Search results
429 items
-
Ana García-Pineda es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, i després va realitzar un postgrau en comissariat al Goldsmiths College de Londres. Actualment Viu i treballa a Berlín. Principalment a través del dibuix, la seva obra sovint apareix coberta d’una pàtina d’optimisme agredolç. Els seus dibuixos tradueixen idees, actituds i desitjos que revelen una realitat propera i tangible, entesa sota una lírica visual. La seva carrera expositiva es va iniciar als anys 2000, participant en exposicions col·lectives celebrades en diverses sales del territori català. A més, també ha protagonitzat exposicions individuals (com com “La ficción es una realidad por suceder”, celebrada al Centre Cultural Blanquerna de Madrid i a l’Espai13 de la Fundació Joan Miró), així com ha participat en biennals, festivals de vídeo i ha “escribuixat” —en les seves pròpies paraules— un llibre, titulat “Más Máquinas y Maquinaciones”. Ha estat reconeguda amb beques del programa BCN producció, amb el premi d’arts visuals Injuve 2009 i el premi al millor artista català de la Fundació Coromines 2015. Glòria Picazo
-
Nascuda a Valladolid l'any 1965, Dora García viu i treballa a Barcelona i Oslo. Actualment exerceix com a docent a la Oslo National Academy of the Arts de Noruega. Dora García és reconeguda internacionalment pel seu treball conceptual i erudit. Escull i ordena el coneixement com un material per dret propi. Mitjançant una àmplia investigació documental, aprofundeix en temes complexos com la història de la ment irracional i subconscient, i forja vincles amb els grans noms de la literatura, com ara Walser, Artaud i Joyce. L'obra de Dora García s'engloba en l'escriptura, el cinema, la instal·lació i la performance, ja que se centra al voltant d'històries que ella organitza i escenifica, evocant situacions pensades per captar el visitant i desencadenar experiències úniques i introspectives. El resultat d'aquest atles multidisciplinari és un discurs altament conceptual i metafòric que aborda temes com la dimensió artística de la ficció, la marginalitat com a forma de resistència o les lògiques simbòliques que condicionen la nostra relació amb els espais i els productes culturals. Dora García ha format part de la facultat del PEI Macba Barcelona (2015-2020) i ha estat professora convidada en nombroses institucions educatives com ENSBA Lyon, HEAD Ginebra, i Le Fresnoy, Studio national des arts contemporains, França. Actualment és la comissària de Paul Klee Sommerakademie, Berna (2021-2022), i professora convidada a IUAV, Studi performativi e di genere/Laboratorio di performance, Venècia (2022). Entre 2012 i 2018 va ser codirectora (amb M. Villeneuve i A. Baudelot) de Les Laboratoires d'Aubervilliers, París, França.García va representar a Espanya a la Biennal de Venècia el 2011. També ha participat a la Biennal de Venècia 2013 i 2015 així com a dOCUMENTA (13) i altres destacats esdeveniments com Münster Sculpture Projects el 2007, 16a Bienal de Sydney el 2008, 29a Biennal de São Paulo 2010 i a la 11a Bienal de Gwangju 2016, Corea, entre moltes altres. La seva obra forma part de prestigioses col·leccions internacionals com: Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid), San Francisco MoMA, Centro Andaluz de Arte Contemporáneo (Sevilla), CNAP - National Center for Plastics Arts (París), La Caixa Contemporary Art Collection (Barcelona), Fundación ARCO (Espanya), De Bruyn Collection (Roterdam), Flannan Browne Collection (Regne Unit), FRAC: Bourgogne / Franche- Comté / Ile-de-France Le Plateau / Languedoc-Rousillon / Lorraine, Hen-ry Art Foundation (Seattle), Kadist Foundation (París/San Francisco), MACBA - Museu d’Art Contemporani de Barcelona, MUSAC - Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León, Artium, Centro-Museo Vasco de Arte Contemporáneo de Vitoria-Gasteiz (Àlaba), Patio Herreriano - Museo de Arte Contemporáneo Español (Valladolid). Font: Projectes SD -
