la formació al taller de l'escultor Josep Llimona durant dos anys. El 1898 participà per primera vegada en una mostra a l'Exposició Nacional de Belles Arts de Saragossa. Entre 1904 i 1913 va alternar les estades entre París i Barcelona, i va fer amistat amb Picasso, Maillol, Gargallo i altres artistes. De retorn a Barcelona fundà un taller pel qual passaren deixebles com Rebull, Fenosa, Granyer o Josep Viladomat. Va formar part de l'associació Les Arts i els Artistes, de la qual va arribar a ser president. La seva obra està enclavada al mediterranisme noucentista, però amb una gran creació renovadora i personal. Va participar en nombroses exposicions i aconseguí la medalla d'or a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Va ingressar a l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona l'any 1932. Exiliat a França des de l'any 1939, va tornar a Barcelona el 1943, on va morir l'any 1948 als 66 anys. Font: Viquipèdia
-
Susana Casares és una videoartista, guionista, directora i productora de cinema i documentals que treballa a cavall de Barcelona i Los Angeles. Màster en Belles Arts per l'Escola de Cinema, Teatre i Televisió d'UCLA gràcies a una beca de la Fundació La Caixa, ha impartit docència a la mateixa escola i a la New York Film Academy de Los Angeles.Ha estat nominada a un premi Goya —al millor curtmetratge de ficció per "La invitación (2016)— i al festival internacional de curtmetratges de Palm Springs. A més, ha rebut la biznaga de plata al millor curtmetratge del festival de cinema de Málaga —per "Tryouts" (2013)— i el mateix curtmetratge també ha estat reconegut als premis de televisió ATAS Foundation College, va rebre un premi Emmy al segment de la competició reservat a estudiants i també fou premiat amb el Premio Nuevos Cineastas Españoles del Recent Spanish Cinema Festival de Los Angeles. La seva obra s'ha presentat com la d'un talent emergent del panorama cinematogràfic espanyol,i ha rebut el suport d'entitats i productores com HBO, el Tribeca Film Institute o l'Associació de la Premsa Estrangera de Hollywood, organitzadora dels Globus d'Or. Font: susanacasares.com
-
Deixeble de Carlos de Haes i de Jaume Morera, conreà la pintura de paisatge i participà en diferents Exposicions Nacionals de Belles Arts, essent guardonat a les edicions de 1892 i 1895. Jesús Navarro
-
-
Agustí Centelles és una de les figures més reconegudes de la història de la fotografia a Catalunya. Precursor del fotoperiodisme modern al nostre país, el seu treball com a reporter gràfic durant la República i la Guerra Civil ha estat considerat com un dels llegats visuals més excepcionals de la convulsa dècada dels trenta, no només pel seu valor històric, sinó també pel seu caràcter avançat, compromès i profundament emotiu. Justament, algunes de les seves imatges sobre la guerra han estat sovint comparades amb l’obra d’alguns dels millors corresponsals estrangers que van cobrir el conflicte bèl·lic, com Robert Capa, David Seymour (Chim) o Gerda Taro, amb qui l’autor va compartir l’interès per la proximitat al lloc dels fets, la intuïció de l’instant precís i la composició de l’enquadrament. Com a reporter de guerra, Centelles va realitzar nombrosos reportatges del front d’Aragó i la rereguarda; primer, com a freelance, i posteriorment, en ser mobilitzat a partir del setembre de 1937, com a fotògraf del Comissariat de l’Exèrcit de l’Est destinat a Lleida. Precisament, fou a la capital del Segre on el fotoperiodista va dur a terme un dels seus treballs més antològics, el reportatge sobre els efectes devastadors d’un dels atacs aeris més mortífers de la Guerra Civil, el bombardeig de Lleida del dia 2 de novembre de 1937. Perpetrat per l’aviació feixista italiana, en l’ofensiva contra la població civil van morir-hi més de 250 persones, inclosos mig centenar de nens que en el moment de la funesta envestida de les bombes eren a les aules del Liceu Escolar. Una crònica fotogràfica, en sintonia amb el concepte modern de reportatge fotogràfic, que incorpora una nova iconografia de la guerra sense precedents: carrers desolats, edificis esventrats, tasques de desenrunament, cadàvers afilerats i imatges de dolor. En un context marcat per la cobertura mediàtica d’un enfrontament armat en què la imatge fotogràfica es debatia entre la informació i la propaganda, algunes de les imatges més punyents fetes per Centelles es van difondre internacionalment. Més enllà de satisfer la demanda d’imatges sobre el conflicte que reclamava la premsa gràfica d’arreu del món, l’objectiu era influenciar l’opinió pública i sensibilitzar les democràcies liberals dels estralls de la guerra i les polítiques de no-intervenció. Vuitanta anys després, aquestes mateixes fotografies perviuen en la memòria col·lectiva com a icones de la Guerra Civil i símbols universals del dolor i del sofriment humà. Oriol Bosch -
Llicenciada en Belles Arts per la Facultat de Sant Jordi de Barcelona l’any 1989, obté una beca Erasmus a la Winchester School of Art. Aquest mateix any, participa en un taller de la QUAM dirigit per Eva Lootz i es trasllada a viure al País Basc fins al 1993, on realitza un taller de direcció cinematogràfica amb Enrique Urbizu i diversos tallers organitzats per Arteleku, entre d’altres: Sergi Aguilar (1989), Angel Bados (1990), Juan Muñoz (1990) i Pepe Espaliu (1992). El 1991 és seleccionada per a participar en la Biennal de Barcelona que no arriba a realizar-se, i el 1992 rep un ajut a la creació de la Diputació de Guipúscoa. L'any 2000 viu a Nova York com artista resident a la Internacional Studio and Curatorial Program, i alhora fa un curs intensiu a la New York Film Academy gràcies a la beca de la Fundació Marcelino Botín 1999. Marxa a Holanda al programa de l’European Ceramics Work Center el 2001 amb un ajut a la creació de la Generalitat de Catalunya. El 2007, rep del Ministeri de Cultura i de la Generalitat de Catalunya suport per a la producció de l’exposició “Llumull” al Museu de l’Empordà. La Fundación Santa Maria de Albarracín la convida a participar en Estancias Creativas al 2009. Resident a la Real Academia de España en Roma (RAER) 2019/2020, Ajuda a la producció VEGAP 2020, estada al Centro de Interpretación del l’Alabastro (CIDA) d'Albalate del Arzobispo (Teruel) 2021. Joana Cera
-
La relació del portuguès Mauro Cerqueira amb el seu entorn té una importància cabdal per entendre la seva obra. Actualment Cerqueira resideix a Porto, indret on ha treballat amb altres artistes la reivindicació del barri com a espai de resistència davant els embats del neoliberalisme contemporani homogeneïtzador, que anula les singularitats i elimina l'essència intrínseca d'allò que li és propi. Cerqueira lluita decididament per la preservació de l'essència vernacla de la seva ciutat, immersa en una bombolla de transformació urbana inquietant, on el fenomen de la gentrificació hi té un paper clau. Javier Hontoria
-
Poeta, periodista i crític d'art francès. Cursà estudis al Lycée Henry IV de París i també va estudiar filosofia i lletres a la universitat de Rennes i a la Sorbona de París. És especialment conegut per haver format part (des de 1938) del grup neodadà "Les Réverbères", col·laborant en l'edició de la revista del mateix nom, fundada per Jean Marembert i Michel Tapié. Després d'una estada a Alemanya va publicar, al tercer número de la revista (novembre 1938), l'article "Entartete Kunst", sobre l'art degenerat i el caràcter opressiu del nazisme. Aquest article fou tan controvertit que Chabrun va abandonar el grup i la revista l'any 1939, adherint-se poc després a la FIARI, la Federació Internacional de l'Art Revolucionari Independent, on entra en contacte amb André Breton. Durant la Segona Guerra Mundial fou empresonat per les autoritats franceses de la III República, juntament amb Léo Malet, Benjamin Péret i Béno Stenberg, sota els càrrecs de complot contra la seguretat exterior de França i de reconstitució d'un grup trotskista. Tots foren alliberats durant la invasió alemanya, i a partir d'aquell moment Chabrun participà activament de la Resistència francesa. Quan torna aprís recupera el contacte amb el grup surrealista i funda la revista "La Main à plume", amb la intenció de mantenir viu el pensament surrealista a la França ocupada. El grup va rebre el suport i la col·laboració de figures com Hans Arp, Paul Delvaux, Oscar Dominguez, Paul Éluard, Henri Goetz, Édita Hirschova, Antoni Garcia Lamolla, Manuel Viola, René Magritte, Léo Malet o Pablo Picasso, entre d'altres. Chabrun va formar part d'aquest grup fins a l'any 1944, moment en què se l'expulsa acusat d'estalinista. L'any 1947 abandona definitivament el Partit Comunista i passa a dedicar-se al periodisme i a la crítica de l'art. L'any 1979, amb la seva parella Lizzie, va fundar la revista trimestral "L'Ingénu". Font: Viquipèdia
