Search results
436 items
-
Artista txeca, va entrar en contacte amb Manuel Viola a París a principis de la dècada de 1940. Plenament integrada en entorns surrealistes, va formar part del col·lectiu de la revista "La Main à Plume", on col·laborà amb alguns dibuixos. No obstant això, l'obra pictòrica que se li coneix sembla allunyar-se dels plantejaments surrealistes i fou força criticada pels seus companys de París. Tita, com se la coneixia, fou capturada pels nazis l'any 1942 i deportada als camps d'extermini de Terezín i Auschwitz, on seria assassinada l'any següent. Javier Lacruz Navas
-
Mercè Humedas és Graduada en Arts i Oficis en l'especialitat de pintura a l'Escola de Belles Arts de Lleida, per bé que es va iniciar en el dibuix en la infantesa, al taller de pintura de la seva mare. La seva producció és basa, essencialment, en la pintura acrílica i els olis de clara tendència realista. Abunden les escenes d'interiors on les imatges de vida quotidiana adquireixen trascendència i intimitat. Font: mercehumedaspares.com -
Ernest Ibàñez fou, sens dubte, un dels pintors amb una trajectòria més complexa i personal de tota la generació sorgida a l’ombra de Josep Benseny. Pintor prolífic i incansable experimentador, la seva producció abastà estils molt diferents i s’endinsà, fins i tot, en el camp de la literatura i la filosofia. Integrant del Grup Cogul, la seva formació el va convertir en un dels seus teòrics, tot i que l’abstracció informalista tan sols és una petita part del conjunt de la seva obra, sempre lligada a tasques de docència i ensenyament. Guardonat l'any 1996 amb el Premi d'Arts Plàstiques Medalla Morera, la seva obra és present al Museu d’Art Modern de Barcelona, la Biblioteca Nacional de Madrid i a importants col·leccions particulars espanyoles, americanes i daneses. Francesc Gabarrell -
Pintor autodidacta que, des de l’any 1985 ha mostrat la seva obra en exposicions col·lectives a Lleida, Barcelona, Tarragona i en diferents ciutats de França i Itàlia. Seleccionat als certàmens Primera, Segona i Tercera Entrega, organitzats per l'Ajuntament de Lleida i l’Escola Municipal de Belles Arts, ha participat en les exposicions "Cinquanta pintors Lleidatans" (Auch, França), la “Decouverte” (París, 1991 i Cannes, 1994) i Artexpo Barcelona (1996). A títol indiviadual el seu treball s'ha exposat a la Sala Benseny de Lleida els anys 1988 i 1993, i a l’Institut d’Estudis Ilerdecs l’any 1997. A Barcelona els anys 1988, 1989 i 1990 al “Taller Picasso” i la Galeria Matisse, i a la Galeria Joan Oliver de Palma de Mallorca. Juan Manuel Nadal Gaya
-
Laurence Iché fou membre del grup surrealista de la resistència francesa contra l'ocupació nazi "La Main à Plume", al costat de Robert Rius, Léo Malet, Maurice Blanchard, Jean-François Chabrun, Marc Patí, Jacques Herold, Tita, Manuel Viola, Óscar Domínguez, Paul Eluard i d’altres. Fou l'època en què contreu matrimoni amb el poeta Robert Rius, secretari d'André Breton, executat per la Gestapo. Més tard es casa amb el pintor Manuel Viola, amb qui vindria a viure a Espanya. Iché fou una dona dinàmica i agosarada, una de les poques que van participar del Segon Grup Surrealista de París. Es va relacionar amb les ments més arriscades del París d'entreguerres i es va jugar la vida publicant poemes en un grup clandestí. El 1942 publica el llibre de poemes eròtics "Au fil du vent", amb il·lustracions d’Óscar Domínguez, i el 1943 "Étagére en flamme", il·lustrat per Pablo Picasso. Va ser model per al seu pare René Iché, per a Víctor Brauner o per a Picasso. Va traduir per primera vegada a Camilo José Cela al francès i també va traduir la correspondència del pintor surrealista i amic Óscar Domínguez. Miguel G. Morales
-
Santi Iglesias és tècnic en realització i producció audiovisuals, tècnic superior en fotografia artística i postgrau en periodisme i noves tecnologies per la Universitat de Lleida. L´any 1998 es decanta per les arts visuals com a eina d'investigació personal i instrument de reflexió creativa. Els seus treballs estableixen una relació entre els objectes,les persones i el seu entorn per crear un relat entre la imaginació i el surrealisme. Estudia fotografia artística a l´Escola Municipal de Belles Arts de Lleida i a l´Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya. Treballa professionalment en diferents camps vinculats a la fotografia, d'entre els quals destaca la fotografia documentalista, la "street photo" i la fotografia d'autor. El seu treball més artístic ha estat exhibit en nombroses exposicions, i ha guanyat diferents premis de fotografia arreu de l'estat. Actualment viu i treballa a Lleida. Santi Iglesias -
Llicenciat en dret a la Universitat de Columbia (Nova York) l’any 1966 —on també realitzà estudis de Sociologia— professor de Llengües Romàniques a les universitats de Glasgow (Escòcia) i Vancouver (Canadà) i coordinador de la secció d’art de la Editorial Salvat des de 1967, Iglésias del Marquet era, també, un crític internacionalment reconegut i un dels poetes visuals que major prestigi adquiriren durant la segona meitat del segle XX. Molt vinculat a Guillem Viladot, participà juntament amb aquest i Joan Brossa a la mostra “Poesia Concreta” (La Petite Galerie de l’Alliance Française, Lleida, 1971). Aquesta fou la primera exposició de poesia visual que es feia a Catalunya, una modalitat conceptual a mig camí entre la plàstica i la literatura de la qual tots tres se’n poden considerar els autèntics introductors. Viladot fou, de fet, l’encarregat de presentar Iglésias del Marquet a Leandre Cristòfol i, per tant, el responsable de la profunda amistat que sorgí posteriorment entre tots dos creadors i de la qual n’ha perdurat abundant correspondència. Francesc Gabarrell -
Nascut a les Borges Blanques, als tretze anys es va traslladar a Barcelona amb la finalitat de cursar estudis artístics, que va iniciar a l’Escola de la Llotja i va continuar a l'Ateneu Obrer i a l'escola d'art que Antoni Gelabert va fundar al carrer Petrixol de la ciutat comtal. A Barcelona va travar amistat amb artistes destacats de l'època i va freqüentar l'estudi d'Isidre Nonell, que exerciria una gran influència sobre la seva obra. L'any 1916 va viatjar a Madrid per tal d'estudiar les pintures del Museo del Prado i quantre anys més tard va fer el seu primer viatge a París, on descobrí la pintura dels impressionistes i de Cézanne. Tanmateix, entre aquests dos viatges va fundar el moviment "Nou Ambient" amb Camps Ribera, Vidal Galícia i Ramon Llobet, entre d'altres. Aquest col·lectiu tenia l'objectiu de revaloritzar el realisme i l'obra de Nonell, aleshores molt discutit, i es va mantenir en actiu fins l'any 1925. Paral·lelament, Iglesias va conrear el paisatge i el bodegó amb influències postimpressionistes de caire cezannià, participant en diverses exposicions individuals i col·lectives, gaudint normalment de bona recepció per part de la crítica i la premsa. L’esclat de la Guerra Civil li va suposar un trasbals emocional de tal magnitud que l'induí a tornar a la seva ciutat natal, on va romandre durant llargs anys dedicat a la pintura i produint un gran nombre de pintures a l’oli, essencialment paisatges i bodegons sense abandonar completament, però, la figura humana. Juan Manuel Nadal Gaya / Jesús Navarro -
