Informes

Recursos

• Bermejo, Karmelo
  Tot i néixer a Màlag, Karmelo Bermejo viu i treballa a Bilbao. Allà es llicdncia en Belles Arts l'any 2006 (Universitat del País Basc). Des de la ironia o el cinisme, l'artista duu a terme diverses accions encaminades a donar visibilitat i a qüestionar els mecanismes que articulen el capitalisme. El seu posicionament crític no va encaminat a enderrocar el sistema econòmic vigent, sinó que treballa des de la consciència del triomg de la política de mercat, lluny de postulats utòpics i d'organismes optimistes. El seu treball en ocasions ratlla el nihilisme, però no s'hi precipita; encara hi ha marge per subvertir el sistema, no des de discursos redemptors que confien en l'art com a via per transformar i oxigenar la societat, sinó mitjançant el sabotatge i el malbaratament dels recursos. Entre les seves exposicions individuals destaquen "Ostentación y gasto improductivo (Centro Cultural Montehermosos, Vitòria, 2007), "Geist" (El Ojo Atómico, Madrid, 2006) i la celebrada a la Galeria Marlborough amb motiu del Premi de Fotografia El Cultural del Mundo (Madrid, 2006). Entre les seves exposicions col·lecctives cal remarcar "No future" (Bloomberg Space, Londres, 2007), "Artefactos y Decibelios" (Can Felipa, Barcelona, 2007), "Málagacrea" ( Centro de Arte Contemporaneo de Malaga, Màlaga, 2006) i "Entornos próximos" (Artium, Vitòria, 2006). Ha rebut els premis Injuve (2007), la beca Intermediae (2007), el premi Adquisición del Museu de Pollença (2007) i Ayudas a la Crecaión del Centro Cultural Montehermoso (2006). Glòria Picazo
• Vázquez, Josef
  Fill de Bartolomé Vázquez, Josef (també José) nasqué a Còrdova, però la seva família es traslladà aviat a Madrid. Vázquez va estudiar a l'Acadèmia de San Fernando, institució de la que en fou nombrat acadèmic de mèrit l'any 1799. Com el seu pare, va dominar la talla dolça i el gravat de punts. Va col·laborar a la "Compañía para el grabado de los cuadros del rey de España". A més de la reproducció de pintures, també elaborà làmines de devoció, així com alguns retrats i il·lustracions de llibres. Entre aquestes es poden destacar els gravats per a diversos catàlegs de vestimenta que es van publicar a les darreries del segle XVIII i principis del XIX, amb força èxit entre el públic de l'època, com la "Colección general de los trages que en la actualidad se usan en España" o la "Colección general de los trages que usan actualmente todas las naciones del mundo descubierto", també coneguda com la "'Historia de los trages que todas las naciones del mundo usan actualmente por D. T. V." Font: Enciclopèdia del Museo del Prado
• Basurama
  El col·lectiu Basurama va néxier a l'Escola d'Arquitectura de Madrid l'any 2001 com una iniciativa més d'un grup informe d'estudiants. Durant tres anys va desenvolupar les seves acrivitats gairebé exclusivament en aquell espai sota el format de festival. A poc a poc aquest format va anar evolucionant i ampliant-se fins que va necessitar sortir de l'àmbit universitari. L'any 2004, amb la seva primera exposició en un centre cultural, el col·lectiu es va consolidar i va començar a obrir definitvament el seu àmbit d'estudi i actuació, tot cercant la manera d'establir-se com una plataforma pluridisciplinar on diferents personatges de l'entramat social entren en contacte i treballen junts. Basurama ha realizat activitats en diferents llocs, com Brussel·les, Sant Sebastià, Sao Paulo, Linz, Caraques, Palma de Mallorca, Bogotà o Valdemoro, i té la seva base a Madrid. Actualment el col·lectiu el conformen Yago Bouzada Biorrun, Benjamín Castro Terán, Albert Nanclares da Veiga, Juan López-Aranguren Blázquez, Ruben Lorenzo Montero, Manuel Polanco Perez-Llantada, Pablo Rey Mazón i Miguel Rodríguez Cruz. Glòria Picazo
• Arregui, Manu
  Llicenciat en Belles Arts per la Universitat del País Basc en l'especialitat d'audiovisuals. L'any 2001 Manu Arregi realitza el taller Arte&Electricidad a Arteleku i el 2003 participa a Internacional Studio & Curatorial Program, Artist in Nova York. Entre les seves exposicions individuals es pot destacar "Sed de infinito" (Centro Cultural Montehermoso, Vitòria, 2007), "Un impulso lírico del alma" (Espacio AV, Murcia, 2007) i "On my Own" (Fundación BilbaoArte, Bilbao, 2003), i ha participat en exposicions col·lectives a ARCO 2008, Museu Guggenheim (2007) i MUSAC (2007). L'any 2002 va rebre la Beca d'Arts Plàstiques de la Fundación Marcelino Botín i el 2006 la Menció d'Honor de Generaciones 2006 de Caja Madrid. Glòria Picazo
• Moliné, Gerard
  Gerard Moliné és disenyador industrial per l'Escola Superior de Disseny Elisava. Actualment desenvolupa el seu treball en el seu propi estudi: Estudimoliné, tot i que també ha estat cofundador de l'estudi Azuamoliné, juntament amb Martín Ruiz de Azúa (2003-2006), i profesor a distància del GSD a la Universitat Politècnica de Catalunya (2005-2006). Col·labora amb diferents empreses i institucions i duu a terme un treball de disseny experimental que s'ha mostrat en diferents exposicions i publicacions. Entre altres premis ha rebut la Medalla ADI FAD 2002 i els premis Expohogar Regalo 2005, Top Nominated INDEX 2005, Expohogar Regalo 2006 i el premi Delta Plata 07. Font: gerardmoline.com
• MP & MP Rosado
  Miguel Pablo i Manuel Pedro Rosado són dos germans bessons que treballen conjuntament sota el nom de MP & MP Rosado. De les seves exposicions individuals cal destacar Workroom, a la Galería Ouadrado Azul de Porto, Portugal (2004); Ventanas iluminadas, al Centro Andaluz de Arte Contemporáneo de Sevilla (2005); Limbo, al Centre d'Art Santa Monica de Barcelona (2005), i la seva darrera exposició a la Galería Pepe Cobo de Madrid (2006). Entre les seves exposicions co·lectives podem remarcar Nuevos proyectos, New projects, a la Fundación NMAC, Montenmedio Arte Contemporáneo (2003); Futureways, De Vlesshal, Middelburg, Holanda (2002), i Dua:tránsits i encreuaments per la historia de I'art, al Centre d'Art la Panera de Lleida (2005). Glòria Picazo
• Miralda Bou, Antoni
  Antoni Miralda és un artista multidisciplinar, una figura destacada de l'avantguarda artística de les últimes dècades. Format a l'Escola Tèxtil de Terrassa, al Centre d'Estudis Pedagògics de Sèvres i a l'Institute of Contemporary Art de Londres (1964), va viatjar per París i Nova York, i l'any 1978 se li va concedir una beca Juan March per assistir al Center of Advanced Visual Studies i a l'MIT. A aquesta beca la van seguir una beca del Comité Conjunto para Asuntos Culturales (1981) i del Council on the Arts (1984). Interessat en l'experimentació amb la fotografia, cinema, escultura, els frottages-collages, cartells, mobles o pintura mural, entre d'altres, les seves primeres obres tenien un marcat caràcter objectual de ressonàncies pacifistes; mentre que als anys 70 es va introduir a l'àmbit de les tècniques mixtes i el happening i cap a finals del segle XX les seves propostes derivaren vers la idea d'art comestible. Els projectes de Miralda, un dels primers artistes que escapen de l'espai opressiu de l'estudi i del museu, acostumen a desenvolupar-se en espais aliens als circuits convencionals de l'art, al llarg de períodes notablement extensos de temps i sovint necessitats de la presència de col·laboradors i de la cooperació de l'espectador. Font: Viquipèdia
• Monleón y Torres, Rafael
  Rafael Monleón fou un polifacètic artista d'origen valencià. Fill de l'arquitecte Sebastián Monleón, primer fou pilot nàutic i va viatjar per Europa abans de ser alumne de Carlos de Haes i Rafael Montesinos. De primer moment es va dedicar, gairebé exclusivament, a la pintura de marines, representant sobretot ports de la costa valenciana. Va participar habitualment en les exposicions nacionals de Belles Arts entre els anys 1864 i 1899 (Medalla de tercera classe els anys 1871 i 1881). L'any 1869 viatja al nord de França i a Bruges, on té l'oportunitat de ser deixeble de Juan Pablo Clays i conèixer de prop als gravadors belgues de l'època, especialment Louis Allemand, per endisar-se en la tècnica de l'aiguafort. El 1870 fou nomenat pintor del Ministeri de Marina i del Museu Naval, on es responsabilitzà de la reorganització científica de la institució i de l'elaboració del catàleg de la seva col·lecció. Monleón fou un reconegut arqueòleg naval, comissionat del govern per l'estudi i l'elaboració dels plànols i construcció del vaixell Santa María pels actes commemoratius del quart centenari del descobriment d'Amèrica. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
