Search results
436 items
-
Actualment centrat en l'activisme cultural a la zona del Priorat, entre els anys setanta i noranta va ser una figura altament inquieta i trencadora dins del panorama artístic català, mostrant sovint una actitud críticadenúncia. El seu treball s'ha desplegat en tota mena de suports, essent especialment conegudes les iniciatives col·lectives de trameses postals SIEP (Sàpigues i Entenguis Produccions) i FPDM (Fills Putatius de Miró), així com la revista Fenici (1985-1993). A més, Vidal també fou l'impulsor i programador del Talp Club de Reus, que oferia programes lúdics i culturals caracteritzats per l'experimentació, la interdisciplinariet i l'eclecticisme en espais públics i privats desvinculats dels circuits artístics habitual. Junt amb Montserrat Cortadellas, l'any 2006 va impulsar el Priorat Centre d'Art, i una dècada després va fundar Addend, un espai de residència i creació al Montsant. Esther Solé
-
Artista i científic nascut a Barcelona, llicenciat en matemàtiques i Doctor en Ciències Físiques per la Universitat Autònoma de Barcelona, Pep Vidal mostra un interès especial pel càlcul infinitesimal, la topologia i les sèries infinites. La seva és una línia d'investigació científica que esdevé, també, una constant en el seu treball artístic, que engloba projectes artístic-científics sobre canvis infinitesimals, canvis mínims que estan per tot arreu. En els últims anys ha estat artista resident a la Rijksakademie van Beeldende Kunsten, a Amsterdam, a Hangar, Barcelona, i a FARE, Milan. Ha guanyat diversos premis entre els quals destaquen el GAC (Galeries d'Art de Catalunya) 2019 a la millor exposició d'artista emergent en galeria, el Premi Internacional d'Arts Plàstiques de la Fundació Botín, i el Premi Generació de la Fundació Montemadrid. Ha exposat el seu treball individualment en Abrons Arts Center Nova York, Museu Nacional d'Art de Catalunya MNAC Barcelona, i Maczul, Maracaibo. També ha participat en diverses exposicions col·lectives a museus i centres d'art com la Fundació Joan Miró de Barcelona, CAPC Musée d'Art Contemporain de Burdeus, i CENTRALE for Contemporary Art, Brussel·les. Els seus treballs són part de col·leccions públiques i privades com l'Arxiu de el centre d'Estudis i Documentació del MACBA, a Barcelona, el Centre de Documentació i Biblioteca del MNCARS a Madrid, i la biblioteca MoMA a Nova York. Font: ADN Galeria
-
Joan Vila Casas, conegut artísticament per Vilacasas, és un dels noms clau de la generació informalista catalana. Com molts altres artistes del moment, l’any 1949 emprengué el camí cap a París a la recerca d’un llenguatge propi que pogués superar el panorama desolador i l’aïllament empobridor que patia Espanya en els llargs anys de postguerra. A França, després de connectar amb els artistes de l’avantguarda internacional, inicià un canvi progressiu en la seva obra, un canvi que el durà, primer, a aixoplugar-se sota la influència dels impressionistes i el cubisme picassià, però després, cap al 1953, a realitzar les seves primeres obres abstractes. Vilacasas és una figura clau per al desenvolupament creatiu de dos dels grans artistes de la plàstica contemporània a Lleida, Ton Sirera i Lluis Trepat, amb qui coincidirà a París amb tot just un any de diferencia. L'any 1950 coneix Ton Sirera i, poc després, el 1951, Lluís Trepat. Amb tots dos establirà forts vincles personals i acabarà compartint molts dels seus plantejaments estètics, en una relació que aproparà tant a Sirera com a Trepat cap l'abstracció i el moviment informalista. Francesc Gabarrell -
