Informes

Recursos

• Despersonalització d'una cama
• La Pesadilla
• Bodegó del pernil
• Episodis de primavera 3
• Figura amb fons verd
• Amersfoort (Holanda)
  Aquest paisatge d’Amersfoort (Holanda) —fruit d’algun dels viatges que l’artista realitzà als Països Baixos, en ocasions en companyia de Lluís Trepat— podria datar-se abans o després del període informalista de Minguell (1964-1965). Les evidents similituds existents amb obres com ara Plaça de Sant Joan, datada l’any 1955, i el fet que el seu retorn a la figuració impliqui una major intensitat i definició de les superfícies de color i s’accentuï encara més el protagonisme absolut de la línia negra en la composició del que s’aprecia en aquest paisatge urbà, fan que puguem situar aquest Amersfoort (Holanda) en una etapa anterior al Grup Cogul. Alguns elements del quadre, però, preludien molt clarament l’arribada de l’Informalisme, com ara el tractament dels fons de la barca (en primer pla), amb elements que ja semblen agredir el suport, i la representació dels reflexos de les cases sobre les aigües del canal. Aquesta obra, que ingressà al fons del museu com a conseqüència de l’atorgament del Premi Medalla Morera 1988 a Jaume Minguell, ens defineix clarament l’evolució personal de l’autor dins la temàtica del paisatge d’inspiració expressionista, un dels seus temes preferits i, a partir del qual, més enllà de qualsevol sentiment purament estètic, fa una interpretació de l’escena on resulta essencial la subjectivitat que emana del pintor. Francesc Gabarrell
• L'inici d'un gest
• Esperant amb candeletes
• Metafísica III
• Metafísica III
• Metafísica III
  Àngel Jové desenvolupa, al llarg dels anys setanta, una línia de treball de marcat caràcter metafísic en què incorpora la impressió fotogràfica sobre teles modificades a les quals dóna valors pictòrics. Entre 1976 i 1982 Àngel Jové treballa exclusivament, i de manera sistemàtica, amb imatges fotogràfiques. Moltes d’aquestes obres estan impregnades d’una certa malenconia, d’un misteri intuït, de quelcom d’inqualificable: la fotografia sempre té gust de mort. Àngel Jové introdueix —dins de la sèrie de treballs anomenats “Metafísica”— un homenatge a Màrius Torres, confirmant l’interès que sempre ha mantingut per l’obra del poeta lleidatà. A partir de fotografies extretes de l'àlbum familiar, evoca fragments de la realitat quotidiana del poeta que, a través de la manipulació a la que sotmet les imatges (acolorint-les amb anilines o aquarel•les molt líquides), adquireixen un profund regust a temps passat i, com a contrast, a temps aturat que ens deixa entreveure la intemporalitat. El resultat, una obra carregada d’elements simbòlics i molt rica en significacions iconogràfiques i poètiques. Francesc Gabarrell
• Metafísica III
• Metafísica III
• S.T
• S.T
  A partir de l’any 1982 Àngel Jové retorna a la pintura i abandona les tècniques d’aplicació fotogràfica que carateritzaren la seva obra des de l’any 1974. Tot i això, treballs com ara aquesta peça del fons del Museu d’Art Jaume Morera esdevenen més aviat una continuació que no pas una ruptura amb la seva etapa anterior. D’una banda es manté la concepció fonamentalment fotogràfica de l’obra i la mateixa gamma d’ocres, daurats i colors terrossos tant característics de l’artista, als quals se’ls hi afegeixen nous colors d’esmalt sintètic; de l’altra, s’accentua la forta càrrega d’elements simbòlics i poètics, barrejats amb personatges o escenografies inquietants que assisteixen, gairebé de forma casual, al desenvolupament suggestiu de l’acció. Aquesta obra d’Àngel Jové s’inscriu en una definició de la pintura que continua el procés endegat amb la seva experiència en l’art conceptual i, per tant, no és un treball que reflexioni sobre la citació o la captació de models i d’iconografies post-modernes, sinó tot al contrari, és una pintura que té les seves arrels en l’experimentació a partir del retorn a l’origen de la mateixa representació pictòrica. S’estableix, per aquesta raó, una nova dialèctica entre abstracció i figuració dins un marc plenament metafísic. Aquest diàleg que continuament emergeix de l’obra d’Àngel Jové, pot anar cap a vies de representació del tot diverses. En aquest cas s’enmarca dins una visió molt particular de l’art sacre; una peculiar “maternitat” plenament inserida dins aquest concepte metafísic al qual hem fet referència, on les formes i els objectes se’ns apareixen molt lentament, com a provinents d’una memòria ancestral que sempre té un cert i fascinant regust a mort. Francesc Gabarrell