• Espina y Capó, Juan
  Pintor i gravador espanyol, especialitzat en el gènere de paisatge. Els primers passos de la seva formació els realitzà a Madrid fins que l'any 1863 es va traslladar a París, on va entrar en contacte amb els nous corrents pictòrics francesos. Al seu retorn a Madrid va continuar els estudis a l'Escola Especial de Pintura, Escultura i Gravat, on es va convertir en deixeble del paisatgista Carlos de Haes. L’any 1872 es va instal·lar durant tres anys a Roma com a pensionat, per posteriorment tornar a París i viatjar per Europa i el nord d'Àfrica. Va enviar les seves obres a nombroses exposicions nacionals de Belles Arts i és considerat un dels grans mestres del paisatgisme espanyol del segle XIX. Als seus paisatges es revela una visió atenta de la realitat i un interès especial en el tractament del color, ple de vigor i entusiasme, sense descuidar els valors compositius. Va utilitzar una tècnica minuciosa al servei d'un llenguatge realista on la valoració de l'ambient i el tractament lumínic el fan hereu de l'Escola de Barbizon. Paral·lelament, Espina va ser membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, delegat d'Espanya a les Exposicions Internacionals de Berlín (1866), Viena (1892) i Chicago (1893), representant d'Espanya a les Exposicions de Suècia i Noruega (1890) i organitzador del primer Saló de Tardor de Madrid i del Certamen d'Art Espanyol a Sant Petersburg. A més, també fou fundador de l'Associació de Pintors i Escultors de Madrid, entitat de la que també va ser secretari i membre d'honor. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
• Jiménez Fernández, José
  Pintor madrileny i germà del també pintor Federico Jiménez Fernández, va iniciar la seva formació artística l'any 1861 de la mà de Carlos de Haes a l'Escola Superior de Pintura de l'Acadèmia de Sant Fernanado de Madrid. L'any 1864 va assistir per primera vegada a una Exposició Nacional, presentant quatre paisatges dels voltants de Madrid que el feren mereixedor d'una menció honorífica especial i del prestigi que un d'ells passés a formar part de la col·lecció del Museo del Prado. L'any 1865 va viatjar a París, on va pintar uns paistages que, en retornar a Espanya l'any 1867, presenta a l'Exposició Nacional. Un d'ells, Paisaje de las Cercanias de París, va aconseguir una menció honorífica i fou adquirit per l'Estat. Tres anys després de la seva mort —prematura, l'any 1873, quan comptava 27 anys— se li va realitzar una exposició-homenatge a l'Exposició Nacional de 1876. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
• Franco Cordero, José
  Pintor espanyol d'origen andalús, va estudiar a l'Escola de Belles Arts de Santa Isabel de Hungría de Sevilla i a la de San Fernando de Madrid. Fou deixeble de José Jiménez Aranda i es va especialitzar en pintura de costums i paisatge. Va participar a les exposicions nacionals de belles arts de 1878, 1881 i 1892, obtenint una tercera medalla per un paisatge presentat a aquesta darrera edició. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
• Charles Pardell, Francesc
  Francesc Charles Pardell es va formar en dibuix i pintura al costat de Justo Almela. Als disset anys formà part del col·lectiu "Studi d'Art", juntament amb Antoni G. Lamolla, Leandre Cristòfol, Josep Tufet i Josep Sanàbria. Arran de la Guerra Civil deixa la pràctica artística fins als anys 40, quan es reintegra al circuit expositiu local i participà activament en la fundació del Cercle de Belles Arts. L'any 1947 es trasllada a Barcelona, on es dedicà íntegrament a la producció pictòrica. Treballà especialment l'aquarel·la i la pintura a l'oli, elaborant paisatges i marines amb una clara tendència impressionista on destaca, per sobre de tot, la potència del color i la pinzellada. Juan Manuel Nadal Gaya
• Renes, Fernando
  Fernando Renes viu i treballa a Nova York. Llicenciat en Belles Arts per la Universidad Complutense de Madrid I'any 1994, prosseguí els seus estudis a la International Studio & Curatorial Program de Nova York (2003). Entre les seves exposicions més significatives destaca la realitzada al Centro de Arte Caja de Burgos I'any 2004. Aquell mateix any publicà el llibre Dibujos caseros-Homemade Drawings per l'Asociación Cultural Belleza Infinita. Glòria Picazo
• Peñafiel, Javier
  Javier Peñafiel viu i treballa a Barcelona. L'any 2004 va presentar una important mostra individual al Museu Pablo Serrano de la seva ciutat natal. Aquell mateix any va dur a terme una série d'intervencions a I'espai públic, com van ser Ausencia pública, pensada especialment per a CaixaForum de Barcelona i Inicio, amb caracter permanent a Candanchú-Somport, al Pirineu aragonès. L'any següent va preparar la instal·lació permanent Soledad en conversación al carrer Enric Granados de Barcelona, com a homenatge a aquest músic. Ha realitzat tres publicacions especials dins la col·lecció Cru de Figueres. Glòria Picazo
• Mont, Miquel
  Des de fa més de 15 anys Miquel Mont viu i treballa a París. Aquest artista mostra en la seva obra la influència de l'última avantguarda francesa (Supports-Surfaces, BMPT) en el sentit de la importància que dóna al rigor del procés analític sistematitzat. Altres referències per al seu treball van des del injustament oblidat Larry Poons, a Olivier Mosset o Blinky Palermo. L'any 2003 va exposar a la Galeria Thaddaeus Ropac de Salzburg, a la Galeria Le Sous-Sol de París (Le Cabinet des Dessins), a Le Pavillon, Pantin, (Collage Mural II) a França així com al Centre Culturel Français de Milan (Transfert-Report). A Espanya ha exposat de manera individual a la Galeria Luis Adelantado de València, la Galeria dels Àngels de Barcelona, al Centre cultural "La Caixa" de Lleida, a la Galeria Ferran Cano de Palma de Mallorca i la galeria Trinter de Santiago de Compostela. Districte Cu4tro va exposar obra seva a Arco 2004. En el seu treball Mont no representa res més que la pintura: el color, el gest, la planitud, la trama, etc, són elements d'una pintura conceptual on les formes són conseqüència d'un procés sistemàtic d'acostament materialista a la pintura, sigui la trama modernista i la seva relació amb la famosa "planitud" greenberguiana, sigui el gest pictòric tractat a distància, o l'acumulació de substrats pictòrics, tota traça de subjectivitat està supeditada a aquesta aproximació objectiva i materialista del fet. Font: distrito4.com
• Congost Feliu, Carles
  Carles Congost és un artista visual llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona l'any 1994. Ha realitzat nombroses exposicions, tant individuals com col·lectives, a nivell nacional i internacional. En les seves peces utilitza diferents procediments visuals, com el vídeo, la fotografia, el dibuix o l'escultura. El seu treball s'ha associat amb el que s'ha anomenat "club culture" i que es caracteritza per una estètica inspirada en el món de la moda, la música, la publicitat, el vídeo o la fotografia. Les seves obres són relats que evoquen de manera irònica i sensual l'univers adolescent, reflexionant sobre la forja de la identitat, la incomunicació i el conflicte generacional que s'esdevé entre els joves i, fins i tot, entre els porpis artistes. A les seves obres analitza els codis de la cultura popular com a vehicles de construccions diferencials i com a formes hegemòniques de la subjectivitat. És considerat un descendent de la millor tradició de l'art conceptual català en el terreny de la videocreació, tot realitzant unes obres marcades per l'estètica retro, la ironia i l'espontaneïtat. En la seva trajectòria calen destacar les exposicions individuals "Country Girls" (2000) a l'Espai 13 de la Fundació Miró de Barcelona; "That`s my impression!" (2001) al Centro Andaluz de Arte Contemporáneo; "Popcorn Love" (2001) al Espacio Uno del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, “Un mystique determinado” (2003) a la Fundación Bilbao Arte o “Memorias de Arkaran” (2005) al Centre d`Art Santa Mònica de Barcelona. Col·lectivament ha mostrat el seu treball, entre d'altres, a “Spaces of desire” (1996) a la Transmission Gallery de Glasgow, "Transgeneric@s” (1998) al Koldo Mitxelena de Donosti, "Hypertronix"(1999) al EACC de Castellón, "Inter-zona" (2000) al Palau de la Virreina de Barcelona, "Big Sur (Arte Nuevo Español)" (2002) a l'Hamburguer Bahnhof de Berlín, “Video Invitational” (2003) a f a projects de Londres, “Bad Boys” (2003) en el marc de la 50ª Biennal de Venècia, “The Real Royal Trip... by the Arts” (2003) al PS1/ MOMA de Nova York i “Live” (2004) al Palais de Tokyo de París. Font: hamacaonline.net
