Search results
436 items
-
Gustavo Marrone viu i treballa a Buenos Aires. Es va formar al taller de Pablo Suárez en Buenos Aires entre 1980 i 194, en una època de contacte amb altres artistes de la seva generació, amb els que l'any 1983 realitza les seves primeres exposicions a "La Zona", un espai autogestionat del grup "Los Últimos Pintores". El seu treball se centra en el dibuix i la pintura, afrontats des d'un punt de vista particular. La paraula és un element indispensable en la gestació de tota imatge, i en la seva obra investiga l'anada i la tornada de les paraules, tot qüestionant-ne la seva funcionalitat i cercant noves possibilitats semàntiques. Entre els seus interessos també s'hi compta l'estudi d'artistes i moviments de la història de l'art, que empra per realitzar lectures conflictives, punt d'origen de moltes de les seves obres. Font: www.boladenieve.org.ar
-
José Luis Martín Zabala és un dibuixant, guionista, director editorial i productor audiovisual que signa habitualment els seus treballs com JLMartín. Llicenciat en filosofia i lletres i amb estudis de psicologia, Martín va iniciar la seva carrera professional com a dibuixant l'any 1976, al setmanari El Papus. Un any més tard va formar part de la tríada de cofundadors de El Jueves, revistaque dirigí i de la que en fou editor entre 1982 i 2011, per bé que fins l'any 2016 hi va continuar participant com a col·laborador. A més d'aquestes dues capçaleres, Martín també ha publicat a Mata Ratos, Por Favor, Titánic, Interviú, Diario 16, Tiempo, Qué, Penthouse, El Periódico de Catalunya o La Vanguardia, entre d'altres. És especialment conegut per ser l'autor de la sèrie "El Dios" (posteriorment "¡Dios mío!"), publicada a El Jueves des de la seva creació, així com per "Quico el Progre", publicat a El Periódico de Catalunya entre 1980 i 1989, posteriorment adaptada per a televisió i continuada en format còmic des de l'any 2017 amb el títol "Quico Jubilata". Des dels anys 90 també desenvolupa la seva activitat en el sector audiovisual, com a productor i guionista de televisió. Paral·lelament i en associació amb l'empresa Vania Produccions, també ha realitzat diverses produccions i adaptacions teatrals Esther Solé -
L'obra de Primi Martín es desplega en un context marcat pels primers passos de la transició democràtica i es mostra clarament hereva de l'exposició sobre poesia concreta que Joan Brossa, Guillem Viladot i Josep Iglésias del Marquet van protagonitzar a la Petite Galerie l'any 1971. Al llarg d'aquella dècada, Martín va formar-se en Belles Arts a Barcelona, va freqüentar el col·lectiu "La Gralla i la Dalla" i va focalitzar el seu interès en la poesia visual, participant a la primera trobada de poesia visual dels Països Catalans (1979) i les Jornades Poètiques de Mataró (1980). El seu treball transita entre la pintura, la il·lustració i el collage, tot exhibint un potencial que es va veure sobtadament truncat arran de la seva mort accidental. Esther Solé -
Pintor i il·lustrador espanyol. Es formà a l'Insitut Jovellanos de Gijón. Després ingresà a l¡'escola de Belles Arts de San Fernado a Madrid i assistí a l'estudi de l'escultor on assistí a l'estudi de l'escultor José Gragera. L'any 1884, sota la influènncia de Francisco Rosales, envia a l'Exposicio Nacional de Belles Arts l'obra "La muerte de Mesalina" (Museu de Belles Arts d'Astúries, Oviedo). L'any 1888 obté una pensió de mèrit de la Diputació d'Oviedo per ampliar els seus estudis a Roma, ciutat on residirà fins al 1890, moment en que torna i s'estableix Madrid. Aquell mateix any presenta a l'Exposició Nacional de Belles Arts l'obra "El Viático a bordo" amb què obté la medalla de segona classe. També va participar en les exposicions del Círculo de Bellas Artes i va col·laborar com a il·lustrador a la revista "Blanco y Negro". L'any 1901 obté la primera medalla a l'Exposició Nacional. Font: Enciclopèdia del Museo del Prado -
Tot i néixer a La Corunya, Nicolás Martínez Lage, conegut popularment i artísticament com “Niko”, s’instal·la a Lleida de ben jove, on exerceix d’odontòleg i es vincula al moviment de represa cultural que sorgirà a l’entorn del Cercle de Belles Arts. Membre de la Agrupación Vanguardista Hispana de Caricaturas Personales, va col·laborar en publicacions d’àmbit nacional com "Blanco i Negro", i en mitjans d’àmbit local com la revista "Ciudad" i el diari "La Mañana". Niko fou un dels dibuixants i caricaturistes més populars a Lleida durant les dècades dels anys 50 i 60. Als seus treballs, que ell denominava “Carigrafies", retratava des de personatges de la cultura local fins a grans prohoms de l’Estat i la política mundial, escritors, músics o estrelles del cinema. La seva gran peculiaritat era aproximar-se no només als trets físics del caracteritzat sinó cercar, alhora, les seves peculiaritats psicològiques, simplificant al màxim el traç i captant l'essència interior del personatge. Aquesta singularitat li atorgà un important renom en alguns mitjans estatals i internacionals. L'any 1993 la família Martínez Andrea va fer donació al Morera, Museu d'Art Modern i Contemporani de Lleida, d'una col·lecció de 115 carigrafies que abasten tot l'univers dels personatges que Niko retratà. Francesc Gabarrell -
Escultora graduada per l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida, la seva activitat artística es concentra dutant la dècada dels anys 90 del segle XX. Becada per la Quarta Entrega l'any 1994, també va participar a la IX, XII i XIII Mostra d'Arts Plàstiques per a Joves, a la Biennal de Valls (1989), al IX concurs en homenatge a Jaume Minguell (1993) i al XI concurs de còmic per a joves (1993). L'any 1990 va exposar individualment al seu poble natal i va realitzar diverses activitats relacionades amb la il·lustració de portades a la revista "Reculls Juncosans", així com la creació de murals per a certàmens culturals. Eva Rodríguez Yllana
-
Pintor, participa en la seva primera exposició col·lectiva amb vint anys a la Sala de l'Associació Artística de Barcelona. El 1873 viatja a Madrid i exposa a la Sala Platería Martínez un quadre que, posteriorment, l'any 1874, compraria el rei Alfons XII. El 1875 guanya la primera beca Fortuny de l'Ajuntament de Barcelona, que li permet ampliar estudis com a pensionat a Itàlia (Venècia, Roma, Nàpols i Capri) entre 1876 i 1886, sense deixar de participar en diverses exposicions col·lectives a la Sala Parés. De tornada a Catalunya, el seu amic Joan Roig i Soler l'animà a visitar Sitges, i d'aquesta trobada i coneixement neix l'Escola Luminista de Sitges, un corrent pictòric que aplegà altres artistes com Joaquim de Miró i Argenter, Antoni Almirall i Romagosa i Joan Batlle i Amell. Participa en l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid de 1887, i exposà a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888. L'any 1895 va fer un viatge a Madrid amb Santiago Rusiñol i Zuloaga, i posteriorment, un altre a Granada amb Rusiñol, Miquel Utrillo i Macari Oller, amb la intenció d'il·lustrar uns articles de Rusiñol per a "La Vanguardia". Els anys 1894 i 1896 guanyà dues medalles més a les exposicions de Belles Arts de Barcelona. El 1899 entra a formar part del Cercle Artístic de Sant Lluc. El 1900 inaugurà al Saló Rovira de Barcelona la seva primera exposició individual. En aquesta època col·laborà, també, com a dibuixant a la revista "La Ilustració Catalana". L'any 1928 pinta un dels murals del Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya. A Catalunya es poden trobar obres seves exposades en diferents institucions públiques, entre elles el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, el Museu de Montserrat i els museus de Sitges. Font: Viquipèdia -
Nascut a La Granadella, Jaume Masip va residir des de ben jove a Logronyo, on ingressà a l'Escola d'Arts i Oficisa l'edat de catorze anys. L'any 1918 es trasllada a estudiar a Madrid, gràcies a una pensió de la Diputació de Lleida. L'any següent amplia els seus estudis a Barcelona i participa a l'Exposició Belles Arts. Masip fou essencialment un pintor de natures mortes, paisatges i retrats, i protagonitzà diverses exposicions individuals amb un èxit remarcable. Juan Manuel Nadal Gaya
