Search results
429 items
-
Carles Hac Mor neix a Lleida el 1940. El 1950 es trasllada a Barcelona amb la seva família. Estudia al col·legi dels jesuïtes de Sarrià d’on, per sort per a ell, és expulsat al cap de quatre anys. Estudia Dret, Filosofia i Lletres i Periodisme a la Universitat de Barcelona, i Dret comparat a la d’Estrasburg, sense acabar cap d’aquestes carreres. El 1970, i fins al 1974, s’integra activament, sobretot com a escriptor, al “Grup de treball” d’art conceptual. Des de llavorn ha escrit nombrosos texts sobre art per a revistes, catàlegs i d’altres publicacions, ha tingut cura de nombroses exposicions d’art, ha participat en moltes exposicions col·lectives i n’ha fet d’individuals. Del 1970 ençà, ha intervingut, no pas exclusivament com a guionista, en diversos films i vídeos, i també n’ha realitzat. El 1973 comença a publicar poesia en mitjans molt diversos, i el 1974 forma el col·lectiu Ignasi Ubac, que, del 1975 al 1976, al diari , publicava articles amb tesis textualistes al diari “Tele/Exprés”. Del 1985 al 1990 Carles Hac Mor té una secció pròpia setmanal, “De cua d’ull”, sobre qüestions literàries i artístiques, al suplement en català del diari “El país”. Del 1991 al 1992 publica al “Diari de Barcelona” la sèrie d’articles setmanals “Mala maror” que, amb el títol “Pit fora”, continua al diari “Segre” de Lleida el 1992 i el 1993. Des del 1994 tenia seccions pròpies setmanals, “Ara com ara”, fins al 2005 i, des d’aquest any, “Càpsula”, també sobre literatura, art, música i d’altres pràctiques artístiques, al suplement “Cultura” del diari “Avui”. Ha publicat traduccions al català d’Arthur Cravan i, amb Ester Xargay, de Gilbert Lascault, Pic Adrian, Blaise Pascal, Raymond Queneau , Tzvetan Todorov i d’altres. Té desenes de llibres de poesia publicats i una extensa obra (texts de mena ben diversa) escampada en centenars de publicacions. Jordi Marrugat -
Carlos de Haes fou l’impulsor del corrent realista en la pintura espanyola, tasca que es va veure reforçada per ostentar la Càtedra de Paisatge de la Escola de Belles Arts de San Fernando. Des d'aquest espai de formació exercí una gran influència i ascendent sobre la nombrosa plèiade d’artistes espanyols que abraçaren el paisatgisme, un gènere que seria decisiu per a la renovació de la pintura espanyola i un punt de trobada amb els corrents moderns del pensament espanyol que van fer del paisatge un aspecte decisiu de l’ètica de la regeneració que proposaven per a la societat espanyola. Carlos de Haes va ser el primer artista espanyol que pintà directament del natural, tot propugnant una visió lliure i sense prejudicis de la natura, la base de la qual descansava en el reforçament de l’observació directa del paisatge. Aquest innovador mètode aleshores el va transmetre als seus nombrosos deixebles a través de les classes que impartia a l’Acadèmia de San Fernando. Entre ells Jaume Morera i Aureliano de Beriete foren els més importants i destacats, i amb qui el mestre va mantenir vincles d'amistat personal. Jesús Navarro -
Miguel Hernández estudià a l’Escola de Belles Arts de San Fernando de Madrid, on apareix com a deixeble d’Alejandro Ferrant i d’Emilio Sala. La seva influència serà decisiva en la trajectòria artística d’aquest pintor. Autor molt actiu, conreà diversos gèneres, des de la pintura d’història al paisatge, passant per les escenes de costums, especialment de temàtica andalusa. Jesús Navarro
-
Professor i catedràtic de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. L’any 1957 va estudiar gravat i litografia a l’Escola de Belles Arts de París, i el 1981 va rebre el Premi Nacional d’Arts Plàstiques. Els seus primers treballs sintonitzaven amb l’informalisme, però posteriorment va anar allunyant-se del rerefons d’aquest moviment per fer-ne una interpretació més personal. La natura morta i el paisatge han estat els temes dominants en la seva obra, tot i que amb una concepció diferent a la tradicional, on allò que l’artista cercava, per sobre de tot, és una nova definició de la pintura des de la pròpia pintura, amb un important pes específic del concepte de paisatge interior. Francesc Gabarrell
