Informes

Recursos

• Simón, Montserrat
  Formada en la tècnica del gravat a l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida sota el mestratge de Rosa Siré, Montserrat Simón és una de les figures que configuraren i donaren múscul al paisatge artístic de la Lleida de l'últim quart del segle XX, articulat al voltant d'aquesta escola i d'altres nuclis d'interès, com el Cercle de Belles Arts. Esther Solé
• Niubó Cabau, Manuel
  Resident des de la seva primera joventut a Lleida, fou en aquesta ciutat on desenvolupà una interessant activitat com a dibuixant i com a promotor de la vida cultural durant la postguerra. Fou un dels fundadors del Cercle de Belles Arts i més tard professor de dibuix lineal de l'escola. Participà en la major part d'activitats de l'entitat durant les dècades dels anys quaranta i cinquanta. Entre les exposicions on va participar cal destacar la mostra que el Grup dels Cinc (Mariano Gomà, Ramon Fontova, Ernest Ibàñez, Josep Barberà i Manuel Niubó) va presentar l'any 1952 o la retrospectiva que la Galeria Cop d'Ull li dedicà el 1980. Niubó també practicà la il·lustració i el disseny d'interiors, tant d'edificis civils com d'exposicions celebrades a l'Institut d'Estudis Ilerdencs o al Museu d'Art Jaume Morera. Juan Manuel Nadal Gaya
• Roca Delpech, Jaume
  Creador polifacètic que es revelà, des de la seva joventut, com un excel·lent pianista i pintor. L'any 1945 ja es considerat un mestre de l’aquarel·la. L’obra de Roca Delpech esdevé una recerca constant, quasi obessiva, de la perfecció i la millora. L’any 1950, amb motiu d’una exposició celebrada al Cercle de Belles Arts de Lleida, Roca Delpech coneix Leandre Cristòfol. Immediatament s’estableix una interessant relació entre tots dos artistes —mútuament impressionats per la visceralitat del propi compromís creatiu— documentada amb abundant correspondència i que perdurarà al llarg de tota la dècada. De fet, Leandre Cristòfol fou, durant aquests anys, l’encarregat de treure al mercat lleidatà l’obra de l’artista gironí. Francesc Gabarrell
• Roca Campana, Ramon
  Artesà cadirarire molt conegut a Lleida. Estudià dibuix i tècniques de pintura a l'Acadèmia de Justo Almela, on coincidí amb Cristòfol, Tapiol i Sanàbria, entre d'altres. L'any 1930 presenta una primera exposició al Museu d'Art Jaume Morera, època en què la revista "Lleyda" li publicà uns dibuixos, i participa al concurs-exposició de Primavera del 1934,. En aquests anys també presenta una col·lecció de dibuixos al Saló dels Artistes Independents de Barcelona i a la Sala Parés, i participa als salons nacionals de Sevilla, Sant Sebastià i Amposta. Després de la Guerra Civil la seva obra figurà entre les primeres exposicions col·lectives del Cercle de Belles Arts (1948, 1949, 1951), i també a la mostra de 1952, promoguda per l'Obra de Educación y Descanso. Com a paisatgista li agradava realitzar aquarel·les del natural, i a les seves excursions pel Pirineu i la costa mediterrània l'acompanyaven joves a qui encoratjava i estimulava, entre els que s'hi comptaven Marc Antoni Remacha, Carmel Tapiol i Manuel Garcia Sarramona. Juan Manuel Nadal Gaya
• Amorós Vilà, Tonet
  Tonet Amorós estudia a l’Escola Masana de Barcelona. La seva trajectòria expositiva s'incia l'any 1986 al XXV Premi Internacional de dibuix Joan Miró. A partir de llavors ha presentat els seus treballs per diverses sales i espais públics de la península. I, a partir de 1992, fa el salt a l'àmbit internacional. No obstant això no ha perdut el contacte amb la seva ciutat natal, on ha protagonitzat diverses mostres al llarg de la dècada dels 90, i des de 1998 la seva obra "Lemuria" es troba instal·lada a la canalització del riu Segre. Es tracta d'una escultura de bronze de tres metres d'alçada, en forma de larva —iconografia característica del món creatiu d'Amorós— envoltada i subjectada per tres pollancres, en record d'una plaga que afectà el bosc de ribera que anteriorment ocupava aquest indret. El treball de Tonet Amorós està íntimament relacionat amb l’espai on es desenvola. Elaborat amb diversos materials, posa de manifest la complexitat i la multiplicitat de facetes del fenomen artístic. L’autor acostuma acompanyar la seva obra plàstica amb textos literaris, en un intent d’extrapolar el sistema lingüístic a les arts visuals. Juan Manuel Nadal Gaya
• Abad Roses, Antoni
  Fill de l’escultor Antoni Abad Gil i de la poetessa Teresa Roses, la formació artística d'Antoni Abad es fruit de l’ensenyament del seu pare, complementada amb la llicenciatura en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona, l’any 1979 i els estudis de Gravat a Conca, Londres i Perusa (Itàlia). El seu treball ha evolucionat molt ràpidament, allunyant-se dels conceptes escultòrics tradicionals en els quals es va iniciar com a artista pels volts de l'any 1979 cap a l’ús de les noves tecnologies, camp en què ha esdevingut un dels creadors estatals més singulars. A partir de la seva estada com a artista-resident a The Banff Centre for the Arts (Alberta, Canadà) entre 1993 i 1994, comença a treballar amb videoprojeccions que s’expandeixen en l’espai arquitectònic. D’aquest període és la peça Últimos deseos (1995) i la trilogia de les rates: Errata (1996), Ciències naturals (1997) i Love Story (1998). El 1996 Roc Parés el convida a participar en la plataforma «MACBA en línia» i Abad presenta Sísif, una videoinstal·lació que després es desdoblarà en una versió exclusiva per al web. El 1997 acaba els seus estudis a l’European Media Master de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i a partir d’aleshores centra tota la seva activitat creativa en el mitjà digital, amb propostes com 1.000.000 (1999) o Z (2001-2003), obra que anticipa l’ús de les xarxes socials. De la fotografia, que li va permetre fer evident el seu interès pel moviment en les escultures seqüencials, al videoart, seguida de la informàtica, el net-art i internet com una plataforma de recerca creativa, l’obra d’Antoni Abad expressa la voluntat d’experimentació formal al voltant dels conceptes d’espai i temps, sempre presents en la seva obra. A partir de 2004, i fins avui, Abad treballa amb les possibilitats de la tecnologia mòbil, articulant xarxes de comunicació audiovisuals mitjançant les quals pretén donar veu a col·lectius habitualment ignorats o discriminats pels mitjans de comunicació oficials. La projecció d'Antoni Abad com a artista en el concert nacional i internacional ha anat creixent de manera sostinguda des de l'atorgament del Premi d'Arts Plàstiques Medalla Morera l'any 1990 a la seva ciutat natal, Lleida. Ha exposat a ARCO els anys 1991, 1994 i 1998, al Centro de Arte Reina Sofia el 1997, al Museo de Arte Moderno de Buenos Aires i a la Biennal de Venècia el 1999 (l’únic artista lleidatà que ha aconseguit mai aquesta fita), al New Museum of Contemporary Art de Nova York el 2001, al Hamburger Banhof de Berlí el 2002 i al MACBA els anys 1996, 2003 i 2014. Premi Ciutat de Barcelona d’Arts Plàstiques pel seu treball a les instal·lacions d’art multimèdia de la Sala Metrònom i del Centre d’Art Santa Mònica, guanyador del Golden Nica de l'Ars Electronica dins de la categoria de comunitats virtuals el 2006, considerat el premi més important a nivell mundial pel que fa a l'art i les noves tecnologies i, novament, Premi Ciutat de Barcelona en la categoria de Multimèdia al 2002, per la seva obra Z. L'any 2006 guanya el Premi Nacional d'Arts Visuals, concedit per la Generalitat de Catalunya, pel projecte canal*ACCESSIBLE, i també el Premi Golden Mica del festival Ars Electronica de Linz (Àustria), en la categoria de Comunitats digitals. El 2009 és guardonat amb el premi Innovae de la Fundación Española de Ciencia y Tecnología (FECYT). Actualment viu i treballa a Barcelona, tot i que és habitual que passi temporades en diferents llocs del món. Francesc Gabarrell
• Casenave Pérez, Jose de
  Deixeble de Carlos de Haes i de Jaume Morera, conreà la pintura de paisatge i participà en diferents Exposicions Nacionals de Belles Arts, essent guardonat a les edicions de 1892 i 1895. Jesús Navarro
• Villamil Marrachi, Bernardo