• Cirugeda Parejo, Santiago
  Santiago Cirugeda és un arquitecte sevillà format a l'ESARQ (Universitat Internacional de Catalunya) que ha desenvolupat projectes arquitectònics, escrit articles i participat en diferents debats, taules rodones, congressos o biennals d'arquitectura. En l'àmbit de la realitat urbana aborda temes com l'arquitectura efímera, el reciclatge, les estratègies d'ocupació i intervenció urbana, la incorporació de pròtesis a edificis construïts o la participació ciutadana en els processos de presa de decisió sobre assumptes urbanístics. Es defineix com un arquitecte social, és a dir, intenta aprofitar els buits legals per a benefici de la comunitat. Les seves intervencions investiguen els marcs legals que ordenen la ciutat, desenvolupant protocols per a ser emprats per col.lectius o ciutadans, tant per millorar fragments urbans com per a desenvolupar projectes particulars que permetin solucionar una problemàtica habitacional concreta. Moltes de les "receptes urbanes" (www.recetasurbanas.net) que proposa com a "subversives" i "revolucionàries" passen per aprofitar les escletxes de les normatives municipals i urbanístiques, que permeten la instal·lació provisional d'elements i mobiliari a l'espai públic que no ha estat equipat per l'admistració, o bé de bastides i construccions en terrats per crear extensions d'habitatges que trobin solucions habitacionals en espais residuals pactats amb els veïns. El treball realitzat amb nombrosos col·lectius que treballen en àmbits urbans (hackers, urbanistes, activistes, arquitectes, etc.) ha resultat en la creació d'una xarxa anomenada "Arquitectures Col·lectives", basada tant en el treball i informació a base de trobades presencials com a través de plataformes digitals com www.colectivosenlared.org i www.arquitecturacolectivas.net. Font: Viquipèdia
• Ruiz de Azúa, Martín
  Martín Azúa s'ha convertit en tot un referent del disseny espanyol. Nascut a Vitòria, ha desenvolupat la major part de la seva carrera creativa a Barcelona, des d’on continua treballant actualment per a diferents empreses i on desenvolupa un treball d'experimentació i investigació que mostra en diferents exposicions que recorren el món: Barcelona, Milà, Londres, Berlín, París, Viena, Nova York, Tokyo, Pequín, etc. Museus tan importants com el MoMA de Nova York o el Vitra Design Museum han inclòs dissenys de Martín Azúa a les seves col·leccions. Professor a l'Escola Superior de Disseny Elisava (Barcelona), és llicenciat en Belles Arts en l'especialitat de Disseny per la Universitat de Barcelona, i també postgraduat en Arquitectura i Disseny de Muntatges Efímers per la Universitat Politècnica de Barcelona. Concep la seva àrea de treball com un valor intrínsec a l'objecte, no com un extra: el disseny necessita ser reflexiu i cuidat per a la seva optimització. Ha publicat en importants revistes i publicacions internacionals i obtingut un bon nombre de premis nacionals i internacionals. La seva obra va des de dissenys de tot tipus de productes: seients, lavabos, sabates, medalles (fou, juntament amb Gerard Moliné, el creador de les primeres medalles d’aigua per als Campionats del Món de Natació Barcelona 2003), etc, passant per packaging i el grafisme fins a arribar a projectes integrals d’interiorisme i espais. Malgrat l'amplitud del seu treball, tots els seus projectes destaquen per la sensibilitat i l'enorme creativitat que respiren. Podem destacar obres com la seva Casa Bàsica, que es troba dins de la col·lecció del MoMA de Nova York o el seu Om Chair, un seient molt peculiar o alguns dels seus recipients per a perfum, com el realitzat per a Women Secret (Perfum w'eau). Francesc Gabarrell
• Llena Font, Antoni
  Antoni Llena és —juntament amb Àngel Jové, Sílvia Gubern, Jordi Galí i Albert Porta (posteriorment conegut com a Zush i EVRU)— un dels pioners de l’art conceptual a Catalunya durant els inicis dels anys seixanta. Obres com ara les Escultures dissecades, l’Estel fugaç, Caspa o la sèrie de fotografies de l’acció realitzada a La Petite Gallerie de l’Alliance Française de Lleida preludien, des de allò que Alexandre Cirici va denominar com a "art pobre", el moviment conceptualista que dominarà bona part dels anys setanta, moment en què Llena renuncia a la pràctica de l’art, en un silenci plàstic que durarà gairebé deu anys, fins a la dècada dels vuitanta, quan comença el seu treball sobre papers monocromàtics retallats en què, progressivament, anirà apareixent el color. Els anys noranta es caracteritzen per una continuació en el concepte de pintar amb materials pobres (paper, pedres, cel·lofana, gomes, etc) als quals sotmet a un procés de manipulació que dóna com a resultat una obra minimalista carregada de contingut poètic. És el moment en què trobem les seves grans sèries, com per exemple Et in Arcadia Ego i Preposicions, i alguns dels projectes d’escultura pública més importants, com ara els que va realitzar l’any 1992 a la Vila Olímpica de Barcelona i l’any 2002 al pati de l’ajuntament d’aquesta ciutat a la Plaça Sant Jaume. Llena és un creador inclassificable, l’obra del qual— poc coneguda en els cercles artístics oficials i difícil d’inserir en l’art que es realitza durant els anys vuitanta i noranta— esdevé crucial per a mostrar una de les trajectòries individuals més interessants i radicals de l’art contemporani a l’Estat Espanyol, hereva de tota la tradició d’investigació plàstica iniciada durant els anys trenta a Catalunya per Miró, Ferrant i Cristòfol. Francesc Gabarrell
• Vila Casas, Joan
  Joan Vila Casas, conegut artísticament per Vilacasas, és un dels noms clau de la generació informalista catalana. Com molts altres artistes del moment, l’any 1949 emprengué el camí cap a París a la recerca d’un llenguatge propi que pogués superar el panorama desolador i l’aïllament empobridor que patia Espanya en els llargs anys de postguerra. A França, després de connectar amb els artistes de l’avantguarda internacional, inicià un canvi progressiu en la seva obra, un canvi que el durà, primer, a aixoplugar-se sota la influència dels impressionistes i el cubisme picassià, però després, cap al 1953, a realitzar les seves primeres obres abstractes. Vilacasas és una figura clau per al desenvolupament creatiu de dos dels grans artistes de la plàstica contemporània a Lleida, Ton Sirera i Lluis Trepat, amb qui coincidirà a París amb tot just un any de diferencia. L'any 1950 coneix Ton Sirera i, poc després, el 1951, Lluís Trepat. Amb tots dos establirà forts vincles personals i acabarà compartint molts dels seus plantejaments estètics, en una relació que aproparà tant a Sirera com a Trepat cap l'abstracció i el moviment informalista. Francesc Gabarrell
• Pou Jové, Jordi Vicenç
