Search results
436 items
-
-
Carlos Pazos va estudiar arquitectura, si bé posteriorment s’especialitzà en disseny i art a l’Escola Eina de Barcelona. Va començar a exposar l’any 1969 a la sala d’exposicions de l’Ateneu Barcelonès, i des d’aquell moment ho ha fet a les millors galeries i museus del món com el MACBA (Barcelona), Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid), Centre Georges Pompidou (París), Gallerie Camille Von Scholz (Brussel·les) o Joan Prats Gallery (Nova York), entre d’altres. Va realitzar la seva primera exposició individual el gener de 1970 a l’Ateneu Barcelonès El 1975 inicia la sèrie Voy a hacer de mi una estrella, presentada l’any següent a La Sala Vinçon de Barcelona, que entre altres actuacions i manifestacions, dona lloc a la performance i exposició The Floor of Fame al Centre d’Art Georges Pompidou (Beaubourg) de París el 1978. L’últim capítol d’aquesta saga no tancada és Robados, exposada a la Galería Raíña Lupa de Barcelona l’any 2009. Entre el 1980 i el 1992 treballa intensament amb Marisa Díez de la Fuente, a la Galería Ciento de Barcelona, després de tres anys també intensos a la Galería G. El 1990 inicia la seva col·laboració amb la Galerie Camille von Scholz de Bruxelles i amb motiu de l’exposició Christmas Blues i en col·laboració amb Vicenç Altaió i Freddy de Vree publica el llibre L’Amour latent amb les edicions Camomille. D’ençà que la Galería Ciento va tancar, ha col·laborat amb les galeries Joan Prats, Carles Taché i amb Raíña Lupa de Barcelona. El gener de 1995 funda a Nova York, amb l’artista Steven Pollack, l’associació esporàdica en actiu Vodoo Victims, l’any 1999 Mic y Mau amb el fotògraf Lluís Ros, desactivada el 2009 i des del 2004 col·labora amb Pascal Comelade en llibres, vídeos i en concerts. És també el 2004 que participa en l’exposició Dalimitar del Museu de l’Empordà. El seu caràcter inquiet i curiós queda palès en la seva obra i en un seguit d’activitats que l’acompanyen. Així, el 1987 protagonitza la pel·lícula És quan dormo que hi veig clar, de Jordi Cadena sobre poemes de J.V. Foix. El 1998 dirigeix i realitza l’escenografia de l’obra teatral El bell lloc, de Joan Brossa, estrenada a l’Espai Joan Brossa de Barcelona. Aquest mateix any publica El Mundo del Ritmo en col·laboració amb Eduardo Mendoza i actua com a protagonista en el vídeo Pianito, de Jordi Colomer. L’any 2002 escriu i publica el guió de la pel·lícula, en espera de productor, Aquí en la tierra como en el infierno. El desembre de 2004 publica el seu primer llibre de textos Garabatos y Zarpazos, editat per la Universitat de Barcelona, del qual es va fer una 2a edició el febrer del 2008, el 2007 publica Fidelidad Total», en col·laboració amb Ramón de España, editat per Raíña Lupa i el 2008 Diodrama, amb textos d’Eduardo Lago, editat per Atelier Clot, Paris. També publicà ...Y entre paréntesis, un blues inacabable, en col·laboració amb Ramón de España i Pascal Comelade, publicat per La Naval (Cartagena) i està preparant Garabatos y Zarpazos 2. El 2007 va realitzar una exposició retrospectiva al MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona) i al MNCARS (Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía). Per a la seva exposició retrospectiva va realitzar la pel·lícula Mnemocine. Película recortable, un collage audiovisual constituït per 11 episodis, de 26 minuts de duració. Font: Tinta Invisible edicions
-
Format a l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida, Joan Pena fou un dels artistes emergents becat a la "4a Entrega" (Lleida, 1994). Va iniciar una carrera com a il·lustrador, realitzant treballs per a la revist"a Makoki" i l'agència de publicitat Bakup, així com animacions per a les agències Cantalup, Tartera & Lavilla i altres. Encara als anys 90 va fundar l'empresa ACME, dedicada al disseny i muntatge d'escenografies i decorats, juntament amb les també artistes Sandra Esquerra, Betlem Felis i Laura Cirera. Paral·lelament s'introdueix en l'àmbit de la videocreació i la producció audiovisual, realizant vídeos musicals per grups com ara Zuma, Crazy Notes o Mister Jones, entre d'altres). Des de l'any 2000 el seu treball es desplega a través de Plàncton, un estudi-taller unipersonal on, amb l'ajuda d'alguns col·laboradors, treballa en el disseny i construcció de titelles i decorats per companyies d'arreu del país, com Zum-Zum Teatre, Festuc Teatre, Campi Qui Pugui, Zero en conducta o Blind Summit, entre d'altres. Les creacions de Pena són altament diverses i desborden creativitat, cercant sempre l'estímul de la imaginació del públic a través de formes ondulants i asimetries altament suggerents, on ressonen visions de Jules Verne o Tim Burton. Esther Solé
-
Javier Peñafiel viu i treballa a Barcelona. L'any 2004 va presentar una important mostra individual al Museu Pablo Serrano de la seva ciutat natal. Aquell mateix any va dur a terme una série d'intervencions a I'espai públic, com van ser Ausencia pública, pensada especialment per a CaixaForum de Barcelona i Inicio, amb caracter permanent a Candanchú-Somport, al Pirineu aragonès. L'any següent va preparar la instal·lació permanent Soledad en conversación al carrer Enric Granados de Barcelona, com a homenatge a aquest músic. Ha realitzat tres publicacions especials dins la col·lecció Cru de Figueres. Glòria Picazo
-
Nascut a Santurtzi (Biscaia) I'any 1966, actualment resideix a Barcelona. Es va lIicenciar en Belles Arts, en I'especialitat d'escultura, per la Universitat del País Basc i posteriorment fou becat per l'Academia Española a Roma (1993¬94) i per la Generalitat de Catalunya, per a cursar estudis a Nova York (1999). Entre les seves exposicions individuals destaca la presentada al Centre Cultural Tecla Sala de I'Hospitalet de Llobregat (1997) i a la Sala Rekalde, Área 11, de Bilbao (1997), així com I'exposició col·lectiva itinerant pel País Basc, Madrid i Barcelona (1997-98), conseqüència d'haver guanyat el premi Gure Artea 1996. La seva obra és present a col·leccions públiques com la del Museo de Bellas Artes de Álava i la del Banco de España. Alberto Peral pertany a la generació d'artistes que emergeix a principis dels anys noranta i protagonitza la renovació plàstica espanyola en aquests inicis del segle XXI. Des de la seva primera exposició individual a la Fundació Joan Miró de Barcelona el 1992 fins avui, ha traçat un recorregut de gran coherència conceptual i un desig d'experimentació formal que l'ha portat a transitar per una gran diversitat de mitjans, des del dibuix, la fotografia o l'escultura, fins a la instal lació i el vídeo, per proposar un emocionant trobada poètica entre la bellesa de les formes més simples i essencials i el poder simbòlic que contenen. Alberto Peral incorpora al seu llenguatge les aportacions més radicals de l'avantguarda clàssica respecte a la forma però omplint-les de vida. Descobreix aquest essencialisme formal en la natura i en la cultura com a manifestacions d'un ordre còsmic que l'artista abstreu i ens presenta dotat d'una intensa sensualitat material, convidant-nos amb això al delit i la reflexió. Glòria Picazo / MNCARS
-
Estudià història de l’art i al mateix temps practicà la pintura i el dibuix al Cercle Artístic de Sant Lluc. Començà a exposar els anys setanta. Freqüentà també durant aquests anys, Joan Brossa i J.V. Foix, que l’influïren, com també Jacint Verdaguer, amb el qual comparteix la visió tel·lúrica, d’interrelació íntima entre l’home i la natura que l’envolta, perspectiva que l’ha portat a subratllar les arrels pròpies, especialment la cultura catalana i l’entorn del Montnegre. La reflexió sobre el paisatge l’ha portat a considerar també l’artifici en el concepte d’obra i de naturalesa, així com les seves fronteres incertes. La seva obra plàstica i la poètica es troben indissolublement lligades. Des de la pintura ha accedit a altres disciplines com la fotografia, el vídeo, la instal·lació i també la poesia i l’assaig. El 1999 pintà els medallons del sostre de la sala del Gran Teatre del Liceu i el mateix any feu l’exposició Deixar de fer una exposició al MACBA, un recorregut per la seva trajectòria artística fins al moment. El 2005 exposà a la fira Art 36 Basel i acabà el projecte “Amagar-se”, a Sajazarra (la Rioja), on barreja vídeo, fotografia, textos i acció tot qüestionant-se l’excés de presència de l’autor i com evitar-la en un món saturat d’imatges. Altres exposicions remarcables són Fonació d’un poeta (Galeria Forum, Tarragona, 2001), Enclavament del terme real i verdaguer de Folgueroles (Folgueroles, Osona) 2002, Amidament de Joan Coromines (Es Baluard, Palma 2006) i Màquina d’alé (Galeria Joan Prats, Barcelona 2009). L’any 2011 a La Pedrera de Barcelona exposà la retrospectiva Ai, Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova. Com a escriptor, ha publicat diversos llibres a cavall de la poesia, l’assaig filosòfic i la prosa poètica, entre d’altres: Ludwig-Jujol. Què és el collage, sinó acostar soledats? Lluís II de Baviera, Josep Maria Jujol (1989), La pintura i la boca (1993),Oli damunt paper (1992), El paisatge és rodó (1995), El Pirineu de Baix. Mont-roig, Miró, Mallorca (1997),Oïsme. Una escriptura natural a partir dels croquis pirinencs de Jacint Verdaguer (1998), Obreda (2003), Els cims pensamenters de les reals i verdagueres elevacions (2004), L’obra i la por (2007) i Pagèsiques (2011, premi Ciutat de Barcelona 2012 i Premi Lletra d’Or 2012). El 2014 publicà el llibre de bibliòfil Mareperlers i ovaladors, on l’artista, a partir de la figura de l’oval, descobreix les connexions que hi ha entre l’obra de Jujol, Mir, Miró i Tàpies, i el 2018 Treure una marededéu a ballar, una crònica d’impressions i reflexions en prosa poètica d’un viatge a peu transportant la imatge d’una verge durant uns dies. El 2005 rebé el Premi Nacional d’arts visuals de la Generalitat de Catalunya per la seva obra Els cims pensamenters, en què reflexiona sobre l’obra de Jacint Verdaguer, Joan Maragall i Antoni Gaudí, i el 2006 el Premio Nacional d’arts gràfiques del Ministeri de Cultura, per la seva “reformulació de la relació entre art i territori”. Font: Tinta Invisible edicions -