-
Artista txeca, va entrar en contacte amb Manuel Viola a París a principis de la dècada de 1940. Plenament integrada en entorns surrealistes, va formar part del col·lectiu de la revista "La Main à Plume", on col·laborà amb alguns dibuixos. No obstant això, l'obra pictòrica que se li coneix sembla allunyar-se dels plantejaments surrealistes i fou força criticada pels seus companys de París. Tita, com se la coneixia, fou capturada pels nazis l'any 1942 i deportada als camps d'extermini de Terezín i Auschwitz, on seria assassinada l'any següent. Javier Lacruz Navas
-
Mercè Humedas és Graduada en Arts i Oficis en l'especialitat de pintura a l'Escola de Belles Arts de Lleida, per bé que es va iniciar en el dibuix en la infantesa, al taller de pintura de la seva mare. La seva producció és basa, essencialment, en la pintura acrílica i els olis de clara tendència realista. Abunden les escenes d'interiors on les imatges de vida quotidiana adquireixen trascendència i intimitat. Font: mercehumedaspares.com -
Ernest Ibàñez fou, sens dubte, un dels pintors amb una trajectòria més complexa i personal de tota la generació sorgida a l’ombra de Josep Benseny. Pintor prolífic i incansable experimentador, la seva producció abastà estils molt diferents i s’endinsà, fins i tot, en el camp de la literatura i la filosofia. Integrant del Grup Cogul, la seva formació el va convertir en un dels seus teòrics, tot i que l’abstracció informalista tan sols és una petita part del conjunt de la seva obra, sempre lligada a tasques de docència i ensenyament. Guardonat l'any 1996 amb el Premi d'Arts Plàstiques Medalla Morera, la seva obra és present al Museu d’Art Modern de Barcelona, la Biblioteca Nacional de Madrid i a importants col·leccions particulars espanyoles, americanes i daneses. Francesc Gabarrell -
Pintor autodidacta que, des de l’any 1985 ha mostrat la seva obra en exposicions col·lectives a Lleida, Barcelona, Tarragona i en diferents ciutats de França i Itàlia. Seleccionat als certàmens Primera, Segona i Tercera Entrega, organitzats per l'Ajuntament de Lleida i l’Escola Municipal de Belles Arts, ha participat en les exposicions "Cinquanta pintors Lleidatans" (Auch, França), la “Decouverte” (París, 1991 i Cannes, 1994) i Artexpo Barcelona (1996). A títol indiviadual el seu treball s'ha exposat a la Sala Benseny de Lleida els anys 1988 i 1993, i a l’Institut d’Estudis Ilerdecs l’any 1997. A Barcelona els anys 1988, 1989 i 1990 al “Taller Picasso” i la Galeria Matisse, i a la Galeria Joan Oliver de Palma de Mallorca. Juan Manuel Nadal Gaya
-
Laurence Iché fou membre del grup surrealista de la resistència francesa contra l'ocupació nazi "La Main à Plume", al costat de Robert Rius, Léo Malet, Maurice Blanchard, Jean-François Chabrun, Marc Patí, Jacques Herold, Tita, Manuel Viola, Óscar Domínguez, Paul Eluard i d’altres. Fou l'època en què contreu matrimoni amb el poeta Robert Rius, secretari d'André Breton, executat per la Gestapo. Més tard es casa amb el pintor Manuel Viola, amb qui vindria a viure a Espanya. Iché fou una dona dinàmica i agosarada, una de les poques que van participar del Segon Grup Surrealista de París. Es va relacionar amb les ments més arriscades del París d'entreguerres i es va jugar la vida publicant poemes en un grup clandestí. El 1942 publica el llibre de poemes eròtics "Au fil du vent", amb il·lustracions d’Óscar Domínguez, i el 1943 "Étagére en flamme", il·lustrat per Pablo Picasso. Va ser model per al seu pare René Iché, per a Víctor Brauner o per a Picasso. Va traduir per primera vegada a Camilo José Cela al francès i també va traduir la correspondència del pintor surrealista i amic Óscar Domínguez. Miguel G. Morales
-