-
Francesc Charles Pardell es va formar en dibuix i pintura al costat de Justo Almela. Als disset anys formà part del col·lectiu "Studi d'Art", juntament amb Antoni G. Lamolla, Leandre Cristòfol, Josep Tufet i Josep Sanàbria. Arran de la Guerra Civil deixa la pràctica artística fins als anys 40, quan es reintegra al circuit expositiu local i participà activament en la fundació del Cercle de Belles Arts. L'any 1947 es trasllada a Barcelona, on es dedicà íntegrament a la producció pictòrica. Treballà especialment l'aquarel·la i la pintura a l'oli, elaborant paisatges i marines amb una clara tendència impressionista on destaca, per sobre de tot, la potència del color i la pinzellada. Juan Manuel Nadal Gaya -
Fill del pintor i gravador Pierre Chasselat, Charles Chasselat va ser deixeble de François-André Vincent i es va especialitzar en les obres de gènere històric. L'any 1804 va rebre el segon guardó del prix de Roma de pintura. Després de la caiguda del Primer Imperi Francès (vers el 1814) va passar al capdavant del taller de gravat de l'escola nacional superior de Belles Arts de París. Paral·lelament fou sol·licitat per il·lustrar esdeveniments oficials, com ara els funerals de Lluís XVIII o la coronació de Carles X. A més, també va il·lustrar nombroses publicacions, com la reedició de les "Obres completes de Charles Rollin" (1817), la "Jerusalem Alliberada" de Torquato Tasso (1819) o les "Poesies de Marceline Desbordes-Valmore" de Marie de France (1820), entre d'altres. Esther Solé
-
Izaskun Chinchilla va realitzar els estudis d'arquitectura a l'Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Madrid (ETSAM) i des de I'any 2007 hi treballa com a professora associada de projectes. Paral•lelament, imparteix classes en un màster de l'lnstitut d'Arquitectura Avançada de Catalunya (UIC Barcelona). La seva obra ha estat exposada en diversos col·legis ofícials d'arquitectura i universitats espanyoles. Va participar a la V Biennal d'Art Contemporani de Berlín amb «Tejidos: Óseos, Arquitectónicos, Pictóricos» (La Casa Encendida, Madrid, 2006) i també a la V Bienal de Arquitectura y Diseño de Sao Paulo (2003). Ha rebut diversos premis, entre els quals convé destacar la Menció d'Honor al concurs internacional "Envisioning the Post-Industrial Landscape. An International Urban Design Ideas Competition", organitzat per l'Office of Strategic Planning and Community Development i l'American Institute of Architects (2006), i el tercer premi al concurs d'idees per a la rehabilitació de les naus de I'antic escorxador per allotjar la Col·lecció Arco, convocat per IFEMA, la Fundació ARCO i el Colegio de Arquitectos de Madrid (2006). Glòria Picazo
-
Daniel Chust Peters és un artista visual d'origen brasiler que viu i treballa a Barcelona. La seva obra està dedicada a la complicitat que s'estableix entre el seu espai de producció artística (el taller) i els espais expositius. El mitjà i el suport en que pren forma cada projecte varien entre I'objecte, la fotografia, el vídeo i la instal·lació, i el que a priori podria ser entès com una decisió fàcil, que ell mateix ha descrit com "treure's de sobre la decisió de què fer", tot d'una esdevé d'una complexitat inusitada. Es tracta de reinventar reiteradament un mateix espai arquitectònic, és a dir, partir d'una idea constant, que és sempre la mateixa, però, en canvi, obrir-la a moltes variables possibles. En aquests darrers anys la seva obra ha estat mostrada tant en contextos locals com internacionals. Chust ha participat, entre d'altres, a les seguents exposicions: "Pavillon Suissa" (París, 2008), "Micro Narratives" (48th October Salon, Belgrad, 2007), "'Iike to be a resident" (Lacapella, Barcelona, 2007), "Passer- by" (Artist's Studio Gallery, Tel Aviv, 2007), "Zones de Productivités Concertées" (Musée d'Art Contemprain du Val-de Marne, MAC/VAL, Vitry-sur-Seine, 2007), "Saltar per l'Aire" (Antic Ajuntament, Tarragona, 2007), "nEUclear reactions" (CAB, Centro de Arte Caja de Burgos, 2006), "Aire Comprimido" (Casa América, Madrid, 2006), "Air Show" (Centre d'Art Santa Mònica, 2005), lnternational Biennale of Contemporary Art of the National Gallery in Prague (2005), "Settlements" (Musée d' Art Moderne, Saint-Etienne, 2004), "Looking Further- Thinking Through" (Reykajvik Art Museum Hasnarhus, 2004). Glòria Picazo
-
Laura Cirera és una artista pluridisciplinar. Graduada en arts i oficis en l'especialitat d'escultura i en procediments pictòrics per l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida. Els seus mintatges, de caire conceptual, són de petites dimensions i hàbilment estructurats, on la factura manual pren protagonisme en oposició a l'ús de tecnologies com a mitjà d'expressió artística. L'any 1994 fou becada per presentar obra a la Quarta Entrega, celebrada al Museu d'Art Jaume Morera, iniciant així una trajectòria expositiva que amb freqüència l'ha portat per diverses sales lleidatanes, on s'hi ha vist tant obra plàstica com performance, algujes de les quals realitzades amb el grup Tres i Més, fundat el 1994 i integrat per la pròpia Laura, Sandra Esquerra i Betlem Felis. Eva Rodríguez Yllana -
Santiago Cirugeda és un arquitecte sevillà format a l'ESARQ (Universitat Internacional de Catalunya) que ha desenvolupat projectes arquitectònics, escrit articles i participat en diferents debats, taules rodones, congressos o biennals d'arquitectura. En l'àmbit de la realitat urbana aborda temes com l'arquitectura efímera, el reciclatge, les estratègies d'ocupació i intervenció urbana, la incorporació de pròtesis a edificis construïts o la participació ciutadana en els processos de presa de decisió sobre assumptes urbanístics. Es defineix com un arquitecte social, és a dir, intenta aprofitar els buits legals per a benefici de la comunitat. Les seves intervencions investiguen els marcs legals que ordenen la ciutat, desenvolupant protocols per a ser emprats per col.lectius o ciutadans, tant per millorar fragments urbans com per a desenvolupar projectes particulars que permetin solucionar una problemàtica habitacional concreta. Moltes de les "receptes urbanes" (www.recetasurbanas.net) que proposa com a "subversives" i "revolucionàries" passen per aprofitar les escletxes de les normatives municipals i urbanístiques, que permeten la instal·lació provisional d'elements i mobiliari a l'espai públic que no ha estat equipat per l'admistració, o bé de bastides i construccions en terrats per crear extensions d'habitatges que trobin solucions habitacionals en espais residuals pactats amb els veïns. El treball realitzat amb nombrosos col·lectius que treballen en àmbits urbans (hackers, urbanistes, activistes, arquitectes, etc.) ha resultat en la creació d'una xarxa anomenada "Arquitectures Col·lectives", basada tant en el treball i informació a base de trobades presencials com a través de plataformes digitals com www.colectivosenlared.org i www.arquitecturacolectivas.net. Font: Viquipèdia -