Dibuixant i pintor, l'any 1925 presentà la seva obra per primera vegada a Lleida i el 1935 participà a l'exposició-concurs convocada per l'Ajuntament de Lleida. Des dels anys 50 residí a Lleida, però la seva activitat principal com a artista s'ha desenvolupat a l'estranger, principalment França i Bèlgica, on ha exposat en diverses ocasions. Juan Manuel Nadal Gaya
-
Per bé que la primera fase formativa de Juan Pérez Agirregoikoa tingué lloc a les aules de la Universidad del País Vasco, on es llicencià en belles arts el 1998, una part notable de la seva carrera s'ha desenvolupat a l'estranger, ja sigui ampliant els seus estudis a París (arts plàstiques i filosofia) com beneficiant-se de premis i beques i residències de creació artística, que el porten a França, Argentina, Mèxic i per diversos espais expositius espanyols, entre d'altres. El 2006 va obtenir el primer premi del Certamen Gure Artea per a la promoció de joves artistes bascos, i des de llavors ha mantingut un ritme sostingut d'activitat expositiva, sobretot a l'estranger, per bé que es pot trobar obra seva a col·leccions com la del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, MARCO, ARTIUM, o al Museu Guggenheim de Bilbao, entre d'altres. Esther Solé -
Ballarí, coreògraf i pedagog, Aimar Pérez Galí és un professional de la dansa contemporània que ha desenvolupat una línia de recerca al voltant del moviment, de la dansa i de la seva història que l'ha fet entrar per la porta gran a l'escena de les arts visuals. Des de la convicció que el ballarí no és únicament el traductor que interpreta el text del coreògraf, Pérez Galí es considera un subjecte que genera discurs en la seva pràctica, on la recerca sobre la història de la dansa, el rol dels ballarins i la seva vessant més humana també hi juguen un paper fonamental. Cèlia del Diego -
Pintor i gravador. L'any 1947, fou un dels primers alumnes de l’Escola del Cercle de Belles Arts, on va estudiar dibuix amb Leandre Cristòfol. Traslladat porteriorment a Barcelona, rebé una beca del Cercle Maillol de l'Institut Francès d'aquesta ciutat per anar a París, on va obtenir la Medalla Watteau de gravat (1958), atorgada pel govern francès. Aquest fet, juntament amb la participació en les biennals d'Alexandria i Sao Paulo, permeteren la seva integració al Grup Cogul (1964) amb una certa especialització i un renom important. Pallarés aportà una altra via d’accés al món de l’abstracció en què destacà, com a tret característic, un cert component expressiu hereu dels seus contactes privilegiats amb un dels mestres de l’art català d’aquest segle, Josep Maria de Sucre. Una tendència expressionista, en sintonia amb les angoixes vitals del moment —que en l’obra de Pallarés es mostren amarades d’una certa ingenuïtat i innocència—, i temperada per una intensa preocupació per la construcció i l’ordre compositiu. Construcció i expressió són els dos components que conformen el binomi artístic d’en Pallarés. Però si cal destacar en l’obra de Pallarés un aspecte per damunt d’altres és precisament la seva producció resultant de l’aplicació de les tècniques del gravat. És aquesta una dimensió que el projecta com un dels pocs pintors-gravadors o, en el seu millor cas, gravadors-pintors catalans que realitzen una aportació singular a la cristal·lització de les noves vies expressives de l’avantguarda, a partir del suport tradicional de les tècniques d’estampació. Francesc Gabarrell -
Javier Pérez estudià a la Facultat de Belles Arts de Bilbao, i amplià els seus estudis a París, on realitzà, l'any 1986, la seva primera exposició individual a la galeria Chantal Crousel. Des de començaments dels anys 90 s'ha convertit en un dels artistes de l'Estat Espanyol de major projecció internacional. Va exposar el 1998 a l'Espacio Uno del Museu Reina Sofía i, el 2001, ocupà, juntamrent amb Ana Laura Aláez, el pavelló espanyol a la 49 Biennal de Venècia. Artium i el Carré d'Art de Nîmes li dedicaren l'any 2003 una mostra retrospectiva. La seva obra es troba en museus com ara el Reína Sofía de Madrid, Guggenheim de Bilbao, MACBA de Barcelona o el Muséed'Art Moderne et Contemporain d'Estrasburg. Seguint una tradició implícita al País Basc, el treball de Javier Pérez es va orientar en els seus primers moments al voltant de l'escultura, encara que com altres membres de la seva generació -Ana Laura Aláez, Miren Arenzana o Gemma Intxausti- es van allunyar acuradament del problema "local", tant des del punt de vista estilístic, respecte a la poderosa i contundent producció d'Oteiza i Chillida, com la d'aquells altres que van fer de la situació específica del País Basc la font temàtica del seu treball. A més, allunyat de la seva ciutat natal, la seva obra va anar obrint-se a diverses aspiracions i ampliant el seu camp disciplinar. A més de produir dibuixos i objectes escultòrics, Javier Pérez es va orientar cap a la instal·lació, escenografia, performance i vídeo. Dins de tot aquest aparell disciplinar, però, batega una concepció onírica i alhora realista, hiperestètica i també funcional de l'objecte artístic. En tots els casos, l'assumpte recurrent en les peces de Javier Pérez és el cos, que ell no concep com un organisme unitari, sinó com una acumulació d'òrgans i parts d'alta concentració simbòlica: cabells, ulls, llàgrimes… que eventualment poden adoptar la forma de substituts: perruques, esferes de vidre, llàgrimes de vidre, màscares… Metàfores d'un cos trossejat que anhela reconstruir en organisme, mentre sent que "la frontera entre el dolor i la bellesa és en extrem estreta i difusa" Font: Francisco Javier San Martín (Arte y Parte) -
Lajos Petri —conegut com Petri Lajos fora de la seva terra natal— fou un escultor hongarès que, després d'una infantesa convulsa a Szeged, va estudiar dret a Budapest i Berlín, per passar a ser deixeble del també escultor hongarès Ede Telcs l'any 1907. Posteriorment va estudiar a Brussel·les, ciutat on va viure entre 1910 i 1922. Després de la Segona Guerra Mundial va rebre diversos encàrrecs governamentals, i l'any 1960 fou reconegut amb una exposició monogràfica al Saló Nacional hongarès. L'obra de Petri Lajos s'emmarca en el realisme, treballant normalment models en argila que posteriorment es fonien en bronze, per bé que la majoria de projectes per a grans escultures mai es van arribar a executar. Bona part de la seva obra es conserva en territori hongarès, essent especialment coneguts els seus retrats de l'atleta György Schirilla, el compositor Zoltán Kodály o la soprano Erzsi Sándor. Esther Solé
-
Pintor banyolí influït per l’escola d’Olot, estudià a Llotja, on fou deixeble de Ramon Martí i Alsina. Exposà a Barcelona individualment i en col·lectives. Centrà la seva temàtica en el llac de Banyoles i els seus voltants, motius que tractà de manera impressionista. Font: Enciclopèdia Catalana -
Animador, cineasta experimental i comissari d'art contemporani. Les pel·lícules d'Antoni Pinent es caracteritzen per l´apropiació, el treball sense càmera i la manipulació manual del cel·luloide. Ha programat el cicle itinerant internacional "Del éxtasis al arrebato, 50 años del otro cine español" acompanyat del catàleg en format DVD editat per Cameo. El seu treball ha estat projectat en diferents cinemateques, centres culturals i museus internacionals, com el MoMA de San Francisco (2012). Amb retrospectives de la seva obra en diversos països com Argentina (BIM, 2012), el Brasil (DOBRA, 2015) o Espanya (Xcèntric, MUSAC, etc. 2014). Ha rebut el Premi de la II Biennal del 'Museum of Contemporary Cinema' (MoCC. New York / Paris) el 2008 i altres premis i distincions per la seva filmografia. Des de l'any 2014 forma part del grup de comissariat de Los Angeles Film Forum, treballant en el projecte "Ismo Ismo Ismo. Cinema Experimental a Amèrica Llatina". I des del 2022 és el director de l'Intangible. Festival d'Art i Tecnologia de Lleida. Antoni Pinent -
Cecilio Pla va ser un dels pintors valencians més rellevants de les darreries del segle XIX i començaments del XX, juntament amb Joaquim Sorolla i Ignacio Pinazo, artistes que conformaren una de les anomenades escoles espanyoles amb més transcendència en el panorama pictòric espanyol. Aquests artistes valencians descriuran una imatge d’Espanya centrada en una visió positiva dels temes mediterranis —marines, escenes de platja, escenes de la pesca— o altres activitats relacionades amb el mar, caracteritzada pictòricament per demostrar una gran preocupació tècnica per copsar els efectes lumínics —per la qual cosa se’ls anomena també luministes—, el representant per excel·lència dels quals és la pintura de Sorolla. Pla produí una obra molt plural, des de les grans composicions religioses de la seva primera època fina als petits paisatges i apunts de platja del final de la seva trajectòria, passant per la pintura social, el retrat i els seus treballs com a il·lustrador gràfic. Dins d’aquesta gran varietat de registres, destaquen les obres que corresponen a l’anomenada pintura social, aquella de caràcter anecdòtic, els temes de les quals estan extrets de les problemàtiques o situacions de la vida real o quotidiana, i que tant d’èxit tingueren en els certàmens oficials al voltant del canvi de segle. I també cal considerar molt especialment el retrat o la descripció de les més modernes escenes de costums, en les quals resta integrada la seva preocupació pel paisatge. Tot i ésser valencià, Pla es conegut també per ser el pintor del Madrid castís, del món de la sarsuela, la qual cosa el vinculà molt estretament amb el regionalisme pictòric, que després traslladaria a les platges valencianes. Jesús Navarro -