• S.T
• Estructuración permanente
• Objecte eròtic
  Entre els anys 1971 i 1974, Coma Estadella sent la necessitat de sortir del pla i cercar la tercera dimensió en les seves obres, endinsant-se en un món objectual carregat d’una sensibilitat molt propera al Pop-Art, on la pintura limita amb l’escultura. Construeix, aíxi, un seguit de formes de fusta d’una esquematització tal que arriba a nivells propers a l’abstracció, les confronta sense problemes amb d’altres objectes trobats, els hi afegeix elements mòvils i les pinta amb un accentuat cromatisme pop. Tot plegat dóna com a resultat la sèrie anomenada Objectes eròtics, a la qual pertany aquesta peça, un nou pas en l’evolució personal de l’artista que no serà exposada de forma conjunta fins a l’any 1988. Carregats de rigor matemàtic, els Objectes eròtics acabant reduint els conceptes propers a l’escultura a un minimalisme sobri que ofereix a l’espectador dues confrontacions dialèctiques: una que fa referència als elements que ens recorden el cos humnà, racionalitzats i geometritzats, i l’altra relativa als objectes trobats, impossibles de distingir del que el propi artista ha dissenyat i construit per a l’ocasió, amb tota la intencionalitat i irònia que, sovint, desprén l’obra de Coma Estadella. El colors naturals de la fusta i de l’objecte s’alteren, com ja em dit, cap a colors molt propers al Pop-Art, però impregnats d’una gran sobrietat per a que res destorbi el perfeccionisme que domina tot el conjunt, aquella sensació d’obra acabada, estudiada i estructurada fins a l’últim detall, i on res queda a l’atzar. Aquest "Objecte eròtic" ingressa als fons del Museu d’Art Jaume Morera com a conseqüència de l’atorgament del Premi Medalla Morera 1982 a Albert Coma Estadella, l’any en què el guardo iniciava una nova singladura en la qual es deixa de premiar una sola obra i es passa a reconeixer, explicitament, una trajectòria i significació consolidades dins l’àmbit artístic lleidatà, i una important projecció exterior. Francesc Gabarrell
• Retrat de Jaume Morera
• Retrat de Jaume Nadal
• Vista del Canyeret
• Vista del Canyeret
• El bufón
• Testamento de Isabel la Católica
• Paisatge (Àger)
• Retrato de Carlos de Haes
• Paisatge (Ager)
• Labor
• Garbes
  El paisatge és el protagonista indiscutible en l’obra de Josep Benseny, és el motiu inspirador i el medi plàstic on pot desenvolupar lliurement tot el seu temperament vehement i fort caràcter. Les solucions pictòriques que hi aplica en vinculen a les tendències postimpressionistes que presidien la pintura de paisatge en aquells moments, única forma de pintura relativament moderna acceptada per la societat franquista. Al bell mig de tants retrats, natures mortes i paisatges pintorescos que omplien els certàmens oficials, però, el dramatisme amb què molts cops afronta el tema, com a reflex de les pròpies emocions, l’apropen, també, a l’expressionisme i al romanticisme, singularitzant la seva obra per sobre de la resta. "Garbes" fou presentada per primera cop en l’exposició pòstuma que el Cercle de Belles Arts de Lleida li dedicà l’any de la seva mort, el 1952, sota el títol de "Garvillas (Lérida)", i data, segons consta en el catàleg de la mostra, de l’any 1951. Es tracta, com en la majoria de les seves obres d’aquest període, d’un dels innumerables paisatges que envolten la ciutat de Lleida, sens dubte els millors testimonis del protagonisme que la llum assoleix en la paleta de Benseny després de la guerra. Si, inicialment, el cel i el moviment dels núvols esdevenen els protagonistes destacats de les pintures de Benseny —d’aquí l’aplicació del mot romanticisme quan es defineix l’aspecte tempestuós del conjunt— poc a poc l’artista adopta una paleta cada cop més càlida, amb un predomini evident dels ocres i taronges, i que, en la seva darrera època, alguns autors defineixen com a expressivament lumínica. Com en el cas d’aquesta peça, el cel perd protagonisme respecte la terra, i el moviment dels núvols ha estat substituït per les línies de les garbes de blat o, en altres pintures, pel moviment del vent sobre els sembrats, les roderes o els marges dels camins, arribant, fins i