Search results
436 items
-
Emilio Sala és un representant de la pintura alcoiana del segle XIX. Estudia a València amb el seu cosí i tutor el pintor Plácido Francés, a l'Acadèmia de Sant Carles, on conreà profusament els temes de gènere i d'història. El 1871 va viatjar a Madrid, on alternà l'estudi dels grans mestres amb la realització de composicions decoratives per a cases, palaus i altres centres socials. Tanmateix, la seva fama és deguda als seus remarcables retrats. Participà en moltes exposicions oficials, i rebé premis i honors de consideració, com la primera medalla de l'Exposició Nacional de 1878 o 1881. El 1885 va viatjar a Roma, on va conèixer l'obra dels pintors del renaixement i on féu amistat amb Francisco Pradilla, Federico de Madrazo i Joaquín Sorolla. Posteriorment es va traslladà a París, on va concloure l'obra "Expulsión de los judíos de España (año de 1492)", que va presentar a l'Exposició Universal de 1889 amb un èxit escàs, de tal manera que també la presentà l'any següent a la Nacional de Belles Arts de Madrid, on va causar un gran impacte tant per la temàtica tractada com per la seva prefiguració del luminisme valencià. Quan va tornar a Espanya es va establir a Madrid, on fou nomenat professor d'estètica del color a l'Escola de Belles Arts de San Fernando i on va publicar "La gramática del color", que va esdevenir llibre de text de les Escoles de Belles Arts de Madrid i Barcelona. Va tenir com a deixebles a Maria Blanchard i Cecilio Pla, i també es va dedicar a la il·lustració per a publicacions com Blanco y Negro o La Ilustración Española y Americana. Font: Enciclopedia Museo del Prado -
Pintora d'origen aragonès, és documentada a la Barcelona dels anys seixanta, participant al cèlebre concurs de pintura de "La Punyalada" de 1965 i protagonitzant una exposició individual de pintura a la Sala Rovira el febrer d'aquell mateix any. Esther Solé
-
Va cursar estudis artístics a l'Escola d'Arts i Oficis, sota l'adreça de Nicolás Esparza, ampliant-los a l'Escola d'Arts i Oficis de Bilbao i a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Fernando de Madrid (1916), tenint per mestres a Cecilio Pla, José Bru Carboner, José Garnelo i Julio Romero de Torres. La Diputació de Biscaia (1922) li va concedir una beca per estudiar a París, Bretanya i Roma. Es va especialitzar en la pintura de retrats, dels quals va fer un bon nombre, especialment a l'aristocràcia argentina. De 1919 a 1947 les seves exposicions van ser nombroses: el 1919, a Bilbao, a l'Exposició Internacional de Albia; Madrid (1919 i 1921); Saragossa (1920); Sant Sebastià (1921); Buenos Aires (1929 i 1933); Montevideo (1930); Asunción (1938); Rio de Janeiro (1940); Badia Blanca (1941), Punta Arenas (1942), i el 1943, a Viña del Mar, Concepción, Valdivia, Antofagasta i Iquique; el 1944, a Lima, La Pau i Potosí; el 1945, a Bogotà, Colòmbia, Medellín, Maracaibo, Caracas, Barquisimeto i l'Havana (Cuba); en 1946, a Valencia (Veneçuela), Sant Cristóbal i Maracay, i el 1947, a Caracas. Les seves obres es troben en col·leccions particulars de diversos països de parla castellana i en alguns museus, entre ells el Museu Colonial de la Pau i el Museu de Colòmbia, de Bogotà. Font: Auñamendi Eusko Entziklopledia -
Nascut a Ponts, l'any 1901 marxà a Barcelona on alterna els seus treballs professionals de picapedrer en algunes obres emblemàtiques del modernisme arquitectònic català, amb una sentida vocació artística expressada a través d’una obra que connectava amb les posicions més avançades de la seva època. Al 1905 entrà a formar part de l'associació Agrupació Artística i es vinculà estretament amb el grup anomenat Negres i Carboners, artistes que empraven el carbó per a les seves composicions. L’any 1908 envia algunes de les seves obres a una exposició de l’Ateneu Obrer de Barcelona. Els resultats són excel•lents i provoquen la presentació de la seva primera exposició individual primer a la Sala Pares de la Ciutat Comtal, amb un important èxit de critica i públic, i, posteriorment, a les sales de la Paeria de Lleida, el 1909, de la mà del grup Heptantropos. A partir d’aquests moments destacades personalitats del món cultural s’ocuparan de la seva obra —entre d’altres Raimon Casellas, Pous i Pagès o Alexandre de Riquer. L’originalitat del seu treball es fonamentava en el singular efecte impactant dels olis, de pinzellada lliure i empastaments gruixuts i una gran audàcia en l’ús del color. L’any 1912 Samarra participa en la important exposició d’artistes lleidatans organitzada per l’Ajuntament de Lleida, a la qual hi aporta 39 obres, i també exposa a Canet de Mar. La seva prematura mort a l’edat de 28 anys com a conseqüència d’un suïcidi, però, ens impedeix contemplar en la seva totalitat un conjunt artístic que prometia convertir-se en un dels desenvolupaments creatius més interessants de la història de l'art lleidatà contemporani. La mort de Samarra produeix un gran impacte en els cercles artístics mes progressistes de Barcelona així com en el seu poble natal, on havia deixat gran part de la seva obra pictòrica i escultòrica. Bona part d’ella resta, avui en dia i gràcies a les gestions de la família de l’artista, al Morera, Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida. Jesús Navarro -
Artista visual, treballa principalment amb imatges en moviment i videoinstal·lacions. Estudià Belles Arts, Comunicació Audiovisual i Teoria de la Literatura a la Universitat de Barcelona. Té un Màster en Investigació Artística per la Malmö Art Academy, Lund University, Suècia, i un postgrau a HISK, Bèlgica. La seva obra ha estat exposada de forma individual i col·lectiva a Inter Arts Center, Malmö; ARBAR, Girona; Fundació Joan Miró, Barcelona; La Capella, Barcelona; MoCA, Taipei; Museu d'Art Contemporanea, Lissone; MHKA, Anvers; Fundació Naturgy, La Corunya; Centre d'Art La Panera, Lleida; CAC, Quito; Sala Amadís, Madrid; B'Chira Art Center, Tunísia; Sala d'Art Jove, Barcelona i MUST, Lecce; entre d'altres. Els seus vídeos formen part de les col·leccions de la Fundació Han Nefkens i de la Fundació Naturgy. Ha treballat com a professora associada a la Universitat de Barcelona i va guanyar la beca de la Fundació Han Nefkens per estudiar a Bèlgica. Font: https://barbarawong.info
-
Casilda Sánchez és màster en Cinema, Vídeo i Nous Mitjans per l'Art Institute de Chicago. Viu i treballa a Brooklyn, des d'on explora el vídeo com a mitjà per expandir l'espai a través del temps, transformant el moviment en coreografia i el gest en narrativa. Mitjançant l'ús de projeccions agran escala, Sánchez examina els territoris de desig i absorció com a forces per transcendir allò que està davant l'espectador, incorporant la mirada com l'eina i vehicle principal per assolir intimitat amb el subjecte representat. Mitjançant plans de detall sostinguts i detallats, allò que normalment seria passat per alt esdevé visible, desenvadenant un vast espai de micronarratives. En aquest entorn nou i immersiu, l'experiència quotidiana és reduïda al mínim, subratllant el moment en què l'home esdevé animal i els elements naturals es transformen en éssers vius. Font: casildasanchez.net -
Francesc Sans i Cabot fou un pintor català format a l'Escola de la Llotja (1850-1855), que amplià estudis a Roma i París. Especialista en pintura d'història, destacà amb el seu quadre Episodi de Trafalgar (1862); per encàrrec de la Diputació de Barcelona pintà El general Prim a la guerra d'Àfrica (1865). Més tard evolucionà cap al realisme, i el 1881 retratà per a la Universitat de Barcelona Alfons XII amb l'hàbit del Toisó d'Or. Decorà els teatres Real, Apolo i de la Zarzuela de Madrid i l'alcàsser de Toledo. El 1873 fou nomenat director del Museu del Prado, on es dedicà a restaurar obres antigues. Des del 1875 fou acadèmic de San Fernando. Font: Viquipèdia -
