Informes

Recursos

• Chasselat, Charles-Abraham
  Fill del pintor i gravador Pierre Chasselat, Charles Chasselat va ser deixeble de François-André Vincent i es va especialitzar en les obres de gènere històric. L'any 1804 va rebre el segon guardó del prix de Roma de pintura. Després de la caiguda del Primer Imperi Francès (vers el 1814) va passar al capdavant del taller de gravat de l'escola nacional superior de Belles Arts de París. Paral·lelament fou sol·licitat per il·lustrar esdeveniments oficials, com ara els funerals de Lluís XVIII o la coronació de Carles X. A més, també va il·lustrar nombroses publicacions, com la reedició de les "Obres completes de Charles Rollin" (1817), la "Jerusalem Alliberada" de Torquato Tasso (1819) o les "Poesies de Marceline Desbordes-Valmore" de Marie de France (1820), entre d'altres. Esther Solé
• Bosselmann
  Gravador probablement francès. La poca disponibilitat de dades només permet situar la seva activitat entre els segles XVIII i XIX. Esther Solé / data.bnf.fr
• Bonet Serrat, Laureà
  Pintor actiu a la Barcelona d'entreguerres, se'n tenen poques notícies més enllà de la seva participació en diverses exposicions col·lectives celebrades a la ciutat comtal (l'exposicions d'art organitzada per la junta municipal d'exposicions de Barcelona de 1918 i 1921 i les exposicions de primavera de 1932 i 1933), així com la celebració d'una exposició junt amb Rafael Alemany a les sales de El Siglo l'any 1923 i una exposició individual als Salons Malmedé el 1925. Esther Solé
• Staccioli Balvetti, Ugo
  D'origen italià, es documenta la seva presència a Barcelona entre les finals de la dècada dels anys 10 i principis de la dels 20 junt amb el seu germà Romolo, que regentava una foneria artística. Ugo Staccioli va participar a les exposicions col·lectives celebrades al palau municipal de belles arts de Barcelona dels anys 1919, 1920 i 1921, i també va protagonitzar una exposició individual a la Casa Busquets l'any 1918 i una a les galeries El Siglo l'any 1923. Esther Solé
• Framis Martín, Alícia
  Després de llicenciar-se en Belles Arts a la Universitat de Barcelona, Alícia Framis prosseguí els seus estudis amb estades a París i Amsterdam. Va començar a exposar regularment I'any 1995, treballant amb fotografia i video, fins arribar a projectes de gran envergadura organitzativa com Loneliness in the City (1999-2000), un pavelló itinerant presentat a Dordrecht, Mönchengladlbach, Barcelona, Hèlsinki i Zuric, on fa confluir tota mena d'actes, associacions i públics diversos. El seu treball ha estat seleccionat per ser exhibit a la Manifesta (Luxemburg, 1998), la Biennal de Berlín (2001), Imago 01 (Salamanca, 2001) i la Triennal de Yokohama (2001), entre d'altres. Glòria Picazo
• García Andújar, Daniel
  De formació autodidacta, Daniel García Andújar va iniciar el seu treball artístic en el terreny del vídeo, i tot seguit va passar a investigar sobre les possibilitats dels nous mitjans tecnològics per a convertir-se en un dels noms més significatius del net.art a l'Estat espanyol. Des de 1996 desenvolupa el projecte TTP (Technologies To The People), allotjat a Internet però que també es posa a l’abast del públic mitjançant exposicions i amb l’edició de discs compactes. El seu treball, d’un ferm contingut crític, pretén facilitar l’accés a la tecnologia a les persones més desfavorides i qüestiona amb certa ironia l’aparent democràcia que aporten aquests nous mitjans. Ha exposat, entre d’altres al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (2015) o la Documenta14 (2017). Glòria Picazo
• López Cuenca, Rogelio
  Rogelio López Cuenca va néixer a Nerja (Málaga) l'any 1959 i, després de realitzar estudis de Filosofia i Lletres, va presentar la seva primera exposició individual a la Galeria Juana de Aizpuru de Madrid I'any 1988. Des d'aleshores ha realitzat nombrases exposicions, tant individuals com col·lectives, peró el seu treball pictòric posseeix en aquests moments una dimensió molt més vasta gracies a intervencions en espais públics a ciutats com Madrid, Sevilla, Basilea, Malmö, Málaga, O Porto i I'Hospitalet, entre d'altres. El seu treball està basat en el lIenguatge dels mitjans de comunicació amb una forta càrrega política i és present en col·leccions com les de I'IVAM de València, el MACBA de Barcelona, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid i el Museo de Bellas Artes de Álava, entre d'altres. Glòria Picazo
• Montilla, Julia
  L'any 1994 Julia Montilla es va lIicenciar en BellesArts per la Universitat de Barcelona i, aquell mateix any, aconseguí una beca per continuar la seva formació a l'École Nationale Supérieure des Beaux-Arts de París. és, també, màster en produccions artístiques i recerca, i ha gaudit de diverses beques de postgrau i foment de la creació artística. La seva obra es desenvolupa en una gran varietat de tècniques i suports, sempre relacionats amb la cultura de masses i sempre incidint en la idea de multidisciplinarietat per tal de poder abordar els temes que centren el seu interès en tota la seva complexitat. Des dels anys 2000, la producció artística de Julia Montilla ha estat centrada en les configuracions icòniques de la nostra cultura, tot analitzant els models i desestabilitzant els codis de lectura de les construccions identitàries col·lectives, arbitràries i artificioses. Amb aquests propòsits com a guia, l'artista s'interroga sobre les creacions visuals populars, unes representacions on es poden identificar traces de convencions socials emmarcades en qüestions de gènere, afectivitat o creences de tota mena. Glòria Picazo
• Plasencia Maestro, Casto
  Casto Plasencia fou un pintor espanyol. Format a l'Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, va rebre una pensió per estudiar pintura d'història a Roma. Allà pintaria "Origen de la República Romana (año 598 antes de la era cristiana)" que el faria mereixedor d'una primera medalla a l'Exposició Nacional de 1878 i tercera medalla i gran creu de la Legió d'Honor a l'Exposició Universal de París d'aquell mateix any. Quan va tornar a Espanya es va establir a Madrid, i fou retratista d'Alfons XII i María de las Mercedes, va destacar en pintura religiosa i en grans obres decoratives, com l'executada a la basílica de San Francisco el Grande de Madrid o el palau del Marqués de Linares. L'estiu de 1884, Tomás García Sampedro el va convidar a visitar Muros del Nalón (Astúries), un indret que seduí Plasencia pels seus paisatges i l'animà a fundar una colònoa d'artistes dedicats a pintar del natural al llarg dels estius. D'aquesta època daten una sèrie de petits apunts de pinzellada solta, realitzats entre 1884 i 1889, molt diferents als grans quadres d'història, caracteritzats per la solidesa del seu dibuix. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
• Garnelo Alda, José
  José Garnelo fou un pintor, il·lustrador, restaurador i decorador espanyol d'origen valencià. Professor i acadèmic de les Escoles de Belles Arts de San Luis (Saragossa) i San Fernando (Madrid), i catedràtic de la de Sant Jordi (Barcelona). Fou director de la revista "Por el Arte", secretari de la Asociación de Pintores y Escultores i subdirector del Museo del Prado. Va realitzar els seus estudis artístics a l'Escola de Belles Arts de Santa Isabel de Hungría a Sevilla, on fou deixeble d'Eduardo Cano de la Peña i de Manuel Ussel. Posteriorment va continuar la seva formació a l'Escola de San Fernando, de la mà de Dióscoro Puebla, Carlos Luis de Ribera i Casto Plasencia. L'any 1888 fou pensionat a l'Acadèmia d'Espanya de Roma, on va travar amistat amb Vicente Palmaroli, Emilio Sala, Francisco Pradilla i José Villegas, entre d'altres. Va viatjar a París, Àustria i Baviera. Va participar en nombroses exposicions, tant nacionals com estrangeres, i fou distingit amb segones medalles a les Exposicions Nacionals de 1887 i 1890, va rebre una primera medalla a la de 1892 i una condecoració a l'edició de 1904. A més, fou premiat amb una medalla a l'Exposició Universal de Chicago de 1893 i va participar al Saló de París de 1912. També es va dedicar a la il·lustració i a la pintura decorativa. És, de fet, l'autor dels ornaments del palacio de la Infanta Isabel o de la cúpula del despatx del president del Tribunal Suprem, entre d'altres. També restaurà els frescos del Casón del Buen Retiro i el cor de l'església de San Francisco el Grande. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
• López Piquer, Bernardo