Pintor i dibuixant. Fou deixeble de l’escultor Manuel Corcelles i, més endavant, estudià a l’Escola de la Llotja de Barcelona. S’establí a Lleida i fou auxiliar de la càtedra de dibuix de l’Institut de Segona Ensenyança i, durant diversos lustres, mantingué oberta una acadèmia privada de dibuix i pintura. Tingué com a deixebles Gili Roig, Viladrich, Mercè i Borràs, entre d’altres. Fundà junt amb altres intel·lectuals i artistes de Lleida el Xop Bot, entitat que fins el 1936 tingué una gran incidència en la vida artística de la ciutat. La seva participació en l’organització de l’Exposició d’Art que l’Ajuntament de Lleida promogué al mes de maig de 1912 fou cabdal, i constituí el punt de partida d’una nova via de les arts plàstiques a la ciutat. Practicà la pintura a l’oli i pintà paisatges urbans i rurals influenciat pel pintor Jaume Morera, gran amic seu. Però, tot i que es tracta d’un notable pintor, destacà sobretot en dibuix. Ho testimonia una col·lecció de cent dibuixos a llapis sobre temes de l’horta de Lleida que utilitzava com a mostra de treball per als seus alumnes, i que foren premiats a l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888. Jesús Navarro
-
Casto Plasencia fou un pintor espanyol. Format a l'Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, va rebre una pensió per estudiar pintura d'història a Roma. Allà pintaria "Origen de la República Romana (año 598 antes de la era cristiana)" que el faria mereixedor d'una primera medalla a l'Exposició Nacional de 1878 i tercera medalla i gran creu de la Legió d'Honor a l'Exposició Universal de París d'aquell mateix any. Quan va tornar a Espanya es va establir a Madrid, i fou retratista d'Alfons XII i María de las Mercedes, va destacar en pintura religiosa i en grans obres decoratives, com l'executada a la basílica de San Francisco el Grande de Madrid o el palau del Marqués de Linares. L'estiu de 1884, Tomás García Sampedro el va convidar a visitar Muros del Nalón (Astúries), un indret que seduí Plasencia pels seus paisatges i l'animà a fundar una colònoa d'artistes dedicats a pintar del natural al llarg dels estius. D'aquesta època daten una sèrie de petits apunts de pinzellada solta, realitzats entre 1884 i 1889, molt diferents als grans quadres d'història, caracteritzats per la solidesa del seu dibuix. Font: Enciclopedia del Museo del Prado -
Escultor format a La Llotja i l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. En una primera etapa la seva obra reflecteix l’interès per qüestions relacionades amb el volum, l’espai i la tensió. Cap a mitjan anys 80, però, comença a modelar el ferro i desenvolupar un concepte escultòric de formes zoomòrfiques que evolucionarà en treballs amb ferro colat, cristall i resina barrejats amb llums i sons. Des del 1996 s’ha dedicat també a la creació d’escenografies per a muntatges teatrals, principalment en col·laboració amb la companyia La Fura dels Baus. Al seu costat ha reinterpretat òperes clàssiques com ara Atlàntida, de Manuel de Falla; El martiri de Sant Sebastià, de Claude Debussy; La damnation de Faust, de Berlioz, i La flauta màgica, de Mozart. És l’autor de l’obra Crown Fountain, situada al Millennium Park de Chicago. L’any 1997 va ser guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques concedit per la Generalitat de Catalunya. Francesc Gabarrell -
-
De Poncho (la mateixa persona que en ocasions apareix nombrada a les fonts com "Ponx" o "Ponxo") se'n tenen notícies molt escasses. De fet, només es pot situar a l'òrbita del Cau d'Art, essent un dels integrants de la primera exposició d'aquest grup, celebrada al Museu Morera el entre el 24 de novembre i el 8 de desembre de 1929, on hi participà amb peces que la premsa rebé amb opinions desiguals. Esther Solé
-
El nucli fonamental del treball d'espe Pons es la memòria i el paisatge. Sovint la construcció dels projectes parteix d’una certa poètica visual plena de silencis. D’altres situen la fotografia just en el límit del propi medi, tot evidenciant les seves convencions. Si bé al principi de la seva trajectòria l’obra es construïa més des d’una vessant de paisatge interior i de memòria personal, amb el temps el seu treball ha adquitit una major complexitat, incorporant elements clars de reflexió històrica i social. Segurament en els seus darrers treballs, "Portraits" i Sota la llum del mar, és on es fa palesa una mirada mes critica i compromesa. Espe Pons -
Carles Porta és artista, dibuixant, dissenyador i creador d'un univers visual i conceptual, amb un estil particularment inconfusible, que desplega la seva feina tant en treballs basats en la il·lustració i el cinema d'animació, com en altres projectes multidisciplinaris. Porta reuneix un cos extens dedicat a la imatge del Festival Internacional de Cinema d'Animació de Lleida, Animac, durant els seus 25 anys d'història, posant en evidència allò que l'artista ha estat per a entendre la trajectòria de l'Animac. Atmosferes que en bona mesura traspassen les fronteres del dibuix i el cinema mitjançant geografies sorprenents, paisatges fantàstics, i personatges enigmàtics. Una flexibilitat discursiva que comparteixen tots les seves creacions i ens ajuda a entendre, conectar i visitar els secrets, complicitats i misteris del treball de l'artista. Un mode d'actuació entusiasta que aborda diferents camps d'interés: els simbolismes irònics i postromàntics, els processos tècnics i maquinals, el factor humà com procés, l'acumulació d'històries, o la posada en crisi dels estereotips dels dibuixants, i el temps, el temps com concepte. Jordi Antàs -
Enric Porta es va formar a l'Escola de Llotja i a l'Acadèmia Baixas de Barcelona. De ben jove ja va entrar al circuit expositiu, i arran de l'èxit de l'exposició presentada junt amb Nolasc Valls i Enric Cenac a les Galeries Laietanes va traslladar-se a París l'any 1922, on va completar la seva formació i va residir-hi deu anys, participant en diversos salons i exposicions. L'any 1932 va tornar a Barcelona, on va presentar per primer cop una exposició individual. Fou a les Galeries Syra, un espai on exposà habitualment en temps de postguerra. Tanmateix, va fixar la seva residència definitiva a la seva localitat natal, on pintà els murals de l'església parroquial. Fruit de l'amistat travada amb Miquel Villà quan ambdós eren a París, aquest va freqüentar la Pobla de Segur, fomentant un moviment creatiu notable al Pallars del tardofranquisme i inicis de la democràcia. Tot i que ambdós artistes s'influenciaren mútuament, l'obra de Porta no és tan estrictament geomètrica ni de colors vius com la de Villà, però s'hi aproxima en la riquesa i generositat en l'ús del material cromàtic i en la solidesa del dibuix. Porta s'especialitzà primerament en natures mortes i pintura infantil, sense deixar de banda els paisatges i els nus femenins. Font: Juan Manuel Nadal Gaya -
Jordi V. Pou comença a fer fotografies a finals dels anys 80, i fins a principis dels 90 es forma com a fotògraf assistint a diversos cursos i seminaris arreu de l'Estat Espanyol amb professors com Koldo Chamorro, Cristina García Rodero, Manel Serra, Manolo Laguillo, Bernard Plossu, John Stewart, Miquel Arnal, Navia, entre d'altres. Des de principis dels 90 treballa professionalment en diversos camps de la fotografia, destacant la seva dedicació al reportatge i la fotografia de premsa. Ha estat cap de fotografia del "Periòdic d'Andorra" i col·laborador del "Periódico de Catalunya", i és fotògraf de l'agència Cover. Ha publicat en diversos diaris i revistes, destacant: "El Periodico de Catalunya", "El País", "La Vanguardia", "Revista Time International", etc. És membre de la Unió de Professionals de la Fotografia de Catalunya (UPIFC). El seu treball ha estat exposat diversos cops a la ciutat de Lleida (Centre d'Art La Panera, Museu d'Art Jaume Morera, IEI, Col·legi d'Aparelladors, Periferiart, etc) i a llocs com Barcelona, Andorra, Almussafes, Guardamar, Doña Mencia, Berkeley, etc, tant en exposicions individuals com col·lectives. Font: jordivpou.com -
