Informes

Recursos

• Schell, Lluís
  Pintor i escultor d’origen Belga establert a Lleida des de principis dels anys 70. Destaca, també, pels seus escrits teòrics al voltant de la concepció artística. L’any 1978 presenta una sèrie de dibuixos en una col·lectiva organitzada per la Galeria Cop d’Ull i, a partir d’aquells moments, la seva figura s’incorpora al moviment de transició estètica que condueix l’art lleidatà cap a la dècada dels 80. És l'autor, entre d'altres, de tres escultures monumentals de ferro i pedra instal·lades a les rotondes que condueixen cap a les carreteres de la Vall d'Aran i Osca, respectivament. Juan Manuel Nadal Gaya
• Poncho
  De Poncho (la mateixa persona que en ocasions apareix nombrada a les fonts com "Ponx" o "Ponxo") se'n tenen notícies molt escasses. De fet, només es pot situar a l'òrbita del Cau d'Art, essent un dels integrants de la primera exposició d'aquest grup, celebrada al Museu Morera el entre el 24 de novembre i el 8 de desembre de 1929, on hi participà amb peces que la premsa rebé amb opinions desiguals. Esther Solé
• Perelló, Lluís
  Dibuixant i pintor, l'any 1925 presentà la seva obra per primera vegada a Lleida i el 1935 participà a l'exposició-concurs convocada per l'Ajuntament de Lleida. Des dels anys 50 residí a Lleida, però la seva activitat principal com a artista s'ha desenvolupat a l'estranger, principalment França i Bèlgica, on ha exposat en diverses ocasions. Juan Manuel Nadal Gaya
• Vallès Ferré, Jordi
  Jordi Vallès va ser un poeta visual innovador que es va dedicar, amb una atenció especial, a la pedagogia. A més d’exercir l’ensenyament durant més de trenta anys, va ser promotor d’iniciatives i d’actuacions avantguardistes arreu, i va participar en exposicions i també en la il·lustració d’edicions diverses. El seu llibre Inici (1970) es pot considerar un manual sobre l’estudi i la comprensió de «la forma». Aquest recorregut professional i vital el perfila com un pedagog i un creador revolucionari que jugava amb la sorpresa, el desconcert i la inquietud i reivindicava la importància de la poesia visual, un llenguatge injustament oblidat. Francesc Miralles
• Iglésias del Marquet Olomí, Josep
  Llicenciat en dret a la Universitat de Columbia (Nova York) l’any 1966 —on també realitzà estudis de Sociologia— professor de Llengües Romàniques a les universitats de Glasgow (Escòcia) i Vancouver (Canadà) i coordinador de la secció d’art de la Editorial Salvat des de 1967, Iglésias del Marquet era, també, un crític internacionalment reconegut i un dels poetes visuals que major prestigi adquiriren durant la segona meitat del segle XX. Molt vinculat a Guillem Viladot, participà juntament amb aquest i Joan Brossa a la mostra “Poesia Concreta” (La Petite Galerie de l’Alliance Française, Lleida, 1971). Aquesta fou la primera exposició de poesia visual que es feia a Catalunya, una modalitat conceptual a mig camí entre la plàstica i la literatura de la qual tots tres se’n poden considerar els autèntics introductors. Viladot fou, de fet, l’encarregat de presentar Iglésias del Marquet a Leandre Cristòfol i, per tant, el responsable de la profunda amistat que sorgí posteriorment entre tots dos creadors i de la qual n’ha perdurat abundant correspondència. Francesc Gabarrell
• Garcia Lamolla, Antoni
  Company inseparable d’en Leandre Cristòfol fins a les acaballes de la Guerra Civil, aquest pintor, traslladat des de molt petit a Lleida, coincideix per primera vegada amb l’escultor d’Os de Balaguer a l’Acadèmia de Justo Almela i, posteriorment, l’any 1931 en integrar-se al grup “Studi d’Art”. El naixement de la revista Art provocarà la conjunció de tots dos amb Enric Crous i Josep Viola, la connexió amb el moviment ADLAN i la participació (juntament amb els mateixos Leandre Cristòfol i Josep Viola) a l’Exposició Logicofobista de Barcelona, una mostra que li obrirà les portes per exposar a Tenerife i París. La Guerra Civil truncarà una trajectòria clarament ascendent i provocarà l’exili a França, on acabarà fixant la seva residència a la ciutat de Dreux per dedicar-se a impartir classes de dibuix i pintura. Els treballs d’aquesta època, immersos encara dins dels postulats surrealistes, s’impregnen inevitablement del pessimisme i la duresa que acompanya una experiència vital marcada per la Guerra Espanyola. Francesc Gabarrell
• Miró Pàmpols, Juli