Curro Claret es va formar en disseny industrial a l'Escola Superior de Disseny Elisava i a Centrel Saint Martin Colledge of Art and Design de Londres. Des del seu retorn ha estat treballant a Barcelona, inicialment al sector privat i des de 1998 com a dissenyador independent, vinculat al FAD. Paral·lelament, s'ha dedicat a la docència d'aquesta disciplina, principalment a l'Escola Elisava i, esporàdicament, a altres centres espanyols i estrangers. Els seus dissenys s'han presentat a diverses exposicions a Espanya, França, Itàlia, Alemanya, Anglaterra, Egipte, Israel, Corea, Japó i els Estats Units. Font: curroclaret.com -
Sebastià Climent és originari de Castellbell i el Vilar (Bages), però es va formar en gravat, calcografia i serigrafia a l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida. També va aprendre tècniques pictòriques amb Rosa Siré i pintura al fresc amb Josep Minguell. La seva obra restà inèdita fins l'any 1990, quan va iniciar la seva trajectòria expositiva amb una exposició individual. Professionalment ha treballat en l'àmbit de les arts gràfiques i la il·lustració editorial. Font: sebastiadelleida.blogspot.com -
Javier Codesal és un artista polifacètic, un dels pioners del vídeoart a Espanya, per bé que la seva creativitat es desplega a través d'una gran diversitat de mitjans: ràdio, televisió, vídeo, cinema, accions, instal·lacions, fotografia, mitjans interactius i poesia escrita, acompanyats d'un discurs teòric profund i transcendent. La seva obra transpira un profund caràcter antropològic, i en ella cobra especial rellevància la manifestació del sagrat, ja sigui en la vessant de l'eros o en la del thanatos. En aquest sentit, cal destacar la poètica de l'empremta com a vivència transcendent de l'absència o la seva singular concepció d'una masculinitat amb qualitats femenines com la maternitat. El seu treball s'ha donat a conèixer en nombroses exposicions, tant individuals com col·lectives, en indrets com el MNCARS de Madrid, la galeria Estrany-De la Mota de Barcelona, les sales de la Caja San Fernando de Sevilla i Cadis, el CDAN d'Osca, el Palau d'Abrantes de Salamanca, el Museu de la Universitat d'Alacant o l'Exposició Universal de Saragossa. Font: Viquipèdia
-
Isabel Steva Hernández, coneguda artísticament amb el pseudònim de Colita, és un dels referents més importants de la fotografia catalana i espanyola de l'últim quart del segle XX. Iniciada en el món de la fotografia de la mà de Paco Revés, es formà al costat de Xavier Miserachs i Ribalta i Oriol Maspons i Casades, i començà a exercir professionalment l'any 1961 com a laboratorista i estilista de Miserachs. Vinculada a moviments culturals catalans de l'època, és considerada la fotògrafa de la Gauche Divine barcelonesa, moviment format per escriptors, fotògrafs, models, arquitectes, cineastes i molts professionals liberals que començaven a perfilar-se en aquella època com a referents culturals. Paral·lelament, entre el 1967 i el 1979 va fer una sèrie de treballs com a foto fixa amb directors com Jacinto Esteva, Vicente Aranda o Jaime Camino, enquadrats en l'Escola de Cine de Barcelona; també col·laborà en la promoció de la Nova Cançó retratant els cantants del moviment, entre ells Joan Manel Serrat, Guillermina Motta o Núria Feliu. Els seus treballs per a la premsa l'han portat a publicar a revistes com Siglo XX, Destino, Fotogramas, Interviú, Boccaccio, Primera Plana o Mundo Diario. Al llarg de la seva carrera ha realitzat més de quaranta exposicions i ha publicat una cinquantena de llibres amb les seves fotografies. Estilísticament és propera als plantejaments de l'Escola de Barcelona, tot i que es considera una fotògrafa tot terreny. La seva obra figura a les col·leccions del Museu Nacional d'Art de Catalunya. L'any 2014 va rebre el Premio Nacional de Fotografía, al qual va renunciar en desacord amb la política cultural del govern. Font: Viquipèdia -
Hannah Collins és una artista i cineasta britànica. El treball de Collins se centra en les experiències col·lectives de la memòria, la història i el dia a dia al món modern. És coneguda per les seves instal·lacions fotogràfiques, però també ha dirigit pel·lícules sobre els gitanos a Espanya i en un poble a la Rússia rural. Collins va estudiar a la Slade Shool of Fine Arts a Londres (1974-78) i als Estats Units amb una beca Fulbright (1978-79). A més de la seva activitat com a artista plàstica, ha estat professora a la Universitat de Davis, Califòrnia, i el Royal College of Art, Londres. Va ser professora convidada a Le Fresnoy, Studio national d’Arts Contemporains, Roubaix, el 2007-08. Ha tingut moltes exposicions internacionals i el seu treball està en nombroses col·leccions públiques i privades, incloent Tate Modern, Centre Georges Pompidou, MACBA, Reina Sofia, Dallas Museum of Art, MNHA Luxemburg i la Galeria Gering Et Lopez a New York. Ha exposat a la Galeria Javier López - Mario Sequeira a Madrid (2010) ia la Fundació Suñol a Barcelona (2012). Nominada per al Premi Turner el 1993, Collins va rebre l’European Photography Award (1991) i L’Olympus Award (2004). Hannah Collins viu entre Barcelona i Londres. Font: Tinta Invisible edicions -
Maria Josepa Colom Sambola fou una pintora i gravadora lleidatana, de reconegut prestigi internacional, especialitzada en l'aiguafort i la tècnica de la punta seca. Formada a l’Escola La Llotja de Barcelona. la seva activitat es desenvolupa, principalment, entre els anys 1957 al 1969. Colom fou una de les artistes de les terres de Lleida que va obtenir una major projecció Internacional. A partir del 1954 s’instal·la al Pakistan, on es nomenada Directora de la “Fine Arts Academy” i Professora del “Sketch Club” de Karachi. L’any 1956 torna a Espanya i el 1957 amplia els seus estudis de gravat al Conservatori de les Arts del llibre i de Restauració de l’Escola de Belles Arts de Barcelona, institució on el 1961 serà nomenada professora de gravat. El 1969 fou nomenada Presidenta del Comitè Promotor de la Primera Mostra Internacional del Gravat i Litografia de Barcelona i membre del jurat de la mateixa. Va exposar la seva obra gravada en nombroses mostres individuals i col·lectives a Karachi, Viena, Barcelona, Palma de Mallorca, Madrid, Düsseldorf, Lausana, Còrdova, Paris, Montecarlo, Pescia i Ciutat de Mèxic, entre d’altres. L’any 1971 la Casa de la Cultura de Cervera, el seu poble natal, li va organitzar una retrospectiva. Entre els nombrosos premis a la seva obra destaquen Premio Nacional de Gravado, l’any 1960, el Premi de Gravat de l’Escola Nacional d’Arts Gràfiques , el 1965, i el Premi Ciutat de Barcelona, també de gravat, el 1972. La seva obra gravada es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a la Calcografia Nacional de Madrid, a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, al Museu d’Art Abstracte de Conca, a la Casa Museu Duran i Sanpere de Cervera i al Museu del Gravat Espanyol Contemporani de Madrid. Francesc Gabarrell
-
Jordi Colomer va estudiar disseny, història de l'art i arquitectura a la Universitat Autònoma de Barcelona, però ho va abandonar tot per dedicar-se a l'art. El 1986 va realitzar a Reus i a la Fundació Miró de Barcelona les seves primeres mostres individuals i quatre anys més tard, a Charleville, França, la seva primera mostra fora de l'estat. Posteriorment ha exposat en diferents països europeus, especialment a França i Alemanya. El 1988 va rebre el premi d'Escultura Pablo Gargallo. Des d'aquesta data el seu treball s'orienta al vídeo i la fotografia, sense abandonar un fort component escultòric o, més exactament, com declara l'artista, "amb el vídeo puc dilatar les escultures en el temps". Colomer ha estat un dels artistes que, al començament dels anys noranta, ha superat la inèrcia disciplinar de l'escultura per a dirigir-la cap a una nova complexitat a través del vídre, l'arquitectura, el relat i l'urbanisme vinculat a les ciutats. A una escultura sense vocació de tal, li suma una altra escultura que segueix desconfiant de la rotunditat tridimensional i prefereix la precarietat discursiva de la maqueta reduïda, de la tremolor urbanística i de l'esdeveniment. Alguns dels treballs més recents de Colomer investiguen les múltiples facetes de la utopia o la distopia i les seves relacions amb la ficció i la història. Per exemple "L'avenir" (2011), "Prohibido Cantar / No Singing" (2012) o "X-Ville" ( 2015), obres inscrites en aquesta línia de treball que fa incidir el paper de la imatge com a mediadora entre l'enunciació de la utopia i les seves possibilitats d'ésser realitzada. Font: jordicolomer.com -