  Pintor cubà, documentat a Espanya entre 1878 i 1890. Va estudiar a Madrid amb Francisco Mendoza i Carlos de Haes, de qui n'esdevingué un imitador. Va concursar a l'Exposició Nacional de Belles Arts de 1878 amb el paisatge Cercanías de Madrid (paisaje del natural), i a la de 1881 va presentar les obres Orillas de Balsaín, Las pasarelas i Un puente de Balsaín, i l'estat va adquirir la pintura titulada Paisaje (Prado), una tela que representa un grup d'arbres esvelts al bell mig d'un camp, amb les capçades retallant un cert ennuvolat, una sintaxi clarament basada en les fórmules de Carlos de Haes. També va participar a les exposicions del Círculo de Belles Artes de 1880 i 1883, i el seu rastre a Espanya es perd el 1884, després de participar a l'Exposició Nacional amb les obres Cercanías de San Fernando. Madrid, El río Eresma. Segovia i Puerta del Sol. Museo del Prado
• Vázquez Úbeda, Carlos
  Pintor, il·lustrador i cartellista que conreà el paisatge i el gènere costumista. Va ser membre de l'Acadèmia de San Fernando de Madrid, cavaller de la Legió d'Honor, membre d'honor de la Hispanic Society of America, president del Cercle Artístic i de la Societat Artística-Literària de Barcelona, i se’l va condecorar amb la gran creu d’Alfons XII i la de l’Àliga Roja d'Alemanya. Va començar la seva formació amb Joaquín Herrer i Rodríguez a la seva ciutat natal i a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, on va ser alumne de Carlos de Haes. El 1889 es va traslladar a París per ampliar els seus estudis i allí va ser deixeble de Léon Bonnat. Va col·laborar en nombroses publicacions de l'època: Hispània, Hojas Selectas i Blanco y Negro, entre altres. Va enviar assíduament les seves obres a certàmens nacionals i estrangers, va obtenir la tercera medalla en la Nacional de 1892 per Recuerdos de amor, segona en les edicions de 1899 i 1901 pels llenços titulats Mes de María i Recolección de higos chumbos en Granada, primera medalla el 1910 per El torero herido i condecoració el 1904. Va participar en els Salons de París, en els quals va ser premiat amb menció d'honor en 1890, tercera medalla el 1904 i segona el 1907. A més, va ser guardonat amb primera medalla en l'Internacional de Barcelona de 1899, medalla de plata a l'Exposició Universal de París de 1910 i a la de Buenos Aires de 1915, any en què va obtenir medalla d'or en l'Exposició de Sant Francisco. Enciclopedia del Museo del Prado © Fundación Amigos del Museo del Prado
• Seiquer López, Alejandro
  Pintor murcià, va iniciar els seus estudis a l'Academia de la Económica murciana i vers 1875 va començar a treballar com a dibuixant pel Ministeri d'Obres Públiques. Després va entrar al taller de Carlos de Haes a Madrid, on va conèixer la família Zabálburu, que li va concedir una pensió per completar la seva formació a París, on va estar-s'hi vuit anys i on va obtenir un premi a l'Exposició Universal de 1878. En tornar, aquell mateix any, es va instal·lar a Múrcia i des d'allà va enviar pintures a les Exposicions Nacionals de Belles Arts. L'any 1884 va obtenir una medalla de tercera classe per la pintura Vacas en la pradera, i va repetir guardó el 1895 amb Al borde del precipicio. Especialitzat en pintura d'animals i paisatges, en la seva obra s'aprecia la influència dels impressionistes i de la pintora francesa Rosa Bonheurr Font: Enciclopedia Museo del Prado
• Bayona Fernández, Albert
  Artista visual, docent i promotor cultural. Els treballs d'Albert Bayona en el món de la creació artística incorporen diferents disciplines, com la pintura, el dibuix, la, fotografia, el vídeo, les tecnologies digitals i la música. Format com a dibuixant projectista, va assistir a les classes de Leandre Cristòfol i Víctor Pérez Pallarés a l'Escola del Cercle de Belles Arts deLleida. L'any 1985, després d'una època dedicada a viatjar arreu del món, s'instal·la definitivament a Lleida. Des del 1986 exerceix de professor a l'Escola Municipal de Belles Arts (actual Escola d'Art Municipal Leandre Cristòfol) assumint-ne la direcció entre els anys 1995 i 2000. Una època especialment activa com a promotor cultural i artístic en què Bayona participa en l'organització de les diverses edicions de les Beques "Entrega" als nous creadors (Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Lleida) i dirigeix la programació expositiva de la Galeria Periferiart i de les sales d'exposició municipals del Roser i de la Plaça Sant Joan. També coordina els Tallers d'Art de Montesquiu a Lleida, i exerceix les funcions de codirector de la Mostra de Cinema d'Animació de Lleida, Animac. A finals dels anys vuitanta, despres de consolidar-se com a pintor, Bayona avança cap a l'art digital i les noves tecnologies. Des d'allí explora el seu interès pel paisatge, la transformació del territori, la contradicció i l'oposició de conceptes, en una obra cinematogràfica que reflexiona sobre els mecanismes d'engany i percepció del mitjà audiovisual. De manera individual o col·lectiva, Albert Bayona ha presentat els seus treballs en espais com ara el MACRO (Museu d'Art Contemporani de Roma), el Taipei Fine Arts, el Centre d'Art La Panera, el Morera, Museu d'Art Modern i Contemporani de Lleida, el Centro Cibeles, la Petite Gallerie, Hangar Centre de producció i recerca, l'ACVIC, el Centre d'Art Contemporani de Glasgow, l'Ex-New Centre d'Art Contemporani de Sulbiate, el Centre d'Arts Santa Mónica o el Torrance Art Museum. I ha mostrat les seves obres en diferents fires i festivals, com ara ARCO, Videoformes, SplitInternational Festival, LOOP Festival, Athens Digital Arts Festival, Madatac, Muces Muestra de CineEuropeo, FILE Video Art o l'Open Panoràmic. Els seus treballs formen part de la Col·lecció Nacional d'Art Contemporani de la Generalitat de Catalunya, del catàleg de la distribuïdora de vídeo art HAMACA o del fons de la biblioteca i centre de documentació del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia. El 1985 va obtenir el segon premi al “ XXIV Premi Internacional de Dibuix Joan Miró” (Fundació Joan Miró) amb l'obra "Variacions sobre una estètica racional", exposada l'any 1986 al Taipei Fine Arts Museum. El 2008 l'obra "Monday to Friday" fou distingida amb el Premi Vasudha al millor curt sobre Medi Ambient a l'International Film Festival of India-Goa. El 2014 obté un Accésit al VII Premio Videoarte, El Almacén de las Artes, Astillero,Cantabria. El 2016 el curt "Cosmonaut" fou seleccionat per formar part de la secció oficial de la Muestra de Arte Audiovisual Digital y Tecnologías Contemporáneas (MADATAC), celebrada a l'espaid'art contemporani Centro del Palacio Cibeles de Madrid. El 2021, l’obra "Pietro 8" fou distingida amb la Menció especial del jurat al Samskara Internacional Film Festival de Dehradun, India. Amb l'obra "Pandemia" ha ontingut, el 2021, el Premí "Outstanding Achievement Award" al World Film Carnival de Singapore i al TIFF. Tagore Internacional Festival de Bolpur, India. I el 2022, el primer premi al Festival de Cinema de Culte de Calcuta. Font: Vikipèdia
• Hernández Nájera, Miguel
  Miguel Hernández estudià a l’Escola de Belles Arts de San Fernando de Madrid, on apareix com a deixeble d’Alejandro Ferrant i d’Emilio Sala. La seva influència serà decisiva en la trajectòria artística d’aquest pintor. Autor molt actiu, conreà diversos gèneres, des de la pintura d’història al paisatge, passant per les escenes de costums, especialment de temàtica andalusa. Jesús Navarro
• Bea Pelayo, Luis
  Pintor espanyol de retrat i paisatge. El 1925, arran de la mort del seu germà, va heredar el títol de Marquès de Bellamar. Acadèmic de San Luis de Saragossa des de 1928, va ser condecorat amb la gran placa de l'Acadèmia Hispanoamericana de Cadis, de la qual n'era membre des de 1925. Les seves referències artístiques de l'època són escasses, com també va ser molt rara la seva participació a les Exposicions Nacionals. Va viure durants uns anys a París on, a partir de la seva amistat amb Eduardo Chicharro, es va relacionar activament amb la colònia d'artistes espanyols establerts a la capital francesa i va establir contacte personal amb Sorolla i Benedito. Realitzà alguna incursió en el món de la fotografia. Ell és l'autor, de fet, de la vista parcial de l'estudi de Carlos de Haes que es va publicar a La Ilustración Española i Americana el 1899. A més, fou col·leccionista d'obres d'art, i el 1948 va donar la seva col·lecció de pintures al Museu de Belles Arts de Còrdova. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