Considerat, fins fa poc, com un dels artistes emergents lleidatans amb més projecció, la seva obra es vincula clarament als procediments tradicionals de la pintura, una pintura visceralment expressiva, carregada de sentiments inquietants que cerquen la mirada de l’espectador. Els seus paisatges rurals i urbans, a cavall entre una figuració decadent i una abstracció deforme, i els seus animals, amb una referència simbòlica obsessiva pels gossos, esdevenen trets distintius de la seva obra, que s’alimenta misteriosament i convulsivament de tot allò que es posa a l’abast del seus ulls i de la seva experiència vital. Sorgit també a l’escalf de l’Escola Municipal de Belles Arts, la seva obra s’ha pogut veure en galeries i sales d’exposicions escampades per la geografia catalana, en exposicions col·lectives celebrades al Palau Marc de Barcelona, al Museu d’Art de Girona, i darrerament en exposicions individuals a l’Espai Guinovart d’Agramunt, Llibreria Blanquerna de Madrid, a la Kur Gallery de Donosti i al Centre d’Estudis Catalans de París. Francesc Gabarrell
-
Marla Jacarilla és llicenciada en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València i màster en Produccions Artístiques i Investigació per la Universitat de Barcelona. Desenvolupa la seva obra mitjançant tècniques com l'escriptura, la performance, el curtmetratge o la vídeoinstal·lació, tot cercant contínuament punts de relació entre les arts plàstiques, les noves tecnologies i la literatura, per a desenvolupar una narrativitat fragmentada i salpebrada de ficció, on l'espectador és convidat a recompondre-la. Ha participat en workshops a càrrec d'escriptors, crítics cinematogràfics i artistes. És coeditora de "Contrapicado", revista de crítica i anàlisi cinematogràfic, i vicepresidenta de l'Associació Catalana de la Crítica i l'Escriptura Cinematogràfica (ACCEC). Ha col·laborat en publicacions artístiques, cinematogràfiques i literàries com "Paesaggio", "A*Desk", "Caimán, Cuadernos de cine", "Sofilm", "El Rayo Verde Apuntes Cinematográficos", "Culturaca", "Miradas", "Cortosfera", "Sala1" o "PliegoSuelto", entre d'altres. Font: marlajacarilla.es -
Daniel Jacoby viu i treballa a Barcelona. Es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (2008) i és màster en produccions artístiques i investigacions a la mateixa universitat. Entre les seves exposicions individuals destaca «AdenOrr» (Museu de I'Empordà, Figueres, 2010), «Métodos» (Square Studio, Barcelona, 2009), «Pdtpe20dfelpl00a» (cicle «Obsessions», Museu Abelló de Mollet del Vallès, 2009) i «Métodos hacia el Mar» (Lima. 2009). Ha participat en diverses exposicions col·lectives, entre les quals assenyalem la seva participació a la fira «ARCO» (Galeria Toni Tàpies, Barcelona, 2010), «Fax» (CC Sant Andreu, Barcelona. 2010), «La Enfermedad de la Escritura» (Centre d'Estudis i Documentació del MACBA, Barcelona, 2009) i «leppelin 2008: Sordera» (Mirador del CCCB, Barcelona, 2008). Ha rebut premis i beques com el Premi Injuve per la Creació love (Madrid, 2009), el primer premi Miquel Casa blancas (Barcelona. 2009) i I'ajuda per a projectes d'arts visuals Cajasol (Sevilla, 2009). L'any 2007 va rebre la beca per a la Creació Artística (Fundació Guasch Coranty, Barcelona). Glòria Picazo
-
Andrés Jaque viu i treballa entre Madrid i Nova York. Dirigeix l'estudi Andrés Jaque Architects, juntament amb l'Office for Political Innovation. A més és docent de disseny avançat a l'Escola de Graduats d'Arquitectura, Planejament i Preservació GSAPP, a la Universitat de Columbia (EE.UU). Ha realitzat conferències arreu del món i, des del 2012, el projecte "IKEA disobedients" ha esdevingut la primera performance arquitectònica en formar part de les col·leccions del MoMA de Nova York. En aquesta línia, el seu estudi fou premiat amb el Lleó de Plata de la Mostra Internazionale di Architettura de la Biennal de Venècia 2014, i el 2016 rebé el Frederick Kiesler Prize for Architecture and the Arts. Glòria Picazo -
Pintor d'origen madrileny i germà del també pintor José Jiménez Fernández, va estudiar a l'Escuela Especial de Pintura, Escultura y Grabado de San Fernando de Madrid i posteriorment va ampliar la seva formació a París. Es va especialitzar en la pintura d'animals domèstics i aus de corral, un gènere relativament poc desenvolupat a Espanya i que el féu mereixedor de diverses medalles i reconeixements a diverses Exposicions Nacionals de Belles Arts (1858, 1860, 1862, 1878 i 1895) i Internacionals (Baiona 1864 i Viena 1873). No obstant això, també va cultivar el retrat, i fou distingit amb el nomenament de comanador del reial orde de Carles III. Morí a Osca el març de 1931. Font: Enciclopedia del Museo del Prado -
Pintor madrileny i germà del també pintor Federico Jiménez Fernández, va iniciar la seva formació artística l'any 1861 de la mà de Carlos de Haes a l'Escola Superior de Pintura de l'Acadèmia de Sant Fernanado de Madrid. L'any 1864 va assistir per primera vegada a una Exposició Nacional, presentant quatre paisatges dels voltants de Madrid que el feren mereixedor d'una menció honorífica especial i del prestigi que un d'ells passés a formar part de la col·lecció del Museo del Prado. L'any 1865 va viatjar a París, on va pintar uns paistages que, en retornar a Espanya l'any 1867, presenta a l'Exposició Nacional. Un d'ells, Paisaje de las Cercanias de París, va aconseguir una menció honorífica i fou adquirit per l'Estat. Tres anys després de la seva mort —prematura, l'any 1873, quan comptava 27 anys— se li va realitzar una exposició-homenatge a l'Exposició Nacional de 1876. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
-
Josep Jové va néixer a Lleida el 1915 i va residir temporalment a Tarragona fins després de la Guerra Civil. Un cop finalitzat el conflicte retornà a Lleida, on residí fins la seva mort accidental l'any 1978 i on es dedicà professionalment a la comptabilitat. No obstant això, fou una figura molt activa de la vida cultural lleidatana de postguerra: fou membre fundador del Centre Excursionista de Lleida i membre actiu del Cercle de Belles Arts, així com de la Societat Fotogràfica de Lleida. Gran aficionat a la fotografia, el seu fons fotogràfic és molt extens i divers, destacant-ne especialment els retrats i imatges documentals de la Lleida dels anys cinquanta. L'any 2017 una mostra representativa del seu treball fou incorporada a la col·lecció del Museu. Aida Lesan / Esther Solé -
Àngel Jové fou un artista pluridisciplinari i un dels principals noms de la creació contemporània a Catalunya. Un cop superada l’etapa dins el Grup Cogul (Lleida, 1964), Jové ultrapassa el marc estrictament local i marxa a Barcelona, on desenvolupa un paper molt significatiu en l’eclosió dels nous discursos artístics sorgits a Catalunya i l’Estat a l’empara del Maig del 68, convertint-se en un precoç impulsor de la proliferació de pràctiques que posen en qüestió l’activitat artística com a productora d’objectes, en favor dels processos de creació que els fan possibles. Després de la seva participació en accions i treballs premonitoris del conceptualisme català —alguns dels quals mostrà a la Petite Gallerie de l’Alliance Française de Lleida juntament amb Sílvia Gubern, Antoni Llena i Jordi Galí — Àngel Jové s’endinsa, al llarg dels anys setanta, en una línia de treball marcadament metafísica en què destaca l’ús de la fotografia com a element integrador d’una particular iconografia. Des d’aleshores hem pogut ser espectadors de la multiplicitat de registres creatius de l’artista lleidatà que, des del seu interès per les arts en general, va desenvolupar en múltiples disciplines. El disseny, on realitzà tant projectes de grafisme con d'il·lustració i interiorisme, el cinema (al costat del director Bigas Luna), les instal·lacions, el vitrall i la pintura, amb la qual ha fet exposicions arreu del món Les obres d’Àngel Jové es caracteritzen per ser treballs molt experimentals, ja sigui des de l’abstracció com des de la figuració. Ha rebut nombrosos premis i mencions arreu de l'estat espanyol per a una de les personalitats més singulars de la plàstica catalana actual. Ha participat en bona part de les primeres mostres d’art conceptual a Catalunya: a la Sala Gaspar de Barcelona (1966); el Jardí del Maduixer de Barcelona (1968-1969), juntament amb Sílvia Gubern, Jordi Galí i Antoni Llena (era el lloc on vivien i treballaven aquests artistes); la Petite Galerie de Lleida (1968 i 1970); el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya a Barcelona (1969 i 1970) i la Sala Vinçon de Barcelona (1975). Ha realitzat exposicions retrospectives com la del Museu d’Art Jaume Morera de Lleida (1985) i la Fundació Joan Miró de Barcelona (1989). Francesc Gabarrell -
Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona l’any 1985, Jordi Jové culmina uns estudis que va iniciar sota els postulats analítics i reflexius que encapçalava el pintor Hernández Pijuan, i en els quals va viure la irrupció de la transvanguarda italiana i el neoexpressionisme alemany, la nova figuració espanyola i la influència de figures cabdals de l’art al nostre país com Miquel Barceló, Ferran Garcia Sevilla i Xavier Grau. Noms que el porten a un retorn cap a una figuració revisionista, rabiosa, gestual, matèrica, a cops intranscendent, banal i, sobretot, irònica. La seva obra pictòrica es caracteritza per una diversitat d’estils, conseqüència directa d’una utilització heterogènia i complexa dels materials i del domini de la tècnica en l’acte de pintar. Jordi Jové és considerat per la crítica com un dels exponents més significatius de la nova generació d'artistes lleidatans dels anys 80. En les seves primeres creacions ja s'evidencia el protagonisme que prenen tècniques i procediments, superposades al tema a tractar amb un marcat expressionisme, que pren la forma d'accions directes sobre la tela, embrions de posteriors treballs amb collage i assemblage, tot generant un discurs eclèctic que connecta amb l'art d'avantguarda de mitjans del segle XX. Becat diverses vegades durant els anys 80 i 90 (Diputació de Lleida, 1982; Joves artistes de la Generalitat de Catalunya, 1984; Beca de paisatge a Segòvia, Facultat de Belles Arts de Barcelona, 1985; Diputació de Lleida, 1992) el retorn de l’artista a Lleida, com a professor de l'Escola Municipal de Belles Arts, es clau per a consolidar una nova visió artística en una ciutat que maldava per redefinir-se. Des de finals dels anys vuitanta fins a l’actualitat la seva obra s’ha exposat a Lleida, Barcelona, Girona, Reus, Tortosa, Mataró, Madrid, Foix, Frankfurt i Shangai entre d’altres. I està present en diferents col·leccions, com les del Museu d’Art Jaume Morera de Lleida, BBVA, Ajuntament de Fraga, Centre de Lectura de Reus, Universitat de Lleida, Reial Acadèmia de Belles Arts i Fundació Ynglada Guillot. Jordi Jové ha guanyat el 1r Premi de Pintura al Certamen Nacional d’Arts Plàstiques l’any 1982, i del 53è Premi Internacional Ynglada Guillot de la Fundació Vila Casas el 2015. Actualment viu i treballa a Molins de Rei. Francesc Gabarrell -
Kaoru Katayama viu i treballa a Espanya des del 1992, on s'ha llicenciat en belles arts per la Universidad de Salamanca. Entres les seves exposicions individuals destaquen «Te Quiero Mucho» (Galería Tomás March, Valencia, 2009), «Walking 50ng» (Espacio líquido, Gijón, 2009) i «Sobremesa» (Casa Pemán, Cadis, 2008). Ha participat en exposicions col•lectives com «Global izados. Perspectivas sobre la Sociedad de Consumo en la Colección MUSAC» (Sala de Exposiciones de la Diputación de Huesca, 2009) o <cln_ter_ va_'o» (Sala de Hospedería de Fonseca, Universidad de Salamanca, 2009). Amb l' obra "T echnocharro" va rebre el premi Arco per a joves artistes de la Comunitat de Madrid (2006) i el primer premi del FIAV04 (Festival d'lmatges Artístiques, Mila, 2004). L'any 2009 va ser becada per Generación 09 (Caja Madrid). Glòria Picazo
-
Sodia Laarbi Lahsen-Aachiri, coneguda artísticament com a Sohad Lachiri, és una pintora egípcia que va iniciar la seva trajectòria artística l'any 1988 a sales com la del Cercle de Belles Arts de Madrid o la Galeria Sala Alta de Conca. Posteriorment, va exposar a la Galeria del Segle XV de Segòvia, al Centre Cultural Egipci d'Estudis Islàmics de Madrid i a la Galeria Terme de Madrid. A banda, la seva obra s'ha pogut veure a l'Institut Cervantes d'Amman (Jordània), a la Fundació Josep Llorens Artigas, a Arco'95 i 98 i al Museu Nacional d'Art Modern del Caire entre d'altres. Francesc Gabarrell
-
José Lapayese del Río va néixer a Madrid i es va iniciar en la pintura al taller del seu pare, José Lapayese Bruna, dedicat a la pintura i la restauració. Seguidament, va estudiar arts i oficis a Madrid i belles arts a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, on residí durant uns anys. Gràcies a diverses beques governamentals va ampliar els seus estudis a Itàlia, França, Anglaterra i Holanda. La seva obra ha anat evolucionant de la figuració a l'abstracció i l'informalisme, sobretot després d'un viatge a París l'any 1952. Posteriorment retorna a la figuració amb una obra —essencialment de paisatges i arquitectures— més propera al constructivisme formal. Des del 1950 participa en exposicions nacionals i estrangeres, destacant especialment les tres Biennals Hispanoamericanes de 1952, 1954 i 1956. La seva obra ha estat reconeguda amb diversos premis, entre els que cal mencionar la Medalla Morera de l'any 1974. Font: Xilocapedia.org
-
-
Pintor vinculat a l'escola de paisatge de Madrid i, per extensió, amb Jaume Morera. Fou per la via del pintor lleidatà que l'obra de Latorre entra a les col·leccions del Museu, situant-lo com un representant més del paisatgisme realista que es va practicar a les primeres dècades del segle XX com a resposta al tradicionalisme i formalitat que l'acadèmia havia propugnat fins aquell moment, tot aplegant un èxit més que considerable entre les classes acomodades de l'època. Esther Solé
-
Després de lIicenciar-se en Belles Arts per la Universitat del País Basc I'any 1995 i de ser seleccionada per a la XVI edició de la Muestra de Arte Joven de Madrid (2000), els seus dibuixos murals de grans dimensions, a través dels quals narra històries tràgiques que segueixen la tradició artística d'una estètica del sinistre, s'han pogut veure en mostres tant individuals (Fundación Bilbao-arte, Bilbao, 2001 i La Casa Encendida, Madrid, 2003) com col·lectives (Gure Artea 2002, Bilbao, The Drawing Center de Nova York, 2003 i a la Sala Amadís de Madrid, 2003). L'any 2002 fou becada per la Fundación Marcelo Botín de Santander i, a I'any següent, ho fou novament, en aquesta ocasió per la Fundación Endesa. Des de llavors que viu i treballa a Nova York. La forma personal de dibuix que ha desenvolupat li ha permès establir un diàleg amb la història de l'art, les dimensions emocionals de la comunicació artística i els fenòmens socials. La seva estètica, que es basa en un blanc i negre rigorós, s'articula a través d'estratègies narratives subtils que entrellacen diferents peces individuals amb les quals reconfigura, mitjançant un mode iconogràfic de l'escriptura, l'estructura mural de l'espai expositiu. Glòria Picazo
-