  Jordi V. Pou comença a fer fotografies a finals dels anys 80, i fins a principis dels 90 es forma com a fotògraf assistint a diversos cursos i seminaris arreu de l'Estat Espanyol amb professors com Koldo Chamorro, Cristina García Rodero, Manel Serra, Manolo Laguillo, Bernard Plossu, John Stewart, Miquel Arnal, Navia, entre d'altres. Des de principis dels 90 treballa professionalment en diversos camps de la fotografia, destacant la seva dedicació al reportatge i la fotografia de premsa. Ha estat cap de fotografia del "Periòdic d'Andorra" i col·laborador del "Periódico de Catalunya", i és fotògraf de l'agència Cover. Ha publicat en diversos diaris i revistes, destacant: "El Periodico de Catalunya", "El País", "La Vanguardia", "Revista Time International", etc. És membre de la Unió de Professionals de la Fotografia de Catalunya (UPIFC). El seu treball ha estat exposat diversos cops a la ciutat de Lleida (Centre d'Art La Panera, Museu d'Art Jaume Morera, IEI, Col·legi d'Aparelladors, Periferiart, etc) i a llocs com Barcelona, Andorra, Almussafes, Guardamar, Doña Mencia, Berkeley, etc, tant en exposicions individuals com col·lectives. Font: jordivpou.com
• Vallribera Falcó, Josep
  Josep Vallribera neix a Juneda l’any 1937, en plena Guerra Civil. Acabat el conflicte la família s’instal·la a les Borges Blanques, després a Barcelona i, finalment, a l’illa d’Eivissa. Després d’una estada per Suècia entre el 1958 i el 1959, Vallribera entra a estudiar fotografia a l’escola Schwerer d’Hamburg (Alemanya) i comença una sèrie de treballs experimentals en aquest camp. L’any 1963 torna a Eivissa, obre la Galeria Gràfica i continua practicant la fotografia i la pintura, en un moment en què la petita illa del Mediterrani s’havia convertit en un refugi per a artistes de renom internacional vinculats a tots els àmbits de la creació: Viola, Saura, Corneille, Orson Welles, Francesc Parcerisas i Josep Lluís Sert, entre molts d’altres. L’any 1967 inaugura un nou espai expositiu amb el seu pare, la Galeria Vallribera, activitat que compagina, des del 1963 fins al 1973, amb una sèrie d’estades regulars a París. Aquest darrer any, però, abandona Eivissa i s’instal•la primer a Aarhus (Dinamarca), després a Munic (Alemanya) i, finalment, a Àustria, on residirà a diferents ciutats (Innsbruck, Hall, Steyr i Linz) fins l’any 1980. Posteriorment torna a Alemanya i fixa la seva residència a la ciutat de Wetzlar fins al 1982, quan comença a realitzar llargues estades de treball al sud de França i Catalunya que el duran, l’any 1984, a instal·lar-se definitivament a la costa mediterrània. Francesc Gabarrell
• Ballester, Juan Pablo
  Juan Pablo Ballester va néixer a Camagüey i es va formar en art a les principals escoles del país (Escuela Elemental de Arte de Camagüey, Escuela Nacional de Arte de la Habana i Instituto Superior de Arte de la Habana). Fou a Cuba on va iniciar la seva trajectòria expositiva, fonamentada en la fotografia. Inicialment els seus treballs feien referència a la realitat cubana, però amb el pas del temps va focalitzar l'atenció en els canvis culturals, socials i polítics del seu país. La seva primera exposició personal la realitza l'any 1986, Pintures abstractes a la Galeria de l'Escola Nacional d'Art, l'Havana, Cuba, a més es pot esmentar la seva participació en l'any 1991 amb Juntos i Adelante. Art, Política i Voluntat de Representació com a col·lateral a la Cuarta Bienal de l'Havana, Casa del Jove Creador, l'Havana, Cuba. Entre les mostres col·lectives en què ha participat es destaquen Relleu ISA col·lateral a la Segona Biennal de l'Havana 1986, Galeria El Pasillo, Institut Superior d'Art (ISA), l'Havana. L'any 1994 s'instal·là a Barcelona, i a partir de llavors el seu treball es va anar distanciant progressivament de referències biogràfiques i va anar endinsant-se en el treball dels estereotipus, tot fent col·lidir universos aparentment oposats en les seves fotografies, entre les que destaca especialment la sèrie "En ninguna parte". Glòria Picazo
• Bernadó Tarragona, Jordi
  Jordi Bernadó és un fotògraf lleidatà establert a Barcelona. Va cursar estudis d'arquitectura a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB) i fou membre de l'equip editorial de la revista Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya (COAC) des de 1990 fins a 1999. La seva obra fotogràfica està lligada a l'arquitectura i els viatges, dues constants bàsiques a la seva trajectòria creativa. En aquest sentit, Bernadó ha manifestat que va arribar a la fotografia per atzar, en tant que aquesta disciplina li serveix de mitjà per decodificar, definir i comprendre millor l'arquitectura, l'urbanisme i les relacions entre els elements capturats a cada imatge. No obstant això, les seves fotografies incorporen grans dosis de narrativa, contrastos i ironia, cercant sorprendre l'espectador. El seu interès pel paisatgisme l'ha dut a treballar amb el format horitzontal panoràmic, usual dins de la tradició del paisatge pictòric, però que en l'obra de Bernadó s'allarga per trencar l'harmonia mostrant una clara influència del llenguatge cinematogràfic. Aquestes imatges, de gran format, són captades des d'un punt de vista completament frontal, oferint un llenguatge visual tranquil i objectiu, on l'escenificació resulta secundària. En molts casos, les seves fotografies són presentades per parelles contraposades de manera que l'espectador pugui descobrir una tercera imatge a partir de la relació entre les dues primeres. Jordi Bernadó va guanyar la Beca Fotopress el 1993 i la Beca Endesa X el 2007. La seva obra forma part de col·leccions d'art públiques i privades com ara les de la Fundació "La Caixa", la Fundación Telefónica, la Bibliothèque Nationale de France, i el Banc Sabadell entre d'altres. Els seus treballs s'han exposat en exposicions individuals i col·lectives com ara l'Artist Space a Nova York, la Galeria Vu’ a París, la Galeria Senda a Barcelona o el Palazzo della Ragionne a Milà, entre moltes altres. Ha publicat més de 20 llibres entre els quals destaquen "Good News+ always read the fine print" (guanyador del Premi Laus, 1999), "Very very bad news" (guanyador del premi al millor llibre de fotografia de Photoespaña 02 i del premi al millor llibre d'art del Ministerio de Cultura el 2002) i "True Loving and other tales" (seleccionat com un dels millors llibres de fotografia de Photoespaña 07), per mencionar-ne només alguns. Font: Viquipèdia
• Codesal, Javier
  Javier Codesal és un artista polifacètic, un dels pioners del vídeoart a Espanya, per bé que la seva creativitat es desplega a través d'una gran diversitat de mitjans: ràdio, televisió, vídeo, cinema, accions, instal·lacions, fotografia, mitjans interactius i poesia escrita, acompanyats d'un discurs teòric profund i transcendent. La seva obra transpira un profund caràcter antropològic, i en ella cobra especial rellevància la manifestació del sagrat, ja sigui en la vessant de l'eros o en la del thanatos. En aquest sentit, cal destacar la poètica de l'empremta com a vivència transcendent de l'absència o la seva singular concepció d'una masculinitat amb qualitats femenines com la maternitat. El seu treball s'ha donat a conèixer en nombroses exposicions, tant individuals com col·lectives, en indrets com el MNCARS de Madrid, la galeria Estrany-De la Mota de Barcelona, les sales de la Caja San Fernando de Sevilla i Cadis, el CDAN d'Osca, el Palau d'Abrantes de Salamanca, el Museu de la Universitat d'Alacant o l'Exposició Universal de Saragossa. Font: Viquipèdia
• Tàpies Puig, Antoni