Santi Iglesias és tècnic en realització i producció audiovisuals, tècnic superior en fotografia artística i postgrau en periodisme i noves tecnologies per la Universitat de Lleida. L´any 1998 es decanta per les arts visuals com a eina d'investigació personal i instrument de reflexió creativa. Els seus treballs estableixen una relació entre els objectes,les persones i el seu entorn per crear un relat entre la imaginació i el surrealisme. Estudia fotografia artística a l´Escola Municipal de Belles Arts de Lleida i a l´Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya. Treballa professionalment en diferents camps vinculats a la fotografia, d'entre els quals destaca la fotografia documentalista, la "street photo" i la fotografia d'autor. El seu treball més artístic ha estat exhibit en nombroses exposicions, i ha guanyat diferents premis de fotografia arreu de l'estat. Actualment viu i treballa a Lleida. Santi Iglesias -
Llicenciat en dret a la Universitat de Columbia (Nova York) l’any 1966 —on també realitzà estudis de Sociologia— professor de Llengües Romàniques a les universitats de Glasgow (Escòcia) i Vancouver (Canadà) i coordinador de la secció d’art de la Editorial Salvat des de 1967, Iglésias del Marquet era, també, un crític internacionalment reconegut i un dels poetes visuals que major prestigi adquiriren durant la segona meitat del segle XX. Molt vinculat a Guillem Viladot, participà juntament amb aquest i Joan Brossa a la mostra “Poesia Concreta” (La Petite Galerie de l’Alliance Française, Lleida, 1971). Aquesta fou la primera exposició de poesia visual que es feia a Catalunya, una modalitat conceptual a mig camí entre la plàstica i la literatura de la qual tots tres se’n poden considerar els autèntics introductors. Viladot fou, de fet, l’encarregat de presentar Iglésias del Marquet a Leandre Cristòfol i, per tant, el responsable de la profunda amistat que sorgí posteriorment entre tots dos creadors i de la qual n’ha perdurat abundant correspondència. Francesc Gabarrell -
Nascut a les Borges Blanques, als tretze anys es va traslladar a Barcelona amb la finalitat de cursar estudis artístics, que va iniciar a l’Escola de la Llotja i va continuar a l'Ateneu Obrer i a l'escola d'art que Antoni Gelabert va fundar al carrer Petrixol de la ciutat comtal. A Barcelona va travar amistat amb artistes destacats de l'època i va freqüentar l'estudi d'Isidre Nonell, que exerciria una gran influència sobre la seva obra. L'any 1916 va viatjar a Madrid per tal d'estudiar les pintures del Museo del Prado i quantre anys més tard va fer el seu primer viatge a París, on descobrí la pintura dels impressionistes i de Cézanne. Tanmateix, entre aquests dos viatges va fundar el moviment "Nou Ambient" amb Camps Ribera, Vidal Galícia i Ramon Llobet, entre d'altres. Aquest col·lectiu tenia l'objectiu de revaloritzar el realisme i l'obra de Nonell, aleshores molt discutit, i es va mantenir en actiu fins l'any 1925. Paral·lelament, Iglesias va conrear el paisatge i el bodegó amb influències postimpressionistes de caire cezannià, participant en diverses exposicions individuals i col·lectives, gaudint normalment de bona recepció per part de la crítica i la premsa. L’esclat de la Guerra Civil li va suposar un trasbals emocional de tal magnitud que l'induí a tornar a la seva ciutat natal, on va romandre durant llargs anys dedicat a la pintura i produint un gran nombre de pintures a l’oli, essencialment paisatges i bodegons sense abandonar completament, però, la figura humana. Juan Manuel Nadal Gaya / Jesús Navarro -
Considerat, fins fa poc, com un dels artistes emergents lleidatans amb més projecció, la seva obra es vincula clarament als procediments tradicionals de la pintura, una pintura visceralment expressiva, carregada de sentiments inquietants que cerquen la mirada de l’espectador. Els seus paisatges rurals i urbans, a cavall entre una figuració decadent i una abstracció deforme, i els seus animals, amb una referència simbòlica obsessiva pels gossos, esdevenen trets distintius de la seva obra, que s’alimenta misteriosament i convulsivament de tot allò que es posa a l’abast del seus ulls i de la seva experiència vital. Sorgit també a l’escalf de l’Escola Municipal de Belles Arts, la seva obra s’ha pogut veure en galeries i sales d’exposicions escampades per la geografia catalana, en exposicions col·lectives celebrades al Palau Marc de Barcelona, al Museu d’Art de Girona, i darrerament en exposicions individuals a l’Espai Guinovart d’Agramunt, Llibreria Blanquerna de Madrid, a la Kur Gallery de Donosti i al Centre d’Estudis Catalans de París. Francesc Gabarrell