José Garnelo fou un pintor, il·lustrador, restaurador i decorador espanyol d'origen valencià. Professor i acadèmic de les Escoles de Belles Arts de San Luis (Saragossa) i San Fernando (Madrid), i catedràtic de la de Sant Jordi (Barcelona). Fou director de la revista "Por el Arte", secretari de la Asociación de Pintores y Escultores i subdirector del Museo del Prado. Va realitzar els seus estudis artístics a l'Escola de Belles Arts de Santa Isabel de Hungría a Sevilla, on fou deixeble d'Eduardo Cano de la Peña i de Manuel Ussel. Posteriorment va continuar la seva formació a l'Escola de San Fernando, de la mà de Dióscoro Puebla, Carlos Luis de Ribera i Casto Plasencia. L'any 1888 fou pensionat a l'Acadèmia d'Espanya de Roma, on va travar amistat amb Vicente Palmaroli, Emilio Sala, Francisco Pradilla i José Villegas, entre d'altres. Va viatjar a París, Àustria i Baviera. Va participar en nombroses exposicions, tant nacionals com estrangeres, i fou distingit amb segones medalles a les Exposicions Nacionals de 1887 i 1890, va rebre una primera medalla a la de 1892 i una condecoració a l'edició de 1904. A més, fou premiat amb una medalla a l'Exposició Universal de Chicago de 1893 i va participar al Saló de París de 1912. També es va dedicar a la il·lustració i a la pintura decorativa. És, de fet, l'autor dels ornaments del palacio de la Infanta Isabel o de la cúpula del despatx del president del Tribunal Suprem, entre d'altres. També restaurà els frescos del Casón del Buen Retiro i el cor de l'església de San Francisco el Grande. Font: Enciclopedia del Museo del Prado -
Hereu de la seva condició de fotògraf professional, Garsaball compagina aquesta activitat amb la pintura i el dibuix, tècniques a les quals aplicà bona part dels recursos narratius propis de la fotografia, amb uns resultats força peculiars, sobretot pel que fa al tractament del paisatge urbà i el retrat. De fet, la seva primera exposició individual, presentada l’any 1933 a Lleida, fou una galeria de retrats de diverses personalitats de la ciutat. El seu periple expositiu per l’Estat Espanyol s’inicia l’any 1947 a Bilbao, on realitza una nova mostra individual amb retrats de diferents personalitats de la societat lleidatana i bilbaïna, i còpies d’algunes de les grans obres clàssiques de la història de la pintura. L’any 1950 exposa al Cercle de Belles Arts de Madrid i el 1956, sota els auspicis de la Dirección General de Relaciones Culturales, presenta dos mostres de la seva obra a la Biblioteca Espanyola de Paris i a l’Institut de Cultura Espanyola de Múnic. A nivell local la seva tasca com a pintor es reconeguda, sobretot, per una sèrie de taules realitzades entre els anys 1969 i 1973 on Garsaball, en col·laboració amb l’historiador Josep Lladonosa, reconstruïa, de forma ideal, alguns dels principals carrers i places de la Lleida medieval, reconstruint diferents aspectes del barri noble que envoltava la Seu Vella. Són, sens dubte, l’exemple més clar d’aquesta meticulositat fotogràfica de què feia gala l’obra plàstica d’aquest polifacètic artista lleidatà. Juan Manuel Nadal Gaya
-
Dibuixant i pintora, es formà a l'Escola del Cercle de Belles Arts com a deixebla d'Albert Coma Estadella. Encara que ha practicat amb assiduïtat la pintura, a tota la seva obra hi preval el dibuix, amb el que desplega un lirisme d'aires onírics, on es dissolen els límits entre realitat i ficció. Ha participat en exposicions i concursos arreu de Catalunya, concentrant la seva activitat entre els anys 70 i 80 del segle XX. Juan Manuel Nadal Gaya
-
Ja des dels seus inicis, Genovés ha estat un pintor preocupat per la necessitat de renovar l’art i definir clarament la seva funció dins la societat. Ha format part de col·lectius molt significatius en el panorama espanyol de postguerra: Los Siete (1949), Grup Parpalló (1956) i Hondo (1960), que van afegir nous plantejaments al corrent informalista dominant. A la dècada dels seixanta, després d’una breu crisi pictòrica i una relació profunda amb els moviments d’oposició al règim franquista, va començar a plantejar dos temes: l’“individu sol”, resolt inicialment com un collage en relleu, i la “multitud”, tractat amb tintes planes i estructures plàstiques d’aspecte cinematogràfic. Aquesta última proposta es concretarà, amb el temps, en un singular realisme polític de forta denúncia social, confeccionat a partir de la manipulació d’imatges proporcionades pels mitjans de comunicació de masses. Guardonat amb la Menció d’Honor a la Biennal de Venècia l’any 1966, el Premi Nacional d’Arts Plàstiques 1984 i la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts l’any 2005. Francesc Gabarrell -
