Search results
429 items
-
Pintor vinculat a l'escola de paisatge de Madrid i, per extensió, amb Jaume Morera. Fou per la via del pintor lleidatà que l'obra de Latorre entra a les col·leccions del Museu, situant-lo com un representant més del paisatgisme realista que es va practicar a les primeres dècades del segle XX com a resposta al tradicionalisme i formalitat que l'acadèmia havia propugnat fins aquell moment, tot aplegant un èxit més que considerable entre les classes acomodades de l'època. Esther Solé
-
Després de lIicenciar-se en Belles Arts per la Universitat del País Basc I'any 1995 i de ser seleccionada per a la XVI edició de la Muestra de Arte Joven de Madrid (2000), els seus dibuixos murals de grans dimensions, a través dels quals narra històries tràgiques que segueixen la tradició artística d'una estètica del sinistre, s'han pogut veure en mostres tant individuals (Fundación Bilbao-arte, Bilbao, 2001 i La Casa Encendida, Madrid, 2003) com col·lectives (Gure Artea 2002, Bilbao, The Drawing Center de Nova York, 2003 i a la Sala Amadís de Madrid, 2003). L'any 2002 fou becada per la Fundación Marcelo Botín de Santander i, a I'any següent, ho fou novament, en aquesta ocasió per la Fundación Endesa. Des de llavors que viu i treballa a Nova York. La forma personal de dibuix que ha desenvolupat li ha permès establir un diàleg amb la història de l'art, les dimensions emocionals de la comunicació artística i els fenòmens socials. La seva estètica, que es basa en un blanc i negre rigorós, s'articula a través d'estratègies narratives subtils que entrellacen diferents peces individuals amb les quals reconfigura, mitjançant un mode iconogràfic de l'escriptura, l'estructura mural de l'espai expositiu. Glòria Picazo
-
Nadine Lefebure fou una poeta surrealista francesa, de qui es tenen relativament poques notícies de la seva trajectòria vital. Va publicar els seus primers textos a la revista d'avantguarda filodadà "Les Réverbères", i posteriorment es compta entre els fundadors —junt amb Jean-François Chabrun, Noël Arnaud, Christian Dotremont o Robert Rius, entre d'altres— de la revista surrealista" La Main à Plume". Aquesta publicació i col·lectiu produeix, en quatre anys i en semiclandestinitat, una desena de publicacions col·lectives i una trentena de plaquettes, però la iniciativa es veié truncada per l'efecte devastador de la Segona Guerra Mundial sobre els seus dinamitzadors, la majoria morts o exiliats. Lefebure, per contra, va sobreviure al conflicte i va continuar publicant poesia salpebrada d'evocacions a viatges, alguns dels quals realitzats en embarcacions a vela. Esther Solé
-
Ferran Lega Lladós és artista sonor, investigador i professor universitari amb més de quinze anys d’experiència en el camp de la recerca, producció i experimentació artística. Doctor en Belles Arts i premi extraordinari de doctorat, Universitat de Barcelona. Des del 2019 combina la producció artística en art sonor amb la docència d’assignatures d’art digital del Grau en Disseny Digital i Tecnologies Creatives de la Universitat de Lleida. Forma part del grup de recerca artística aplicada Grup de Treball de les Ecologies del Delta del Llobregat i del Grup de Recerca i el grup de recerca acadèmic I+D Interacció Persona Ordinador i Integració de Dades (GRIHO, Universitat de Lleida). Ha participat i impartit conferencies en simposis internacionals i al Màster d’art sonor de la Universitat de Barcelona. L’any 2009 guanya la beca Taller de la Fundació Botín per realitzar una residencia amb Jannis Kounellis i mostrar l’obra resultant a la seu de la Fundació a Santander. Ha rebut altres beques per part d’institucions com la residència del Centre d'Art Terres de l'Ebre-Lo Pati (2016), CMMAS, Centro Mexicano para la Música y las Artes Sonoras (2017), i és el guanyador de la II Biennal Larva de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. També ha realitzat tallers de visualització del so a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, al Màster On-Mediation (2022) i al Centre d’art la Panera de Lleida (2014). Ferran Lega