• Polo, Melai de
• Ferrant Fischermans, Alejandro
  Pintor nebot del també pintor Lluis Ferrant Llausàs. La seva obra evolucionà des de l'academicisme fins a l'impressionisme. Va destacar com a autor de pintura històrica, encara que des dels seus començaments va ser un excel·lent retratista (així ho prova la tercera medalla obtinguda en l'Exposició Nacional de 1864 amb un retrat del seu oncle i mestre). No obstant això, el més original i avançat de la seva pintura es troba en els seus paisatges, esbossos i apunts, pintats sense pretensions, per al seu cercle familiar. Les seves obres es caracteritzen per un cromatisme sobri i elegant, així com per l'ús d'una tècnica basada en el predomini de la taca sobre el dibuix, executada amb una pinzellada àgil i solta. Format a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, l'any 1874 es va traslladar a Roma per ampliar els seus estudis gràcies a una pensió. Allà va assistir a l'Acadèmia Espanyola de Belles Arts, on travà amistat amb Francisco Pradilla, Casto Plasencia, Jaume Morera, Baldomer Galofre i Manuel Castellano. Va presentar les seves obres a exposicions nacionals i estrangeres, i fou reconegut, entre d'altres, amb la primera medalla de la nacional de 1878 per l'"Enterrament de Sant Sebastià", actualment al Museo del Prado. Entre els seus treballs de pintura decorativa és especialment celebrat el realitzat a l'església de San Francisco el Grande de Madrid, on va treballar junt amb Francisco Pradilla i Manuel Domínguez. L’any 1880 va ingressar a la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, arribant a exercir com a tresorer i president de la secció de pintura i professor de pintura de l'Escola Central d'Arts i Oficis. A més, fou director del Museo de Arte Moderno de Madrid i gran creu d'Isabel la Catòlica. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
• Sala Francés, Emilio
  Emilio Sala és un representant de la pintura alcoiana del segle XIX. Estudia a València amb el seu cosí i tutor el pintor Plácido Francés, a l'Acadèmia de Sant Carles, on conreà profusament els temes de gènere i d'història. El 1871 va viatjar a Madrid, on alternà l'estudi dels grans mestres amb la realització de composicions decoratives per a cases, palaus i altres centres socials. Tanmateix, la seva fama és deguda als seus remarcables retrats. Participà en moltes exposicions oficials, i rebé premis i honors de consideració, com la primera medalla de l'Exposició Nacional de 1878 o 1881. El 1885 va viatjar a Roma, on va conèixer l'obra dels pintors del renaixement i on féu amistat amb Francisco Pradilla, Federico de Madrazo i Joaquín Sorolla. Posteriorment es va traslladà a París, on va concloure l'obra "Expulsión de los judíos de España (año de 1492)", que va presentar a l'Exposició Universal de 1889 amb un èxit escàs, de tal manera que també la presentà l'any següent a la Nacional de Belles Arts de Madrid, on va causar un gran impacte tant per la temàtica tractada com per la seva prefiguració del luminisme valencià. Quan va tornar a Espanya es va establir a Madrid, on fou nomenat professor d'estètica del color a l'Escola de Belles Arts de San Fernando i on va publicar "La gramática del color", que va esdevenir llibre de text de les Escoles de Belles Arts de Madrid i Barcelona. Va tenir com a deixebles a Maria Blanchard i Cecilio Pla, i també es va dedicar a la il·lustració per a publicacions com Blanco y Negro o La Ilustración Española y Americana. Font: Enciclopedia Museo del Prado
• Carbonell Selva, Miquel
  Deixeble d’Antoni Caba a l'Escola de la Llotja de Barcelona, posteriorment es trasllada a Roma per ampliar els seus estudis gràcies a una beca que li concedí Fernando Puig. Fou un pintor asidu a exposicions i certàmens, Va obtenir la tercera medalla a l'Exposició Nacional de 1887 i una segona medalla a l'edició del 1892 per la tela "¡Regreso!". També fou guardonat a l'exposició Universal de Barcelona del 1888. Força eclèctic en la tria del seus temes, en els seus quadres predomina el costumisme, però sense desaprofitar l’ocasió de treballar la figura i el paisatge (sobretot del Llobregat), on s'apropa a una línia més realista. Destacà pels seus retrats sobris i escenes realistes més que no pas per les seves grans composicions dels inicis de la seva carrera. Jesús Navarro
• Bilbao Martínez, Gonzalo
  Gonzalo Bilbao va ser un pintor sevillà que s'inicià en el dibuix, tot estudiant al mateix temps Dret i Música. Finalitzats els seus estudis el 1880, acompanyà a José Villegas en el seu viatge a Roma, visitant igualment París, Nápols i Venècia. L'any 1885 retorna a Espanya i recorre Sevilla, Toledo i Segòvia, ciutats preferides pels seus pinzells. Cap al 1888 viatjà al Marroc, tractant de captar noves escenografies d’inspiració orientalista, aleshores tant de moda en la pintura espanyola. La seva obra abarca un variat nombre de registres (pintura d'història, mitològica, al·legòrica i religiosa) però allò que el distingí va ser la pintura vinculada al realisme social, en les seves dues variants: el quadre d’escena melodramàtica que triomfava als certàmens oficials de les Exposicions Nacionals de Belles Arts, i el que té com a tema el món laboral del camp, la fàbrica o el taller, no exempt de certs components regionalistes al barrejar el retrat de l’activitat laboral amb un cert folklorisme. Les dues obres paradigmàtiques en aquest sentit són “La siega” (1894), un quadre de gran format, que representa a tot un grups de jornalers del camp segant blat sota un tòrrid sol d’estiu. Juntament amb la temàtica de l’obra s’observa una gran preocupació pel paisatge i per copsar els efectes lumínics d’un sol enlluernador, que l’emparenten amb la pintura de Sorolla. L’altra obra que li procurà un gran èxit social, sobretot en la seva terra natal, és “Las Cigarreras en la fàbrica de tabacos de Sevilla” (1915), on canvia la pintura a l’aire lliure per la d’un gran estudi d’interior que l’emparenta amb algunes realitzacions de Velàzquez. Aquesta obra i les diferents variants que realitzà, sobretot de les cigarreres, el relacionen amb els tipus femenis produits per Ramon Casas, i són un clar exemple de la reapropiació dels temes de la pintura de costums que eleva a la categoría de tipus popular i que el relacionen directament amb el regionalisme pictòric que proliferà al llarg de les primeres dècades del segle XX. Jesús Navarro
• Casanovas Astorza, Enric
  Pintor nascut a València. Es va dedicar a la pintura de paisatge. Deixeble de Carlos de Haes a l’Academia de Belles Arts de San Fernando de Madrid. Participà a les Exposicions Nacionals de 1876, 1878, 1884, 1887, 1890, 1892, 1895, 1899, 1906 i 1908, amb paisatges a l’oli i amb llapis, gairebé sempre de Madrid i els seus voltants. Jesús Navarro
• Latorre, Leandro
  Pintor vinculat a l'escola de paisatge de Madrid i, per extensió, amb Jaume Morera. Fou per la via del pintor lleidatà que l'obra de Latorre entra a les col·leccions del Museu, situant-lo com un representant més del paisatgisme realista que es va practicar a les primeres dècades del segle XX com a resposta al tradicionalisme i formalitat que l'acadèmia havia propugnat fins aquell moment, tot aplegant un èxit més que considerable entre les classes acomodades de l'època. Esther Solé
• Gomar Gomar, Antonio
  Antoni Gomar i Gomar fou un pintor paisatgista valencià. Va aprendre l'ofici a l'Acadèmia de Sant Carles de València, on va rebre classes de Rafael Montesinos, i posteriorment va posar en pràctica el que va aprendre tot pintant paisatges per diverses ciutats espanyoles i més endavant per tot Europa. Poc després, al voltant de 1871, es va establir a Madrid. Allà va continuar pintant —va participar a algunes exposicions nacionals de belles arts— i es va guanyar la vida com a pintor decoratiu, arribant a decorar algunes residències de les classes més benestants, com el palauet dels ducs de Santoña o part del Café de Fornos, on també hi havia obres d'artistes com Emilio Sala Francés o Ignacio Zuloaga, entre d'altres. Font: Viquipèdia
• Pastor Bodmer, Perico