-
Lluís Masriera Roses fou un personatge polifacètic: figura cabdal del modernisme en el camp de les arts decoratives, escenògraf reputat a la Barcelona del canvi de segle i pintor per tradició familiar, ja que era fill i nebot, respectivament, dels pintors Josep Masriera Manovens (Barcelona, 1841-1912) i Francesc Masriera Manovens (Barcelona, 1842-1902). A diferència de la joieria i l’orfebreria, que el singularitzen dins el moviment modernista i li donen una indiscutible dimensió internacional, Lluís Masriera no es pot considerar un pintor especialment rellevant, malgrat tenir algunes obres destacades i veritablement interessants. La seva obra pictòrica esdevé una evolució de la pintura naturalista de la primera generació de modernistes, molt propera a Santiago Rusiñol, on destaca la representació de temes quotidians, molts cops endisant-se de ple en el camp de l'anècdota, representada sovint en interiors burgesos descrits amb tot detall, i protagonitzada per una figura femenina dedicada a les activitats més convencionalment associades a la dona. Aquesta evolució, que el duria pels camins del decorativisme, troba la seva culminació l’any 1920 en l’obra "Ombres reflectides" (MNAC, 14585), per a molts autors la seva pintura més reeixida. Francesc Gabarrell -
Jesús Mauri estudià Belles Arts a la Universitat de Barcelona. La seva obra es centra en una pictoricitat sòbria, sensitiva, reduccionista i sempre practicada amb una econòmia de medis que el converteixen en un referent artístic de l'escena lleidatana, on participa en vàries exposicions amb artistes de Ponent. De les seves exposicions individuals cal destacar "Pells i senyals" a l'Escola Taller d'Art de Reus (1984) i "Topològica" a la Fundació Caica Catalunya de Girona (1995). L'any 2013 fa la seva darrera individual "Dibuixant un punt", que pren forma de projecte "environamental" a la sala La Gòtika de l'Insitut d'Estudis Ilerdencs. A finals dels anys vuitanta l'artista forma part de l'equip de coordinació de la primera etapa de la "Revista Làtex", editada per l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida, de la qual Jesús Mauri n'havia estat un dels seus principals impulsors, com a docent, des de la seva fundació el 1980. Més tard passa a ser professor a la Facultat de Ciències de l'Educació de la UdL. Des d'allí aporta una renovadora pedagogia al voltant de la cutura visual i s'implica en la polìtica d'exposicions de la institutició. L'any 2000 la UdL li encarrega un gran "Tapís" (elaborat amb el tapisser Celclaux) per presidir la Sala Victor Siurana de l'edifici del Rectorat, amb motiu dels 700 anys del naixement de la primera universitat catalana en terres lleidatanes. Des de la seva creació l'any 2008, Jesús Mauri va ser membre de la Comissió d'experts (coordinada per Mari-Pau Cornadó) per a la selecció d'obres d'artistes joves de Ponent que formen part del Fons d'Art de la UdL, fons que porta el seu nom de de l'any 2021. Mauri té obra representativa en diverses col·leccions particulars, a la UdL i al fons del Morera, Museu d'Art Modern i Conrtemporani de Lleida. Font: "Apunt biogràfic de Jesús Mauri". A: Jesús Mauri. La persona, el docent, l'artista. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2022, p. 27-28.
-
Fill d'un pintor i daurador de la Bisbal d'Empordà, Benet Mercadé s'instal·là a Barcelona el 1838, on es dedicà al daguerrotip. El 1852 féu la seva primera exposició pictòrica, i un any més tard s'establí a Madrid, on assisteix a les classes de Carlos Luís de Ribera a la "Escuela Superior de Pintura y Escultura". El 1858 viatjà a París i el 1863 a Roma, per tornar a Barcelona el 1869 i esdevenir un protegit del col·leccionista Leopold Gil i catedràtic a l'Escola de la Llotja el 1882. Rebé una inicial influència del natzarenisme ("Colom a La Rábida", 1858), per passar després al realisme, sempre amb una tendència eclèctica. Se centrà a la temàtica històrica i religiosa: "Les germanes de la Caritat" (1860), "Els darrers moments de fra Carles Clímac" (1862), "L'església de Cervara" (1864), "Translació del cos de Sant Francesc" (1866). També conreà el paisatge i el retrat, on mostra un realisme molt més espontani. Font: Viquipèdia -
Pintor de paisatge format a l’Escola d’Arts i Oficis de l'Havana i a la Llotja de Barcelona, va ser deixeble de Joan Vila Puig a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell i un dels fundadors del Cercle de Belles Arts de Lleida, on establí una profunda amistat amb Leandre Cristòfol. Tot i que amb uns inicis artístics molt vinculats al Cercle —com els de tots els seus companys de generació, amb una participació intensa a l'activitat expositiva de l'entitat i de la ciutat— Mercadé farà, a partir de l’inici de la dècada dels 50, un salt qualitatiu molt important que culminarà a finals dels anys 70, i que el durà a exposar a ciutats com ara Madrid, Barcelona, Sevilla i Brussel·les, entre d'altres. Obtingué diverses mencions i premis, entre els que destaquen el primer premi del Cercle Artístic de Manresa (1969), la menció d'honor de la Biennal de Saragossa (1970 i 1972), el premi Indíbil d'Or del Cercle de Belles Arts de lleida o la medalla de plata de la ciutat de Tàrrega. Juan Manuel Nadal Gaya -
Xesco Mercé és un artista multidisciplinari. Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (1988). Membre fundador del grup col·lectiu d'artistes La Xina A.R.T. (1997), i de la xarxa europea d'espais d'art contemporani "Kanîbal'hopox" (2008). Va formar el duet performer "Deluxe" amb Luis Casado. És professor de dibuix a l'Escola Isabel de Villena al País Valencià. Ha estat editor i director de la revista d'art La Conxinxina. Ha fet, fins ara, més de 50 exposicions individuals i més de 140 de col·lectives, a més de nombroses accions, instal·lacions i escultures públiques. El seu treball s’ha exposat arreu del país i de l’Estat, i a una desena de països del continent europeu. Ha publicat entre d’altres: 10 artistes mediterranis a N.Y. (1998), Mil nou-cents noranta deu (1999) i El desert químic (2023). Viu i treballa entre Esplugues de Llobregat i Ivars d'Urgell, on hi té el taller. Francesc Gabarrell -
Pol Merchan és un artista, cineasta i programador del "Xposed International Queer Film Festival Berlin". És llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i té un màster del programa "Art in Context" de la Universitat d'Arts de Berlin. El seu treball videogràfic explora la semàntica visual i les pràctiques cinematogràfiques, deconstruint les tècniques del cinema convencional. Merchan utilitza la càmera com una extensió del seu propi ull i cos, generant obres íntimes que emfatitzen la part física del cos com a llenguatge. La seva pel·lícula "Pirate Boys" va ser recolzada pel "Xposed Queer Short Film Fund", la beca d'investigació del senat de Berlin i va ser nominada al "Licht Art Award" de Frankfurt. La seva obra ha estat exposada al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el Centre d'Art La Panera de Lleida, l' Azkuna Zentroa Bilbao, la Berlinische Galerie i l'Institute of Contemporary Arts London, entre d'altres, així com en nombrosos festivals internacionals. Pol Merchan -
Membre d'una acomodada família lleidatana, Ramon Mestre Vidal estudià el batxillerat a l’Institut de Segon Ensenyament de Lleida, on fou deixeble de Manuel Corselles i del seu ajudant, Juan Mariscal. A l'institut coincidí amb Jaume Morera, amb qui compartí l'afició per la pintura i realitzà sortides a pintar per l'horta i rodalies, de la mà de Josep Plana Castillo. Posteriorment estudià la carrera d’enginyer industrial a Barcelona i s’establí a Lleida, on continuà practicant la pintura a l’oli, moltes vegades sobre fusta. Ramon Borràs Vilaplana, que li féu una semblança en la revista "Ilerda", li atribueix una certa imitació de la pintura del seu amic Jaume Morera, atès que copià determinades teles seves i fins i tot arribaren a pintar un quadre plegats. Malgrat tot, la seva obra sembla haver-se mantingut fidel als primers temps d’ambdós, molt vinculats a l’escola de Barbizon; mentre que Morera, al costat de Haes, evolucionà cap a una pintura més lliure. Jesús Navarro