  Bernardo López va ser fill del pintor Vicent López i germà del també pintor Luis López Piquer, amb qui va treballar a la Catedral d'Oriola. Com el seu pare, es va especialitzar en el retrat i va continuar l'estil d'aquest, ingressant a l'Acadèmia de San Fernando el 1825. Gràcies a la influència paterna va aconseguir entrar a treballar al palau reial. D'altra banda, fou director d'estudis de l'Acadèmia de San Fernando des de 1844, presidint la secció de Pintura entre 1845-1874, i també fou pintor de Cambra d'Isabel II el 1843 i Primer Pintor des del 17 de febrer de 1858 fins la revolució de 1868. Font: Viquipèdia
• Llimona Benet, Rafael
  Rafael Llimona fou fill de Josep Llimona. Inicià estudis d’arquitectura, però seguí la carrera de director de jardins a l’Escola Superior de Bells Oficis. Fou deixeble de Francesc d’A. Galí, i viatjà a París, Bèlgica i Itàlia i, després d’una nova estada a París (l'any 1922), s’inicià la seva vocació pictòrica, havent observat els impressionistes. Centrat en el paisatge —sobretot d’Olot i d’Horta (Barcelona)—, la figura —especialment femenina—, l’interior i la natura morta. Féu diverses exposicions individuals amb el grup de la Sala Parés a Barcelona i a Madrid. Fou premi extraordinari de l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Barcelona de 1941. Font: Enciclopèdia Catalana
• Pla Gallardo, Cecílio
  Cecilio Pla va ser un dels pintors valencians més rellevants de les darreries del segle XIX i començaments del XX, juntament amb Joaquim Sorolla i Ignacio Pinazo, artistes que conformaren una de les anomenades escoles espanyoles amb més transcendència en el panorama pictòric espanyol. Aquests artistes valencians descriuran una imatge d’Espanya centrada en una visió positiva dels temes mediterranis —marines, escenes de platja, escenes de la pesca— o altres activitats relacionades amb el mar, caracteritzada pictòricament per demostrar una gran preocupació tècnica per copsar els efectes lumínics —per la qual cosa se’ls anomena també luministes—, el representant per excel·lència dels quals és la pintura de Sorolla. Pla produí una obra molt plural, des de les grans composicions religioses de la seva primera època fina als petits paisatges i apunts de platja del final de la seva trajectòria, passant per la pintura social, el retrat i els seus treballs com a il·lustrador gràfic. Dins d’aquesta gran varietat de registres, destaquen les obres que corresponen a l’anomenada pintura social, aquella de caràcter anecdòtic, els temes de les quals estan extrets de les problemàtiques o situacions de la vida real o quotidiana, i que tant d’èxit tingueren en els certàmens oficials al voltant del canvi de segle. I també cal considerar molt especialment el retrat o la descripció de les més modernes escenes de costums, en les quals resta integrada la seva preocupació pel paisatge. Tot i ésser valencià, Pla es conegut també per ser el pintor del Madrid castís, del món de la sarsuela, la qual cosa el vinculà molt estretament amb el regionalisme pictòric, que després traslladaria a les platges valencianes. Jesús Navarro
• Sucre i de Grau, Josep Maria de
  Nascut a Gràcia el 1886, Sucre va conviure amb els modernistes durant la seva primera joventut. Va conèixer la conspiració anarquista, La Campana de Gràcia, la bohèmia dels Quatre Gats, el futurisme d'Alomar, la crida a l'ordre noucentista, l'albada de l'avantguarda al costat de Salvat Papasseit i Torres García. Per bé que fins l'any 1923 va treballar com a oficial criminalista, publicà el seu primer fulletó (Un poble en acció. Per la salvació de les terres hispániques. Quartilles den Joan Pi. Ciutadá de Barcelona) el 1906. Quatre anys després apareix el seu primer llibre de poemes, Apol-Noi. Després vingueren L'Ocell Daurat (1921), Poema barbre de Serrallonga ( 1922) i Poemas de abril y mayo (1922), als que calafegir una raresa bibliogràfica en italià (Del sentimento relligioso e della inmortalità, 1916), un text sobre Maragall (1921), una monografia sobre Ochoa (dels anys quaranta) i unes -tardanes i inacabades- memòries en dos volums (1963). Per una altra banda, Sucre va participar en empreses tan diverses com Un Enemic del Poble, l'Ateneíllo de l'Hospitalet, les galeries Dalmau (on coneix Picabia i Marinetti), La Gaceta Literaria o, ja en la postguerra, els Salons d'Octubre, l'Institut Francès i el Movimiento Artístico del Mediterráneo. Com a pintor, malgrat que hagués fet alguna obra als anys vint, la seva producció s'intensifica a partir dels anys 40. Sucre va deixar una obra notable: rostres obsessius, esglésies, geometries rituals, ulls al·lucinats com de pintura de boig. Aquestes ceres, d'aire expressionista i primitiu, tenen quelcom d'icones angustioses i estan emparentades -amb un parentesc profund i no formal- amb el món d'Alexej von Jawlensky. En elles hi gravita quelcom de l'univers marginal que havia de tractar un criminalista, però no hi ha anècdota, ni pintoresquisme; tot és abisme, laberint esotèric, cerca metafísica, interrogació extrema. Des d'una perspectiva acadèmica es podria replicar que la de Sucre és una obra menor, però tothom sap que la història de la pintura mai està tancada. Juan Manuel Bonet
• Mangot Santalucia, José
  Artista documentat a Barcelona durant la primera meitat del segle XX, on exercí com a funcionari de l'arxiu de l'institut municipal d'història de la ciutat. A principis de segle tingué una activitat intensa a l'entorn de la segona època de la revista La Estampa (1913-1914), publicació de la secció de gravat del Cercle de Belles Arts. Posteriorment també apareix referenciat entre els participants a dues exposicions col·lectives celebrades a Barcelona l'any 1929. Esther Solé
• Ginés Ortiz, Adela
  Adela Ginés fou una pintora espanyola nascuda a Madrid. Va estudiar a l'Escola de Belles Arts de San Fernando i fou deixeble de Carlos de Haes i Sebastián Gessa. A més, fou professora a l'Asociación para la Enseñanza de la Mujer i va practicar el paisatge i la pintura de bodegons, especialment de flors. Va participar amb regularitat a les Exposicions Nacionals de Belles Arts, aconseguint tant medalles com mencions honorífiques de pintura (1897, 1887 i 1885, respectivament) i escultura (1895 i 1899, i 1892, respectivament). L'any 1899 fou guardonada amb una menció honorífica a l'Exposició Universal de París. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
• Salazar Echevarría, Clemente
  Va cursar estudis artístics a l'Escola d'Arts i Oficis, sota l'adreça de Nicolás Esparza, ampliant-los a l'Escola d'Arts i Oficis de Bilbao i a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Fernando de Madrid (1916), tenint per mestres a Cecilio Pla, José Bru Carboner, José Garnelo i Julio Romero de Torres. La Diputació de Biscaia (1922) li va concedir una beca per estudiar a París, Bretanya i Roma. Es va especialitzar en la pintura de retrats, dels quals va fer un bon nombre, especialment a l'aristocràcia argentina. De 1919 a 1947 les seves exposicions van ser nombroses: el 1919, a Bilbao, a l'Exposició Internacional de Albia; Madrid (1919 i 1921); Saragossa (1920); Sant Sebastià (1921); Buenos Aires (1929 i 1933); Montevideo (1930); Asunción (1938); Rio de Janeiro (1940); Badia Blanca (1941), Punta Arenas (1942), i el 1943, a Viña del Mar, Concepción, Valdivia, Antofagasta i Iquique; el 1944, a Lima, La Pau i Potosí; el 1945, a Bogotà, Colòmbia, Medellín, Maracaibo, Caracas, Barquisimeto i l'Havana (Cuba); en 1946, a Valencia (Veneçuela), Sant Cristóbal i Maracay, i el 1947, a Caracas. Les seves obres es troben en col·leccions particulars de diversos països de parla castellana i en alguns museus, entre ells el Museu Colonial de la Pau i el Museu de Colòmbia, de Bogotà. Font: Auñamendi Eusko Entziklopledia
• Cuixart Tàpies, Modest
  Pintor i artista gràfic nascut a Barcelona, inicialment adscrit a l'expressionisme de postguerra. Va ser un dels fundadors de la revista i del col·lectiu "Dau al Set" (1948) juntament amb Arnau Puig, Joan Brossa, Joan Ponç, Joan Josep Tharrats i Antoni Tàpies, participant així de la primera manifestació i la més important del surrealisme espanyol de postguerra. L'any 1951 viatjà a França, alternant la seva residència entre Lió i París. A partir d'aquell moment, l'obra l'onírica i de fantasia de l'època de Dau al Seu evolucionà vers l'informalisme i la pintura matèrica, recorrent al dripping i al collage. Posteriorment es va aproximar a la figuració de caire expressionista, mostrant un interès especial per la figura femenina i les imatges eròtiques. Entre els nombrosos guardons rebuts, cal restacar el Premi de Pintura de la V Biennal de Sao Paulo (1959) i la Creu de Sant Jordi (1982). Francesc Gabarrell