tot, a una certa deformació de la visió general de l'obra. Es tracta, en definitiva, de sotmetre constantment la pintura a l’estat d’ànim de l’artista, a una espiritualitat sempre present, reflex del subjectivisme visceral que emana del pintor. Certament, Benseny no traspassà mai els límits d’un art lligat a la idea de realitat i resolt en termes plenament figuratius. En el seu cas, però, la lluita contra el traspàs mimètic del paisatge al quadre fou constant, i propugnà el paper de l’emoció artística i de la pròpia expressió de la personalitat. Així, doncs, si bé la línia de treball queda perfectament delimitada, una mort prematura planteja el dubte sobre com hagués pogut madurar la seva obra a l’empara de les tendències sorgides al llarg de la dècada dels cinquanta, que suposen, certament, un trencament amb la cultura artística del primer franquisme. Francesc Gabarrell
• La retirada de Vitoria (boceto)
• Estació
• Encendiendo el gas
• Guadarrama (Picos de la Najarra)
• Arroyo
• Baturro
• Pelando patatas
• El seu món
• Retrat
• Retrat de dona
• Autorretrato
• Mesa de consejo
• Redola de Sant Joan
• Pastor moro
  L’obra de Viladrich se situa tècnicament molt a prop dels artistes que cercaven els seus models en els pintors italians primitius (renaixentistes), seguint l’estel·la d’allò que feren els prerafaelites. En el seu cas, però, a partir d’una galeria de personatges molt més propers, sorgits de la pagesia de Lleida o de la Franja de Ponent, especialmet de Fraga,el lloc on s'instal·la un cop retornà de la seva estada a París, com a conseqüència de l’esclat de la guerra. El gust pel realisme i el detall minuciós presents en els seus retrats de temàtica folkòrica i costumista, gairebé etnogràfica, elaborats en un estil arcaic o primitiu, provocaren una barreja molt suggerent entre el simbolisme que els impregnava i els trets propis de la pintura regionalista del moment, fascinada per la elaboració de “tipus” de personatges representatius d’una cultura i un territori concret. Seguint aquesta preocupació, entre els anys 1932 i 1933 Viladrich s'instal·la a Tetuan, la capital del protectorat espanyol del Marroc,convidat pel califa Muley Hassan Ben el-Mehdi, per pintar una sèrie sobre els oficis del món àrab. Fou el primer pintor occidental en endinsar-se a l’interior de l’esmentat protectorat. “Desde hace mucho tiempo tenía el proyecto de exaltar el trabajo de los nobles oficios. En ningún sitio quizá como en la zona de nuestro protectorado de Marruecos se encuentran tipos de artesanos y artífices. Realizado mi proyecto he dejado Tetúan con mucha amargura (...) Me pareció Tetúan la supervivencia del mundo musulman que en Andalucia en sueños uno imagina. Ahora he pasado los dos años más felices de mi vida como hombre y como artista, porque allí encontré cordiales y francas amistades además de magníficos modelos, y frecuentando los barrios de herreros, tejedores, tontoreros, comerciantes, etc.”. Així descrivia el propi Viladrich el seu treball pictòric en terres marroquines, on pinta un total de 30 quadres d’oficis i de temes sefardites: 20 obres de la primera i 10 de la segona, totes impregnades del gust pel realisme i el detall minuciós tan característic de la seva obra. En el cas del oficis, però, és fa més evident que mai l’atracció del pintor cap a una temàtica quasi etnogràfica, i una forta fascinació per l’elaboració de tipus de personatges representatius d’una cultura i un territori concrets. Tot el conjunt es mostrà per primer cop en una exposició a la Junta de Serveis Municipals de Tetuan l’any 1934, inaugurada pel president de la República Espanyola aprofitant una visita al protectorat, i estava presidida per un retrat del califa que realitzà el mateix Miquel Viladrich. Jesús Navarro / Francesc Gabarrell
• Zapatero moro