-
Josep Minguell s'introdueix en la pràctica de la pintura per tradició familiar, i complementa la seva formació com a pintor a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, on l'any 2008 es doctorà amb una tesi sobre pintura mural al fresc. A principis dels anys vuitanta va participar en la creació de la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega i en la Fira de l’Escultura, així com en tota una sèrie de festes que tenen en comú la recuperació dels carrers com a espais vitals. A més, des de 1981 ha realitzat nombroses exposicions individuals arreu de Catalunya, Espanya, França i Itàlia, entre d'altres, i ha participat en exposicions col·lectives, fires i certàmens com ARCO o Artexpo. Tanmateix, des de 1995, ha concentrat la seva activitat en la pintura mural al fresc en grans espais arquitectònics, dedicant-se a recuperar la tradició històrica dels pintors de frescos per a revisar-la en el context artístic contemporani. La relació de la pintura mural amb l’espectador, la presència de la pintura en els espais vitals de la nostra cultura (universitats, biblioteques, hospitals, esglésies, indústries, etc.) i la interrelació entre espai pictòric i espai arquitectònic són els punts de partida del seu treball mural que ha quedat reflectit en 25 conjunts de grans dimensions. Font: pintura-mural.org -
L’obra de Jaume Minguell, a l’igual que la de Lluís Trepat, s’insereix de ple en la tradició pictòrica que prové de Tàrrega. Si deixem de banda els seus reputats treballs en el camp de la pintura mural —que plasmà en nombrosos edificis religiosos i civils des de l’any 1954 fins als inicis de la dècada dels vuitanta— les constants d’aquesta tradició originària de la capital de l’Urgell es poden definir a través del conreu del paisatge, d’arrel impressionista i fonamentalment urbà, i de la natura morta. A partir d’aquests fonaments, però, la seva pintura anirà evolucionant progressivament cap a un expressionisme equilibrat, alguns cops fins i tot proper al simbolisme, que atorga un protagonisme especial a les amplies superfícies de color que omplen uns espais perfectament delimitats pel dibuix, definit a través d’unes gruixudes línies negres que serveixen, alhora, per estructurar molt clarament la composició. Al bell mig d’aquesta evolució, Jaume Minguell obre un parèntesi l’any 1963 quan, recollint els postulats propis de l’Informalisme que Lluís Trepat havia introduït a Lleida a les acaballes dels anys cinquanta, s’endinsa en el món de l’abstracció i s’integra, l’any 1964, en el grup Cogul (1964-1965) al costat d'Ernest Ibáñez, Albert Coma Estadella, Víctor Pérez Pallarés, Albert Vives i Àngel Jové. Per a Minguell, però, aquesta és una etapa molt curta, un parèntesi d’experimentació formal que li serveix per a retornar, de manera plenament conscient, a la figuració expressionista, en un terreny similar on l’havia deixat amb anterioritat. L'any 1988 fou guardonat amb el Premi Medalla Morera d'Arts Plàstiques. Francesc Gabarrell -
Joaquim Mir fou un pintor català nascut a Barcelona. La seva mare era germana de l'empresari tèxtil Avel·lí Trinxet, que més tard tindria molta importància en la vida de Mir perquè li faria de mecenes i li encarregaria la decoració de la casa Trinxet. Els primers estudis els féu al col·legi Sant Miquel, on conegué Isidre Nonell. De jove comença a estudiar sota les ordres de Lluís Graner, que l'inicià en el gènere del paisatge. El 1893 estudia a l'Escola de la Llotja amb Antoni Caba però acaba deixant els estudis artístics formals. S'integra a la "Colla del Safrà" (també coneguda com a "Colla de Sant Martí") un grup d'artistes fundat el 1893 i integrat per Isidre Nonell, Ricard Canals, Ramon Pichot, Juli Vallmitjana i Adrià Gual, i entrà en contacte amb el grup d'artistes que freqüentaven els Quatre Gats. El 1899 marxà a Madrid a descobrir i copiar els grans mestres del Museu del Prado. Aquell mateix any guanyà el segon premi en l'Exposició Nacional de Belles Arts i, a finals d'any, marxa a Mallorca amb Santiago Rusiñol, on va fer algunes de les seves millors pintures. L'any 1903 pateix una crisi i ha d'estar ingressat un temps a l'Institut Psiquiàtric Pere Mata de Reus. Posteriorment s'instal·là a l'Aleixar i finalment a Vilanova i la Geltrú, en una finca actualment coneguda com a casa Mir. Des d'aleshores va desenvolupar intenses campanyes pictòriques a Montserrat -on ja havia fet una fecunda estada el 1911- i a València -on hi anar a inspirar-se pels murals sobre les conquestes de Jaume I que li varen encarregar pel palau de la Diputació de Barcelona. L'any 1932 es desplaça a Vallirana on va pintar durant un període molt curt de temps, i també va fer estades a Andorra els anys 1932, 1933 i 1934. És considerat un dels màxims exponents de la pintura immediatament posterior al modernisme, creador d'un postimpressionisme molt personal. Morí a Barcelona el 1940 després d'una estada a la presó, acusat pel franquisme de connivència amb la República. Fou enterrat al cementiri de Vilanova i la Geltrú. Font: Viquipèdia -
Antoni Miralda és un artista multidisciplinar, una figura destacada de l'avantguarda artística de les últimes dècades. Format a l'Escola Tèxtil de Terrassa, al Centre d'Estudis Pedagògics de Sèvres i a l'Institute of Contemporary Art de Londres (1964), va viatjar per París i Nova York, i l'any 1978 se li va concedir una beca Juan March per assistir al Center of Advanced Visual Studies i a l'MIT. A aquesta beca la van seguir una beca del Comité Conjunto para Asuntos Culturales (1981) i del Council on the Arts (1984). Interessat en l'experimentació amb la fotografia, cinema, escultura, els frottages-collages, cartells, mobles o pintura mural, entre d'altres, les seves primeres obres tenien un marcat caràcter objectual de ressonàncies pacifistes; mentre que als anys 70 es va introduir a l'àmbit de les tècniques mixtes i el happening i cap a finals del segle XX les seves propostes derivaren vers la idea d'art comestible. Els projectes de Miralda, un dels primers artistes que escapen de l'espai opressiu de l'estudi i del museu, acostumen a desenvolupar-se en espais aliens als circuits convencionals de l'art, al llarg de períodes notablement extensos de temps i sovint necessitats de la presència de col·laboradors i de la cooperació de l'espectador. Font: Viquipèdia -
Pintor i dibuixant, es dedicà sobretot a la pintura però també va participar en la il·lustració de revistes i llibres infantils, especialment en els anys anteriors a l'esclat de la Guerra Civil. Col·laborà a "La Novel·la d'Ara" (1923), "El Senyor Daixonses i la Senyora Dallonses" (1926) i "La Veu de Catalunya". Per a infants el trobem col·laborant, a partir de 1922, en diverses publicacions: "En Patufet", "La Mainada" (on il·lustrà el Calendari de "La Mainada" de 1923 i diversos llibres de la col·lecció de contes La Mainada i la biblioteca La Mainada) i a la revista "Virolet". A més, també està documentat protagonitzant una exposició de pintura de paisatge a les Galeries Dalmau el 1926 i una altra de dibuixos a les Galeries Laietanes l'any següent. Esther Solé
-
Els inicis de la carrera de Juli Miró tingueren lloc a Lleida, ciutat on residí fins al 1955. Aquell any, després d'una curta estada a París, l'artista es trasllada al Brasil. Allà s'introdueix amb relativa facilitat en el panorama artístic sud-americà (fou membre del Grupo "Los Doce" i participà en nombroses exposicions) fins l'any 1986, moment en què retornà a Lleida. A la capital de Ponent s'integra de nou al circuit expositiu local i funda l'estudi de dibuix i pintura Novel, que mantingué obert més d'una dècada. Pel que fa a la seva producció artística, el traç rigorós i realista propi de la seva joventut va anar evolucionant cap a un postimpressionisme avançat, que deixà pas al surrealisme i l'abstracció, a partir de la utilització de l'aquarel·la, l'oli o la pintura acrílica. Juan Manuel Nadal Gaya
-