En el marc de la nombrosa nòmina d’artistes catalans del primer quart de segle XX, Baldomer Gili Roig fou un pintor força singular. Malgrat estudiar inicialment a l’Escola de la Llotja a Barcelona, la seva formació s’orientà cap a Madrid, Munic i finalment, Roma. Aquests entorns formatius tan diferenciats marcaran el caràcter eclèctic de la seva obra. Des del prerafaelisme i simbolisme propis de la "Sezession" alemanya fins al paisatgisme, passant pel realisme, el decorativisme i el costumisme castís. Artísta molt prolífic, exposa a la Sala Parés de Barcelona, on presenta periòdicament les seves obres entre els anys 1899, 1901, 1907 i 1908). També va presentar-se a diverses exposicions nacionals i estrangeres, obtenint tercera medalla a Madrid (1901) i segona medalla a Atenes (1903) amb paisatges italians. Després de ser distingit al "Concurs de Plafons Decoratius Joan Llusà" (1904), amb una obra simbolista, tornà a guanyar una segona medalla a la Nacional de Madrid (1908), participació que es repetiria el 1912, 1915 i 1924. També exposa al Fayans Català (1911). Cal destacar també la tercera i la segona medalla obtingudes a la Internacional d'Art de Barcelona (1907 i 1911). El 1912 participà, com a organitzador i artista, a l'Exposició d'Artistes Lleidatans, i també exposà a Brighton (1914) i a París (1920). Exposà també al Cercle Artístic de Barcelona (1916) i guanyà el Primer Premi de l’Exposició Universal de Panamà (1916) i la Medalla d’Or del Cercle Artístic de Barcelona (1921). Cap als anys vint la seva obra s'orienta definitivament vers un paisatgisme lluminós, que deixa enrera els grisos dels seus paisatges anteriors i el costumisme de gust castellà. Tornà a exposar a la Sala Parés de Barcelona (1918, 1922, 1924, 1925), a Madrid (1924) i al Salón Costa d’Argentina (1921), país al qual tornarà a viatjar l'any 1925 per presentar la seva obra en ciutats com Buenos Aires, Rosario, Mendoza i Santa Fe. Gili Roig mor, poc després de tornar a Barcelona, el cap d'any de 1926. Juntament amb Jaume Morera, Baldomer Gili Roig fou un dels grans promotors per a la creació del Museu d'Art de Lleida. A banda de la pintura conreà el cartellisme, la il·lustració, la dramaturgia i la fotografia. Les col·leccions del Morera, Museu d'Art Modern i Contemporani inclouen, de fet, un fons de 1137 plaques fotogràfiques de vidre, fruit del seu extens i extraordinari treball en aquest camp. Jesús Navarro -
Autor capital dins la història del còmic espanyol, cronista de la dictadura i la transició espanyoles i un dels màxims exponents del còmic autobiogràfic i memorístic. Carlos Giménez ha reflectit la seua biografia en la seua obra. La seua infantesa a les llars de l'Auxilio Social a l'Espanya de la postguerra en la sèrie “Paracuellos”, o les seves primeres experiències com a dibuixant a la sèrie “Los Profesionales”. Com a professional va començar unint-se a l'estudi de Manuel López Blanco el 1959 amb els seus primers treballs professionals per a l'agència Ibergraf. La seua primera sèrie important és “Drake & Drake”, seguida de “Buck Jones”. Va compartir estudi amb Esteban Maroto i Alfonso Usero. El 1963 es trasllada a Barcelona, i s’uneix a l'agència Selecciones Ilustradas de Josep Toutain, on va dibuixar les sèries “Gringo” (1963) i “Delta 99” (1968). Fins aquells moments la majoria dels seus treballs es publicaven en altres països. A l’Estat espanyol Carlos Giménez era quasi un desconegut. L'enlairament com a autor de Giménez es va produir amb “Dani Futuro”, sèrie creada amb Víctor Mora com a guionista expressament per a