Coneguda i lloable és l'habilitat de Concha Prada a l'hora de combinar la complexitat dels seus processos creatius, sempre oberts a la investigació, amb la proximitat de l'objecte familiar, des del dinar fins als estris de neteja. El gran format de les seves fotografies a color és, sens dubte, una constant en l'artista que, a través de la serialització de grans imatges, deixa patent un cop més la màgica germanor existent entre fotografia i pintura, confonent la nostra percepció entre ambdues per desvetllar més tard la veritat d'un procés que barreja el mecànic i el gestual, l'artificialitat de la fotografia i l'acció gestual de la pintura. Els resultats no poden ser més atractius. A través d'aquestes obres l'espectador experimenta la força visual del color en les seves múltiples adreces, empremtes, taques i recorreguts a través d'una superfície convertides en hàbitat o petit microcosmos carregat de suggerents formes flotants en un tot multicolor. Concha Prada, considerada actualment com una de les artistes més interessants dins de la nova fotografia, és una creadora autodidacta. Les seves sèries dels anys 92 així ho testimonien, com també avalen aquesta actitud de proximitat davant el detall quotidià. Bocas (1994), Basuras Domésticas (1996), Ficciones (2000) o De arreglos cocidos y otros guisos (2003), són algunes de les millors sèries de la artista, que formen part de col.leccions i institucions com ara la fundació Coca-Cola, Fundació Nabesto, la Col·lecció Testimoni, el Museo de Bellas Artes de Álava, el MUSAC, etc. Leticia Martín Ruiz (El Punto de las Artes) -
Francisco Pradilla neix a la localitat aragonesa de Villanueva de Gállego el 1848, formant-se a Saragossa i més tard a l’Escola de Belles Arts de San Fernando. El 1874 obté una pensió, en la modalitat de pintura d’història, per a traslladar-se a estudiar a l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts de Roma, juntament amb Casto Plasencia, on coneixerà a Jaume Morera, pensionat en la modalitat de paisatge, amb qui l’unirà una estreta amistat que conservarà al llarg de tota la seva vida. Precisament serà en aquella estada i en companyia de Jaume Morera on seleccionarà un paisatge romà com a fons d’una de les seves obres més famoses, aquella que li proporcionaria la seva consagració com a un dels més destacats pintors de composicions de temàtica històrica tan a nivell espanyol com internacional: “Doña Juana La Loca”, un impressionant quadre de dimensions espectaculars, 3,40 x 5 metres. Aquesta obra que realitzaria com a treball de pensionat fou presentada a l’Exposició Nacional de Belles Arts de 1878, obtenint una Medalla d’Honor i essent adquirida posteriorment per l’Estat (actualment es troba al Museo del Prado). El tema de l’obra fa referència al trasllat del cadàver del rei Felip des de la Cartuja de Miraflores a Granada acompanyat per la seva esposa Juana i un seguici de eclesiàstics, nobles i cavallers que s’aturen a la intempèrie per vetllar el fèretre, i que està basat en el relat Modesto Lafuente en la seva Historia de Espanya. L’èxit que va obtenir motivà que posteriorment el Senat li encarregues un altre quadre de composició històrica sobre la rendició de Granada, que esdevindria una altra fita de la pintura d’història espanyola i que consagraria Pradilla com un dels seus més clars exponents. Tot i això Pradilla, fou també un destacat paisatgista i un personalíssim pintor costumista. Jesús Navarro -
Vaig néixer a St. Esteve de Palautordera l’any 1981 i després d’una sèrie de tempetatives acadèmiques fallides em vaig graduar en fotografia a l’Escola Groc de Barcelona, una formació fotogràfica que vaig complementar amb cursos d’especialització a Idep Barcelona i a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Posteriorment em vaig llicenciar en Belles Arts i vaig realitzar el màster en Producció i Investigació Artística a la Universitat de Barcelona. Actualment estic realitzant el programa de doctorat en Art i Estudis Culturals a BAU Centre Universitari de Disseny/Universitat de Vic. Concebo els meus projectes com expedicions als imaginaris de poder, posant el focus en les seves estructures i auto-representacions, amb la intenció de comprendre la seva naturalesa i funcionament. A través de processos de llarg recorregut i formalitzats principalment en produccions fotogràfiques en sèrie, aquestes incursions posen en joc el mateix poder de la imatge per endinsar-se en un ampli espectre de la representació del poder, que recorre des de l’imaginari cultural i històric de les elits franquistes fins a les identitats visuals dels polítics actuals en les xarxes socials, passant per la retratística oficial en democràcia. El resultat d’aquestes investigacions s’ha pogut veure mitjançant exposicions col·lectives i individuals en centres com el MUSAC de Lleó, el Centre de Cultura Contemporània del Carme (València), Arts Santa Mònica de Barcelona, l’Institut d’Estudis Ilerdencs (Lleida), La Capella (Barcelona), Le Breffoi-Salle Nicole Ginoux, Mountrouge (França), el Centro Cultural Conde Duque de Madrid o Fabra i Coats de Barcelona. He editat de forma independent ""El món dels vencedors"", saló de maig i la pàgina web www.elmundodelosvencedores.com. Amb el suport de Rocaumbert F.A. he publicat el llibre ""Cibercràcia"", amb pròleg de Joan Fontcuberta, i també he estat inclòs en la publicació ""Arte español contemporáne""o (1992-2013), editada per La Fàbrica sota la direcció de Rafael Doctor. En col-laboració amb el Museu de Granollers, l’any 2021 he editat la publicació ""Arqueologia d’un inventari. Vida i política dels objectes de la Salvaguarda a Granollers 1936-2021"". Ignasi Prat -
Aficionat a la fotografia des dels 17 anys, Toni Prim és fotògraf professional amb estudi propi des de 1981. Ha realitzat estudis especialitzats en Tècnica Fotogràfica als Estats Units i a Suïssa. La seva obra ha estat premiada pel Ministerio de Educación y Ciencia i ha estat incorporada al fons d'art de la Fundación ARCO, a més de ser inclosa al projecte "Cuatro direcciones: 20 años de fotografía en España" (Centro de Arte Reina Sofía). La seva fotografia forma part de la col·lecció del Museu Nacional d'Art de Catalunya, el Fons d'Art de la Generalitat de Catalunya i la Universitat de Lleida, entre d'altres. Prim continua exercint com a fotògraf professional i creatiu, dedicat especialment al retrat i al reportatge social i industrial, així com a la promoció de projectes editorials. Des de 1984 es dedica a la docència en fotografia i tractament digital de la imatge. Des de l'any 2005 presideix FOTOCAT, la Federació Catalana d'Associacions de Fotògrafs Professionals, que engloba entitats d'arreu de Catalunya. toniprim.cat -
L'obra d'aquest pintor resulta extremadament difícil d'emmarcar dins una determinada tendència. En un primer moment presenta clares influències del fauvisme i de Picasso, unes influències, que més tard seran substituïdes per Klee, Kandinsky i Miró. L'any 1948 marxa a París, fet que provoca el seu allunyament del que serà l'esfera d'influència del grup Dau al Set, per bé que sorprenentment, la seva obra presenta clares afinitats amb els artistes d'aquest grup. Encara que la pintura d'August Puig sembla expressar l'exageració del moviment i alhora presentar una gran amplitud cromàtica, l'obra d'aquest pintor resulta, majoritàriament, impactant per la seva fredor. Certament, sembla que l'artista es dedica a representar la calma total que precedeix a la tempesta. Francesc Gabarrell -
Palmira Puig, coneguda també al Brasil com Palmira Giró va néixer el 1912 a Tàrrega (Lleida), en una família de vuit germans, de forta tradició cultural i intel·lectual. Va estudiar peritatge mercantil i durant la Guerra Civil va col·laborar amb la Generalitat de Catalunya. El 1942 es va casar per poders amb Marcel Giró (Badalona, 1913 - Mira-sol, 2011) i el mateix any va viatjar a Colòmbia per reunir-se amb ell. Poc després es van instal·lar a São Paulo, on van viure durant 30 anys. Al Brasil, Marcel Giró va reprendre la seva afició per la fotografia i va acabar dedicant-s’hi professionalment. Al 1953 va obrir el seu propi estudi a São Paulo, Estúdio Giró. Marcel Giró va esdevenir al Brasil un dels principals fotògrafs del país, membre destacat del que es va conèixer com a Escuela Paulista. Aquest moviment, pioner de la fotografia moderna al Brasil va néixer al voltant del Foto Cine Club Bandeirante, als anys 50, amb fotògrafs com ara José Yalenti, Thomaz Farkas, Benedito Junqueira Duarte, Gertrudes Altschul, Eduardo Salvatore, Chico Albuquerque, Geraldo de Barros, Rubens Teixeira Scavone, Ademar Manarini, Willian Brigato, Emil Issa, German Lorca, Moacir Moreira, Alfio Trovato i Gaspar Gasparian, entre d’altres. Aquest grup va començar a qüestionar-se el pictorialisme i va incorporar l’estètica moderna a la fotografia brasilera. L'any 1956 Palmira Puig va ser la primera dona acceptada com a membre del Foto Cine Clube Bandeirante de Sao Paulo, i hi va exposar algunes de les seves fotografies, juntament amb Gertrudes Altschul, Menha S. Polacow, Barbara Mors i Dulce G. Carneiro. L’obra de Palmira Puig-Giró s’articula en l’experimentació i audàcia del tractament que atorgava a les seves imatges en blanc i negre. El corpus més important de la seva obra es caracteritza per la poesia i l’elegància de les natures mortes, paisatges i retrats. Una gran delicadesa amara sempre les seves fotografies. La figura humana i el seu entorn s’inscriuen en el nou figurativisme que sorgí, a finals dels anys cinquanta, a l’Escola Paulista. Palmira Puig, a més de la seva aportació com a fotògrafa, va representar un referent essencial en tot el treball de Marcel Giró. En la seva producció artística inspira molts dels seus retrats més cèlebres. A les seves fotografies més experimentals, la presència de la seva figura és la referència a l’escala de l’objecte fotografiat. La seva implicació en la feina publicitària de l’Estúdio Giró a São Paulo, feia que el seu criteri sempre fos determinant en l’aprovació final de les feines. L’Estúdio Giró esdevindrà un dels estudis de fotografia publicitària més importants del Brasil. Es manté en actiu fins al 1978, quan decideixen tornar a Cataunya. Morirà a Barcelona al cap de pocs mesos d’haver tornat. Font: Galeria Rocio SantaCruz -