  Inscrit, des dels seus orígens, en la vessant més lírica del neoexpressionisme català durant la primera meitat dels anys 70, Perico Pastor és un dels artistes lleidatans que més han marcat la pràctica figurativa catalana durant els anys 80 i 90. L’any 1975 marxa a Nova York on treballa com a il·lustrador i crític d’art en publicacions com ara Vogue, New York Times, Art News o Art Director's. En aquesta ciutat fixarà la seva residència durant diferents períodes, fins a l’establiment definitiu a Barcelona. Hereu de la tradició pictòrica de Cézanne, Matisse, Bonnard, Hockney o Grosz, Perico Pastor aprofita tots els recursos derivats de l’expressionisme, l’informalisme, la il·lustració japonesa i l’abstracció gestual, aquesta darrera l’eina principal que li permet alliberar com ningú el pinzell xinès i convertir el traç negre en protagonista absolut de les seves obres. Tot plegat, una combinació excepcional amb què bastir un llenguatge únic, molt personal i independent, capaç d’una força pictòrica dificilment aplicable als olis o els acrílics. Establert a Barcelona des de l’any 1981, la capital comtal ha vist exposada la seva obra en nombroses ocasions, però també ciutats com ara Nova York (posteriorment a la seva residència), Miami, París, Hong Kong i Tokio. L’any 1992 va ser guardonat amb el Premi d’Arts Plàstiques Medalla Morera, i la seva obra es pot contemplar en col·leccions privades i públiques com les de La Fundació La Caixa, la del Banc d’Espanya o la de l’Ajuntament de Barcelona. Francesc Gabarrell
• Sans Cabot, Francesc
  Francesc Sans i Cabot fou un pintor català format a l'Escola de la Llotja (1850-1855), que amplià estudis a Roma i París. Especialista en pintura d'història, destacà amb el seu quadre Episodi de Trafalgar (1862); per encàrrec de la Diputació de Barcelona pintà El general Prim a la guerra d'Àfrica (1865). Més tard evolucionà cap al realisme, i el 1881 retratà per a la Universitat de Barcelona Alfons XII amb l'hàbit del Toisó d'Or. Decorà els teatres Real, Apolo i de la Zarzuela de Madrid i l'alcàsser de Toledo. El 1873 fou nomenat director del Museu del Prado, on es dedicà a restaurar obres antigues. Des del 1875 fou acadèmic de San Fernando. Font: Viquipèdia
• Rosales Gallinas, Eduardo
  Pintor espanyol nascut en una família humil, es va formar en el natzarenisme que llavors dominava l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Tuberculós des de 1856, els seus inicis professionals van ser complicats, tant per la seva salut delicada com pels desenganys amorosos i problemes econòmics. Gràcies a amics i companys va poder viatjar a Itàlia i França l'any 1857. Va sobreviure amb dificultats a Roma fins obtenir una pensió del govern l'any 1860, que li va permetre realitzar les seves primeres obres importants. Després del seu primer gran triomf a l'Exposició Nacional de 1864, va romandre un temps a Madrid, on va realitzar alguns retrats, tant familiars com d'encàrrec. L'anu 1865 va passar per París, junt amb Martín Rico i Raimundo de Madrazo, i hi tornaria dos anys més tard. Tanmateix, aquests anys de la seva vida van transcórrer sobretot a Roma, on va treballar intensament fins que es va tornar a instal·lar a Espanya arran del seu matrimoni l'any 1868, una època en què va rebre nombrosos encàrrecs. Amb la salut ja molt ressenttida, fou proposat per ser primer director de l'Acadèmia d'Espanya a Roma, un càrrec que no va arribar a ocupar. Rosales fou una figura cabdal de la pintura espanyola del segle XIX: des de les seves primeres obres ja es reconeix un estil personal que tendeix a una monumentalitat historicista i sintètica alhora. La seva pintura madura es forja a través d'una interpretació personal dels mites pictòrics del seu temps, dins d'un academicisme internacional, per bé que fins que no va assolir una autonomia plàstica completament moderna va estar dominat per aires que recorden a Velázquez. La seva carrera artística va estar fortament determinada pels seus èxits a les exposicions nacionals i internacionals de pintura d'història. A la Nacional de 1864 obtingué la primera medalla per "Doña Isabel la Católica dictando su testamento" (Prado), una de les obres culminants del gènere a Espanya que també fou premuada a la Universal de París de 1867, on a més fou guardonat amb la Legió d'Honor. De nou va obtenir la primera medalla l'any 1871 per la "Muerte de Lucrecia" (Prado), una obra audaç, de pinzellades inconnexes i factura vibrant. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
• Roelofs, Willem
  Tot i néixer a Amsterdam, de ben jove va viure a Utrecht, on el seu pare consta com a membre del gremi de pintors i dibuixants de la ciutat. Allà va aprendre d'Abraham Hendrik WInter, i el juny de 1839 tota la família es va traslladar a La Haia per a que el jove Willem Roelofs estudiés a l'Acadèmia de la ciutat i al taller de Hendrik van de Sande Bakhuyzen. L'any 1847 va participar en la creació de la societat d'artistes Pulchri Studio de La Haia, però va abandonar la ciutat sobtadament aquell mateix any, traslladant-se a Brussel·les fins l'any 1887. Entre 1866 i 1869 fou el mestre de Hendrik Willem Mesdag, un dels futurs mestres de l'escola de La Haia. El 1850 se sentí captivat per la zona de Barbizon, on hi retornà els anys 1852 i 1855. L'any 1856 va col·laborar en la fundació de la societat belga d'aquarel·listes. Sens dubte, Roelofs va impulsar la carrera dels pintors del natural que anys després dominarien l'escola de La Haia. A més de pintar, també es va dedicar a l'entomologia, essent un especialista en escarbats, identificant-los pel Museu d'Història Natural de Leiden i publicant-ne il·lustracions científiques a revistes especialitzades. El 1855 va fundar l'associació belga d'entomologia, de la que en fou president el 1878, i la seva gran col·lecció de Curculionidae fou la base de la col·lecció d'escarbats del Museu d'Història Natural de Brussel·les. Font: Viquipèdia
• Ferril, Paulo
• Taberner Montalvo, Luis
  Pintor espanyol, format a l'Escuela de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. Va participar a algunes Exposicions Nacionals de Belles Arts, presentant l'obra "El propagandista" a l'edició de 1871. També està documentat a l'exposició d'horticultura de Madrid de 1881 amb la pintura "Unas orzas". Fou pintor de gènere i retratista hàbil, i entre les seves obres destaquen els retrats d'Alfons XII, Emilio Arrieta, A. Barbieri, Manuel Fernández Caballero o Francisco López Dóriga y Bustamante. També va practicar la pintura decorativa, de la que es conserva una quantitat notable d'esbossos pintats a l'oli. Font: Enciclopedia del Museo Nacional del Prado
• Jiménez Fernández, Federico
  Pintor d'origen madrileny i germà del també pintor José Jiménez Fernández, va estudiar a l'Escuela Especial de Pintura, Escultura y Grabado de San Fernando de Madrid i posteriorment va ampliar la seva formació a París. Es va especialitzar en la pintura d'animals domèstics i aus de corral, un gènere relativament poc desenvolupat a Espanya i que el féu mereixedor de diverses medalles i reconeixements a diverses Exposicions Nacionals de Belles Arts (1858, 1860, 1862, 1878 i 1895) i Internacionals (Baiona 1864 i Viena 1873). No obstant això, també va cultivar el retrat, i fou distingit amb el nomenament de comanador del reial orde de Carles III. Morí a Osca el març de 1931. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
• Lucas Velázquez, Eugenio
  Lucas Velázques és, sens dubte, l'artista romàntic espanyol que millor va copsar l'art de Francisco de Goya, erigint-se en el seguidor més important i apassionat de l'univers goyesc després de la mort del pintor aragonès. D'ell va aconseguir-ne assimilar l'essència fins a l'extrem de dificultar, en algunes ocasions, la correcta atribució en obres poc estudiades. Al segle XIX era mencionat com Eugenio Lucas Padilla o Eugenio Lucas el Viejo, i es va considerar que havia nascut a Alcalá de Henares. No obstant això, realment va néixer a Madrid, on va iniciar la seva formació artística a l'acadèmia de San Fernando. El seu descontentament pel classicisme de l'ensenyament acadèmic el va dur a estudiar directament als grans mestres de la pintura espanyola. Al Museu del Prado va copiar en diverses ocasions a Velázquez i sobretot a Goya, l'obra del qual marcaria definitivament el seu estil i personalitat creativa. Les composicions goyesques foren un filó extraordinari per al desenvolupament d'una pintura imaginativa, de passions desencadenades, visions fantàstiques i escenes d'un intens dramatisme, emmarcades en l'esperit romàntic més genuí: escenes de la Inquisició, aquelarres, bruixeries, manoles, toros i altres temes apresos de Goya, que constitueixen el nucli més interessant de la seva carrera artística. A més, l'any 1850 va pintar el sostre —actualment desaparegut— del Teatro Real de Madrid, i més tard la reina Isabel II el va nomenar pintor honorari de cambra i cavaller de l'ordre de Carles III. Pare del també pintor Eugenio Lucas Villaamil. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