Nadine Lefebure fou una poeta surrealista francesa, de qui es tenen relativament poques notícies de la seva trajectòria vital. Va publicar els seus primers textos a la revista d'avantguarda filodadà "Les Réverbères", i posteriorment es compta entre els fundadors —junt amb Jean-François Chabrun, Noël Arnaud, Christian Dotremont o Robert Rius, entre d'altres— de la revista surrealista" La Main à Plume". Aquesta publicació i col·lectiu produeix, en quatre anys i en semiclandestinitat, una desena de publicacions col·lectives i una trentena de plaquettes, però la iniciativa es veié truncada per l'efecte devastador de la Segona Guerra Mundial sobre els seus dinamitzadors, la majoria morts o exiliats. Lefebure, per contra, va sobreviure al conflicte i va continuar publicant poesia salpebrada d'evocacions a viatges, alguns dels quals realitzats en embarcacions a vela. Esther Solé
-
Ferran Lega Lladós és artista sonor, investigador i professor universitari amb més de quinze anys d’experiència en el camp de la recerca, producció i experimentació artística. Doctor en Belles Arts i premi extraordinari de doctorat, Universitat de Barcelona. Des del 2019 combina la producció artística en art sonor amb la docència d’assignatures d’art digital del Grau en Disseny Digital i Tecnologies Creatives de la Universitat de Lleida. Forma part del grup de recerca artística aplicada Grup de Treball de les Ecologies del Delta del Llobregat i del Grup de Recerca i el grup de recerca acadèmic I+D Interacció Persona Ordinador i Integració de Dades (GRIHO, Universitat de Lleida). Ha participat i impartit conferencies en simposis internacionals i al Màster d’art sonor de la Universitat de Barcelona. L’any 2009 guanya la beca Taller de la Fundació Botín per realitzar una residencia amb Jannis Kounellis i mostrar l’obra resultant a la seu de la Fundació a Santander. Ha rebut altres beques per part d’institucions com la residència del Centre d'Art Terres de l'Ebre-Lo Pati (2016), CMMAS, Centro Mexicano para la Música y las Artes Sonoras (2017), i és el guanyador de la II Biennal Larva de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. També ha realitzat tallers de visualització del so a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, al Màster On-Mediation (2022) i al Centre d’art la Panera de Lleida (2014). Ferran Lega
-
Pintor que, tot i realitzar estudis de medicina a la Universitat de Valladolid, l'any 1968 decideix dedicar-se per complet a la pintura. L'any 1972 es trasllada a París on estudia el primer any d'Arts Plastiques et Sciencies del Art i pren contacte amb el moviment "Supports-Surfaces". Torna a Espanya l'any 1976 i col·labora en el moviument del grup Trama, encapçalat per Mercelin Pleynet, però l'any 1985 es trasllada a Nova York gràcies a una beca i al seu retorn a Espanya és nomenat degà de la Facultat de Belles Arts de Conca. Conrea la pintura de caire informalista, en què s'atorga una gran importància al gest i en la qual, en ocasions, apareixen tímides referències figuratives. Francisco Calvo Serraller
-
Pintor, escultor i gravador, fill del suís Emilio Lhardy, fundador i primer propietari del famos restaurant Lhardy de Madrid que el pintor heretaria al 1887. Aquesta circumstància va marcar la seva personalitat i la dimensió pública com a pintor entre una nombrosa i diversa clientela que, juntament amb l'extraordinària fecunditat de la seva paleta i el caràcter un xic diletant del seu art, van difondre els seus paisatges entre amics, coneguts i membres de tota la burgesia i aristocràcia madrilenya. Va iniciar la seva formació a França, i la va continuar a Madrid, a l'Escola de Belles Arts de San Fernando, on va ser deixeble de Carlos de Haes. Un deixeble especialment proper al mestre hispanobelga, tal com ho demostra el fet que fou nomenat marmessor, junt amb Jaume Morera, del seu testament. Molt aviat va començar a concórrer a les Exposicions Nacionals de Belles Arts, on va aconseguir la tercera medalla el 1878, amb el quadre "Paisage de los Pirineos", i el 1890 per "Pinos de la costa de Asturias". El 1901 va obtenir la segona medalla pel quadre "Primavera". També va participar a les exposicions organitzades pel Cercle de Belles Arts de Madrid i la Internacional de Panamà de 1916, en què va obtenir medalla d'or. Com a il·lustrador, va il·lustrar amb els seus gravats la revista "Blanco y Negro" o "La Iustración Española y Americana". La seva obra està representada a la Calcografia Nacional i al Museu del Prado. Jesús Navarro -
Ella Littwitz és una artista visual i fotògrafa israeliana que viu i treballa a Berlín, Gant i Israel. Llicenciada en Belles Arts per l'Acadèmia Bezalel d'Art i Disseny l'any 2009, les seves propostes són d'una factura acurada i una poètica captivadora. L'artista se serveix d'aquests treballs per explorar la perillositat de la recerca artística i, des d'una mirada crítica i dissident, jutjar la narració hegemònica de la història recent de la seva terra natal i del conflicte entre Israel i Palestina. Fent ús de l'arqueologia i la biologia, Littwitz posa en evidència que el domini polític, econòmic i social que els colons jueus exerceixen sobre terres palestines estén les seves arrels cap a la presa de control sobre l'orografia i la botànica pròpies del territori ocupat i, en darrer terme, sobre el seu patrimoni material i immaterial. Cèlia del Diego -
Èlia Llach, llicenciada en Belles Arts i posterior DEA (Diploma d´Estudis Avançats) per la Universitat de Barcelona. Estudis d'Escenografia a l'Escola Massana i al “Teatro de la Cuarta Pared” de Madrid. Gestió de Projectes Escènics a l'Institut Nacional d'Arts Escèniques de Madrid (INAEM). Màster en Comunicació i Crítica d'Art a l'especialitat de Mercats de la Cultura de la Universitat de Girona.La seva obra s'ha exposat recentment a l'espai La Virreina. Centre de la Imatge (2022) i al MNAC (2020). Èlia Llach
-
Martin Llavaneras ha exposat individualment a Blue Project Foundation, Barcelona, del 18 de març al 5 de maig de 2016. També ha realitzat una residència al Centre d’Art i Natura de Farrera, i el Centre d’Art La Panera li ha produït la mostra «Humus recalls curvatures», entre l’1 de març i el 30 d’abril de 2017, que també es va poder veure a l’Espai 13 de la Fundació Miró de Barcelona, del 14 de juliol a l’11 de setembre de 2017. Javier Martín Llavaneras -
Antoni Llena és —juntament amb Àngel Jové, Sílvia Gubern, Jordi Galí i Albert Porta (posteriorment conegut com a Zush i EVRU)— un dels pioners de l’art conceptual a Catalunya durant els inicis dels anys seixanta. Obres com ara les Escultures dissecades, l’Estel fugaç, Caspa o la sèrie de fotografies de l’acció realitzada a La Petite Gallerie de l’Alliance Française de Lleida preludien, des de allò que Alexandre Cirici va denominar com a "art pobre", el moviment conceptualista que dominarà bona part dels anys setanta, moment en què Llena renuncia a la pràctica de l’art, en un silenci plàstic que durarà gairebé deu anys, fins a la dècada dels vuitanta, quan comença el seu treball sobre papers monocromàtics retallats en què, progressivament, anirà apareixent el color. Els anys noranta es caracteritzen per una continuació en el concepte de pintar amb materials pobres (paper, pedres, cel·lofana, gomes, etc) als quals sotmet a un procés de manipulació que dóna com a resultat una obra minimalista carregada de contingut poètic. És el moment en què trobem les seves grans sèries, com per exemple Et in Arcadia Ego i Preposicions, i alguns dels projectes d’escultura pública més importants, com ara els que va realitzar l’any 1992 a la Vila Olímpica de Barcelona i l’any 2002 al pati de l’ajuntament d’aquesta ciutat a la Plaça Sant Jaume. Llena és un creador inclassificable, l’obra del qual— poc coneguda en els cercles artístics oficials i difícil d’inserir en l’art que es realitza durant els anys vuitanta i noranta— esdevé crucial per a mostrar una de les trajectòries individuals més interessants i radicals de l’art contemporani a l’Estat Espanyol, hereva de tota la tradició d’investigació plàstica iniciada durant els anys trenta a Catalunya per Miró, Ferrant i Cristòfol. Francesc Gabarrell -
