Search results
436 items
-
Nascuda a Caracas, Patricia Esquivias viu i treballa entre Mèxic, Nova York i Espanya. És llicenciada pel Central Saint Martins College of Art and Design de Londres (2001) i màster en belles arts pel California College of Arts de San Francisco (2007). Ha participat en exposicions individuals i col·lectives arreu del món, entre les que cal mencionar "Todo lo que no es ración, es agio" (MNCARS, 2009), "Reads Like the Paper" (Midway Contemporary Art, Minneapolis, 2009) o "Folklore" (Murray Guy, Nova York, 2008 i DFARte, Santiago de Compostel·la, 2006). Esquivias treballa principalment el vídeo. La seva singularitat rau en proposar-nos una mena de conferències davant de la càmera en les quals la història oficial es barreja d'una forma molt personal amb històries paral·leles. El discurs que en va sorgint, narrat per ella mateixa, aplega alta i baixa cultura, amb referències que poden provenir tant de la història oficial del seu país d'origen com de les interioritats de la cultura popular. L'escenari on es produeix aquesta narració videogràfica és la seva taula de treball, una mena de petit teatre en el qual va movent textos, esquemes, dibuixos, mapes, postals, reproduccions de llibres, etc. i, fins i tot, s'aprofita del seu propu ordinador per mostrar-nos imatges arxivades i fragments de pel·lícules. El seu treball és molt personal, definit per l'ús d'una tècnica videogràfica de baixa factura, com si es tractés d'un rondallaire, que actua amb el que té a mà. Glòria Picazo
-
Col·laborador de Francisco de Goya, un cop arribat a la cort espanyola l'any 1775 va convertir-se en un dels pintors preferits dels seus contemporanis madrilenys. Considerat un dels millors retratistes de l'època, va ser un protegit de la Casa de Osuna, per a la qual realitzà diversos retrats, i l’any 1800 va ser nomenat Pintor de Cambra de Carles IV. Jesús Navarro -
Enrique Estrada Bello fou un pintor i gravador argentí. Col·laborà, com a dibuixant, en revistes i diaris, i es va dedicar a l'ensenyament secundari, la seva especialitat. Fou fundador i president de la Sociedad de Artistas Plásticos Santafesinos, càrrec gràcies al qual conegué a Baldomer Gili Roig durant el seu viatge per l'Argentina l'any 1925. A la ciutat de Santa Fe hi ha el Museo Municipal d'Arts i Artesanies que porta el seu nom. Francesc Gabarrell
-
Laia Estruch és llicenciada en Belles arts per la Universitat de Barcelona (2010). Va cursar el seu últim any de llicenciatura estudiant Performance Art i Art Sonor a la Universitat The Cooper Union (Nova York, 2010). La seva pràctica artística s’inscriu en el marc de la performance i l’escultura, des d’on treballa el llenguatge del cos i la veu. Els seus projectes analitzen les possibilitats emotives de la veu a capella i el cos sense teatralitzar, obrint un espai de reflexió en relació al caràcter performatiu del llenguatge, l’enregistrament sonor i el seu arxiu oral. Dissenya sets escultòrics concebuts com a escenes, espais d’experimentació sonora, que li permeten portar el cos i la paraula al terreny de l’acció a través de la veu. Per tant, una de les principals característiques del seu treball es basa a explorar les partitures en l’àmbit físic de l’escenari. Ha rebut el premi Ciutat de Barcelona d’Arts Visuals 2021, beques i residències com el BCN Producció (2011-2012), la Sala d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya (2011), els Artistes en Residència 2017 de La Casa Encendida i el CA2M de Madrid. Ha presentat obra i performances al Museu d’Art Contemporani de Barcelona MACBA (2012 i 2021), al Centre d’Art Contemporani de Barcelona Fabra i Coats (2012), a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona (2014), a la Fundació Joan Miró de Barcelona (2016, 2019), al museu Picasso de Barcelona (2018), a la Fundació Joan Brossa de Barcelona (2020), a La Virreina Centre de la imatge de Barcelona (2020), a La Panera de Lleida (2022), al Thyssen-Bornemisza Art Contemporary - TBA21 a Madrid y Córdoba (2022) i al Azkuna Zentroa, Bilbao (2022) entre altres. Laia Estruch -
EVRU neix el 23 de febrer de 2001 durant l’exposició "Zush. Tecura" al MACBA, en el mateix instant en què s’extingeix Zush, nascut al seu torn d'Albert Porta l'any 1968 al Centre Frenopàtic de Barcelona, institució on l'envia la dictadura després d'empresonar-lo en aplicació de la "Ley de vagos y maleantes". Fascinat per El Bosco, Michaux i Klee, així com per cert esperit dadaista i els primers ressons del pop, des de l'any 1962 comença a freqüentar la galeria de René Metras, (definida pel propi Zush com el seu veritable pare artístic) i als 20 anys participa, per primera vegada, a la Biennal de Sao Paulo de 1967. Zush va crear l'Evrugo Mental State [Territori Evrugui] i va establir un codi de comunicació propi que generava una relació molt singular entre entre el seu món interior i l'exterior, i que esclata en la sèrie "Al·lucinacions". A partir de l'any 1971, moment en què entra en contacte amb el galerista Fernando Vijande, la presència de Zush en l'escena internacional adquireix força rellevància, tant en exposicions individuals (Roma, París, Lund, Varsòvia, Stuttgart, Berlín, Brussel·les, Nàpols, Chicago, Nova York, etc.) com col·lectives: Documenta VI de Kassel (1977), New Images from Spain (1980) al Solomon R. Guggenheim Museum de Nova York, Les magiciens de la Terre (1989), organitzada pel Centre Georges Pompidou de París, o Drawing on chance al MOMA (1995). Durant tot aquest temps Zush ha anat donant-nos més i més detalls (anatomies, paisatges, missatges xifrats, etc) del seu Territori Evrugui. Proclames puntuals (art per excitar, art per curar, art per menjar) i activitats paral·leles: col·labora amb Peter Gabriel en la realització dels CD-ROM "Explora" i "Eve", participa amb el seu mini-Moog en múltiples concerts, grava el LP "Zush-Tres" i publica treballs multimèdia: evru.org (Net Art), psicomanualdigital (CD-Room interactiu), Tecura (programa de modificació d'imatges) i el projecte DVD "SPINMU" (work in progress). Tot plegat fins a desembocar en una exposició titulada "La Campanada", un resum provisional de gairebé quaranta anys d'activitat artística, híbrida i complexa com poques, que acull el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía l'estiu del 2000. Immediatadament després arribaria "Zush Tecura" al MACBA, la mostra esmentada anteriorment, que donaria lloc al neixement d'EVRU i per la qual va merèixer el Premi Ciutat de Barcelona l'any 2000. Mort Zush, EVRU representa la darrera mutació definida pel mateix protagonista com a "Artciemist", una suma d’artista, científic i místic, que segueix utilitzant les noves tecnologies com a instruments idonis pel seu treball, i per poder materialitzar allò que més l'interessa l'interessen (anatomies, paisatges, missatges xifrats, etc.), i que continua extraiemnt recurdos del Territori Evrugui. L'obra d'Albert Porta, Zush, EVRU forma part de col·leccions com ara la del MACBA, l’IVAM, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, el MoMA i el Solomon R. Guggenheim de Nova York, així com el Fons Nacional d’Art Contemporani de París. Francesc Gabarrell
-
Eva Fàbregas és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i màster pel Chelsea College of Art and Design. L'any 2010 va rebre una beca de la Fundación Botín, i el 2012 va guanyar elpremi Injuve per a la creació jove en arts visuals. Des de llavors ha presentat la seva obra en mostres individuals i col·lectives celebrades essencialment en territori barceloní —La Capella, Fundació Joan Miró, The Green Parrot, Can Felipa, Centre d'Art La Panera— com londinenc —PlazaPlaza, Whitechapel Gallery, Kunstraum, Triangle Space, MIMA—, però també ha exposat a Madrid (Matadero, La Casa Encendida, Espacio Cultural Caja Madrid) o Hèlsinki (Lume Gallery). Glòria Picazo -
Francesc Fàbregas és un fotógraf que ha destacat pels seus treballs en el camp de la fotografia documental als anys setanta i en la fotografia de paisatge més contemporània. Fou el fotògraf oficial de les principals revistes de música dels anys 90, com ara "Vibraciones", dirigida per Àngel Casas i, més endavant, editor i fotògraf de les revistes "Rock Espezial" i "Rock de Lux". També va col·laborar amb diferents companyies discogràfiques com Ariola, CBS, RCA, EMI i EDIGSA fent fotos per a portades i promocions. Francesc Gabarrell
-
Nascut a La Laguna (Tenerife) l'any 1951, José Luis Fajardo resideix a Madrid des de l’any 1964. De formació autodidacta, inicialment va formar part del grup Nuestro Arte en una primera etapa dominada per la influència de l’expressionisme abstracte i el mestratge del grup El Paso. Posteriorment, desenvolupà una nova etapa expressionista, encara que aquest cop des de la figuració, que l’ha dut, darrerament, a la realització de retrats imaginaris, més serens, que integren experiències artístiques anteriors, i on àmplies àrees del quadre es redueixen a composicions abstractes. Francesc Gabarrell