-
Pintor que, tot i realitzar estudis de medicina a la Universitat de Valladolid, l'any 1968 decideix dedicar-se per complet a la pintura. L'any 1972 es trasllada a París on estudia el primer any d'Arts Plastiques et Sciencies del Art i pren contacte amb el moviment "Supports-Surfaces". Torna a Espanya l'any 1976 i col·labora en el moviument del grup Trama, encapçalat per Mercelin Pleynet, però l'any 1985 es trasllada a Nova York gràcies a una beca i al seu retorn a Espanya és nomenat degà de la Facultat de Belles Arts de Conca. Conrea la pintura de caire informalista, en què s'atorga una gran importància al gest i en la qual, en ocasions, apareixen tímides referències figuratives. Francisco Calvo Serraller
-
Pintor, escultor i gravador, fill del suís Emilio Lhardy, fundador i primer propietari del famos restaurant Lhardy de Madrid que el pintor heretaria al 1887. Aquesta circumstància va marcar la seva personalitat i la dimensió pública com a pintor entre una nombrosa i diversa clientela que, juntament amb l'extraordinària fecunditat de la seva paleta i el caràcter un xic diletant del seu art, van difondre els seus paisatges entre amics, coneguts i membres de tota la burgesia i aristocràcia madrilenya. Va iniciar la seva formació a França, i la va continuar a Madrid, a l'Escola de Belles Arts de San Fernando, on va ser deixeble de Carlos de Haes. Un deixeble especialment proper al mestre hispanobelga, tal com ho demostra el fet que fou nomenat marmessor, junt amb Jaume Morera, del seu testament. Molt aviat va començar a concórrer a les Exposicions Nacionals de Belles Arts, on va aconseguir la tercera medalla el 1878, amb el quadre "Paisage de los Pirineos", i el 1890 per "Pinos de la costa de Asturias". El 1901 va obtenir la segona medalla pel quadre "Primavera". També va participar a les exposicions organitzades pel Cercle de Belles Arts de Madrid i la Internacional de Panamà de 1916, en què va obtenir medalla d'or. Com a il·lustrador, va il·lustrar amb els seus gravats la revista "Blanco y Negro" o "La Iustración Española y Americana". La seva obra està representada a la Calcografia Nacional i al Museu del Prado. Jesús Navarro -
Ella Littwitz és una artista visual i fotògrafa israeliana que viu i treballa a Berlín, Gant i Israel. Llicenciada en Belles Arts per l'Acadèmia Bezalel d'Art i Disseny l'any 2009, les seves propostes són d'una factura acurada i una poètica captivadora. L'artista se serveix d'aquests treballs per explorar la perillositat de la recerca artística i, des d'una mirada crítica i dissident, jutjar la narració hegemònica de la història recent de la seva terra natal i del conflicte entre Israel i Palestina. Fent ús de l'arqueologia i la biologia, Littwitz posa en evidència que el domini polític, econòmic i social que els colons jueus exerceixen sobre terres palestines estén les seves arrels cap a la presa de control sobre l'orografia i la botànica pròpies del territori ocupat i, en darrer terme, sobre el seu patrimoni material i immaterial. Cèlia del Diego -
Èlia Llach, llicenciada en Belles Arts i posterior DEA (Diploma d´Estudis Avançats) per la Universitat de Barcelona. Estudis d'Escenografia a l'Escola Massana i al “Teatro de la Cuarta Pared” de Madrid. Gestió de Projectes Escènics a l'Institut Nacional d'Arts Escèniques de Madrid (INAEM). Màster en Comunicació i Crítica d'Art a l'especialitat de Mercats de la Cultura de la Universitat de Girona.La seva obra s'ha exposat recentment a l'espai La Virreina. Centre de la Imatge (2022) i al MNAC (2020). Èlia Llach
-
Martin Llavaneras ha exposat individualment a Blue Project Foundation, Barcelona, del 18 de març al 5 de maig de 2016. També ha realitzat una residència al Centre d’Art i Natura de Farrera, i el Centre d’Art La Panera li ha produït la mostra «Humus recalls curvatures», entre l’1 de març i el 30 d’abril de 2017, que també es va poder veure a l’Espai 13 de la Fundació Miró de Barcelona, del 14 de juliol a l’11 de setembre de 2017. Javier Martín Llavaneras -