Carles Pujol es comta entre els pioners de la videocreació a Catalunya. Amb la seva obra és capaç d'unir el món físic i el món virtual, el temps real i el temps fictici, servint-se de l'art com a espai experimental. Format a la Facultat de Belles Arts de Barcelona i de Madrid, l’any 1967 es va donar a conèixer amb treballs de pintura, disciplina que mai no abandonarà tot i introduir-se a l'àmbit de la instal·lació multimèdia i el videoart. Després d’alguns treballs objectuals de caràcter poètic, començà a estudiar aspectes bidimensionals dins l’àmbit de les tres dimensions, tot incorporant les nocions d’espai i de temps a la seva obra. El seu treball ha girat entorn de la transformació de l’espai real, a partir de diferents opcions, perspectives i punts de vista. Durant els anys vuitanta, va radicalitzar la seva investigació tridimensional sobre l’espai en instal·lacions en les quals l’element videogràfic ha estat fonamental. En les seves videoinstal·lacions entren en joc diferents tipus d’espai: el físic de l’estança o l’entorn, la presència d’un cos geomètric, l’espai copsat i reflectit pel monitor i l’espai perceptiu global resultant d’aquesta combinació, essent la presència de l’espectador un element clau en la lectura d’aquests treballs. Al llarg dels anys noranta, realitza diverses videoinstal·lacions cada cop més relacionades conceptualment amb el minimalisme pictural, tot aprofitant les possibilitats que li brinden les noves tecnologies a mesura que s'endinsa al segle XXI. Margarita Garcia-Alsina -
Pintor i artista gràfic nascut a Sevilla, cap a finals de la dècada dels 70 va formar part de l’anomenada Nueva Figuración Madrileña amb Juan Antonio Aguirre, Carlos Alcolea, Chema Cobo o Luis Gordillo, entre d’altres. L’obra de Quejido se situa a mig camí entre el pop art (amb clares influències del pop anglès) i la pintura neoexpressionista. Preocupat per la necessitat de reflexionar sobre la funció social de l’art, el seu treball es caracteritza per reaccionar davant l’obscurantisme i la gravetat existencialista pròpia de l’informalisme. Francesc Gabarrell
-
Joan Rabascall va estudiar a l’Escola Massana de Barcelona (1951–1957). L'any 1962, gràcies a una beca de la Diputació de Barcelona, marxa a estudiar a l'Escola Nacional Superior de Belles Arts de Paris, ciutat on resdieix des de llavorns.Durant els anys seixanta va formar part del grup d'artistes “Catalans de Paris”, juntament amb Jaume Xifra, Antoni Miralda o Benet Rossell, amb els quals va realitzar algunes accions d'art ritual properes al "happening”. L'any 1966 realitzà la primera exposició individual amb obres que definien algunes línies – tant formals com conceptuals - del seu treball. Irònic, mordaç i provocador, l'obra de Joan Rabascall sempre ha girat al voltant de la denúncia política i social. Després d'instal·lar-se a París comença a desenvolupar la seva carrera com a artista conceptual. Rabascall utilitza el seu art com una denúncia davant les formes artístiques tradicionals, qüestionant fins i tot el que fins aleshores havien estat els conceptes ideals de bellesa, tècnica o qualitat utilitzant per a això nous suports i mitjans plàstics, com ara la impressió digital, la reproducció fotogràfica o el vídeo. Una autèntica ruptura davant els convencionalismes artístics i estètics previs; ara la idea o el concepte cobren un valor fonamental. A mitjans dels anys setanta foma part del moviment anomenat art sociològic. D'aquests anys són algunes de les seves sèries més significatives: "Kultur" (1972), "La veu del seu amo"(1973) o “Spain is different"(1976). Als anys vuitanta, va iniciar una reflexió conceptual entorn a la pintura, els seus ensenyaments i els seus codis tradicionals amb la sèrie "Lliçó de pintura" (1980), que continuarà aprofundint amb noves sèries al llarg de la dècada dels vuitanta i noranta. Als noranta, continuen noves reflexions sobre el paisatge i la seva manipulació a partir dels codis publicitaris, així com una nova reflexió crítica a la televisió i els "mass media". Formalment, la seva obra està influenciada per la tècnica del collage, la iconografia procedent de les revistes, els anuncis publicitaris i l'acumulació d'imatges. Conceptualment, el seu treball es va centrar en la crítica a la ideologia subjacent en els missatges emesos pels mitjans de comunicació, mitjançant l'associació d'imatges i idees, que denunciaven l’ incitació al consum, la instrumentalització de la publicitat i els ”Media” per part dels poders polítics i econòmics o la construcció de la imatge de la dona com a objecte sexual. A més d'exposar als Estats Units, el Brasil, el Japó, Corea del Sud i en nombroses ciutats europees, ha participat en les biennals de París i Venècia. Entre les seves exposicions internacionals destaquen "Barcelona-Paris-New York (El camí de dotze artistes catalans, 1960-1980)" al Palau Robert (Barcelona, 1985), "Cara a la Història" al Centre Georges Pompidou de París (1996) o "Les cent somriures de Mona Lisa" al Museu Metropolità de Tòquio (2000). La seva obra s’ha pogut contemplar des d’aleshores en nombroses exposicions individuals i col·lectives en diferents museus d’Europa, Àsia i Amèrica. Algunes de les seves exposicions retrospectives més destacades son: "Rabascall. Producció 1964-1982" (MACBA, Barcelona, 2009)," Rabascall. Production 1993-2018 "(Villa Tamaris Centre d’Art, La Seyne-sur-Mer, 2018) o "Rabascall. Tout va bien" (Tabacalera, Madrid, 2020). Galeria Palmadotze
-
Pintor, dibuixant i gravador que va abastar altres camps de la creació com ara el tèxtil, el teatre, la decoració, el disseny de vidrieres o la poesia. Partint d’uns inicis figuratius, el seu treball va evolucionar (com molts altres companys de generació) cap a l’abstracció informalista a partir d’un procés de depuració del llenguatge on la sensualitat i l’austeritat són dues de les principals característiques de la seva obra. Va ser guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques l’any 1980. Francesc Gabarrell -
Sara Ramo viu i treballa a Belo Horizonte (Brasil). Es va lIicenciar en Belles Arts per la Universidad Complutense de Madrid (1998) i va cursar estudis d'Arts Visuals a I'Escola de Belles Arts de la Universitat Federal de Minas Gerais (UFMG), a Belo Horizonte (2007). Entres les seves exposicions individuals destaquen les de la Galeria Estrany-De la Mota (Barcelona, 2010) i «Translado» (Festival PhotoEspaña, Real Jardín Botánico, Madrid, 2009). L'any 2008 va exposar «Quase Cheio, Quase Vazio» (Galería Fortes Vilaça, Brasil) i «Temporada de Projetos» (Plaça de les Arts, Brasil, 2006). Ha participat en nombroses exposicions col•lectives, entre les quals assenyalem «Fare Mondi / Making Worlds ... 53» (Biennal de Venecia, 2009), «Nova Arte» (CCBB, Centre de Cultura Banco de Brasil, Sao Paulo, 2009) i «Crossing Landscapes» (Fondazione 5andretto Re Rebaudengo, Italia, 2009). L'any 2008 va realitzar I'exposició «Coven, (Museu d'Art Modern de Sao Paulo, Brasil). Ha rebut premis com el CNI Marcantónio Vilaça per Arts Plastiques (Manaus, Brasil, 2009), i ha estat becada pel 275è Saló del Museu de Pampulha (Belo Horizonte, Brasil, 2004). Glòria Picazo -
Pintor integrat a l’anomenat grup de Benseny, col·lectiu d’artistes que durant els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil va lluitar per la recuperació cultural de Lleida. Deutor de les peculiars promocions fetes pel Sindicat “Educación y Descanso”, l’any 1947 rep una beca per anar a estudiar a Madrid i l’any 1948 fixa la seva residència a Barcelona, on entrarà en contacte amb el pintor Roig Verical, deixeble de Joaquim Mir. Durant els anys 60 Ramos manté un relatiu silenci creatiu que no trencarà fins bens entrats els anys 70, moment en que esdevindrà membre fundador del Grup Taca i exposarà en diversos espais de la ciutat comtal. Esther Solé
-
Pintor i il·lustrador, conreà la temàtica del paisatge. Fou comanador de l'Ordre d'Alfons XII i membre del Cercle Artístic de Sant Lluc. Va començar la seva formació a l'Escola de la Llotja de Barcelona, on fou dexieble d'Antoni Caba, Lluis Rigalt i Eliseu Meifrèn. Posteriorment, amplià la seva formació a Roma, Madrid, París, Londres i Múnic. Com a il·lustrador destaquen les seves col·laboracións en el setmanari "Blanco y Negro". Va enviar algunes de les seves obres a exposicions nacionals i internacionals, obtenint una menció d'honor a la Nacional de 1892, i una segona medalla a l'edició de 1897 per la tela titulada "Pantano de Nemi". Fou guardonat amb la menció d'honor al Saló parisenc de la Societat d'Artistes Francesos del 1900, i amb la primera medalla en les Exposicions Internacionals d'Atenes (1903), Barcelona (1907) i a la de les Arts i Indústries de Mèxic (1910). Els seus paisatges primerencs es caracteritzen per la utilització d'un llenguatge impressionista, que evolucionaria posteriorment cap a una pintura més directa i natural, a partir de la utilització d'una pinzellada curta i vibrant. Font: Enciclopedia del Museo del Prado -
Josu Rekalde combina la creació artística amb la seva activitat professional com a catedràtic de la Facultat de Belles Arts de la Universidad del País Basc. La seva àrea de treball és multidisciplinar, tot i que la seva faceta més coneguda és la relacionada amb el vídeo i les noves tecnologies. Els temes que treballa basculen des de l'intimisme a la relació social, des del jo a l'altre, des d'allò metalingüísic a allò narratiu. La seva obra s'ha pesentat i difós en diversos espais expositius i mostres, tant en l'àmbit peninsular com internacional. Font: josurekalde.com -