• Villà Bassols, Miquel
  Pintor vitalista i de naturalesa inquieta, que viatjà per mig món. L'any 1914 marxa a Bogotà, on s'hi estarà fins el 1922, moment en què es trasllada a París, fins el 1930, quan retorna a Catalunya. No serà, però, fins el 1943 que s'hi quedarà definitivament. L'existència vital i artística de Miquel Villà resulta difícil de seguir, sobretot pel seu aïllament i discreció. La seva pintura, però, ha rebut influències molt diverses: Cézanne, Gauguin, Van Gogh, Vlaminck, Utrillo, Derain i Segonzac, tot i ser un autor amb un llenguatge molt personal, inclassificable. El seu treball s'ha de veure com una causa-efecte a la reacció de continuïtat que provocà el Noucentisme classicista, pròxim a la pintura dels pintors italians dels que Villà, però, s'allunya rotundament pel seu fort cromatisme, accentuat sobretot en els anys de postguerra. En aquest període el color es torna cada cop més fauve, la construcció més exacta i la materialitat més plena. Tot i això, els seus motius són quotidians i anecdòtics (les cases, el mar, els carrers, els camps), i en ells el color esdevé un factor de construcció artística, accentuant la tensió entre l'anècdota i la seva representació, monumentalitzant, alhora, el que havia d'ésser un retrat de la vida quotidiana. Francesc Gabarrell
• Prada, Concha
  Coneguda i lloable és l'habilitat de Concha Prada a l'hora de combinar la complexitat dels seus processos creatius, sempre oberts a la investigació, amb la proximitat de l'objecte familiar, des del dinar fins als estris de neteja. El gran format de les seves fotografies a color és, sens dubte, una constant en l'artista que, a través de la serialització de grans imatges, deixa patent un cop més la màgica germanor existent entre fotografia i pintura, confonent la nostra percepció entre ambdues per desvetllar més tard la veritat d'un procés que barreja el mecànic i el gestual, l'artificialitat de la fotografia i l'acció gestual de la pintura. Els resultats no poden ser més atractius. A través d'aquestes obres l'espectador experimenta la força visual del color en les seves múltiples adreces, empremtes, taques i recorreguts a través d'una superfície convertides en hàbitat o petit microcosmos carregat de suggerents formes flotants en un tot multicolor. Concha Prada, considerada actualment com una de les artistes més interessants dins de la nova fotografia, és una creadora autodidacta. Les seves sèries dels anys 92 així ho testimonien, com també avalen aquesta actitud de proximitat davant el detall quotidià. Bocas (1994), Basuras Domésticas (1996), Ficciones (2000) o De arreglos cocidos y otros guisos (2003), són algunes de les millors sèries de la artista, que formen part de col.leccions i institucions com ara la fundació Coca-Cola, Fundació Nabesto, la Col·lecció Testimoni, el Museo de Bellas Artes de Álava, el MUSAC, etc. Leticia Martín Ruiz (El Punto de las Artes)
• Iglesias Mayo, Gregorio
  Considerat, fins fa poc, com un dels artistes emergents lleidatans amb més projecció, la seva obra es vincula clarament als procediments tradicionals de la pintura, una pintura visceralment expressiva, carregada de sentiments inquietants que cerquen la mirada de l’espectador. Els seus paisatges rurals i urbans, a cavall entre una figuració decadent i una abstracció deforme, i els seus animals, amb una referència simbòlica obsessiva pels gossos, esdevenen trets distintius de la seva obra, que s’alimenta misteriosament i convulsivament de tot allò que es posa a l’abast del seus ulls i de la seva experiència vital. Sorgit també a l’escalf de l’Escola Municipal de Belles Arts, la seva obra s’ha pogut veure en galeries i sales d’exposicions escampades per la geografia catalana, en exposicions col·lectives celebrades al Palau Marc de Barcelona, al Museu d’Art de Girona, i darrerament en exposicions individuals a l’Espai Guinovart d’Agramunt, Llibreria Blanquerna de Madrid, a la Kur Gallery de Donosti i al Centre d’Estudis Catalans de París. Francesc Gabarrell
• Madrazo Garreta, Ricardo de
  Pintor espanyol, fill de Federico i germà de Raimundo de Madrazo. Va estudiar a l'Escola de Belles Arts de San Fernando amb el seu propi pare i els escultors Ricardo Bellver i Ponciano Ponzano. Cunyat de Marià Fortuny (estava casat amb la seva germana), el pintor de Reus influiria poderosament en la seva vida i la seva pintura. El 1867 el va acompanyar a Toledo i el 1868 a Roma, on va assistir a l'Acadèmia Chigi. El 1869 es va establir a París, al costat dels Fortuny, on va tenir l'oportunitat de visitar el taller de Jean-Louis-Ernest Meissonier. Va completar la seva formació copiant quadres als museus del Louvre i de Luxemburg, alhora que treballava a l'estudi de Fortuny. Entre 1870 i 1872, amb motiu de la Guerra Franco-Prusiana, es va veure obligat a tornar a Espanya amb la seva germana i el seu cunyat, i es va establir a Granada. Els dos pintors van aprofitar l'ocasió per pintar a l'Alhambra i l'Albaicín. A la casa de Fortuny, com si fos una acadèmia lliure, hi acudien molts pintors. Des d'allà van fer un viatge al Marroc en companyia de José Tapiró i posteriorment van marxar a Roma. La vida de l'artista va seguir vinculada a la del seu cunyat fins que aquest va morir, inesperadament, el 1874 i va haver de fer-se càrrec de l'estudi, la catalogació i la subhasta de les obres de Fortuny, feta a l'hotel Drouot de París. Després, va passar algunes temporades a Tànger en companyia de Tapiró, i va alternar les seves estades entre París i Madrid, participant alternativament a les Exposicions Nacionals de Belles Arts de les dues capitals. El 1885 es va establir definitivament a Madrid, viatjant anualment a Venècia ia París. A partir d´aquell any, seguint la tradició familiar, es va especialitzar en pintura de paisatge i en retrat. Pel seu estudi madrileny van passar des de la reina Maria Cristina Archer Milton Huntington, Llàtzer Galdiano, Durand-Ruel o William Howard Taft, que li va encarregar El Parnàs. Els seus coneixements amplis sobre l'Antiguitat el van convertir en un valuós assessor artístic d'importants col·leccionistes espanyols i americans. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
• Haas, Juan Humberto Leonardo de
  Pintor, deixeble de Van Os (a Haarlem), s'establí a Brussel·les l'any 1857. Les seves obres, essencialment paisatges i animals, es localitzen als principals museus dels Països Baixos i Bèlgica. Jesús Navarro
• Rossell Sanuy, Benet