Pintor i gravador format a Madrid a l'Acadèmia Artaquio (1981-1983) i als Tallers d'Art Actual del Círculo de Bellas Artes (1983-1987) amb Luís Gordillo, Frederic Amat, Ràfols Casamada, Eduardo Arroyo i Manolo Valdés entre d'altres. La seva pintura s'emmarca en la figuració, amb influències del còmic i del realisme d'entreguerres que dóna com a resultat una manera molt particular de pintar, caracteritzada per les formes anguloses i geomètriques i per la utilització d'una paleta de colors terrosos, grisos i rogencs. Tot plegat resulta en un clima fantàstic que produeix una certa inquietud a l'espectador. Ha realitzat nombroses exposicions individuals i col·lectives des de 1987, quan va exposar per primer cop en solitari a la Galería Gamarra y Garrigues de Madrid. Font: Galería Marlborough [masdearte.com]
-
Documentat a Barcelona a les darreries del segle XIX, es tracta d'un escultor que va participar a la Segona Exposició General de Belles Arts de Barcelona (1894), i també va presentar una escultura a l'exposició celebrada a l'ateneu de Barcelona l'any 1896. Esther Solé
-
Nascuda a Vic, es formà a Llotja i a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, de la qual és professora. Féu la primera exposició individual el 1972. En la seva obra, de caràcter simbòlic, predomina el traç dibuixístic. L’any 1984 guanyà el premi de dibuix Ynglada-Guillot. Font: Enciclopèdia Catalana
-
Raymond Savignac, sovint conegut com Savignac, fou un dissenyador gràfic francès conegut pels seus treballs de cartellisme comercial. La seva obra es caracteritza per la simplicitat, l'eficacia i un cert toc d'humor. La seva retòrica formal és força comú en tots els seus treballs: figures senzilles sobre fons gairebé buits i grans taques de colors plans que denoten una important influència del fauvisme, sobretot ressenyable en les figures. Artista autodidacta, va començar la seva carrera de cartellista l'any 1935, a l'Alliance Graphique, sota la tutela de Cassandre, però ben aviat va experimentar l'èxit, passant a rebre encàrrecs de grans companyies franceses, que el projectaren cap a posicions destacades en l'imaginari col·lectiu. L'any 1949 va exposar amb Bernard Villemot a la Galeria de Belles Arts de París, i també es pot trobar una exposició permanent de la seva obra al Museu Montebello de Trouville, on Savignac va passar els seus últims anys. Font: Viquipèdia -
Pintor belga que visqué alguns anys a Munic, dedicant-se a la pintura de paisatge i gravant aiguaforts. Fou guardonat amb Medalla d’Or a Dunkerque (1864), Brussel·les (1872) i París (1877). Té obres al museu d’Anvers, i va ser amic personal de Carlos de H -
Lluís Emili Schell Terweduwe fou un artista belga instal·lat a Lleida des de l’any 1970. Estudia la carrera de publicitat a l’École Nationale Supérieure d’Arquitectures et des Arts de Brussel·les. Becari de l’Estat belga a París i Milà, al llarg dels anys 1947-49 participa en diferents exposicions col·lectives: VIII Triennal de Milà; Grand Palais, París; Hessenhuis, Amberes; Grand Palais, Lieja; Palais des Beaux Arts, Brussel·les; Casa de la Cultura, Roeselaere; i Gabinet d’Estampes, Brussel·les. Del 1950 al 1970 exerceix com a professor de disseny publicitari a l’École de Dessin et des Arts Apliqués de Brussel·les, i com a director creatiu (Art Director) en diferents empreses de Comunicació Visual. L’any 1969 un anunci per al Citroën DS, de la seva creació, per a la premsa escrita, aconsegueix el Primer Premi Blanc i Negre Europeu Rizzoli sota el lema C’est la seule voiture au monde qui regarde dans les coins. Pour votre sécurité.. L’any 1970, cansat d’una vida cada cop més estressant, abandona el món de la publicitat i es trasllada de Brussel·les a Lleida amb la seva esposa, d’origen català. A la capital de Ponent es dedicarà al disseny industrial d’objectes i a la creació artística, essencialment com a escultor, exposant en diferents espais i certàmens, vinculats a l’arribada de les darreres tendències de l’art contemporani a la nostra ciutat, i a la inauguració de les primeres galeries d’art independents. Francesc Gabarrell -
Pintor i escultor d’origen Belga establert a Lleida des de principis dels anys 70. Destaca, també, pels seus escrits teòrics al voltant de la concepció artística. L’any 1978 presenta una sèrie de dibuixos en una col·lectiva organitzada per la Galeria Cop d’Ull i, a partir d’aquells moments, la seva figura s’incorpora al moviment de transició estètica que condueix l’art lleidatà cap a la dècada dels 80. És l'autor, entre d'altres, de tres escultures monumentals de ferro i pedra instal·lades a les rotondes que condueixen cap a les carreteres de la Vall d'Aran i Osca, respectivament. Juan Manuel Nadal Gaya
-
Juliet Schlunke va néixer el 1951 a Temora (Austràlia), on va viure fins a l'edat de 16 anys. Marxà a Sydney el 1967, on va estudiar art en diverses escoles tècniques i a l'Escola John Olsen Art Bakery. El 1976, després d'haver viatjat pels Estats Units i Europa, s'instal·la a Madrid. Schlunke va començar a pintar teles el 1981 i ha treballat amb decoradors a Madrid, l'Studio Bach a Ginebra, París i Provença. Font: National Library of Australia
-
L'expressió artística de Josep Segon se centra en la poesia visual, que treballa des del 1978. Segon utilitza les paraules per jugar amb el significat i significant, i altres recursos logicoicònics d'origen lingüístic per plasmar els seus poemes visuals. El 1979 presenta la seva primera exposició individual a la Sala L'Ereta de Lleida, i dos anys després organitza l'Homenatge a Joan Brossa, Guillem Viladot i Josep Iglésias del Marquet, i participa en el disseny de la revista "L'Estrof". Ha exposat a diverses sales d'arreu del país i puntualment a l'estranger, i ha publicat diversos llibres de temàtica poètica. Eva Rodríguez Yllana -
Pintor murcià, va iniciar els seus estudis a l'Academia de la Económica murciana i vers 1875 va començar a treballar com a dibuixant pel Ministeri d'Obres Públiques. Després va entrar al taller de Carlos de Haes a Madrid, on va conèixer la família Zabálburu, que li va concedir una pensió per completar la seva formació a París, on va estar-s'hi vuit anys i on va obtenir un premi a l'Exposició Universal de 1878. En tornar, aquell mateix any, es va instal·lar a Múrcia i des d'allà va enviar pintures a les Exposicions Nacionals de Belles Arts. L'any 1884 va obtenir una medalla de tercera classe per la pintura Vacas en la pradera, i va repetir guardó el 1895 amb Al borde del precipicio. Especialitzat en pintura d'animals i paisatges, en la seva obra s'aprecia la influència dels impressionistes i de la pintora francesa Rosa Bonheurr Font: Enciclopedia Museo del Prado
-
Magí Serés rebé les primeres lliçons de Carles Perelló i del mestre Güell. El 1917 es traslladà a Barcelona, on prengué lliçons de Baixas i Alarma a l'Escola de Belles Arts. Entre 1928 i 1929 anà a París, on convisqué amb Artigas, els germans Elias i Josep Maria Sert, de qui coneixia els seus projectes de pintura mural. Passà temporades a Bèlgica, molt especialment a Bruges, on treballà al costat de Paul Cleincou. De retorn a Barcelona, treballà especialment en pintura mural i artesana, i sembla que col·laborà amb Francesc Galí en les darreres pintures de l'absis de la catedral nova. En acabar la Guerra Civil, s'instal·la a Lleida on, molt vinculat a l'esforç de recuperació de la vida cultural de la ciutat, l'any 1947 fou nomenat professor de pintura de la recent creada Escola del Cercle de Belles Arts, on es formà gran part de la generació dels seixanta. Romanqué a Lleida i a l'Escola fins l'any 1952 en què s'establí a Andorra, on morí. Font: Juan Manuel Nadal Gaya -