-
Marla Jacarilla és llicenciada en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València i màster en Produccions Artístiques i Investigació per la Universitat de Barcelona. Desenvolupa la seva obra mitjançant tècniques com l'escriptura, la performance, el curtmetratge o la vídeoinstal·lació, tot cercant contínuament punts de relació entre les arts plàstiques, les noves tecnologies i la literatura, per a desenvolupar una narrativitat fragmentada i salpebrada de ficció, on l'espectador és convidat a recompondre-la. Ha participat en workshops a càrrec d'escriptors, crítics cinematogràfics i artistes. És coeditora de "Contrapicado", revista de crítica i anàlisi cinematogràfic, i vicepresidenta de l'Associació Catalana de la Crítica i l'Escriptura Cinematogràfica (ACCEC). Ha col·laborat en publicacions artístiques, cinematogràfiques i literàries com "Paesaggio", "A*Desk", "Caimán, Cuadernos de cine", "Sofilm", "El Rayo Verde Apuntes Cinematográficos", "Culturaca", "Miradas", "Cortosfera", "Sala1" o "PliegoSuelto", entre d'altres. Font: marlajacarilla.es -
Daniel Jacoby viu i treballa a Barcelona. Es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (2008) i és màster en produccions artístiques i investigacions a la mateixa universitat. Entre les seves exposicions individuals destaca «AdenOrr» (Museu de I'Empordà, Figueres, 2010), «Métodos» (Square Studio, Barcelona, 2009), «Pdtpe20dfelpl00a» (cicle «Obsessions», Museu Abelló de Mollet del Vallès, 2009) i «Métodos hacia el Mar» (Lima. 2009). Ha participat en diverses exposicions col·lectives, entre les quals assenyalem la seva participació a la fira «ARCO» (Galeria Toni Tàpies, Barcelona, 2010), «Fax» (CC Sant Andreu, Barcelona. 2010), «La Enfermedad de la Escritura» (Centre d'Estudis i Documentació del MACBA, Barcelona, 2009) i «leppelin 2008: Sordera» (Mirador del CCCB, Barcelona, 2008). Ha rebut premis i beques com el Premi Injuve per la Creació love (Madrid, 2009), el primer premi Miquel Casa blancas (Barcelona. 2009) i I'ajuda per a projectes d'arts visuals Cajasol (Sevilla, 2009). L'any 2007 va rebre la beca per a la Creació Artística (Fundació Guasch Coranty, Barcelona). Glòria Picazo
-
Andrés Jaque viu i treballa entre Madrid i Nova York. Dirigeix l'estudi Andrés Jaque Architects, juntament amb l'Office for Political Innovation. A més és docent de disseny avançat a l'Escola de Graduats d'Arquitectura, Planejament i Preservació GSAPP, a la Universitat de Columbia (EE.UU). Ha realitzat conferències arreu del món i, des del 2012, el projecte "IKEA disobedients" ha esdevingut la primera performance arquitectònica en formar part de les col·leccions del MoMA de Nova York. En aquesta línia, el seu estudi fou premiat amb el Lleó de Plata de la Mostra Internazionale di Architettura de la Biennal de Venècia 2014, i el 2016 rebé el Frederick Kiesler Prize for Architecture and the Arts. Glòria Picazo -
Pintor d'origen madrileny i germà del també pintor José Jiménez Fernández, va estudiar a l'Escuela Especial de Pintura, Escultura y Grabado de San Fernando de Madrid i posteriorment va ampliar la seva formació a París. Es va especialitzar en la pintura d'animals domèstics i aus de corral, un gènere relativament poc desenvolupat a Espanya i que el féu mereixedor de diverses medalles i reconeixements a diverses Exposicions Nacionals de Belles Arts (1858, 1860, 1862, 1878 i 1895) i Internacionals (Baiona 1864 i Viena 1873). No obstant això, també va cultivar el retrat, i fou distingit amb el nomenament de comanador del reial orde de Carles III. Morí a Osca el març de 1931. Font: Enciclopedia del Museo del Prado -
Pintor madrileny i germà del també pintor Federico Jiménez Fernández, va iniciar la seva formació artística l'any 1861 de la mà de Carlos de Haes a l'Escola Superior de Pintura de l'Acadèmia de Sant Fernanado de Madrid. L'any 1864 va assistir per primera vegada a una Exposició Nacional, presentant quatre paisatges dels voltants de Madrid que el feren mereixedor d'una menció honorífica especial i del prestigi que un d'ells passés a formar part de la col·lecció del Museo del Prado. L'any 1865 va viatjar a París, on va pintar uns paistages que, en retornar a Espanya l'any 1867, presenta a l'Exposició Nacional. Un d'ells, Paisaje de las Cercanias de París, va aconseguir una menció honorífica i fou adquirit per l'Estat. Tres anys després de la seva mort —prematura, l'any 1873, quan comptava 27 anys— se li va realitzar una exposició-homenatge a l'Exposició Nacional de 1876. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