  Format a mig camí entre la tradició avantguardista mediterrània i el Nou Realisme francès, Benet Rossell és, juntament amb Leandre Cristòfol, l'artista més intrenacionalment reconegiut que ha donat mai el territori de Ponent. Els seus origens, però, no es poden considerar en cap cas emmarcats dins l’àmbit local, ja que la seva relació amb Lleida no arribarà fins a l’any 1983, moment en què, per primer cop, exposara a la ciutat, concretament a l'espai l'Ereta Taller. L’any 1964 s’instal·la a París per estudiar cinema al “Comitè du Film Ethnographique”. La capital francesa esdevindrà, així, testimoni directe dels seus primers treballs en el camp de la cinematografia experimental i de la participació —juntament amb Antoni Miralda, Jaume Xifra i Joan Rabascall— en l’assentament de les bases del conceptualisme català. Les seves vivències intel·lectuals i artístiques serveixen per enriquir un univers creatiu d’una gran complexitat, que es sustenta en una pluralitat de mitjans que inclou la instal·lació, l’acció i el ritual, la videocreació, la poesia, l’escultura, la pintura i el gravat, i que el duran a viatjar per diferents llocs del món fins a instal·lar-se a Barcelona, ciutat on va residir fins la seva mort, l'agost del 2016. Als anys 80 intercala París amb llargs períodes a Amsterdam i Nova York, on es relacionà amb moviments d’avantguarda, i s’instal·la definitivament a mitjans d’aquesta mateixa dècada a Barcelona per a seguir treballant. El 1983 recupera la seva relació amb Lleida, i el 1986 rep del Museu d’Art Jaume Morera el Premi Medalla Morera, que guardona tota la seva trajectòria artística. A la ciutat hi han tres escultures públiques de l’artista: l’Arbre Paer, instal·lat l’any 1997 a la falda del turó de la Seu Vella, l’Ametlla com balla, que es troba des de 1999 a la plaça de l’Escorxador i Una salut de ferro, als jardins de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida des de 2006. L'any 2019 la ciutat de Lleida ret un homenatge a Benet Rossell amb l'exposició "No pintar-hi res" al Museu d'Art Jaume Morera (on es presenta la part del seu llegat artístic que s'ha d'integrar a les col·leccions del propi Museu) i unes jornades d'estudi i recerca sobre la seva figura i obra, els dies 9, 10 i 11 d'abril de 2022, integrades per diferents taules rodones, projeccions de cinema i, fins i tot, un espectacle de cabaret a càrrec de la popular sala El Plata de Saragossa, que entronca amb un dels molts interessos artístics d’aquest creador singular. En aquest context s'estrena la pel·lícula “Homenatge a Benet Rossell. El Molino. Barcelona, 27 de març de 2017” del director Antoni Verdaguer. Aquest 2002 el Museu Nacional d'Art de Catalunya ha organitzat la mostra "Donació Benet Rossell. Escriptures i trajectes", on ha presentat la donació al Museu Nacional d’un conjunt important de la seva obra per part de la vídua de l’artista, Cristina Giorgi, i que ha culminat amb l'edició del llibre "Calidoscopi Benet Rossell", una extensa monografia dedicada íntegrament a la seva trajectòria i obra, coeditada pel propi Museu Nacional d'Art de Catalunya, el Museu d'Art Jaume Morera i la Fundació Arnau Mirt de Tost. L'obra de Benet Rossell funciona com un element connector entre el món mediterrani i l’oriental; el gest i la pintura; l’escriptura i el dibuix; l’atzar i el mètode; la concreció i l’abstracció, i, en definitiva, entre el macromón propi de l’autor i el micromón a través del qual ens en fa partícips. L’encreuament de paraules i el joc de mots es poden traslladar fàcilment al seu treball. La seducció per allò ocult, per allò que s’amaga, per a allò que és molt visible però que no percebem és un dels elements característics de la seva obra. Hi ha una deliberada exhibició a la vista del micro-món però això no vol dir que Benet ho ensenyi tot. Juga amb el desconcert que provoca la simplicitat, amb la complexitat del gest més senzill, amb la buslesca del que s’amaga al darrera, als racons, a les cantonades. Francesc Gabarrell
• Minguell Miret, Jaume
  L’obra de Jaume Minguell, a l’igual que la de Lluís Trepat, s’insereix de ple en la tradició pictòrica que prové de Tàrrega. Si deixem de banda els seus reputats treballs en el camp de la pintura mural —que plasmà en nombrosos edificis religiosos i civils des de l’any 1954 fins als inicis de la dècada dels vuitanta— les constants d’aquesta tradició originària de la capital de l’Urgell es poden definir a través del conreu del paisatge, d’arrel impressionista i fonamentalment urbà, i de la natura morta. A partir d’aquests fonaments, però, la seva pintura anirà evolucionant progressivament cap a un expressionisme equilibrat, alguns cops fins i tot proper al simbolisme, que atorga un protagonisme especial a les amplies superfícies de color que omplen uns espais perfectament delimitats pel dibuix, definit a través d’unes gruixudes línies negres que serveixen, alhora, per estructurar molt clarament la composició. Al bell mig d’aquesta evolució, Jaume Minguell obre un parèntesi l’any 1963 quan, recollint els postulats propis de l’Informalisme que Lluís Trepat havia introduït a Lleida a les acaballes dels anys cinquanta, s’endinsa en el món de l’abstracció i s’integra, l’any 1964, en el grup Cogul (1964-1965) al costat d'Ernest Ibáñez, Albert Coma Estadella, Víctor Pérez Pallarés, Albert Vives i Àngel Jové. Per a Minguell, però, aquesta és una etapa molt curta, un parèntesi d’experimentació formal que li serveix per a retornar, de manera plenament conscient, a la figuració expressionista, en un terreny similar on l’havia deixat amb anterioritat. L'any 1988 fou guardonat amb el Premi Medalla Morera d'Arts Plàstiques. Francesc Gabarrell
• Padura Segui, Octavi
  Pintor, segurament nascut a Lleida a les darreries del segle XIX. L’any 1915 i 1916 obtingué una beca d’estudis de la Diputació de Lleida gràcies a vint dibuixos al carbó i diferents obres de pintura inspirada en les òperes wagnerianes. Al fons del Museu d’Art Jaume Morera hi ha tres obres seves donades a la Diputació Provincial els anys 1916 i 1917. Juan Manuel Nadal Gaya
• Maldonado Gómez, José
  L'activitat de José Maldonado arrenca durant els primers anys de la dècada dels vuitanta, quan desenvolupa una pintura propera a l'estètica del grafiti urbà, amb colors forts, barreja d'imatges i tex, i ús de l'esprai i el retolador. Proper a l'obra de K. Haring, Penck o Kiefer, elabora un reduït però significatiu repertori iconogràfic, al que aviat incorpora caricatures d'artistes —J. Beuys, P. Picasso i V. Kandinsky entre d'altres—, que acompanya amb signes i símbols al·lusius a les seves obres, unes referències que deixen de ser simples homenatges per aportar una càrrega conceptual determinant en la progressió de la seva pintura al llarg de la segona meitat de la dècada. Paral.lelament conclou els seus estudis de Belles Arts a la Universitat de Salamanca i inicia la seva activitat docent a la Universitat de Castella-la Manxa, doctorant-se per la Universitat Politècnica de València. L'obra realitzada al tombant de la dècada dels 90 fa patent el viratge intel·lectual que imprimeix al seu treball a partir de llavors, quan abandona les seves propostes inicials per adoptar una pintura de tesi on, a partir de referències no figuratives i una lectura lingüística de la disciplina, entra en l'anàlisi dels mecanismes de percepció i representació pictòrica, amb una dosi d'autobiografia que es veu sensiblement incrementada a mesura que avança cap al segle XXI. Font: Patio Herreriano. Museo de Arte Contemporaneo Español de Valladolid
• Serra Melgosa, Joan
  Fill del mestre d'escola i dibuixant Ramon Serra i Prenafeta (Lleida 1865 - Barcelona 1937). Ingressà a la Llotja de Barcelona, on rebé el mestratge de Francesc Labarta i conegué els altres futurs membres del grup Els Evolucionistes, amb els quals exposà el 1918. Treballà al taller d'escenografia de Josep Castells. Participà en diverses col·lectives amb els seus companys de grup i féu alguns intensos autoretrats, natures mortes i paisatges, en tons terrosos i un estil nerviós però dominat per un rigor constructiu d'arrel cézanniana. Més de dos anys a la guerra d'Àfrica partiren la seva carrera (1921-24). El 1925 anà a Madrid i s'interessà en especial per El Greco, i el 1927 passà uns quants mesos a París. Lligat a la Sala Parés de Barcelona, hi féu exposicions periòdiques individuals des del 1927. Tuberculós, hagué de guarir-se en diversos sanatoris de muntanya el 1930, cosa que l'apropà amb més intensitat al paisatge (Sant Quirze Safaja, la Vall d'Aran, el Montseny). Guanyà el premi de l'ajuntament de Barcelona al concurs de Montserrat del 1931. El seu estil, ara més colorista, evolucionà cap a un modelat més suau, sempre dins una factura impulsiva, que hom ha comparat, especialment en les figures, a la d'un Soutine. Pintà Sarrià, Horta, Eivissa, Calella de Palafrugell, etc. A la postguerra, continuà exposant a la Sala Parés, així com a Madrid, Bilbao, València, Sant Sebastià, Lleida, etc. Participà en exposicions a París, Londres, Pittsburgh, Buenos Aires, Montevideo i Caracas. Guanyà la medalla d'or Jaume Morera el 1950. La seva obra madura és una continuació, a vegades potser fàcil, de la dels anys trenta, centrada sobretot en platges amb barques i temes de circ. Enciclopèdia catalana
• Lapayese del Rio, José