  Els inicis de la carrera de Juli Miró tingueren lloc a Lleida, ciutat on residí fins al 1955. Aquell any, després d'una curta estada a París, l'artista es trasllada al Brasil. Allà s'introdueix amb relativa facilitat en el panorama artístic sud-americà (fou membre del Grupo "Los Doce" i participà en nombroses exposicions) fins l'any 1986, moment en què retornà a Lleida. A la capital de Ponent s'integra de nou al circuit expositiu local i funda l'estudi de dibuix i pintura Novel, que mantingué obert més d'una dècada. Pel que fa a la seva producció artística, el traç rigorós i realista propi de la seva joventut va anar evolucionant cap a un postimpressionisme avançat, que deixà pas al surrealisme i l'abstracció, a partir de la utilització de l'aquarel·la, l'oli o la pintura acrílica. Juan Manuel Nadal Gaya
• Montull Bellart, Lluís
  Lluís Montull va néixer a Lleida el primer terç del segle XX. Va practicar la pintura a l'oli i l'aquarel·la, però es distingí, principalment, com a dibuixant. En la seva professió de delineant va coincidir amb figures tan representatives com Benseny, Barberà, Mostany o Niubó, i va adoptar una actitud semblant a la de tots ells: mirar d'anar més enllà del seu treball professional per practicar un dibuix o una pintura més pròxims a la creació artística. Durant la postguerra va participar a la major part d'exposicions col·lectives i de concursos que es van celebrar a la ciutat, aportant tant pintures com dibuixos. A més a més, durant els anys quaranta va il·lustrar diversos treballs publicats a la revista "Ilerda" i va realitzar encàrrecs d'il·lustració per l'Institut d'Estudis Ilerdencs. Juan Manuel Nadal Gaya
• Buira Ferré, Neus
  Iniciada en la fotografia, el vídeo i la instal·lació, Neus Buira ha evolucionat cap a la incorporació de les noves tecnologies que utilitza per replantejar-se els canals de difusió artística i el paper de l’espectador. Sota la idea de l’art entès com un petit refugi, un espai en blanc on encara és possible expressar el que un sent, pensa i viu realment, ens mostra les diferents problemàtiques que provoca l’actual recerca de la identitat, emprant sistemes i estructures que provenen de l’imaginari social i subratllant les fronteres de la diferència. Ha participat en nombrosos festivals de vídeo, com la Mostra de Vídeo Independent de Barcelona, i entre les seves exposicions cal mencionar la individual a l’Espai 13 de la Fundació Miró (1995) i la participació en col·lectives com “Inter/Zona” al Palau de la Virreina de Barcelona (2000), “Escenarios domésticos” al Koldo Mitxelena de Sant Sebastià (2000) i la 3a Biennal d'Art Leandre Cristòfol al centre d'Art La Panera de Lleida (2001). Des de l'any 2006 està volcada al "Projecte Q", un centre de retirada espiritual i experimentaciò per a la recerca conscient de noves formes de viure en harmonia amb la natura, situat a Molinos (Serra del Maestrazgo, Terol). Francesc Gabarrell
• Duran, Joan
  Enginyer químic de formació, interessat en l'arqueologia i la simbologia medieval, Joan Duran va decidir dedicar-se exclusivament a la pràctica artística a principi de la dècada dels anys 80. El seu treball s'emmarca essencialment en l'àmbit de la instal·lació artística, per bé que sovint va definir-se com a escultor. Joan Duran cerca la intersecció entre ciència, tecnologia, discursos apocalíptics i reflexió cosmològica, i fins al tombant del segle XXI aquesta fou presentada públicament en instal·lacions i exposicions celebrades tant en territori català com europeu. Entre d'altres destaquen la instal·lació "Laberint solar" (Espai 10, Fundació Joan Miró, 1984), "Fotoelectroarquitectures" (Pati de l'antic Hospital de Santa Maria de Lleida, 1985), "Demoes aereos" (capella de Sant Jaume de Sent Gaudenç, Alta Garona, 1992) o "Entre el tot i l'impossible" (Convent del Roser, Lleida, 1993). Aquestes dues darreres mostres van formar part d'un inèdit programa d'intercanvi artístic entre Lleida i Saint Gaudenç, consistent en la celebració de dues exposicions recíproques a cada localitat, protagonitzades per Joan Duran i Victor Gray (Hastings, 1945). Molt vinculat a Lleida, vista com la seva ciutat d'adopció, fou professor de l'Escola Municipal de Belles Arts des d'on va saber transmetre a una nova generació d'artistes la seva particular visió de l'art i la creacio. Joan Duran morí l'any 2016. Esther Solé
• Benseny Piñol, Josep