• Puig Bosch, August
  L'obra d'aquest pintor resulta extremadament difícil d'emmarcar dins una determinada tendència. En un primer moment presenta clares influències del fauvisme i de Picasso, unes influències, que més tard seran substituïdes per Klee, Kandinsky i Miró. L'any 1948 marxa a París, fet que provoca el seu allunyament del que serà l'esfera d'influència del grup Dau al Set, per bé que sorprenentment, la seva obra presenta clares afinitats amb els artistes d'aquest grup. Encara que la pintura d'August Puig sembla expressar l'exageració del moviment i alhora presentar una gran amplitud cromàtica, l'obra d'aquest pintor resulta, majoritàriament, impactant per la seva fredor. Certament, sembla que l'artista es dedica a representar la calma total que precedeix a la tempesta. Francesc Gabarrell
• Guinovart Bertran, Josep
  Més enllà de la seva vinculació a l’Informalisme, la trajectòria de Guinovart ha estat permanentment lligada a una poderosa inquietud per captar l’essència del territori. La seva pintura reflecteix aquest vincle i el materialitza a través de la utilització dels materials més diversos i de les tècniques més variades, amb el denominador comú de la tridimensionalitat com a característica essencial del seu treball. La seva obra forma part de col·leccions com les del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, el MACBA o el Guggenheim de Bilbao i Nova York, entre altres, i des del 1994 un gruix important de la difusió del seu treball es realitza des de la Fundació Privada Espai Guinovart d'Agramunt, instal·lada al lloc d’origen del seu avi patern i la població on el pintor va viure la seva infantesa en els anys de la Guerra Civil. Francesc Gabarrell
• Masip Roca, Jaume
  Nascut a La Granadella, Jaume Masip va residir des de ben jove a Logronyo, on ingressà a l'Escola d'Arts i Oficisa l'edat de catorze anys. L'any 1918 es trasllada a estudiar a Madrid, gràcies a una pensió de la Diputació de Lleida. L'any següent amplia els seus estudis a Barcelona i participa a l'Exposició Belles Arts. Masip fou essencialment un pintor de natures mortes, paisatges i retrats, i protagonitzà diverses exposicions individuals amb un èxit remarcable. Juan Manuel Nadal Gaya
• G. Rivas, Anselmo
• Mercadé Fàbrega, Benet
  Fill d'un pintor i daurador de la Bisbal d'Empordà, Benet Mercadé s'instal·là a Barcelona el 1838, on es dedicà al daguerrotip. El 1852 féu la seva primera exposició pictòrica, i un any més tard s'establí a Madrid, on assisteix a les classes de Carlos Luís de Ribera a la "Escuela Superior de Pintura y Escultura". El 1858 viatjà a París i el 1863 a Roma, per tornar a Barcelona el 1869 i esdevenir un protegit del col·leccionista Leopold Gil i catedràtic a l'Escola de la Llotja el 1882. Rebé una inicial influència del natzarenisme ("Colom a La Rábida", 1858), per passar després al realisme, sempre amb una tendència eclèctica. Se centrà a la temàtica històrica i religiosa: "Les germanes de la Caritat" (1860), "Els darrers moments de fra Carles Clímac" (1862), "L'església de Cervara" (1864), "Translació del cos de Sant Francesc" (1866). També conreà el paisatge i el retrat, on mostra un realisme molt més espontani. Font: Viquipèdia
• Pazos Moya, Carlos
  Carlos Pazos va estudiar arquitectura, si bé posteriorment s’especialitzà en disseny i art a l’Escola Eina de Barcelona. Va començar a exposar l’any 1969 a la sala d’exposicions de l’Ateneu Barcelonès, i des d’aquell moment ho ha fet a les millors galeries i museus del món com el MACBA (Barcelona), Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid), Centre Georges Pompidou (París), Gallerie Camille Von Scholz (Brussel·les) o Joan Prats Gallery (Nova York), entre d’altres. Va realitzar la seva primera exposició individual el gener de 1970 a l’Ateneu Barcelonès El 1975 inicia la sèrie Voy a hacer de mi una estrella, presentada l’any següent a La Sala Vinçon de Barcelona, que entre altres actuacions i manifestacions, dona lloc a la performance i exposició The Floor of Fame al Centre d’Art Georges Pompidou (Beaubourg) de París el 1978. L’últim capítol d’aquesta saga no tancada és Robados, exposada a la Galería Raíña Lupa de Barcelona l’any 2009. Entre el 1980 i el 1992 treballa intensament amb Marisa Díez de la Fuente, a la Galería Ciento de Barcelona, després de tres anys també intensos a la Galería G. El 1990 inicia la seva col·laboració amb la Galerie Camille von Scholz de Bruxelles i amb motiu de l’exposició Christmas Blues i en col·laboració amb Vicenç Altaió i Freddy de Vree publica el llibre L’Amour latent amb les edicions Camomille. D’ençà que la Galería Ciento va tancar, ha col·laborat amb les galeries Joan Prats, Carles Taché i amb Raíña Lupa de Barcelona. El gener de 1995 funda a Nova York, amb l’artista Steven Pollack, l’associació esporàdica en actiu Vodoo Victims, l’any 1999 Mic y Mau amb el fotògraf Lluís Ros, desactivada el 2009 i des del 2004 col·labora amb Pascal Comelade en llibres, vídeos i en concerts. És també el 2004 que participa en l’exposició Dalimitar del Museu de l’Empordà. El seu caràcter inquiet i curiós queda palès en la seva obra i en un seguit d’activitats que l’acompanyen. Així, el 1987 protagonitza la pel·lícula És quan dormo que hi veig clar, de Jordi Cadena sobre poemes de J.V. Foix. El 1998 dirigeix i realitza l’escenografia de l’obra teatral El bell lloc, de Joan Brossa, estrenada a l’Espai Joan Brossa de Barcelona. Aquest mateix any publica El Mundo del Ritmo en col·laboració amb Eduardo Mendoza i actua com a protagonista en el vídeo Pianito, de Jordi Colomer. L’any 2002 escriu i publica el guió de la pel·lícula, en espera de productor, Aquí en la tierra como en el infierno. El desembre de 2004 publica el seu primer llibre de textos Garabatos y Zarpazos, editat per la Universitat de Barcelona, del qual es va fer una 2a edició el febrer del 2008, el 2007 publica Fidelidad Total», en col·laboració amb Ramón de España, editat per Raíña Lupa i el 2008 Diodrama, amb textos d’Eduardo Lago, editat per Atelier Clot, Paris. També publicà ...Y entre paréntesis, un blues inacabable, en col·laboració amb Ramón de España i Pascal Comelade, publicat per La Naval (Cartagena) i està preparant Garabatos y Zarpazos 2. El 2007 va realitzar una exposició retrospectiva al MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona) i al MNCARS (Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía). Per a la seva exposició retrospectiva va realitzar la pel·lícula Mnemocine. Película recortable, un collage audiovisual constituït per 11 episodis, de 26 minuts de duració. Font: Tinta Invisible edicions
• López Tufet, Alfons
  Nascut a Lleida el 1950, Alfons López es va iniciar com a dibuixant d'historietes quan tot just comptava vint anys. Va practicar la historieta còmica a capçaleres cèlebres com "TBO", a més de freqüentar-ne d'altres de més càrrega política com "Papu"s o "El Viejo Topo". Va dirigir publicacions com "Cul de Sac" o "Más madera!" i va aportar pàgines a d'altres com "Rambla", "Titanic", "Caníbal", "Cimoc", la francesa "Fluide Glacial" o "El Jueves". Al llarg de la seva dilatada carrera s'ha deixat veure en dotzenes de revistes i diaris com "Cavall Fort", "La Vanguardia", "El Periódico de Catalunya", "Avui", "Diari de Barcelona" o "Público". Ha publicat àlbums com "Asesinato en la mezquita" (1996), "Color café" (1998), "La saga de Chaves" (2004), "Políticamente incorrecto" (2005), "Silencios. La juventud del Capitán Trueno" (2006), "Estraperlo y Tranvía" (2007), "Políticamente incorrecto" (2005) o "Malvados e imbéciles" (2015), una bibliografia que ha desenvolupat sol o en col·laboració amb altres autors com Rafel Vaquer, Xavier Roca, Joan Aliu, Manel Fontdevila, Andreu Martín, Pepe Gálvez o Joan Mundet. L'any 2011 va guanyar el Premi Nacional de Còmic de Catalunya amb el llibre "Miguel Núñez: mil vidas más", signat junt amb Pepe Gálvez i Joan Mundet. I el 2017 va guanyar el Premi Junceda d'Il·lustració a la millor novel·la gràfica publicada l'any 2016 per l'obra titulada "El solar". Ediciones la Cúpula
• Pallejà Carnuar, Josep Maria
  Pintor emmarcat en el paisatgisme realista de les darreries del segle XIX, apareix documentat entre els participants a la tercera exposició de belles arts i indústries artístiques celebrada al palau de belles arts de Barcelona l'any 1896. Esther Solé