Guillem Viladot fou un dels artistes de Ponent més destacats en el camp de la poesia visual, un precursor en l’àmbit de la Poesia Concreta i el primer editor d'un llibre d'aquesta temàtica a l’Estat Espanyol: "Nou-plast-poemes" (Agramunt, 1965), publicació que va motivar tot un corpus d’obres com a poeta visual que dugué a terme al llarg de la seva dilatada trajectòria. Viladot conreà, també, un ampli ventall de manifestacions artístiques, tant literàries com plàstiques, on el qüestionament de les convencions el va portar sovint a les fronteres entre gèneres.L'obra de Guillem Viladot traspuava modernitat durant els difícils anys de la postguerra, i ell mateix fou l'encarregat de publicar-la en petites edicions d'autor fins als anys 80. També va col·laborar en revistes i diaris com "La Mañana", "Segre", "La Vanguardia", "Diari de Lleida", "El Periódico", "Labor", "Ciudad", "Destino", "Sió", "Oriflama" i "Serra d'Or". De Viladot cal parlar, també, de la seva obra poètica, amb una vessant experimentalista que el porta al poema-objecte i també a la prosa poètica, sempre des d'una lectura exhaustiva de l'avantguarda. L'any 1971, juntament amb Joan Brossa i Josep Iglésias del Marquet, presenta a la Petite Galerie de l’Alliance Française de Lleida l'exposició "Poesia concreta". Aquesta mostra està considerada com la primera exposició de poesia concreta a Catalunya, en la qual es van exhibir, per primera vegada, poemes d’aquests tres creadors que, malgrat tenir trajectòries diferents, gràcies a les relacions internacionals o espanyoles, havien arribat a la poesia concreta o visual. El títol de la mostra, "Poesia concreta", situava els poetes exposats dins del moviment nascut al Brasil i a Europa a principis dels anys cinquanta; un tipus de poesia visual hereva fidel del dadaisme, el qual reivindicava, d’una banda, la validesa de tots els materials en poesia i la independència de la lletra com un material més, i, de l’altra, l’art concret. L’any 2000 s’inaugura a Agramunt “Lo Pardal”, la fundació privada que porta el seu nom, dedicada a preservar la seva obra i la seva memòria. Francesc Gabarrell -
En l’òrbita de l’anomenat simbolisme decadentista espanyol destaca la figura del pintor Miquel Viladrich, un els grans protagonistes de la tradició pictòrica lleidatana. Nascut el 1887, de jove es relacionà amb el grup dels Heptantropos —grup heterodox i bohemi encapçalat per Paco Mercé— i col·laborà a les pàgines de les revistes satíriques lleidatanes “Lo gat de famades” i “Poticracia”. Becat per la Diputació de Lleida, començà la carrera d’arquitectura a Barcelona, que alternà amb la seva formació artística, tot i que aviat aviat es decantà definitivament per la pintura. Es trasllada a Madrid l’any 1907, on conegué al dibuixant Luis Bagaria i al que seria el seu company inseparable, l’escultor Julio Antonio. Ben aviat participà de les tertúlies del Nuevo Café Levante, cenacle de la generació simbolista peninsular promoguda per Ricardo Baroja i Ramon del Valle-Inclan i establí relacions fecundes amb importants noms de la literatura i del pensament espanyol com Ramon Gómez de la Serna o Pérez de Ayala. L'any 1913 marxà a París i entrà en contacte amb el pintor Hermen Anglada Camarasa i amb el mecenes Milton Huntington, fundador de la Hispanic Society of America (Nova York), el principal centre difusor de la figura i l’obra de Viladrich arreu dels Estats Units. Entre el 1932 i el 1933 Viladrich dur a terme una estada al protectorat espanyol del Marroc per tal de pintar una sèrie sobre els oficis del món àrab. Fou el primer pintor occidental en endinsar-se a l’interior de l’esmentat protectorat, i per fer-ho ell i la seva família s’instal·len a Tetuan, la capital, convidats pel califa Muley Hassan Ben el-Mehdi. Allà fixaran la seva residència durant dos anys amb l’objectiu de treballar en una sèrie dedicada al món àrab. En aquest context, Viladrich pinta un total de 30 quadres d’oficis i de temes sefardites: 20 obres de la primera i 10 de la segona, totes impregnades del gust pel realisme i el detall minuciós tan característic de la seva obra. En el cas del oficis, però, és fa més evident que mai l’atracció del pintor cap a una temàtica quasi etnogràfica, i una forta fascinació per l’elaboració de tipus de personatges representatius d’una cultura i un territori concrets. Tot el conjunt es mostrà per primer cop en una exposició a la Junta de Serveis Municipals de Tetuan l’any 1934, inaugurada pel president de la República Espanyola aprofitant una visita al protectorat, i estava presidida per un retrat del califa que realitzà el mateix Miquel Viladrich. El seu treball, a mig camí entre el costumisme i l’estètica pròpia del simbolisme, és el resultat precisament d'aquest afany viatger i d’una sorprenent capacitat d’impregnar la seva pintura dels diferents trets locals. Després de residir durant un cert temps a Fraga (Osca), passà tota la Guerra Civil a Barcelona fins l'any 1940, quan es va embarcar cap a l'Argentina per a instal·lar-s’hi definitivament fins al dia de la seva mort. Jesús Navarro / Francesc Gabarrell -