  Criat en un entorn sensible a la cultura, l'interès de Tàpies per la pràctica artística va arrencar durant la llarga convalescència d'una malaltia pulmonar, quan va iniciar-se en el dibuix de manera autodidacta. Progressivament s'hi va dedicar amb més intensitat, fins al punt d'abandonar els seus estudis de dret per dedicar-se plenament al dibuix i a la pintura. Va formar part del nucli fundador de "Dau al Set" (1948), endinsant-se en l'informalisme matèric i la pintura de signes per desenvolupar una obra molt personal i de gran força expressiva, plasmada en l’ús de materials aliens a l’expressió plàstica academicista i en l’experimentació de noves tècniques, sovint en grans formats. Als anys 50 ja gaudia de ple reconeixement internacional: els anys 1952, 1958, 1979 i 1993 va participar a la Biennal de Venècia (aquest darrer any la seva instal·lació "Rinzen" guanya el Lleó d’Or del certamen), i el 1959 i el 1964 va exposar a la Documenta de Kassel. Paral·lelament, continuava desenvolupant la seva obra, convençut del poder de transformació de l'art, fet que aporta una dosi de misticisme al seu treball. En aquesta època, Tàpies va centrar el seu missatge en la revaloració del que es considera baix, repulsiu, material, sense girar l'esquena al moment històric i polític que l'acompanya. Així doncs, a finals dels anys seixanta i començament dels setanta, el seu compromís polític s’intensifica i les obres d’aquest període tenen un marcat caràcter de denúncia i de protesta. Més endavant, ja a la dècada dels vuitanta, s'accentua el seu interès per la cultura oriental, gestat des dels anys de la postguerra i esdevenint una influència filosòfica fonamental en la seva obra pel seu èmfasi en allò que és material, per la identitat entre l'home i la natura, i per la negació del dualisme de la nostra societat. Paral·lelament a la producció pictòrica i objectual, Tàpies va desenvolupar una activitat intensa en el camp de l’obra gràfica. Així mateix, també fou autor de diversos assaigs, alguns traduïts a diversos idiomes. Pel que fa a reconeixements i guardons, fou distingit amb el Premi Ciutat de Barcelona (1976), la Medalla d’Or de les Belles Arts (1982), la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1983), el Premi Príncep d’Astúries de les Arts (1990), la Medalla Picasso de la UNESCO (1993), el Premi Nacional d’Arts Plàstiques (1995) i el Premio Nacional de Grabado y Arte Gráfico (2002). L'any 1984 va crear la Fundació Antoni Tàpies amb l’objectiu de promoure l’estudi i el coneixement de l’art contemporani, posant una atenció especial a l’anàlisi del seu paper en la formació de la consciència de l’home modern. Font: Fundació Antoni Tàpies
• Guixé Roca, Martí
  Martí Guixé és un dissenyador gastronòmic nascut a Navàs. Interessat en el disseny, de ben jove va traslladar-se a Barcelona, on va estudiar disseny industrial i interiorisme a l'Escola Tècnica Superior de Disseny Elisava, on es va graduar el 1985. L'any 1994, després d'una temporada treballant a cavall entre Seül (Corea del Sud) i Berlín (Alemanya) com a dissenyador industrial, va tenir la idea de barrejar dos conceptes tan distanciats com són el disseny i la gastronomia. A partir d'aquell moment s'ha caracteritzat per realitzar creacions comestibles com bolígrafs de regalèssia o cubs decoratius de garrofa, així com la introducció del disseny en l'àmbit dels utensilis de cuina. Al llarg de la seva carrera ha exposat als millors museus d'art contemporani del món, destacant el MACBA de Barcelona, el Centre Pompidou de París o el MoMA de Nova York. L'any 2007 fou guardonat amb el Premi Nacional de Disseny, concedit per la Generalitat de Catalunya, per les exposicions que va fer l'any 2006 a Alemanya, Catalunya, Itàlia, Japó i pel conjunt de la seva obra, que es caracteritza per la recerca de nous sistemes de productes, la introducció del disseny en els àmbits del menjar i la presentació a través de la performance. Font: Viquipèdia
• Lazkoz, Abigail
  Després de lIicenciar-se en Belles Arts per la Universitat del País Basc I'any 1995 i de ser seleccionada per a la XVI edició de la Muestra de Arte Joven de Madrid (2000), els seus dibuixos murals de grans dimensions, a través dels quals narra històries tràgiques que segueixen la tradició artística d'una estètica del sinistre, s'han pogut veure en mostres tant individuals (Fundación Bilbao-arte, Bilbao, 2001 i La Casa Encendida, Madrid, 2003) com col·lectives (Gure Artea 2002, Bilbao, The Drawing Center de Nova York, 2003 i a la Sala Amadís de Madrid, 2003). L'any 2002 fou becada per la Fundación Marcelo Botín de Santander i, a I'any següent, ho fou novament, en aquesta ocasió per la Fundación Endesa. Des de llavors que viu i treballa a Nova York. La forma personal de dibuix que ha desenvolupat li ha permès establir un diàleg amb la història de l'art, les dimensions emocionals de la comunicació artística i els fenòmens socials. La seva estètica, que es basa en un blanc i negre rigorós, s'articula a través d'estratègies narratives subtils que entrellacen diferents peces individuals amb les quals reconfigura, mitjançant un mode iconogràfic de l'escriptura, l'estructura mural de l'espai expositiu. Glòria Picazo
• López Domingo, Valeriano
  Valeriano López viu i treballa a Granada. És lIicenciat en Belles Arts per la Universitat d'aquesta ciutat i titulat en Arts i Oficis, especialitat de tapissos. Entre les seves exposicions individuals destaquen "La Ciudad Desorient(aliz)ada" (Galería Juana de Aizpuru, Madrid. 2007). "Granada de Mano" (Palacio de los Condes de Gabia. Granada. 2006) i "Aldea Fatal" (Centro Andaluz de Arte Contemporáneo, Sevilla, 1999). Entre les seves exposicions col•lectives podem assenyalar "Identidades Críticas" (Patio Herreriano. Valladolid, 2006). "Ladies & Gentlemen .. :' (Centre d'Art la Panera. Lleida. 2007) i "Anamnesi. Encrucijadas de la Memoria y Astucias de lo Real" (Nave de Sagunto. Biennal de Venécia, 2007). També ha participat en activitats audiovisuals i escéniques com t:á última cinta de /(rapp de Samuel Beckett. per al grup de teatre Yo No. en qué va realitzar la imatge i el disseny de I'obra (2000). Ha rebut diversos premis de cinema, com ara el primer premi al Festival de Vídeo de Navarra (1997). Glòria Picazo
• Cabello Carceller
  Helena Cabello i Ana Carceller es varen llicenciar en Belles Arts per la Universitat Complutense de Madrid i començaren a treballar conjuntament, alhora que prosseguien els seus estudis a Glasgow i San Francisco. Des de la seva primera exposició individual l'any 1994 a Barcelona, han anat desenvolupant un treball amb un fort caràcter reivindicatiu pel que fa a les qüestions de gènere, que no només han mostrat com a treball artístic, sinó que ha tingut un vessant teòric i ha abraçat, també, l'àmbit del comissariat d'exposicions, com ara la mostra "Zona F" a l'EACC de Castelló (2002). Entre les seves exposicions destaquen la presentada a la Lasa La Gallera (València, 1999) i la seva participació a "Madrid al descubierto" (Madrid, 2003). Glòria Picazo
• Almarcegui, Lara
  Després d'estudiar a la Facultat de Belles Arts de Conca, Lara Almarcegui es trasllada a Holanda per prosseguir els seus estudis a l'Atelier 63 d'Amsterdam i instal·lar-se durant un temps a Rotterdam. Des que el 1996 va ser seleccionada per participar a la Muestra de Arte Joven de Madrid, els seus projectes han estat mostrats a l'Stedelijk Museum Bureau d'Amsterdam (1999), al Witte de With de Rotterdam (2000), a la Clock Tower Gallery del P.S.1 de Nova York (2001) i a la Sala Montcada de la Fundació La Caixa de Barcelona (2003). S'interessa per I'arquitectura, però concretament per aquells aspectes que posen de manifest la relació d'aquesta amb el context social en què s'implanta, amb subtils intervencions que intenten destacar allò que sovint ens passa inadvertit. Glòria Picazo
• Ruiz de Infante, Francisco
  Llicenciat en pintura i audiovisuals per la Facultat de Belles Arts del País Basc, obtingué posteriorment un máster en Belles Arts per I'Escola Nacional Superior de Belles Arts de París. Está considerat com un dels artistes més significatius en el camp del videoart a l'Estat Espanyol, amb treballs tan rellevants com Los lobos (1995). En I'actualitat prepara elllargmetratge en video Ecosistemes. Entre les seves exposicions individuals destaquen: Sala Amárica de Vitoria (1992), Metronom de Barcelona (1996), Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid (1998), Sala El Roser de Lleida i Sala Reus de Reus (2002) i La Gallera de Valéncia (2003). Va ser seleccionat per participar a la 111 Biennal Site Santa Fe als Estats Units (1999) i al 20th World Wide Video Festival d'Amsterdam (2003). Glòria Picazo
• Ribot, Maria