Nascut a Calaf, cursà estudis de dibuix i pintura a l'Escola d'Arts i Oficis de Tàrrega entre 1972 i 1976. Es llicencià a la facultat de Belles Arts de Barcelona l'any 1982 i assistí a cursos monogràfics de l'Escola Eina, i des de 1982 exercí la docència del dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis de Tàrrega. Més enllà de la pura preocupació pictòrica, la seva obra traspua missatges de caràcter social, crítics amb la seva època i el seu entorn, que ha pogut presentar en diverses exposicions individuals i col·lectives a Catalunya i de manera puntual a l'estranger. Font: Juan Manuel Nadal Gaya -
Fill del mestre d'escola i dibuixant Ramon Serra i Prenafeta (Lleida 1865 - Barcelona 1937). Ingressà a la Llotja de Barcelona, on rebé el mestratge de Francesc Labarta i conegué els altres futurs membres del grup Els Evolucionistes, amb els quals exposà el 1918. Treballà al taller d'escenografia de Josep Castells. Participà en diverses col·lectives amb els seus companys de grup i féu alguns intensos autoretrats, natures mortes i paisatges, en tons terrosos i un estil nerviós però dominat per un rigor constructiu d'arrel cézanniana. Més de dos anys a la guerra d'Àfrica partiren la seva carrera (1921-24). El 1925 anà a Madrid i s'interessà en especial per El Greco, i el 1927 passà uns quants mesos a París. Lligat a la Sala Parés de Barcelona, hi féu exposicions periòdiques individuals des del 1927. Tuberculós, hagué de guarir-se en diversos sanatoris de muntanya el 1930, cosa que l'apropà amb més intensitat al paisatge (Sant Quirze Safaja, la Vall d'Aran, el Montseny). Guanyà el premi de l'ajuntament de Barcelona al concurs de Montserrat del 1931. El seu estil, ara més colorista, evolucionà cap a un modelat més suau, sempre dins una factura impulsiva, que hom ha comparat, especialment en les figures, a la d'un Soutine. Pintà Sarrià, Horta, Eivissa, Calella de Palafrugell, etc. A la postguerra, continuà exposant a la Sala Parés, així com a Madrid, Bilbao, València, Sant Sebastià, Lleida, etc. Participà en exposicions a París, Londres, Pittsburgh, Buenos Aires, Montevideo i Caracas. Guanyà la medalla d'or Jaume Morera el 1950. La seva obra madura és una continuació, a vegades potser fàcil, de la dels anys trenta, centrada sobretot en platges amb barques i temes de circ. Enciclopèdia catalana
-
A començaments dels anys 70, després d’uns inicis creatius propers al minimalisme pictòric, l’obra de Soledad Sevilla evoluciona cap a l’abstracció geomètrica o op-art, en una particular via d’escapament de la neofiguració i el pop art que en aquells moments triomfaven a l’estat espanyol. Posteriorment, les seves preocupacions artístiques prenen una nova direcció i s’endinsa en l’art conceptual i, sobretot, en la investigació de l’espai. L’any 1993 va rebre el Premi Nacional d’Arts Plàstiques i el 2007 la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts. Francesc Gabarrell -
Formada en la tècnica del gravat a l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida sota el mestratge de Rosa Siré, Montserrat Simón és una de les figures que configuraren i donaren múscul al paisatge artístic de la Lleida de l'últim quart del segle XX, articulat al voltant d'aquesta escola i d'altres nuclis d'interès, com el Cercle de Belles Arts. Esther Solé
-
Pintor i il·lustrador. Va estudiar a l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València i al taller de Bernardo Ferrándiz a Màlaga. El 1887 fou pensionat a Roma i va viatjar per tot Itàlia. Va visitar París diversos cops i el 1890 va fer un recorregut pel Mediterrani. A Roma va pintar "¡Y tenía corazón!" i "Flevit super illam", primera medalla a l'Exposició Internacional de Madrid de 1892). Aquesta obra fou adquirida per l’estat i exposada a l’Exposició Universal de Chicago del 1893, on obtingué la medalla única, i també fou premiada a Barcelona (1896) i París (1900). Entre 1893 i 1894 va viatjar a Marroc com a corresponsal de guerra de la revista "La Ilustración Española y Americana", i el 1901 va obtenir la Càtedra d'Estudis de Formes de la Natura i l'Art de l'Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, on va instal·lar-se a partir de llavors. Entre 1921 i 1922 fou director de la residència per a paisatgistes "El Paular". També es va dedicar a la pintura decorativa, on destaquen quatre grans teles amb al·legories del Dret del Palau de Justícia de Barcelona i les vuit al·legories de les províncies al Palau de Justícia de Madrid. Font: Enciclopèdia del Museo del Prado -
Rosa Siré Cabré (Lleida, 1944 – 2014) fou una de les figures cabdals de la transició estètica a la Lleida dels anys 70, una dona que lluità per significar-se i treballar en un món completament dominat pels homes. Més enllà de la condició de gènere, però, el seu fou un llenguatge molt personal on la tècnica, la intuïció i el sentiment viatjaren plegats, i que la va convertir en una de les personalitats artístiques més rellevants de la modernitat lleidatana entre els anys 70 i 90. Fundadora i directiva del grup de la Plaça de l’Ereta, va mostrar per primer cop la seva obra al Museu d'Art Abstracte de Conca l’any 1968. Poc després, el 1969, exposa a la Petite Galerie de l'Alliance Française i a la Sala Cop d’Ull, dos espais d’art alternatius, promotors de l’art post-abstracte a Lleida, i punt de connexió amb els moviments artístics d’avantguarda d’arreu de Catalunya i l’Estat que havien d’obrir el camí cap a l’experimentació pròpia de la dècada dels vuitanta. El seu treball descriu la progressiva i acurada construcció d’una trajectòria artística molt coherent, a cavall entre l’ordre constructiu i la riquesa cromàtica, en què l’artista fa viatjar, plegats, recerca, procés, intuïció i sentiment. Tot plegat defineix un llenguatge artístic molt personal. En els darrers anys de la seva vida Rosa Siré va dedicar una especial atenció al món del gravat, on va esdevenir un punt de referència per tota una nova generació de gravadors a través, sobretot, del món de la docència i l’ensenyament de la tècnica al seu propi taller i a les classes de l’Escola Municipal de Belles Arts. A banda de Lleida, Rosa Siré ha exposat en ciutats com ara Conca, Barcelona, Tarragona, Madrid, Sevilla, Donostia, Eivissa o Andorra. El seu treball ha estat guardonat, entre d’altres, amb la X Medalla Maria Vilaltella del Cercle de Belles Arts l’any 1970, la Menció d’Honor al XXLV Saló d’Art Internacional de Beziers (França) el 1980, la Menció d’Honor al Saló Internacional d’Aix en Provence l’any 1981, el Primer Premi d’Indústries Gràfiques en serigrafia, amb motiu de la seva participació en l’edició Noviluni de Barcelona l’any 1990 i, finalment, amb el Premi d’Arts Plàstiques Medalla Morera en la seva darrera edició, l’any 2000. Rosa Siré fou la primera i única dona en rebre’l. Francesc Gabarrell -