Oriol Vilanova és un artista català que viu i treballa a Brussel·les, amb estades a Barcelona i París. S'ha interessat pels mecanismes polítics de construcció de la història i de la mirada, i bona part de les seves obres funcionen com a gabinets de curiositats. Seguint un mètode de treball centrat en la recol·lecció i documentació d'imatges, presenta l'obra com un arxiu o enciclopèdia de documents visuals al servei de la desconstrucció d'un relat unívoc del passat. Ha tocat temes com l'èxit i el triomf, el museu com a espai expositiu en desús, les icones del passat i la reescriptura de la història. Vilanova ha fet instal·lacions, performances i teatre-performances, però també pòsters, llibres d'artista i llibres intervinguts. Ha dut a terme una tasca editora amb JRP Ringier-Christoph Keller Editions, Cru i EFF, a banda de crear l'editorial Editions for Friends. L'any 2017 va exposar a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona la seva col·lecció íntegra de 30.000 postals que ha anat adquirint als mercats de vell en l'exposició "Oriol Vilanova. Diumenge". La seva obra forma part de la Col·lecció MACBA. Font: Viquipèdia -
Pintor vitalista i de naturalesa inquieta, que viatjà per mig món. L'any 1914 marxa a Bogotà, on s'hi estarà fins el 1922, moment en què es trasllada a París, fins el 1930, quan retorna a Catalunya. No serà, però, fins el 1943 que s'hi quedarà definitivament. L'existència vital i artística de Miquel Villà resulta difícil de seguir, sobretot pel seu aïllament i discreció. La seva pintura, però, ha rebut influències molt diverses: Cézanne, Gauguin, Van Gogh, Vlaminck, Utrillo, Derain i Segonzac, tot i ser un autor amb un llenguatge molt personal, inclassificable. El seu treball s'ha de veure com una causa-efecte a la reacció de continuïtat que provocà el Noucentisme classicista, pròxim a la pintura dels pintors italians dels que Villà, però, s'allunya rotundament pel seu fort cromatisme, accentuat sobretot en els anys de postguerra. En aquest període el color es torna cada cop més fauve, la construcció més exacta i la materialitat més plena. Tot i això, els seus motius són quotidians i anecdòtics (les cases, el mar, els carrers, els camps), i en ells el color esdevé un factor de construcció artística, accentuant la tensió entre l'anècdota i la seva representació, monumentalitzant, alhora, el que havia d'ésser un retrat de la vida quotidiana. Francesc Gabarrell
-
Graduada en arts i oficis per l'Escola d'Arts i Oficis de Tàrrega en l'especialitat de pintura mural i procediments pictòrics i llicenciada en Belles Arts per la Unoversitat de Barcelona, complementa la seva formació al taller de Jaume Minguell entre 1987 i 1989. La seva trajectòria artística és un aprenentatge ràpid però coherent vers el camí de l'art d'avantguarda del qual és representant dins el panorama de les noves generacions d'artistes lleidatans. Inicialment, Villafranca realitza obres de gran format on les semitransparències i les formes orgàniques defineixen un acte pictòric de caire informal i oníric. Poc a poc, les seves pintures es complementaran amb petits objectes, com capsetes i claus, que adquiriran una nova significació en el moment que aquestes teles mostrin protagonisme per elles mateixes en foradar-les i manipular-les a la recerca d'una composició espacial, donant pas una etapa més conceptual que intenta fugir de les característiques oníriques que definien les seves produccions anteriors. Més recentment, la seva obra utilitza l'objecte i les possibilitats estètiques o formals del material creant una poètica pròpia basada en la delicadesa monocroma i un llenguatge mínim, emprats per construir entorns preciosistes que contrasten amb continguts desconcertants, una dualitat que conforma la naturalesa del seu tarannà artístic. Eva Rodríguez Yllana