Antoni Llena és —juntament amb Àngel Jové, Sílvia Gubern, Jordi Galí i Albert Porta (posteriorment conegut com a Zush i EVRU)— un dels pioners de l’art conceptual a Catalunya durant els inicis dels anys seixanta. Obres com ara les Escultures dissecades, l’Estel fugaç, Caspa o la sèrie de fotografies de l’acció realitzada a La Petite Gallerie de l’Alliance Française de Lleida preludien, des de allò que Alexandre Cirici va denominar com a "art pobre", el moviment conceptualista que dominarà bona part dels anys setanta, moment en què Llena renuncia a la pràctica de l’art, en un silenci plàstic que durarà gairebé deu anys, fins a la dècada dels vuitanta, quan comença el seu treball sobre papers monocromàtics retallats en què, progressivament, anirà apareixent el color. Els anys noranta es caracteritzen per una continuació en el concepte de pintar amb materials pobres (paper, pedres, cel·lofana, gomes, etc) als quals sotmet a un procés de manipulació que dóna com a resultat una obra minimalista carregada de contingut poètic. És el moment en què trobem les seves grans sèries, com per exemple Et in Arcadia Ego i Preposicions, i alguns dels projectes d’escultura pública més importants, com ara els que va realitzar l’any 1992 a la Vila Olímpica de Barcelona i l’any 2002 al pati de l’ajuntament d’aquesta ciutat a la Plaça Sant Jaume. Llena és un creador inclassificable, l’obra del qual— poc coneguda en els cercles artístics oficials i difícil d’inserir en l’art que es realitza durant els anys vuitanta i noranta— esdevé crucial per a mostrar una de les trajectòries individuals més interessants i radicals de l’art contemporani a l’Estat Espanyol, hereva de tota la tradició d’investigació plàstica iniciada durant els anys trenta a Catalunya per Miró, Ferrant i Cristòfol. Francesc Gabarrell -
Rafael Llimona fou fill de Josep Llimona. Inicià estudis d’arquitectura, però seguí la carrera de director de jardins a l’Escola Superior de Bells Oficis. Fou deixeble de Francesc d’A. Galí, i viatjà a París, Bèlgica i Itàlia i, després d’una nova estada a París (l'any 1922), s’inicià la seva vocació pictòrica, havent observat els impressionistes. Centrat en el paisatge —sobretot d’Olot i d’Horta (Barcelona)—, la figura —especialment femenina—, l’interior i la natura morta. Féu diverses exposicions individuals amb el grup de la Sala Parés a Barcelona i a Madrid. Fou premi extraordinari de l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Barcelona de 1941. Font: Enciclopèdia Catalana -
Núria Llimona va ser una pintora catalana, neboda del també pintor Josep Llimona. Interessada per la pintura de ben jove, durant els anys trenta estudià a l'Escola Oficial de Belles Arts de Barcelona, finalitzant-los un cop acabada la Guerra Civil i obtenint el títol oficial que li permeté dedicar-se a la docència durant quinze anys en aquella mateixa escola, situada llavors al final de la Via Laietana. Fou una reconeguda paisatgista, que fugí de les avantguardes i que s'especialitzà en pintar el paisatge urbà de Barcelona. Va conrear la natura morta, la figura i, especialment, el paisatge, dins d'un estil naïf constructiu i postimpressionista. Fou presidenta del 9è i 10è Saló Femení de l'Art Actual, i va exposar individualment a sales emblemàtiques de Barcelona, com les Galeries Syra, la Sala Nonell i la Sala Parés, i també va participar en diverses mostres col·lectives, obtenint diversos premis i reconeixements, com la Medalla Morera de 1960, la Creu de sant Jordi de l'any 2000 o la Medalla d'Honor de Barcelona l'any 2006. Font: Viquipèdia
-