Rafael Llimona fou fill de Josep Llimona. Inicià estudis d’arquitectura, però seguí la carrera de director de jardins a l’Escola Superior de Bells Oficis. Fou deixeble de Francesc d’A. Galí, i viatjà a París, Bèlgica i Itàlia i, després d’una nova estada a París (l'any 1922), s’inicià la seva vocació pictòrica, havent observat els impressionistes. Centrat en el paisatge —sobretot d’Olot i d’Horta (Barcelona)—, la figura —especialment femenina—, l’interior i la natura morta. Féu diverses exposicions individuals amb el grup de la Sala Parés a Barcelona i a Madrid. Fou premi extraordinari de l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Barcelona de 1941. Font: Enciclopèdia Catalana -
Núria Llimona va ser una pintora catalana, neboda del també pintor Josep Llimona. Interessada per la pintura de ben jove, durant els anys trenta estudià a l'Escola Oficial de Belles Arts de Barcelona, finalitzant-los un cop acabada la Guerra Civil i obtenint el títol oficial que li permeté dedicar-se a la docència durant quinze anys en aquella mateixa escola, situada llavors al final de la Via Laietana. Fou una reconeguda paisatgista, que fugí de les avantguardes i que s'especialitzà en pintar el paisatge urbà de Barcelona. Va conrear la natura morta, la figura i, especialment, el paisatge, dins d'un estil naïf constructiu i postimpressionista. Fou presidenta del 9è i 10è Saló Femení de l'Art Actual, i va exposar individualment a sales emblemàtiques de Barcelona, com les Galeries Syra, la Sala Nonell i la Sala Parés, i també va participar en diverses mostres col·lectives, obtenint diversos premis i reconeixements, com la Medalla Morera de 1960, la Creu de sant Jordi de l'any 2000 o la Medalla d'Honor de Barcelona l'any 2006. Font: Viquipèdia
-
Entre els anys 1965 i 1968 Robert Llimós s’inicia com a pintor dins la Nova Figuració en un camí que el durà, després d’un parèntesi d’experimentació conceptual que abasta del 1969 al 1973, cap a una figuració expressionista amb un important predomini del color. A més de la pintura, la seva obra inclou també l’escultura i el gravat. Entre els anys 1975 i 1983 resideix a Nova York i, actualment, viu a Barcelona. La Generalitat de Catalunya li atorgà l’any 1994 el Premi Nacional d’Arts Plàstiques. Francesc Gabarrell
-
Pere Llobera es va formar en Belles Arts a la Universitat de Barcelona, entre 2006 i 2007 va ser artista en residència a l'acadèmia nacional d'arts plàstiques d'Amsterdam (Rijksakademie van beeldende kunsten) i entre 2011 i 2012 ho fou a Hangar, el centre obert per a la recerca i la producció artística impulsat per l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya. Per bé que arrela en el món de la pintura, Llobera es reconeix com un artista visual arran de la seva voluntat de desbordar els límits de la disciplina. La seva obra presenta una gran càrrega conceptual, subratllant la bellesa i inutilitat d'allò que s'hi presenta. Segons ell mateix, la seva obra és un magatzem de conflictes, on vol fer neteja per a poder ser feliç. La seva obra es troba present en diverses col·leccions públiques i privades, especialment a catalunya, l'estat espanyol i els Països Baixos, justament els indrets on es concentra la major part de la seva activitat expositiva. Esther Solé -
Pintor, dibuixant, il·lustrador gràfic i dissenyador. Realitzà els seus primers estudis a l'Escola del Cercle de Belles Arts de Lleida i posteriorment s'especialitzà en disseny gràfic, disciplina a la que ha dedicat la seva activitat professional tot produïnt dissenys pel món editorial i publicitari. Fou un dels artistes que presentaren obra a la Petite Galerie: l'any 1969 presentà per primera vegada una mostra de disseny gràfic, amb logotips, marques i il·lustracions per a llibres. Fou finalista del Premi de Dibuix Joan Miró dels anys 1976, 1978 i 1979 i la seva obra pictòrica, plenament emmarcada en l'abstracció del darrer terç del segle XX, s'ha donat a conèixer mitjançant diverses exposicions individuals i col·lectives per diversos espais del país. Esther Solé -
Nascut a Lleida l’any 1857, Carles Llobet viurà a la capital de Ponent fins al 1872, quan fixarà la seva residència a Barcelona. A la Ciutat Comtal esdevindrà un dels màxims exponents d’aquells creadors anònims que, dins de l’estructura laboral dels tallers, durien les arts decoratives del Modernisme català a la seva màxima expressió. Llobet es vinculà inicialment als principals tallers barcelonins d’escenografia (Taller de Mariano Carrera, del Liceu, de Francesc Soler i de Juan Francisco Chia) i col·laborà amb els tallers de daurats de Joan Serrado i de vitralls d’Antoni Rigalt, fins que entrà al taller d'Hermenegildo Miralles, dins del qual, a més de dibuixant i director artístic de totes les branques creatives, fou el responsable de la decoració de l’Hotel Terminus de Puig i Cadafalch, de l’Hotel Colón d’Audet i del restaurant Torino de Gaudí, entre d'altres. Jesús Navarro
-
Encara que nasqué i morí a Barcelona, Carles Llobet Raurich manté un vincle molt estret amb la ciutat de Lleida, molt especialment a través de la figura del seu pare, el també pintor Carles Llobet Busquets. Llobet Raurich es va formar a l'Escola de Llotja, on va ser alumne de Fèlix Mestres i Francesc Labarta. Al llarg de la seva etapa formativa —abans de l'esclat de la Guerra Civil— va viatjar amb freqüència, visitant diversos indrets d'Espanya, la Catalunya Nord, París, el nord d'Itàlia i Roma, on es va familiaritzar amb el patrimoni artístic i arquitectònic local. Paral·lelament, també va participar en diverses exposicions col·lectives, tant a Barcelona com Madrid, i als anys trenta es va iniciar en la pràctica de la pintura mural. Exiliat a Xile l'any 1939 com a conseqüència de la Guerra Civil, hi va romandre fins l'any 1948. Exercí la docència a la Universidad Católica de Santiago, ocupant la càtedra d'arts aplicades entre 1941 i 1943 i practicant el retrat amb molt bona acollida per part del públic i la crítica. L'any 1948 retorna a Catalunya el 1948, moment en què s'inicia la seva etapa més fèrtil com a muralista arran de l'increment de la demanda d'aquesta tipologia d'obres en entorns religiosos, circumstància que el converteix en un dels muralistes més destacats de la recuperació de l'art religiós català de postguerra, especialment a Barcelona i rodalies. Juan Manuel Nadal Gaya -
Francesca Llopis és una figura clau en el desenvolupament de la contemporaneïtat i els nous discursos artístics durant els anys 80 i 90 al nostre país. Ha desenvolupat el seu treball des de principis dels anys 80 a Barcelona, a través de diferents tècniques i formats: de la pintura al disseny, la instal·lació, la fotografia i el videoart. Formada a l'escola EINA, les seves obres giren al voltant dels viatges i la natura, i al llarg de la seva carrera ha col·laborat amb altres artistes com Barbara Held i Robert Wyatt. Ha exposat a diferents llocs del món amb la seva pintura, les seves intervencions a l'espai públic, les seves estructures efímeres que evoquen forats orgànics, o amb instal·lacions de neó. Conserven la seva obra museus com ara el Museu d'Art Contemporani de Barcelona, el Museu de Terrassa, el Museu d'Art de Sabadell o el Museu d'Art Modern de Tarragona. Actualment desenvolupa la seva activitat entre Barcelona, Japó i Corea. Recentment treballa de manera més intensa la instal·lació amb la pintura per expressar les diferents opcions humanes, i més que humanes, a través de les constel·lacions en l’espai, amb el paper, les tintes i altres elements. Francesc Gabarrell -