Carme Molet és Llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona i doctora per la UB (Facultat de Belles Arts). Postgrau en Museus i Educació per la UB i Postgrau d’Especialista en docència Universitària per la UdL. En la seva trajectòria professional destaca l’elaboració, coordinació i implementació de projectes educatius a Museus d’Art i sales d’exposicions institucionals, vinculada durant molts anys a l'elaboració i realització dels programes educatius del Museu d'Art Jaume Morera. Ha exercit com a directora a les Escoles d’Art Trama i Imagina, i ha impartitr cursos de Formadora de formadors/es d’Educació Visual i Plàstica l’ ICE de la UdL. En la seva carrera artística ha conreat diferents gèneres, des de la pintura, el gravat, la fotografia, l'escultura i les instal·lacions. A Lleida es va donar aconpeixer a travñes de la seva participació en la Segona i Tercera Entrega (Escola Municipal de Belles Arts) els anys 1990 i 1992. La seva primera mostra individual la realitzà a la Galeria PeriferiArt l'any 1996, amb una sèrie de fotografies sobre els vells aljub del seu poble natal, Albelda. Va exposar també al Casal de Joventut Republicana l’any 1997 i a la Sala Mercat del Pla l'any 1998, amb una col·lecció de fotografies tractades al voltant del tema de les quatre estacionsde l'any. Carme Molet pertany a una generació d'artistes d'artistes lleidatans que, sobretot durant els anys 90, es dedicaren al conreu de nous discursos artístics, com ara Jesús Mauri, Albert Bayona o Jordi Jové. Ella destaca, per sobre de tot, pels seus discursos de gènere en la teòria artística i en les temàtiques de les seves obres. Francesc Gabarrell -
Manuel Moliné Muns fou un autor molt prolífic: litògraf, dibuixant humorístic, caricaturista, fotògraf, pintor, il·lustrador i il·luminador. Es dedicà a la pintura durant la seva etapa acadèmica i posteriorment fou il·luminador de fotografia al taller que compartia juntament amb el seu cunyat Albareda. També va treballar com a il·lustrador de diferents llibres, però on va triomfar, per sobre de tot, fou en la vessant de caricaturista, publicant el seu treball en una gran quantitat de revistes i diaris de la Barcelona de l'època, com ara "Un tros de paper" o "L'Esquella de la Torratxa". Font: Viquipèdia -
Gerard Moliné és disenyador industrial per l'Escola Superior de Disseny Elisava. Actualment desenvolupa el seu treball en el seu propi estudi: Estudimoliné, tot i que també ha estat cofundador de l'estudi Azuamoliné, juntament amb Martín Ruiz de Azúa (2003-2006), i profesor a distància del GSD a la Universitat Politècnica de Catalunya (2005-2006). Col·labora amb diferents empreses i institucions i duu a terme un treball de disseny experimental que s'ha mostrat en diferents exposicions i publicacions. Entre altres premis ha rebut la Medalla ADI FAD 2002 i els premis Expohogar Regalo 2005, Top Nominated INDEX 2005, Expohogar Regalo 2006 i el premi Delta Plata 07. Font: gerardmoline.com
-
Nascut a Lleida l’any 1987, Monclús és llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, on també va cursar el Màster en Producció i Investigació Artística. Focalitza el seu interès en la revisió de conceptes relacionats amb la pràctica pictòrica, que formalitza mitjançant exercicis referencials i instal·lacions. En la seva obra recorre assíduament als conceptes d’error i fracàs com a contrapunt a les narratives d’èxit imperants en la contemporaneïtat. Ha estat seleccionat en convocatòries com ART <30 BS, Residència de pintors del Palau de Quintanar, la Biennal de Valls 2015 o el V Encontro do Artistes Novos (Santiago, 2015). Aquell mateix any 2015 va realitzar una residència de sis mesos a Nau Estruch (Sabadell). El 2017 va realitzar la seva primera exposició individual a la galeria etHall de Barcelona. Ha exposat, també, al Centre d’Art La Panera de Lleida, a la sala La Gotika de l’Institut d'Estudis Ilerdencs, a la Twin Gallery de Madrid, al etHall de Barcelona i a Archipielago de Madrid. Jan Monclús -
Rafael Monleón fou un polifacètic artista d'origen valencià. Fill de l'arquitecte Sebastián Monleón, primer fou pilot nàutic i va viatjar per Europa abans de ser alumne de Carlos de Haes i Rafael Montesinos. De primer moment es va dedicar, gairebé exclusivament, a la pintura de marines, representant sobretot ports de la costa valenciana. Va participar habitualment en les exposicions nacionals de Belles Arts entre els anys 1864 i 1899 (Medalla de tercera classe els anys 1871 i 1881). L'any 1869 viatja al nord de França i a Bruges, on té l'oportunitat de ser deixeble de Juan Pablo Clays i conèixer de prop als gravadors belgues de l'època, especialment Louis Allemand, per endisar-se en la tècnica de l'aiguafort. El 1870 fou nomenat pintor del Ministeri de Marina i del Museu Naval, on es responsabilitzà de la reorganització científica de la institució i de l'elaboració del catàleg de la seva col·lecció. Monleón fou un reconegut arqueòleg naval, comissionat del govern per l'estudi i l'elaboració dels plànols i construcció del vaixell Santa María pels actes commemoratius del quart centenari del descobriment d'Amèrica. Font: Enciclopedia del Museo del Prado -
Des de fa més de 15 anys Miquel Mont viu i treballa a París. Aquest artista mostra en la seva obra la influència de l'última avantguarda francesa (Supports-Surfaces, BMPT) en el sentit de la importància que dóna al rigor del procés analític sistematitzat. Altres referències per al seu treball van des del injustament oblidat Larry Poons, a Olivier Mosset o Blinky Palermo. L'any 2003 va exposar a la Galeria Thaddaeus Ropac de Salzburg, a la Galeria Le Sous-Sol de París (Le Cabinet des Dessins), a Le Pavillon, Pantin, (Collage Mural II) a França així com al Centre Culturel Français de Milan (Transfert-Report). A Espanya ha exposat de manera individual a la Galeria Luis Adelantado de València, la Galeria dels Àngels de Barcelona, al Centre cultural "La Caixa" de Lleida, a la Galeria Ferran Cano de Palma de Mallorca i la galeria Trinter de Santiago de Compostela. Districte Cu4tro va exposar obra seva a Arco 2004. En el seu treball Mont no representa res més que la pintura: el color, el gest, la planitud, la trama, etc, són elements d'una pintura conceptual on les formes són conseqüència d'un procés sistemàtic d'acostament materialista a la pintura, sigui la trama modernista i la seva relació amb la famosa "planitud" greenberguiana, sigui el gest pictòric tractat a distància, o l'acumulació de substrats pictòrics, tota traça de subjectivitat està supeditada a aquesta aproximació objectiva i materialista del fet. Font: distrito4.com
-
L'any 1994 Julia Montilla es va lIicenciar en BellesArts per la Universitat de Barcelona i, aquell mateix any, aconseguí una beca per continuar la seva formació a l'École Nationale Supérieure des Beaux-Arts de París. és, també, màster en produccions artístiques i recerca, i ha gaudit de diverses beques de postgrau i foment de la creació artística. La seva obra es desenvolupa en una gran varietat de tècniques i suports, sempre relacionats amb la cultura de masses i sempre incidint en la idea de multidisciplinarietat per tal de poder abordar els temes que centren el seu interès en tota la seva complexitat. Des dels anys 2000, la producció artística de Julia Montilla ha estat centrada en les configuracions icòniques de la nostra cultura, tot analitzant els models i desestabilitzant els codis de lectura de les construccions identitàries col·lectives, arbitràries i artificioses. Amb aquests propòsits com a guia, l'artista s'interroga sobre les creacions visuals populars, unes representacions on es poden identificar traces de convencions socials emmarcades en qüestions de gènere, afectivitat o creences de tota mena. Glòria Picazo -
Lluís Montull va néixer a Lleida el primer terç del segle XX. Va practicar la pintura a l'oli i l'aquarel·la, però es distingí, principalment, com a dibuixant. En la seva professió de delineant va coincidir amb figures tan representatives com Benseny, Barberà, Mostany o Niubó, i va adoptar una actitud semblant a la de tots ells: mirar d'anar més enllà del seu treball professional per practicar un dibuix o una pintura més pròxims a la creació artística. Durant la postguerra va participar a la major part d'exposicions col·lectives i de concursos que es van celebrar a la ciutat, aportant tant pintures com dibuixos. A més a més, durant els anys quaranta va il·lustrar diversos treballs publicats a la revista "Ilerda" i va realitzar encàrrecs d'il·lustració per l'Institut d'Estudis Ilerdencs. Juan Manuel Nadal Gaya