Vaig néixer a Lleida el 8 d’octubre de 1965. Em vaig iniciar en la fotografia amb 14 anys durant els meus estudis de Batxillerat a l’Institut Joan Oró de Lleida. Més tard continuo la meva formació a l’Escola de Belles Arts de Lleida, on s’imparteixen cursos monogràfics de fotografia. Paral·lelament a la meva afició a la fotografia, curso el Grau en Treball Social a la Escola Universitària de Treball Social de la Creu Roja de Lleida. En acabar els estudis començo a treballar com aprenent a l’estudi fotogràfic DEFOTO de la ciutat de Lleida. El 1998 m’inicio en el món del fotoperiodisme com a corresponsal a Lleida i província del diari "Avui", activitat que s’allarga fins a finals del 1989, moment en què començo a treballar pel "Diari de Lleida", posteriorment "Nou Diari de Lleida". Serà en aquest mitjà on consolido la meva trajectòria professional dedicada al fotoperiodisme i el reportatge gràfic d’actualitat. Entre el 1989 i el 1994 treballo com a reportera gràfica en aquest diari cobrint tota classe d’esdeveniments i notícies de Lleida i província (política, successos, societat, esports...), des de la presa de les imatges fins al revelat i edició de les fotografies (en un primer moment, en blanc i negre i posteriorment, a la redacció del "Nou Diari de Lleida", també en color a partir del 1993). En aquesta etapa, m’inicio també en la docència i imparteixo cursos de fotografia analògica i de revelat de blanc i negre en diferents entitats i associacions, com al Centre Penitenciari de Ponent i diverses associacions de veïns. Com a conseqüència del tancament del diari i de la meva maternitat, em retiro temporalment de la fotografia i començo a treballar en el camp del treball social. L’any 1998 decideixo tornar a la fotografia professional i obro el meu propi estudi fotogràfic a Lleida sota el nom d’ESPAI FOTOGRÀFIC, activitat que m’ocupa fins el seu tancament el 2016. Esther Remacha -
Rembrandt Harmenszoon van Rijn, conegut, simplement com Rembrandt, és una de les figures cabdals de l'art europeu. Nascut el 1606 a la ciutat de Leiden (Països Baixos), va abandonar els estudis a la seva ciutat nadiua per dedicar-se enterament a l'activitat artística, en què aviat va despuntar. Traslladat, el 1631, a Amsterdam, va rebre molts encàrrecs d'una societat burgesa enriquida pel comerç d'ultramar, i va atènyer molta fama i reconeixement, avalat per un gran nombre de deixebles. Per bé que fou un gravador i dibuixant excepcional, la fama de Rembrandt és deguda, sobretot, a la seva faceta pictòrica, caracteritzada per la riquesa de colors i el gran domini del clar-obscur, estil basat en els contrasts de llum i ombra. Durant el segle XV, amb el desenvolupament de la fabricació del paper, afavorit per la invenció de la impremta, Europa assisteix a la florida de l'art del gravat, consistent a cisellar sobre unes planxes de metall o de fusta un dibuix, amb el propòsit últim d'aconseguir-ne un exemplar o més sobre paper, mercès a la tinta dipositada als solcs cisellats. Rembrandt va excel·lir en aquest art. Jesús Navarro -
Fernando Renes viu i treballa a Nova York. Llicenciat en Belles Arts per la Universidad Complutense de Madrid I'any 1994, prosseguí els seus estudis a la International Studio & Curatorial Program de Nova York (2003). Entre les seves exposicions més significatives destaca la realitzada al Centro de Arte Caja de Burgos I'any 2004. Aquell mateix any publicà el llibre Dibujos caseros-Homemade Drawings per l'Asociación Cultural Belleza Infinita. Glòria Picazo -
Manel Rey Cascales és una figura clau per entendre l’evolució de la fotografia a la nostra ciutat durant els anys 70 i 80, sobretot tenint en compte la seva aportació innovadora a la fotografia de paisatge, el retrat o la fotografia social. Pioner en el treball de la fotografia eròtica, fou el fundador de la Societat Fotogràfica i de l’Associació de Fotògrafs Professionals de Lleida, i també el fotògraf oficial de la Peria entre els anys 1989 i 2004. Des de l’any 1971 ha realitzat nombroses exposicions del seu treball. Francesc Gabarrell
-
Nascuda a Madrid l'any 1962, María Ribot (coneguda artísticament com La Ribot) és una coreògrafa, ballarina i artista. La seva obra ha canviat profundament el camp de la dansa contemporània, desafiant els marcs i els formats de l'escena i del museo, i apropiant-se lliurement del vocabulari del teatre, de les arts visuals, la performance, el cinema i el vídeo, per a dur a terme un desplaçament conceptual de la coreografia, ja sigui sola o en exploracions col·laboratives. La Ribot comença a formar-se en la dansa clàssica a mitjans dels anys 70. Crítica amb els convencionalismes del ballet, continua la seva formació en dansa contemporània a França, Alemanya i els Estats Units abans de fundar, quan retorna a Madrid, Bocanada Danza, juntament amb la coreògrafa Blanca Calvo. L'experimentació dels anys 80, fomentada en les pràctiques col·lectives i interdisciplinars, participa de la barreja de gèneres que es desenvolupa dins de l'underground madrileny, i que barreja la dansa, el cabaret, el free jazz, la música contemporània i les arts visuals. Entre els anys 1997 i 2004 s'instal·la a Londres, on el seu treball rep el recolzament del corrent anomenat "live art", en un clar presagi de la cada cop major hibridació entre les arts de l'espectacle i la performance artística. Des del 2004 viu, treballa i es dedica a l'ensenyament a Ginebra, on va fundar la seva pròpia companyia, La Ribot-Genève. Els vídeos i les instal·lacions de La Ribot s'han presentat en nombroses exposicions i, algunes d'elles, es conserven en les col·leccions d'institutions públiques com Artium (Euskadi), el Centre National des Arts Plastiques (París), el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, el Musée National d’Art Moderne – Centre Pompidou (París), el MUSAC- Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León (León) o el Morera. Museu d'Art Modern i Contemporani de Lleida. L'any 2000 guanya el Premi Nacional de Dansa que atorga el Ministeri de Cultura, la mateixa institució que el 2015 li atorga la Medalla d'Or al Mèrit de les Belles Arts. El 2018 rep el Premi a les Arts Plàstiques de la Comunitat de Madrid, el 2019 el Grand Premi de la Dansa Suïssa de l'Oficina Federal de Cultura i el 2020 guanya el Lleó d'Or a la carrera professional a la Biennal de Dansa de Venècia. Marcella Lista, conservadora en cap de la Col·lecció de Nous Mitjans. Museu Nacional d'Art Modern-Centre Pompidou, París. [laribot.com]
-
Mónica Rikić és una artista electrònica i programadora creativa. Llicenciada en Belles Arts (UB), Màster en Arts Digitals (UPF) i Filosofia Contemporània (UOC), i estudiant de doctorat Network and Information Technologies (UOC). Amb els seus projectes, ha participat en diferents festivals d'arreu del món com l'Ars Electronica a Linz, la Creative Tech Week a Nova York, el Robotronica a Austràlia o el FILE a Brasil, entre d'altres, i ha exposat en institucions com el CCCB, Arts Santa Mònica, La Capella o el Disseny Hub. Ha estat guardonada amb el Premi Nacional de Cultura de Catalunya l'any 2021, així com en el Japan Media Arts, l'AMAZE Berlin, el Concurs d'Instruments Musicals Margaret Guthman a Atlanta i amb una beca BBVA Foundation Leonardo. Ha participat en residències artístiques a Technoculture, Arts and Games a Montreal, amb una beca EMAP a QUT (Austràlia) i Hexagram (Montreal), Medialab Prado a Madrid, Platohedro a Medellin i Etopía a Zaragoza, com a part del programa European ARTificial Intelligence Lab. Francesc Gabarrell -
Als vuit anys inicià estudis de belles arts a Lleida, al llarg dels quals tingué com a mestres Leandre Cristòfol, Víctor Pérez Pallarés i Albert Coma Estadella. L'any 1971 va protagonitzar la seva primera mostra individual a la Petite Galerie, i a principis de la dècada següent es traslladà a Andorra, on es dedicà a les arts gràfiques sense desvincular-se del món artístic. No obstant això, l'any 1975 va abandonar momentàniament la pintura per crear mons fantàstics, personals i de gran creativitat amb materials pobres. El seu tarannà artítstic en dificulta l'etiquetatge. El seu lirisme accentuat sovint el situa a les portes de la poesia visual, que en ocasions presenta aires freds i matemàtics, aproximant-lo a posicions més aviat conceptuals, tot i que també cal reconèixer la influència de l'objecte trobat o l'art povera, amb apropiacions properes a la denúncia social. Malgrat aquesta diversitat, Ripoll sempre ha mostrat interès pel procés creatiu i d'elaboració de les seves obres, uns factors als quals concedeix tanta rellevància com a les peces resultants. Aquesta marcada inquietud creativa el porta a realitzar nombroses activitats que es mouen en ambients diferents: pintura mural, música, teatre, il·lustració, interiorisme, etc. Ha estat docent a l'escola DIAC d'interiorisme de Lleida i a l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida. Font: Eva Rodríguez Yllana -
Aleydis Rispa, licenciada en Belles Arts, en l'especialitat d’Imatge, per la Universitat de Barcelona el 1988. Compagina la seva activitat artística amb la docència, ha estat professora associada de fotografia a la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, i mestra de taller al laboratori de fotografia analògica de la mateixa universitat. Actualment és professora de fotografia a l’Escola d’Art i Superior de Disseny Serra i Abella de L’Hospitalet de Llobregat. La seva obra forma part de les col·leccions del MNAC, del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya, del MACBA, de la Fundació La Caixa, del Círculo de Bellas Artes de Madrid i de la Fundación Telefònica, entre d'altres. Font: Galeria Esther Monturiol