Figura molt discreta del panorama cultural i artístic lleidatà de la postguerra i el primer franquisme, apareix documentat com a membre de la junta del Cercle de Belles Arts al costat de J. M. Álvarez Pallàs, Josep Sol Vallespí, Francesc Porta Vilalta, i Josep M. Solà i Camps. Esther Solé
-
Pintor inscrit dins del moviment informalista català, caracteritzat per una intensificació de la recerca matèrica i amb una evolució diferenciada respecte altres nuclis informalistes del món. L'obra de Llucià s'inclou en l'anomenada tendència espacial d'aquest informalisme (a la que també s'adscriu l'obra d'artistes com Ràfols Casamada) i en ella destaca l'ús del collage, especialment amb paper d'estany o planxa de llautó, sempre dins d'una estructura geomètrica despullada i canalitzada per incisions molt netes que imprimeixen dinamisme a l'espai. L'art de Llucià revela un absolut afany de puresa, factor aquest que, juntament amb la utilització dels materials anteriorment esmentats, el situa en un àmbit particular respecte els artistes que l'envoltaren. Fou un dels fundadors del Cicle d'Art Avui, creat amb la intenció de fer evolucionar l'informalisme a partir d'apropar-lo a un públic majoritari tot mantenint, alhora, l'equilibri entre allò formal i allò conceptual. Aquest grup realitzà una dotzena d'exposicions entre Catalunya i Copenhaguen (1962-1964), i foren els creadors del Premi de Dibuix Joan Miró, encara avui dia el premi de dibuix més reconegut a nivell internacional. Francesc Gabarrell
-
Rogelio López Cuenca va néixer a Nerja (Málaga) l'any 1959 i, després de realitzar estudis de Filosofia i Lletres, va presentar la seva primera exposició individual a la Galeria Juana de Aizpuru de Madrid I'any 1988. Des d'aleshores ha realitzat nombrases exposicions, tant individuals com col·lectives, peró el seu treball pictòric posseeix en aquests moments una dimensió molt més vasta gracies a intervencions en espais públics a ciutats com Madrid, Sevilla, Basilea, Malmö, Málaga, O Porto i I'Hospitalet, entre d'altres. El seu treball està basat en el lIenguatge dels mitjans de comunicació amb una forta càrrega política i és present en col·leccions com les de I'IVAM de València, el MACBA de Barcelona, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid i el Museo de Bellas Artes de Álava, entre d'altres. Glòria Picazo -
Juan López Díezneix el 1979 a Alto Maliaño (Cantabria). Es va lIicenciar en Belles Arts per la Universitat de Castella-Ia Manxa (2002) i va cursar estudis de doctorat en Art i Investigació a la mateixa universitat. En els últims anys ha realitzat diverses exposicions individuals, entre les quals destaquem «Retrovisores» (Bellevue, Áustria, 2009), ,duan López» (Sala Naos, Santander, 2009), «Hoy No Aspiro a Nada» (Espai 13. Fundació Joan Miró, Barcelona, 2008) i «Numerosis» (Galería La Fábrica, Madrid, 2008). Ha participat en exposicions col•lectives com «Quizás me Puedas Contar Otra Historia» (intervencions, ForoSur, C.lceres, 2009), «Capital>. (exposició tipografica, TaiBox, Madrid, 2009), «Área Compartida» (Artecán, Santander, 2008) «Existencias» (MUSAC, Lleó, 2007). El seu treball ha estat reconegut amb premis i beques, com el Premio Cantabria (concurs d'arts plastiques del govern de Cantabria, 2008), el premi Altadis d'Arts Plastiques (2007) i un accessit al certamen audiovisuallNJUVE (2003). L'any 2004 va rebre la beca d'Arts Plastiques de la Fundación Marcelino Botín Glòria Picazo
-
Valeriano López viu i treballa a Granada. És lIicenciat en Belles Arts per la Universitat d'aquesta ciutat i titulat en Arts i Oficis, especialitat de tapissos. Entre les seves exposicions individuals destaquen "La Ciudad Desorient(aliz)ada" (Galería Juana de Aizpuru, Madrid. 2007). "Granada de Mano" (Palacio de los Condes de Gabia. Granada. 2006) i "Aldea Fatal" (Centro Andaluz de Arte Contemporáneo, Sevilla, 1999). Entre les seves exposicions col•lectives podem assenyalar "Identidades Críticas" (Patio Herreriano. Valladolid, 2006). "Ladies & Gentlemen .. :' (Centre d'Art la Panera. Lleida. 2007) i "Anamnesi. Encrucijadas de la Memoria y Astucias de lo Real" (Nave de Sagunto. Biennal de Venécia, 2007). També ha participat en activitats audiovisuals i escéniques com t:á última cinta de /(rapp de Samuel Beckett. per al grup de teatre Yo No. en qué va realitzar la imatge i el disseny de I'obra (2000). Ha rebut diversos premis de cinema, com ara el primer premi al Festival de Vídeo de Navarra (1997). Glòria Picazo
-
López Mezquita va néixer a Granada en el si d'una família de comerciants. Als 9 anys va iniciar la seva formació al taller de José Larocha i als 13, quan la seva família es trasllada a Madrid, la continua a l'Escola de Pintura i Gravats, on fou deixeble de Cecilio Pla i José Larrocha. L'any 1901 va rebre la medalla d'or de l'Exposició Nacional de Belles Arts, i gràcies al mecenatge de la infanta Isabel de Borbó va viatjar per Bèlgica, Holanda, Anglaterra i França, retornant a la seva terra natal el 1905 per consolidar la seva carrera en l'àmbit de la retratística. Fou un dels fundadors de l'Associació Espanyola de Pintors i Escultors (1910), en una època en què també fou nomenat acadèmic de San Fernando. Tanmateix, el 1926 va traslladar-se als Estats Units i va guanyar fama internacional, esdevenint membre de la Hispanic Society —hi pintà una sèrie de retrats— i de les acadèmies de belles arts de Lisboa, Anvers i Cuba. Va retornar a Espanya l'any 1952, morint a Madrid dos anys després. Jesús Navarro -
Bernardo López va ser fill del pintor Vicent López i germà del també pintor Luis López Piquer, amb qui va treballar a la Catedral d'Oriola. Com el seu pare, es va especialitzar en el retrat i va continuar l'estil d'aquest, ingressant a l'Acadèmia de San Fernando el 1825. Gràcies a la influència paterna va aconseguir entrar a treballar al palau reial. D'altra banda, fou director d'estudis de l'Acadèmia de San Fernando des de 1844, presidint la secció de Pintura entre 1845-1874, i també fou pintor de Cambra d'Isabel II el 1843 i Primer Pintor des del 17 de febrer de 1858 fins la revolució de 1868. Font: Viquipèdia -
Nascut a Lleida el 1950, Alfons López es va iniciar com a dibuixant d'historietes quan tot just comptava vint anys. Va practicar la historieta còmica a capçaleres cèlebres com "TBO", a més de freqüentar-ne d'altres de més càrrega política com "Papu"s o "El Viejo Topo". Va dirigir publicacions com "Cul de Sac" o "Más madera!" i va aportar pàgines a d'altres com "Rambla", "Titanic", "Caníbal", "Cimoc", la francesa "Fluide Glacial" o "El Jueves". Al llarg de la seva dilatada carrera s'ha deixat veure en dotzenes de revistes i diaris com "Cavall Fort", "La Vanguardia", "El Periódico de Catalunya", "Avui", "Diari de Barcelona" o "Público". Ha publicat àlbums com "Asesinato en la mezquita" (1996), "Color café" (1998), "La saga de Chaves" (2004), "Políticamente incorrecto" (2005), "Silencios. La juventud del Capitán Trueno" (2006), "Estraperlo y Tranvía" (2007), "Políticamente incorrecto" (2005) o "Malvados e imbéciles" (2015), una bibliografia que ha desenvolupat sol o en col·laboració amb altres autors com Rafel Vaquer, Xavier Roca, Joan Aliu, Manel Fontdevila, Andreu Martín, Pepe Gálvez o Joan Mundet. L'any 2011 va guanyar el Premi Nacional de Còmic de Catalunya amb el llibre "Miguel Núñez: mil vidas más", signat junt amb Pepe Gálvez i Joan Mundet. I el 2017 va guanyar el Premi Junceda d'Il·lustració a la millor novel·la gràfica publicada l'any 2016 per l'obra titulada "El solar". Ediciones la Cúpula -