  L’obra de Viladrich se situa tècnicament molt a prop dels artistes que cercaven els seus models en els pintors italians primitius (renaixentistes), seguint l’estel·la d’allò que feren els prerafaelites. En el seu cas, però, a partir d’una galeria de personatges molt més propers, sorgits de la pagesia de Lleida o de la Franja de Ponent, especialmet de Fraga,el lloc on s'instal·la un cop retornà de la seva estada a París, com a conseqüència de l’esclat de la guerra. El gust pel realisme i el detall minuciós presents en els seus retrats de temàtica folkòrica i costumista, gairebé etnogràfica, elaborats en un estil arcaic o primitiu, provocaren una barreja molt suggerent entre el simbolisme que els impregnava i els trets propis de la pintura regionalista del moment, fascinada per la elaboració de “tipus” de personatges representatius d’una cultura i un territori concret. Seguint aquesta preocupació, entre els anys 1932 i 1933 Viladrich s'instal·la a Tetuan, la capital del protectorat espanyol del Marroc,convidat pel califa Muley Hassan Ben el-Mehdi, per pintar una sèrie sobre els oficis del món àrab. Fou el primer pintor occidental en endinsar-se a l’interior de l’esmentat protectorat. “Desde hace mucho tiempo tenía el proyecto de exaltar el trabajo de los nobles oficios. En ningún sitio quizá como en la zona de nuestro protectorado de Marruecos se encuentran tipos de artesanos y artífices. Realizado mi proyecto he dejado Tetúan con mucha amargura (...) Me pareció Tetúan la supervivencia del mundo musulman que en Andalucia en sueños uno imagina. Ahora he pasado los dos años más felices de mi vida como hombre y como artista, porque allí encontré cordiales y francas amistades además de magníficos modelos, y frecuentando los barrios de herreros, tejedores, tontoreros, comerciantes, etc.”. Així descrivia el propi Viladrich el seu treball pictòric en terres marroquines, on pinta un total de 30 quadres d’oficis i de temes sefardites: 20 obres de la primera i 10 de la segona, totes impregnades del gust pel realisme i el detall minuciós tan característic de la seva obra. En el cas del oficis, però, és fa més evident que mai l’atracció del pintor cap a una temàtica quasi etnogràfica, i una forta fascinació per l’elaboració de tipus de personatges representatius d’una cultura i un territori concrets. Tot el conjunt es mostrà per primer cop en una exposició a la Junta de Serveis Municipals de Tetuan l’any 1934, inaugurada pel president de la República Espanyola aprofitant una visita al protectorat, i estava presidida per un retrat del califa que realitzà el mateix Miquel Viladrich. Jesús Navarro / Francesc Gabarrell
• Aguadora mora
  L’obra de Viladrich se situa tècnicament molt a prop dels artistes que cercaven els seus models en els pintors italians primitius (renaixentistes), seguint l’estel·la d’allò que feren els prerafaelites. En el seu cas, però, a partir d’una galeria de personatges molt més propers, sorgits de la pagesia de Lleida o de la Franja de Ponent, especialmet de Fraga,el lloc on s'instal·la un cop retornà de la seva estada a París, com a conseqüència de l’esclat de la guerra. El gust pel realisme i el detall minuciós presents en els seus retrats de temàtica folkòrica i costumista, gairebé etnogràfica, elaborats en un estil arcaic o primitiu, provocaren una barreja molt suggerent entre el simbolisme que els impregnava i els trets propis de la pintura regionalista del moment, fascinada per la elaboració de “tipus” de personatges representatius d’una cultura i un territori concret. Seguint aquesta preocupació, entre els anys 1932 i 1933 Viladrich s'instal·la a Tetuan, la capital del protectorat espanyol del Marroc,convidat pel califa Muley Hassan Ben el-Mehdi, per pintar una sèrie sobre els oficis del món àrab. Fou el primer pintor occidental en endinsar-se a l’interior de l’esmentat protectorat. “Desde hace mucho tiempo tenía el proyecto de exaltar el trabajo de los nobles oficios. En ningún sitio quizá como en la zona de nuestro protectorado de Marruecos se encuentran tipos de artesanos y artífices. Realizado mi proyecto he dejado Tetúan con mucha amargura (...) Me pareció Tetúan la supervivencia del mundo musulman que en Andalucia en sueños uno imagina. Ahora he pasado los dos años más felices de mi vida como hombre y como artista, porque allí encontré cordiales y francas amistades además de magníficos modelos, y frecuentando los barrios de herreros, tejedores, tontoreros, comerciantes, etc.”. Així descrivia el propi Viladrich el seu treball pictòric en terres marroquines, on pinta un total de 30 quadres d’oficis i de temes sefardites: 20 obres de la primera i 10 de la segona, totes impregnades del gust pel realisme i el detall minuciós tan característic de la seva obra. En el cas del oficis, però, és fa més evident que mai l’atracció del pintor cap a una temàtica quasi etnogràfica, i una forta fascinació per l’elaboració de tipus de personatges representatius d’una cultura i un territori concrets. Tot el conjunt es mostrà per primer cop en una exposició a la Junta de Serveis Municipals de Tetuan l’any 1934, inaugurada pel president de la República Espanyola aprofitant una visita al protectorat, i estava presidida per un retrat del califa que realitzà el mateix Miquel Viladrich. Jesús Navarro / Francesc Gabarrell