-
Anthonis Mor fou un pintor retratista neerlandès que assolí un gran prestigi com a pintor de cambra de diverses corts europees. Per aquesta activitat, en altres llocs se l'anomenà Antonio Moro, Sir Antonis Mor o Anthony More. La majoria de les seves obres, però, les signà com Anthonis Mor. També es troba, de vegades, el nom vinculat al seu títol de noblesa: Anthonis Mor van Dashorst. Deixeble de Jan van Sorel a Utrecht, el 1547 fou admès com a mestre al Gremi de Pintors de Sant Lluc d'Anvers, però va preferir residir a Utrecht. Poc temps després, el 1548, va captar l'atenció del seu primer mecenes influent, Antoine Perrenot de Granvelle, bisbe d'Arras i membre de la cort imperial de Carles V, i les seves obres d'aquest moment revelen un estil innovador que cerca superar tradicions retratístiques més antigues, conjugant l'estètica nòrdica i els models italians. Per influència de Tiziano, Mor va apostar pel detallisme i la precisió en l'ús del color, així com la simplificació de la il·luminació dels subjectes representats. Fou a través de Granvelle que Mor entrà en ambients cortesans, on s'especialitzà en el retrat reial amb un estil que exercí gran influència a Europa, especialment a la Península Ibèrica, on va atreure deixebles i seguidors com Alonso Sánchez Coello, Jorge de la Rúa (Jooris van der Straeten), Manuel Denis, Cristóbal de Morales i Sofonisba Anguissola. Als anys 50 del segle XVI entrà en contacte amb la família reial portuguesa, i possiblement formà part del seu sèquit pels Països Baixos. Els retrats d'aqusta època revelen l'habilitat de Mor per combinar la seva estètica amb les exigències de l'etiqueta, el ceremonial i el decorum cortesà, elaborant imatges que exterioritzaven la grandesa i poder dels monarques. El desembre de 1554 fou nomenat pintor de Felip II i es traslladà a la cort de Brussel·les fins 1559, moment en què torna a Espanya amb el sèquit reial, per bé que el 1561 torna a estar documentat a Brusel·les. És possible que Mor ajudés Felip II en la idea inicial del muntatge de la galeria dinàstica de retrats del Palau del Pardo, per bé que entre 1561 i 1576 va dividir el seu temps entre Utrecht i Brussel·les. Els últims anys de la seva vida també es va dedicar al retrat de patricis i burgesos, centralitzant la seva àrea de treball a Anvers, on morí el 1577. Font: Enciclopèdia del Museo del Prado -
Pedro Mora va estudiar a la Facultat de Belles Arts de Sevilla i va obtenir la llicenciatura l'any 1986. Des de llavors viu i treballa a la mateixa ciutat, amb l'excepció d'uns anys -entre 1991 i 1999- en què va residir a Nova York, on es va dedicar fonamentalment a fer fotografies que després utilitzaria en les seves instal·lacions. El 1987 va rebre el premi del III Certamen de Pintura de la Fundació Luis Cernuda de Sevilla, i el 1988 el de la III Mostra d'Art Andalús d'Avantguarda de la Diputació de Cadis. Des de 1986 realitzà diverses exposicions individuals, entre les quals destaquen les realitzades a la Galeria Rafael Ortiz de Sevilla el 1989, a Alejandro de Sales de Barcelona el 1996 i a Soledad Lorenzo de Madrid el 1998 i 2000. També ha participat en importants mostres col·lectives com "Cuit i Cru" al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia de Madrid el 1994, "More-Time-Less-History" a la Fundació Serralves de Porto el 1996 o al Pavelló Espanyol de la Biennal de Venècia el 2001. Font: Artium
-
Guillermo Mora és llicenciat en Belles Arts per la UCM i per The School of the Art Institute of Chicago. Becat per la Fundació La Caixa, ha estat inclós en la selecció "100 Painters of Tomorrow" de l'editorial Thames & Hudson, i ha estat guardonat amb la Beca de la Real Academia de España a Roma (2010-2011), el II Premi Audemars Piguet, el Premi Generaciones 2013, la Beca de residencia en Casa Wabi (Mèxic) i la Beca de residencia a l'International Studio & Curatorial Program (ISCP, Nova York, 2016). A més, des de la dècada del 2010, ha protagonitzat diverses exposicions individuals i ha participat en un gran nombre de mostres col·lectives tant a l'Estat Espanyol (Galería Moisés Pérez, Centre d'Art La Panera, ECCO, Casal Solleric, La Casa Encendida, Espacio Cómodo, etc.) com arreu del món (SCAD Museum of Art, Galería Casa Triângulo o Galería Extraspazio, entre d'altres). Font: guillermomora.com -
Juan Luis Moraza és un reconegut artista alabès, nascut a Vitòria l'any 1960. És doctor en Belles Arts per la Facultat de Belles Arts de la Universitat del País Basc, institució on va impartir la docència durant set anys fins passar a exercir com a professor titular del Departament d'Escultura de la Facultat de Belles Arts de Vigo. Ha estat professor convidat en diverses universitats i centres d'art com l'École de Beaux Arts de Marsella, la Facultat de Belles Arts de Conca o l'Institut d'Estètica de Madrid, entre d'altres. A més, va formar part del grup CVA entre 1980 i 1985, quan va iniciar la seva carrera expositiva. El punt central de la seva activitat artística l'han ocupat qüestions com el problema del pedestal, així com el significat etimològic de la paraula "estàtua", punt d'arrencada de bona part de les seves obres, invitacions a la reflexió sobre l'escultura com a objecte i com a disciplina artística. Leire Macazaga Lanas
-
Felicidad Moreno es va formar en buidat i modelat a l'Escola d'Arts i Oficis de Madrid entre 1979 i 1980, i seguidament va assistir a cursos a l'Estudio Soto Mesa, també de Madrid (1980-1981), així com al Círculo de Bellas Artes. Des de mitjans dels anys vuitanta el treball de Felicidad Moreno se centra en la utilització de la pintura i l’objecte quadre com a suport d’un llenguatge propi, allunyat de qualsevol referència figurativa, amb el qual experimenta centrant-se en el propi acte de crear i en els colors i les formes circulars es barregen en una mena de joc òptic. Lseva és una obra, generalment, de gran format. Més recentment, ha deixat d’utilitzar la matèria pictòrica, però conserva l’ús d’aquest llenguatge, que combina amb la utilització de tecnologia com làsers i focus de llum. Des que realitza la seva primera exposició individual a l'Estudio Soto Mesa (1983) no ha abandonat el panorama expositiu estatal, arribant a endinsar-se al circuit internacional a mitjan de la dècada dels 90. Francesc Gabarrell
-
-
Jaume Morera fou un dels paisatgistes més valorats de la pintura espanyola de finasl del segle XIX i principis del segle XX. La seva personalitat artística va ser representativa de tota una generació de pintors que, sota el mestratge de Carlos de Haes, van proporcionar plena autonomia al gènere del paisatge a partir de l’assumpció de les propostes realistes (aquelles que impulsaren la representació del paisatge com a resultat de l’observació directa de la naturalesa). El grans temes de les seves obres corresponen a paisatges dels voltants de Madrid , la costa del Cantàbric, amb les seves marines i els seus penya-segats, i els paisatges europeus producte de les nombrosos campanyes pictòriques que realitzà. Però allò que el singularitza per sobre de tot, i que el destaca entre els seus companys de generació, fou la pintura de muntanya, resultat de les seves campanyes pictòriques pels paratges de la serra de Guadarrama. Les excursions pictòriques de Morera es van iniciar l'hivern del 1890, a la recerca de la llum i d’uns escenaris d’acord amb les seves inquietuds artístiques. S’interessà per l’hivern de la serra, amb grans extensions de neus que a més de permetre-li expressar la varietat de matisos que crea la combinació del blanc, els grisos de les roques i els blaus del cel, li ofereix l’oportunitat d’incorporar a les seves obres un dramatisme d’arrel romàntica que el diferencia de bona part dels paisatgistes espanyols, en general més propers a la llum mediterrània o al paisatge