-
Pintor cubà, documentat a Espanya entre 1878 i 1890. Va estudiar a Madrid amb Francisco Mendoza i Carlos de Haes, de qui n'esdevingué un imitador. Va concursar a l'Exposició Nacional de Belles Arts de 1878 amb el paisatge Cercanías de Madrid (paisaje del natural), i a la de 1881 va presentar les obres Orillas de Balsaín, Las pasarelas i Un puente de Balsaín, i l'estat va adquirir la pintura titulada Paisaje (Prado), una tela que representa un grup d'arbres esvelts al bell mig d'un camp, amb les capçades retallant un cert ennuvolat, una sintaxi clarament basada en les fórmules de Carlos de Haes. També va participar a les exposicions del Círculo de Belles Artes de 1880 i 1883, i el seu rastre a Espanya es perd el 1884, després de participar a l'Exposició Nacional amb les obres Cercanías de San Fernando. Madrid, El río Eresma. Segovia i Puerta del Sol. Museo del Prado
-
Manuel Villegas fou un pintor de tarannà força eclèctic, que seguí el camí formatiu de molts dels seus contemporanis lleidatans. Becat per la Diputació de Lleida, es traslladà l’any 1885 a Madrid per cursar estudis a l'Escola Especial de Pintura, Escultura i Gravat, on va ser deixeble del pintor Francisco Pradilla. Acabat aquest primer període formatiu es traslladà a Còrdova i continuà la seva formació a l'Escuela Provincial de Arte sota el magisteri del pintor Romero Barros, juntament amb Enrique y Julio Romero de Torres, Mateo Inurria, Hidalgo de Caviedes, Muñoz Lucena, Juan Montis i Serrano Pérez. Va ser pensionat per la Diputació de Córdoba el 1891 per estudiar a Roma, ciutat on s’establi al llarg de tres anys. Un cop retornat a Espanya s’incorporà al cos docent de l’Escola de Belles Arts de La Coruña, i el 1895 fou reclamat per Pedro de Madrazo per a fer els treballs preparatoris d’ordenació del recentment creat Museo de Arte Moderno. Posteriorment, va ocupar el càrrec de professor de l’Escola d’Arts i Oficis, dedicant gran part de la seva vida professional al magisteri. Fruit d'aquesta activitat en resta un interessant document sobre l’ensenyament professional, publicat l’any 1918, titulat "Memoria sobre la organización de las Escuelas de Artes y Oficios". Conreador de variats gèneres pictòrics, des de la pintura d’història al costumisme, tot passant per la pintura religiosa i al·legòrica, es decantà finalment per una pintura decorativa on la dona és la seva gran protagonista. Va exposar a les Exposicions Generals de Belles Arts barcelonines de 1891 i 1896, i fou guardonat a les Exposicions Nacionals de Belles Arts de 1892 -on va obtenir una segona medalla a la secció de Pintura: Historia, costumbres y retratos per l’obra ¡A la guerra!-, 1895 i 1920. Participà també a l'Exposició d'Arts Decoratives i Indústries Artístiques, que es va celebrar a Madrid el 1913, on va obtenir una primera Medalla, i fou guardonat amb una medalla d’or a l’exposició internacional de Panamà de 1916. El 1922 exposà al Círculo de Bellas Artes de Madrid i pocs mesos després, al novembre, va morir a la mateixa ciutat. Va ser un dels socis fundadors de l’Associació Espanyola de Pintors i Escultors, una entitat fundada l’any 1910 que va promoure els prestigiosos Salons de Tardor. Ocupà diversos càrrecs en aquesta associació i en fou el director de la seva revista, la Gaceta de Bellas Artes, entre 1912-1913. Formà part de la comissió organitzadora de l’exposició d’art espanyol impulsada per José Artal al 1900 a Buenos Aires, així com de nombroses Juntes i Comissions artístiques. Jesús Navarro
-