  Nascuda a Madrid l'any 1962, María Ribot (coneguda artísticament com La Ribot) és una coreògrafa, ballarina i artista. La seva obra ha canviat profundament el camp de la dansa contemporània, desafiant els marcs i els formats de l'escena i del museo, i apropiant-se lliurement del vocabulari del teatre, de les arts visuals, la performance, el cinema i el vídeo, per a dur a terme un desplaçament conceptual de la coreografia, ja sigui sola o en exploracions col·laboratives. La Ribot comença a formar-se en la dansa clàssica a mitjans dels anys 70. Crítica amb els convencionalismes del ballet, continua la seva formació en dansa contemporània a França, Alemanya i els Estats Units abans de fundar, quan retorna a Madrid, Bocanada Danza, juntament amb la coreògrafa Blanca Calvo. L'experimentació dels anys 80, fomentada en les pràctiques col·lectives i interdisciplinars, participa de la barreja de gèneres que es desenvolupa dins de l'underground madrileny, i que barreja la dansa, el cabaret, el free jazz, la música contemporània i les arts visuals. Entre els anys 1997 i 2004 s'instal·la a Londres, on el seu treball rep el recolzament del corrent anomenat "live art", en un clar presagi de la cada cop major hibridació entre les arts de l'espectacle i la performance artística. Des del 2004 viu, treballa i es dedica a l'ensenyament a Ginebra, on va fundar la seva pròpia companyia, La Ribot-Genève. Els vídeos i les instal·lacions de La Ribot s'han presentat en nombroses exposicions i, algunes d'elles, es conserven en les col·leccions d'institutions públiques com Artium (Euskadi), el Centre National des Arts Plastiques (París), el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, el Musée National d’Art Moderne – Centre Pompidou (París), el MUSAC- Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León (León) o el Morera. Museu d'Art Modern i Contemporani de Lleida. L'any 2000 guanya el Premi Nacional de Dansa que atorga el Ministeri de Cultura, la mateixa institució que el 2015 li atorga la Medalla d'Or al Mèrit de les Belles Arts. El 2018 rep el Premi a les Arts Plàstiques de la Comunitat de Madrid, el 2019 el Grand Premi de la Dansa Suïssa de l'Oficina Federal de Cultura i el 2020 guanya el Lleó d'Or a la carrera professional a la Biennal de Dansa de Venècia. Marcella Lista, conservadora en cap de la Col·lecció de Nous Mitjans. Museu Nacional d'Art Modern-Centre Pompidou, París. [laribot.com]
• Dauder Torruella, Patrícia
  Després de lIicenciar-se en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, Patrícia Dauder continua els estudis a Holanda, primer a la Hogeschool voor de Kunst en Vormgeving de S'Hertogenbosch i, posteriorment, als Ateliers Arnhem (1997-98). La seva primera exposició individual tingué lIoc al Centre de Lectura de Reus (1998) i des d'aleshores ha participat en mostres col·lectives com el Certamen de Fotografía Injuve 1999, a Generación 2000 de Caja Madrid, a IMAGO de Salamanca (2001), Los excesos de la mente, organitzada pel Centro Andaluz de Arte Contemporáneo de Sevilla (2002) i el projecte expositiu Interferències 03 presentat a Terrassa. Bona part del seu treball està basat en una particular representació de l'ésser humà, on aquest ha perdut la seva identitat davant d'una evident pèrdua dels trets físics. Per obtenir-ho, l'artista recorre a la deformitat com una via per emfatitzar la dissolució de les formes, un procés que en ocasions l'ha apropat a una abstracció on només resten certs residus de figuració que plantegen una reflexió sobre la figura i l'individu, però sobretot, sobre la identitat i la manca d'aquesta. Glòria Picazo
• Cirera Caubet, Laura
  Laura Cirera és una artista pluridisciplinar. Graduada en arts i oficis en l'especialitat d'escultura i en procediments pictòrics per l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida. Els seus mintatges, de caire conceptual, són de petites dimensions i hàbilment estructurats, on la factura manual pren protagonisme en oposició a l'ús de tecnologies com a mitjà d'expressió artística. L'any 1994 fou becada per presentar obra a la Quarta Entrega, celebrada al Museu d'Art Jaume Morera, iniciant així una trajectòria expositiva que amb freqüència l'ha portat per diverses sales lleidatanes, on s'hi ha vist tant obra plàstica com performance, algujes de les quals realitzades amb el grup Tres i Més, fundat el 1994 i integrat per la pròpia Laura, Sandra Esquerra i Betlem Felis. Eva Rodríguez Yllana
• Villafranca Mercé, Maria Teresa
  Graduada en arts i oficis per l'Escola d'Arts i Oficis de Tàrrega en l'especialitat de pintura mural i procediments pictòrics i llicenciada en Belles Arts per la Unoversitat de Barcelona, complementa la seva formació al taller de Jaume Minguell entre 1987 i 1989. La seva trajectòria artística és un aprenentatge ràpid però coherent vers el camí de l'art d'avantguarda del qual és representant dins el panorama de les noves generacions d'artistes lleidatans. Inicialment, Villafranca realitza obres de gran format on les semitransparències i les formes orgàniques defineixen un acte pictòric de caire informal i oníric. Poc a poc, les seves pintures es complementaran amb petits objectes, com capsetes i claus, que adquiriran una nova significació en el moment que aquestes teles mostrin protagonisme per elles mateixes en foradar-les i manipular-les a la recerca d'una composició espacial, donant pas una etapa més conceptual que intenta fugir de les característiques oníriques que definien les seves produccions anteriors. Més recentment, la seva obra utilitza l'objecte i les possibilitats estètiques o formals del material creant una poètica pròpia basada en la delicadesa monocroma i un llenguatge mínim, emprats per construir entorns preciosistes que contrasten amb continguts desconcertants, una dualitat que conforma la naturalesa del seu tarannà artístic. Eva Rodríguez Yllana
• Vidal Vives, Francesc
  Actualment centrat en l'activisme cultural a la zona del Priorat, entre els anys setanta i noranta va ser una figura altament inquieta i trencadora dins del panorama artístic català, mostrant sovint una actitud críticadenúncia. El seu treball s'ha desplegat en tota mena de suports, essent especialment conegudes les iniciatives col·lectives de trameses postals SIEP (Sàpigues i Entenguis Produccions) i FPDM (Fills Putatius de Miró), així com la revista Fenici (1985-1993). A més, Vidal també fou l'impulsor i programador del Talp Club de Reus, que oferia programes lúdics i culturals caracteritzats per l'experimentació, la interdisciplinariet i l'eclecticisme en espais públics i privats desvinculats dels circuits artístics habitual. Junt amb Montserrat Cortadellas, l'any 2006 va impulsar el Priorat Centre d'Art, i una dècada després va fundar Addend, un espai de residència i creació al Montsant. Esther Solé
• Pena Crevillén, Joan
  Format a l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida, Joan Pena fou un dels artistes emergents becat a la "4a Entrega" (Lleida, 1994). Va iniciar una carrera com a il·lustrador, realitzant treballs per a la revist"a Makoki" i l'agència de publicitat Bakup, així com animacions per a les agències Cantalup, Tartera & Lavilla i altres. Encara als anys 90 va fundar l'empresa ACME, dedicada al disseny i muntatge d'escenografies i decorats, juntament amb les també artistes Sandra Esquerra, Betlem Felis i Laura Cirera. Paral·lelament s'introdueix en l'àmbit de la videocreació i la producció audiovisual, realizant vídeos musicals per grups com ara Zuma, Crazy Notes o Mister Jones, entre d'altres). Des de l'any 2000 el seu treball es desplega a través de Plàncton, un estudi-taller unipersonal on, amb l'ajuda d'alguns col·laboradors, treballa en el disseny i construcció de titelles i decorats per companyies d'arreu del país, com Zum-Zum Teatre, Festuc Teatre, Campi Qui Pugui, Zero en conducta o Blind Summit, entre d'altres. Les creacions de Pena són altament diverses i desborden creativitat, cercant sempre l'estímul de la imaginació del públic a través de formes ondulants i asimetries altament suggerents, on ressonen visions de Jules Verne o Tim Burton. Esther Solé
• Pastor Canal, Juan Francisco
• Nogués Santamaria, Teresa