de la plana castellana. Aquests són els que serien els seus temes de Guadarrama: els paisatges nevats amb preferència per aquells on la natura es torna més inaccessible i els efectes lumínics i atmosfèrics més pronunciats. Certament, tot això a partir d'una tècnica apresa fidelment de Carlos de Haes, en la qual domina la gamma de colors generada pels tres tons —negre, blanc i gris— i en la qual s'observa un afany descriptiu realista que contrasta amb l'elecció del motiu pictòric. Gràcies, fonamentalment, a la presentació d'aquest treballs en les exposicions nacionals de 1897, 1901 y 1904, i en sengles exposicions realitzades en diferents països europeus,Jaume Morera seria conegut com "el pintor de les neus" i la seva figura es situaria com un dels referents identificatius del nou paisatgisme realista espanyol. Aquest aspecte es veuria sensiblement reforçat per la publicació l'any 1927 de les seves memòries: "En la Sierra del Guadarrama, Divagaciones y recuerdos de unos de unos años de pintura entre nieves", document d'excepció gràcies al qual podem conèixer no només els paisatges que visità i pintà, sinó també las actituds i plantejaments tècnics i teòrics dels seus recorreguts pels ports de Canencia, Las Chozas, La Marcuera, Peñalara o el Paular, per posar uns exemples dels indrets que freqüentà. Jaume Morera desenvolupa, també, un paper decisiu en la creació del Museu d’Art de Lleida, com a promotor i amb la donació de bona part de la seva obra i de la d'algun dels seus comopanys de generació. Jesús Navarro -
Dibuixant nascut a Lleida. En els primers anys de la postguerra treballà com a delineant a la Direcció General de Regiones Devastadas a Lleida, on coincidí amb un grup de dibuixants inquiets com Benseny, Barberà i Borges. La seva sintonia amb ells el reafirmà en les seves ambicions d'anar més enllà del simple dibuix tècnic per aprofundir en la creació artística, tot participant en diverses exposicions de l'àmbit lleidatà al tombant de la democràcia. Un cop dissolt aquest organisme, treballà amb l'arquitecte Sáez Aragonès a l'oficina de Patrimoni Artístic Nacional, fet que li permeté aixecar plànols i estudis de diverses obres arquitectòniques de la ciutat i província de Lleida. Juan Manuel Nadal Gaya -
Carles Mostany fou un pintor lleidatà, un dels participants de l’exposició celebrada en aquesta ciutat l’any 1912 amb motiu de les Festes de Maig. La seva obra, molt vinculada als decorats del teatre, el porta a traslladar-se a Barcelona l'any 1916 per entrar a treballar a l’estudi del prestigiós fabricant i decorador Salvador Alarma. Tot i fixar per aquest motiu la seva residència a la ciutat comtal, ben aviat abandonarà les tasques de decorador en dedicació plena i s’endinsarà, amb força, en el conreu del paisatge realista. Francesc Gabarrell -
Miguel Pablo i Manuel Pedro Rosado són dos germans bessons que treballen conjuntament sota el nom de MP & MP Rosado. De les seves exposicions individuals cal destacar Workroom, a la Galería Ouadrado Azul de Porto, Portugal (2004); Ventanas iluminadas, al Centro Andaluz de Arte Contemporáneo de Sevilla (2005); Limbo, al Centre d'Art Santa Monica de Barcelona (2005), i la seva darrera exposició a la Galería Pepe Cobo de Madrid (2006). Entre les seves exposicions co·lectives podem remarcar Nuevos proyectos, New projects, a la Fundación NMAC, Montenmedio Arte Contemporáneo (2003); Futureways, De Vlesshal, Middelburg, Holanda (2002), i Dua:tránsits i encreuaments per la historia de I'art, al Centre d'Art la Panera de Lleida (2005). Glòria Picazo
-
Pintor d'origen barceloní, Mundó Marcet va estudiar a l'escola de la Llotja i fou deixeble informal de Joaquim Mir i Manolo Hugué. Entre 1945 i 1948 va marxar a viure a París, on entra en contacte amb Georges Braque i Desnoyers. Va exposar la seva obra amb regularitat, influenciada inicialment pel postimpressionisme i més endavant pel fauvisme, a les principals capitals europees, com París, Roma, Madrid o Barcelona. A la ciutat comtal exposa principalment a la Sala Parés. Font: Viquipèdia
-
Format a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, Antoni Muntadas és el paradigma de l’artista pluridisciplinari per excel·lència. L’any 1971 s’estableix a Nova York atret pels fenòmens de comunicació de masses i per les noves tecnologies. Allà iniciarà un procés creatiu que el durà a abandonar progressivament la pintura i endegar nous camins partint de la crítica als mecanismes propis dels mitjans de comunicació. Per fer-ho, es basa en la utilització del vídeo, la performance, els ordinadors i Internet. Ha estat professor de la Universitat de San Diego, de l’Escola de Belles Arts de Bordeus, de l’Escola Nacional de Belles Arts de París i de la Universitat de São Paulo, entre d'altres, i la seva obra s’ha exposat a la Biennal de Venècia, a la Documenta de Kassel, al Guggenheim Museum i al MoMA de Nova York, al MACBA i al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía. Francesc Gabarrell -
Escultor format primerament a Lleida, al taller de Ramon Borràs i, posteriorment, a Barcelona, a l’Escola de Belles Arts. Després d'un temps a Madrid, el 1890 fou becat per la Diputació i amplià els seus estudis a Roma i també viatjà a París. Establert a Barcelona, destacà especialment pels les seves figures i bustos i exercí com a professor de modelat a l'Escola de Belles Arts. Francesc Gabarrell
-
Pintor italià, la seva trajectòria es va desenvolupar a Nàpols, una ciutat llavors beneficiada per una cort activa que exercia el mecenatge de les arts. Nani fou un dels nombrosos pintors que es van moure al voltant d'aquesta cort, en mans de la dinastia borbònica des de 1734. Alumne de Baldassare de Caro i Gaspare López, la seva producció fou abundant, per bé que reduïda a les natures mortes i les flors, un gènere on tanmateix va destacar, deixant exemples molt interessants. Una part important de la seva obra va arribar a Espanya, i és possible que exercís una clara influència en les natures mortes de Luis Meléndez, sens dubte una de les produccions més atractives de la pintura espanyola del segle XVIII. El seu fill Mariano Nani va residir a Espanya des de 1759, on va arribar-hi acompanyant el seguici de Carles III en traslladar el tron de Nàpols a Espanya. Va cultivar els mateixos temes i maneres que el seu pare i mestre per bé que sense assolir la qualitat d'aquest. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
-
Navarro Fàbrega estudià a l’Escola de la Llotja de Barcelona, on fou deixeble de Claudi Lorenzale i de Lluís Rigalt. Acabats els estudis es trasllada a Madrid per treballar als tallers de Madrazo i de Carles Ribera. Dos anys més tard, viatja a Roma com a ajudant i deixeble de Carles de Paria i de Caquetti, amb qui treballa al Vaticà i a la Villa Borghese, i intervé molt activament en les pintures de l’església de Sant Pau d’aquesta ciutat. Després tornà a Lleida, on l’any 1860 el veiem construint i pintant, juntament amb el pintor i fotògraf Albert Camps Payrat, un arc de triomf en honor als soldats que tornaren de la guerra de l’Àfrica. L’any 1866 li fou encarregada la pintura de darrere el cor de la catedral, així com l’altar major del seminari i la capella dels escolapis de Barbastre. El 1887 treballa en la restauració de la sala de les Abadesses del monestir de Sixena. I aquell mateix any participa en una exposició d’artistes catalans que se celebrà a Girona, on envia una important col·lecció de pintures amb temes mitològics, retrats i còpies d’estudis que havia realitzat a Roma. A una nota biogràfica sobre el pintor apareguda en la revista "Lleida" l’escriptor Alfred Pereña assenyalava que “Fou un gran dibuixant i un gran colorista. Conreà tots els estils i tots els procediments: llapis, ploma, guaix, oli, especialment sobre teles. La seva grapa, enèrgica i segura. El seu estil, sobri i detallista molt cops. En els retrats sobresortí d’una manera brillant”. Jesús Navarro
-