• Médico moro
  L’obra de Viladrich se situa tècnicament molt a prop dels artistes que cercaven els seus models en els pintors italians primitius (renaixentistes), seguint l’estel·la d’allò que feren els prerafaelites. En el seu cas, però, a partir d’una galeria de personatges molt més propers, sorgits de la pagesia de Lleida o de la Franja de Ponent, especialmet de Fraga,el lloc on s'instal·la un cop retornà de la seva estada a París, com a conseqüència de l’esclat de la guerra. El gust pel realisme i el detall minuciós presents en els seus retrats de temàtica folkòrica i costumista, gairebé etnogràfica, elaborats en un estil arcaic o primitiu, provocaren una barreja molt suggerent entre el simbolisme que els impregnava i els trets propis de la pintura regionalista del moment, fascinada per la elaboració de “tipus” de personatges representatius d’una cultura i un territori concret. Seguint aquesta preocupació, entre els anys 1932 i 1933 Viladrich s'instal·la a Tetuan, la capital del protectorat espanyol del Marroc,convidat pel califa Muley Hassan Ben el-Mehdi, per pintar una sèrie sobre els oficis del món àrab. Fou el primer pintor occidental en endinsar-se a l’interior de l’esmentat protectorat. “Desde hace mucho tiempo tenía el proyecto de exaltar el trabajo de los nobles oficios. En ningún sitio quizá como en la zona de nuestro protectorado de Marruecos se encuentran tipos de artesanos y artífices. Realizado mi proyecto he dejado Tetúan con mucha amargura (...) Me pareció Tetúan la supervivencia del mundo musulman que en Andalucia en sueños uno imagina. Ahora he pasado los dos años más felices de mi vida como hombre y como artista, porque allí encontré cordiales y francas amistades además de magníficos modelos, y frecuentando los barrios de herreros, tejedores, tontoreros, comerciantes, etc.”. Així descrivia el propi Viladrich el seu treball pictòric en terres marroquines, on pinta un total de 30 quadres d’oficis i de temes sefardites: 20 obres de la primera i 10 de la segona, totes impregnades del gust pel realisme i el detall minuciós tan característic de la seva obra. En el cas del oficis, però, és fa més evident que mai l’atracció del pintor cap a una temàtica quasi etnogràfica, i una forta fascinació per l’elaboració de tipus de personatges representatius d’una cultura i un territori concrets. Tot el conjunt es mostrà per primer cop en una exposició a la Junta de Serveis Municipals de Tetuan l’any 1934, inaugurada pel president de la República Espanyola aprofitant una visita al protectorat, i estava presidida per un retrat del califa que realitzà el mateix Miquel Viladrich. Jesús Navarro / Francesc Gabarrell
• Calderero moro
  L’obra de Viladrich se situa tècnicament molt a prop dels artistes que cercaven els seus models en els pintors italians primitius (renaixentistes), seguint l’estel·la d’allò que feren els prerafaelites. En el seu cas, però, a partir d’una galeria de personatges molt més propers, sorgits de la pagesia de Lleida o de la Franja de Ponent, especialmet de Fraga,el lloc on s'instal·la un cop retornà de la seva estada a París, com a conseqüència de l’esclat de la guerra. El gust pel realisme i el detall minuciós presents en els seus retrats de temàtica folkòrica i costumista, gairebé etnogràfica, elaborats en un estil arcaic o primitiu, provocaren una barreja molt suggerent entre el simbolisme que els impregnava i els trets propis de la pintura regionalista del moment, fascinada per la elaboració de “tipus” de personatges representatius d’una cultura i un territori concret. Seguint aquesta preocupació, entre els anys 1932 i 1933 Viladrich s'instal·la a Tetuan, la capital del protectorat espanyol del Marroc,convidat pel califa Muley Hassan Ben el-Mehdi, per pintar una sèrie sobre els oficis del món àrab. Fou el primer pintor occidental en endinsar-se a l’interior de l’esmentat protectorat. “Desde hace mucho tiempo tenía el proyecto de exaltar el trabajo de los nobles oficios. En ningún sitio quizá como en la zona de nuestro protectorado de Marruecos se encuentran tipos de artesanos y artífices. Realizado mi proyecto he dejado Tetúan con mucha amargura (...) Me pareció Tetúan la supervivencia del mundo musulman que en Andalucia en sueños uno imagina. Ahora he pasado los dos años más felices de mi vida como hombre y como artista, porque allí encontré cordiales y francas amistades además de magníficos modelos, y frecuentando los barrios de herreros, tejedores, tontoreros, comerciantes, etc.”