-
Enric Farrés va estudiar art i disseny a l'Escola Massana i Filosofia a la Universitat de Barcelona, i s'ha dedicat tant a la creació artística com al comissariat d'exposicions. Ambdues activitats li permeten desdibuixar la línia que teòricament separa la realitat de la ficció. El seu treball s'articula mitjançant recerques, concidències i trobades casuals, on juga amb la possibilitat de connectar diversos indrets, objectes i circumstàncies. Enric Farrés crea unes narratives que revelen relacions ocultes i inesperades, que en ocasions impliquen diversos espais i temps. La història —escrita i narrada— té un paper essencial al seu procés creatiu, i la informació que proporciona és essencial per la implicació del públic en aquest procés, per les connexions que hi pot establir. Els seus projectes normalment prenen la forma d'instal·lacions, visites guiades, llibres i vídeos. Font: bombonprojects.com -
Pintor nebot del també pintor Lluis Ferrant Llausàs. La seva obra evolucionà des de l'academicisme fins a l'impressionisme. Va destacar com a autor de pintura històrica, encara que des dels seus començaments va ser un excel·lent retratista (així ho prova la tercera medalla obtinguda en l'Exposició Nacional de 1864 amb un retrat del seu oncle i mestre). No obstant això, el més original i avançat de la seva pintura es troba en els seus paisatges, esbossos i apunts, pintats sense pretensions, per al seu cercle familiar. Les seves obres es caracteritzen per un cromatisme sobri i elegant, així com per l'ús d'una tècnica basada en el predomini de la taca sobre el dibuix, executada amb una pinzellada àgil i solta. Format a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, l'any 1874 es va traslladar a Roma per ampliar els seus estudis gràcies a una pensió. Allà va assistir a l'Acadèmia Espanyola de Belles Arts, on travà amistat amb Francisco Pradilla, Casto Plasencia, Jaume Morera, Baldomer Galofre i Manuel Castellano. Va presentar les seves obres a exposicions nacionals i estrangeres, i fou reconegut, entre d'altres, amb la primera medalla de la nacional de 1878 per l'"Enterrament de Sant Sebastià", actualment al Museo del Prado. Entre els seus treballs de pintura decorativa és especialment celebrat el realitzat a l'església de San Francisco el Grande de Madrid, on va treballar junt amb Francisco Pradilla i Manuel Domínguez. L’any 1880 va ingressar a la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, arribant a exercir com a tresorer i president de la secció de pintura i professor de pintura de l'Escola Central d'Arts i Oficis. A més, fou director del Museo de Arte Moderno de Madrid i gran creu d'Isabel la Catòlica. Font: Enciclopedia del Museo del Prado -
Pintora i il·lustradora catalana, nascuda a Lleida. Estudià a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi a Barcelona, i va destacar per les seves aquarel·les i olis de flors, un motiu molt del gust de la clientela burgesa de l'època. Es compta entre la nòmina d'artistes participants a l'Exposició d'Art celebrada durant les Festes de Maig de Lleida de l'any 1912, però fins l'esclat de la Guerra Civil mostrà els seus treballs principalment a Barcelona —Faianç Català, 1910; Sala Parés, 1926 entre d'altres—, ciutat on residia, i on també col·laborà com a dibuixant en diferents publicacions del moment. La seva característica principal, i allò que la singulartitza dins la important nòmina de pintors de la mateixa temàtica, és el tractament del color, d'una gran sensibilitat i profunditat. Va ser guardonada amb la Medalla de Plata de l’Exposició Hispano-Francesa del 1895, i l'any 1896 se li va concedir la Medalla de l’Exposició Espanyola d’Art i Indústria de Mèxic. Francesc Gabarrell -
-
Folch és un estudi de disseny gràfic i direcció artística fundat a Barcelona l'any 2004 per Albert Folch. En una època en què les persones busquen un compromís emocional amb la informació, el format donat a un missatge configura la manera com es percep. Des de l'estudi, i a través del dissenyi la direcció d'art tradueixen idees i conceptes al llenguatge visual. Font: folchstudio.com -
Pauline Fondevila va néixer a Le Havre l'any 1972. El seu treball amb el dibuix la situa entre els artistes que més han contribuït a la revitalització d'aquesta tècnica en els darrers temps. Des de la simplicitat i l'economia, molts creadors i creadores han trobat la independència suficient per desenvolupar treballs marcadament personals i alhora capaços d'implicar-hi un públic molt ampli. Podríem dir que el treball de Pauline Fondevila funciona d'aquesta manera des del moment que capta la nostra atenció per l'acurada execució formal i les múltiples referències que, d'una manera directa o velada, ens interpel·len i ens obliguen a exercir posteriors lectures que, en major o menor mesura, permeten aprofundir en les intencions de l'artista. Glòria Picazo
-
Llicenciat en Ciències de la informació, Fontcuberta és professor d’Estudis de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i la Universitat Harvard de Cambridge (Massachusetts), funcions que exerceix simultàniament amb la seva col·laboració amb diverses publicacions especialitzades en imatge. El 1980 va ser cofundador de la revista Photovision, editada en format bilingüe espanyol i anglès, ocupant el càrrec de redactor en cap. Com a promotor d’esdeveniments relacionats amb l’art fotogràfic, va organitzar les Jornades Catalanes de Fotografia el 1979 i el 1982, va col·laborar en la constitució de la Primavera Fotogràfica de Barcelona. El 1984, va comissariar l’exposició Idas y Caos. Avantguardes fotogràfiques a Espanya 1920-1945, exhibida a la Biblioteca Nacional de Madrid i al International Photography Center de Nova York i més tard Creació Fotogràfica a Espanya 1968-88, mostrada al Museu Cantini de Marsella i al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona. El 1996 va ser nomenat director artístic del Festival Internacional de Fotografia d’Arlés. El 1998 va obtenir el Premi Nacional de Fotografia del Ministeri de Cultura. La seva extensa obra fotogràfica es caracteritza per l’ús d’eines informàtiques en el seu tractament i la seva presentació de manera interactiva amb l’espectador. De la mateixa manera que altres artistes contemporanis, representa una visió crítica de la realitat, les veritats fotogràfiques, històriques o fictícies a través de la fotografia i el seu context. Entre 1985 i 2001, l’obra de Fontcuberta va ser exposada en més d’una trentena de museus i sales d’art d’Europa, Amèrica del Nord i Japó com el Folkwang Museum d’Essen el 1987, el MOMA de Nova York, el 1988, el CAAC en Sevilla, el 1989, l’IVAM de València, 1992, la Parco Gallery de Tòquio, 1992, el Museu de Belles Arts de Bilbao, 1995, el Musée de l’Elisée de Lausana, 1999, el MNAC i MACBA, 1999, o la Redpath Museum de Mont-real, 1999. La seva obra ha estat adquirida per col·leccions públiques, especialment dels Estats Units, Alemanya, França, Espanya i Argentina com el Centre Georges Pompidou de París, el Metropolitan Museum of Art i el Museu d’Art Modern de Nova York, l’Art Institute of Chicago; el Museum für Kunst und Gewerbe d’Hamburg; l’IVAM de València i el Museu de Belles Arts de Buenos Aires. Tinta invisble Edicions -
Ramon Fontova fou un pintor format a l'escola del Cercle de Belles Arts de Lleida, on fou alumne de Magí Serés. Es dedicà especialment a la pintura de paisatges a l'oli, amb clares connotacions impressionistes. Pintà amb Josep Barberà i Josep Benseny en moltes ocasions, i formà part del grup de joves artistes lleidatans que participaren dels concursos de l'Obra Sindical Educación y Descanso. Els premis obtinguts en aquests certàmens li varen valer una beca d'estudis a Madrid. Participà a la primera exposició de l'Institut d'Estudis Ilerdencs l'any 1944 i, posteriorment, també a les exposicions col·lectives del Cercle de Belles Arts dels anys 1949, 1951 i 1953, així com als premis Medalla Morera de 1952 i la Medalla Maria Vilaltella de 1963. Juan Manuel Nadal Gaya -