Odontòleg de professió, reporter gràfic, pintor, pilot d’avioneta, geògraf i botànic afeccionat. Ton Sirera fou un personatge clau alhora de parlar de la reactivació cultural i artística a Lleida entre els anys 1940 i 1960; un dels grans responsables de l’evolució de l’avantguarda artística a la nostra ciutat, i un dels pocs autors que va introduir la fotografia abstracta i experimental a l’Estat Espanyol. La seva amistat de joventut amb l’escultor Eudald Serra li obrí les portes de la modernitat i el connectà amb l’avantguarda barcelonina i el moviment ADLAN (Amics De L’Art Nou). A Lleida, però, la seva figura es vincula, primer, al Cercle de Belles Arts i, posteriorment, al grup d’artistes agrupats al voltant de la Petite Galerie de l’Alliance Française, sobretot amb Leandre Cristòfol, Lluís Trepat, Jaume Magre, Àngel Jové i Josep Vallverdú, amb qui Sirera mantindrà al llarg de tota la seva vida una important amistat. L’any 1950, durant una llarga estada a París, coneix l’artista Joan Vila Casas, amb qui establirà forts vincles personals i acabarà compartint molts dels seus plantejaments estètics. Fruit d’aquesta relació, l’obra de Ton Sirera s’aproparà al moviment informalista —des del vessant més experimental que li proporcionen els jocs d’imatges microscòpiques i la descontextualització de parts de la nostra realitat quotidiana— per a conviure, de forma paral•lela, amb les aportacions dels seus pintors. Aquests treballs en el camp de la fotografia no figurativa són, sens dubte, els què s’insereixen de ple en els postulats de l’abstracció, i els què atorguen singularitat a la seva obra dins el panorama artístic català i espanyol. Francesc Gabarrell -
Formada a la Facultat de Belles Arts de Barcelona, Susana Solano es dedica a la pintura fins a l’any 1980, moment en què inicia els seus treballs en el món de l’escultura des de postulats propers al neoconceptualisme i l’ocupació de l’espai. La seva és una obra que accentua, per sobre de tot, la relació existent entre la matèria i l’espai que l’envolta a través d’estructures formals tancades en recintes arquitectònics o gàbies obertes de concepció clarament minimalista. Utilitza materials tan diferents com el ferro i el vímet per expressar els seus suggeriments, sensacions i records. Premi Nacional d’Arts Plàstiques l’any 1988, va ser seleccionada per a la Documenta de Kassel els anys 1987 i 1992, va participar a la Biennal Internacional de São Paulo el 1987 i a la Biennal de Venècia els anys 1988 i 1993. Francesc Gabarrell -
El medi d'expressió habitual de Teresa Solar és la ceràmica, per bé que ha realitzat obra en diverses disciplines, des del vídeoart al dibuix o la fotografia. De pare espanyol i mare egípcia, la seva relació amb els llenguatges juga un paper determinant en la seva obra, on la relació entre el llenguatge i els processos de traducció sovint hi són presents. Així doncs, en les obres de Solar, signe i matèria entren en conflicte i la comunicació es revela fallida justament arran de les deformacions resultants de les propietats plàstiques dels materials emprats un cop són acarats amb els signes i gestos propis del llenguatge. Font: Bea Espejo, Babelia -
Formada en la tècnica del gravat a l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida sota el mestratge de Rosa Siré, Montserrat Soldevila és una de les figures que configuraren i donaren múscul al paisatge artístic de la Lleida de l'últim quart del segle XX, articulat al voltant d'aquesta escola i d'altres nuclis d'interès, com el Cercle de Belles Arts. Esther Solé
-
Pràcticament no es disposa de dades biogràfiques de Frisco Soler, un artista gràfic que aparentment va estar en actiu al terç central del segle XX. Soler va cultivar el dibuix i el gravat, així com el disseny i il·lustració per a publicacions periòdiques. Entre aquestes cal mencionar "Circo" (1956-1962), on Soler es va responsabilitzar de la majoria de dibuixos que s'hi publicaven, així com del disseny de la capçalera, que es renovava cada any. Esther Solé
-
Després de realitzar els seus estudis a l'Escola Massana de Barcelona, I'any 1992 inicia una serie d'estades a Nova York, que també es repetiran posteriorment en aconseguir una beca per ocupar un dels estudis del PS1 d'aquesta ciutat. Des que el 1991 fou seleccionada per participar a la Muestra de Arte Joven de Madrid, ha realitzat nombrases exposicions personals -entre les que destaca la presentada a la Sala Montcada de la Fundació "la Caixa" de Barcelona (1996)-, i col·lectives, com I'exposició Mirades, al MACBA (1996). Així mateix, la seva obra figura a col·leccions com la de la Fundació "La Caixa" de Barcelona. Glòria Picazo
-
Julia Spínola viu i treballa a Madrid. Figura emergent en el món de l'escultura, l'artista entén la disciplina com un estat de suspensió formal i material, on també hi tenen lloc el collage o el dibuix. El seu llenguatge construeix i deconstrueix contínuament, de tal manera que les seves obres suggereixen bretxes de discontinuïtat amb allò monòton. L'artista se sent còmode en l'estranyesa, tractant de prop conceptes com la lleugeresa, la tensió, el pes, l'equilibri, la resistència o allò inesperat, gravitant també en el llenguatge que empra pels títols dels seus treballs, on la paraula esdevé activador de nous codis i lògiques de relacions. Font: Bea Espejo, Babelia
-
D'origen italià, es documenta la seva presència a Barcelona entre les finals de la dècada dels anys 10 i principis de la dels 20 junt amb el seu germà Romolo, que regentava una foneria artística. Ugo Staccioli va participar a les exposicions col·lectives celebrades al palau municipal de belles arts de Barcelona dels anys 1919, 1920 i 1921, i també va protagonitzar una exposició individual a la Casa Busquets l'any 1918 i una a les galeries El Siglo l'any 1923. Esther Solé
-
Deixeble de Carlos de Haes, destacaria com a artista en la pintura d’animals, gènere que arribaria a esdevenir una vertadera especialitat per a aquells que s’hi dedicaren com una derivació de la pintura de natures mortes, ja que varen tenir una clientela constant i segura entre la burgesia per les seves connotacions decoratives. Jesús Navarro
-
Nascut a Gràcia el 1886, Sucre va conviure amb els modernistes durant la seva primera joventut. Va conèixer la conspiració anarquista, La Campana de Gràcia, la bohèmia dels Quatre Gats, el futurisme d'Alomar, la crida a l'ordre noucentista, l'albada de l'avantguarda al costat de Salvat Papasseit i Torres García. Per bé que fins l'any 1923 va treballar com a oficial criminalista, publicà el seu primer fulletó (Un poble en acció. Per la salvació de les terres hispániques. Quartilles den Joan Pi. Ciutadá de Barcelona) el 1906. Quatre anys després apareix el seu primer llibre de poemes, Apol-Noi. Després vingueren L'Ocell Daurat (1921), Poema barbre de Serrallonga ( 1922) i Poemas de abril y mayo (1922), als que calafegir una raresa bibliogràfica en italià (Del sentimento relligioso e della inmortalità, 1916), un text sobre Maragall (1921), una monografia sobre Ochoa (dels anys quaranta) i unes -tardanes i inacabades- memòries en dos volums (1963). Per una altra banda, Sucre va participar en empreses tan diverses com Un Enemic del Poble, l'Ateneíllo de l'Hospitalet, les galeries Dalmau (on coneix Picabia i Marinetti), La Gaceta Literaria o, ja en la postguerra, els Salons d'Octubre, l'Institut Francès i el Movimiento Artístico del Mediterráneo. Com a pintor, malgrat que hagués fet alguna obra als anys vint, la seva producció s'intensifica a partir dels anys 40. Sucre va deixar una obra notable: rostres obsessius, esglésies, geometries rituals, ulls al·lucinats com de pintura de boig. Aquestes ceres, d'aire expressionista i primitiu, tenen quelcom d'icones angustioses i estan emparentades -amb un parentesc profund i no formal- amb el món d'Alexej von Jawlensky. En elles hi gravita quelcom de l'univers marginal que havia de tractar un criminalista, però no hi ha anècdota, ni pintoresquisme; tot és abisme, laberint esotèric, cerca metafísica, interrogació extrema. Des d'una perspectiva acadèmica es podria replicar que la de Sucre és una obra menor, però tothom sap que la història de la pintura mai està tancada. Juan Manuel Bonet -