• Plana Castillo, Josep
  Pintor i dibuixant. Fou deixeble de l’escultor Manuel Corcelles i, més endavant, estudià a l’Escola de la Llotja de Barcelona. S’establí a Lleida i fou auxiliar de la càtedra de dibuix de l’Institut de Segona Ensenyança i, durant diversos lustres, mantingué oberta una acadèmia privada de dibuix i pintura. Tingué com a deixebles Gili Roig, Viladrich, Mercè i Borràs, entre d’altres. Fundà junt amb altres intel·lectuals i artistes de Lleida el Xop Bot, entitat que fins el 1936 tingué una gran incidència en la vida artística de la ciutat. La seva participació en l’organització de l’Exposició d’Art que l’Ajuntament de Lleida promogué al mes de maig de 1912 fou cabdal, i constituí el punt de partida d’una nova via de les arts plàstiques a la ciutat. Practicà la pintura a l’oli i pintà paisatges urbans i rurals influenciat pel pintor Jaume Morera, gran amic seu. Però, tot i que es tracta d’un notable pintor, destacà sobretot en dibuix. Ho testimonia una col·lecció de cent dibuixos a llapis sobre temes de l’horta de Lleida que utilitzava com a mostra de treball per als seus alumnes, i que foren premiats a l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888. Jesús Navarro
• Bartoletti, Josep
  Josep Bartoletti fou un pintor i dibuixant lleidatà, fill del marbrista italià Farruccio Bartoletti, que tingué taller a la Rambla de Ferran de Lleida a principis del segle XX. Com a il·lustrador es responsabilitzà de l'aparell gràfic de la revista Lleida entre 1927 i 1929, i també es dedicà al dibuix publicitari. L'any 1930 va participar a l'exposició del grup Cau d'Art, i també va presentar obra a les exposicions-concurs de primavera dels anys 1934 i 1935. Després de la Guerra Civil reprengué la seva activitat com a pintor i decorador i mantingué una escola de dibuix i pintura al número tres del carrer de Magdalena, on, entre d’altres, Miquel Roig Nadal en fou alumne. Juan Manuel Nadal Gaya
• Mundó Marcet, Ignasi
  Pintor d'origen barceloní, Mundó Marcet va estudiar a l'escola de la Llotja i fou deixeble informal de Joaquim Mir i Manolo Hugué. Entre 1945 i 1948 va marxar a viure a París, on entra en contacte amb Georges Braque i Desnoyers. Va exposar la seva obra amb regularitat, influenciada inicialment pel postimpressionisme i més endavant pel fauvisme, a les principals capitals europees, com París, Roma, Madrid o Barcelona. A la ciutat comtal exposa principalment a la Sala Parés. Font: Viquipèdia
• Porta Mestre, Enric
  Enric Porta es va formar a l'Escola de Llotja i a l'Acadèmia Baixas de Barcelona. De ben jove ja va entrar al circuit expositiu, i arran de l'èxit de l'exposició presentada junt amb Nolasc Valls i Enric Cenac a les Galeries Laietanes va traslladar-se a París l'any 1922, on va completar la seva formació i va residir-hi deu anys, participant en diversos salons i exposicions. L'any 1932 va tornar a Barcelona, on va presentar per primer cop una exposició individual. Fou a les Galeries Syra, un espai on exposà habitualment en temps de postguerra. Tanmateix, va fixar la seva residència definitiva a la seva localitat natal, on pintà els murals de l'església parroquial. Fruit de l'amistat travada amb Miquel Villà quan ambdós eren a París, aquest va freqüentar la Pobla de Segur, fomentant un moviment creatiu notable al Pallars del tardofranquisme i inicis de la democràcia. Tot i que ambdós artistes s'influenciaren mútuament, l'obra de Porta no és tan estrictament geomètrica ni de colors vius com la de Villà, però s'hi aproxima en la riquesa i generositat en l'ús del material cromàtic i en la solidesa del dibuix. Porta s'especialitzà primerament en natures mortes i pintura infantil, sense deixar de banda els paisatges i els nus femenins. Font: Juan Manuel Nadal Gaya
• Llimona Raymat, Núria
  Núria Llimona va ser una pintora catalana, neboda del també pintor Josep Llimona. Interessada per la pintura de ben jove, durant els anys trenta estudià a l'Escola Oficial de Belles Arts de Barcelona, finalitzant-los un cop acabada la Guerra Civil i obtenint el títol oficial que li permeté dedicar-se a la docència durant quinze anys en aquella mateixa escola, situada llavors al final de la Via Laietana. Fou una reconeguda paisatgista, que fugí de les avantguardes i que s'especialitzà en pintar el paisatge urbà de Barcelona. Va conrear la natura morta, la figura i, especialment, el paisatge, dins d'un estil naïf constructiu i postimpressionista. Fou presidenta del 9è i 10è Saló Femení de l'Art Actual, i va exposar individualment a sales emblemàtiques de Barcelona, com les Galeries Syra, la Sala Nonell i la Sala Parés, i també va participar en diverses mostres col·lectives, obtenint diversos premis i reconeixements, com la Medalla Morera de 1960, la Creu de sant Jordi de l'any 2000 o la Medalla d'Honor de Barcelona l'any 2006. Font: Viquipèdia
• Llobet Busquets, Carles
  Nascut a Lleida l’any 1857, Carles Llobet viurà a la capital de Ponent fins al 1872, quan fixarà la seva residència a Barcelona. A la Ciutat Comtal esdevindrà un dels màxims exponents d’aquells creadors anònims que, dins de l’estructura laboral dels tallers, durien les arts decoratives del Modernisme català a la seva màxima expressió. Llobet es vinculà inicialment als principals tallers barcelonins d’escenografia (Taller de Mariano Carrera, del Liceu, de Francesc Soler i de Juan Francisco Chia) i col·laborà amb els tallers de daurats de Joan Serrado i de vitralls d’Antoni Rigalt, fins que entrà al taller d'Hermenegildo Miralles, dins del qual, a més de dibuixant i director artístic de totes les branques creatives, fou el responsable de la decoració de l’Hotel Terminus de Puig i Cadafalch, de l’Hotel Colón d’Audet i del restaurant Torino de Gaudí, entre d'altres. Jesús Navarro
• Badiola, Txomin
  Artista plàstic fundador de la Asociación de Artistas de Vascos, va estudiar pintura a la Facultat de Belles Arts de la Universitat del País Basc, on també hi exercirà com a professor des del 1983 al 1988. Al costat d'altres escultors com Pello Irazu, Àngel Bados, Juan Luis Moraza o Mª Luisa Fernandez, amb els quals havia coincidit a l'esmentada Facultat de Belles Arts, formarà part del grup denominat Nova Escultura Vasca, que va contribuir a la renovació de l'art a euskadi i l'estat Espanyol durant els anys 80. El 1986 se li atorga el Premi d'Escultura del País Basc i el premi ICARO a l'artista jove més excel•lent. L'any 1987 comissaria la primera exposició antològica de l'obra de Jorge Oteiza organitzada per la Fundació Caixa a Madrid, Barcelona i Bilbao. A l'any següent trasllada la seva residència a Londres on inicia un procés de relectura de la seva pròpia obra que el durà a la deconstrucció de la mateixa, i que plasmarà en la instal•lació Qui tem a l'art?, presentada al centre Riverside Studios de Londres i a la Galeria Solitud Lorenzo de Madrid. El 1990 es trasllada a Nova York, ciutat on hi resididirà durant més de vuit anys. Allí incia els seus treballs basats en una major hibridació dels mitjans i la construcció de dispositius escultòrics en els quals les situacions espacials, el vídeo i la fotografia interactuen amb l'espectador. L'any 1995, i posteriorment el 1997, Arteleku de San Sebastià el convida, al costat d'Ángel Bados, a impartir uns cursos sobre creació contemporània que, amb el pas dels temps, s'han demostrats essencials per a la confirmació de tota una nova generació d'artistes bascos, com ara Jon Mikel Euba, Itziar Okariz, Manu Muniategiandikoetxea, Sergio Prego, Asier Mendizábal, Iñaki Garmendia, Ibon Aranberri, etc. L'any 2002 dur a terme al Museu dÁrt Contemporani de Barcelona (MACBA) la primera retrospectiva de la seva obra, titulada Malas Formas, que posteriorment s’exposarà al Museu de Belles Arts de Bilbao. L'any 2007 el Musée d`Art Moderne Saint Etienne Metropole, li dedica una exposició recopilant les seves instal•lacions dels últims 10 anys titulada La Forme Qui Pense. L'any 2004 tornar a fer de comissari al costat de Margit Rowell per a una exposició sobre l'obra de Jorge Oteiza titulada Mito i Modernidad, organitzada pel Museu Guggenheim de Bilbao a les seves seus de Bilbao i Nova York així com per al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia de Madrid. Des de l'any 1998 viu i treballa a Bilbao. Francesc Gabarrell
• Aláez, Ana Laura