una nova revista, Gaceta Junior, on va mostrar una evolució sorprenent a la narrativa i participant també en la resolució final dels guions. Les seves inquietuds com a narrador les va seguir plasmant en historietes curtes que va publicar a diferents capçaleres: ""El Miserere"", ""El Mensajero"", ""El estraño caso del Sr. Valdemar"", les quals va alternar amb altres treballs més ordinaris, com “Ray 25” o “Iris de Andrómeda”, totes dues amb Mora. És per aquesta època en què Giménez es va integrar en un altre estudi, amb Luis García i Usero, Premià 3, sota la firma del qual van elaborar còmics com “La isla del tesoro” i “Los 4 amigos”. Aquests treballs contrastaven fortament amb els que després abordaria a les acaballes de la dictadura franquista, més compromesos políticament. Des del projecte fallit “Bandera negra”, passant per la suggerent i poderosa obra “Hom”, o les històries satíriques i de denúncia social que va publicar a El Papus, algunes d’elles centrades en els convulsos anys de la transició, conegudes com la sèrie “España, Una, Grande y Libre”. Va ser el segell Amaika qui va editar aquestes obres tan temeràries en una Espanya encara franquista, i també els següents projectes de l’autor: “Paracuellos” i “Barrio”, que es van oferir per entregues a les revistes Muchas Gracias, Yes i El Papus. Tots dos treballs van atorgar a Carlos Giménez fama internacional. Amb la mort de Franco la firma de Giménez va saltar de la premsa satírica als còmics. Fins a l’any 1982 publica a 1984, Totem, Comix Internacional i Rambla. En aquesta darrera, que ell va ajudar a fundar, publica un altre dels seus treballs més reconeguts, “Els professionals”. L’any 1983 torna a Madrid i des d'allà abordar els seus nous projectes, com ara el reconegut “Rambla arriba, Rambla abajo”, “Romances de andar por casa”. “Sabor a menta” i “Sexo y chapuza” Eren obres d'una carrera en solitari que es van editar, també, a França, i que va alternar amb treballs al cinema, en storyboards com els de “Mar de luna” (Manolo Matji, 1993) o “El espinazo del diabló (Guillermo del Toro, 2001). Al llarg de tota la seva trajectòria Carlos Giménez ha estat, i és, un exemple de narrador complet i compromès amb els seus relats. De com el còmic troba, en la síntesi representativa, fórmules de narració situades a la mateixa altura que les d'altres mitjans en to, ritme, expressió, missatge i transcendència. L’any 2003 rep la Medalla al Mèrit de les Belles Arts. El 2005 va rebre el Gran Premi del Saló del Còmic de Barcelona, com a reconeixement per tota la seua carrera. I el 2009 va estar proposat al Premi Príncep d’Astúries de les Arts. Actualment l’autor viu i treballa a Madrid. Francesc Gabarrell -
Adela Ginés fou una pintora espanyola nascuda a Madrid. Va estudiar a l'Escola de Belles Arts de San Fernando i fou deixeble de Carlos de Haes i Sebastián Gessa. A més, fou professora a l'Asociación para la Enseñanza de la Mujer i va practicar el paisatge i la pintura de bodegons, especialment de flors. Va participar amb regularitat a les Exposicions Nacionals de Belles Arts, aconseguint tant medalles com mencions honorífiques de pintura (1897, 1887 i 1885, respectivament) i escultura (1895 i 1899, i 1892, respectivament). L'any 1899 fou guardonada amb una menció honorífica a l'Exposició Universal de París. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
-
Marco Godoy és llicenciat en Belles Arts per la Universidad Complutense de Madrid i màster en fotografia pel Royal College of Art de Londres. Entre el 2008 i el 2010 va formar part del col·lectiu "Todo por la Praxis", i el 2012 va guanyar el premi Injuve a la creació jove. Godoy utilitza la fotografia, la instal·lació i la performance per plantejar qüestions al voltant de com s'escenifiquen les relacions de poder, i reflexiona sobre la capacitat de les imatges per legitimar aquestes relacions. Glòria Picazo
-