Entre els anys 1965 i 1968 Robert Llimós s’inicia com a pintor dins la Nova Figuració en un camí que el durà, després d’un parèntesi d’experimentació conceptual que abasta del 1969 al 1973, cap a una figuració expressionista amb un important predomini del color. A més de la pintura, la seva obra inclou també l’escultura i el gravat. Entre els anys 1975 i 1983 resideix a Nova York i, actualment, viu a Barcelona. La Generalitat de Catalunya li atorgà l’any 1994 el Premi Nacional d’Arts Plàstiques. Francesc Gabarrell
-
Pere Llobera es va formar en Belles Arts a la Universitat de Barcelona, entre 2006 i 2007 va ser artista en residència a l'acadèmia nacional d'arts plàstiques d'Amsterdam (Rijksakademie van beeldende kunsten) i entre 2011 i 2012 ho fou a Hangar, el centre obert per a la recerca i la producció artística impulsat per l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya. Per bé que arrela en el món de la pintura, Llobera es reconeix com un artista visual arran de la seva voluntat de desbordar els límits de la disciplina. La seva obra presenta una gran càrrega conceptual, subratllant la bellesa i inutilitat d'allò que s'hi presenta. Segons ell mateix, la seva obra és un magatzem de conflictes, on vol fer neteja per a poder ser feliç. La seva obra es troba present en diverses col·leccions públiques i privades, especialment a catalunya, l'estat espanyol i els Països Baixos, justament els indrets on es concentra la major part de la seva activitat expositiva. Esther Solé -
Pintor, dibuixant, il·lustrador gràfic i dissenyador. Realitzà els seus primers estudis a l'Escola del Cercle de Belles Arts de Lleida i posteriorment s'especialitzà en disseny gràfic, disciplina a la que ha dedicat la seva activitat professional tot produïnt dissenys pel món editorial i publicitari. Fou un dels artistes que presentaren obra a la Petite Galerie: l'any 1969 presentà per primera vegada una mostra de disseny gràfic, amb logotips, marques i il·lustracions per a llibres. Fou finalista del Premi de Dibuix Joan Miró dels anys 1976, 1978 i 1979 i la seva obra pictòrica, plenament emmarcada en l'abstracció del darrer terç del segle XX, s'ha donat a conèixer mitjançant diverses exposicions individuals i col·lectives per diversos espais del país. Esther Solé -
Nascut a Lleida l’any 1857, Carles Llobet viurà a la capital de Ponent fins al 1872, quan fixarà la seva residència a Barcelona. A la Ciutat Comtal esdevindrà un dels màxims exponents d’aquells creadors anònims que, dins de l’estructura laboral dels tallers, durien les arts decoratives del Modernisme català a la seva màxima expressió. Llobet es vinculà inicialment als principals tallers barcelonins d’escenografia (Taller de Mariano Carrera, del Liceu, de Francesc Soler i de Juan Francisco Chia) i col·laborà amb els tallers de daurats de Joan Serrado i de vitralls d’Antoni Rigalt, fins que entrà al taller d'Hermenegildo Miralles, dins del qual, a més de dibuixant i director artístic de totes les branques creatives, fou el responsable de la decoració de l’Hotel Terminus de Puig i Cadafalch, de l’Hotel Colón d’Audet i del restaurant Torino de Gaudí, entre d'altres. Jesús Navarro
-
Encara que nasqué i morí a Barcelona, Carles Llobet Raurich manté un vincle molt estret amb la ciutat de Lleida, molt especialment a través de la figura del seu pare, el també pintor Carles Llobet Busquets. Llobet Raurich es va formar a l'Escola de Llotja, on va ser alumne de Fèlix Mestres i Francesc Labarta. Al llarg de la seva etapa formativa —abans de l'esclat de la Guerra Civil— va viatjar amb freqüència, visitant diversos indrets d'Espanya, la Catalunya Nord, París, el nord d'Itàlia i Roma, on es va familiaritzar amb el patrimoni artístic i arquitectònic local. Paral·lelament, també va participar en diverses exposicions col·lectives, tant a Barcelona com Madrid, i als anys trenta es va iniciar en la pràctica de la pintura mural. Exiliat a Xile l'any 1939 com a conseqüència de la Guerra Civil, hi va romandre fins l'any 1948. Exercí la docència a la Universidad Católica de Santiago, ocupant la càtedra d'arts aplicades entre 1941 i 1943 i practicant el retrat amb molt bona acollida per part del públic i la crítica. L'any 1948 retorna a Catalunya el 1948, moment en què s'inicia la seva etapa més fèrtil com a muralista arran de l'increment de la demanda d'aquesta tipologia d'obres en entorns religiosos, circumstància que el converteix en un dels muralistes més destacats de la recuperació de l'art religiós català de postguerra, especialment a Barcelona i rodalies. Juan Manuel Nadal Gaya -