Marià Fortuny va ser l'artista espanyol més internacional de tot el segle XIX i el gran mestre de la pintura preciosista de gabinet a tot Europa. El seu art va marcar decisivament el gust del mercat per les escenes de gènere, estenent-se l'empremta de la seva influència a una enorme quantitat de deixebles, seguidors i imitadors de la seva obra. Fortuny va néixer a Reus l'11 de juliol de 1838, en el si d'una família modesta. El 1852 es va traslladar a Barcelona ingressant a l'Escola de la Llotja gràcies a una pensió, on va ser deixeble del mestre natzarè Claudi Lorenzale. Gràcies també a una beca, l'any 1858 es va traslladar a Roma, ciutat que seria decisiva per a la resta de la seva carrera artística, ja que allà va realitzar una enorme quantitat de dibuixos i va entrar en contacte amb la nombrosa colònia d'artistes espanyols, a més d'interessar-se per les novetats artístiques, com la dels macchiaioli florentins —interessats per la pintura a l'aire lliure— o els paisatgistes napolitans. El 1860 va esclatar la guerra d'Espanya contra Marroc i la Diputació de Barcelona va encarregar a Fortuny de ser el seu cronista gràfic i el pintor de les escenes de les batalles més importants com ara la de Wad-ras o la de Tetuan, restant des d'aleshores captivat pel món àrab i enllaçant amb les tendències pictòriques de temàtica orientalista. Però més enllà d’aquesta orientació, Fortuny aconsegueix un enorme prestigi internacional gràcies a la mestria i el virtuosisme de la seva pintura, sobretot de les seves aquarel·les i els seus petits quadres de gabinet. Aquestes obres eren d'assumptes intranscendents, realitzats amb un estil minuciós i detallista, interessats per la llum, el dibuix i el color. Un clar exemple de tot això n’és una de les seves grans obres mestres, La vicaria, conservada al Museu Nacional d'Art de Catalunya. De tota manera, ja en aquells moments d’èxit esclatant, Fortuny manifesta per primera vegada el debat artístic que definirà els seus últims anys: immers en l'increïble i lucratiu negoci de la seva obra, la seva llibertat creativa es veu compromesa, en tant que se cenyeix a un determinat tipus de pintura intranscendent i d'èxit fàcil, la que li reclamava la seva extensa clientela. Fortuny, però, desitjava obrir nous camins. L'estiu de 1874 el va passar a la vila napolitana de Portici, animat pel seu paisatge marí i la llum mediterrània. Els treballs elaborats en aquells mesos enllacen gairebé amb l'Impressionisme, com pot apreciar-se al celebrat Nu a la platja de Portici (Museo del Prado). A l'octubre d'aquell any, però, la família Fortuny torna a Roma, on l'artista cau malalt un 14 de novembre; Fortuny moria a Roma el 21 de novembre de 1874, víctima possiblement de la malària. Jesús Navarro -
Després de llicenciar-se en Belles Arts a la Universitat de Barcelona, Alícia Framis prosseguí els seus estudis amb estades a París i Amsterdam. Va començar a exposar regularment I'any 1995, treballant amb fotografia i video, fins arribar a projectes de gran envergadura organitzativa com Loneliness in the City (1999-2000), un pavelló itinerant presentat a Dordrecht, Mönchengladlbach, Barcelona, Hèlsinki i Zuric, on fa confluir tota mena d'actes, associacions i públics diversos. El seu treball ha estat seleccionat per ser exhibit a la Manifesta (Luxemburg, 1998), la Biennal de Berlín (2001), Imago 01 (Salamanca, 2001) i la Triennal de Yokohama (2001), entre d'altres. Glòria Picazo -
Àlex Francés s'inicia en I'escultura, pero després d'haver estat seleccionat per a la "Muestra de Arte Joven de Madrid" I'any 1991 es passa a la fotografia, ampliada amb la utilització del vídeo. Durant uns anys la seva obra fa referència a diversos aspectes del cos i de la sexualitat masculina, i manté un clar posicionament envers la defensa des drets del col·lectiu LGTBI. La seva primera exposició individual fou a la Galeria Luis Adelantado de València I'any 1989 i l'estiu del 2001 tornà a presentar obra a aquesta mateixa galeria, tot coincidint amb la mostra d'art espanyol "Ofelias y Ulises", presentada en el marc de la 49a Biennal de Venècia. Glòria Picazo
-
Pintor espanyol d'origen andalús, va estudiar a l'Escola de Belles Arts de Santa Isabel de Hungría de Sevilla i a la de San Fernando de Madrid. Fou deixeble de José Jiménez Aranda i es va especialitzar en pintura de costums i paisatge. Va participar a les exposicions nacionals de belles arts de 1878, 1881 i 1892, obtenint una tercera medalla per un paisatge presentat a aquesta darrera edició. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
-
Pintor espanyol, adscrit a la nova figuració madrilenya sorgida a la dècada dels setanta. La seva pintura es caracteritza per l'atracció que hi produeixen els motius simbòlics de la mitologia clàssica o de l'inconscient. Des de les primeres obres, on s'hi aprecien referències directes als grans artistes del passat, entre ells els vuitcentistes Delacroix i Ingres, Franco ha experimentat amb la juxtaposició d'imatges i la voluptuositat del color, una experimentació que en la seva obra recent l'ha portat a investigar en els suports i tècniques pictòriques, incloent els mitjans digitals combinats amb els manuals. Font: Viquipèdia
-
Maria Freire Montané (1995 Granollers) es va formar a l'Escola Massana de Barcelona com a artista multidisciplinar. Actualment investiga, a través del llenguatge pictòric, poètic i performatiu, els espais que delimiten allò subtil, habitant i dotant de nous significats un ampli ventall de sensibilitats que proporcionen la coneixença i el contacte. Ha estat la guanyadora del Premi Miquel Viladrich 2023 en la catogeortia de pintura, que convocva l'Ajuntament de Torrelameu. Francesc Gabarrell
-
-
Els "Talleres de Arte Actua"l del Círculo de Bellas Artes de Madrid foren el primer contacte amb el món de l'art de Jorge Galindo, i al mateix temps significaren un pas decisiu en la seva formació. De fet, la seva activitat expositiva —a partir de 1988— es va iniciar en relació a aquests espais de formació. Per a Galindo la pintura no ha de ser un receptacle expressiu sinó una actitud vital. La seva obra s'emmarca en els preceptes d'una certa abstracció gestual en suports de gran format, i es defineix per un exercici obsessiu de la tècnica del collage, que ha acabat definint els seus pilars artístics: per una banda, la seva acció pictòrica; per l'altra, la seva comprensió de la imatge. Les seves primeres produccions mostraven més interès pels aspectes materials i tàctils de l'obra que per la pròpia gramàtica plàstica, tot tractant la pintura d'una manera gairebé física, on qualsevol material amb unes qualitats plàstiques i cromàtiques adients podia esdevenir suport. Posteriorment el seu ventall d'interessos es va ampliar amb diversos referents iconogràfics i registres visuals, elaborats a partir de fotomuntatges realitzats amb estampes extretes de calendaris i antigues revistes il·lustrades, que li permeten reflexionar sobre l'estat de la qüestió de la puresa de la imatge i la seva consecució. Font: Galería Helga de Alvear
-
Miguel Gallardo fou un dels autors de còmics i il·lustradors més destacats dels darrers quaranta anys al nostre país. Conegut per ser el creador de Makoki l'any 1977, el personatge més emblemàtic del còmic underground espanyol dels anys vuitanta, fou també membre fundador i col·laborador habitual de la històrica revista contracultural "El Víbora". També va crear historietes per a la premsa, com ara les tires de “Buitre Buitaker” per al diari "ABC" o la sèrie “Perico Carambola” per a "La Vanguardia". A partir dels anys noranta Gallardo inicia una prolífica trajectòria com a il·lustrador de premsa en diferents publicacions, també internacionals com el "Herald Tribune", "The New York Times" i "The New Yorker". La seva carrera culmina amb una sèrie de novel·les gràfiques molt personals, carregades de referències autobiogràfiques, com "El informe G" (2001), "Un largo silencio" (2011) o l’aclamada obra "María y yo" (2007), Premi Nacional de Còmic de Catalunya. Gallardo i la seva filla Maria van protagonitzar al 2009 el film documental "María y yo", amb segments animats dels seus dibuixos. Més endavant, Gallardo va realitzar el curtmetratge animat en primera persona "El viaje de María" (2010), sobre la transformadora experiència amb una filla autista. L'any 2020 Gallardo donà a l’Ajuntament de Lleida, amb destí a les col·leccions del Morera, Museu d'Art Modern i Contemporani de Lleida, un fons de 1.500 obres. Es tracta d’un conjunt d’originals i reproduccions que configuren un recorregut per la seva extensa carrera en el món del còmic, la il·lustració, el cartellisme i la publicitat, i que s'integra dins un projecte més global de recuperació i difusió de la memòria de tota una generació de dibuixants que formaren part del còmic underground català durant els anys 70 i 80. Francesc Gabarrell -
Guionista, traductor i divulgador amb una llarga llista de textos publicats en revistes especialitzades sobre còmic ("Dentro de la viñeta", "Slumberland", "U" o "Volumen", entre d'altres). Va publicar regularment sobre còmics al suplement de cultura del diari "Avui" i ha escrit amb Norman Fernández els llibres "Nosotros somos los muertos: el arte de la resistencia" (2004) i "Historias rotas: la guerra del 36 en cómic" (2006) publicats per la Semana Negra de Gijón. A més, també és guionista de còmic: destaquen especialment les seves col·laboracions amb Alfons López, com "Silencios: La juventud del capitán Trueno" o "Color Café. Cal fer menció especial del còmic biogràfic "Miguel Núñez: Mil vidas más", guardonat amb el Premi Nacional de Cultura 2011 en la categoria de Còmic, atorgat per la Generalitat de Catalunya. Font: Asociación de Críticos y Divulgadores de Cómic de España (ACD) -