Arquitecte, dibuixant, pintor i poeta. Fou un important promotor i vitalitzador de la cultura i l'art als anys de la postguerra a LLeida. Establert a la capital de Ponent tot just acabada la Guerra Civil, va connectar ràpidament amb Manuel Herrera i Ges, responsable de la Selecció de Belles Arts del recentment creat Institut d’Estudis Ilerdencs, una entitat on acabaria ingressant com a conseller numerari. L’any 1946, juntament amb Benseny, Cristòfol, Espin, Tapiol, Charles Pardell i Ramos, entre d’altres, funda el Cercle de Belles Arts, entitat que va presidir en la seva primera època, i on posa en funcionament la seva escola, que es va mantenir durant molts anys com el més important i pràcticament únic centre d’ensenyança en matèria artística a la ciutat. . Marià Gomà fou, també, el primer arquitecte de la postguerra que es va preocupar per la situació de la Seu Vella, fundant un Patronat per la defensa d’aquest monument a través del qual va obtenir fons per reparar la teulada i el cimbori de la Capella Recasens, una obra que va dirigir personalment. Després de desenvolupar una tasca destacable com a arquitecte, tant a Lleida com a diversos municipis de la província, va traslladar-se a Madrid, on fou l'encarregat de la Càtedra d’Ètica i Composició de l’Escola Superior d’Arquitectura de Madrid. Juan Manuel Nadal Gaya -
Antoni Gomar i Gomar fou un pintor paisatgista valencià. Va aprendre l'ofici a l'Acadèmia de Sant Carles de València, on va rebre classes de Rafael Montesinos, i posteriorment va posar en pràctica el que va aprendre tot pintant paisatges per diverses ciutats espanyoles i més endavant per tot Europa. Poc després, al voltant de 1871, es va establir a Madrid. Allà va continuar pintant —va participar a algunes exposicions nacionals de belles arts— i es va guanyar la vida com a pintor decoratiu, arribant a decorar algunes residències de les classes més benestants, com el palauet dels ducs de Santoña o part del Café de Fornos, on també hi havia obres d'artistes com Emilio Sala Francés o Ignacio Zuloaga, entre d'altres. Font: Viquipèdia -
Montserrat Gómez-Osuna es va llicenciar en Belles Arts a la Universitat Complutense de Madrid el 1989. La seva obra normalment es desenvolupa emprant pintures intencionadament diluïdes en aigua aplicades sobre fusta contraplacada, on elabora una temàtica abstracta, de vocació objectual i paisatgística, de deliberades transparències. La seva intenció se centra en aprofitar les qualitats de la fusta per aconseguir unes misterioses formes on coexisteixen els elements de caràcter oníric amb símbols geomètrics irregulars, obtenint com a resultat una veta magicista d'arrel surrealista o metafísica amb realitzacions ectoplàsmiques. Carlos García Osuna
-
De formació autodidacta, Josep Gómez Vidal va iniciar la seva trajectòria l’any 1945 com a col·laborador gràfic d’esports al diari "La Mañana". Poc després, a principis dels anys 50, decidí professionalitzar-se i ràpidament es va consolidar com el cap gràfic del diari, punt de partida d’una dilatada relació professional amb el mitjà que es va allargar fins al 1985. Aquesta vinculació amb "La Mañana" va erigir Gómez Vidal en un fotògraf hegemònic en el context de la premsa lleidatana de la segona meitat de segle XX, convertint-se en el notari gràfic d’esdeveniments històrics, socials, culturals i esportius del territori. A banda del seu treball com a fotoperiodista, es va dedicar també al reportatge social, la fotografia institucional o el negoci del revelat i venda de material fotogràfic en una coneguda botiga del carrer Major de Lleida. Oriol Bosch -
Tot i néixer a Lleó, Teresa Gancedo viu la seva infantesa i joventut a Madrid fins a l'any 1960, moment en què es trasllada a Barcelona per estudiar Belles Arts a l'Acadèmia de Sant Jordi. L'any 1972 realitza la seva primera exposició a la Sala Provincia de Lleó, presentada pel poeta José Gamoneda, i a partir d'aquest moment participa i protagonitza nombroses exposicions dins i fora de l'Estat Espanyol. Des de 1982 i fins la seva jubilació va exercir com a professora titular de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Francesc Gabarrell
-