  Testimoni compromès de continuïtat entre l’abans i el després de la Guerra civil, Josep Benseny (Lleida, 1914-1952) fou un artista pont entre aquest dos moments cabdals de la nostra història, i un protagonista clau en la represa artística dels anys quaranta, i en la fundació del Cercle de Belles Arts de Lleida l'any 1947. Com a conseqüència directa d’una situació sociopolítica que imposava una ruptura total amb el passat, i en absència dels mateixos protagonistes de l’avantguarda, la figura i l'obra i de Josep Benseny —encara lligades al període de modernitat anterior— sobresurten de la resta i esdevenen punts de referència natural en un panorama artístic completament desolat. L’experiència i el mestratge pictòric que aporta estimularan a tota una nova generació d’artistes que, al llarg de la dècada dels cinquanta, parlaran amb veu pròpia i impulsaran el camí cap a la renovació del panorama artístic lleidatà. Tot i que la seva obra pictòrica no va superar mai els límits del concepte de realitat representada amb tècniques heretades dels impressionistes —única forma d’expressió plàstica relativament moderna acceptada pel franquisme— el singularitzava una excepcional capacitat de reflectir l’emoció artística i la pròpia personalitat. La seva mort el 1952 posava fi a una curta trajectòria sense la qual, però, resulta molt difícil explicar el món artístic durant la postguerra lleidatana. Francesc Gabarrell
• Llucià Olivet, Joaquim
  Pintor inscrit dins del moviment informalista català, caracteritzat per una intensificació de la recerca matèrica i amb una evolució diferenciada respecte altres nuclis informalistes del món. L'obra de Llucià s'inclou en l'anomenada tendència espacial d'aquest informalisme (a la que també s'adscriu l'obra d'artistes com Ràfols Casamada) i en ella destaca l'ús del collage, especialment amb paper d'estany o planxa de llautó, sempre dins d'una estructura geomètrica despullada i canalitzada per incisions molt netes que imprimeixen dinamisme a l'espai. L'art de Llucià revela un absolut afany de puresa, factor aquest que, juntament amb la utilització dels materials anteriorment esmentats, el situa en un àmbit particular respecte els artistes que l'envoltaren. Fou un dels fundadors del Cicle d'Art Avui, creat amb la intenció de fer evolucionar l'informalisme a partir d'apropar-lo a un públic majoritari tot mantenint, alhora, l'equilibri entre allò formal i allò conceptual. Aquest grup realitzà una dotzena d'exposicions entre Catalunya i Copenhaguen (1962-1964), i foren els creadors del Premi de Dibuix Joan Miró, encara avui dia el premi de dibuix més reconegut a nivell internacional. Francesc Gabarrell
• Suay Dagues, José María
  Deixeble de Carlos de Haes, destacaria com a artista en la pintura d’animals, gènere que arribaria a esdevenir una vertadera especialitat per a aquells que s’hi dedicaren com una derivació de la pintura de natures mortes, ja que varen tenir una clientela constant i segura entre la burgesia per les seves connotacions decoratives. Jesús Navarro
• Soto Pérez, Montserrat
  Després de realitzar els seus estudis a l'Escola Massana de Barcelona, I'any 1992 inicia una serie d'estades a Nova York, que també es repetiran posteriorment en aconseguir una beca per ocupar un dels estudis del PS1 d'aquesta ciutat. Des que el 1991 fou seleccionada per participar a la Muestra de Arte Joven de Madrid, ha realitzat nombrases exposicions personals -entre les que destaca la presentada a la Sala Montcada de la Fundació "la Caixa" de Barcelona (1996)-, i col·lectives, com I'exposició Mirades, al MACBA (1996). Així mateix, la seva obra figura a col·leccions com la de la Fundació "La Caixa" de Barcelona. Glòria Picazo
• Viola Gamón, Manuel
  Pintor i poeta establert a Lleida des de l’any 1923, ciutat natal del seu pare, on realitzarà les primeres incursions en el món artístic. Íntim amic de Antoni G. Lamolla i Leandre Cristòfol —amb qui mantindrà una llarga relació durant tota la seva vida— forma part del grups d’artistes vinculats a la revista "Art" amb una filosofia molt propera al surrealisme. L’any 1934 es trasllada a Barcelona, ciutat on entra en contacte amb el grup ADLAN i signa —el 1936, juntament amb Magí Cassanyes— el Manifest Logicofobista, en una exposició on també hi participaran Lamolla i Cristòfol. De nou la Guerra Civil, però, s’encarregarà de tallar de soca-rel tota aquesta trajectòria. Viola pren part activa en el conflicte des de les files del POUM i l’any 1939, com Lamolla i Crous, ha d’abandonar Catalunya per exiliar-se a França. L'any 1940 s’instal·là a París, participant dels cercles artístics moderns i col·laborant amb les