Pintor, escultor, gravador i incansable activista cultural des dels inicis de la dècada dels 50, moment en què pren el relleu al desaparegut Josep Benseny i comença a donar classes, al costat de Leandre Cristòfol, a l’escola del Cercle de Belles Arts. Dotat d’una visió absolutament heterogènia de l’art i coneixedor de totes i cadascuna de les tendències artístiques que s’anaven imposant arreu, Coma Estadella destaca per la seva tasca pedagògica a favor de la creació contemporània, transmesa a molts dels artistes de la seva generació i d’altres posteriors. Aquesta capacitat comunicativa el converteix en un dels membres més rellevants del Grup Cogul (1964) i en el seu principal teòric. Posteriorment, des de l’espai de la Petite Gallerie de l’Alliance Française, esdevindrà l’abanderat de la transició plàstica lleidatana cap a noves formes d’expressió, com ara el constructivisme, el pop-art, el conceptualisme i el constructivisme. L'any 1982 va rebre la Medalla Morera en reconeixement a la seva trajectòria artística. Francesc Gabarrell -
Pintor, dibuixant i gravador figuratiu mexicà que viu i treballa entre Madrid i Sitges. Membre titular de la Société des Peintres-Graveurs Français, la seva obra és present en nombrosos museus i col·leccions com ara el MoMA de Nova York, el Cleveland Museum of Art, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía o la Biblioteca Nacional de França, entre d'altres. Francesc Gabarrell
-
Carles Congost és un artista visual llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona l'any 1994. Ha realitzat nombroses exposicions, tant individuals com col·lectives, a nivell nacional i internacional. En les seves peces utilitza diferents procediments visuals, com el vídeo, la fotografia, el dibuix o l'escultura. El seu treball s'ha associat amb el que s'ha anomenat "club culture" i que es caracteritza per una estètica inspirada en el món de la moda, la música, la publicitat, el vídeo o la fotografia. Les seves obres són relats que evoquen de manera irònica i sensual l'univers adolescent, reflexionant sobre la forja de la identitat, la incomunicació i el conflicte generacional que s'esdevé entre els joves i, fins i tot, entre els porpis artistes. A les seves obres analitza els codis de la cultura popular com a vehicles de construccions diferencials i com a formes hegemòniques de la subjectivitat. És considerat un descendent de la millor tradició de l'art conceptual català en el terreny de la videocreació, tot realitzant unes obres marcades per l'estètica retro, la ironia i l'espontaneïtat. En la seva trajectòria calen destacar les exposicions individuals "Country Girls" (2000) a l'Espai 13 de la Fundació Miró de Barcelona; "That`s my impression!" (2001) al Centro Andaluz de Arte Contemporáneo; "Popcorn Love" (2001) al Espacio Uno del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, “Un mystique determinado” (2003) a la Fundación Bilbao Arte o “Memorias de Arkaran” (2005) al Centre d`Art Santa Mònica de Barcelona. Col·lectivament ha mostrat el seu treball, entre d'altres, a “Spaces of desire” (1996) a la Transmission Gallery de Glasgow, "Transgeneric@s” (1998) al Koldo Mitxelena de Donosti, "Hypertronix"(1999) al EACC de Castellón, "Inter-zona" (2000) al Palau de la Virreina de Barcelona, "Big Sur (Arte Nuevo Español)" (2002) a l'Hamburguer Bahnhof de Berlín, “Video Invitational” (2003) a f a projects de Londres, “Bad Boys” (2003) en el marc de la 50ª Biennal de Venècia, “The Real Royal Trip... by the Arts” (2003) al PS1/ MOMA de Nova York i “Live” (2004) al Palais de Tokyo de París. Font: hamacaonline.net
-
Escultor i pintor, fou deixeble de Ramon Borràs Vilaplana. Després de donar un medalló amb un retrat de Xavier Gosé en escaiola al recentment fundat Museu d'Art de Lleida (1917) va protagonitzar dues exposicions individuals a la mateixa entitat els anys 1927 i 1933, i l'any 1934 va participar a l'exposició-concurs de primavera amb cinc escultures i fou guardonat amb el segon premi de la mostra. Paral·lelament, passà uns anys a París (1926 i 1929) per completar la seva formació artística. Treballa essencialment el modelat, ja sigui de fang o guix, i algunes de les seves obres foren foses amb bronze. Es dedicà principalment a la construcció de busts, entre els quals tingueren una especial rellevància els dels seus pares, el del pianista Ricard Viñes —fos en bronze per l’Ajuntament de Lleida—, el del marquès de Blondel instal·lat al Pilar del General i el d’Enric Granados. Durant la postguerra participà com a pintor a les exposicions del Cercle de Belles Arts de Lleida dels anys 1948 i 1949. Jesús Navarro / Esther Solé
-
Alfonso Costa viatja a Barcelona als 17 anys i es forma a l'Escola de la Llotja. De manera paral·lela es dedica professionalment a les arts gràfiques i participa en diversos concursos, obtenint diferents reconeixements i guardons. L'any 1972 viatja a Florència gràcies a una beca de la Fundación March i, quan torna, manté una gran activitat expositiva i desenvolupa la seva faceta de gravador i muralista fins als anys 80. Un cop consolidada la seva carrera, l'any 1997 s'instal·la definitivament a Galícia, on continua treballant i desenvolupant la seva faceta més didàctica, impartint seminaris especialitzats, especialment sobre la tècnica del gravat. La seva carrera es centra, sobretot, en l'ambit editorial i de les arts gràfiques, així com en la pintura mural. Destaca aquí la cúpula del Liceo de Noia. Els anys 2005 i 2008, la Universitat de Santiago de Compostel·la i Caixa Nova van acollir, respectivament, dues exposicions antològiques de la seva trajectòria artística. Font: alfonsocosta.es
-
Ricardo Cotanda és un artista valencià que, a finals de la dècada dels 80, es va situar com un jove valor de l'escultura espanyola en ser seleccionat per la Muestra de Arte Joven (Madrid, 1987-1989), l'Aperto de la Biennal de Venècia, Confrontaciones (Madrid) i la Biennal de Barcelona. Per bé que el seu ritme expositiu es va ralentir a partir de 1990, les mostres que ha celebrat i protagonitzat amb certa regularitat permeten copsar l'evolució de la seva obra. No obstant això, malgrat les diverses etapes que poden observar-se, el treball de Cotanda presenta algunes constants. L'ús de diferents tipus de tela com a material escultòric i com a superfície sobre la qual inscriure diverses formes seria una d'aquestes constants, així com una certa inclinació per l'objecte. L'artista sent interès per l'objecte, ja sigui en la immediatesa de l'entorn quotidià, en el caràcter fetitxista que la societat li ha anat atorgant o bé en les relectures personals a partir de la significació que determinats objectes han assolit en la història de l'art. Finalment, una altra de les constants en l'obra de Cotanda és el tractament material de les seves obres, sempre amb un aspecte mal·leable, dúctil i sobretot precari, que les fa gairebé intocables. Glòria Picazo
-