Nascut a Madrid, va abandonar la carrera de medicina per dedicar-se a la publicitat. Al voltant dels anys 70 del segle XX va unir forces amb el seu cosí, el dibuixant Enrique Ventura, i va formar Ventura & Nieto, una de les parelles creatives més importants del còmic espanyol. Entre els seus primers treballs com a guionista destaquen "Sam y la Morsa", "Es que van como locos..." i "Maremagnum", considerada per molts crítics com la seva millor obra. El seu estil era transgressor i surrealista, caracteritzat per parodiar l'actualitat tot conjugant ironia, sàtira i tendresa. L'any 1974, sempre com a Ventura & Nieto, van iniciar una col·laboració amb "El Papus" fins la seva desaparició l'any 1978. Posteriorment van formar part de la redacció de "El Jueves", i als anys 80 també van publicar a capçaleres com "Rambla", "Rumbo Sur" o "Telele", ja als anys 90. Malgrat que Nieto morí a Barcelona l'any 1995, Enrique Ventura continua signant els seus treballs com Ventura & Nieto. Esther Solé / a partir de http://dbe.rah.es/biografias/86293/miguel-angel-nieto-ventura
-
Resident des de la seva primera joventut a Lleida, fou en aquesta ciutat on desenvolupà una interessant activitat com a dibuixant i com a promotor de la vida cultural durant la postguerra. Fou un dels fundadors del Cercle de Belles Arts i més tard professor de dibuix lineal de l'escola. Participà en la major part d'activitats de l'entitat durant les dècades dels anys quaranta i cinquanta. Entre les exposicions on va participar cal destacar la mostra que el Grup dels Cinc (Mariano Gomà, Ramon Fontova, Ernest Ibàñez, Josep Barberà i Manuel Niubó) va presentar l'any 1952 o la retrospectiva que la Galeria Cop d'Ull li dedicà el 1980. Niubó també practicà la il·lustració i el disseny d'interiors, tant d'edificis civils com d'exposicions celebrades a l'Institut d'Estudis Ilerdencs o al Museu d'Art Jaume Morera. Juan Manuel Nadal Gaya -
Graduada en arts aplicades i oficis artístics per l'Escola de Belles Arts de Lleida, Teresa Nogués és un clar exemple del sentiment vital posat al servei de l’art. La seva és una obra íntima, intuïtiva, molts cops propera a la poesia conceptual, però amb una càrrega irònica força contundent. Partint d’una aparent tècnica artesana en l’elaboració de moltes de les peces que conformen les seves instal•lacions, el treball de la Teresa testimonia una mirada pròpia, sorgida dels àmbits d’intervenció tradicionals de la dona, a partir del qual genera un discurs amb una forta càrrega crítica i no exempta d’ironia respecte de la realitat quotidiana que ens envolta. Sorgida al caliu de l'entorn cultural i artístic de l’Escola Municipal de Belles Arts, la seva trajectòria s'inicià amb els certàmens de les "Entregues", organitzats pel propi centre i l'Ajuntament de Lleida. A partir de llavorns la seva obra ha participat en exposicions celebrades en alguns dels espais d’art contemporani més rellevants del país. Francesc Gabarrell
-
Marco Noris va néixer a Bèrgam, el 1971. Des de l'any 2003 viu i treballa a Barcelona. En els últims anys ha desenvolupat la seva pràctica artística principalment en l’àmbit de la pintura, dirigint la seva recerca en dues principals àrees temàtiques: ruïna i memòria històrica d’una banda i territori i paisatge per l’altre. Des de 2013 el paisatge i el territori han estat un element clau en el seu treball, un lloc per a l’esdevenir entès també com a escenari de derrota i de trànsit, com poden ser passos de fronteres i antics camps de concentració. La seva recerca ho ha portat a aprofundir i experimentar la seva relació amb el territori a través del caminar com pràctica estètica i com eina per a la recerca dels fenòmens de construcció identitària del territori, amb projectes com “A la frontera” (2017, beca Barcelona Producció de La Capella), “L’Entrega, acte I” (2018, beca Art i Natura de La Panera de Lleida amb el CAN de Farrera), “Lloc, lluny, llar” (2020/2021, Grand Tour 2020 de Nau Côclea i beca OSIC, Generalitat de Catalunya) i el més recent “Sequere” (2022, Institut d’Estudis Ilerdencs). A l'Estat Espanyol Noris ha exhibit a Barcelona (El Born CCM, La Capella, Galería Trama, Cyan Gallery, Galería Esther Montoriol, Galería Contrast, Galería H2O, The Private Space, Casa Elizalde, Can Felipa, Galería Sicart, Piramidón, etc.), a Lleida (La Panera, Farrera, Sant Feliu de Barruera), a Osca (CDAN, Fundación Hospital de Benasque), a Madrid (Matadero), a Castellón (Galería Canem), a Vic (Temple Romà, 5a Bienal) i al MuME, Museu Memorial de l’Exili de La Jonquera. A l’estranger destaca la seva participació en exposicions i festivals a Estats Units (New York, The Active Space, 2014), Itàlia (Different Pulses, 2013 y ParmaPoesia, 2002) i a França (Paris, Centre Pompidou, 2002). Paral·lelament a la seva activitat artística, en els últims vint anys Noris ha col·laborat en diferents projectes col·lectius. Entre 1998 i 2002 a Bolonya –Itàlia–, va participar a projectes col·laboratius en àmbits digitals. El 2006, ja a Barcelona, va ser promotor de l’autoorganització dels artistes del centre d’art de La Escocesa per a la creació i gestió d’una nova fàbrica de creació. El maig 2018 cofunda Fase, centre de creació i pensament a L’Hospitalet de Llobregat. Noris va ser artista resident a La Escocesa (2005/2015) i Hangar (2015/2017). Durant el 2022 ha treballat al MNAC per a l’elaboració i renovació dels continguts i la narrativa de la col·lecció d’art romànic del Museu Nacional. Actualment té el seu estudi a Piramidón –centre d’art contemporani a Barcelona– y és membre de la junta de gestió del Centre d’Art i Natura de Farrera (Lleida). Marco Noris -
Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Salamanca, Marina Núñez representa a les seves obres éssers diferents, aberrants, monstruosos, aquells que viuen al marge o contra el cànon. Els cossos anòmals que poblen els seus quadres, infografies o vídeos ens parlen d’una identitat metamòrfica, híbrida, múltiple. Hi recrea una subjectivitat desestabilitzada i impura per a la qual l’alteritat no és una cosa aliena, sinó que constitueix bàsicament l’ésser humà. Ha exposat individualment a centres públics com l’Espacio Uno del Reina Sofia (1997), La Gallera de la Comunitat Valenciana (1998), Fundació Pilar i Joan Miró a Palma (2000), església de Verónicas a Múrcia (2001), DA2 de Salamanca (2002), Casa América a Madrid (2004), Institut Cervantes a París (2006), La Panera a Lleida (2008), MUSAC a Lleó (2009), Centre del Carme a València (2010), Sala Rekalde a Bilbao (2011), Patio Herreriano a Valladolid (2012), Sala Alcalá 31 de la Comunitat de Madrid (2015) o Artium a Vitòria (2016). Quant a les seves exposicions col·lectives, es poden destacar “Transgenéric@s” (1998, Koldo Mitxelena Kulturnea, Sant Sebastià), “La realitat i el desig” (1999, Fundació Miró, Barcelona), “Zona F” (2000, Espai d’Art Contemporani de Castelló), “I Biennal Internacional d’Art” (2000, Museo Nacional de Bellas Artes, Buenos Aires), “Ofelias y Ulises. En torno al arte español contemporáneo” (2001, Antichi Granei, Giudecca, Venècia), “Big Sur. Neue Spanische Kunst” (2002, Hamburger Banhof, Berlín), “Pain; passion, compassion, sensibility” (2004, Science Museum, Londres), “Posthumous choreographies” (2005, White Box, Nova York), “Identidades críticas” (2006, Patio Herreriano, Valladolid), “Pintura mutante” (2007, MARCO, Vigo), “Banquete (nodos y redes)” (2009, Laboral, Gijón, i 2010, ZKM, Karlsruhe, Alemanya), “Skin” (2010, Wellcome Collection, Londres), “Genealogías feministas en el arte español: 1960-2010” (2012, MUSAC, Lleó), “Monstruo. Historias, promesas y derivas” (2013, Fundación Chirivella Soriano, València), “La imagen fantástica” (2014, Sala Kubo-kutxa, Sant Sebastià), “Gender in art” (2015, MOCAK, Museum of Contemporary Art de Cracòvia, Polònia). La seva obra figura en col·leccions de diverses institucions, entre les quals el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Artium de Vitòria, MUSAC de Lleó, Patio Herreriano de Valladolid, La Panera de Lleida, TEA de Tenerife, CAAM de Las Palmas, Es Baluard de Palma, Fundació “la Caixa”, Fundación Botín, MAC de la Corunya, CAB de Burgos, FRAC Corse o a la Corcoran Gallery of Art de Washington DC. Actualment resideix entre Madrid i Pontevera, i és professora a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Vigo. Font: Galeria RocioSantaCruz -