-
Artesà cadirarire molt conegut a Lleida. Estudià dibuix i tècniques de pintura a l'Acadèmia de Justo Almela, on coincidí amb Cristòfol, Tapiol i Sanàbria, entre d'altres. L'any 1930 presenta una primera exposició al Museu d'Art Jaume Morera, època en què la revista "Lleyda" li publicà uns dibuixos, i participa al concurs-exposició de Primavera del 1934,. En aquests anys també presenta una col·lecció de dibuixos al Saló dels Artistes Independents de Barcelona i a la Sala Parés, i participa als salons nacionals de Sevilla, Sant Sebastià i Amposta. Després de la Guerra Civil la seva obra figurà entre les primeres exposicions col·lectives del Cercle de Belles Arts (1948, 1949, 1951), i també a la mostra de 1952, promoguda per l'Obra de Educación y Descanso. Com a paisatgista li agradava realitzar aquarel·les del natural, i a les seves excursions pel Pirineu i la costa mediterrània l'acompanyaven joves a qui encoratjava i estimulava, entre els que s'hi comptaven Marc Antoni Remacha, Carmel Tapiol i Manuel Garcia Sarramona. Juan Manuel Nadal Gaya
-
Creador polifacètic que es revelà, des de la seva joventut, com un excel·lent pianista i pintor. L'any 1945 ja es considerat un mestre de l’aquarel·la. L’obra de Roca Delpech esdevé una recerca constant, quasi obessiva, de la perfecció i la millora. L’any 1950, amb motiu d’una exposició celebrada al Cercle de Belles Arts de Lleida, Roca Delpech coneix Leandre Cristòfol. Immediatament s’estableix una interessant relació entre tots dos artistes —mútuament impressionats per la visceralitat del propi compromís creatiu— documentada amb abundant correspondència i que perdurarà al llarg de tota la dècada. De fet, Leandre Cristòfol fou, durant aquests anys, l’encarregat de treure al mercat lleidatà l’obra de l’artista gironí. Francesc Gabarrell
-
Xavier Roca assegura que no sap dibuixar i s'ha dedicat professionalment al periodisme cultural, publicant crítica de cinema i còmics a El Punt Avui. No obstant això, també ha estat guionista de còmics. Junt amb Alfons López s'ha encarregat dels guions d'algunes sèries de còmics, algunes recopilades en àlbums com Orgasmos cotidianos (El Jueves); Àlex Cunillera, àtic, tercera (Avui); Aníbal i Victòria (Cavall Fort) i Paula (El Periódico). També ha col·laborat amb dibuixants com Pasqual Ferry, Das Pastoras i Pedro Espinós. Font: Humoristan -
Pintor i gravador madrileny llicenciat, l'any 1987, en aquesta darrera especialitat per la Facultat de Belles Arts de Madrid. Francesc Gabarrell
-
Considerat una de les principals figures de l’art abstracte espanyol i un dels creadors més singulars de la segona meitat del segle XX, Gordillo participa de l’Informalisme i el pop art, a l’hora que una part del seu treball explora la importància de la sèrie i la repetició com a eina compositiva. En aquesta línia d’investigació, parteix de la base que una imatge sotmesa a un continu procés de reproducció mai aconsegueix arribar a un estat definitiu. I és a través d’aquest plantejament que assoleix el que serà la seva aportació més singular a l’art contemporani: la definició d’estratègies cromàtiques apropiades de fenòmens urbans actuals. En aquest sentit, el seu treball es relaciona amb la tradició fotogràfica documental i la cultura popular vinculades amb el disseny gràfic més actual. L’any 1996 se li atorga la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts i el 2007 va ser guardonat amb el Premi Velázquez d’Arts Plàstiques, l’equivalent en pintura al Premi Cervantes. Francesc Gabarrell -
Tot i néixer a Amsterdam, de ben jove va viure a Utrecht, on el seu pare consta com a membre del gremi de pintors i dibuixants de la ciutat. Allà va aprendre d'Abraham Hendrik WInter, i el juny de 1839 tota la família es va traslladar a La Haia per a que el jove Willem Roelofs estudiés a l'Acadèmia de la ciutat i al taller de Hendrik van de Sande Bakhuyzen. L'any 1847 va participar en la creació de la societat d'artistes Pulchri Studio de La Haia, però va abandonar la ciutat sobtadament aquell mateix any, traslladant-se a Brussel·les fins l'any 1887. Entre 1866 i 1869 fou el mestre de Hendrik Willem Mesdag, un dels futurs mestres de l'escola de La Haia. El 1850 se sentí captivat per la zona de Barbizon, on hi retornà els anys 1852 i 1855. L'any 1856 va col·laborar en la fundació de la societat belga d'aquarel·listes. Sens dubte, Roelofs va impulsar la carrera dels pintors del natural que anys després dominarien l'escola de La Haia. A més de pintar, també es va dedicar a l'entomologia, essent un especialista en escarbats, identificant-los pel Museu d'Història Natural de Leiden i publicant-ne il·lustracions científiques a revistes especialitzades. El 1855 va fundar l'associació belga d'entomologia, de la que en fou president el 1878, i la seva gran col·lecció de Curculionidae fou la base de la col·lecció d'escarbats del Museu d'Història Natural de Brussel·les. Font: Viquipèdia -
Des dels seus inicis fins a l’actualitat, el dibuix i l’aquarel·la han estat les formes d’expressió artística pròpies de Roig Nadal. Fruit d’una formació vinculada a l’Escola del Cercle de Belles Arts, els primers anys de l’artista s’apropen al paisatge, exactament igual que la resta de companys de generació, encara que destaca com a realitzador de cartells. En aquest sentit és un dels dos artistes d’aquest segle que major nombre de cartells anunciadors de les Festes de Maig ha confeccionat. L’any 1953 entra en contacte amb el món de la dansa i la música; des d’aquell moment serà reconegut, en tots els àmbits especialitzats, com un dels més destacats intèrprets en la representació plàstica d’aquesta disciplina. Francesc Gabarrell -
Pintor espanyol nascut en una família humil, es va formar en el natzarenisme que llavors dominava l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Tuberculós des de 1856, els seus inicis professionals van ser complicats, tant per la seva salut delicada com pels desenganys amorosos i problemes econòmics. Gràcies a amics i companys va poder viatjar a Itàlia i França l'any 1857. Va sobreviure amb dificultats a Roma fins obtenir una pensió del govern l'any 1860, que li va permetre realitzar les seves primeres obres importants. Després del seu primer gran triomf a l'Exposició Nacional de 1864, va romandre un temps a Madrid, on va realitzar alguns retrats, tant familiars com d'encàrrec. L'anu 1865 va passar per París, junt amb Martín Rico i Raimundo de Madrazo, i hi tornaria dos anys més tard. Tanmateix, aquests anys de la seva vida van transcórrer sobretot a Roma, on va treballar intensament fins que es va tornar a instal·lar a Espanya arran del seu matrimoni l'any 1868, una època en què va rebre nombrosos encàrrecs. Amb la salut ja molt ressenttida, fou proposat per ser primer director de l'Acadèmia d'Espanya a Roma, un càrrec que no va arribar a ocupar. Rosales fou una figura cabdal de la pintura espanyola del segle XIX: des de les seves primeres obres ja es reconeix un estil personal que tendeix a una monumentalitat historicista i sintètica alhora. La seva pintura madura es forja a través d'una interpretació personal dels mites pictòrics del seu temps, dins d'un academicisme internacional, per bé que fins que no va assolir una autonomia plàstica completament moderna va estar dominat per aires que recorden a Velázquez. La seva carrera artística va estar fortament determinada pels seus èxits a les exposicions nacionals i internacionals de pintura d'història. A la Nacional de 1864 obtingué la primera medalla per "Doña Isabel la Católica dictando su testamento" (Prado), una de les obres culminants del gènere a Espanya que també fou premuada a la Universal de París de 1867, on a més fou guardonat amb la Legió d'Honor. De nou va obtenir la primera medalla l'any 1871 per la "Muerte de Lucrecia" (Prado), una obra audaç, de pinzellades inconnexes i factura vibrant. Font: Enciclopedia del Museo del Prado -