De formació autodidacta, Daniel García Andújar va iniciar el seu treball artístic en el terreny del vídeo, i tot seguit va passar a investigar sobre les possibilitats dels nous mitjans tecnològics per a convertir-se en un dels noms més significatius del net.art a l'Estat espanyol. Des de 1996 desenvolupa el projecte TTP (Technologies To The People), allotjat a Internet però que també es posa a l’abast del públic mitjançant exposicions i amb l’edició de discs compactes. El seu treball, d’un ferm contingut crític, pretén facilitar l’accés a la tecnologia a les persones més desfavorides i qüestiona amb certa ironia l’aparent democràcia que aporten aquests nous mitjans. Ha exposat, entre d’altres al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (2015) o la Documenta14 (2017). Glòria Picazo -
Alba G. Corral (Madrid, 1977) resideix a La Ràpita, Terres de l’Ebre, des de fa més de cinc anys, on va arribar des de Barcelona. Està considerada un referent internacional en la seva disciplina, per l’envergadura de la seva feina i per un posicionament gairebé polític de la seva condició de creadora. És artista visual, desenvolupadora de codi i docent. Amb formació en enginyeria informàtica, Corral ha estat creant art utilitzant el programari durant l'última dècada. La seva pràctica s'estén a través del directe, el vídeo, els mitjans digitals i la instal·lació. A través de diferents pràctiques artístiques explora narratives abstractes. Fa servir la programació com els seus pinzells, enfocats en la creació de codis que creen eines visuals que donen vida a paisatges digitals abstractes, que dialoguen amb la música que l’acompanya. Un imaginari d’una riquesa cromàtica aclaparadora i esbossos que es ramifiquen creant figures improbables. Composició i programació. Organicitat natural i tecnificació urbana. Matemàtica i art. Binomis que Alba G. Corral ha posat al servei, principalment, de la música electrònica i electroacústica. El seu nom s'ha donat a conèixer mitjançant les seves actuacions audiovisuals en viu on integra la codificació i l'elaboració, en col·laboració amb músics en temps real. Ha treballat en espais com Hangar o centres de creació multimèdia com el Niu del Poblenou. Destaquen les seves actuacions al Sònar, L.E.V, Eufònic, Mutek, el Festival Grec. Una poètica visual que s’ha pogut veure a diversos països d’Europa, Àsia o Amèrica amb formats que van de la instal·lació al full dome. La temporada 2020 – 2021 va ser l’artista invitada del Palau de la Música Catalana. La bona acollida de la seva proposta va propiciar la renovació per la temporada 2022-2023. Font: Lo Pati. Centre d'Art Terres de l'Ebre -
Company inseparable d’en Leandre Cristòfol fins a les acaballes de la Guerra Civil, aquest pintor, traslladat des de molt petit a Lleida, coincideix per primera vegada amb l’escultor d’Os de Balaguer a l’Acadèmia de Justo Almela i, posteriorment, l’any 1931 en integrar-se al grup “Studi d’Art”. El naixement de la revista Art provocarà la conjunció de tots dos amb Enric Crous i Josep Viola, la connexió amb el moviment ADLAN i la participació (juntament amb els mateixos Leandre Cristòfol i Josep Viola) a l’Exposició Logicofobista de Barcelona, una mostra que li obrirà les portes per exposar a Tenerife i París. La Guerra Civil truncarà una trajectòria clarament ascendent i provocarà l’exili a França, on acabarà fixant la seva residència a la ciutat de Dreux per dedicar-se a impartir classes de dibuix i pintura. Els treballs d’aquesta època, immersos encara dins dels postulats surrealistes, s’impregnen inevitablement del pessimisme i la duresa que acompanya una experiència vital marcada per la Guerra Espanyola. Francesc Gabarrell -
Llicenciat en història general i geografia a l’Estudi General de Lleida, Manel Garcia Sarramona va compaginar els estudis amb les classes de dibuix i pintura al Cercle d’Art Morera i Galícia, amb Carmel Tapiol, Marc Antoni Remacha i Ramon Roca. Posteriorment va assistir a les classes que Albert Coma Estadella impartia al Cercle de Belles Arts. A finals dels anys seixanta funda el grup “Tertúlia d’art”, integrat inicialment per Alfons López i Joan Enric Farreny. Tots tres varen muntar diferents instal·lacions al Col·legi d’Arquitectes de Lleida, en un moment en què a l’Estat espanyol es parlava ben poc d'aquest concepte. Al grup se hi afegirien, més tard, Ferran Peiró, Joan Oromí i Santi Llorens, entre d'altres. La seva principal activitat es produeix entre el 1969 i el 1971, però el grup com a tal es desfà l’any 1976 amb la mort de Joan Enric Farreny. Manel Garcia Sarramona també mantingué contactes amb escultors com Jaume Gort o Domingo Ainaga, i treballà al costat d'artistes com Josep Ripoll. La seva representa una intensa activitat expositiva, sobretot al llarg de la dècada dels anys 70 i 80. Cal destacar la seva exposició a la Petite Galerie de l’Alliance Française l’any 1972, o la participació al Premi Internacional de Dibuix Joan Miró del 1973 al 1975. Manel Garcia Sarramona és especialment reconegut per la seva dedicació a la dinamització de la vida cultural lleidatana durant el tardofranquisme i els inicis de la democràcia, en diferents grups d'acció cultural, des del Cercle de Belles Arts de Lleida, i com a professional de la Cultura al Consell Comarcal del Segrià i l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Francesc Gabarrell
-
Ferran Garcia Sevilla és un artista mallorquí que viu i treballa a Barcelona des del 1969. Figura clau en la història de l’art contemporani al nostre país. Vinculat inicialment a la teoria i la crítica d'art, professor de Belles Arts a la Universitat de Barcelona. Des de finals dels anys seixanta va fer textos, cinema, fotografia, body art i performances que van situar-lo en un lloc molt significatiu dins l'art conceptual, amb obres experimentals i de crítica política en què qüestiona la funció de l’art, de l’artista i del propi consum. Des de finals dels setanta incorpora, també, els grans formats pictòrics. Ferran Garcia Sevilla és un dels principals exponents de la consagració de la pintura a Europa al començament dels anys vuitanta, al costat de Joan Hernández Pijuan, Miquel Barceló o Xavier Grau, en una dècada durant la qual assoleix el reconeixement internacional i exposa no tan sols a l’Estat espanyol sinó també a França, el Regne Unit i el Japó. La pintura es combina amb les seves frases iròniques i la incorporació d’objectes quotidians com ara llibres i sabates, en què treballa la lliure associació del signe i la imatge. Al començament de la dècada dels noranta, amplia les imatges amb parts del cos humà (mans, peus), i progressivament es torna més introspectiu, amb interseccions i superposicions d’elements com ara el degoteig i la línia. L'any 1998 deixa d’exposar (encara que continua pintant) fins al 2007, quan torna mostrar la seva obra a la Galeria Joan Prats de Barcelona. Ha participat a la Biennal de Venècia del 1986 i a la Documenta de Kassel el 1987. I la seva obra s’ha exposat, entre d’altres, a la Fondation Cartier de París (1997), l’IVAM de València (1998), el Malmö Konsthall de Suècia (1998), el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid (2001) i l’Irish Museum of Modern Art de Dublín (2010). Diferents col·leccions públiques i privades tenen obra seva: El Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, el MACBA, la Fundació ”la Caixa” i el Centre Pompidou de París, entre d’altres. Francesc Gabarrell -
Ana García-Pineda es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, i després va realitzar un postgrau en comissariat al Goldsmiths College de Londres. Actualment Viu i treballa a Berlín. Principalment a través del dibuix, la seva obra sovint apareix coberta d’una pàtina d’optimisme agredolç. Els seus dibuixos tradueixen idees, actituds i desitjos que revelen una realitat propera i tangible, entesa sota una lírica visual. La seva carrera expositiva es va iniciar als anys 2000, participant en exposicions col·lectives celebrades en diverses sales del territori català. A més, també ha protagonitzat exposicions individuals (com com “La ficción es una realidad por suceder”, celebrada al Centre Cultural Blanquerna de Madrid i a l’Espai13 de la Fundació Joan Miró), així com ha participat en biennals, festivals de vídeo i ha “escribuixat” —en les seves pròpies paraules— un llibre, titulat “Más Máquinas y Maquinaciones”. Ha estat reconeguda amb beques del programa BCN producció, amb el premi d’arts visuals Injuve 2009 i el premi al millor artista català de la Fundació Coromines 2015. Glòria Picazo
-