  Graduada en arts aplicades i oficis artístics per l'Escola de Belles Arts de Lleida, Teresa Nogués és un clar exemple del sentiment vital posat al servei de l’art. La seva és una obra íntima, intuïtiva, molts cops propera a la poesia conceptual, però amb una càrrega irònica força contundent. Partint d’una aparent tècnica artesana en l’elaboració de moltes de les peces que conformen les seves instal•lacions, el treball de la Teresa testimonia una mirada pròpia, sorgida dels àmbits d’intervenció tradicionals de la dona, a partir del qual genera un discurs amb una forta càrrega crítica i no exempta d’ironia respecte de la realitat quotidiana que ens envolta. Sorgida al caliu de l'entorn cultural i artístic de l’Escola Municipal de Belles Arts, la seva trajectòria s'inicià amb els certàmens de les "Entregues", organitzats pel propi centre i l'Ajuntament de Lleida. A partir de llavorns la seva obra ha participat en exposicions celebrades en alguns dels espais d’art contemporani més rellevants del país. Francesc Gabarrell
• Moreno Ferrer, Felicidad
  Felicidad Moreno es va formar en buidat i modelat a l'Escola d'Arts i Oficis de Madrid entre 1979 i 1980, i seguidament va assistir a cursos a l'Estudio Soto Mesa, també de Madrid (1980-1981), així com al Círculo de Bellas Artes. Des de mitjans dels anys vuitanta el treball de Felicidad Moreno se centra en la utilització de la pintura i l’objecte quadre com a suport d’un llenguatge propi, allunyat de qualsevol referència figurativa, amb el qual experimenta centrant-se en el propi acte de crear i en els colors i les formes circulars es barregen en una mena de joc òptic. Lseva és una obra, generalment, de gran format. Més recentment, ha deixat d’utilitzar la matèria pictòrica, però conserva l’ús d’aquest llenguatge, que combina amb la utilització de tecnologia com làsers i focus de llum. Des que realitza la seva primera exposició individual a l'Estudio Soto Mesa (1983) no ha abandonat el panorama expositiu estatal, arribant a endinsar-se al circuit internacional a mitjan de la dècada dels 90. Francesc Gabarrell
• Martínez Reig, Mercè
  Escultora graduada per l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida, la seva activitat artística es concentra dutant la dècada dels anys 90 del segle XX. Becada per la Quarta Entrega l'any 1994, també va participar a la IX, XII i XIII Mostra d'Arts Plàstiques per a Joves, a la Biennal de Valls (1989), al IX concurs en homenatge a Jaume Minguell (1993) i al XI concurs de còmic per a joves (1993). L'any 1990 va exposar individualment al seu poble natal i va realitzar diverses activitats relacionades amb la il·lustració de portades a la revista "Reculls Juncosans", així com la creació de murals per a certàmens culturals. Eva Rodríguez Yllana
• Francés, Àlex
  Àlex Francés s'inicia en I'escultura, pero després d'haver estat seleccionat per a la "Muestra de Arte Joven de Madrid" I'any 1991 es passa a la fotografia, ampliada amb la utilització del vídeo. Durant uns anys la seva obra fa referència a diversos aspectes del cos i de la sexualitat masculina, i manté un clar posicionament envers la defensa des drets del col·lectiu LGTBI. La seva primera exposició individual fou a la Galeria Luis Adelantado de València I'any 1989 i l'estiu del 2001 tornà a presentar obra a aquesta mateixa galeria, tot coincidint amb la mostra d'art espanyol "Ofelias y Ulises", presentada en el marc de la 49a Biennal de Venècia. Glòria Picazo
• Besora Oró, Eugènia
  Pintora, escultora i dissenyadora graduada en joieria a l'Escola Massana i llicenciada en Belles Arts, en l'especialitat d'escultura, a l'Escola Sant Jordi de l'UCB. Tot i que ha creat obres pictòriques i escultòriques, Besora se centra en el disseny de joies, aspecte en què destaca per la seva originalitat en el tractament dels materials nobles i la combinació que realitza amb altres materials com el paper. Ha presentat els seus dissenys i treballs en diverses exposicions, tant individuals com col·lectives, principalment en territori català. Eva Rodríguez Yllana
• Alfonso Garcia, Jordi
  Artista graduat a l’Escola Municipal de Belles Arts de Lleida, ha complementat la seva formació artística amb diversos seminaris organitzats per la mateixa escola, com el taller dirigit per Antoni Muntadas dins el programa del QUAM-Lleida, i els estudis de fotografia i reproducció de la imatge, disciplines que prendran protagonisme en la concepció dels seus treballs.Ha participat a diverses exposicions col·lectives per terres catalanes i franceses, i també ha protagonitzat diverses exposicions individuals a Lleida i Barcelona. El seu treball ha estat seleccionat a la Quarta i Sisena Entrega, i també ha col·laborat en la programació i comissariat conjunt de diverses exposicions celebrades a la Universitat de Lleida i al Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de la ciutat, totes durant els anys 90. Eva Rodríguez Yllana
• Castillo, Macià
• Iché, Laurence
  Laurence Iché fou membre del grup surrealista de la resistència francesa contra l'ocupació nazi "La Main à Plume", al costat de Robert Rius, Léo Malet, Maurice Blanchard, Jean-François Chabrun, Marc Patí, Jacques Herold, Tita, Manuel Viola, Óscar Domínguez, Paul Eluard i d’altres. Fou l'època en què contreu matrimoni amb el poeta Robert Rius, secretari d'André Breton, executat per la Gestapo. Més tard es casa amb el pintor Manuel Viola, amb qui vindria a viure a Espanya. Iché fou una dona dinàmica i agosarada, una de les poques que van participar del Segon Grup Surrealista de París. Es va relacionar amb les ments més arriscades del París d'entreguerres i es va jugar la vida publicant poemes en un grup clandestí. El 1942 publica el llibre de poemes eròtics "Au fil du vent", amb il·lustracions d’Óscar Domínguez, i el 1943 "Étagére en flamme", il·lustrat per Pablo Picasso. Va ser model per al seu pare René Iché, per a Víctor Brauner o per a Picasso. Va traduir per primera vegada a Camilo José Cela al francès i també va traduir la correspondència del pintor surrealista i amic Óscar Domínguez. Miguel G. Morales
• Chabrun, Jean-François
  Poeta, periodista i crític d'art francès. Cursà estudis al Lycée Henry IV de París i també va estudiar filosofia i lletres a la universitat de Rennes i a la Sorbona de París. És especialment conegut per haver format part (des de 1938) del grup neodadà "Les Réverbères", col·laborant en l'edició de la revista del mateix nom, fundada per Jean Marembert i Michel Tapié. Després d'una estada a Alemanya va publicar, al tercer número de la revista (novembre 1938), l'article "Entartete Kunst", sobre l'art degenerat i el caràcter opressiu del nazisme. Aquest article fou tan controvertit que Chabrun va abandonar el grup i la revista l'any 1939, adherint-se poc després a la FIARI, la Federació Internacional de l'Art Revolucionari Independent, on entra en contacte amb André Breton. Durant la Segona Guerra Mundial fou empresonat per les autoritats franceses de la III República, juntament amb Léo Malet, Benjamin Péret i Béno Stenberg, sota els càrrecs de complot contra la seguretat exterior de França i de reconstitució d'un grup trotskista. Tots foren alliberats durant la invasió alemanya, i a partir d'aquell moment Chabrun participà activament de la Resistència francesa. Quan torna aprís recupera el contacte amb el grup surrealista i funda la revista "La Main à plume", amb la intenció de mantenir viu el pensament surrealista a la França ocupada. El grup va rebre el suport i la col·laboració de figures com Hans Arp, Paul Delvaux, Oscar Dominguez, Paul Éluard, Henri Goetz, Édita Hirschova, Antoni Garcia Lamolla, Manuel Viola, René Magritte, Léo Malet o Pablo Picasso, entre d'altres. Chabrun va formar part d'aquest grup fins a l'any 1944, moment en què se l'expulsa acusat d'estalinista. L'any 1947 abandona definitivament el Partit Comunista i passa a dedicar-se al periodisme i a la crítica de l'art. L'any 1979, amb la seva parella Lizzie, va fundar la revista trimestral "L'Ingénu". Font: Viquipèdia
• Hirschová, Edita