Xavier Gosé és una de les figures senyeres de la il·lustració europea d’inicis del segle XX. La seva estètica, a mig camí entre l’Art Nouveau i l’Art Déco, ens situa davant un artista exquisit i elegant que saber retratar com ningú el modus vivendi de la societat parisenca dels primers quinze anys del segle XX. Fill d’una família amb orígens lleidatans, la vida de Gosé va estar professionalment lligada a dues ciutats. Es formà a Barcelona, i ràpidament va mirar d’obrir-se camí col·laborant com a il·lustrador en revistes com "L’Esquella de la Torratxa", "Barcelona Cómica" o "Madrid Cómico". A la capital catalana entrà en contacte amb el grup intel·lectual aplegat al voltant de la mítica cerveseria dels Quatre Gats, el cau modernista per antonomàsia, tot relacionant-se amb una sèrie d’artistes i literats de trajectòries prou ben conegudes, entre ells, Ramon Casas, Isidre Nonell, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir o Pablo Picasso. Dins d’aquesta etapa d’apropament al modernisme més amanerat i dolç, reflectí la vida dels suburbis barcelonins, sempre des d’un ideari estètic no allunyat del realisme i amb un repertori de temes de marcat caràcter social. El 1900, com molts altres companys de generació, Gosé decideix provar l’aventura parisenca. París era l’epicentre creatiu de l’Europa del moment, i allà va romandre fins gairebé el final de la seva vida. Comença a publicar dibuixos a les principals revistes editades a la ciutat, tot abandonant els temes més realistes de l’etapa barcelonina, i centrant-se en la plasmació de determinats aspectes de la vida mundana d’aquella efervescent urbs. L’obra de Gosé és un autèntic reportatge gràfic dels usos, modes i actituds del París de la Belle Époque. És el treball d’un cronista que va retratar magistralment la vida burgesa i la seva cara més amable, però també facetes més decadents d’aquell món que restaven amagades, com la prostitució, personificada en els dibuixos de les petites femmes que sovintejaven els cafès i hotels més luxosos a la recerca de dandis acabalats. A París, van publicar els seus dibuixos revistes satíriques com L’Assiette au Beurre o Le Rire, dins d’un primer moment d’acostament a temàtiques socials, per després passar a col·laborar en publicacions vinculades al mon de la moda com La Gazette du Bon Ton o Femina. És en aquest punt en què reforça a la dona com a leit motiv de la seva producció, presentant-la en la seva més esplendorosa versió i contribuint a crear d’un tipus artístic femení de gran fortuna posterior. Dissortadament, la salut no l’acompanyà quant es trobava a la cúspide professional. Una tuberculosi i l’inici de la Gran Guerra el van fer tornar a Lleida el 1914, on moriria el 16 de març de l’any següent, amb només 38 anys. Alberto Velasco -
Francisco de Goya és un dels artistes més influents de la pintura espanyola, desenvolupant un estil proper al romanticisme que obre les portes a la pintura d'època contemporània i esdevenint un precursor de les avantguardes pictòriques del segle XX, altament reconegut i valorat tant per la seva pintura de cavallet i mural com per l'obra gràfica i els dibuixos. Després de formar-se a la seva terra natal en la línia del barroc tardà, l'any 1770 va viatjar a Itàlia, on entrà en contacte amb un incipient neoclassicisme, una estètica que adoptà com a pròpia quan es va instal·lar a Madrid a Madrid a mitjans de la dècada del 1770 per treballar com a pintor de la cort. Paral·lelament cal fer menció del treball pintoresquista i costumista més rococó que realitzà com a pintor de cartrons per als tapissos de la Reial Fàbrica de Tapissos de Santa Bàrbara. L'any 1793 patí una greu malaltia que el feu evolucionar cap a una pintura més creativa i original, que fa servir temàtiques menys amables que les que havia pintat per a la decoració dels palaus reials. Una sèrie de petits quadres en llauna, als que ell mateix denominava "de capritx i invenció", iniciaren la fase madura de l'obra de l'artista i la transició cap a l'estètica romàntica. En tot cas, la seva obra reflecteix el convuls període històric en què va viure, particularment per les conseqüències de