Leandre Cristòfol neix l'any 1908 a la vila d'Os de Balaguer. A l'edat de 14 anys es trasllada a Lleida per aprendre l'ofici de fuster i ebenista. Durant aquest període compaginarà l'esmentat aprenentatge laboral amb els estudis de dibuix i pintura a l'acadèmia de Justo Almela. Després d'un curt contacte amb l'oli i l'aquarel·la Cristòfol es decanta ràpidament per l'escultura. Els primers volums, que recorden vagament l'obra de Rodin, representen personatges del seu entorn habitual, companys i amics. En aquests moments, l'obra de Cristòfol tendeix a la simplificació de volums en benefici de l'expressivitat. L'artista es troba molt a gust representant caps femenins de marcat tarannà rural (temàtica que li resultava molt propera). L'any 1932 marca un gir en la trajectòria artística de Cristòfol. És el moment en què abandona l'acadèmia i entra en contacte amb un grup de joves artistes (entre els quals cal destacar la figura d'Antoni Garcia Lamolla) amb els quals exposarà a Lleida i Barcelona. No serà, però, fins l'any següent, quan aquest incipient ambient d'avantguarda comença a definir un dels trets més significatius en la trajectòria vital i artística de Leandre Cristòfol, l'alternança entre l'obra figurativa i l'abstracció. L'any 1933 Leandre Cristòfol mostra, en una exposició a Lleida, la seva primera obra abstracta, "De l'aire a l'aire" (1933), peça amb què l'artista dóna testimoni del seu avantguardisme i que inaugura, públicament, el seu vessant no figuratiu. En aquests anys la relació entre Cristòfol i Lamolla es fa més estreta que mai, i a aquesta s'hi afegeixen Enric Crous i Manel Viola. L'afany rupturista i innovador de tots quatre els enfronta obertament amb els preceptes academicistes de la provinciana societat lleidatana del moment, encara poc preparada per assumir els preceptes avantguardistes que començaven a preconitzat Viola i els seus companys. L'any 1935 Cristòfol presenta al Cercle Mercantil de Lleida les obres no figuratives realitzades en el període 1930-1935. Cal destacar "Construcció lírica" (1934) "Monument" (1935) i la desapareguda "Peix damunt la platja" (1935). L'escultor d'Os de Balaguer viu moments essencials per a la seva trajectòria artística, majoritàriament deguts a la interacció amb Crous i Viola, i la revista "ART" (de preceptes eminentment contestataris i avantguardistes). Aquest fet esdevindrà la clau per entendre el seu posterior esclat creador i la seva immersió en el món del surrealisme. Com a coonseqUència d'això, l'any 1936, Cristòfol, juntament amb Viola i Lamolla, participa en l'Exposició Logicofobista que es realitza a Barcelona, culminant així aquella aventura avantguardista que s'inicià, a principis dels anys 30. La mostra es realitza amb el suport de l'Associació Amics de l'Art Nou (ADLAN), i en ella destaca la importància de la representació lleidatana. De l'obra presentada per Cristòfol a l'esmentada exposició cal destacar la ja citada "Peix damunt la platja" (1935), "Nit de lluna" (1935) i "L'aurèola astral i impassible està a punt de sortir" (1936). La possible continuïtat d'aquesta experiència, però, es veurà sobtadament interrompuda per l'esclat de la Guerra Civil, i l'Exposició Logicofobista, que havia de viatjar a Tenerife, desapareixerà per no presentar-se mai més enlloc. La revolta del juliol del 1936 suposa un tall en la trajectòria vital de Leandre Cristòfol, que molt aviat és cridat per l'exèrcit. En acabar la guerra, Cristòfol ha d'abandonar Catalunya i refugiar-se a França. Abans, però, ha amagat tota la seva obra al seu poble natal, Os de Balaguer. Aquest fet propícia que es salvi la gran majoria del seu treball, a excepció de la fràgil "Peix damunt la platja" (1935). L'estada en els camps de refugiats francesos suposa el retrobament amb Manel Viola, que li comunica que uns dibuixos seus, sostrets del seu estudi per uns amics francesos al seu pas per Lleida, camí del front d'Aragó, s'exposen, en aquells a l'Exposició Internacional del Surrealisme que es realitza a Tokio. El retorn a Catalunya suposa, primer, una llarga estada en un camp de treball al Marroc i, posteriorment, l'allunyament de Lleida per instal•lar-se a Barcelona, ciutat on treballarà com a fuster. Comença aquí un període en el qual Cristòfol abandona qualsevol tipus de creació no figurativa, i es dedica de ple a realitzar figures de fusta. La Barcelona dels anys 40 no té res a veure amb la de deu anys enrera, on l'esperit avantguardista omplia tots i cadascun dels racons de la ciutat. Finalment, i després de viure un temps a Madrid, Cristòfol retorna a Lleida. El seu constant deambular serveix, almenys, per forjar importants amistats, que li permetran exposar, l'any 1951 a la I Biennal Hispanoamericana de Madrid; l'any 1952 al Cercle Maillol de Barcelona i el 1957 al Saló d'Octubre de la mateixa ciutat. Totes aquestes exposicions mostren, però, l'obra figurativa de Cristòfol, que renuncia al potencial abstracte amb el qual era reconegut internacionalment. L'any 1953 obté una beca per viatjar a París. La força de tot el que contempla a la capital francesa i el progressiu distanciament dels records de la guerra començaran a impulsar de nou Cristòfol cap a la investigació no figurativa, l'experimentació amb l'objecte trobat, la lírica i, en definitiva, el connectarà novament amb les avantguardes. A partir de l'any 1957 Cristòfol torna a endinsar-se en els camins de l'experimentació, protagonitzant el que esdevindran prop de dues dècades de retorn a la normalitat creativa i personal. Entre 1957 i 1958 realitza la sèrie "Ralentís", descobriment absolutament personal de l'artista i, sens dubte, el conjunt més important des del període 1930-1936. Cristòfol reprèn plantejaments objectuals i connecta amb les idees que havia deixat aparcades a partir de l'any 1936. Aquesta sèrie és l'aportació de Cristòfol a l'escultura que, per innovadora, resultà, en el seu moment, poc valorada. Si Calder va inventar el concepte de mòbil i Àngel Ferrant el desenvolupà per vies objectuals, Cristòfol descobreix les seves troballes dins el moviment constant. L'any 1958 realitza dues sèries noves, Planimetries (1957-1958) i Plans i Volums (1958), un exercici de tempteig de l'artista on poder analitzar les possibilitats espirituals de la recta. Entre l'any 1958 i el 1960 surt a la llum una nova sèrie d'escultures, les "Volumetries" (conjunt que exposarà per primer cop a Barcelona, juntament amb la ja mencionada sèrie del "Ralentí" (1957-1958). Del 1961 al 1963 Cristòfol s'endinsa en l'estudi del ferro a partir de formes ja fetes que troba en els estris del camp de la seva casa d'Os de Balaguer, és la sèrie "Situacions" (1962-1963). A les acaballes dels anys 60, però, Lleida sembla abandonar una mica l'atenció dedicada al seu escultor, i l'artista inicia una intensa relació amb la ciutat de Barcelona, on exposarà bona part dels seus últims treballs, les sèries "Elements Competitius" (1970-1972) i "Forma-Consum" (1971-1972). Els inicis de la dècada dels 80 suposen l'arribada del reconeixement a un treball i a una trajectòria. La crítica especialitzada comença a destacar l'interès de la seva obra, alhora que arriben, també, els premis i les distincions. En aquest sentit cal destacar La Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya, i la Medalla al Mèrit de les Belles Arts, atorgada pel govern de l'Estat.Tots aquests factors provocaran una ralentització del procés creatiu de l'artista, sobretot si es compara amb el frenesí del període anterior. Són moments en què realitza una de les seves darreres sèries, "Alfa-Omega-Alfa", conjunt que forma part, íntegrament, de la donació que l'artista feu a l'Ajuntament de Barcelona l'any 1988. En aquest moment el treball de Cristòfol s'exposa a Barcelona -en una exposició monogràfica a la Fundació Miró- Madrid, Berlín, Londres i París. En aquesta última ciutat l'artista participa en l'exposició "Qu'est ce que l'esculpture contemporaine", realitzada al Centre Georges Pompidou, sens dubte la intervenció més important i de major dimensió de Cristòfol (les seves escultures s'exposen al costat de les de Giacometti). L’any 1995 se li atorga el Premi d’Arts Plàstiques Medalla Morera, màxim guardó de la ciutat, que coincideix amb la inauguració de la Sala Leandre Cristòfol, feta per acollir la col·lecció d’obres que l'artista donà a l’Ajuntament de Lleida l'any 1990. Leandre Cristòfol mort l’any 1998 i, un any després, per voluntat expresa de la seva família, la ciutat incorpora al seu patrimoni la resta del seu llegat personal, ampliant-se així la col·lecció inicial i oferint al visitant del Morera, Museu d'Art Modern i Contemporani, la possibilitat de gaudir àmpliament de l’obra del creador lleidatà més important de tots els temps. Francesc Gabarrell -