. Així descrivia el propi Viladrich el seu treball pictòric en terres marroquines, on pinta un total de 30 quadres d’oficis i de temes sefardites: 20 obres de la primera i 10 de la segona, totes impregnades del gust pel realisme i el detall minuciós tan característic de la seva obra. En el cas del oficis, però, és fa més evident que mai l’atracció del pintor cap a una temàtica quasi etnogràfica, i una forta fascinació per l’elaboració de tipus de personatges representatius d’una cultura i un territori concrets. Tot el conjunt es mostrà per primer cop en una exposició a la Junta de Serveis Municipals de Tetuan l’any 1934, inaugurada pel president de la República Espanyola aprofitant una visita al protectorat, i estava presidida per un retrat del califa que realitzà el mateix Miquel Viladrich. Jesús Navarro / Francesc Gabarrell
• Tejedor moro
  L’obra de Viladrich se situa tècnicament molt a prop dels artistes que cercaven els seus models en els pintors italians primitius (renaixentistes), seguint l’estel·la d’allò que feren els prerafaelites. En el seu cas, però, a partir d’una galeria de personatges molt més propers, sorgits de la pagesia de Lleida o de la Franja de Ponent, especialmet de Fraga,el lloc on s'instal·la un cop retornà de la seva estada a París, com a conseqüència de l’esclat de la guerra. El gust pel realisme i el detall minuciós presents en els seus retrats de temàtica folkòrica i costumista, gairebé etnogràfica, elaborats en un estil arcaic o primitiu, provocaren una barreja molt suggerent entre el simbolisme que els impregnava i els trets propis de la pintura regionalista del moment, fascinada per la elaboració de “tipus” de personatges representatius d’una cultura i un territori concret. Seguint aquesta preocupació, entre els anys 1932 i 1933 Viladrich s'instal·la a Tetuan, la capital del protectorat espanyol del Marroc,convidat pel califa Muley Hassan Ben el-Mehdi, per pintar una sèrie sobre els oficis del món àrab. Fou el primer pintor occidental en endinsar-se a l’interior de l’esmentat protectorat. “Desde hace mucho tiempo tenía el proyecto de exaltar el trabajo de los nobles oficios. En ningún sitio quizá como en la zona de nuestro protectorado de Marruecos se encuentran tipos de artesanos y artífices. Realizado mi proyecto he dejado Tetúan con mucha amargura (...) Me pareció Tetúan la supervivencia del mundo musulman que en Andalucia en sueños uno imagina. Ahora he pasado los dos años más felices de mi vida como hombre y como artista, porque allí encontré cordiales y francas amistades además de magníficos modelos, y frecuentando los barrios de herreros, tejedores, tontoreros, comerciantes, etc.”. Així descrivia el propi Viladrich el seu treball pictòric en terres marroquines, on pinta un total de 30 quadres d’oficis i de temes sefardites: 20 obres de la primera i 10 de la segona, totes impregnades del gust pel realisme i el detall minuciós tan característic de la seva obra. En el cas del oficis, però, és fa més evident que mai l’atracció del pintor cap a una temàtica quasi etnogràfica, i una forta fascinació per l’elaboració de tipus de personatges representatius d’una cultura i un territori concrets. Tot el conjunt es mostrà per primer cop en una exposició a la Junta de Serveis Municipals de Tetuan l’any 1934, inaugurada pel president de la República Espanyola aprofitant una visita al protectorat, i estava presidida per un retrat del califa que realitzà el mateix Miquel Viladrich. Jesús Navarro / Francesc Gabarrell
• El abuelo
• Pinxit (perfil con barretina)
• Paisatge de Lleida
• Paisatge amb castell
• Retrat de Maria I Tudor
• Àngel escalfant-se
• Monsieur Pierre de Gendre
• Retrat
• Paisatge amb clar de lluna
• Retrat
• Retrat del fill de Joseph Ferriz Retrat
• Crist a la Creu