Fundador i promotor del Cercle de Belles Arts de Lleida, va ser un dels primers alumnes de la seva escola, on va entrar en contacte amb Leandre Cristòfol i va cursar estudis de pintura amb Magí Serés. L’obra de Lordán, fruit d’una realitat especifica, responia a un ambient artístic molt condicionat per la societat local on es desenvolupava. Va participar en diferents exposicions de final de curs de l’Escola del Cercle de Belles Arts i en els autèntics “calaix de sastre” que eren les mostres organitzades pel règim a través de la “Obra Sindical de Educación y Descanso”. Juan Manuel Nadal Gaya
-
L'habilitat mostrada en el dibuix durant la seva infantesa a Almadén va permetre que Julián Lozano ingressés a l'Escola de Belles arts de Madrid als 13 anys, esdevenint un dels alumnes més destacats de Julio Antonio, de qui aprengué a treballar la fusta, l'escaiola i el marbre. Font: personasilustres.blogspot.com
-
Lucas Velázques és, sens dubte, l'artista romàntic espanyol que millor va copsar l'art de Francisco de Goya, erigint-se en el seguidor més important i apassionat de l'univers goyesc després de la mort del pintor aragonès. D'ell va aconseguir-ne assimilar l'essència fins a l'extrem de dificultar, en algunes ocasions, la correcta atribució en obres poc estudiades. Al segle XIX era mencionat com Eugenio Lucas Padilla o Eugenio Lucas el Viejo, i es va considerar que havia nascut a Alcalá de Henares. No obstant això, realment va néixer a Madrid, on va iniciar la seva formació artística a l'acadèmia de San Fernando. El seu descontentament pel classicisme de l'ensenyament acadèmic el va dur a estudiar directament als grans mestres de la pintura espanyola. Al Museu del Prado va copiar en diverses ocasions a Velázquez i sobretot a Goya, l'obra del qual marcaria definitivament el seu estil i personalitat creativa. Les composicions goyesques foren un filó extraordinari per al desenvolupament d'una pintura imaginativa, de passions desencadenades, visions fantàstiques i escenes d'un intens dramatisme, emmarcades en l'esperit romàntic més genuí: escenes de la Inquisició, aquelarres, bruixeries, manoles, toros i altres temes apresos de Goya, que constitueixen el nucli més interessant de la seva carrera artística. A més, l'any 1850 va pintar el sostre —actualment desaparegut— del Teatro Real de Madrid, i més tard la reina Isabel II el va nomenar pintor honorari de cambra i cavaller de l'ordre de Carles III. Pare del també pintor Eugenio Lucas Villaamil. Font: Enciclopedia del Museo del Prado -
Considerat un dels pioners del còmic underground, Nazario fou el creador de la primera portada de "El Vibora", la revista on publicarà la seva sèrie més coneguda, "Anarcoma", les històries d'un detectiu transvestit —meitat Humphrey Bogart, meitat Lauren Bacall segons el seu autor— on retrata la Barcelona canalla dels anys 70 i 80. Artista polivalent i amb una extensa trajectòria, després de publicar "Turandot" (1993) i "Alí Babá y los 40 maricones" (1993), aquesta última considerada la seva obra fonamental, Nazario s'acomiada del món del còmic per endinsar-se en altres facetes al voltant de la pintura, la fotografia i l’escriptura. L’obra de Nazario constitueix un sistema de pensament, una construcció ideològica associada a la contracultura i les propostes estètiques vinculades a la lluita pels drets i les llibertats del col·lectiu LGTBIQ+. Els seus dibuixos sorgeixen, en plena Transició i davant els ulls d’un país en convulsió, amb una vocació clarament política i combativa. L'any 2001 obté el Gran Premi del Saló Internacional del Còmic de Barcelona, el 2009 rep el Premi Pablo Ruiz Picasso de la Junta de Andalucia a la millor trajectòria en l'àmbit de les Arts Plàstiques, i el 2010 el Ministerio de Cultura li atorga la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts Nazario ha exposat al CAAC, Centro Anadluz de Arte Contemporaneo (2022), al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid (2011), a l'Art Center Berlin Fiedrichstrasse (2006), a l'Institut Cervantes de Brussel·les (2006), al MACBA Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona (2024-2006), al Circulo de Bellas Artes de Madrid (2006), al Palau de la Virreina de Barcelona (2002), a la Fundació La Caixa d'A Coruña (1996) i Biblioteca Nacional de Madrid (1998), entre d’altres. I la seva obra forma part de les col·leccions del CAAC, Centro Andaluz de Arte Contemporaneo, de l'Arxiu La Fuente, del Museo Nacional Centrp de Arte Reina Sofía, de la Col·lecció Rafael Tous, del Museu Nacional d’Art de Catalunya, de la Fundació La Caixa, de la Fundació Vila Casas i del Museo del traje de Madrid. Bombon Projects / Francesc Gabarrell -
Fotògraf. Estudià arquitectura i disseny gràfic a la Facultat d'Arquitectura UdelaR, i la IEC.Realitza cursos bàsics i tallers de fotografia al el Foto Club Uruguaià. Estudia cursos professionals d'il·luminació i art a l'Escola de Fotografia GrisArt de Barcelona, i fou assistent al Light Studio a Tòquio on viu i treballa en l'actualitat Les seves fotografies formen part de col·leccions privades i públiques a Argentina, Brasil, Espanya, EUA, França, Japó, Holanda, Itàlia, Luxemburg, Mèxic, nova Zelanda i Uruguai. danielmachado.com.uy
-
Pintor espanyol, fill de Federico i germà de Raimundo de Madrazo. Va estudiar a l'Escola de Belles Arts de San Fernando amb el seu propi pare i els escultors Ricardo Bellver i Ponciano Ponzano. Cunyat de Marià Fortuny (estava casat amb la seva germana), el pintor de Reus influiria poderosament en la seva vida i la seva pintura. El 1867 el va acompanyar a Toledo i el 1868 a Roma, on va assistir a l'Acadèmia Chigi. El 1869 es va establir a París, al costat dels Fortuny, on va tenir l'oportunitat de visitar el taller de Jean-Louis-Ernest Meissonier. Va completar la seva formació copiant quadres als museus del Louvre i de Luxemburg, alhora que treballava a l'estudi de Fortuny. Entre 1870 i 1872, amb motiu de la Guerra Franco-Prusiana, es va veure obligat a tornar a Espanya amb la seva germana i el seu cunyat, i es va establir a Granada. Els dos pintors van aprofitar l'ocasió per pintar a l'Alhambra i l'Albaicín. A la casa de Fortuny, com si fos una acadèmia lliure, hi acudien molts pintors. Des d'allà van fer un viatge al Marroc en companyia de José Tapiró i posteriorment van marxar a Roma. La vida de l'artista va seguir vinculada a la del seu cunyat fins que aquest va morir, inesperadament, el 1874 i va haver de fer-se càrrec de l'estudi, la catalogació i la subhasta de les obres de Fortuny, feta a l'hotel Drouot de París. Després, va passar algunes temporades a Tànger en companyia de Tapiró, i va alternar les seves estades entre París i Madrid, participant alternativament a les Exposicions Nacionals de Belles Arts de les dues capitals. El 1885 es va establir definitivament a Madrid, viatjant anualment a Venècia ia París. A partir d´aquell any, seguint la tradició familiar, es va especialitzar en pintura de paisatge i en retrat. Pel seu estudi madrileny van passar des de la reina Maria Cristina Archer Milton Huntington, Llàtzer Galdiano, Durand-Ruel o William Howard Taft, que li va encarregar El Parnàs. Els seus coneixements amplis sobre l'Antiguitat el van convertir en un valuós assessor artístic d'importants col·leccionistes espanyols i americans. Font: Enciclopedia del Museo del Prado -