  Ana Laura Aláez és una de les artistes contemporànies més completes i de més renom de l’Estat Espanyol. Ella es defineix com una "arquitecta d'emocions" expressades de la manera que creu més convenient, transformant tota la seva vida en art, en un sentit que queda plasmat sempre en una escultura, una fotografia o una instal·lació, on es pot comprendre de manera molt directa allò que desitja expressar. Els seus primers treballs escultòrics, una altra de les branques artístiques en les quals destaca, van ser exposats per primera vegada a l'Espai 13 de la Fundació Joan Miró de Barcelona l'any 1992. Així mateix, la seva primera instal·lació la va dur a terme a la Sala Montcada de Barcelona el 1997, quan va presentar "She Astronauts", convertint tota la sala en una enorme botiga de roba. El 1999 va presentar "Brothel" a la Galeria Juana de Aizpuru, una instal·lació que la va catapultar a nivell internacional. Entre altres sales ha exposat al Kunstmuseum de Bonn i al Museum Moderner Kunst Stiftung Ludwing de Viena. I ha mostrat els seus treballs en ciutats com ara Toquio, Madrid, Berlín, París, Milà o Londres. L'any 2003 va publicar el seu llibre "Flúor", una sèrie de fotografies acompanyades de textos propis on desenvolupa i mostra les seves inquietuds estètiques. Font: artespain.com
• Soldevila, Montserrat
  Formada en la tècnica del gravat a l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida sota el mestratge de Rosa Siré, Montserrat Soldevila és una de les figures que configuraren i donaren múscul al paisatge artístic de la Lleida de l'últim quart del segle XX, articulat al voltant d'aquesta escola i d'altres nuclis d'interès, com el Cercle de Belles Arts. Esther Solé
• Climent Oliveras, Sebastià
  Sebastià Climent és originari de Castellbell i el Vilar (Bages), però es va formar en gravat, calcografia i serigrafia a l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida. També va aprendre tècniques pictòriques amb Rosa Siré i pintura al fresc amb Josep Minguell. La seva obra restà inèdita fins l'any 1990, quan va iniciar la seva trajectòria expositiva amb una exposició individual. Professionalment ha treballat en l'àmbit de les arts gràfiques i la il·lustració editorial. Font: sebastiadelleida.blogspot.com
• Serra Marsinyac, Domènec
  Nascut a Calaf, cursà estudis de dibuix i pintura a l'Escola d'Arts i Oficis de Tàrrega entre 1972 i 1976. Es llicencià a la facultat de Belles Arts de Barcelona l'any 1982 i assistí a cursos monogràfics de l'Escola Eina, i des de 1982 exercí la docència del dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis de Tàrrega. Més enllà de la pura preocupació pictòrica, la seva obra traspua missatges de caràcter social, crítics amb la seva època i el seu entorn, que ha pogut presentar en diverses exposicions individuals i col·lectives a Catalunya i de manera puntual a l'estranger. Font: Juan Manuel Nadal Gaya
• Campello, Lluís
• Cairó Sanchis, Llorenç
  Escultor d'origen figuerenc. L'any 1913 s'instal·là a Barcelona, on fou deixeble d’Antoni Alsina a l’Escola de la Llotja. Membre de l’Associació d’Escultors (1927), juntament amb Enric Casanovas i altres. Amb una constant preocupació per l’estructura i l’equilibri i una gran admiració pels clàssics grecs, Donatello i Miquel Àngel, va executar diverses variants de nus dempeus femenins. Excel·lí també com a retratista. Font: Gran Enciclopèdia Catalana
• Iglesias Domènech, Alfons
  Nascut a les Borges Blanques, als tretze anys es va traslladar a Barcelona amb la finalitat de cursar estudis artístics, que va iniciar a l’Escola de la Llotja i va continuar a l'Ateneu Obrer i a l'escola d'art que Antoni Gelabert va fundar al carrer Petrixol de la ciutat comtal. A Barcelona va travar amistat amb artistes destacats de l'època i va freqüentar l'estudi d'Isidre Nonell, que exerciria una gran influència sobre la seva obra. L'any 1916 va viatjar a Madrid per tal d'estudiar les pintures del Museo del Prado i quantre anys més tard va fer el seu primer viatge a París, on descobrí la pintura dels impressionistes i de Cézanne. Tanmateix, entre aquests dos viatges va fundar el moviment "Nou Ambient" amb Camps Ribera, Vidal Galícia i Ramon Llobet, entre d'altres. Aquest col·lectiu tenia l'objectiu de revaloritzar el realisme i l'obra de Nonell, aleshores molt discutit, i es va mantenir en actiu fins l'any 1925. Paral·lelament, Iglesias va conrear el paisatge i el bodegó amb influències postimpressionistes de caire cezannià, participant en diverses exposicions individuals i col·lectives, gaudint normalment de bona recepció per part de la crítica i la premsa. L’esclat de la Guerra Civil li va suposar un trasbals emocional de tal magnitud que l'induí a tornar a la seva ciutat natal, on va romandre durant llargs anys dedicat a la pintura i produint un gran nombre de pintures a l’oli, essencialment paisatges i bodegons sense abandonar completament, però, la figura humana. Juan Manuel Nadal Gaya / Jesús Navarro
• Batlle Campderrós, Josep
  Pintor autodidacta, va començar des de molt jove a practicar el dibuix i la pintura. A Barcelona va conèixer Joan Vila Puig i Rafael Benet. Aquest darrer fou qui l'aconsellà que es retrobés amb el paisatge de la Segarra, reflectit amb gran claredat, sensibilitat i serenor en bona part de les seves obres. Tot i la seva identificació amb les terres que el van veure néixer, i on va produir la fracció més important de la seva obra, també va pintar marines a Blanes i a Mallorca, i va passar temporades amb la seva germana a Castella, on va elaborar diversos paisatges. Va participar al Saló Monjuïc de Barcelona el 1933 i la seva obra va ser presentada també a Lleida, a l’exposició de final de curs de l’Escola de Belles Arts de l'any 1949 i a la col·lectiva “Un segle de pintura lleidatana" de la Galeria Terra Ferma el 1977. Quinze anys després de la seva mort, l'any 1978, se li va dedicar una exposició antològica a Cervera. Juan Manuel Nadal Gaya
• Sauri Fajula, Laura
  Nascuda a Vic, es formà a Llotja i a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, de la qual és professora. Féu la primera exposició individual el 1972. En la seva obra, de caràcter simbòlic, predomina el traç dibuixístic. L’any 1984 guanyà el premi de dibuix Ynglada-Guillot. Font: Enciclopèdia Catalana
• Camps Ribera, Francesc
  Francesc Camps Ribera estudià a l'Escola de la Llotja de Barcelona i després a l'Escola de Belles Arts de la mateixa ciutat, on fou deixeble d'Isidre Nonell, Manuel Ainaud i Josep Dalmau. Després treballà com a ceramista als Estudis Concurny. La seva pintura, inicialment realista i de traç nonellià, evoluciona cap al surrealisme i l'expressionisme, fent també collages figuratius i abstractes, d'alt caràcter matèric. Membre de la Generació del 1917, va exposar per primer cop el 1915 a l'Ateneu dels Treballadors. Des del 1919 forma part del grup avantguardista Nou Ambient, —juntament amb el borgenc Alfons Iglesias, entre d'altres— que seguia el model marcat per un altre grup de la mateixa generació, els evolucionistes, seguidors de Paul Cézanne. El 1922 va participar a Madrid en una exposició col·lectiva del grup i el 1925 va exposar individualment a les Galeries Dalmau. En acabar la Guerra Civil marxa a França i el 1939 s'estableix a Mèxic.En aquell país, l'any 1940, exposa a la Casa de la Cultura Espanyola i el 1945 organitza, juntament amb altres pintors espanyols exiliats, el Círculo de Bellas Artes. Es dedica a la restauració de quadres, l'escultura i exerceix la docència a l'Escuela Nacional de Artes Plásticas, on va formar tota una generació d'artistes mexicans. També va exposar al Centre Català de Nova York, a la Universitat de Toronto i al Club de France de París. El 1980 torna a Barcelona. Font: Viquipèdia
• Costa Beiro, Alfonso
  Alfonso Costa viatja a Barcelona als 17 anys i es forma a l'Escola de la Llotja. De manera paral·lela es dedica professionalment a les arts gràfiques i participa en diversos concursos, obtenint diferents reconeixements i guardons. L'any 1972 viatja a Florència gràcies a una beca de la Fundación March i, quan torna, manté una gran activitat expositiva i desenvolupa la seva faceta de gravador i muralista fins als anys 80. Un cop consolidada la seva carrera, l'any 1997 s'instal·la definitivament a Galícia, on continua treballant i desenvolupant la seva faceta més didàctica, impartint seminaris especialitzats, especialment sobre la tècnica del gravat. La seva carrera es centra, sobretot, en l'ambit editorial i de les arts gràfiques, així com en la pintura mural. Destaca aquí la cúpula del Liceo de Noia. Els anys 2005 i 2008, la Universitat de Santiago de Compostel·la i Caixa Nova van acollir, respectivament, dues exposicions antològiques de la seva trajectòria artística. Font: alfonsocosta.es