-
Josep Jové va néixer a Lleida el 1915 i va residir temporalment a Tarragona fins després de la Guerra Civil. Un cop finalitzat el conflicte retornà a Lleida, on residí fins la seva mort accidental l'any 1978 i on es dedicà professionalment a la comptabilitat. No obstant això, fou una figura molt activa de la vida cultural lleidatana de postguerra: fou membre fundador del Centre Excursionista de Lleida i membre actiu del Cercle de Belles Arts, així com de la Societat Fotogràfica de Lleida. Gran aficionat a la fotografia, el seu fons fotogràfic és molt extens i divers, destacant-ne especialment els retrats i imatges documentals de la Lleida dels anys cinquanta. L'any 2017 una mostra representativa del seu treball fou incorporada a la col·lecció del Museu. Aida Lesan / Esther Solé -
Àngel Jové fou un artista pluridisciplinari i un dels principals noms de la creació contemporània a Catalunya. Un cop superada l’etapa dins el Grup Cogul (Lleida, 1964), Jové ultrapassa el marc estrictament local i marxa a Barcelona, on desenvolupa un paper molt significatiu en l’eclosió dels nous discursos artístics sorgits a Catalunya i l’Estat a l’empara del Maig del 68, convertint-se en un precoç impulsor de la proliferació de pràctiques que posen en qüestió l’activitat artística com a productora d’objectes, en favor dels processos de creació que els fan possibles. Després de la seva participació en accions i treballs premonitoris del conceptualisme català —alguns dels quals mostrà a la Petite Gallerie de l’Alliance Française de Lleida juntament amb Sílvia Gubern, Antoni Llena i Jordi Galí — Àngel Jové s’endinsa, al llarg dels anys setanta, en una línia de treball marcadament metafísica en què destaca l’ús de la fotografia com a element integrador d’una particular iconografia. Des d’aleshores hem pogut ser espectadors de la multiplicitat de registres creatius de l’artista lleidatà que, des del seu interès per les arts en general, va desenvolupar en múltiples disciplines. El disseny, on realitzà tant projectes de grafisme con d'il·lustració i interiorisme, el cinema (al costat del director Bigas Luna), les instal·lacions, el vitrall i la pintura, amb la qual ha fet exposicions arreu del món Les obres d’Àngel Jové es caracteritzen per ser treballs molt experimentals, ja sigui des de l’abstracció com des de la figuració. Ha rebut nombrosos premis i mencions arreu de l'estat espanyol per a una de les personalitats més singulars de la plàstica catalana actual. Ha participat en bona part de les primeres mostres d’art conceptual a Catalunya: a la Sala Gaspar de Barcelona (1966); el Jardí del Maduixer de Barcelona (1968-1969), juntament amb Sílvia Gubern, Jordi Galí i Antoni Llena (era el lloc on vivien i treballaven aquests artistes); la Petite Galerie de Lleida (1968 i 1970); el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya a Barcelona (1969 i 1970) i la Sala Vinçon de Barcelona (1975). Ha realitzat exposicions retrospectives com la del Museu d’Art Jaume Morera de Lleida (1985) i la Fundació Joan Miró de Barcelona (1989). Francesc Gabarrell -
Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona l’any 1985, Jordi Jové culmina uns estudis que va iniciar sota els postulats analítics i reflexius que encapçalava el pintor Hernández Pijuan, i en els quals va viure la irrupció de la transvanguarda italiana i el neoexpressionisme alemany, la nova figuració espanyola i la influència de figures cabdals de l’art al nostre país com Miquel Barceló, Ferran Garcia Sevilla i Xavier Grau. Noms que el porten a un retorn cap a una figuració revisionista, rabiosa, gestual, matèrica, a cops intranscendent, banal i, sobretot, irònica. La seva obra pictòrica es caracteritza per una diversitat d’estils, conseqüència directa d’una utilització heterogènia i complexa dels materials i del domini de la tècnica en l’acte de pintar. Jordi Jové és considerat per la crítica com un dels exponents més significatius de la nova generació d'artistes lleidatans dels anys 80. En les seves primeres creacions ja s'evidencia el protagonisme que prenen tècniques i procediments, superposades al tema a tractar amb un marcat expressionisme, que pren la forma d'accions directes sobre la tela, embrions de posteriors treballs amb collage i assemblage, tot generant un discurs eclèctic que connecta amb l'art d'avantguarda de mitjans del segle XX. Becat diverses vegades durant els anys 80 i 90 (Diputació de Lleida, 1982; Joves artistes de la Generalitat de Catalunya, 1984; Beca de paisatge a Segòvia, Facultat de Belles Arts de Barcelona, 1985; Diputació de Lleida, 1992) el retorn de l’artista a Lleida, com a professor de l'Escola Municipal de Belles Arts, es clau per a consolidar una nova visió artística en una ciutat que maldava per redefinir-se. Des de finals dels anys vuitanta fins a l’actualitat la seva obra s’ha exposat a Lleida, Barcelona, Girona, Reus, Tortosa, Mataró, Madrid, Foix, Frankfurt i Shangai entre d’altres. I està present en diferents col·leccions, com les del Museu d’Art Jaume Morera de Lleida, BBVA, Ajuntament de Fraga, Centre de Lectura de Reus, Universitat de Lleida, Reial Acadèmia de Belles Arts i Fundació Ynglada Guillot. Jordi Jové ha guanyat el 1r Premi de Pintura al Certamen Nacional d’Arts Plàstiques l’any 1982, i del 53è Premi Internacional Ynglada Guillot de la Fundació Vila Casas el 2015. Actualment viu i treballa a Molins de Rei. Francesc Gabarrell -
Kaoru Katayama viu i treballa a Espanya des del 1992, on s'ha llicenciat en belles arts per la Universidad de Salamanca. Entres les seves exposicions individuals destaquen «Te Quiero Mucho» (Galería Tomás March, Valencia, 2009), «Walking 50ng» (Espacio líquido, Gijón, 2009) i «Sobremesa» (Casa Pemán, Cadis, 2008). Ha participat en exposicions col•lectives com «Global izados. Perspectivas sobre la Sociedad de Consumo en la Colección MUSAC» (Sala de Exposiciones de la Diputación de Huesca, 2009) o <cln_ter_ va_'o» (Sala de Hospedería de Fonseca, Universidad de Salamanca, 2009). Amb l' obra "T echnocharro" va rebre el premi Arco per a joves artistes de la Comunitat de Madrid (2006) i el primer premi del FIAV04 (Festival d'lmatges Artístiques, Mila, 2004). L'any 2009 va ser becada per Generación 09 (Caja Madrid). Glòria Picazo
-
Sodia Laarbi Lahsen-Aachiri, coneguda artísticament com a Sohad Lachiri, és una pintora egípcia que va iniciar la seva trajectòria artística l'any 1988 a sales com la del Cercle de Belles Arts de Madrid o la Galeria Sala Alta de Conca. Posteriorment, va exposar a la Galeria del Segle XV de Segòvia, al Centre Cultural Egipci d'Estudis Islàmics de Madrid i a la Galeria Terme de Madrid. A banda, la seva obra s'ha pogut veure a l'Institut Cervantes d'Amman (Jordània), a la Fundació Josep Llorens Artigas, a Arco'95 i 98 i al Museu Nacional d'Art Modern del Caire entre d'altres. Francesc Gabarrell
-
José Lapayese del Río va néixer a Madrid i es va iniciar en la pintura al taller del seu pare, José Lapayese Bruna, dedicat a la pintura i la restauració. Seguidament, va estudiar arts i oficis a Madrid i belles arts a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, on residí durant uns anys. Gràcies a diverses beques governamentals va ampliar els seus estudis a Itàlia, França, Anglaterra i Holanda. La seva obra ha anat evolucionant de la figuració a l'abstracció i l'informalisme, sobretot després d'un viatge a París l'any 1952. Posteriorment retorna a la figuració amb una obra —essencialment de paisatges i arquitectures— més propera al constructivisme formal. Des del 1950 participa en exposicions nacionals i estrangeres, destacant especialment les tres Biennals Hispanoamericanes de 1952, 1954 i 1956. La seva obra ha estat reconeguda amb diversos premis, entre els que cal mencionar la Medalla Morera de l'any 1974. Font: Xilocapedia.org
-