Dibuixant, dissenyador, tipògraf i impulsor de la revista "Art" (Lleida, 1933-1934), la publicació que exemplifica a la perfecció l’afany innovador de Crous dins el món del disseny gràfic i una peça clau en el sorgiment i difusió de les avantguardes a Lleida. Crous era, també, un teòric de l’art que, a traves dels seus escrits aferrissadament reivindicatius, es va vincular ineludiblement a les figures d’Antoni G. Lamolla, Josep Viola i Leandre Cristòfol, amb qui va mantenir una estreta amistat. Exiliat a França com a conseqüència de la Guerra Civil, al país veí va aconseguir veure els seus alfabets fosos en plom i va reeixir especialment en el món de la publicitat i la tipografia, on creà tipus d’impremta com Paris, Flash o l’Ilerda. Ferm defensor d’una grafia arrelada a la tradició mediterrània, va encapçalar el moviment de reivindicació de la grafia llatina i li va construir un corpus teòric únic. Els principals trets estilístics de Crous es troben en tota la seva obra, basada en la creació de formes sintètiques, dinàmiques, decoratives i absolutament personals. Francesc Gabarrell -
Pintor i artista gràfic nascut a Barcelona, inicialment adscrit a l'expressionisme de postguerra. Va ser un dels fundadors de la revista i del col·lectiu "Dau al Set" (1948) juntament amb Arnau Puig, Joan Brossa, Joan Ponç, Joan Josep Tharrats i Antoni Tàpies, participant així de la primera manifestació i la més important del surrealisme espanyol de postguerra. L'any 1951 viatjà a França, alternant la seva residència entre Lió i París. A partir d'aquell moment, l'obra l'onírica i de fantasia de l'època de Dau al Seu evolucionà vers l'informalisme i la pintura matèrica, recorrent al dripping i al collage. Posteriorment es va aproximar a la figuració de caire expressionista, mostrant un interès especial per la figura femenina i les imatges eròtiques. Entre els nombrosos guardons rebuts, cal restacar el Premi de Pintura de la V Biennal de Sao Paulo (1959) i la Creu de Sant Jordi (1982). Francesc Gabarrell -
Després de lIicenciar-se en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, Patrícia Dauder continua els estudis a Holanda, primer a la Hogeschool voor de Kunst en Vormgeving de S'Hertogenbosch i, posteriorment, als Ateliers Arnhem (1997-98). La seva primera exposició individual tingué lIoc al Centre de Lectura de Reus (1998) i des d'aleshores ha participat en mostres col·lectives com el Certamen de Fotografía Injuve 1999, a Generación 2000 de Caja Madrid, a IMAGO de Salamanca (2001), Los excesos de la mente, organitzada pel Centro Andaluz de Arte Contemporáneo de Sevilla (2002) i el projecte expositiu Interferències 03 presentat a Terrassa. Bona part del seu treball està basat en una particular representació de l'ésser humà, on aquest ha perdut la seva identitat davant d'una evident pèrdua dels trets físics. Per obtenir-ho, l'artista recorre a la deformitat com una via per emfatitzar la dissolució de les formes, un procés que en ocasions l'ha apropat a una abstracció on només resten certs residus de figuració que plantegen una reflexió sobre la figura i l'individu, però sobretot, sobre la identitat i la manca d'aquesta. Glòria Picazo
-
David Bestué i Marc Vives han treballat en equip com Bestué/Vives des de l’any 2002 fins al 2012. El resultat del seu treball està principalment formalitzat amb performances on han desenvolupat un sistema d’aproximació a diferents realitats, des de les més íntimes (Acciones en el cuerpo) passant per l’entorn social (Acciones en Mataró) fins a nivells macro estructurals (Acciones en el Universo). En aquestes performances dialoguen amb diversos temes extrets de la recent història de l’art, focalitzats al segle XX i XXI, als que s’afegeixen conceptes del seu propi imaginari. El seu treball es caracteritza per un sentit de l’humor intel·ligent, atent a l’absurd i l’intranscendent. Totes les accions comparteixen molts elements: estan formades per nombrosos capítols breus, realitzats amb senzillesa i contundència amb l’aparença estudiadament descurada d’una estètica low tech. L’espai públic, el privat, el del cos o el de la mateixa consciència personal es converteixen en els àmbits en els quals estableixen diversos diàlegs i metàfores sobre allò quotidià per, en definitiva, qüestionar-se la realitat més immediata. Font: Galeria Estrany-de la Mota -
Irene de Andrés es va graduar a l'Escola de Belles Arts de la Universidad Complutense de Madrid (2009), on també va realitzar un màster d'investigació i producció artística (2010). Ha estat artista resident a l'Escola FLORA Ars+Natura de Bogotà i del programa The Harbor de Beta Local a San Juan de Puerto Rico. Entre les beques i premis que ha rebut destaquen el premi Circuitos de Artes Plásticas 2012, Generaciones 2013, Injuve 2014, els ajuts a la creació visual VEGAP 2015 i el Premi Ciutat de Palma. El seu treball s'ha presentat al MuHKA (Museu d'Art Contemporani d'Anvers), el MACE (Museu d'Art Contemporani d'Eivissa), la IFA Galerie de Berlín, a la 2a Triennal de Frestas de Sesc Sorocaba (Brasil) o a l'Espai 13 de la Fundació Joan Miró. El seu treball està estretament vinculat al fet d'haver nascut i crescut a una de les destinacions turístiques més desitjades per aquells que busquen sol, platja i festa. L'any 2016 va finalitzar un projecte sobre cinc discoteques abandonades a Eivissa ("Donde nada ocurre"), que aborda els vestigis de la història del turisme a l'illa des de diversos àmbits. Més recentment, ha explorat les analogies entre turisme i colonització en la cerca del paradís predissenyat. Font: irenedeandres.com
-
Enric de Manuel, "Enrich", es va dedicar fonamentalment a la historieta humorística. Va començar a publicar els seus treballs als anys cinquanta, a les pàgines de la revista Trampolín, per a la qual va crear la sèrie Ciriaco Majareto. Altres treballs seus de la mateixa índole es van publicar a la revista Alex (El pirata Malapata), Jaimito i Nicolás. Aviat fou captat pel poderós segell Bruguera, però per treballar al seu departament de publicitat. No obstant, el seu talent el va conduir a les pàgines de la revista Tío Vivo el 1957, on va crear el personatge El caco Bonifacio, un lladre incompetent. La sèrie va començar com un acudit d'una sola vinyeta a la contraportada de la revista, però el seu èxit va fer que arribés a tenir sèrie i pàgina pròpies. Altres sèries d'Enrich per a la primera etapa de Tío Vivo (de la qual va ser director artístic un parell d'anys) van ser El doctor Perejil i Boliche. I no oblidem que després de la mort de Cifré el 1962, Enrich va continuar la mítica sèrie El repórter Tribulete, si bé no la va poder signar per imposició de Bruguera. Al final dels cinquanta també va treballar per a altres segells, publicant les seves vinyetes i historietes en revistes com La Olla, Pepe Cola i Rififí, revista de curta vida que ell mateix va dirigir el 1961. Als anys seixanta i setanta va dibuixar per mitjà de l'agència Bardon Art per al mercat britànic però no va deixar de col·laborar amb Bruguera aportant nombrosos acudits d'una vinyeta i algunes sèries, com Crispín a Din Dan, el 1970, o Ganz. Per a la revista Lecturas va crear la saga El matrimonio Pirúlez (1974) i quatre anys més tard, a la revista femenina Gina va concebre Montse l'amiga dels animals, que es va publicar també posteriorment a Zipi i Zape, setmanari per al qual va crear Leoncio el 1981. Font: Tebeosfera -
Regina de Miguel és lIicenciada en Belles Arts i especialista en Art Públic per la Universitat Politècnica de València (2001-2003). El seu treball es focalitza en la pintura i el dibuix, tècniques mitjançant les quals ha investigat les possibilitats pictòriques de la cartografia, l'arquitectura i la ciutat. Es tracta d'uns elements que mantenen forts vincles entre ells, que l'artista ha sabut combinar sense estridències en pintures que funcionen com grans murals, en els quals s'entreveuen múltiples capes que se superposen i s'interrelacionen. De Miguel fa entrar en joc narratives diferents que no arriben a col·lidir, sinó que generen els seus propis espais i silencis per bastir històries autònomes que poden arribar a entrellaçar-se, per bé que qualsevol interpretació sempre queda en mans de l'espectador. Entre les exposicions individuals que ha protagonitzat cal destacar "Spatial Turn" (Galería Maisterravalbuena, Madrid, 2007) i "Borderland" (Galeria Valle Orti, València, 2006); mentre que pel que fa a les col·lectives, podem remarcar "Aptitud para las Armas" (Sala Amadís dellnjuve, Ministeri de Treball i Assumptes Socials, Madrid, 2008), "Grafic" (Universitat Politecnica de Valencia, 2008), ARCO'08 (Galeries Valle Orti i Antonio Barnola, Madrid, 2008), Biennal d'Incheon (Corea, 2007) i Previewberlin 07 (Galeria Maisterravalbuena, Berlín, 2007). L'any 2006 va rebre la menció d'honor de la Generación 2006 de Caja Madrid. Glòria Picazo