• Garcia Sarramona, Manuel
  Llicenciat en història general i geografia a l’Estudi General de Lleida, Manel Garcia Sarramona va compaginar els estudis amb les classes de dibuix i pintura al Cercle d’Art Morera i Galícia, amb Carmel Tapiol, Marc Antoni Remacha i Ramon Roca. Posteriorment va assistir a les classes que Albert Coma Estadella impartia al Cercle de Belles Arts. A finals dels anys seixanta funda el grup “Tertúlia d’art”, integrat inicialment per Alfons López i Joan Enric Farreny. Tots tres varen muntar diferents instal·lacions al Col·legi d’Arquitectes de Lleida, en un moment en què a l’Estat espanyol es parlava ben poc d'aquest concepte. Al grup se hi afegirien, més tard, Ferran Peiró, Joan Oromí i Santi Llorens, entre d'altres. La seva principal activitat es produeix entre el 1969 i el 1971, però el grup com a tal es desfà l’any 1976 amb la mort de Joan Enric Farreny. Manel Garcia Sarramona també mantingué contactes amb escultors com Jaume Gort o Domingo Ainaga, i treballà al costat d'artistes com Josep Ripoll. La seva representa una intensa activitat expositiva, sobretot al llarg de la dècada dels anys 70 i 80. Cal destacar la seva exposició a la Petite Galerie de l’Alliance Française l’any 1972, o la participació al Premi Internacional de Dibuix Joan Miró del 1973 al 1975. Manel Garcia Sarramona és especialment reconegut per la seva dedicació a la dinamització de la vida cultural lleidatana durant el tardofranquisme i els inicis de la democràcia, en diferents grups d'acció cultural, des del Cercle de Belles Arts de Lleida, i com a professional de la Cultura al Consell Comarcal del Segrià i l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Francesc Gabarrell
• Peral García, Alberto
  Nascut a Santurtzi (Biscaia) I'any 1966, actualment resideix a Barcelona. Es va lIicenciar en Belles Arts, en I'especialitat d'escultura, per la Universitat del País Basc i posteriorment fou becat per l'Academia Española a Roma (1993¬94) i per la Generalitat de Catalunya, per a cursar estudis a Nova York (1999). Entre les seves exposicions individuals destaca la presentada al Centre Cultural Tecla Sala de I'Hospitalet de Llobregat (1997) i a la Sala Rekalde, Área 11, de Bilbao (1997), així com I'exposició col·lectiva itinerant pel País Basc, Madrid i Barcelona (1997-98), conseqüència d'haver guanyat el premi Gure Artea 1996. La seva obra és present a col·leccions públiques com la del Museo de Bellas Artes de Álava i la del Banco de España. Alberto Peral pertany a la generació d'artistes que emergeix a principis dels anys noranta i protagonitza la renovació plàstica espanyola en aquests inicis del segle XXI. Des de la seva primera exposició individual a la Fundació Joan Miró de Barcelona el 1992 fins avui, ha traçat un recorregut de gran coherència conceptual i un desig d'experimentació formal que l'ha portat a transitar per una gran diversitat de mitjans, des del dibuix, la fotografia o l'escultura, fins a la instal lació i el vídeo, per proposar un emocionant trobada poètica entre la bellesa de les formes més simples i essencials i el poder simbòlic que contenen. Alberto Peral incorpora al seu llenguatge les aportacions més radicals de l'avantguarda clàssica respecte a la forma però omplint-les de vida. Descobreix aquest essencialisme formal en la natura i en la cultura com a manifestacions d'un ordre còsmic que l'artista abstreu i ens presenta dotat d'una intensa sensualitat material, convidant-nos amb això al delit i la reflexió. Glòria Picazo / MNCARS
• Pérez, Javier
  Javier Pérez estudià a la Facultat de Belles Arts de Bilbao, i amplià els seus estudis a París, on realitzà, l'any 1986, la seva primera exposició individual a la galeria Chantal Crousel. Des de començaments dels anys 90 s'ha convertit en un dels artistes de l'Estat Espanyol de major projecció internacional. Va exposar el 1998 a l'Espacio Uno del Museu Reina Sofía i, el 2001, ocupà, juntamrent amb Ana Laura Aláez, el pavelló espanyol a la 49 Biennal de Venècia. Artium i el Carré d'Art de Nîmes li dedicaren l'any 2003 una mostra retrospectiva. La seva obra es troba en museus com ara el Reína Sofía de Madrid, Guggenheim de Bilbao, MACBA de Barcelona o el Muséed'Art Moderne et Contemporain d'Estrasburg. Seguint una tradició implícita al País Basc, el treball de Javier Pérez es va orientar en els seus primers moments al voltant de l'escultura, encara que com altres membres de la seva generació -Ana Laura Aláez, Miren Arenzana o Gemma Intxausti- es van allunyar acuradament del problema "local", tant des del punt de vista estilístic, respecte a la poderosa i contundent producció d'Oteiza i Chillida, com la d'aquells altres que van fer de la situació específica del País Basc la font temàtica del seu treball. A més, allunyat de la seva ciutat natal, la seva obra va anar obrint-se a diverses aspiracions i ampliant el seu camp disciplinar. A més de produir dibuixos i objectes escultòrics, Javier Pérez es va orientar cap a la instal·lació, escenografia, performance i vídeo. Dins de tot aquest aparell disciplinar, però, batega una concepció onírica i alhora realista, hiperestètica i també funcional de l'objecte artístic. En tots els casos, l'assumpte recurrent en les peces de Javier Pérez és el cos, que ell no concep com un organisme unitari, sinó com una acumulació d'òrgans i parts d'alta concentració simbòlica: cabells, ulls, llàgrimes… que eventualment poden adoptar la forma de substituts: perruques, esferes de vidre, llàgrimes de vidre, màscares… Metàfores d'un cos trossejat que anhela reconstruir en organisme, mentre sent que "la frontera entre el dolor i la bellesa és en extrem estreta i difusa" Font: Francisco Javier San Martín (Arte y Parte)
• Rusiñol i Prats, Santiago
  Santiago Rusiñol i Prats procedia d’una de les famílies de l’alta burgesia industrial catalana. Tanmateix, aviat trencaria amb els preceptes burgesos per apropar-se al món de l’art. Pintor clau en la superació del realisme, però també escriptor, dramaturg, col·leccionista i activista cultural, Santiago Rusiñol es convertiria en el motor del modernisme a Catalunya.Tot i això, l’obra de Rusiñol no va prendre gairebé mai un to social, de denúncia, sinó que va tendir a entendre l’art com a l’adoració absoluta de la bellesa. Així, el jove Rusiñol va exposar les seves primeres obres a la Sala Parés des del 1874. Però tot canviaria després de 1887. Des d’aquell any es va establir per llargues temporades en el París de la Belle Époque, on va viure enmig dels ambients de la bohèmia literària i artística. Van ser set anys d’anades i vingudes de la capital francesa, on va esdevenir assidu de l’Académie de la Palette.A París va establir-se a Montmartre i va convertir-se en inseparable de Ramon Casas, en una etapa en què l’art de tots dos s’assembla força.De tornada a Barcelona, la darrera dècada del segle, es va afirmar com a pintor animador del moviment modernista i va crear el Cau Ferrat de Sitges, on va instal·lar la seva col·lecció de ferros forjats i va celebrar concerts, conferències, tertúlies i alguns dels actes principals de les Festes modernistes. El Cau Ferrat, doncs, va suposar un dels eixos del naixement i difusió d’un nou moviment, el modernisme, que carregava contra el romanticisme decadent i la rutina de la societat burgesa. En definitiva, Rusiñol va convertir-se en el capdavanter, el motor fonamental, d’una bohèmia catalana del tombant de segle. París influeix també en la pintura de Santiago Rusiñol. Allí va conèixer i retratar alguns dels personatges de la bohèmia parisenca de Montmartre. I de retorn a Catalunya els seus quadres enregistren figures, aspectes urbans, paisatges, temes quotidians, escenes de gènere i composicions simbòliques. És a dir, s’introduïa un art nou, trencador, un art que per la seva modernitat va ser designat per la crítica amb el nom de modernisme.De la mateixa manera, Rusiñol també va formar part de les famoses tertúlies de la cerveseria Els Quatre Gats del carrer Montesió de Barcelona regentada per Pere Romeu. Així, Els Quatre Gats, inspirat en Le Chat Noir que havien conegut a París, es va convertir en l’escenari privilegiat de les manifestacions ideològiques de final de segle, un lloc de tertúlia però també una sala d’art alternativa. Per als modernistes era una mena de santuari laic on tenien lloc tot tipus d’activitats artístiques: lectures, concerts, exposicions, concursos literaris, ombres xineses, titelles, etc. Un espai fonamental que consolidaria l’obra dels artistes de la generació més jove.Font: http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2013/02/01/santiago-rusinol-el-motor-del-modernisme-catala/