  Artista txeca, va entrar en contacte amb Manuel Viola a París a principis de la dècada de 1940. Plenament integrada en entorns surrealistes, va formar part del col·lectiu de la revista "La Main à Plume", on col·laborà amb alguns dibuixos. No obstant això, l'obra pictòrica que se li coneix sembla allunyar-se dels plantejaments surrealistes i fou força criticada pels seus companys de París. Tita, com se la coneixia, fou capturada pels nazis l'any 1942 i deportada als camps d'extermini de Terezín i Auschwitz, on seria assassinada l'any següent. Javier Lacruz Navas
• Palacín Lahoz, Mabel
  Mabel Palacín va néixer a Barcelona el 1964, on va estudiar historia de I'art, fotografia i video a la Universitat Central. Des del 1996 treballa en solitari, després d'haver-ho fet amb Marc Viaplana durant prop de deu anys. La fotografia és el medi dins del qual es desenvolupa el seu treball, encara que en ocasions adopta un format escultoric i darrerament també ha emprat el video. Durant els darrers anys ha realitzat exposicions individuals a Barcelona, Madrid, Frankfurt i Londres. Glòria Picazo
• Ruiz, Montse
  Montse Ruiz estudià a l'Escola Massana de Barcelona i a l'Escola d'Arts i Oficis de Tàrrega. Amplià la seva formació als tallers d'art actual de Las Palmas de Gran Canaria, i obtingué la beca "Joves Artistes" de la Generalitat de Catalunya. La seva primera mostra individual va ser a l'Ereta Taller de Lleida l'any 1982, i dos anys més tard protagonitza una altra exposició individual a l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida. Aquell mateix 1984 va participar al XXIII Premi de Dibuix Internacional Joan Miró, i enfilà participacions en exposicions col·lectives, especialment a Lleida. Eva Rodríguez Yllana
• Pigem Ras, Manuel
  Pintor banyolí influït per l’escola d’Olot, estudià a Llotja, on fou deixeble de Ramon Martí i Alsina. Exposà a Barcelona individualment i en col·lectives. Centrà la seva temàtica en el llac de Banyoles i els seus voltants, motius que tractà de manera impressionista. Font: Enciclopèdia Catalana
• Barzaghi, Francesco
  Francesco Barzaghi va néixer a Milà l’any 1839. Va estudiar a l’Acadèmia de Brera, on va aprendre les tècniques de l’escultura. En la seva obra destaca la interpretació de temes al·legòrics, com la Deessa de les Flors i Friné, que presentà a París el mateix any de la seva realització, el 1867. També és l'autor d'obres amb temes de caràcter sagrat, com les realitzades l’any 1865 per al Duomo de Milà, i les escultures de Tomàs i Bartomeu que va dur a terme el 1870 per a la Catedral de Bèrgam. L’any 1880 va començar a impartir docència d'escultura a l’Acadèmia de Brera, una tasca que va desenvolupar fins l’any de la seva mort, el 1892. Brenda Llobera
• Sarrado Huguet, Salvador
  Documentat a Barcelona a les darreries del segle XIX, es tracta d'un escultor que va participar a la Segona Exposició General de Belles Arts de Barcelona (1894), i també va presentar una escultura a l'exposició celebrada a l'ateneu de Barcelona l'any 1896. Esther Solé
• Cortijo Guàrdia, Raimon
  Escultor i pintor, fou deixeble de Ramon Borràs Vilaplana. Després de donar un medalló amb un retrat de Xavier Gosé en escaiola al recentment fundat Museu d'Art de Lleida (1917) va protagonitzar dues exposicions individuals a la mateixa entitat els anys 1927 i 1933, i l'any 1934 va participar a l'exposició-concurs de primavera amb cinc escultures i fou guardonat amb el segon premi de la mostra. Paral·lelament, passà uns anys a París (1926 i 1929) per completar la seva formació artística. Treballa essencialment el modelat, ja sigui de fang o guix, i algunes de les seves obres foren foses amb bronze. Es dedicà principalment a la construcció de busts, entre els quals tingueren una especial rellevància els dels seus pares, el del pianista Ricard Viñes —fos en bronze per l’Ajuntament de Lleida—, el del marquès de Blondel instal·lat al Pilar del General i el d’Enric Granados. Durant la postguerra participà com a pintor a les exposicions del Cercle de Belles Arts de Lleida dels anys 1948 i 1949. Jesús Navarro / Esther Solé
• Graner Viñuelas, Antoni
  Pintor actiu durant la segona meitat del segle XX, especialitzat en paisatges i vistes dels voltants de Madrid. Catedràtic de dibuix linial topogràfic de guarniment i figura a l'Institutu de Girona. Estdià a l'Academia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, on fou alumne de Carlos de Haes. L'any 1882 es trasllada a Roma com a pensionat per ampliar la seva formació. Va participar en nombroses mostres i certàmens, va guanyar una menció d'honor a la "Exposición Nacional de Bellas Artes" de l'any 1897 i una tercera medalla en l'edició del 1887 amb el llenç "Arroyo del Batán". Font: Enciclopèdia del Museo del Prado
• Murillo Domingo, Prudenci
  Escultor format primerament a Lleida, al taller de Ramon Borràs i, posteriorment, a Barcelona, a l’Escola de Belles Arts. Després d'un temps a Madrid, el 1890 fou becat per la Diputació i amplià els seus estudis a Roma i també viatjà a París. Establert a Barcelona, destacà especialment pels les seves figures i bustos i exercí com a professor de modelat a l'Escola de Belles Arts. Francesc Gabarrell
• Biosca Biosca, Josep
  Josep Biosca és un dels escultors lleidatans més desconeguts, tot i que la seva obra esdevé un dels pocs testimonis de la petjada noucentista en el panorama de Ponent. Nascut a Albatàrrec, realitzà els seus estudis primaris a Lleida i aprengué dibuix amb Lluís Izquierdo. En aquesta primera època féu amistat amb Paco Mercè i Miquel Viladrich. El 1918, però, es traslladà a París per treballar al taller de Gustau Violet, un dels escultors més importants de la Catalunya Nord, a qui acompanyà a Ceret, on conegué a Joan Gris i Manolo Hugué. Ceret era aleshores l'epicentre de l'art de l'època, un punt de trobada on Picasso, Braque, Gris, Herbin i Manolo Hugué intercanviaren les seves recerques cubistes. Alhora però, aquests brots avantguardistes convivien amb l'ideari noucentista, proper en els seus plantejaments plàstics al "retorn a l'ordre", amb la figura emblemàtica d'Arístides Maillol, exponent escultòric de la representació vital i rotunda de la feminitat genuïnament mediterrània. Precisament, Biosca va conèixer Maillol cap a l'any 1921 a Perpinyà i treballà uns tres anys al seu taller, rebent una important influència de l'artista rossellonès. Posteriorment, Biosca aconseguí afermar-se individualment exposant al Saló dels Independents amb notable èxit. La crítica de l’època destacà l’equilibri de masses i formes com a elements fonamentals de les seves escultures en marbre, bronze i terra cuita. L’ocupació alemanya l’obligà a retornar a Catalunya on es dedicà a la restauració de l’obra escultòrica del Monestir de Poblet, treball que continuà a Roma per a l’odre del Cister. Jesús Navarro
• Borràs Perelló, Ramon
  Tallista i escultor, format al costat del seu pare Borràs Fàbrega, va treballar més tard amb Hermenegildo Jou, deixeble dels Corcelles. Dedicat, com el seu pare, a la talla, principalment per la construcció d’altars, va practicar també el modelatge escultòric. Formà part del grup anomenat “Tranquil Taller”, on també s'hi integraren artistes com Miquel Fontanals i Prudenci Murillo, entre d'altres. Va participar a la cèlebre exposició d'artistes lleidatans de 1912. Entre les seves obres cal destacar els altars de les esglésies de La Pobla de Segur i el Seminari de Lleida, així com els de les parròquies de Sant Joan i de Sant Pere de Lleida, el de Nostra Senyora de Montserrat a l’Església dels Dolors; el púlpit i altars laterals del Seminari de la Seu d’Urgell i el de Sant Blai de la Catedral de Lleida, que va construir amb el seu fill Ramon Borràs Vilaplana. Entre els anys vint i trenta va treballar a Barcelona, en un taller propi, però posteriorment retornà a Lleida. Juan Manuel Nadal Gaya
• Lozano, Julián
  L'habilitat mostrada en el dibuix durant la seva infantesa a Almadén va permetre que Julián Lozano ingressés a l'Escola de Belles arts de Madrid als 13 anys, esdevenint un dels alumnes més destacats de Julio Antonio, de qui aprengué a treballar la fusta, l'escaiola i el marbre. Font: personasilustres.blogspot.com