  José Lapayese del Río va néixer a Madrid i es va iniciar en la pintura al taller del seu pare, José Lapayese Bruna, dedicat a la pintura i la restauració. Seguidament, va estudiar arts i oficis a Madrid i belles arts a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, on residí durant uns anys. Gràcies a diverses beques governamentals va ampliar els seus estudis a Itàlia, França, Anglaterra i Holanda. La seva obra ha anat evolucionant de la figuració a l'abstracció i l'informalisme, sobretot després d'un viatge a París l'any 1952. Posteriorment retorna a la figuració amb una obra —essencialment de paisatges i arquitectures— més propera al constructivisme formal. Des del 1950 participa en exposicions nacionals i estrangeres, destacant especialment les tres Biennals Hispanoamericanes de 1952, 1954 i 1956. La seva obra ha estat reconeguda amb diversos premis, entre els que cal mencionar la Medalla Morera de l'any 1974. Font: Xilocapedia.org
• Teixidó Mariné, Rafael
  Rafael Teixidó és llicenciat en Belles Arts per l'Escola d'Art de Sant Jordi de Barcelona. Durant anys va exercir com a professor de ceràmica a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona i després es dedicà a la docència del dibuix com a catedràtic a diversos instituts de Catalunya. La seva obra presenta punts de contacte amb les tècniques pròpies l'informalisme català de postguerra, per bé que practica una pintura plenament figurativa, on l'ésser humà acostuma a ser el protagonista principal. Va obtenir guardons com el Premi de Dibuix Internacional Joan Miró, el Premi de Pintura de l'Ajuntament de Tàrrega o el Premi de Pintura ràpida de l'Ajuntament de Vic. Juan Manuel Nadal Gaya
• Grau, Xavier
  Professor i antic estudiant de l'Escola de Belles Arts de Barcelona, Xavier Grau es dóna a conèixer durant la segona meitat dels anys setanta per la seva participació en la mostra "Per una crítica de pintura" (Barcelona, 1976) amb el grup d'artistes entorn la revista "Trama", entre els quals destacaven Xavier Rubio, Gonzalo Tena i José Manuel Broto. La seva obra sorgeix, bàsicament, com una reacció contra el conceptualisme dominant a la Barcelona del moment, i en ella es valora, per sobre de tot, la pintura en estat pur. No en el sentit informalista de l'expressió (la matèria per si mateixa) sinó fent referència al gust i la sensibilitat de la pasta (matèria-color). Aquesta manera d'entendre la pintura situa a Xavier Grau i els seus companys en l'àmbit d'un moviment que a França es denominà com a "Pintura-Pintura", "Suport-Superfície" o "Nova Pintura". Posterioment el seu treball evoluciona cap a una abstracció més agressiva, colorista i gestual, en la línia de l'expressionisme americà (en alguns aspectes recorda a De Kooning) amb uns resultats atapeïts i descoberts, on les taques i les pinzellades s'emboliquen progressivament, fins a produïr en l'espectador una intencionada sensació de caos. Francesc Gabarrell
• Toll, Emma Helfrid Charlotta
  Formada a la reial acadèmia d'Estocolm entre 1864 i 1870, Toll va viure a París de 1878 a 1883, on va estudiar amb Henri Gervex, Jean-Jacques Henner i Carolus-Duran. Al seu retorn a Suècia, va dedicar-se a la docència de pintura i dibuix, primer a l'escola Anna Sundström i després a l'àmbit privat. Va participar als salons de París (1880, 1881), així com a l'exposició nacional d'arts i indústria de Copenhagen de 1888. A més, també va participar en diverses exposicions organitzades per l'associació d'artistes suecs a Estocolm, i va presentar dos retrats a l'exposició de la reial acadèmia de belles arts d'Escotolm. La seva obra consisteix principalment de pintures de flors, retrats i pintures de gènere elaborades a l'oli o al pastel. Font: Viquipèdia
• Borrell Vidal, Félix
  Pintor espanyol especialitzat en el gènere del paisatge, format a l'Escola de Belles Arts de San Fernando de Madrid. Va participar en nombroses exposicions i certàmens, i va obtenir tercera medalla a la Nacional de Belles Arts de 1904 per la tela titulada "El port de Navacerrada". Va ser premiat amb el mateix guardó a la Internacional de Buenos Aires de 1910 i amb segona medalla en la Internacional de Panamà de 1916. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
• Cardona Torrandell, Armand
  Pintor radicat a Barcelona i Vilanova i la Geltrú, creador d'unes composicions de cossos i elements accessoris plenes de rostres humans, cal·ligrafies i inscripcions que defineixen la seva iconografia particular i el seu esperit barroc, i on el collage es posa no només al servei de la pintura, sinó també al servei d'una idea. Aquest artista var pertànyer al grup "Crónica de la realidad" (1965), nucli integrat per artistes valencians i catalans a través del qual inicià un procés crític que l'abocaria a un permanent compromís amb els febles i a una denuncia constant de la tortura, la guerra, la injustícia, l'opressió i, en definitiva, la solitud de l'ésser humà provocada per la realitat quotidiana, en un clar intent de revelar les fibres més íntimes de la realitat. Posteriorment la seva obra s'inserirà, amb diferents connotacions, en els primers compassos del pop-art català. Francesc Gabarrell
• Mor, Anthonis
  Anthonis Mor fou un pintor retratista neerlandès que assolí un gran prestigi com a pintor de cambra de diverses corts europees. Per aquesta activitat, en altres llocs se l'anomenà Antonio Moro, Sir Antonis Mor o Anthony More. La majoria de les seves obres, però, les signà com Anthonis Mor. També es troba, de vegades, el nom vinculat al seu títol de noblesa: Anthonis Mor van Dashorst. Deixeble de Jan van Sorel a Utrecht, el 1547 fou admès com a mestre al Gremi de Pintors de Sant Lluc d'Anvers, però va preferir residir a Utrecht. Poc temps després, el 1548, va captar l'atenció del seu primer mecenes influent, Antoine Perrenot de Granvelle, bisbe d'Arras i membre de la cort imperial de Carles V, i les seves obres d'aquest moment revelen un estil innovador que cerca superar tradicions retratístiques més antigues, conjugant l'estètica nòrdica i els models italians. Per influència de Tiziano, Mor va apostar pel detallisme i la precisió en l'ús del color, així com la simplificació de la il·luminació dels subjectes representats. Fou a través de Granvelle que Mor entrà en ambients cortesans, on s'especialitzà en el retrat reial amb un estil que exercí gran influència a Europa, especialment a la Península Ibèrica, on va atreure deixebles i seguidors com Alonso Sánchez Coello, Jorge de la Rúa (Jooris van der Straeten), Manuel Denis, Cristóbal de Morales i Sofonisba Anguissola. Als anys 50 del segle XVI entrà en contacte amb la família reial portuguesa, i possiblement formà part del seu sèquit pels Països Baixos. Els retrats d'aqusta època revelen l'habilitat de Mor per combinar la seva estètica amb les exigències de l'etiqueta, el ceremonial i el decorum cortesà, elaborant imatges que exterioritzaven la grandesa i poder dels monarques. El desembre de 1554 fou nomenat pintor de Felip II i es traslladà a la cort de Brussel·les fins 1559, moment en què torna a Espanya amb el sèquit reial, per bé que el 1561 torna a estar documentat a Brusel·les. És possible que Mor ajudés Felip II en la idea inicial del muntatge de la galeria dinàstica de retrats del Palau del Pardo, per bé que entre 1561 i 1576 va dividir el seu temps entre Utrecht i Brussel·les. Els últims anys de la seva vida també es va dedicar al retrat de patricis i burgesos, centralitzant la seva àrea de treball a Anvers, on morí el 1577. Font: Enciclopèdia del Museo del Prado
• Esteve Marquès, Agustín
  Col·laborador de Francisco de Goya, un cop arribat a la cort espanyola l'any 1775 va convertir-se en un dels pintors preferits dels seus contemporanis madrilenys. Considerat un dels millors retratistes de l'època, va ser un protegit de la Casa de Osuna, per a la qual realitzà diversos retrats, i l’any 1800 va ser nomenat Pintor de Cambra de Carles IV. Jesús Navarro
• Soler, Frisco
  Pràcticament no es disposa de dades biogràfiques de Frisco Soler, un artista gràfic que aparentment va estar en actiu al terç central del segle XX. Soler va cultivar el dibuix i el gravat, així com el disseny i il·lustració per a publicacions periòdiques. Entre aquestes cal mencionar "Circo" (1956-1962), on Soler es va responsabilitzar de la majoria de dibuixos que s'hi publicaven, així com del disseny de la capçalera, que es renovava cada any. Esther Solé