Pintor i poeta establert a Lleida des de l’any 1923, ciutat natal del seu pare, on realitzarà les primeres incursions en el món artístic. Íntim amic de Antoni G. Lamolla i Leandre Cristòfol —amb qui mantindrà una llarga relació durant tota la seva vida— forma part del grups d’artistes vinculats a la revista "Art" amb una filosofia molt propera al surrealisme. L’any 1934 es trasllada a Barcelona, ciutat on entra en contacte amb el grup ADLAN i signa —el 1936, juntament amb Magí Cassanyes— el Manifest Logicofobista, en una exposició on també hi participaran Lamolla i Cristòfol. De nou la Guerra Civil, però, s’encarregarà de tallar de soca-rel tota aquesta trajectòria. Viola pren part activa en el conflicte des de les files del POUM i l’any 1939, com Lamolla i Crous, ha d’abandonar Catalunya per exiliar-se a França. L'any 1940 s’instal·là a París, participant dels cercles artístics moderns i col·laborant amb les publicacions clandestines del grup surrealista de “La Main à Plume”. El 1944 realitzà les seves primeres pintures i començà a participar, amb el pseudònim de Manuel, en diferents exposicions col·lectives, destacant la dels “Espagnol de l’École de París”. L'any 1949 aconsegueix tornà a Espanya i s'instal·la a Torremolinos, des d’on reprendrà una tasca artística més centrada en la pintura. El 1958 entrà a formar part del grup artístic “El Paso”, amb una obra clarament inserida dins dels paràmetres de l’expressionisme abstracte, tot combinant la força del gest pictòric amb un fort contrast de llum i ombres que ens remeten a la tradició pictòrica espanyola. Jesús Navarro -
Nascut i format a Buenos Aires, Martín Vitaliti viu i treballa a Barcelona des de l'any 2000. El seu treball artístic es basa en la manipulació dels elements que constitueixen el llenguatge del còmic. Partint de publicacions de còmic existents, Vitaliti desenvolupa vàries línies de recerca que a l’hora sintetitzen i expandeixen alguns dels elements principals d’aquests còmics, ja sigui multiplicant les seves pàgines per a generar altres espais de representació, suprimint els personatges dels relats, ampliant el significat de les didascalies, o transformant el sentit dels diàlegs i les narracions originals. Ha participat en festivals i en nombroses exposicions en diferents galeries, espais d’art i museus, i la seva obra és present en col·leccions públiques i privades tant nacionals com internacionals. Barcelona Gallery Weekend -
Albert Vives féu els seus primers passos en el món de l'art pels volts dels anys cinquanta. Són moments de convivència i treball conjunt amb el pintor Ernest Ibàñez, artista amb qui obrirà el 1953 un estudi al carrer Anselm Clavé, alhora que inicia els estudis de pintura a l'Escola del Cercle de Belles Arts de Lleida. Durant aquests anys prodigarà la seva participació en certàmens i concursos oficials, en lluita constant amb l'arrelat tradicionalisme pictòric lleidatà, tot començant un procés de depuració i síntesi de les formes que, immers en els camins de la modernitat, el durà a fundar l'any 1964 (juntament amb Ernest Ibàñez, Coma Estadella, Àngel Jové, Victor Perez Pallarés i Jaume Minguell) el Grup Cogul. En finalitzar aquesta experiència l'any 1965, Albert Vives reprén progressivament els camins de la figuració immers en el conreu del paisatge, temàtica que ja no abandonarà fins al final dels seus dies. Francesc Gabarrell -
Adrianna Wallis desenvolupa el seu projecte artístic en relació als objectes quotidians, atorgant-los mitjançant l’allunyament del seu ús original noves dimensions narratives. La mirada d’aquesta artista es projecta cap a l’interior del seu ésser, cap a la feminitat, la història personal, la família, etc, explorant mitjançant un treball manual i des d’una perspectiva poètica tot aquest imaginari de formes, matèries, símbols i llenguatge en què habita. Formada en Belles Arts a la Univeristat de Barcelona, Wallis ha mostrat el seu treball a galeries, fires, festivals i institucions del panorama internacional. Ha rebut diversos reconeixements a la seva obra i, en el 2014, fou artista resident a Lugar a dudas (Colòmbia), centre dirigit per Óscar Muñoz. Galeria Carles Taché -