Format a mig camí entre la tradició avantguardista mediterrània i el Nou Realisme francès, Benet Rossell és, juntament amb Leandre Cristòfol, l'artista més intrenacionalment reconegiut que ha donat mai el territori de Ponent. Els seus origens, però, no es poden considerar en cap cas emmarcats dins l’àmbit local, ja que la seva relació amb Lleida no arribarà fins a l’any 1983, moment en què, per primer cop, exposara a la ciutat, concretament a l'espai l'Ereta Taller. L’any 1964 s’instal·la a París per estudiar cinema al “Comitè du Film Ethnographique”. La capital francesa esdevindrà, així, testimoni directe dels seus primers treballs en el camp de la cinematografia experimental i de la participació —juntament amb Antoni Miralda, Jaume Xifra i Joan Rabascall— en l’assentament de les bases del conceptualisme català. Les seves vivències intel·lectuals i artístiques serveixen per enriquir un univers creatiu d’una gran complexitat, que es sustenta en una pluralitat de mitjans que inclou la instal·lació, l’acció i el ritual, la videocreació, la poesia, l’escultura, la pintura i el gravat, i que el duran a viatjar per diferents llocs del món fins a instal·lar-se a Barcelona, ciutat on va residir fins la seva mort, l'agost del 2016. Als anys 80 intercala París amb llargs períodes a Amsterdam i Nova York, on es relacionà amb moviments d’avantguarda, i s’instal·la definitivament a mitjans d’aquesta mateixa dècada a Barcelona per a seguir treballant. El 1983 recupera la seva relació amb Lleida, i el 1986 rep del Museu d’Art Jaume Morera el Premi Medalla Morera, que guardona tota la seva trajectòria artística. A la ciutat hi han tres escultures públiques de l’artista: l’Arbre Paer, instal·lat l’any 1997 a la falda del turó de la Seu Vella, l’Ametlla com balla, que es troba des de 1999 a la plaça de l’Escorxador i Una salut de ferro, als jardins de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida des de 2006. L'any 2019 la ciutat de Lleida ret un homenatge a Benet Rossell amb l'exposició "No pintar-hi res" al Museu d'Art Jaume Morera (on es presenta la part del seu llegat artístic que s'ha d'integrar a les col·leccions del propi Museu) i unes jornades d'estudi i recerca sobre la seva figura i obra, els dies 9, 10 i 11 d'abril de 2022, integrades per diferents taules rodones, projeccions de cinema i, fins i tot, un espectacle de cabaret a càrrec de la popular sala El Plata de Saragossa, que entronca amb un dels molts interessos artístics d’aquest creador singular. En aquest context s'estrena la pel·lícula “Homenatge a Benet Rossell. El Molino. Barcelona, 27 de març de 2017” del director Antoni Verdaguer. Aquest 2002 el Museu Nacional d'Art de Catalunya ha organitzat la mostra "Donació Benet Rossell. Escriptures i trajectes", on ha presentat la donació al Museu Nacional d’un conjunt important de la seva obra per part de la vídua de l’artista, Cristina Giorgi, i que ha culminat amb l'edició del llibre "Calidoscopi Benet Rossell", una extensa monografia dedicada íntegrament a la seva trajectòria i obra, coeditada pel propi Museu Nacional d'Art de Catalunya, el Museu d'Art Jaume Morera i la Fundació Arnau Mirt de Tost. L'obra de Benet Rossell funciona com un element connector entre el món mediterrani i l’oriental; el gest i la pintura; l’escriptura i el dibuix; l’atzar i el mètode; la concreció i l’abstracció, i, en definitiva, entre el macromón propi de l’autor i el micromón a través del qual ens en fa partícips. L’encreuament de paraules i el joc de mots es poden traslladar fàcilment al seu treball. La seducció per allò ocult, per allò que s’amaga, per a allò que és molt visible però que no percebem és un dels elements característics de la seva obra. Hi ha una deliberada exhibició a la vista del micro-món però això no vol dir que Benet ho ensenyi tot. Juga amb el desconcert que provoca la simplicitat, amb la complexitat del gest més senzill, amb la buslesca del que s’amaga al darrera, als racons, a les cantonades. Francesc Gabarrell -
Martín Azúa s'ha convertit en tot un referent del disseny espanyol. Nascut a Vitòria, ha desenvolupat la major part de la seva carrera creativa a Barcelona, des d’on continua treballant actualment per a diferents empreses i on desenvolupa un treball d'experimentació i investigació que mostra en diferents exposicions que recorren el món: Barcelona, Milà, Londres, Berlín, París, Viena, Nova York, Tokyo, Pequín, etc. Museus tan importants com el MoMA de Nova York o el Vitra Design Museum han inclòs dissenys de Martín Azúa a les seves col·leccions. Professor a l'Escola Superior de Disseny Elisava (Barcelona), és llicenciat en Belles Arts en l'especialitat de Disseny per la Universitat de Barcelona, i també postgraduat en Arquitectura i Disseny de Muntatges Efímers per la Universitat Politècnica de Barcelona. Concep la seva àrea de treball com un valor intrínsec a l'objecte, no com un extra: el disseny necessita ser reflexiu i cuidat per a la seva optimització. Ha publicat en importants revistes i publicacions internacionals i obtingut un bon nombre de premis nacionals i internacionals. La seva obra va des de dissenys de tot tipus de productes: seients, lavabos, sabates, medalles (fou, juntament amb Gerard Moliné, el creador de les primeres medalles d’aigua per als Campionats del Món de Natació Barcelona 2003), etc, passant per packaging i el grafisme fins a arribar a projectes integrals d’interiorisme i espais. Malgrat l'amplitud del seu treball, tots els seus projectes destaquen per la sensibilitat i l'enorme creativitat que respiren. Podem destacar obres com la seva Casa Bàsica, que es troba dins de la col·lecció del MoMA de Nova York o el seu Om Chair, un seient molt peculiar o alguns dels seus recipients per a perfum, com el realitzat per a Women Secret (Perfum w'eau). Francesc Gabarrell
-
Llicenciat en pintura i audiovisuals per la Facultat de Belles Arts del País Basc, obtingué posteriorment un máster en Belles Arts per I'Escola Nacional Superior de Belles Arts de París. Está considerat com un dels artistes més significatius en el camp del videoart a l'Estat Espanyol, amb treballs tan rellevants com Los lobos (1995). En I'actualitat prepara elllargmetratge en video Ecosistemes. Entre les seves exposicions individuals destaquen: Sala Amárica de Vitoria (1992), Metronom de Barcelona (1996), Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid (1998), Sala El Roser de Lleida i Sala Reus de Reus (2002) i La Gallera de Valéncia (2003). Va ser seleccionat per participar a la 111 Biennal Site Santa Fe als Estats Units (1999) i al 20th World Wide Video Festival d'Amsterdam (2003). Glòria Picazo -
Artista resident a Barcelona. Entre les seves exposicions individuals destaquen Yaoi Ayor, a la Galeria Estrany-de la Mota de Barcelona (2003); Esta es mi playa, al Museu d'Art de Sabadell (2004), i Francesc Ruiz, al Yeans de Goteborg (2005). Entre les exposicions col-lectives destaquen Pis Compartit, 22 A, Space Invaders, Barcelona (2002); la 7a Biennal Martínez Guerricabeitia, a Valéncia (2004); Feeling strangely fine, a la Galeria Estrany-de la Mota, Barcelona (2005); Metacomics, amb Pauline Fondevila, a la Galerie Sollertis de Toulouse (2005), i Trait d'union. 4éme séquence, amb GaiHle Hppolyte, al CRAC Languedoc-Rousillon,Séte (2005). També ha participat en la publicació sobre dibuix The empit of the mole, dirigida per Michel Ouistrebert. Glòria Picazo -
Montse Ruiz estudià a l'Escola Massana de Barcelona i a l'Escola d'Arts i Oficis de Tàrrega. Amplià la seva formació als tallers d'art actual de Las Palmas de Gran Canaria, i obtingué la beca "Joves Artistes" de la Generalitat de Catalunya. La seva primera mostra individual va ser a l'Ereta Taller de Lleida l'any 1982, i dos anys més tard protagonitza una altra exposició individual a l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida. Aquell mateix 1984 va participar al XXIII Premi de Dibuix Internacional Joan Miró, i enfilà participacions en exposicions col·lectives, especialment a Lleida. Eva Rodríguez Yllana
-
Santiago Rusiñol i Prats procedia d’una de les famílies de l’alta burgesia industrial catalana. Tanmateix, aviat trencaria amb els preceptes burgesos per apropar-se al món de l’art. Pintor clau en la superació del realisme, però també escriptor, dramaturg, col·leccionista i activista cultural, Santiago Rusiñol es convertiria en el motor del modernisme a Catalunya.Tot i això, l’obra de Rusiñol no va prendre gairebé mai un to social, de denúncia, sinó que va tendir a entendre l’art com a l’adoració absoluta de la bellesa. Així, el jove Rusiñol va exposar les seves primeres obres a la Sala Parés des del 1874. Però tot canviaria després de 1887. Des d’aquell any es va establir per llargues temporades en el París de la Belle Époque, on va viure enmig dels ambients de la bohèmia literària i artística. Van ser set anys d’anades i vingudes de la capital francesa, on va esdevenir assidu de l’Académie de la Palette.A París va establir-se a Montmartre i va convertir-se en inseparable de Ramon Casas, en una etapa en què l’art de tots dos s’assembla força.De tornada a Barcelona, la darrera dècada del segle, es va afirmar com a pintor animador del moviment modernista i va crear el Cau Ferrat de Sitges, on va instal·lar la seva col·lecció de ferros forjats i va celebrar concerts, conferències, tertúlies i alguns dels actes principals de les Festes modernistes. El Cau Ferrat, doncs, va suposar un dels eixos del naixement i difusió d’un nou moviment, el modernisme, que carregava contra el romanticisme decadent i la rutina de la societat burgesa. En definitiva, Rusiñol va convertir-se en el capdavanter, el motor fonamental, d’una bohèmia catalana del tombant de segle. París influeix també en la pintura de Santiago Rusiñol. Allí va conèixer i retratar alguns dels personatges de la bohèmia parisenca de Montmartre. I de retorn a Catalunya els seus quadres enregistren figures, aspectes urbans, paisatges, temes quotidians, escenes de gènere i composicions simbòliques. És a dir, s’introduïa un art nou, trencador, un art que per la seva modernitat va ser designat per la crítica amb el nom de modernisme.De la mateixa manera, Rusiñol també va formar part de les famoses tertúlies de la cerveseria Els Quatre Gats del carrer Montesió de Barcelona regentada per Pere Romeu. Així, Els Quatre Gats, inspirat en Le Chat Noir que havien conegut a París, es va convertir en l’escenari privilegiat de les manifestacions ideològiques de final de segle, un lloc de tertúlia però també una sala d’art alternativa. Per als modernistes era una mena de santuari laic on tenien lloc tot tipus d’activitats artístiques: lectures, concerts, exposicions, concursos literaris, ombres xineses, titelles, etc. Un espai fonamental que consolidaria l’obra dels artistes de la generació més jove.Font: http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2013/02/01/santiago-rusinol-el-motor-del-modernisme-catala/