• Masriera Rosés, Lluís
  Lluís Masriera Roses fou un personatge polifacètic: figura cabdal del modernisme en el camp de les arts decoratives, escenògraf reputat a la Barcelona del canvi de segle i pintor per tradició familiar, ja que era fill i nebot, respectivament, dels pintors Josep Masriera Manovens (Barcelona, 1841-1912) i Francesc Masriera Manovens (Barcelona, 1842-1902). A diferència de la joieria i l’orfebreria, que el singularitzen dins el moviment modernista i li donen una indiscutible dimensió internacional, Lluís Masriera no es pot considerar un pintor especialment rellevant, malgrat tenir algunes obres destacades i veritablement interessants. La seva obra pictòrica esdevé una evolució de la pintura naturalista de la primera generació de modernistes, molt propera a Santiago Rusiñol, on destaca la representació de temes quotidians, molts cops endisant-se de ple en el camp de l'anècdota, representada sovint en interiors burgesos descrits amb tot detall, i protagonitzada per una figura femenina dedicada a les activitats més convencionalment associades a la dona. Aquesta evolució, que el duria pels camins del decorativisme, troba la seva culminació l’any 1920 en l’obra "Ombres reflectides" (MNAC, 14585), per a molts autors la seva pintura més reeixida. Francesc Gabarrell
• Mir Trinxet, Joaquim
  Joaquim Mir fou un pintor català nascut a Barcelona. La seva mare era germana de l'empresari tèxtil Avel·lí Trinxet, que més tard tindria molta importància en la vida de Mir perquè li faria de mecenes i li encarregaria la decoració de la casa Trinxet. Els primers estudis els féu al col·legi Sant Miquel, on conegué Isidre Nonell. De jove comença a estudiar sota les ordres de Lluís Graner, que l'inicià en el gènere del paisatge. El 1893 estudia a l'Escola de la Llotja amb Antoni Caba però acaba deixant els estudis artístics formals. S'integra a la "Colla del Safrà" (també coneguda com a "Colla de Sant Martí") un grup d'artistes fundat el 1893 i integrat per Isidre Nonell, Ricard Canals, Ramon Pichot, Juli Vallmitjana i Adrià Gual, i entrà en contacte amb el grup d'artistes que freqüentaven els Quatre Gats. El 1899 marxà a Madrid a descobrir i copiar els grans mestres del Museu del Prado. Aquell mateix any guanyà el segon premi en l'Exposició Nacional de Belles Arts i, a finals d'any, marxa a Mallorca amb Santiago Rusiñol, on va fer algunes de les seves millors pintures. L'any 1903 pateix una crisi i ha d'estar ingressat un temps a l'Institut Psiquiàtric Pere Mata de Reus. Posteriorment s'instal·là a l'Aleixar i finalment a Vilanova i la Geltrú, en una finca actualment coneguda com a casa Mir. Des d'aleshores va desenvolupar intenses campanyes pictòriques a Montserrat -on ja havia fet una fecunda estada el 1911- i a València -on hi anar a inspirar-se pels murals sobre les conquestes de Jaume I que li varen encarregar pel palau de la Diputació de Barcelona. L'any 1932 es desplaça a Vallirana on va pintar durant un període molt curt de temps, i també va fer estades a Andorra els anys 1932, 1933 i 1934. És considerat un dels màxims exponents de la pintura immediatament posterior al modernisme, creador d'un postimpressionisme molt personal. Morí a Barcelona el 1940 després d'una estada a la presó, acusat pel franquisme de connivència amb la República. Fou enterrat al cementiri de Vilanova i la Geltrú. Font: Viquipèdia
• Hernàndez Pijuan, Joan
  Professor i catedràtic de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. L’any 1957 va estudiar gravat i litografia a l’Escola de Belles Arts de París, i el 1981 va rebre el Premi Nacional d’Arts Plàstiques. Els seus primers treballs sintonitzaven amb l’informalisme, però posteriorment va anar allunyant-se del rerefons d’aquest moviment per fer-ne una interpretació més personal. La natura morta i el paisatge han estat els temes dominants en la seva obra, tot i que amb una concepció diferent a la tradicional, on allò que l’artista cercava, per sobre de tot, és una nova definició de la pintura des de la pròpia pintura, amb un important pes específic del concepte de paisatge interior. Francesc Gabarrell
• Llobet Raurich, Carles
  Encara que nasqué i morí a Barcelona, Carles Llobet Raurich manté un vincle molt estret amb la ciutat de Lleida, molt especialment a través de la figura del seu pare, el també pintor Carles Llobet Busquets. Llobet Raurich es va formar a l'Escola de Llotja, on va ser alumne de Fèlix Mestres i Francesc Labarta. Al llarg de la seva etapa formativa —abans de l'esclat de la Guerra Civil— va viatjar amb freqüència, visitant diversos indrets d'Espanya, la Catalunya Nord, París, el nord d'Itàlia i Roma, on es va familiaritzar amb el patrimoni artístic i arquitectònic local. Paral·lelament, també va participar en diverses exposicions col·lectives, tant a Barcelona com Madrid, i als anys trenta es va iniciar en la pràctica de la pintura mural. Exiliat a Xile l'any 1939 com a conseqüència de la Guerra Civil, hi va romandre fins l'any 1948. Exercí la docència a la Universidad Católica de Santiago, ocupant la càtedra d'arts aplicades entre 1941 i 1943 i practicant el retrat amb molt bona acollida per part del públic i la crítica. L'any 1948 retorna a Catalunya el 1948, moment en què s'inicia la seva etapa més fèrtil com a muralista arran de l'increment de la demanda d'aquesta tipologia d'obres en entorns religiosos, circumstància que el converteix en un dels muralistes més destacats de la recuperació de l'art religiós català de postguerra, especialment a Barcelona i rodalies. Juan Manuel Nadal Gaya
• Sirera Gené, Antoni
  Odontòleg de professió, reporter gràfic, pintor, pilot d’avioneta, geògraf i botànic afeccionat. Ton Sirera fou un personatge clau alhora de parlar de la reactivació cultural i artística a Lleida entre els anys 1940 i 1960; un dels grans responsables de l’evolució de l’avantguarda artística a la nostra ciutat, i un dels pocs autors que va introduir la fotografia abstracta i experimental a l’Estat Espanyol. La seva amistat de joventut amb l’escultor Eudald Serra li obrí les portes de la modernitat i el connectà amb l’avantguarda barcelonina i el moviment ADLAN (Amics De L’Art Nou). A Lleida, però, la seva figura es vincula, primer, al Cercle de Belles Arts i, posteriorment, al grup d’artistes agrupats al voltant de la Petite Galerie de l’Alliance Française, sobretot amb Leandre Cristòfol, Lluís Trepat, Jaume Magre, Àngel Jové i Josep Vallverdú, amb qui Sirera mantindrà al llarg de tota la seva vida una important amistat. L’any 1950, durant una llarga estada a París, coneix l’artista Joan Vila Casas, amb qui establirà forts vincles personals i acabarà compartint molts dels seus plantejaments estètics. Fruit d’aquesta relació, l’obra de Ton Sirera s’aproparà al moviment informalista —des del vessant més experimental que li proporcionen els jocs d’imatges microscòpiques i la descontextualització de parts de la nostra realitat quotidiana— per a conviure, de forma paral•lela, amb les aportacions dels seus pintors. Aquests treballs en el camp de la fotografia no figurativa són, sens dubte, els què s’insereixen de ple en els postulats de l’abstracció, i els què atorguen singularitat a la seva obra dins el panorama artístic català i espanyol. Francesc Gabarrell
• Domingo Marqués, Francesc
  Francesc Domingo Marqués inicià la seva formació artística a l'Escola de Belles Arts de Sant Carles de València. Allà fou deixeble de Rafael Montesinos, gran admirador de Ribera, la pintura del qual copiarà amb fervor el jove artista. El 1864 es va traslladar a Madrid per a continuar la seva formació a la Real Academia de San Fernando, obtenint el 1868 una pensió de la Diputació de València per a traslladar-se a Roma. L’enviament d’obres a les Exposicions Nacionals li permeté aconseguir importants èxits, entre els que cal fer menció a una primera medalla (1871) pel quadre “Santa Clara”, una pintura que s'insereix dins de la millor tradició naturalista espanyola. Un cop retornat a Espanya dividí el seu temps entre Madrid i València, traslladant-se a París l'any 1875, on continuà amb la línia empresa per Fortuny, tot treballant en petites obres d’estil minuciós i colorista. En la seva etapa madura arribà a desfer la matèria pictòrica per a passar a interessar-se especialment pel color. Jesús Navarro