Jaume Xifra va ser el primer dels artistes conceptuals catalans que va marxar a França en plena dictadura, el 1959. Primer es va instal·lar a la Provença ia l'any següent a París, on va estudiar art a l'Académie Populaire d’Arts Plastiques i cinema a l'École Pratique des Hautes Études. Va ser ajudant dels escultors Apel·les Fenosa i Cèsar, i va iniciar la seva obra pròpia amb una sèrie de pintures que partien del rastre de l'objecte. Realitzades amb la tècnica del pochoir o estergit i esprai, desplegaven una mirada crítica sobre la societat de consum. Entre el 1969 i el 1972, va tenir un paper destacat entre el grup d'artistes conceptuals coneguts com els Catalans de París, juntament amb Antoni Miralda, Joan Rabascall, Benet Rossell i la francesa Dorothée Selz, amb qui va desenvolupar els «cerimonials», accions de gran participació col·lectiva. En contacte amb la cultura popular xilena de Huaquén, va crear un conjunt d'obres que connectaven amb el món de la ritualitat i la simbologia còsmica. Ja als anys vuitanta, el disseny d'un programa informàtico-lingüístic li va permetre tornar a la pintura, camp en què va crear un sistema propi de computer painting. A partir de diverses famílies de signes, es combinaven formes que generaven el retrat d‟una persona od‟un objecte. Tot plegat, l'obra de Xifra és una obra visionària que enllaça amb la tradició del dadà, els objectes impossibles, l'objecte ritual i la combinatòria entre tecnologia i creació artística. Jaume Xifra va ser una peça clau en les accions col·lectives dels catalans de París com a Memorial de Verderonne (1969), Festa en blanc (1970) i Festa en quatre colors (1972). Entre les seves exposicions, destaquen les que van tenir lloc a la Universitat de Perpinyà (2001), Centre d’Art Santa Mònica (2002) i la galeria Palma Dotze de Santa Margarida i els Monjos a Barcelona (2010). Va formar part del projecte 25%, de Francesc Torres, a la Biennal de Venècia del 2013. Font: MACBA -
Artista plàstica, escultora, gestora cultural, il·lustradora de llibres d'artista i docent. Viu i treballa a Barcelona. Ha realitzat estudis d’art a Barcelona i Londres. A partir de 1998 dirigeix, al costat de la també artista Nora Ancarola, MX Espai 1010, un espai d’art contemporani a Barcelona. També amb Nora Ancarola crea MX Edicions 1010 l’any 2004, una editorial especialitzada en els “llibres d’artista” que l’any 2008 rep el Premi a les iniciatives de l’Associació de Crítics d’Art de Catalunya i des de la qual ha col·laborat amb els poetes Antoni Clapés, Montserrat Abelló, Neus Aguado, Carles Hac Mor, Ester Xargay i Carme Riera. Entre els anys 1998 i 2016 també ha coordinat i comissariat les biennals internacionals d’art tèxtil contemporani de petit format per al MX Espai 1010. En un altre vessant professional, l’educatiu, ha estat professora de l’art i el disseny d’estampats a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. L’obra de Marga Ximenez és eminentment escultòrica, tot i que també ha il·lustrat diferents tipus d'obres literàries. Se l'ha definit com a artista feminista, i ella mateixa no defuig la necessitat de conciliar la condició de dona amb la seva activitat professional. La seva obra proposa una reflexió sobre la pròpia identitat, introduint el concepte d'heteronomia, la multiplicitat d’identitats, que ella adopta per tal que la seva obra parli d’estètica però també de política. En aquesta línia, actualment treballa en l’exploració de l’art tèxtil i la pròpia identitat, en un projecte caracteritzat per aquesta esmentada multiplicitat d’identitats i l’adopció d’heterònims amb els quals —com Yukimaro, Sergio Galan, Pia Remedios, Feliu Esteve o el Col·lectiu Puntes, entre d’altres— ha exposat al Centre d’Art Maristany de Sant Cugat del Vallès, a la fira New Art, al MX Espai 1010 de Barcelona, a la galeria Esposta de Verona, a la Biennal de Tarragona 03 o a la Universitat de Belfast. Això li permet aprofundir en la memòria autobiogràfica d’una família gitana d’origen aragonès vinguda a Barcelona, com a icona d’una societat acollidora de l’heterogeneïtat i diversitat de cultures. L’any 1972 va rebre el Premi Nacional de Disseny d’Estampats, i ha participat a les Biennals de Lausana i Polònia, i a la Triennal Textilia de Vicenza. Francesc Gabarrell