la Guerra de la Independència Espanyola (Guerra del Francès), de la qual han quedat la sèrie d'estampes "Los desastres de la guerra" que, fent un símil, serien com un reportatge modern de les atrocitats comeses, composant una visió exempta d'heroisme on les víctimes són sempre individus, sense diferència de classe i condició. En relació també amb la Guerra del Francès, un cop finalitzà aquest conflicte pintà dues grans teles a propòsit dels successos del 2 de maig de 1808, que estableixen un precedent tant estètic com temàtic pel que fa a la pintura històrica, ja que no només comenten uns esdeveniments propers a la realitat que viu l'artista, sinó que aquest transmet un missatge universal. La producció artística de Goya va arribar al seu punt culminant amb la realització d'una sèrie de pintures a l'oli sobre els murs de la seva casa de camp, la Quinta del Sordo, popularment conegudes com les "Pintures Negres": en elles, Goya anticipa la pintura contemporània i els diversos moviments d'avantguarda que ja al segle XX renovarien l'estil pictòric. Font: Viquipèdia -
Pintor actiu durant la segona meitat del segle XX, especialitzat en paisatges i vistes dels voltants de Madrid. Catedràtic de dibuix linial topogràfic de guarniment i figura a l'Institutu de Girona. Estdià a l'Academia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, on fou alumne de Carlos de Haes. L'any 1882 es trasllada a Roma com a pensionat per ampliar la seva formació. Va participar en nombroses mostres i certàmens, va guanyar una menció d'honor a la "Exposición Nacional de Bellas Artes" de l'any 1897 i una tercera medalla en l'edició del 1887 amb el llenç "Arroyo del Batán". Font: Enciclopèdia del Museo del Prado
-
Professor i antic estudiant de l'Escola de Belles Arts de Barcelona, Xavier Grau es dóna a conèixer durant la segona meitat dels anys setanta per la seva participació en la mostra "Per una crítica de pintura" (Barcelona, 1976) amb el grup d'artistes entorn la revista "Trama", entre els quals destacaven Xavier Rubio, Gonzalo Tena i José Manuel Broto. La seva obra sorgeix, bàsicament, com una reacció contra el conceptualisme dominant a la Barcelona del moment, i en ella es valora, per sobre de tot, la pintura en estat pur. No en el sentit informalista de l'expressió (la matèria per si mateixa) sinó fent referència al gust i la sensibilitat de la pasta (matèria-color). Aquesta manera d'entendre la pintura situa a Xavier Grau i els seus companys en l'àmbit d'un moviment que a França es denominà com a "Pintura-Pintura", "Suport-Superfície" o "Nova Pintura". Posterioment el seu treball evoluciona cap a una abstracció més agressiva, colorista i gestual, en la línia de l'expressionisme americà (en alguns aspectes recorda a De Kooning) amb uns resultats atapeïts i descoberts, on les taques i les pinzellades s'emboliquen progressivament, fins a produïr en l'espectador una intencionada sensació de caos. Francesc Gabarrell
-
Rubén Grilo utilitza la seva obra com una eina per explorar la mecànica de la subjectivitat: com es constitueix, on es troben els seus límits i quina és la seva potencialitat. Sovint el seu treball fa referència als llindars de la percepció, a l'escala corporal humana, a la mecànica dels afectes i a narratives que reforcen culturalment el mite del subjecte, com la creativitat, la personalitat o l'estil. Tot i que molts d'aquests elements apareixen de manera recurrent, i algunes de les seves obres estan formilades amb una forta lògica interna, Grilo evita deliberadament la interpretació. Al contrari, el seu treball es pot entendre com un sistema canviant i autònom en tensió amb el medi, el temps i l'espai on s'exposa. Les seves instal·lacions conviden a revisar la separació artificial entre text i context, entre allò interior i allò exterior, ente l'experiència i el coneixement, entre la informació i el soroll. Glòria Picazo -