Pintor espanyol, format a l'Escuela de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. Va participar a algunes Exposicions Nacionals de Belles Arts, presentant l'obra "El propagandista" a l'edició de 1871. També està documentat a l'exposició d'horticultura de Madrid de 1881 amb la pintura "Unas orzas". Fou pintor de gènere i retratista hàbil, i entre les seves obres destaquen els retrats d'Alfons XII, Emilio Arrieta, A. Barbieri, Manuel Fernández Caballero o Francisco López Dóriga y Bustamante. També va practicar la pintura decorativa, de la que es conserva una quantitat notable d'esbossos pintats a l'oli. Font: Enciclopedia del Museo Nacional del Prado
-
Dibuixant i pintor nascut a Màlaga. A principis de la dècada dels seixanta obrí un estudi publicitari a Lleida, camp on s'enmarca bona part de la seva obra. L'any 1970 protagonitzà la seva primera exposició individual a la Petite Galerie, on presentà una obra figurativa amb reminiscències del Pop-Art, i que, segons ell mateix, volien denunciar l'alienació del jo per part de la societat de consum. Al llarg del darrer quart del segle XX ha participant en diferents exposicions individuals i col·lectives a diverses sales i espais lleidatans, al costat de noms significatius de l'art de Ponent de l'època com Jesús Mauri, Antoni Abad o Josep Minguell. [Font: Juan Manuel Nadal Gaya]
-
Dibuixant conegut per les seves il·lustracions de temàtica històrica, motius arquitectònics i heràldica. Vinculat a l'Associació d'Amics de la seu Vella, donà algunes de les seves obres a aquesta entitat [Francesc Gabarrell]
-
Criat en un entorn sensible a la cultura, l'interès de Tàpies per la pràctica artística va arrencar durant la llarga convalescència d'una malaltia pulmonar, quan va iniciar-se en el dibuix de manera autodidacta. Progressivament s'hi va dedicar amb més intensitat, fins al punt d'abandonar els seus estudis de dret per dedicar-se plenament al dibuix i a la pintura. Va formar part del nucli fundador de "Dau al Set" (1948), endinsant-se en l'informalisme matèric i la pintura de signes per desenvolupar una obra molt personal i de gran força expressiva, plasmada en l’ús de materials aliens a l’expressió plàstica academicista i en l’experimentació de noves tècniques, sovint en grans formats. Als anys 50 ja gaudia de ple reconeixement internacional: els anys 1952, 1958, 1979 i 1993 va participar a la Biennal de Venècia (aquest darrer any la seva instal·lació "Rinzen" guanya el Lleó d’Or del certamen), i el 1959 i el 1964 va exposar a la Documenta de Kassel. Paral·lelament, continuava desenvolupant la seva obra, convençut del poder de transformació de l'art, fet que aporta una dosi de misticisme al seu treball. En aquesta època, Tàpies va centrar el seu missatge en la revaloració del que es considera baix, repulsiu, material, sense girar l'esquena al moment històric i polític que l'acompanya. Així doncs, a finals dels anys seixanta i començament dels setanta, el seu compromís polític s’intensifica i les obres d’aquest període tenen un marcat caràcter de denúncia i de protesta. Més endavant, ja a la dècada dels vuitanta, s'accentua el seu interès per la cultura oriental, gestat des dels anys de la postguerra i esdevenint una influència filosòfica fonamental en la seva obra pel seu èmfasi en allò que és material, per la identitat entre l'home i la natura, i per la negació del dualisme de la nostra societat. Paral·lelament a la producció pictòrica i objectual, Tàpies va desenvolupar una activitat intensa en el camp de l’obra gràfica. Així mateix, també fou autor de diversos assaigs, alguns traduïts a diversos idiomes. Pel que fa a reconeixements i guardons, fou distingit amb el Premi Ciutat de Barcelona (1976), la Medalla d’Or de les Belles Arts (1982), la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1983), el Premi Príncep d’Astúries de les Arts (1990), la Medalla Picasso de la UNESCO (1993), el Premi Nacional d’Arts Plàstiques (1995) i el Premio Nacional de Grabado y Arte Gráfico (2002). L'any 1984 va crear la Fundació Antoni Tàpies amb l’objectiu de promoure l’estudi i el coneixement de l’art contemporani, posant una atenció especial a l’anàlisi del seu paper en la formació de la consciència de l’home modern. Font: Fundació Antoni Tàpies -
Rafael Teixidó és llicenciat en Belles Arts per l'Escola d'Art de Sant Jordi de Barcelona. Durant anys va exercir com a professor de ceràmica a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona i després es dedicà a la docència del dibuix com a catedràtic a diversos instituts de Catalunya. La seva obra presenta punts de contacte amb les tècniques pròpies l'informalisme català de postguerra, per bé que practica una pintura plenament figurativa, on l'ésser humà acostuma a ser el protagonista principal. Va obtenir guardons com el Premi de Dibuix Internacional Joan Miró, el Premi de Pintura de l'Ajuntament de Tàrrega o el Premi de Pintura ràpida de l'Ajuntament de Vic. Juan Manuel Nadal Gaya -
José Tejedor es va formar en Belles Arts a la Universitat de Barcelona i va instal·lar el seu taller a Albatàrrec. Des d'allà i en paral·lel a la seva activitat docent a l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida (iniciada el curs 1984-85), Tejedor desenvolupa el seu treball escultòric.Aquest es va iniciar amb materials tradicionals com el guix, la fusta o el ferro, amb abundants referències a l'arbre i la seva simbologia, així com evocacions a Brancusi i reflexions sobre l'espai. Posteriorment, el ventall material es va ampliar amb la incorporació d'elements de tota mena, des d'objectes trobats fins a materials d'origen artificial, de tal manera que la seva obra, sense deixar de ser escultura, atrapava cada cop més un espai interior buit i s'expandien vers l'entorn. Al llarg de la dècada dels anys 90 va participar i protagonitzar diverses exposicions, entre les que destaca la mostra individual realitzada a la Capella de Sant Jaume de Sent Gaudenç (Occitània), fruit d'un inèdit programa d'intercanvi artístic entre Lleida i Saint Gaudenç, consistent en la celebració d'exposicions recíproques a ambdues localitats. Esther Solé -