Marià Salvador Maella fou un pintor valencià emmarcat en el neoclassicisme i l'academicisme setcentista. Format amb el seu pare, posteriorment es desplaça a Madrid on va rebre classes de Felipe de Castro, que el va introduir en la pintura neoclàssica al gust de l'època. El mateix de Castro li va permetre continuar la seva formació a la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, on va ser acollit amb especial interès per Antonio González Velázquez. L'any 1757 viatja a Roma on reforça el seu gust academicista. Torna a Espanya el 1765 per treballar en la remodelació del Palau Reial de Madrid, emparat per Anton Raphael Mengs, de qui va acabar rebent una notable influència. És a Madrid on Maella inicià una carrera vertiginosa: va ingressar com a membre de l'Acadèmia de San Fernando, esdevenint-ner Director General entre 1795 i 1798. A més, va ser nomenat pintor de cambra l'any 1774, en un reconeixement per la seva esplèndida habilitat retratística, i també s'integra de ple als treballs de tot el patrimoni reial, treballant no només al Palau, sinó també a la La Granja de San Ildefons, el Palau de El Pardo i el Palau de l'Escorial. La Il·lustració marcava l'època i Maella s'adaptava a la perfecció, recollint l'admiració de la Casa Borbó. Aquests treballs es van combinar amb d'altres, com els frescos de les Catedrals de Toledo i Burgo de Osma, o l'elaboració de cartrons per a tapissos a la Real Fábrica de Tapices amb qui va ser durant tota la seva vida el rival més ferm de Maella, Francisco Bayeu. Maella és el Primer Pintor de Cambra i el responsable de la custòdia i restauració de tots els Reials Llocs en el moment en què es produeix la caiguda de Carles IV i l'arribada de Josep I. Maella es posa al servei del nou monarca francès en un fet que acabaria provocant la seva caiguda. Acusat d'afrancesat al retorn de Ferran VII, fou apartat de la Cort, i substituït per Vicente López Portaña, tant davant del monarca com de la pròpia Acadèmia. Font: Viquipèdia -
L'activitat de José Maldonado arrenca durant els primers anys de la dècada dels vuitanta, quan desenvolupa una pintura propera a l'estètica del grafiti urbà, amb colors forts, barreja d'imatges i tex, i ús de l'esprai i el retolador. Proper a l'obra de K. Haring, Penck o Kiefer, elabora un reduït però significatiu repertori iconogràfic, al que aviat incorpora caricatures d'artistes —J. Beuys, P. Picasso i V. Kandinsky entre d'altres—, que acompanya amb signes i símbols al·lusius a les seves obres, unes referències que deixen de ser simples homenatges per aportar una càrrega conceptual determinant en la progressió de la seva pintura al llarg de la segona meitat de la dècada. Paral.lelament conclou els seus estudis de Belles Arts a la Universitat de Salamanca i inicia la seva activitat docent a la Universitat de Castella-la Manxa, doctorant-se per la Universitat Politècnica de València. L'obra realitzada al tombant de la dècada dels 90 fa patent el viratge intel·lectual que imprimeix al seu treball a partir de llavors, quan abandona les seves propostes inicials per adoptar una pintura de tesi on, a partir de referències no figuratives i una lectura lingüística de la disciplina, entra en l'anàlisi dels mecanismes de percepció i representació pictòrica, amb una dosi d'autobiografia que es veu sensiblement incrementada a mesura que avança cap al segle XXI. Font: Patio Herreriano. Museo de Arte Contemporaneo Español de Valladolid
-
Artista documentat a Barcelona durant la primera meitat del segle XX, on exercí com a funcionari de l'arxiu de l'institut municipal d'història de la ciutat. A principis de segle tingué una activitat intensa a l'entorn de la segona època de la revista La Estampa (1913-1914), publicació de la secció de gravat del Cercle de Belles Arts. Posteriorment també apareix referenciat entre els participants a dues exposicions col·lectives celebrades a Barcelona l'any 1929. Esther Solé
-
La pràctica artística de Mercedes Mangrané situa el punt de partida a la seva quotidianitat més immediata. A través del vídeo i la pintura, els seus projectes investiguen els mecanismes de control de la societat contemporània, els espais comuns constituïts pels nous paisatges d’oci, l’artifici naturalitzat de la vida de consum. Partint de certa incomoditat suscitada per allò aparentment dòcil, Mangrané investiga l’imaginari associat al confort, la privatització de la vida pública i la violència continguda a les narratives d'autosuperació, ja sigui a través de la malenconia que desprén el tractament pictòric sobre un tema, o bé des de la mirada documental, tot hibridant la ficció i la subjectivitat autobiogràfica. Després de llicenciar-se en Belles arts per la Universitat de Barcelona, Mangrané va continuar la seva formació a la Middlesex University a Londres, i posteriorment va cursar el Màster de Cinema Documental Creatiu de la Universitat Autònoma de Barcelona (2011) i el Màster de Formació de Professorat de Secundària Obligatòria i Batxillerat en especialitat Dibuix de la Universitat de Barcelona (2015). A més, ha participat en un nombre significatiu d'exposicions col·lectives i la seva obra ha estat seleccionada en diverses biennals d'art, com la 9a Biennal d’Art Leandre Cristòfol o la Biennal d’Amposta ‘10. També ha participat en diversos festivals d'art i cultura audiovisual i s'ha introduït en la recerca artística. Font: hangar.org -
Fill de ceramistes, Xavier Mañosa no va tenir interès en la disciplina fins al voltant de 2009, després d'haver-se format en disseny a Llotja i viure durant un temps a Berlín. Fou allà on va realitzar les seves primeres peces —amb una voluntat més econòmica que artística— i on va conèixer la dissenyadora neerlandesa Hella Jongerius, una figura que va esdevenir altament influent en la seva carrera i en la seva redescoberta de la ceràmica, culminada en el retorn al taller familiar i la posterior fundació d'Apparatu, l'aparador públic de les seves creacions. La combinació d'una nova perspectiva, l'interès per experimentar i el coneixement de l'ofici gràcies a l'entorn familiar fan de Mañosa un dels ceramistes més rellevants del moment. És conegut per la seva gosadia a l'hora de mesclar materials o explorar formes i tècniques noves, reflexionant sobre el concepte d'artesania i les seves fronteres, cercant l'encaix entre l'elaboració de béns de consum a relativa gran escala i la pràctica purament creativa i artística. Font: www.marset.com -
Molt possiblement es tracta de Juan Mariscal Estruch, de qui només es tenen notícies molt parcials i sempre relacionades amb la seva docència de dibuix a l'institut de segon ensenyament de Lleida durant l'últim terç del segle XIX i primers anys del segle XX. Mariscal va ocupar la plaça de professor auxiliar de dibuix, impartint dibuix lineal, de figura i d'ornament el curs 1860-61. També desenvolupà el mateix rol els cursos 1884, 1887-92 i 1900-01, responsabilitzant-se de les classes de dibuix d'ornament i figura. Entre els cursos 1877-78 i 1884-85 va substituir Federico Trias a la càtedra de dibuix, i el curs 1902-1903 ocupà el càrrec de professor auxiliar personal, també de dibuix. Esther Solé
-
Josep Maria Marqués García fou alumne del seu pare, Manuel Marquès i Carles, i més tard estudià a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, perfeccionant els seus estudis tot viatjant per Espanya, Itàlia, Suïssa i els Països Baixos. Es distingí com a pintor de retrats, paisatges i marines, essent força apreciat per sectors de la crítica a finals del segle XIX. L'Ajuntament de Barcelona li adquirí una obra que figurà a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888. És l'autor dels retrats de sant Ramon de Penyafort (1888) i Francesc de Paula Rius i Taulet (1892) existents a la Galeria de Catalans Il·lustres, i també hi ha obra seva al museu de Tortosa. El seu fill, Josep Maria Marquès i Puig, també fou un reconegut pintor. Font: Viquipèdia