-
Lleonard Delshams va néixer a Bogotà (Colòmbia) el 5 d’octubre de 1956. A l’edat de 10 anys es trasllada a viure a Lleida amb la seva família. Estudia Batxillerat al Col·legi Sant Jordi i a l’Institut Marius Torres. L’any 1973, amb 16 anys, es torna a traslladar a viure a Barcelona i estudia COU a l’Institut Milà i Fontanals. Dos anys més tard, al 1975, comença a estudiar Fotografia a l’EMAV (Escola de Mitjans Audiovisuals) al carrer Paradís de la capital catalana. Al 1978 marxa a fer el servei militar a Almeria i el destinen al Departament de Fotografia de la caserna militar, on forma part d’un col·lectiu de fotògrafs i pintors que presenten un parell d’exposicions a la ciutat andalusa. Al 1979 torna a Lleida per treballar a l’agència de publicitat Baró-Vicente. Al 1981, exposa al pub Lo Mico Nu (Lleida) un projecte fotogràfic sobre el Psiquiàtric de Sant Boi. Al juliol de 1982 comença a treballar en la fundació del diari Segre, primer al Departament de Fotocomposició, i un any més tard, al Departament de Fotografia. A l’any 1985 és nomenat Cap de fotografia del diari i inicia una dilatada trajectòria com a fotoperiodista. Al 1988 guanya el premi FotoPres en la modalitat d’esports, amb la fotografia “Quatre en un”, una fotografia de ciclisme feta al velòdrom de Lleida. Durant els anys 1989 i 1990, queda també finalista dels premis FotoPres d’esports. Com a fotògraf de premsa, ha participat en diverses exposicions de fotoperiodistes lleidatans i ha treballat més de 37 anys realitzant tot tipus de reportatges (política, esports, societat, successos, etc. ). En aquest sentit, ha col·laborat també en diverses publicacions i diaris, com La Vanguardia, El País, El Periódico, L’Avui, o El 9 nou. Jubilat des del 2019, actualment continua fent fotografies, especialment en l’àmbit de l’arquitectura i el paisatge de Lleida, imatges que publica regularment als comptes d’Instagram @leodelshams i Twitter @ldelshams. Oriol Bosch -
Democracia és un col·lectiu fundat l'any 2007 per Iván López i Pablo España després d'una etapa de treball conjunt entre 1989 i 2006 com a fundadors i membres del grup El Perro. A partir de l'experiència acumulada durant aquests anys, el nou col·lectiu es referma en la idea de treballar en grup com un mitjà decisiu quan es pretén desenvolupar un projecte artístic en l'àmbit social i que alhora es comprometi amb la realitat que ens envolta. Els seus treballs plantegen reflexions al voltant del poder i l'organització social en la que tots ens movem. El mateix López i España definiren Democracia com l'intent de depassar la mateixa esfera del fet artístic: tot i que es treballa des de l'estètica, si l'art té algun aspecte interessant encara, és l'espai d'indeterminació tan gran que genera. Democracia cerca que els projectes circulin sense l'etiqueta "art"; així, mentre una audència contempla un objecte artístic, un altre tipus de públic no el reconeix com a tal. Glòria Picazo -
S'entén com a autor desconegut aquell que per bé que ha signat alguna obra resulta impossible discernir-ne el nom, sense perjudici que un estudi posterior proporcioni més informació al respecte. Esther Solé
-
Florentino Díaz és un escultor, pintor i gravador extremeny. Va estudiar gravat l’any 1978 a l’Escola d’Arts i Oficis de Madrid, però fou als Tallers d’Art Actual del Círculo de Bellas Artes d’aquesta ciutat —amb Ràfols Casamada, José Guerrero, Manolo Valdés, Hernàndez Pijuan i Antonio Saura— on va desenvolupar la seva veritable formació i trajectòria. El seu és un llenguatge cuidat i subtil, sense més excessos dels necessaris, que adquireix més força en les escultures i instal·lacions, i on el que predomina, per sobre de tot, és el tractament de qüestions com ara l’escala, el pes i la idea que es formalitzen en obres denses, opaques, agressives i de gran presència física. Francesc Gabarrell
-
Mariano Carrera Blázquez —conegut com Dis Berlin— és un pintor, escultor i fotògraf format a Saragossa. La seva obra pictòrica s'aproxima a les formes de l'avantguarda, per bé que al llarg de la seva carrera se li han conegut diverses etapes. S'inicià en l'àmbit de l'abstracció, tot passant per una figuració molt propera a Matisse i per una etapa que la crítica definí com a "blava", cap a mitjans de la dècada dels 80. L'any 1989 va començar a pintar escenes figuratives, especialment interiors d'habitatges, en una etapa creativa que anomenà "Heaven" i on la presència humana sempre és tractada de manera indirecta. Des de principis de la dècada dels 90 també cultivà la fotografia i l'escultura, enteses com unes vies paral·leles a la seva disciplina principal, la pintura. Font: Gran Enciclopedia Aragonesa
-
Francesc Domingo Marqués inicià la seva formació artística a l'Escola de Belles Arts de Sant Carles de València. Allà fou deixeble de Rafael Montesinos, gran admirador de Ribera, la pintura del qual copiarà amb fervor el jove artista. El 1864 es va traslladar a Madrid per a continuar la seva formació a la Real Academia de San Fernando, obtenint el 1868 una pensió de la Diputació de València per a traslladar-se a Roma. L’enviament d’obres a les Exposicions Nacionals li permeté aconseguir importants èxits, entre els que cal fer menció a una primera medalla (1871) pel quadre “Santa Clara”, una pintura que s'insereix dins de la millor tradició naturalista espanyola. Un cop retornat a Espanya dividí el seu temps entre Madrid i València, traslladant-se a París l'any 1875, on continuà amb la línia empresa per Fortuny, tot treballant en petites obres d’estil minuciós i colorista. En la seva etapa madura arribà a desfer la matèria pictòrica per a passar a interessar-se especialment pel color. Jesús Navarro -
Pep Duran Esteva és un escultor, pintor i escenògraf català que ha participat en nombroses produccions teatrals i cinematogràfiques des de 1977. Llicenciat en escenografia i figurinisme per l’escola superior d’art dramàtic de Barcelona l’any 1979, l’any anterior ja havia realitzat la seva primera exposició a Barcelona, i des d’aquell moment la seva trajectòria com a artista es va centrar en el treball de la construcció, la representació i l’espai, la posada en escena. Ha destacat per la seva capacitat de transfigurar l’escultura transformant-la en instal·lació i arquitectura fins a arribar a un punt de simbiosi entre ambdues disciplines. Ha rebut diversos premis, com el Premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya l’any 1989, en reconeixement al treball del vestuari de la pel·lícula Llums i ombres, de Jaime Camino. La seva obra es troba en un considerable nombre de col·leccions d’art contemporani, incloses les del MACBA, la Fundació La Caixa i la col·lecció Rafael Tous, entre d’altres.Pep Duran ha passat per nombroses galeries de Barcelona (Metrònom, Joan Prats, Carles Taché, Alejandro Sales…), Madrid, València, Santiago de Compostel·la, Torí, Colònia, Niça, Copenhaguen, Florència, Lisboa, Berlín i Amsterdam, entre altres ciutats. I també en centres d’art com la Fundació Joan Miró de Barcelona, el Koldo Mitxelena, el Kulturunea de Sant Sebastià i la Whitechapel art Gallery de Londres. L’obra de Duran és present a la col·lecció del MACBA, la de la Fundació “la Caixa”, la Fundació Suñol i la Fundació Vila Casas a Barcelona, entre altres institucions. Els primers treballs de Duran solien ser ensamblatges