• López Mezquita, José María
  López Mezquita va néixer a Granada en el si d'una família de comerciants. Als 9 anys va iniciar la seva formació al taller de José Larocha i als 13, quan la seva família es trasllada a Madrid, la continua a l'Escola de Pintura i Gravats, on fou deixeble de Cecilio Pla i José Larrocha. L'any 1901 va rebre la medalla d'or de l'Exposició Nacional de Belles Arts, i gràcies al mecenatge de la infanta Isabel de Borbó va viatjar per Bèlgica, Holanda, Anglaterra i França, retornant a la seva terra natal el 1905 per consolidar la seva carrera en l'àmbit de la retratística. Fou un dels fundadors de l'Associació Espanyola de Pintors i Escultors (1910), en una època en què també fou nomenat acadèmic de San Fernando. Tanmateix, el 1926 va traslladar-se als Estats Units i va guanyar fama internacional, esdevenint membre de la Hispanic Society —hi pintà una sèrie de retrats— i de les acadèmies de belles arts de Lisboa, Anvers i Cuba. Va retornar a Espanya l'any 1952, morint a Madrid dos anys després. Jesús Navarro
• Nani, Giacomo
  Pintor italià, la seva trajectòria es va desenvolupar a Nàpols, una ciutat llavors beneficiada per una cort activa que exercia el mecenatge de les arts. Nani fou un dels nombrosos pintors que es van moure al voltant d'aquesta cort, en mans de la dinastia borbònica des de 1734. Alumne de Baldassare de Caro i Gaspare López, la seva producció fou abundant, per bé que reduïda a les natures mortes i les flors, un gènere on tanmateix va destacar, deixant exemples molt interessants. Una part important de la seva obra va arribar a Espanya, i és possible que exercís una clara influència en les natures mortes de Luis Meléndez, sens dubte una de les produccions més atractives de la pintura espanyola del segle XVIII. El seu fill Mariano Nani va residir a Espanya des de 1759, on va arribar-hi acompanyant el seguici de Carles III en traslladar el tron de Nàpols a Espanya. Va cultivar els mateixos temes i maneres que el seu pare i mestre per bé que sense assolir la qualitat d'aquest. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
• Martínez Abades, Juan
  Pintor i il·lustrador espanyol. Es formà a l'Insitut Jovellanos de Gijón. Després ingresà a l¡'escola de Belles Arts de San Fernado a Madrid i assistí a l'estudi de l'escultor on assistí a l'estudi de l'escultor José Gragera. L'any 1884, sota la influènncia de Francisco Rosales, envia a l'Exposicio Nacional de Belles Arts l'obra "La muerte de Mesalina" (Museu de Belles Arts d'Astúries, Oviedo). L'any 1888 obté una pensió de mèrit de la Diputació d'Oviedo per ampliar els seus estudis a Roma, ciutat on residirà fins al 1890, moment en que torna i s'estableix Madrid. Aquell mateix any presenta a l'Exposició Nacional de Belles Arts l'obra "El Viático a bordo" amb què obté la medalla de segona classe. També va participar en les exposicions del Círculo de Bellas Artes i va col·laborar com a il·lustrador a la revista "Blanco y Negro". L'any 1901 obté la primera medalla a l'Exposició Nacional. Font: Enciclopèdia del Museo del Prado
• Maella Pérez, Marià Salvador
  Marià Salvador Maella fou un pintor valencià emmarcat en el neoclassicisme i l'academicisme setcentista. Format amb el seu pare, posteriorment es desplaça a Madrid on va rebre classes de Felipe de Castro, que el va introduir en la pintura neoclàssica al gust de l'època. El mateix de Castro li va permetre continuar la seva formació a la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, on va ser acollit amb especial interès per Antonio González Velázquez. L'any 1757 viatja a Roma on reforça el seu gust academicista. Torna a Espanya el 1765 per treballar en la remodelació del Palau Reial de Madrid, emparat per Anton Raphael Mengs, de qui va acabar rebent una notable influència. És a Madrid on Maella inicià una carrera vertiginosa: va ingressar com a membre de l'Acadèmia de San Fernando, esdevenint-ner Director General entre 1795 i 1798. A més, va ser nomenat pintor de cambra l'any 1774, en un reconeixement per la seva esplèndida habilitat retratística, i també s'integra de ple als treballs de tot el patrimoni reial, treballant no només al Palau, sinó també a la La Granja de San Ildefons, el Palau de El Pardo i el Palau de l'Escorial. La Il·lustració marcava l'època i Maella s'adaptava a la perfecció, recollint l'admiració de la Casa Borbó. Aquests treballs es van combinar amb d'altres, com els frescos de les Catedrals de Toledo i Burgo de Osma, o l'elaboració de cartrons per a tapissos a la Real Fábrica de Tapices amb qui va ser durant tota la seva vida el rival més ferm de Maella, Francisco Bayeu. Maella és el Primer Pintor de Cambra i el responsable de la custòdia i restauració de tots els Reials Llocs en el moment en què es produeix la caiguda de Carles IV i l'arribada de Josep I. Maella es posa al servei del nou monarca francès en un fet que acabaria provocant la seva caiguda. Acusat d'afrancesat al retorn de Ferran VII, fou apartat de la Cort, i substituït per Vicente López Portaña, tant davant del monarca com de la pròpia Acadèmia. Font: Viquipèdia
• Pradilla Ortiz, Francisco
  Francisco Pradilla neix a la localitat aragonesa de Villanueva de Gállego el 1848, formant-se a Saragossa i més tard a l’Escola de Belles Arts de San Fernando. El 1874 obté una pensió, en la modalitat de pintura d’història, per a traslladar-se a estudiar a l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts de Roma, juntament amb Casto Plasencia, on coneixerà a Jaume Morera, pensionat en la modalitat de paisatge, amb qui l’unirà una estreta amistat que conservarà al llarg de tota la seva vida. Precisament serà en aquella estada i en companyia de Jaume Morera on seleccionarà un paisatge romà com a fons d’una de les seves obres més famoses, aquella que li proporcionaria la seva consagració com a un dels més destacats pintors de composicions de temàtica històrica tan a nivell espanyol com internacional: “Doña Juana La Loca”, un impressionant quadre de dimensions espectaculars, 3,40 x 5 metres. Aquesta obra que realitzaria com a treball de pensionat fou presentada a l’Exposició Nacional de Belles Arts de 1878, obtenint una Medalla d’Honor i essent adquirida posteriorment per l’Estat (actualment es troba al Museo del Prado). El tema de l’obra fa referència al trasllat del cadàver del rei Felip des de la Cartuja de Miraflores a Granada acompanyat per la seva esposa Juana i un seguici de eclesiàstics, nobles i cavallers que s’aturen a la intempèrie per vetllar el fèretre, i que està basat en el relat Modesto Lafuente en la seva Historia de Espanya. L’èxit que va obtenir motivà que posteriorment el Senat li encarregues un altre quadre de composició històrica sobre la rendició de Granada, que esdevindria una altra fita de la pintura d’història espanyola i que consagraria Pradilla com un dels seus més clars exponents. Tot i això Pradilla, fou també un destacat paisatgista i un personalíssim pintor costumista. Jesús Navarro
• Canogar Mckenzie, Daniel
  Llicenciat en ciencies de la imatge per la Universitat Complutense de Madrid i màster en art amb especialització en fotografia per la New York University, Daniel Canogar destaca per la seva aportació teòrica sobre el món de la imatge. El 1992 publica el Iibre "Ciudades efímeras: exposiciones universales, espectáculo y tecnología", va ser corresponsal d'art des de Nova York per a la revista "Lápiz" i ha dirigit seminaris i cursos teòrics sobre art i noves tecnologies a diversos centres i universitats del país. El treball de Daniel Canogar investiga el cos humà i la seva relació amb els sentits, la relació entre cossos o parts del cos, les noves tecnologies i la incidència d'aquestes en la realitat i en la percepció que d'ella en tenim. Ha exposat la seva obra en galeries i museus d'Espanya, Franya, Alemanya, Canadà i Estats Units, com la Fundació Arte y Tecnología i el Palacio de Velázquez de Madrid, l'Espace d'Art Yvonamor Palix de París, el Centre d'Art Contemporain de Basse Normandie, Axe Neo-7 de Quebec, Metrònom i Centre d'Art Santa Mònica de Barcelona, Artist Space de Nova York i el Wexner Centrer for The Arts de Columbus. La Galeria Helga de Alvear de Madrid, la Galeria Estany de la Mota de Barcelona i l'Espace d'Art Yvonamor Palix de París representen el seu treball artístic. Ha participat en destacades exposicions col·lectives i festivals dedicats a la fotografia arreu del món. Francesc Gabarrell