Itziar Okariz va estudiar pintura i escultura a la Universidad del País Basc, llicenciant-se l'any 1990. Tres anys més tard va rebre el tercer premi del "Certamen de Artistas Noveles" de Sant Sebastià i, el 1995, el primer premi de la convocatòria Gure Artea, dirigida a artistes emergents del País Basc. Okariz recorre tant a la fotografia com la videoinstal·lació i la performance, tot inspirant-se formalment en el situacionisme. Sovint, el seu treball s'ha caracteritzat per la producció d'accions que qüestionen normatives al voltant del llenguatge i la producció dels signes que ens defineixen com a subjectes, que ha presentat en espais expositius d'arreu del món. Font: Viquipèdia -
Llicenciada en Belles Arts, per la Universitat de Barcelona, i màster per la Universitat de Lleida. Artista i professora, temporalment associada a la Universitat de Lleida. Col·laboradora temporal al MACBA. Associada al MAV, Mujeres en las Artes Visuales, a Mascançà, Centre d'Estudis de al Pla d'Urgell, i la PAAC, Plataforma assembleària d'artistes de Catalunya, de la qual en va ser membre de la Junta. Vinculada, també, a Canal Viu, pertany a l'Arxiu Javelina, arxiu d'artistes visuals i altres agents culturals de Lleida, promogut pel Centre d'Art La Panera. Forma part d'el projecte Second Round, promogut per la Universitat de València. Font: olgaoliveratabeni.net -
D'origen navarrès, Orduña realitza els seus primers estudis artístics a Saragossa amb l'escultor Dionisio Lasuén, i posteriorment es trasllada a Madrid, on treballa amb Mariano Benlliure durant tres anys. Pensionat per la Diputació de Navarra l'any 1920, va guanyar la tercera medalla de l'Exposició Nacional d'aquell any amb un bust del seu pare, ara a la col·lecció del Museo del Prado. Viatga a Itàlia, on realitza el grup de nus "Post nubila Foebus", que el féu mereixedor de la primera medalla de l'Exposició Nacional de 1922. L'any 1923 realitza una petita mostra amb sis obres a la sala d'exposicions del Palacio de Bibliotecas y Museos, i als anys vint participa al Salón de Otoño i a l'Exposición de Arte Español celebrada a Bèlgica i a Holanda. A Madrid realitza obres com el "Crist crucificat" de la façana d'una capella del cementiri de l'Almudena, una al·legoria a les ciències per l'Instituto Ramón y Cajal i un monument al General Sanjurjo; mentre que a Pamplona va esculpir el frontis de la Diputació de Navarra. A la seva escultura sobresurt la força i l'energia de les figures, amb composicions rotundes i modelats de gran potència. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
-
Lucrecio Oteiza és un pintor d'origen navarrès establert a Madrid. Altament coherent durant la seva llarga trajectòria, Oteiza no cerca la bellesa, sinó que aposta per la transformació de la societat a través de l'art. Així doncs, la seva obra es caracteritza per abocar una visió crítica i de denúncia sincera de les desigualtats o les successives crisis i amenaces contra la vida i la civilització. Tanmateix, la cruesa dels temes tractats no entra en conflicte amb l'alta càrrega metafòrica que els ressegueix, dotant al seu treball d'una vessant espiritual i colorista aparentment paradoxal. Esther Solé
-
Pintor, segurament nascut a Lleida a les darreries del segle XIX. L’any 1915 i 1916 obtingué una beca d’estudis de la Diputació de Lleida gràcies a vint dibuixos al carbó i diferents obres de pintura inspirada en les òperes wagnerianes. Al fons del Museu d’Art Jaume Morera hi ha tres obres seves donades a la Diputació Provincial els anys 1916 i 1917. Juan Manuel Nadal Gaya
-
Mabel Palacín va néixer a Barcelona el 1964, on va estudiar historia de I'art, fotografia i video a la Universitat Central. Des del 1996 treballa en solitari, després d'haver-ho fet amb Marc Viaplana durant prop de deu anys. La fotografia és el medi dins del qual es desenvolupa el seu treball, encara que en ocasions adopta un format escultoric i darrerament també ha emprat el video. Durant els darrers anys ha realitzat exposicions individuals a Barcelona, Madrid, Frankfurt i Londres. Glòria Picazo
-
Joan Pallé viu i treballa entre Barcelona i Basilea (Suïssa). Llicenciat en Belles arts per la Universitat de Barcelona, el seu treball es relaciona amb la teoria crítica i ironitzant amb l’imaginari visual hegemònic, introduint-hi referències de la contracultura. Durant l’any 2017 va ser l'artista resident a la Fabra i Coats (Barcelona) a través del Programa de residències Sant Andreu Contemporani. En els últims anys ha guanyat el Premi d’art "<35" del Banc Sabadell i la Galeria Trama. Ha rebut una beca de producció del Centre d’Art la Panera, en col·laboració amb el CDAN, Osca (2017), un premi de la Rocaumbert Fàbrica de Creació (2019), una beca de residència i producció de Homessesions en col·laboració amb art 3 (2018), i una beca de recerca de la Sala d’Art Jove (Generalitat de Catalunya) i del MACBA (2018). També ha estat guardonat amb el Premi Biennal Larva al millor artista jove de Lleida (2017). La seva obra ha estat seleccionada per a la JCE Young European Biennale (2017). Font: ADN Gallery -
Pintor emmarcat en el paisatgisme realista de les darreries del segle XIX, apareix documentat entre els participants a la tercera exposició de belles arts i indústries artístiques celebrada al palau de belles arts de Barcelona l'any 1896. Esther Solé
-
Pardiñas de Miquel fou un dibuixant i il·lustrador nascut a Lleida en una data desconeguda, del qual es conserva escassa documentació i referències, que destacà pel seu treball artístic en el context de la República, i que l’any 1929 es localitza a París, al costat de l’escultor Raimundo Cortijo. La única referència conservada és una ressenya i una il·lustració publicada a la revista Lleida. Francesc Gabarrell
-
Ester Partegàs va cursar Belles Arts a la Universitat de Barcelona i, posteriorment, va ampliar els seus estudis a la Hochschule der Künste de Berlín i a l’International Studio & Curatorial Program de Nova York, on la seva trajectòria va començar a prendre força. Actualment viu i treballa entre Nova York i Marfa (Texas). En el seu treball combina el dibuix, la pintura, l'escultura i la instal·lació, en un desenvolupament formal on persisteixen els aspectes volumètrics i espacials que han portat a l'artista a definir-se com a escultora. Amb els seus projectes articula una crítica a la societat de consum i a la banalització i submissió al capitalisme. La seva obra forma part de nombroses col·leccions públiques com el MoMA de Nova York o la Fundació Coca-Cola de Madrid. Font: Viquipèdia -
Inscrit, des dels seus orígens, en la vessant més lírica del neoexpressionisme català durant la primera meitat dels anys 70, Perico Pastor és un dels artistes lleidatans que més han marcat la pràctica figurativa catalana durant els anys 80 i 90. L’any 1975 marxa a Nova York on treballa com a il·lustrador i crític d’art en publicacions com ara Vogue, New York Times, Art News o Art Director's. En aquesta ciutat fixarà la seva residència durant diferents períodes, fins a l’establiment definitiu a Barcelona. Hereu de la tradició pictòrica de Cézanne, Matisse, Bonnard, Hockney o Grosz, Perico Pastor aprofita tots els recursos derivats de l’expressionisme, l’informalisme, la il·lustració japonesa i l’abstracció gestual, aquesta darrera l’eina principal que li permet alliberar com ningú el pinzell xinès i convertir el traç negre en protagonista absolut de les seves obres. Tot plegat, una combinació excepcional amb què bastir un llenguatge únic, molt personal i independent, capaç d’una força pictòrica dificilment aplicable als olis o els acrílics. Establert a Barcelona des de l’any 1981, la capital comtal ha vist exposada la seva obra en nombroses ocasions, però també ciutats com ara Nova York (posteriorment a la seva residència), Miami, París, Hong Kong i Tokio. L’any 1992 va ser guardonat amb el Premi d’Arts Plàstiques Medalla Morera, i la seva obra es pot contemplar en col·leccions privades i públiques com les de La Fundació La Caixa, la del Banc d’Espanya o la de l’Ajuntament de Barcelona. Francesc Gabarrell