Nascuda a Valladolid l'any 1965, Dora García viu i treballa a Barcelona i Oslo. Actualment exerceix com a docent a la Oslo National Academy of the Arts de Noruega. Dora García és reconeguda internacionalment pel seu treball conceptual i erudit. Escull i ordena el coneixement com un material per dret propi. Mitjançant una àmplia investigació documental, aprofundeix en temes complexos com la història de la ment irracional i subconscient, i forja vincles amb els grans noms de la literatura, com ara Walser, Artaud i Joyce. L'obra de Dora García s'engloba en l'escriptura, el cinema, la instal·lació i la performance, ja que se centra al voltant d'històries que ella organitza i escenifica, evocant situacions pensades per captar el visitant i desencadenar experiències úniques i introspectives. El resultat d'aquest atles multidisciplinari és un discurs altament conceptual i metafòric que aborda temes com la dimensió artística de la ficció, la marginalitat com a forma de resistència o les lògiques simbòliques que condicionen la nostra relació amb els espais i els productes culturals. Dora García ha format part de la facultat del PEI Macba Barcelona (2015-2020) i ha estat professora convidada en nombroses institucions educatives com ENSBA Lyon, HEAD Ginebra, i Le Fresnoy, Studio national des arts contemporains, França. Actualment és la comissària de Paul Klee Sommerakademie, Berna (2021-2022), i professora convidada a IUAV, Studi performativi e di genere/Laboratorio di performance, Venècia (2022). Entre 2012 i 2018 va ser codirectora (amb M. Villeneuve i A. Baudelot) de Les Laboratoires d'Aubervilliers, París, França.García va representar a Espanya a la Biennal de Venècia el 2011. També ha participat a la Biennal de Venècia 2013 i 2015 així com a dOCUMENTA (13) i altres destacats esdeveniments com Münster Sculpture Projects el 2007, 16a Bienal de Sydney el 2008, 29a Biennal de São Paulo 2010 i a la 11a Bienal de Gwangju 2016, Corea, entre moltes altres. La seva obra forma part de prestigioses col·leccions internacionals com: Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid), San Francisco MoMA, Centro Andaluz de Arte Contemporáneo (Sevilla), CNAP - National Center for Plastics Arts (París), La Caixa Contemporary Art Collection (Barcelona), Fundación ARCO (Espanya), De Bruyn Collection (Roterdam), Flannan Browne Collection (Regne Unit), FRAC: Bourgogne / Franche- Comté / Ile-de-France Le Plateau / Languedoc-Rousillon / Lorraine, Hen-ry Art Foundation (Seattle), Kadist Foundation (París/San Francisco), MACBA - Museu d’Art Contemporani de Barcelona, MUSAC - Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León, Artium, Centro-Museo Vasco de Arte Contemporáneo de Vitoria-Gasteiz (Àlaba), Patio Herreriano - Museo de Arte Contemporáneo Español (Valladolid). Font: Projectes SD -
José Garnelo fou un pintor, il·lustrador, restaurador i decorador espanyol d'origen valencià. Professor i acadèmic de les Escoles de Belles Arts de San Luis (Saragossa) i San Fernando (Madrid), i catedràtic de la de Sant Jordi (Barcelona). Fou director de la revista "Por el Arte", secretari de la Asociación de Pintores y Escultores i subdirector del Museo del Prado. Va realitzar els seus estudis artístics a l'Escola de Belles Arts de Santa Isabel de Hungría a Sevilla, on fou deixeble d'Eduardo Cano de la Peña i de Manuel Ussel. Posteriorment va continuar la seva formació a l'Escola de San Fernando, de la mà de Dióscoro Puebla, Carlos Luis de Ribera i Casto Plasencia. L'any 1888 fou pensionat a l'Acadèmia d'Espanya de Roma, on va travar amistat amb Vicente Palmaroli, Emilio Sala, Francisco Pradilla i José Villegas, entre d'altres. Va viatjar a París, Àustria i Baviera. Va participar en nombroses exposicions, tant nacionals com estrangeres, i fou distingit amb segones medalles a les Exposicions Nacionals de 1887 i 1890, va rebre una primera medalla a la de 1892 i una condecoració a l'edició de 1904. A més, fou premiat amb una medalla a l'Exposició Universal de Chicago de 1893 i va participar al Saló de París de 1912. També es va dedicar a la il·lustració i a la pintura decorativa. És, de fet, l'autor dels ornaments del palacio de la Infanta Isabel o de la cúpula del despatx del president del Tribunal Suprem, entre d'altres. També restaurà els frescos del Casón del Buen Retiro i el cor de l'església de San Francisco el Grande. Font: Enciclopedia del Museo del Prado -
Hereu de la seva condició de fotògraf professional, Garsaball compagina aquesta activitat amb la pintura i el dibuix, tècniques a les quals aplicà bona part dels recursos narratius propis de la fotografia, amb uns resultats força peculiars, sobretot pel que fa al tractament del paisatge urbà i el retrat. De fet, la seva primera exposició individual, presentada l’any 1933 a Lleida, fou una galeria de retrats de diverses personalitats de la ciutat. El seu periple expositiu per l’Estat Espanyol s’inicia l’any 1947 a Bilbao, on realitza una nova mostra individual amb retrats de diferents personalitats de la societat lleidatana i bilbaïna, i còpies d’algunes de les grans obres clàssiques de la història de la pintura. L’any 1950 exposa al Cercle de Belles Arts de Madrid i el 1956, sota els auspicis de la Dirección General de Relaciones Culturales, presenta dos mostres de la seva obra a la Biblioteca Espanyola de Paris i a l’Institut de Cultura Espanyola de Múnic. A nivell local la seva tasca com a pintor es reconeguda, sobretot, per una sèrie de taules realitzades entre els anys 1969 i 1973 on Garsaball, en col·laboració amb l’historiador Josep Lladonosa, reconstruïa, de forma ideal, alguns dels principals carrers i places de la Lleida medieval, reconstruint diferents aspectes del barri noble que envoltava la Seu Vella. Són, sens dubte, l’exemple més clar d’aquesta meticulositat fotogràfica de què feia gala l’obra plàstica d’aquest polifacètic artista lleidatà. Juan Manuel Nadal Gaya
-
Dibuixant i pintora, es formà a l'Escola del Cercle de Belles Arts com a deixebla d'Albert Coma Estadella. Encara que ha practicat amb assiduïtat la pintura, a tota la seva obra hi preval el dibuix, amb el que desplega un lirisme d'aires onírics, on es dissolen els límits entre realitat i ficció. Ha participat en exposicions i concursos arreu de Catalunya, concentrant la seva activitat entre els anys 70 i 80 del segle XX. Juan Manuel Nadal Gaya
-
Ja des dels seus inicis, Genovés ha estat un pintor preocupat per la necessitat de renovar l’art i definir clarament la seva funció dins la societat. Ha format part de col·lectius molt significatius en el panorama espanyol de postguerra: Los Siete (1949), Grup Parpalló (1956) i Hondo (1960), que van afegir nous plantejaments al corrent informalista dominant. A la dècada dels seixanta, després d’una breu crisi pictòrica i una relació profunda amb els moviments d’oposició al règim franquista, va començar a plantejar dos temes: l’“individu sol”, resolt inicialment com un collage en relleu, i la “multitud”, tractat amb tintes planes i estructures plàstiques d’aspecte cinematogràfic. Aquesta última proposta es concretarà, amb el temps, en un singular realisme polític de forta denúncia social, confeccionat a partir de la manipulació d’imatges proporcionades pels mitjans de comunicació de masses. Guardonat amb la Menció d’Honor a la Biennal de Venècia l’any 1966, el Premi Nacional d’Arts Plàstiques 1984 i la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts l’any 2005. Francesc Gabarrell -
En el marc de la nombrosa nòmina d’artistes catalans del primer quart de segle XX, Baldomer Gili Roig fou un pintor força singular. Malgrat estudiar inicialment a l’Escola de la Llotja a Barcelona, la seva formació s’orientà cap a Madrid, Munic i finalment, Roma. Aquests entorns formatius tan diferenciats marcaran el caràcter eclèctic de la seva obra. Des del prerafaelisme i simbolisme propis de la "Sezession" alemanya fins al paisatgisme, passant pel realisme, el decorativisme i el costumisme castís. Artísta molt prolífic, exposa a la Sala Parés de Barcelona, on presenta periòdicament les seves obres entre els anys 1899, 1901, 1907 i 1908). També va presentar-se a diverses exposicions nacionals i estrangeres, obtenint tercera medalla a Madrid (1901) i segona medalla a Atenes (1903) amb paisatges italians. Després de ser distingit al "Concurs de Plafons Decoratius Joan Llusà" (1904), amb una obra simbolista, tornà a guanyar una segona medalla a la Nacional de Madrid (1908), participació que es repetiria el 1912, 1915 i 1924. També exposa al Fayans Català (1911). Cal destacar també la tercera i la segona medalla obtingudes a la Internacional d'Art de Barcelona (1907 i 1911). El 1912 participà, com a organitzador i artista, a l'Exposició d'Artistes Lleidatans, i també exposà a Brighton (1914) i a París (1920). Exposà també al Cercle Artístic de Barcelona (1916) i guanyà el Primer Premi de l’Exposició Universal de Panamà (1916) i la Medalla d’Or del Cercle Artístic de Barcelona (1921). Cap als anys vint la seva obra s'orienta definitivament vers un paisatgisme lluminós, que deixa enrera els grisos dels seus paisatges anteriors i el costumisme de gust castellà. Tornà a exposar a la Sala Parés de Barcelona (1918, 1922, 1924, 1925), a Madrid (1924) i al Salón Costa d’Argentina (1921), país al qual tornarà a viatjar l'any 1925 per presentar la seva obra en ciutats com Buenos Aires, Rosario, Mendoza i Santa Fe. Gili Roig mor, poc després de tornar a Barcelona, el cap d'any de 1926. Juntament amb Jaume Morera, Baldomer Gili Roig fou un dels grans promotors per a la creació del Museu d'Art de Lleida. A banda de la pintura conreà el cartellisme, la il·lustració, la dramaturgia i la fotografia. Les col·leccions del Morera, Museu d'Art Modern i Contemporani inclouen, de fet, un fons de 1137 plaques fotogràfiques de vidre, fruit del seu extens i extraordinari treball en aquest camp. Jesús Navarro -