Formada a l’Escola de disseny Elisava –en va ser una de les primeres promocions– Sílvia Gubern fou una de les pioneres, a finals dels anys seixanta, de l’art conceptual a Catalunya. Va formar un nucli actiu amb artistes com Jordi Galí, Antoni Llena i Àngel Jové. Plegats van dur a terme una sèrie d'exposicioins i accions al Patí de Jardi del Maduixer (la casa propietat de Jordi Galí a Barcelona) i presentaren projectes vinculats a l'art pobre i efímer, referència obligada com a punt de partida del conceptualisme a l’Estat espanyol. Als anys vuitanta els seus treballs de disseny tèxtil van contribuir al sorgiment d’aquesta disciplina a la Barcelona postmoderna. Als noranta va abandonar la producció visual per centrar-se en altres àmbits creatius com l’escriptura automàtica. La vinculació amb Lleida ve remarcada per la seva inclusió en la programació expositiva de la Petit Gallerie de l’Aliança Francesa a Lleida, on va presentar la mostra “Dibuixos”, del 5 al 12 de maig de 1969, i la mostra “Visions quotidianes”, del 9 al 16 de novembre de 1976, darrera exposició d’aquest espai expositiu. Jesús Navarro
-
A través dels seus treballs, Núria Güell desafia les estructures estatals, econòmiques i polítiques. Des d'una actitud profundament crítica, analitza els dispositius de poder i, com una investigadora o com una hacker cerca les errades, els horrors ètics del sistema, per retornar-los, delatar-los i fer-los visibles als espectadors, que inevitablement es veuen obligats a pronunciar-se, reconfigurar i qüestionar veritats suposadament incontrovertibles; veritats i interessos d'estat que contribueixen a la pau social, mentre, soterradament, amb nocturnitat i traïdoria, es produeixen abusos, atacs o directament crims contra les persones i la seva dignitat humana. Justament, aquesta cara obscura del sistema és la que Núria Güell cerca desemmascarar en els seus projectes. Antoni Jové -
Més enllà de la seva vinculació a l’Informalisme, la trajectòria de Guinovart ha estat permanentment lligada a una poderosa inquietud per captar l’essència del territori. La seva pintura reflecteix aquest vincle i el materialitza a través de la utilització dels materials més diversos i de les tècniques més variades, amb el denominador comú de la tridimensionalitat com a característica essencial del seu treball. La seva obra forma part de col·leccions com les del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, el MACBA o el Guggenheim de Bilbao i Nova York, entre altres, i des del 1994 un gruix important de la difusió del seu treball es realitza des de la Fundació Privada Espai Guinovart d'Agramunt, instal·lada al lloc d’origen del seu avi patern i la població on el pintor va viure la seva infantesa en els anys de la Guerra Civil. Francesc Gabarrell -
Martí Guixé és un dissenyador gastronòmic nascut a Navàs. Interessat en el disseny, de ben jove va traslladar-se a Barcelona, on va estudiar disseny industrial i interiorisme a l'Escola Tècnica Superior de Disseny Elisava, on es va graduar el 1985. L'any 1994, després d'una temporada treballant a cavall entre Seül (Corea del Sud) i Berlín (Alemanya) com a dissenyador industrial, va tenir la idea de barrejar dos conceptes tan distanciats com són el disseny i la gastronomia. A partir d'aquell moment s'ha caracteritzat per realitzar creacions comestibles com bolígrafs de regalèssia o cubs decoratius de garrofa, així com la introducció del disseny en l'àmbit dels utensilis de cuina. Al llarg de la seva carrera ha exposat als millors museus d'art contemporani del món, destacant el MACBA de Barcelona, el Centre Pompidou de París o el MoMA de Nova York. L'any 2007 fou guardonat amb el Premi Nacional de Disseny, concedit per la Generalitat de Catalunya, per les exposicions que va fer l'any 2006 a Alemanya, Catalunya, Itàlia, Japó i pel conjunt de la seva obra, que es caracteritza per la recerca de nous sistemes de productes, la introducció del disseny en els àmbits del menjar i la presentació a través de la performance. Font: Viquipèdia
-
Pintor, deixeble de Van Os (a Haarlem), s'establí a Brussel·les l'any 1857. Les seves obres, essencialment paisatges i animals, es localitzen als principals museus dels Països Baixos i Bèlgica. Jesús Navarro