Coneguda artísticament com a Trini Tinturé, la seva obra forma part de la història del còmic que, entre les dècades dels anys 50 i 80, s'editava especialment adreçat al públic femení, tant dins el mercat espanyol com 'europeu. El seu fou un estil inconfusible que va crear escola de la mà de l’altra gran autora d’aquesta temàtica, coetània i companya de generació, Purita Campos. Nascuda a Lleida, es trasllada de molt jove a Barcelona per obrir-se camí com a dibuixant. Eren les acaballes de la dècada dels cinquanta i, amb la moda de les històries de fades, aconsegueix feina en petites editorials on comença a treballar en la il·lustració de còmics infantils i juvenils com "Mercedes" (Hispano Americana, 1957), "Trovador" (Ediciones Soriano, 1957) ), "Tres Hadas" (Indedi, 1957), "Mari Luz" (Marco, 1957), "Piluchi" (Hispano Americana, 1959) o "17 Años" (Marco, 1961). L’any 1961 fitxa per la poderosa editorial Bruguera per dibuixar dos personatges clau: Celia i Sissí. Fruit d’aquest treball, ben aviat el mercat britànic s’interessa pels seus dibuixos i comença una fructífera carrera, de gairebé vint anys ininterromputs, per a revistes angleses i escoceses com "June", "Jinty", "Tammy" i altres títols adreçats especialment a les noies. Els seus personatges de més èxit serien "Oh Tinker!" (publicada a l’Estat Espanyol com “El hada violeta”) o "Curly", per a la revista "Twinkl". Del 1981 al 1983 publica a les pàgines de la revista "Lily" (Editorial Bruguera) la seva sèrie més famosa, “Emma es Encantadora”. Tinturé dibuixa el personatge fins al tancament d’aquesta editorial, el 1983. Posteriorment Glenat Ediciones la reeditaria parcialment en dos volums, els anys 2006 i 2008. Després de la fi de Bruguera comença a treballar per l’editorial alemanya Bastei, que aprofita el seu traç perfectament identificable i la seva popularitat per crear un personatge per a la seva capçalera principal, "Biggi", que portava el seu nom. Durant una mica més de cinc anys Trini Tinturé es va vincular a aquesta revista fent les portades setmanals (a tot color) i divuit pàgines interiors. Treballant conjuntament amb tot un equip de dibuixants. L’èxit de la revista alemanya i el personatge que creà feu que els Països Baixos adquirissin la sèrie per a la seva revista "Tina" i, alhora, la contractessin per a la realització d'un personatge setmanal anomenat Micky. També a Holanda va començar a treballar a la revista "Penny" amb il·lustracions i històries curtes de ponis i cavalls. L'any 2023, amb motiu del Saló Internacional del Còmic de Barcelona, fou guardonada amb el Gran Premi Comic Barcelona, en reconeixement a la seva trajectòria professional. El 17 de gener del 2024 mort a Barcelona. Per voluntat pròpia i de la seva família, una part del seu immens llegat es conserva a les col·leccions del MORERA. Francesc Gabarrell -
Formada a la reial acadèmia d'Estocolm entre 1864 i 1870, Toll va viure a París de 1878 a 1883, on va estudiar amb Henri Gervex, Jean-Jacques Henner i Carolus-Duran. Al seu retorn a Suècia, va dedicar-se a la docència de pintura i dibuix, primer a l'escola Anna Sundström i després a l'àmbit privat. Va participar als salons de París (1880, 1881), així com a l'exposició nacional d'arts i indústria de Copenhagen de 1888. A més, també va participar en diverses exposicions organitzades per l'associació d'artistes suecs a Estocolm, i va presentar dos retrats a l'exposició de la reial acadèmia de belles arts d'Escotolm. La seva obra consisteix principalment de pintures de flors, retrats i pintures de gènere elaborades a l'oli o al pastel. Font: Viquipèdia -
Ermengol, nom artístic de Francesc Armengol Tolsà Badia (Canals, Argentina, 1958), és un humorista gràfic i il·lustrador conegut especialment per la seva llarga trajectòria com a col·laborador diari en la premsa lleidatana. Caracteritzat per un estil propi de dibuix i un humor intel·ligent, d’una irònica i aguda crítica social i política, Ermengol va començar a publicar els seus acudits el 1985 al diari Segre, publicació on va treballar més de 25 anys. També va col·laborar en el Diari d’Andorra (1995-2010) i des del 2013 publica al diari La Mañana. A banda del seu treball com a dibuixant satíric, que inclou també una gran quantitat de col·laboracions en publicacions periòdiques d’àmbits diversos, Ermengol ha estat autor de diferents llibres, entre els quals destaquen Ermengolarium (1999) o RIP (2005), obres en què reflexiona sobre la condició humana a partir del seu particular univers creatiu. El reconeixement al seu talent com a humorista gràfic va ser reconegut l’any 1993 amb el Premi Mingote, guardó atorgat pel diari ABC de Madrid. Oriol Bosch -
Artista plàstic, comissari i assagista. A començaments dels anys setanta es trasllada primer a Chicago, on s’inicia en els camins de l’art conceptual, i posteriorment es trasllada a Nova York, on resideix fins l’any 2002, si bé es trasllada a Berlín durant dos anys (1986-1988). En acabar la seva estada a Nova York retorna a Catalunya, on continua treballant. El treball de Francesc Torres pretén explicar el posicionament de l’artista davant la seva pròpia creació i davant la mateixa societat. Torres és l’autor de la instal·lació Memòria fragmentada: 11-S NY Artefactes a l’Hangar 17 (2011), realitzada amb motiu del desè aniversari dels atemptats de l’11 de setembre a Nova York i, l'any 2013, va presentar, conjuntament amb la cineasta Mercedes Álvarez, l’obra 25%, que representava Catalunya a la Biennal d’Art de Venècia. Entre altres guardons, l’any 1991 va rebre el Premi Nacional de Belles Arts i el 2009 el Premi Nacional d’Arts Visuals per l’exposició retrospectiva Da Capo que es va dur a terme al MACBA. Francesc Gabarrell
-
El treball de Lluís Trepat s’identifica, essencialment, amb la introducció de l’art abstracte en el món artístic lleidatà durant la segona meitat de la dècada dels cinquanta, com a conseqüència directa de les seves diverses estades a París i del contacte que allí féu amb els “ismes” propis de l’època —llegiu-hi constructivisme, expressionisme abstracte i informalisme. Integrat al cenacle d’artistes vinculats al Cercle de Belles Arts, Trepat és el responsable directe de l’arribada de la segona avantguarda a Lleida —la primera fou la impulsada pel grup de la revista "Art" en els anys anteriors a la Guerra Civil—, un nou i intens moment de la plàstica lleidatana, que connecta, altre cop, la ciutat amb els debats artístics existents al país. Aquest període s’inicia amb la irrupció de l’abstracció pictòrica sota el guiatge de Lluís Trepat l’any 1956, i es tanca amb la dissolució del Grup Cogul (1964–1965), un nucli d’artistes provinents del paisatgisme de postguerra, per als quals el pintor de Tàrrega, amb la seva concepció informalista de l’art, esdevindrà un clar referent. L'any 1962 Trepat s'instal·la a Barcelona i abandona l'art abstracte, en un dels punts i a part més radicals de l'art contemporani a les terres de Ponent. Més enllà de l’abstracció —que en la vida de Lluís Trepat respon a una realitat de molt curta durada— la seva és una immensa i prolífica trajectòria, de llarg abast, marcada per la coherència vital, amb uns postulats artístics molt personals, en què, per sobre de tot, en destaca una ferma voluntat de comunicació directa amb l’espectador, sense disquisicions intel·lectuals o esteticistes de cap mena, sustentada en la representació d’iconografies clarament identificables i en l’absolut protagonisme del color. L'obra de LluísTrepat representa l’esguard de l’artista, del mestre i l’artífex que fou al llarg de tot el seu dilatat itinerari vital i creatiu; des de les primeres pintures de gitanos dels anys quaranta fins a les seves sèries iconogràfiques més conegudes dels anys setanta i vuitanta, inserides en allò que Roser Trepat va definir, molt encertadament, com a realisme poètic, i que l’artista ja no abandonarà fins al moment en què deixa de pintar, l’any 2008. Al bell mig, prop de divuit anys —entre 1951 i 1969— de camí d’anada i tornada de l’abstracció, un abans i un després de les noves formes d’expressió artística, en una ruta que, amb la contemplació i el gaudi de les seves obres, l’espectador pot fer visible de manera molt evident. Francesc Gabarrell -
Josep Antoni Triàs i Tastàs, escriptor i pintor. Fou professor de dibuix i pintura. Dirigí "El Barcelonés" (1890) i publicà drames en castellà, sarsueles en català (Les arts, De balcó a balcó, Lo ball de la Candelera, etc.), algunes peces còmiques i el llibre "Fàbules morals" (1904). Fou regidor i tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona l'any 1894 Font: Enciclopèdia.cat