Autor capital dins la història del còmic espanyol, cronista de la dictadura i la transició espanyoles i un dels màxims exponents del còmic autobiogràfic i memorístic. Carlos Giménez ha reflectit la seua biografia en la seua obra. La seua infantesa a les llars de l'Auxilio Social a l'Espanya de la postguerra en la sèrie “Paracuellos”, o les seves primeres experiències com a dibuixant a la sèrie “Los Profesionales”. Com a professional va començar unint-se a l'estudi de Manuel López Blanco el 1959 amb els seus primers treballs professionals per a l'agència Ibergraf. La seua primera sèrie important és “Drake & Drake”, seguida de “Buck Jones”. Va compartir estudi amb Esteban Maroto i Alfonso Usero. El 1963 es trasllada a Barcelona, i s’uneix a l'agència Selecciones Ilustradas de Josep Toutain, on va dibuixar les sèries “Gringo” (1963) i “Delta 99” (1968). Fins aquells moments la majoria dels seus treballs es publicaven en altres països. A l’Estat espanyol Carlos Giménez era quasi un desconegut. L'enlairament com a autor de Giménez es va produir amb “Dani Futuro”, sèrie creada amb Víctor Mora com a guionista expressament per a una nova revista, Gaceta Junior, on va mostrar una evolució sorprenent a la narrativa i participant també en la resolució final dels guions. Les seves inquietuds com a narrador les va seguir plasmant en historietes curtes que va publicar a diferents capçaleres: ""El Miserere"", ""El Mensajero"", ""El estraño caso del Sr. Valdemar"", les quals va alternar amb altres treballs més ordinaris, com “Ray 25” o “Iris de Andrómeda”, totes dues amb Mora. És per aquesta època en què Giménez es va integrar en un altre estudi, amb Luis García i Usero, Premià 3, sota la firma del qual van elaborar còmics com “La isla del tesoro” i “Los 4 amigos”. Aquests treballs contrastaven fortament amb els que després abordaria a les acaballes de la dictadura franquista, més compromesos políticament. Des del projecte fallit “Bandera negra”, passant per la suggerent i poderosa obra “Hom”, o les històries satíriques i de denúncia social que va publicar a El Papus, algunes d’elles centrades en els convulsos anys de la transició, conegudes com la sèrie “España, Una, Grande y Libre”. Va ser el segell Amaika qui va editar aquestes obres tan temeràries en una Espanya encara franquista, i també els següents projectes de l’autor: “Paracuellos” i “Barrio”, que es van oferir per entregues a les revistes Muchas Gracias, Yes i El Papus. Tots dos treballs van atorgar a Carlos Giménez fama internacional. Amb la mort de Franco la firma de Giménez va saltar de la premsa satírica als còmics. Fins a l’any 1982 publica a 1984, Totem, Comix Internacional i Rambla. En aquesta darrera, que ell va ajudar a fundar, publica un altre dels seus treballs més reconeguts, “Els professionals”. L’any 1983 torna a Madrid i des d'allà abordar els seus nous projectes, com ara el reconegut “Rambla arriba, Rambla abajo”, “Romances de andar por casa”. “Sabor a menta” i “Sexo y chapuza” Eren obres d'una carrera en solitari que es van editar, també, a França, i que va alternar amb treballs al cinema, en storyboards com els de “Mar de luna” (Manolo Matji, 1993) o “El espinazo del diabló (Guillermo del Toro, 2001). Al llarg de tota la seva trajectòria Carlos Giménez ha estat, i és, un exemple de narrador complet i compromès amb els seus relats. De com el còmic troba, en la síntesi representativa, fórmules de narració situades a la mateixa altura que les d'altres mitjans en to, ritme, expressió, missatge i transcendència. L’any 2003 rep la Medalla al Mèrit de les Belles Arts. El 2005 va rebre el Gran Premi del Saló del Còmic de Barcelona, com a reconeixement per tota la seua carrera. I el 2009 va estar proposat al Premi Príncep d’Astúries de les Arts. Actualment l’autor viu i treballa a Madrid. Francesc Gabarrell -
Adela Ginés fou una pintora espanyola nascuda a Madrid. Va estudiar a l'Escola de Belles Arts de San Fernando i fou deixeble de Carlos de Haes i Sebastián Gessa. A més, fou professora a l'Asociación para la Enseñanza de la Mujer i va practicar el paisatge i la pintura de bodegons, especialment de flors. Va participar amb regularitat a les Exposicions Nacionals de Belles Arts, aconseguint tant medalles com mencions honorífiques de pintura (1897, 1887 i 1885, respectivament) i escultura (1895 i 1899, i 1892, respectivament). L'any 1899 fou guardonada amb una menció honorífica a l'Exposició Universal de París. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
-
Marco Godoy és llicenciat en Belles Arts per la Universidad Complutense de Madrid i màster en fotografia pel Royal College of Art de Londres. Entre el 2008 i el 2010 va formar part del col·lectiu "Todo por la Praxis", i el 2012 va guanyar el premi Injuve a la creació jove. Godoy utilitza la fotografia, la instal·lació i la performance per plantejar qüestions al voltant de com s'escenifiquen les relacions de poder, i reflexiona sobre la capacitat de les imatges per legitimar aquestes relacions. Glòria Picazo
-
Arquitecte, dibuixant, pintor i poeta. Fou un important promotor i vitalitzador de la cultura i l'art als anys de la postguerra a LLeida. Establert a la capital de Ponent tot just acabada la Guerra Civil, va connectar ràpidament amb Manuel Herrera i Ges, responsable de la Selecció de Belles Arts del recentment creat Institut d’Estudis Ilerdencs, una entitat on acabaria ingressant com a conseller numerari. L’any 1946, juntament amb Benseny, Cristòfol, Espin, Tapiol, Charles Pardell i Ramos, entre d’altres, funda el Cercle de Belles Arts, entitat que va presidir en la seva primera època, i on posa en funcionament la seva escola, que es va mantenir durant molts anys com el més important i pràcticament únic centre d’ensenyança en matèria artística a la ciutat. . Marià Gomà fou, també, el primer arquitecte de la postguerra que es va preocupar per la situació de la Seu Vella, fundant un Patronat per la defensa d’aquest monument a través del qual va obtenir fons per reparar la teulada i el cimbori de la Capella Recasens, una obra que va dirigir personalment. Després de desenvolupar una tasca destacable com a arquitecte, tant a Lleida com a diversos municipis de la província, va traslladar-se a Madrid, on fou l'encarregat de la Càtedra d’Ètica i Composició de l’Escola Superior d’Arquitectura de Madrid. Juan Manuel Nadal Gaya -
Antoni Gomar i Gomar fou un pintor paisatgista valencià. Va aprendre l'ofici a l'Acadèmia de Sant Carles de València, on va rebre classes de Rafael Montesinos, i posteriorment va posar en pràctica el que va aprendre tot pintant paisatges per diverses ciutats espanyoles i més endavant per tot Europa. Poc després, al voltant de 1871, es va establir a Madrid. Allà va continuar pintant —va participar a algunes exposicions nacionals de belles arts— i es va guanyar la vida com a pintor decoratiu, arribant a decorar algunes residències de les classes més benestants, com el palauet dels ducs de Santoña o part del Café de Fornos, on també hi havia obres d'artistes com Emilio Sala Francés o Ignacio Zuloaga, entre d'altres. Font: Viquipèdia -
Montserrat Gómez-Osuna es va llicenciar en Belles Arts a la Universitat Complutense de Madrid el 1989. La seva obra normalment es desenvolupa emprant pintures intencionadament diluïdes en aigua aplicades sobre fusta contraplacada, on elabora una temàtica abstracta, de vocació objectual i paisatgística, de deliberades transparències. La seva intenció se centra en aprofitar les qualitats de la fusta per aconseguir unes misterioses formes on coexisteixen els elements de caràcter oníric amb símbols geomètrics irregulars, obtenint com a resultat una veta magicista d'arrel surrealista o metafísica amb realitzacions ectoplàsmiques. Carlos García Osuna
-