elaborats a partir d’analogies entre els objectes emprats, construint a partir de quelcom ja existent. No obstant, a mesura que avançava vers les acaballes del segle xx, Duran va abandonar la construcció de nous objectes a partir d’altres elements preexistents, deixant de banda el caràcter metafòric del seu treball per centrar-se més en la realitat. És notable la importància que atorga l’artista a la recerca i reconstrucció de moviments i idees. D’aquesta manera, a les seves obres es juxtaposa la recuperació de la memòria amb la recerca de nous significats, i Duran adopta el pensament artístic d’Eisenstein, el dadaisme o el surrealisme per construeix una superposició d’objectes en l’espai per tal d’esborrar els límits identificables de l’obra i reinterpretar la imatge amb un nou llenguatge. Com a escenògraf teatral, deixa empremta d’aquesta faceta en les seves escultures i instal·lacions. Treballa sobre una ordenació del món i del temps que desitja destruir i reconstruir gràcies a la ficció representativa del teatre. Pep Duran, en el seu procés creatiu, considera una sèrie d’elements fruit de la seva carrera com a artista, la qual denomina “dramatúrgia”. Aquesta “màgia” transforma l’espai amb la seva obra, deixant que l’espai parli per si sol tot aspirant a la transparència, mostrant les costures, les estructures dels espais generats per reflexionar sobre la il·lusió i els seus límits. Recorre a grans mestres del teatre: Artaud, Cantor, Heiner Müller, per reclamar que la llum i l’objecte siguin també actors de la seva obra. Fons: Tinta Invisible edicions
-
Enginyer químic de formació, interessat en l'arqueologia i la simbologia medieval, Joan Duran va decidir dedicar-se exclusivament a la pràctica artística a principi de la dècada dels anys 80. El seu treball s'emmarca essencialment en l'àmbit de la instal·lació artística, per bé que sovint va definir-se com a escultor. Joan Duran cerca la intersecció entre ciència, tecnologia, discursos apocalíptics i reflexió cosmològica, i fins al tombant del segle XXI aquesta fou presentada públicament en instal·lacions i exposicions celebrades tant en territori català com europeu. Entre d'altres destaquen la instal·lació "Laberint solar" (Espai 10, Fundació Joan Miró, 1984), "Fotoelectroarquitectures" (Pati de l'antic Hospital de Santa Maria de Lleida, 1985), "Demoes aereos" (capella de Sant Jaume de Sent Gaudenç, Alta Garona, 1992) o "Entre el tot i l'impossible" (Convent del Roser, Lleida, 1993). Aquestes dues darreres mostres van formar part d'un inèdit programa d'intercanvi artístic entre Lleida i Saint Gaudenç, consistent en la celebració de dues exposicions recíproques a cada localitat, protagonitzades per Joan Duran i Victor Gray (Hastings, 1945). Molt vinculat a Lleida, vista com la seva ciutat d'adopció, fou professor de l'Escola Municipal de Belles Arts des d'on va saber transmetre a una nova generació d'artistes la seva particular visió de l'art i la creacio. Joan Duran morí l'any 2016. Esther Solé -
Pintora francesa que l'any 1995 exposa individualment el seu treball a la Sala d'Exposicions de la Plaça Sant Joan, dins el Cicle d'Exposicions d'Art Contemporani que, a mitjans dels anys 90, organitzava la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Lleida. El seu treball, amb un protagonisme absolut del color, es mou a mig camí entre l'expressionisme i l'abstracció. Activa des de finals dels any 70, ha exposat, entre d'altres, a París i diferents ciutat de França, Dusseldorf, Turí i Atenes. Francesc Gabarrell
-
Emiliana Design Studio són Emili Padrós i Ana Mir, un estudi de disseny que desenvolupa múltiples projectes que abracen des del disseny de producte i mobiliari fins al comissariat d'exposicions, sempre des d'un enfocament renovat que incorpora l'experimentació amb els materials i una clara voluntat d'involucrar-hi l'usuari de manera activa, sense deixar de banda els aspectes funcionals i tècnics. Tot i ser conscients que l'entorn ja és ple d'objectes dissenyats que cobreixen les necessitats més bàsiques, Padrós i Mir estan convençuts que hi ha marge suficient per repensar els objectes que ens envolten. I per fer-ho treballen des de la necessitat de transformar allò existent, i amb la creença que actualment el disseny pot contribuir a transmetre missatges que enriqueixin substancialment els objectes. A partir de qüestionar allò quotidià generen propostes conceptuals que arriben a transformar el mateix espai i la relació que nosaltres hi tenim com a usuaris. Font: emilianadesign.com -
Pintor i gravador espanyol, especialitzat en el gènere de paisatge. Els primers passos de la seva formació els realitzà a Madrid fins que l'any 1863 es va traslladar a París, on va entrar en contacte amb els nous corrents pictòrics francesos. Al seu retorn a Madrid va continuar els estudis a l'Escola Especial de Pintura, Escultura i Gravat, on es va convertir en deixeble del paisatgista Carlos de Haes. L’any 1872 es va instal·lar durant tres anys a Roma com a pensionat, per posteriorment tornar a París i viatjar per Europa i el nord d'Àfrica. Va enviar les seves obres a nombroses exposicions nacionals de Belles Arts i és considerat un dels grans mestres del paisatgisme espanyol del segle XIX. Als seus paisatges es revela una visió atenta de la realitat i un interès especial en el tractament del color, ple de vigor i entusiasme, sense descuidar els valors compositius. Va utilitzar una tècnica minuciosa al servei d'un llenguatge realista on la valoració de l'ambient i el tractament lumínic el fan hereu de l'Escola de Barbizon. Paral·lelament, Espina va ser membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, delegat d'Espanya a les Exposicions Internacionals de Berlín (1866), Viena (1892) i Chicago (1893), representant d'Espanya a les Exposicions de Suècia i Noruega (1890) i organitzador del primer Saló de Tardor de Madrid i del Certamen d'Art Espanyol a Sant Petersburg. A més, també fou fundador de l'Associació de Pintors i Escultors de Madrid, entitat de la que també va ser secretari i membre d'honor. Font: Enciclopedia del Museo del Prado -
De formació autodidacta, Pedro Espinosa va publicar els seus primers treballs a Logronyo i al prozine Zero Comics. La seva carrera es va reforçar en publicar a revistes com Comix Internacional, Cimoc, 1984, Cairo, Más Madera o El Jueves, a més dels seus treballs com a il·lustrador als diaris Avui, La Vanguardia i Diari de Barcelona.Ha publicat diversos àlbums d'historietes amb guions propis o d'altri, i també s'ha dedicat a la docència i la divulgació del còmic i la il·lustració, impartint conferències i tallers.Font: www.humoristan.org
-
Artista graduada en Arts i Oficis per l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida. Especialitzada en disseny gràfic, procediments pictòrics i fotografia. Obté sengles beques "Entrega" els anys 1993 (Tercera Entrega) i 1994 (Quarta Entrega) i el guardó en la "14a Mostra d’Arts Plàstiques per a Joves" (Lleida). L'any 1994 guanya el primer premi al Concurs Fotogràfic “imatges no sexistes de les dones”. Altres exposicions col·lectives on participa són el "Taller Específic" a la Sala d'Exposicions de la Plaça Sant Joan (Lleida, 1994), a la "11a Mostra de Fotografia Jove" i a la col·lectiva “Dona i Art” (Lleida, 1995). Les seves primeres exposicions individuals són “Graffiti-Art”(Universitat de Lleida, 1994) i “Graffipardinyes” (Ajuntament de Lleida, 1995). L’any 1997 realitza l'exposició “Ropa blanca para señoras”, un muntatge integrat amb un curtmetratge de super 8, elaborat conjuntament amb el modista lleidatà Estanislao i l'artista Joan Pena (Casal de Joventut Republicana, Lleida, 1997). El 1998 presenta “Liberar espacios para liberar el cuerpo y la mente” (Museu de la Noguera, Balaguer, 1998) amb fotografies i dos vídeos en defensa del moviment okupa.També ha realitzat el mural de la Plaça Germans Izquierdo de Lleida i fou membre fundadora, conjuntament amb Laura Cirera i Betlem Felis, del Grup artístic “Tres i Més”. Eva Rodríguez Yllana