-
Nascut a Barcelona i format a l'Elisav,a Escola Superior de Disseny, Trochut viu i treballa a Nova York. La seva trajectòria en el món del disseny gràfic i el disseny tipogràfic es construeix a partir d'un treball intuïtiu que resulta en una estètica molt personal i expressiva, on la paraula com a objecte visual és el principal protagonista. D'aquesta manera, Trochut porta el llenguatge al límit per tal que les accions de veure i llegir es dissolguin entre elles, fent que text i imatge esdevinguin una expressió única i unificada. Els seus dissenys i tipografies s'inspiren en referents de la cultura pop i de carrer, així com la música i la moda, i el seu treball ha estat presentat en revistes i publicacions d'arreu del món. Font: alextrochut.com -
Joaquín Ureña és reconegut com un dels renovadors de l’aquarel·la, especialment gràcies als seus interiors de gran format i a les natures mortes extretes de la seva quotidianitat, que han estat un signe distintiu de la seva obra i que l’han situat com un dels referents del realisme pictòric al nostre país. Profesor del Taller d'expressió plàstica per a adults a l'Escola Municipal d’Art Leandre Cristòfol de Lleida, des del 1984 fins al 2012, a partir de l'any 1986 pinta quasi exclussivament aquarel·les de gran format (desde 100x70 cm fins a 200x200 cm) on introdueix una nova concepció de l’espai pictòric i utilitza una temàtica gens habitual dins aquest tipus de tècnica, definida pels interiors que reflecteixen imatges de la seva pròpia casa, dels seu propi món, de la quotidianitat que envolta l’artista. Cal tenir en compte que l’aquarel·la és una tècnica extremadament difícil, per la immediatesa que la caracteritza i pels importants desafiaments i riscos que comporta per a qui l’executa. Tanmateix, en el cas d’Ureña, dotat d’un virtuosisme tècnic portentós, les seves obres de gran format trenquen els límits tradicionals de l’aquarel·la, i s'apropien d’espais i narratives pròpies d’altres tècniques pictòriques. Ha exposat els seus treballs en aquesta tècnica des de l'any 1974 en 72 exposicions individuals por tot l'estat, participat en més de cent mostres col·lectives i rebut una gran quantitat de guardons i premis, entre els que destaca la Medalla Morera de l'any 1998. Jesús Navarro -
Uriarte viu i treballa a Berlín. Després de llicenciar-se en Administració d'Empreses a la Universitat de Madrid i Mannheim (1995), va estudiar Arts Visuals a Guadalajara, Mèxic (2002), i va abandonar el seu treball en l'àmbit administratiu per dedicar-se exclusivament a la pràctica artística. Tanmateix, no ha abandonat els referents que l'han acompanyat durant bona part de la seva vida, i és per aquest motiu que continua emprant eines i mètodes propis del treball d'oficina i administratiu, basats en la rutina. Les seves primeres obres consistien en l'elevació a obra artística de petits moments creatius trobats en rutines d'oficina, com quan hom fa dibuixos inconscients mentre parla per telèfon ("20 Bic Monochromes", 2005) o quan s'arrenca una pàgina d'un bloc de notes ("10 Blocks", 2003). La seva repetició sistemàtica converteix aquests instants en metarutines i les peces resultants en registres detallats del treball metòdic i repetitiu que les genera, tot fent clara referència a l'art conceptualista i minimalista dels anys 60 i 70 del segle XX, una època en què la desmaterialització de l'objecte artístic i la transformació dels béns de consum en serveis empresarials es va esdevenir gairebé sincrònicament. Entre les seves exposicions individuals destaca "About Lines and Circles" (Galeria Nogueras Blanchard, Barcelona, 2007), "O Debuxo por Diante. O Debuxo nas Colección Públicas de Santiago de Compostela" (Fundación Eugenio Granell, Santiago de Compostel·la, 2007) i "Out of Office" (Damenundherren E.V., Dusseldorf, 2005). De les seves exposicions col•lectives podem remarcar "Video a la Carta 2" (Galería DF, Santiago de Compostel·la, 2008), "Thermal Comfort" (Artnews Projects, Berlín, 2007), "Existencias" (MUSAC, Lleó, 2007) i "Living.Landscape" (Centre Cívic la Barceloneta, Barcelona, 2007). El 2007 va rebre la beca de creació artística CAM i el 2006 va guanyar la convocatoria de projectes de Can Felipa a Barcelona Glòria Picazo
-
Nascuda el 1974 a Madrid, Uriel es va lIicenciar en Belles Arts per la Universitat Complutense de Madrid l'any 1997. Posteriorment, a Londres, va cursar un màster en Belles Arts al Chelsea College of Art and Design gràcies a una beca Injuve (2004), i un curs de recerca a la mateixa universitat gràcies a una beca Col·lecció CAM d'Arts Plastiques (2005). De la seva trajectória expositiva individual destaca «Ponle un Marco» (Galería Presenç, Oporto, 2010), «Full-View» (Fundación Laxeiro, Vigo, 2008) i «Borrowed View» (Galería Vacío 9, Madrid, 2005). Ha participat en nombroses exposicions col·lectives, com «Generaciones 09» (La Casa Encendida, Madrid, 2009), «XI Bienal Unicaja de Artes Plásticas» (Palacio Episcopal, Màlaga, 2008) i el projecte «Celebrando» (El Matadero, Madríd, 2007). L'any 2006 va realitzar una intervenció en un espai públic per a l' exposició « The Tales of Hoffman» (St. Agustine's Tower, Londres, 2006) i el mateix any va participar a «The Process Room, I Am Somewhere Here» (IMMA, Dublín, 2006). Entre altres beques i premis destaquen la beca d'art Caja Madrid Generación 2008 i la Beca Feima (Fundación Laxeiro, Madrid, 2007). Va rebre la Menció d'Honor del V Premio ABC de Pintura y Fotografía (2004), i l'any 2010 es va donar a conèixer a Lleida amb la 7a Biennal d'Art Leandre Cristòfol. Glòria Picazo
-
Entre d’altres temes el seu treball gira entorn la investigació de la identitat femenina, essent els objectes quotidians els elements protagonistes. Animats per l’efecte de la llum, els miralls i les ombres, Valldosera els combina i trastoca, tot construïnt posades en escena sovint dinàmiques, sempre fonamentades en un posicionament extrem vers els límits de la versemblança. D’aparença senzilla i accessible (l’artista sempre en fa evidents els mecanismes), les seves obres es caracteritzen per ser complexes i subtils alhora. Des de mitjans dels 90 el seu treball ha estat exposat en nombroses biennals d’art contemporani d’arreu del món, entre elles a les Biennals de Kwang-ju (Korea del Sud), Sidney, Istanbul, Joahannesburg, Vènezia, Yokohama (Japó), Atenes, Santa Fe (EEUU), Sao Paulo i al Skulptur Projekte de 1997 a Münster (Alemanya). El 2000 presentà el seu treball en una retrospectiva al Centre d’Art Contemporani Witte de With de Rotterdam, i el 2001 a la Fundació Antoni Tàpies a Barcelona. L'any 2003 fou guardonada amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya i el 2009 presenta una exposició individual al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid. Rosa Pera -
Mauro Vallejo és graduat superior en arts plàstiques, especialitat en gravat i tècniques d'estampació, i diplomat en disseny gràfic i tècniques de gravat i estampació. Ha realitzat diverses residències artístiques fora d'Espanya i des de 2012 que exposa amb regularitat. Ha rebut diversos premis dirigits a creadors emergents i la seva obra forma part de les col·leccions d'ARTIUM, la Universidad Complutense de Madrid, la Biblioteca Nacional de Madrid, la Real Casa de la Moneda o el Museo de Grabado Español Contemporáneo de Marbella, entre d'altres.