De formació autodidacta, Josep Gómez Vidal va iniciar la seva trajectòria l’any 1945 com a col·laborador gràfic d’esports al diari "La Mañana". Poc després, a principis dels anys 50, decidí professionalitzar-se i ràpidament es va consolidar com el cap gràfic del diari, punt de partida d’una dilatada relació professional amb el mitjà que es va allargar fins al 1985. Aquesta vinculació amb "La Mañana" va erigir Gómez Vidal en un fotògraf hegemònic en el context de la premsa lleidatana de la segona meitat de segle XX, convertint-se en el notari gràfic d’esdeveniments històrics, socials, culturals i esportius del territori. A banda del seu treball com a fotoperiodista, es va dedicar també al reportatge social, la fotografia institucional o el negoci del revelat i venda de material fotogràfic en una coneguda botiga del carrer Major de Lleida. Oriol Bosch -
Tot i néixer a Lleó, Teresa Gancedo viu la seva infantesa i joventut a Madrid fins a l'any 1960, moment en què es trasllada a Barcelona per estudiar Belles Arts a l'Acadèmia de Sant Jordi. L'any 1972 realitza la seva primera exposició a la Sala Provincia de Lleó, presentada pel poeta José Gamoneda, i a partir d'aquest moment participa i protagonitza nombroses exposicions dins i fora de l'Estat Espanyol. Des de 1982 i fins la seva jubilació va exercir com a professora titular de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Francesc Gabarrell
-
Xavier Gosé és una de les figures senyeres de la il·lustració europea d’inicis del segle XX. La seva estètica, a mig camí entre l’Art Nouveau i l’Art Déco, ens situa davant un artista exquisit i elegant que saber retratar com ningú el modus vivendi de la societat parisenca dels primers quinze anys del segle XX. Fill d’una família amb orígens lleidatans, la vida de Gosé va estar professionalment lligada a dues ciutats. Es formà a Barcelona, i ràpidament va mirar d’obrir-se camí col·laborant com a il·lustrador en revistes com "L’Esquella de la Torratxa", "Barcelona Cómica" o "Madrid Cómico". A la capital catalana entrà en contacte amb el grup intel·lectual aplegat al voltant de la mítica cerveseria dels Quatre Gats, el cau modernista per antonomàsia, tot relacionant-se amb una sèrie d’artistes i literats de trajectòries prou ben conegudes, entre ells, Ramon Casas, Isidre Nonell, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir o Pablo Picasso. Dins d’aquesta etapa d’apropament al modernisme més amanerat i dolç, reflectí la vida dels suburbis barcelonins, sempre des d’un ideari estètic no allunyat del realisme i amb un repertori de temes de marcat caràcter social. El 1900, com molts altres companys de generació, Gosé decideix provar l’aventura parisenca. París era l’epicentre creatiu de l’Europa del moment, i allà va romandre fins gairebé el final de la seva vida. Comença a publicar dibuixos a les principals revistes editades a la ciutat, tot abandonant els temes més realistes de l’etapa barcelonina, i centrant-se en la plasmació de determinats aspectes de la vida mundana d’aquella efervescent urbs. L’obra de Gosé és un autèntic reportatge gràfic dels usos, modes i actituds del París de la Belle Époque. És el treball d’un cronista que va retratar magistralment la vida burgesa i la seva cara més amable, però també facetes més decadents d’aquell món que restaven amagades, com la prostitució, personificada en els dibuixos de les petites femmes que sovintejaven els cafès i hotels més luxosos a la recerca de dandis acabalats. A París, van publicar els seus dibuixos revistes satíriques com L’Assiette au Beurre o Le Rire, dins d’un primer moment d’acostament a temàtiques socials, per després passar a col·laborar en publicacions vinculades al mon de la moda com La Gazette du Bon Ton o Femina. És en aquest punt en què reforça a la dona com a leit motiv de la seva producció, presentant-la en la seva més esplendorosa versió i contribuint a crear d’un tipus artístic femení de gran fortuna posterior. Dissortadament, la salut no l’acompanyà quant es trobava a la cúspide professional. Una tuberculosi i l’inici de la Gran Guerra el van fer tornar a Lleida el 1914, on moriria el 16 de març de l’any següent, amb només 38 anys. Alberto Velasco -
Francisco de Goya és un dels artistes més influents de la pintura espanyola, desenvolupant un estil proper al romanticisme que obre les portes a la pintura d'època contemporània i esdevenint un precursor de les avantguardes pictòriques del segle XX, altament reconegut i valorat tant per la seva pintura de cavallet i mural com per l'obra gràfica i els dibuixos. Després de formar-se a la seva terra natal en la línia del barroc tardà, l'any 1770 va viatjar a Itàlia, on entrà en contacte amb un incipient neoclassicisme, una estètica que adoptà com a pròpia quan es va instal·lar a Madrid a Madrid a mitjans de la dècada del 1770 per treballar com a pintor de la cort. Paral·lelament cal fer menció del treball pintoresquista i costumista més rococó que realitzà com a pintor de cartrons per als tapissos de la Reial Fàbrica de Tapissos de Santa Bàrbara. L'any 1793 patí una greu malaltia que el feu evolucionar cap a una pintura més creativa i original, que fa servir temàtiques menys amables que les que havia pintat per a la decoració dels palaus reials. Una sèrie de petits quadres en llauna, als que ell mateix denominava "de capritx i invenció", iniciaren la fase madura de l'obra de l'artista i la transició cap a l'estètica romàntica. En tot cas, la seva obra reflecteix el convuls període històric en què va viure, particularment per les conseqüències de la Guerra de la Independència Espanyola (Guerra del Francès), de la qual han quedat la sèrie d'estampes "Los desastres de la guerra" que, fent un símil, serien com un reportatge modern de les atrocitats comeses, composant una visió exempta d'heroisme on les víctimes són sempre individus, sense diferència de classe i condició. En relació també amb la Guerra del Francès, un cop finalitzà aquest conflicte pintà dues grans teles a propòsit dels successos del 2 de maig de 1808, que estableixen un precedent tant estètic com temàtic pel que fa a la pintura històrica, ja que no només comenten uns esdeveniments propers a la realitat que viu l'artista, sinó que aquest transmet un missatge universal. La producció artística de Goya va arribar al seu punt culminant amb la realització d'una sèrie de pintures a l'oli sobre els murs de la seva casa de camp, la Quinta del Sordo, popularment conegudes com les "Pintures Negres": en elles, Goya anticipa la pintura contemporània i els diversos moviments d'avantguarda que ja al segle XX renovarien l'estil pictòric. Font: Viquipèdia -
Pintor actiu durant la segona meitat del segle XX, especialitzat en paisatges i vistes dels voltants de Madrid. Catedràtic de dibuix linial topogràfic de guarniment i figura a l'Institutu de Girona. Estdià a l'Academia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, on fou alumne de Carlos de Haes. L'any 1882 es trasllada a Roma com a pensionat per ampliar la seva formació. Va participar en nombroses mostres i certàmens, va guanyar una menció d'honor a la "Exposición Nacional de Bellas Artes" de l'any 1897 i una tercera medalla en l'edició del 1887 amb el llenç "Arroyo del Batán". Font: Enciclopèdia del Museo del Prado
-
Professor i antic estudiant de l'Escola de Belles Arts de Barcelona, Xavier Grau es dóna a conèixer durant la segona meitat dels anys setanta per la seva participació en la mostra "Per una crítica de pintura" (Barcelona, 1976) amb el grup d'artistes entorn la revista "Trama", entre els quals destacaven Xavier Rubio, Gonzalo Tena i José Manuel Broto. La seva obra sorgeix, bàsicament, com una reacció contra el conceptualisme dominant a la Barcelona del moment, i en ella es valora, per sobre de tot, la pintura en estat pur. No en el sentit informalista de l'expressió (la matèria per si mateixa) sinó fent referència al gust i la sensibilitat de la pasta (matèria-color). Aquesta manera d'entendre la pintura situa a Xavier Grau i els seus companys en l'àmbit d'un moviment que a França es denominà com a "Pintura-Pintura", "Suport-Superfície" o "Nova Pintura". Posterioment el seu treball evoluciona cap a una abstracció més agressiva, colorista i gestual, en la línia de l'expressionisme americà (en alguns aspectes recorda a De Kooning) amb uns resultats atapeïts i descoberts, on les taques i les pinzellades s'emboliquen progressivament, fins a produïr en l'espectador una intencionada sensació de caos. Francesc Gabarrell
-