Figura molt discreta del panorama cultural i artístic lleidatà de la postguerra i el primer franquisme, apareix documentat com a membre de la junta del Cercle de Belles Arts al costat de J. M. Álvarez Pallàs, Josep Sol Vallespí, Francesc Porta Vilalta, i Josep M. Solà i Camps. Esther Solé
-
Pintor inscrit dins del moviment informalista català, caracteritzat per una intensificació de la recerca matèrica i amb una evolució diferenciada respecte altres nuclis informalistes del món. L'obra de Llucià s'inclou en l'anomenada tendència espacial d'aquest informalisme (a la que també s'adscriu l'obra d'artistes com Ràfols Casamada) i en ella destaca l'ús del collage, especialment amb paper d'estany o planxa de llautó, sempre dins d'una estructura geomètrica despullada i canalitzada per incisions molt netes que imprimeixen dinamisme a l'espai. L'art de Llucià revela un absolut afany de puresa, factor aquest que, juntament amb la utilització dels materials anteriorment esmentats, el situa en un àmbit particular respecte els artistes que l'envoltaren. Fou un dels fundadors del Cicle d'Art Avui, creat amb la intenció de fer evolucionar l'informalisme a partir d'apropar-lo a un públic majoritari tot mantenint, alhora, l'equilibri entre allò formal i allò conceptual. Aquest grup realitzà una dotzena d'exposicions entre Catalunya i Copenhaguen (1962-1964), i foren els creadors del Premi de Dibuix Joan Miró, encara avui dia el premi de dibuix més reconegut a nivell internacional. Francesc Gabarrell
-
Rogelio López Cuenca va néixer a Nerja (Málaga) l'any 1959 i, després de realitzar estudis de Filosofia i Lletres, va presentar la seva primera exposició individual a la Galeria Juana de Aizpuru de Madrid I'any 1988. Des d'aleshores ha realitzat nombrases exposicions, tant individuals com col·lectives, peró el seu treball pictòric posseeix en aquests moments una dimensió molt més vasta gracies a intervencions en espais públics a ciutats com Madrid, Sevilla, Basilea, Malmö, Málaga, O Porto i I'Hospitalet, entre d'altres. El seu treball està basat en el lIenguatge dels mitjans de comunicació amb una forta càrrega política i és present en col·leccions com les de I'IVAM de València, el MACBA de Barcelona, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid i el Museo de Bellas Artes de Álava, entre d'altres. Glòria Picazo -
Juan López Díezneix el 1979 a Alto Maliaño (Cantabria). Es va lIicenciar en Belles Arts per la Universitat de Castella-Ia Manxa (2002) i va cursar estudis de doctorat en Art i Investigació a la mateixa universitat. En els últims anys ha realitzat diverses exposicions individuals, entre les quals destaquem «Retrovisores» (Bellevue, Áustria, 2009), ,duan López» (Sala Naos, Santander, 2009), «Hoy No Aspiro a Nada» (Espai 13. Fundació Joan Miró, Barcelona, 2008) i «Numerosis» (Galería La Fábrica, Madrid, 2008). Ha participat en exposicions col•lectives com «Quizás me Puedas Contar Otra Historia» (intervencions, ForoSur, C.lceres, 2009), «Capital>. (exposició tipografica, TaiBox, Madrid, 2009), «Área Compartida» (Artecán, Santander, 2008) «Existencias» (MUSAC, Lleó, 2007). El seu treball ha estat reconegut amb premis i beques, com el Premio Cantabria (concurs d'arts plastiques del govern de Cantabria, 2008), el premi Altadis d'Arts Plastiques (2007) i un accessit al certamen audiovisuallNJUVE (2003). L'any 2004 va rebre la beca d'Arts Plastiques de la Fundación Marcelino Botín Glòria Picazo
-