-
Jordi Vallès va ser un poeta visual innovador que es va dedicar, amb una atenció especial, a la pedagogia. A més d’exercir l’ensenyament durant més de trenta anys, va ser promotor d’iniciatives i d’actuacions avantguardistes arreu, i va participar en exposicions i també en la il·lustració d’edicions diverses. El seu llibre Inici (1970) es pot considerar un manual sobre l’estudi i la comprensió de «la forma». Aquest recorregut professional i vital el perfila com un pedagog i un creador revolucionari que jugava amb la sorpresa, el desconcert i la inquietud i reivindicava la importància de la poesia visual, un llenguatge injustament oblidat. Francesc Miralles
-
Josep Vallribera neix a Juneda l’any 1937, en plena Guerra Civil. Acabat el conflicte la família s’instal·la a les Borges Blanques, després a Barcelona i, finalment, a l’illa d’Eivissa. Després d’una estada per Suècia entre el 1958 i el 1959, Vallribera entra a estudiar fotografia a l’escola Schwerer d’Hamburg (Alemanya) i comença una sèrie de treballs experimentals en aquest camp. L’any 1963 torna a Eivissa, obre la Galeria Gràfica i continua practicant la fotografia i la pintura, en un moment en què la petita illa del Mediterrani s’havia convertit en un refugi per a artistes de renom internacional vinculats a tots els àmbits de la creació: Viola, Saura, Corneille, Orson Welles, Francesc Parcerisas i Josep Lluís Sert, entre molts d’altres. L’any 1967 inaugura un nou espai expositiu amb el seu pare, la Galeria Vallribera, activitat que compagina, des del 1963 fins al 1973, amb una sèrie d’estades regulars a París. Aquest darrer any, però, abandona Eivissa i s’instal•la primer a Aarhus (Dinamarca), després a Munic (Alemanya) i, finalment, a Àustria, on residirà a diferents ciutats (Innsbruck, Hall, Steyr i Linz) fins l’any 1980. Posteriorment torna a Alemanya i fixa la seva residència a la ciutat de Wetzlar fins al 1982, quan comença a realitzar llargues estades de treball al sud de França i Catalunya que el duran, l’any 1984, a instal·lar-se definitivament a la costa mediterrània. Francesc Gabarrell -
Rafel Vaquer i Palmer és un publicista, dissenyador i dibuixant mallorquí. Llicenciat en Publicitat i Relacions Públiques, ha estat director creatiu de Grupo Malla Publicidad i Director de disseny i comunicació de l'Institut d'Innovació (IDI) del Govern de les Illes Balears (1995-2012). La seva primera incursió en el món del còmic fou una historieta que publicà a la revista Trinca l'any 1973, com a resultat de guanyar un concurs de l'esmentada revista. L'any següent començà a col·laborar amb el diari Última Hora i després amb la revista satírica Barrabás. Es va traslladar a Barcelona l'any 1976, on va treballar a l'estudi de Jordi Nabau. Poc després ja va publicar sèries pròpies per a les revistes de l'Editorial Bruguera (Zipi y Zape, Mortadelo, SuperMortadelo, Bruguelandia o Sacarino), i més endavant, tirava endavant nous projectes, ja fos amb l'equip Butifarra o Saco Roto Ediciones SA, on va redefinir el seu estil amb un humor més crític i proper a la realitat que l'envolta. L'any 1981 va publicar, juntament amb Alfons López i Joan Aliu (Equip Butifarra), un dels seus volums més coneguts, la Història de les Balears en còmic (Sa Nostra, reeditada, modificada i corregida l'any 2006), i l'any següent, Choni Biela féu la seva primera aparició a Cul de Sac i esdevingué l'antecedent del seu personatge més famós, Johnny Roqueta. Les vinyetes del roquer es van publicar a les revistes Solo Motos i —fins l'any 2012— a El Jueves. La participació de Vaquer a aquesta última capçalera es diersificà amb diverses sèries, com Navigator, el cibernauta, amb Joan Tharrats. Posteriorment es va responsabilitzar de la pàgina web de la revista, el CiberJueves. Paral·lelament, també ha col·laborat amb premsa i revistes com El País, Diario de Barcelona, Còmic Clips o El Boletín, i també s'ha dedicat a la docència a l'Escola Superior de Disseny de les Illes Balears. Font: Viquipèdia -
Pintor, il·lustrador i cartellista que conreà el paisatge i el gènere costumista. Va ser membre de l'Acadèmia de San Fernando de Madrid, cavaller de la Legió d'Honor, membre d'honor de la Hispanic Society of America, president del Cercle Artístic i de la Societat Artística-Literària de Barcelona, i se’l va condecorar amb la gran creu d’Alfons XII i la de l’Àliga Roja d'Alemanya. Va començar la seva formació amb Joaquín Herrer i Rodríguez a la seva ciutat natal i a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, on va ser alumne de Carlos de Haes. El 1889 es va traslladar a París per ampliar els seus estudis i allí va ser deixeble de Léon Bonnat. Va col·laborar en nombroses publicacions de l'època: Hispània, Hojas Selectas i Blanco y Negro, entre altres. Va enviar assíduament les seves obres a certàmens nacionals i estrangers, va obtenir la tercera medalla en la Nacional de 1892 per Recuerdos de amor, segona en les edicions de 1899 i 1901 pels llenços titulats Mes de María i Recolección de higos chumbos en Granada, primera medalla el 1910 per El torero herido i condecoració el 1904. Va participar en els Salons de París, en els quals va ser premiat amb menció d'honor en 1890, tercera medalla el 1904 i segona el 1907. A més, va ser guardonat amb primera medalla en l'Internacional de Barcelona de 1899, medalla de plata a l'Exposició Universal de París de 1910 i a la de Buenos Aires de 1915, any en què va obtenir medalla d'or en l'Exposició de Sant Francisco. Enciclopedia del Museo del Prado © Fundación Amigos del Museo del Prado -
Fill de Bartolomé Vázquez, Josef (també José) nasqué a Còrdova, però la seva família es traslladà aviat a Madrid. Vázquez va estudiar a l'Acadèmia de San Fernando, institució de la que en fou nombrat acadèmic de mèrit l'any 1799. Com el seu pare, va dominar la talla dolça i el gravat de punts. Va col·laborar a la "Compañía para el grabado de los cuadros del rey de España". A més de la reproducció de pintures, també elaborà làmines de devoció, així com alguns retrats i il·lustracions de llibres. Entre aquestes es poden destacar els gravats per a diversos catàlegs de vestimenta que es van publicar a les darreries del segle XVIII i principis del XIX, amb força èxit entre el públic de l'època, com la "Colección general de los trages que en la actualidad se usan en España" o la "Colección general de los trages que usan actualmente todas las naciones del mundo descubierto", també coneguda com la "'Historia de los trages que todas las naciones del mundo usan actualmente por D. T. V." Font: Enciclopèdia del Museo del Prado
-
D'origen veneçolà, Rubén Verdú és llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Texas (El Paso, 1993) i màster en Belles Arts pel California Institute of The Arts de Los Angeles (1995). Ha participat amb l’Independent Studio Program del Whitney Museum of American Art a Nova York (1996) i ha estat artista resident a Hangar (2008-2009). El seu treball està totalment afectat per l’extrema ubiqüitat del visual. Tal com afirma l’artista, estem sotmesos a la “disciplina de l’ull”, aquesta espècie de determinisme instintiu que ens imposa la mirada. És precisament aquesta expansió implacable del visual la que l’artista intenta articular en el seu paroxisme màxim. No s’inclina per cap tècnica, ni mitjà en particular. El seu interès és purament dialèctic, sense pretendre anar més enllà de l’estrictament relacional, de tot allò que pugui presentar una dinàmica potencialment desestabilitzadora. Font: hangar.org -
Verónica Vicente és graduada en Belles Arts per la Universitat de Vigo (2010), màster Internacional de Fotografiia Conceptual i Artística (EFTI, 2011) i màster en Art, Museologia i Crítica Contemporanis de la Universitat de Santiago de Compostela (2012). Els temes cabdals del seu treball són la identitat i el cos com a subjecte vulnerable, amb una preocupació constant per la fragilitat humana, l'eterna cerca existencial, la relació amb l'altre i el context que envolta l'artista. Li interessa el caràcter escultòric del cos, el seu aspecte, estètica o imatge, i les diverses capes que oculta el jo veritable. La seva obra oscil·la entre dues realitats oposades, espais fronterers que no acaben de definir-se i que basculen constantment segons el punt de vista. Habitualment treballa la fotografia, el vídeo i la performance, on l'escultura hi té una presència molt destacada. Formalment el seu interès se centra en conjugar disciplines sense preeminències, fusionant els límits i retroalimentant-los ente ells, de la mateixa manera que en la formació de la identitat hom absorbeix tot allò que l'envolta amb una intensitat desigual. Ha participat en diverses exposicions, fires i festivals tant a nivell nacional com internacional, i el seu treball ha estat reconegut amb diverses beques i premis. Font: veronicavicente.es -
Artista aragonès de llarga trajectòria, als anys 50, es va instal·lar a París tot integrant-se als corrents abstractes de l'època. Durant els anys 60 participà a la Biennal de Venècia i, durant els 70, exposà a la galeria Juana Mordó i a la Fundación Juan March. A mitjans dels 70 inicià la seva etapa constructiva amb l'ús de formes geomètriques; mentre que l'obra dels seus últims anys és la més depurada, despullada de corrents i propera a un silenci més enllà dels significats. El 1986 participà a l'exposició d'art espanyol a Nova York, i des del 1989 la seva obra està present al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia. Font: revistaliterariaeclipse.wordpress.com