Recursos · Informes · CONSTEL·LACIONS

Delante del espejo

Valenciana

L'escalier du bar

En el Luxemburgo

Madame X

Charlotte Wiehe

Las dos amigas

Cupletista

Cabeza decorativa

En la biblioteca

Del Rif

Emblema

Apunte / Modelo de sombrero

Conversación / De fiesta

Croquis / Elegance

Jardí d'hivern

En Longchamp

Le manteau bleu

L’any 1900 Gosé deixa Barcelona i s’instal·la a París, deixant darrera una etapa estilística definida per realisme dels seus dibuixos de temàtica social. Seguint els pasos d’altres artistes de la seva generació, Gosé cerca noves possibilitats econòmiques i socials per a desenvolupar la seva activitat de dibuixant i il•lustrador en el centre cosmopolita de l’art europeu. Inicialment es decantà per practicar el gènere de les anomenades “espanyolades” —gènere de moda en el París d’inicis del segle XX que tenia per motiu les balladores de flamenc—, la qual cosa li permet encetar les seves col·laboracions amb les revistes satíriques parisenques. Aviat, però, reorientarà la seva mirada cap a les dones de vida alegre, a la protitució, a la seva clientela, en una actitud no exempta de certa denuncia i crítica. Però els seus dibuixos, que parteixen de pressuposits realistes, contràriament als d’altres il·lustradors del moment, no es basen en la deformació, sinó en l’estilització i la síntesi. La assimilació de la composició japonesa en diagonal, l’equilibri entre zones plenes i buides, entre els blancs i els negres, l’economia de colors i un refinament en el traç de les línies van conformant un estil pròpi que l’anirà singularitzant. A partir de 1907, Gosé amb les millors revistes modernistes d’Europa alhora que alterna el seu treball d’il·lustrador amb les presentació de pintures, aquarel·les i dibuixos en exposicions individuals que li procuren gran èxit i reconeixement. A partir d’aquest moment Gosé es dedica a retratar el món del París elegant i frívol, tot abandonant els rastres realistes anterior, a partir d’un estil formalment esteticista i refinat vinculat molt directament al món de la moda femenina del París de la Belle Époque. El seu tema principal és el de la dona elegant que habita en el món del luxe i de la frivolitat, a cavall entre la prostitució encoberta i el món refinat i snob de l’alta societat. Un món que gràcies als seus dibuixos i il·lustracions arribarà a convertir-se ell mateix en un estereotipa través dels seus figurins de modes. En l’obra anomenada "Le manteau bleu" (el mantó bau), Gosé se centra en els cossos de les dues figures femenines, en el seu posat i en els seus vestits, d’unes textures aquarel·lades molt treballades, més que no pas en els seus rostres, absolutament inexpressius i d’una bellesa convencional. El refinat erotisme que planeja en aquesta escena incideix en la imatge popularitzada i, fins i tot, estereotipada d’un món pervers i decadent, no exempt dels prejudicis masculins de finals de segle. Jesús Navarro

Cabeza decorativa

La planta meravellosa / La flor preferida

Jugando con el gato

Croquis / Mujer recostada

Grand Prix / En las carreras.

Fémina / "Fencilla" (error de transcripció)

Bailadora andaluza / El mantón de Manila

En el boulevard

Agatha

Lulú / Cabeza decorativa (estudio de modelo)

Cabeza decorativa

Promenoir

A las carreras

Ariane

La Institutriz

Juventud

Napier Kowska

Artista de cafè-concert / Comediante

Modelo de sombrero

Estudiante / Mon ami (estudio)

Au Revoir

La novicia

Si be Morera es conegut fonamentalment pels seus paisatges d’alta muntanya, per les seves descripcions de paratges europeus i per la incorporació d’obres de temàtica marina, en els seus darrers anys de trajectòria artística es dedicà profusament a la realització d’estudis de racons de jardí, en els quals mostrà una gran preocupació pels efectes purament pictòrics i lumínics. Les obres corresponents a aquest tema mostren ja una visió més il•luminista, establerta a patir del joc entre les zones d’ombra i els raigs de llum que es filtren entre les fulles dels emparrats, tot proporcionant profunditat a les composicions. En aquest context i a partir de les mateixes solucions formals es presenta una derivació d’aquesta producció, que darrerament ha estat relacionada amb una certa sensibilitat simbolista. Fugint ja de les grans vistes i representacions de la natura, Morera insereix en aquests racons de jardí figures de monges, novícies i nenes, que, en alguns casos, assoleixen un protagonisme temàtic molt accentuat. El decadentisme que impregna aquestes composicions, hereu de les arrels del romanticisme presents en tota l’obra de Morera, es manifesta més obertament i en una direcció clarament intimista. Tot plegat, el conjunt d’aquesta obra ens parla d’un Morera més alliberat de la rigidesa de les seves composicions paisatgístiques, etapa que es perllongarà fins al final de la seva vida. Jesús Navarro