Rubén Grilo utilitza la seva obra com una eina per explorar la mecànica de la subjectivitat: com es constitueix, on es troben els seus límits i quina és la seva potencialitat. Sovint el seu treball fa referència als llindars de la percepció, a l'escala corporal humana, a la mecànica dels afectes i a narratives que reforcen culturalment el mite del subjecte, com la creativitat, la personalitat o l'estil. Tot i que molts d'aquests elements apareixen de manera recurrent, i algunes de les seves obres estan formilades amb una forta lògica interna, Grilo evita deliberadament la interpretació. Al contrari, el seu treball es pot entendre com un sistema canviant i autònom en tensió amb el medi, el temps i l'espai on s'exposa. Les seves instal·lacions conviden a revisar la separació artificial entre text i context, entre allò interior i allò exterior, ente l'experiència i el coneixement, entre la informació i el soroll. Glòria Picazo -
Formada a l’Escola de disseny Elisava –en va ser una de les primeres promocions– Sílvia Gubern fou una de les pioneres, a finals dels anys seixanta, de l’art conceptual a Catalunya. Va formar un nucli actiu amb artistes com Jordi Galí, Antoni Llena i Àngel Jové. Plegats van dur a terme una sèrie d'exposicioins i accions al Patí de Jardi del Maduixer (la casa propietat de Jordi Galí a Barcelona) i presentaren projectes vinculats a l'art pobre i efímer, referència obligada com a punt de partida del conceptualisme a l’Estat espanyol. Als anys vuitanta els seus treballs de disseny tèxtil van contribuir al sorgiment d’aquesta disciplina a la Barcelona postmoderna. Als noranta va abandonar la producció visual per centrar-se en altres àmbits creatius com l’escriptura automàtica. La vinculació amb Lleida ve remarcada per la seva inclusió en la programació expositiva de la Petit Gallerie de l’Aliança Francesa a Lleida, on va presentar la mostra “Dibuixos”, del 5 al 12 de maig de 1969, i la mostra “Visions quotidianes”, del 9 al 16 de novembre de 1976, darrera exposició d’aquest espai expositiu. Jesús Navarro
-
A través dels seus treballs, Núria Güell desafia les estructures estatals, econòmiques i polítiques. Des d'una actitud profundament crítica, analitza els dispositius de poder i, com una investigadora o com una hacker cerca les errades, els horrors ètics del sistema, per retornar-los, delatar-los i fer-los visibles als espectadors, que inevitablement es veuen obligats a pronunciar-se, reconfigurar i qüestionar veritats suposadament incontrovertibles; veritats i interessos d'estat que contribueixen a la pau social, mentre, soterradament, amb nocturnitat i traïdoria, es produeixen abusos, atacs o directament crims contra les persones i la seva dignitat humana. Justament, aquesta cara obscura del sistema és la que Núria Güell cerca desemmascarar en els seus projectes. Antoni Jové -
Més enllà de la seva vinculació a l’Informalisme, la trajectòria de Guinovart ha estat permanentment lligada a una poderosa inquietud per captar l’essència del territori. La seva pintura reflecteix aquest vincle i el materialitza a través de la utilització dels materials més diversos i de les tècniques més variades, amb el denominador comú de la tridimensionalitat com a característica essencial del seu treball. La seva obra forma part de col·leccions com les del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, el MACBA o el Guggenheim de Bilbao i Nova York, entre altres, i des del 1994 un gruix important de la difusió del seu treball es realitza des de la Fundació Privada Espai Guinovart d'Agramunt, instal·lada al lloc d’origen del seu avi patern i la població on el pintor va viure la seva infantesa en els anys de la Guerra Civil. Francesc Gabarrell -
Martí Guixé és un dissenyador gastronòmic nascut a Navàs. Interessat en el disseny, de ben jove va traslladar-se a Barcelona, on va estudiar disseny industrial i interiorisme a l'Escola Tècnica Superior de Disseny Elisava, on es va graduar el 1985. L'any 1994, després d'una temporada treballant a cavall entre Seül (Corea del Sud) i Berlín (Alemanya) com a dissenyador industrial, va tenir la idea de barrejar dos conceptes tan distanciats com són el disseny i la gastronomia. A partir d'aquell moment s'ha caracteritzat per realitzar creacions comestibles com bolígrafs de regalèssia o cubs decoratius de garrofa, així com la introducció del disseny en l'àmbit dels utensilis de cuina. Al llarg de la seva carrera ha exposat als millors museus d'art contemporani del món, destacant el MACBA de Barcelona, el Centre Pompidou de París o el MoMA de Nova York. L'any 2007 fou guardonat amb el Premi Nacional de Disseny, concedit per la Generalitat de Catalunya, per les exposicions que va fer l'any 2006 a Alemanya, Catalunya, Itàlia, Japó i pel conjunt de la seva obra, que es caracteritza per la recerca de nous sistemes de productes, la introducció del disseny en els àmbits del menjar i la presentació a través de la performance. Font: Viquipèdia
-
Pintor, deixeble de Van Os (a Haarlem), s'establí a Brussel·les l'any 1857. Les seves obres, essencialment paisatges i animals, es localitzen als principals museus dels Països Baixos i Bèlgica. Jesús Navarro
-
Carles Hac Mor neix a Lleida el 1940. El 1950 es trasllada a Barcelona amb la seva família. Estudia al col·legi dels jesuïtes de Sarrià d’on, per sort per a ell, és expulsat al cap de quatre anys. Estudia Dret, Filosofia i Lletres i Periodisme a la Universitat de Barcelona, i Dret comparat a la d’Estrasburg, sense acabar cap d’aquestes carreres. El 1970, i fins al 1974, s’integra activament, sobretot com a escriptor, al “Grup de treball” d’art conceptual. Des de llavorn ha escrit nombrosos texts sobre art per a revistes, catàlegs i d’altres publicacions, ha tingut cura de nombroses exposicions d’art, ha participat en moltes exposicions col·lectives i n’ha fet d’individuals. Del 1970 ençà, ha intervingut, no pas exclusivament com a guionista, en diversos films i vídeos, i també n’ha realitzat. El 1973 comença a publicar poesia en mitjans molt diversos, i el 1974 forma el col·lectiu Ignasi Ubac, que, del 1975 al 1976, al diari , publicava articles amb tesis textualistes al diari “Tele/Exprés”. Del 1985 al 1990 Carles Hac Mor té una secció pròpia setmanal, “De cua d’ull”, sobre qüestions literàries i artístiques, al suplement en català del diari “El país”. Del 1991 al 1992 publica al “Diari de Barcelona” la sèrie d’articles setmanals “Mala maror” que, amb el títol “Pit fora”, continua al diari “Segre” de Lleida el 1992 i el 1993. Des del 1994 tenia seccions pròpies setmanals, “Ara com ara”, fins al 2005 i, des d’aquest any, “Càpsula”, també sobre literatura, art, música i d’altres pràctiques artístiques, al suplement “Cultura” del diari “Avui”. Ha publicat traduccions al català d’Arthur Cravan i, amb Ester Xargay, de Gilbert Lascault, Pic Adrian, Blaise Pascal, Raymond Queneau , Tzvetan Todorov i d’altres. Té desenes de llibres de poesia publicats i una extensa obra (texts de mena ben diversa) escampada en centenars de publicacions. Jordi Marrugat -
Carlos de Haes fou l’impulsor del corrent realista en la pintura espanyola, tasca que es va veure reforçada per ostentar la Càtedra de Paisatge de la Escola de Belles Arts de San Fernando. Des d'aquest espai de formació exercí una gran influència i ascendent sobre la nombrosa plèiade d’artistes espanyols que abraçaren el paisatgisme, un gènere que seria decisiu per a la renovació de la pintura espanyola i un punt de trobada amb els corrents moderns del pensament espanyol que van fer del paisatge un aspecte decisiu de l’ètica de la regeneració que proposaven per a la societat espanyola. Carlos de Haes va ser el primer artista espanyol que pintà directament del natural, tot propugnant una visió lliure i sense prejudicis de la natura, la base de la qual descansava en el reforçament de l’observació directa del paisatge. Aquest innovador mètode aleshores el va transmetre als seus nombrosos deixebles a través de les classes que impartia a l’Acadèmia de San Fernando. Entre ells Jaume Morera i Aureliano de Beriete foren els més importants i destacats, i amb qui el mestre va mantenir vincles d'amistat personal. Jesús Navarro -
Miguel Hernández estudià a l’Escola de Belles Arts de San Fernando de Madrid, on apareix com a deixeble d’Alejandro Ferrant i d’Emilio Sala. La seva influència serà decisiva en la trajectòria artística d’aquest pintor. Autor molt actiu, conreà diversos gèneres, des de la pintura d’història al paisatge, passant per les escenes de costums, especialment de temàtica andalusa. Jesús Navarro
-
Professor i catedràtic de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. L’any 1957 va estudiar gravat i litografia a l’Escola de Belles Arts de París, i el 1981 va rebre el Premi Nacional d’Arts Plàstiques. Els seus primers treballs sintonitzaven amb l’informalisme, però posteriorment va anar allunyant-se del rerefons d’aquest moviment per fer-ne una interpretació més personal. La natura morta i el paisatge han estat els temes dominants en la seva obra, tot i que amb una concepció diferent a la tradicional, on allò que l’artista cercava, per sobre de tot, és una nova definició de la pintura des de la pròpia pintura, amb un important pes específic del concepte de paisatge interior. Francesc Gabarrell