Valeriano López viu i treballa a Granada. És lIicenciat en Belles Arts per la Universitat d'aquesta ciutat i titulat en Arts i Oficis, especialitat de tapissos. Entre les seves exposicions individuals destaquen "La Ciudad Desorient(aliz)ada" (Galería Juana de Aizpuru, Madrid. 2007). "Granada de Mano" (Palacio de los Condes de Gabia. Granada. 2006) i "Aldea Fatal" (Centro Andaluz de Arte Contemporáneo, Sevilla, 1999). Entre les seves exposicions col•lectives podem assenyalar "Identidades Críticas" (Patio Herreriano. Valladolid, 2006). "Ladies & Gentlemen .. :' (Centre d'Art la Panera. Lleida. 2007) i "Anamnesi. Encrucijadas de la Memoria y Astucias de lo Real" (Nave de Sagunto. Biennal de Venécia, 2007). També ha participat en activitats audiovisuals i escéniques com t:á última cinta de /(rapp de Samuel Beckett. per al grup de teatre Yo No. en qué va realitzar la imatge i el disseny de I'obra (2000). Ha rebut diversos premis de cinema, com ara el primer premi al Festival de Vídeo de Navarra (1997). Glòria Picazo
-
López Mezquita va néixer a Granada en el si d'una família de comerciants. Als 9 anys va iniciar la seva formació al taller de José Larocha i als 13, quan la seva família es trasllada a Madrid, la continua a l'Escola de Pintura i Gravats, on fou deixeble de Cecilio Pla i José Larrocha. L'any 1901 va rebre la medalla d'or de l'Exposició Nacional de Belles Arts, i gràcies al mecenatge de la infanta Isabel de Borbó va viatjar per Bèlgica, Holanda, Anglaterra i França, retornant a la seva terra natal el 1905 per consolidar la seva carrera en l'àmbit de la retratística. Fou un dels fundadors de l'Associació Espanyola de Pintors i Escultors (1910), en una època en què també fou nomenat acadèmic de San Fernando. Tanmateix, el 1926 va traslladar-se als Estats Units i va guanyar fama internacional, esdevenint membre de la Hispanic Society —hi pintà una sèrie de retrats— i de les acadèmies de belles arts de Lisboa, Anvers i Cuba. Va retornar a Espanya l'any 1952, morint a Madrid dos anys després. Jesús Navarro -
Bernardo López va ser fill del pintor Vicent López i germà del també pintor Luis López Piquer, amb qui va treballar a la Catedral d'Oriola. Com el seu pare, es va especialitzar en el retrat i va continuar l'estil d'aquest, ingressant a l'Acadèmia de San Fernando el 1825. Gràcies a la influència paterna va aconseguir entrar a treballar al palau reial. D'altra banda, fou director d'estudis de l'Acadèmia de San Fernando des de 1844, presidint la secció de Pintura entre 1845-1874, i també fou pintor de Cambra d'Isabel II el 1843 i Primer Pintor des del 17 de febrer de 1858 fins la revolució de 1868. Font: Viquipèdia -
Nascut a Lleida el 1950, Alfons López es va iniciar com a dibuixant d'historietes quan tot just comptava vint anys. Va practicar la historieta còmica a capçaleres cèlebres com "TBO", a més de freqüentar-ne d'altres de més càrrega política com "Papu"s o "El Viejo Topo". Va dirigir publicacions com "Cul de Sac" o "Más madera!" i va aportar pàgines a d'altres com "Rambla", "Titanic", "Caníbal", "Cimoc", la francesa "Fluide Glacial" o "El Jueves". Al llarg de la seva dilatada carrera s'ha deixat veure en dotzenes de revistes i diaris com "Cavall Fort", "La Vanguardia", "El Periódico de Catalunya", "Avui", "Diari de Barcelona" o "Público". Ha publicat àlbums com "Asesinato en la mezquita" (1996), "Color café" (1998), "La saga de Chaves" (2004), "Políticamente incorrecto" (2005), "Silencios. La juventud del Capitán Trueno" (2006), "Estraperlo y Tranvía" (2007), "Políticamente incorrecto" (2005) o "Malvados e imbéciles" (2015), una bibliografia que ha desenvolupat sol o en col·laboració amb altres autors com Rafel Vaquer, Xavier Roca, Joan Aliu, Manel Fontdevila, Andreu Martín, Pepe Gálvez o Joan Mundet. L'any 2011 va guanyar el Premi Nacional de Còmic de Catalunya amb el llibre "Miguel Núñez: mil vidas más", signat junt amb Pepe Gálvez i Joan Mundet. I el 2017 va guanyar el Premi Junceda d'Il·lustració a la millor novel·la gràfica publicada l'any 2016 per l'obra titulada "El solar". Ediciones la Cúpula