• Lordán Maza, Juli
  Fundador i promotor del Cercle de Belles Arts de Lleida, va ser un dels primers alumnes de la seva escola, on va entrar en contacte amb Leandre Cristòfol i va cursar estudis de pintura amb Magí Serés. L’obra de Lordán, fruit d’una realitat especifica, responia a un ambient artístic molt condicionat per la societat local on es desenvolupava. Va participar en diferents exposicions de final de curs de l’Escola del Cercle de Belles Arts i en els autèntics “calaix de sastre” que eren les mostres organitzades pel règim a través de la “Obra Sindical de Educación y Descanso”. Juan Manuel Nadal Gaya
• Mostany Novell, Ramon
  Dibuixant nascut a Lleida. En els primers anys de la postguerra treballà com a delineant a la Direcció General de Regiones Devastadas a Lleida, on coincidí amb un grup de dibuixants inquiets com Benseny, Barberà i Borges. La seva sintonia amb ells el reafirmà en les seves ambicions d'anar més enllà del simple dibuix tècnic per aprofundir en la creació artística, tot participant en diverses exposicions de l'àmbit lleidatà al tombant de la democràcia. Un cop dissolt aquest organisme, treballà amb l'arquitecte Sáez Aragonès a l'oficina de Patrimoni Artístic Nacional, fet que li permeté aixecar plànols i estudis de diverses obres arquitectòniques de la ciutat i província de Lleida. Juan Manuel Nadal Gaya
• Raurich Petre, Nicolau
  Pintor i il·lustrador, conreà la temàtica del paisatge. Fou comanador de l'Ordre d'Alfons XII i membre del Cercle Artístic de Sant Lluc. Va començar la seva formació a l'Escola de la Llotja de Barcelona, on fou dexieble d'Antoni Caba, Lluis Rigalt i Eliseu Meifrèn. Posteriorment, amplià la seva formació a Roma, Madrid, París, Londres i Múnic. Com a il·lustrador destaquen les seves col·laboracións en el setmanari "Blanco y Negro". Va enviar algunes de les seves obres a exposicions nacionals i internacionals, obtenint una menció d'honor a la Nacional de 1892, i una segona medalla a l'edició de 1897 per la tela titulada "Pantano de Nemi". Fou guardonat amb la menció d'honor al Saló parisenc de la Societat d'Artistes Francesos del 1900, i amb la primera medalla en les Exposicions Internacionals d'Atenes (1903), Barcelona (1907) i a la de les Arts i Indústries de Mèxic (1910). Els seus paisatges primerencs es caracteritzen per la utilització d'un llenguatge impressionista, que evolucionaria posteriorment cap a una pintura més directa i natural, a partir de la utilització d'una pinzellada curta i vibrant. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
• Moreno, S.
• Mariscal, Joan
  Molt possiblement es tracta de Juan Mariscal Estruch, de qui només es tenen notícies molt parcials i sempre relacionades amb la seva docència de dibuix a l'institut de segon ensenyament de Lleida durant l'últim terç del segle XIX i primers anys del segle XX. Mariscal va ocupar la plaça de professor auxiliar de dibuix, impartint dibuix lineal, de figura i d'ornament el curs 1860-61. També desenvolupà el mateix rol els cursos 1884, 1887-92 i 1900-01, responsabilitzant-se de les classes de dibuix d'ornament i figura. Entre els cursos 1877-78 i 1884-85 va substituir Federico Trias a la càtedra de dibuix, i el curs 1902-1903 ocupà el càrrec de professor auxiliar personal, també de dibuix. Esther Solé
• Almela Company, Justo
  Pintor i dibuixant format a l’Acadèmia de Belles Arts de San Carles de València. Treballa amb Joaquín Sorolla a Madrid i, l’any 1924, es trasllada a Lleida per ocupar la plaça de Catedràtic de Dibuix Artístic a l’Institut de Segona Ensenyança d’aquesta ciutat. Amb la perspectiva que donen els anys, la seva figura com a professor l’ha convertit en un dels referents clau per a la formació bàsica de bona part dels noms més destacats de l’art lleidatà contemporani —com ara Antoni Garcia Lamolla i el propi Leandre Cristòfol— que passaren per les seves classes. Creativament, el treball d’Almela se centra, bàsicament, en la representació naturalista de la figura humana, molt influenciada per la llum i el color propis de l’escola valenciana d’on provenia. Francesc Gabarrell
• Mestre Vidal, Ramon
  Membre d'una acomodada família lleidatana, Ramon Mestre Vidal estudià el batxillerat a l’Institut de Segon Ensenyament de Lleida, on fou deixeble de Manuel Corselles i del seu ajudant, Juan Mariscal. A l'institut coincidí amb Jaume Morera, amb qui compartí l'afició per la pintura i realitzà sortides a pintar per l'horta i rodalies, de la mà de Josep Plana Castillo. Posteriorment estudià la carrera d’enginyer industrial a Barcelona i s’establí a Lleida, on continuà practicant la pintura a l’oli, moltes vegades sobre fusta. Ramon Borràs Vilaplana, que li féu una semblança en la revista "Ilerda", li atribueix una certa imitació de la pintura del seu amic Jaume Morera, atès que copià determinades teles seves i fins i tot arribaren a pintar un quadre plegats. Malgrat tot, la seva obra sembla haver-se mantingut fidel als primers temps d’ambdós, molt vinculats a l’escola de Barbizon; mentre que Morera, al costat de Haes, evolucionà cap a una pintura més lliure. Jesús Navarro
• Marqués Garcia, Josep Maria
  Josep Maria Marqués García fou alumne del seu pare, Manuel Marquès i Carles, i més tard estudià a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, perfeccionant els seus estudis tot viatjant per Espanya, Itàlia, Suïssa i els Països Baixos. Es distingí com a pintor de retrats, paisatges i marines, essent força apreciat per sectors de la crítica a finals del segle XIX. L'Ajuntament de Barcelona li adquirí una obra que figurà a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888. És l'autor dels retrats de sant Ramon de Penyafort (1888) i Francesc de Paula Rius i Taulet (1892) existents a la Galeria de Catalans Il·lustres, i també hi ha obra seva al museu de Tortosa. El seu fill, Josep Maria Marquès i Puig, també fou un reconegut pintor. Font: Viquipèdia
• Mercadé Ferrando, Isidre
  Pintor de paisatge format a l’Escola d’Arts i Oficis de l'Havana i a la Llotja de Barcelona, va ser deixeble de Joan Vila Puig a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell i un dels fundadors del Cercle de Belles Arts de Lleida, on establí una profunda amistat amb Leandre Cristòfol. Tot i que amb uns inicis artístics molt vinculats al Cercle —com els de tots els seus companys de generació, amb una participació intensa a l'activitat expositiva de l'entitat i de la ciutat— Mercadé farà, a partir de l’inici de la dècada dels 50, un salt qualitatiu molt important que culminarà a finals dels anys 70, i que el durà a exposar a ciutats com ara Madrid, Barcelona, Sevilla i Brussel·les, entre d'altres. Obtingué diverses mencions i premis, entre els que destaquen el primer premi del Cercle Artístic de Manresa (1969), la menció d'honor de la Biennal de Saragossa (1970 i 1972), el premi Indíbil d'Or del Cercle de Belles Arts de lleida o la medalla de plata de la ciutat de Tàrrega. Juan Manuel Nadal Gaya
• Latorre, C.
• Mostany Rebés, Carles
  Carles Mostany fou un pintor lleidatà, un dels participants de l’exposició celebrada en aquesta ciutat l’any 1912 amb motiu de les Festes de Maig. La seva obra, molt vinculada als decorats del teatre, el porta a traslladar-se a Barcelona l'any 1916 per entrar a treballar a l’estudi del prestigiós fabricant i decorador Salvador Alarma. Tot i fixar per aquest motiu la seva residència a la ciutat comtal, ben aviat abandonarà les tasques de decorador en dedicació plena i s’endinsarà, amb força, en el conreu del paisatge realista. Francesc Gabarrell
• Ramos Gomis, Antoni
  Pintor integrat a l’anomenat grup de Benseny, col·lectiu d’artistes que durant els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil va lluitar per la recuperació cultural de Lleida. Deutor de les peculiars promocions fetes pel Sindicat “Educación y Descanso”, l’any 1947 rep una beca per anar a estudiar a Madrid i l’any 1948 fixa la seva residència a Barcelona, on entrarà en contacte amb el pintor Roig Verical, deixeble de Joaquim Mir. Durant els anys 60 Ramos manté un relatiu silenci creatiu que no trencarà fins bens entrats els anys 70, moment en que esdevindrà membre fundador del Grup Taca i exposarà en diversos espais de la ciutat comtal. Esther Solé