publicacions clandestines del grup surrealista de “La Main à Plume”. El 1944 realitzà les seves primeres pintures i començà a participar, amb el pseudònim de Manuel, en diferents exposicions col·lectives, destacant la dels “Espagnol de l’École de París”. L'any 1949 aconsegueix tornà a Espanya i s'instal·la a Torremolinos, des d’on reprendrà una tasca artística més centrada en la pintura. El 1958 entrà a formar part del grup artístic “El Paso”, amb una obra clarament inserida dins dels paràmetres de l’expressionisme abstracte, tot combinant la força del gest pictòric amb un fort contrast de llum i ombres que ens remeten a la tradició pictòrica espanyola. Jesús Navarro
• Morera Galicia, Jaume
  Jaume Morera fou un dels paisatgistes més valorats de la pintura espanyola de finasl del segle XIX i principis del segle XX. La seva personalitat artística va ser representativa de tota una generació de pintors que, sota el mestratge de Carlos de Haes, van proporcionar plena autonomia al gènere del paisatge a partir de l’assumpció de les propostes realistes (aquelles que impulsaren la representació del paisatge com a resultat de l’observació directa de la naturalesa). El grans temes de les seves obres corresponen a paisatges dels voltants de Madrid , la costa del Cantàbric, amb les seves marines i els seus penya-segats, i els paisatges europeus producte de les nombrosos campanyes pictòriques que realitzà. Però allò que el singularitza per sobre de tot, i que el destaca entre els seus companys de generació, fou la pintura de muntanya, resultat de les seves campanyes pictòriques pels paratges de la serra de Guadarrama. Les excursions pictòriques de Morera es van iniciar l'hivern del 1890, a la recerca de la llum i d’uns escenaris d’acord amb les seves inquietuds artístiques. S’interessà per l’hivern de la serra, amb grans extensions de neus que a més de permetre-li expressar la varietat de matisos que crea la combinació del blanc, els grisos de les roques i els blaus del cel, li ofereix l’oportunitat d’incorporar a les seves obres un dramatisme d’arrel romàntica que el diferencia de bona part dels paisatgistes espanyols, en general més propers a la llum mediterrània o al paisatge de la plana castellana. Aquests són els que serien els seus temes de Guadarrama: els paisatges nevats amb preferència per aquells on la natura es torna més inaccessible i els efectes lumínics i atmosfèrics més pronunciats. Certament, tot això a partir d'una tècnica apresa fidelment de Carlos de Haes, en la qual domina la gamma de colors generada pels tres tons —negre, blanc i gris— i en la qual s'observa un afany descriptiu realista que contrasta amb l'elecció del motiu pictòric. Gràcies, fonamentalment, a la presentació d'aquest treballs en les exposicions nacionals de 1897, 1901 y 1904, i en sengles exposicions realitzades en diferents països europeus,Jaume Morera seria conegut com "el pintor de les neus" i la seva figura es situaria com un dels referents identificatius del nou paisatgisme realista espanyol. Aquest aspecte es veuria sensiblement reforçat per la publicació l'any 1927 de les seves memòries: "En la Sierra del Guadarrama, Divagaciones y recuerdos de unos de unos años de pintura entre nieves", document d'excepció gràcies al qual podem conèixer no només els paisatges que visità i pintà, sinó també las actituds i plantejaments tècnics i teòrics dels seus recorreguts pels ports de Canencia, Las Chozas, La Marcuera, Peñalara o el Paular, per posar uns exemples dels indrets que freqüentà. Jaume Morera desenvolupa, també, un paper decisiu en la creació del Museu d’Art de Lleida, com a promotor i amb la donació de bona part de la seva obra i de la d'algun dels seus comopanys de generació. Jesús Navarro
• Tejedor, José
  José Tejedor es va formar en Belles Arts a la Universitat de Barcelona i va instal·lar el seu taller a Albatàrrec. Des d'allà i en paral·lel a la seva activitat docent a l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida (iniciada el curs 1984-85), Tejedor desenvolupa el seu treball escultòric.Aquest es va iniciar amb materials tradicionals com el guix, la fusta o el ferro, amb abundants referències a l'arbre i la seva simbologia, així com evocacions a Brancusi i reflexions sobre l'espai. Posteriorment, el ventall material es va ampliar amb la incorporació d'elements de tota mena, des d'objectes trobats fins a materials d'origen artificial, de tal manera que la seva obra, sense deixar de ser escultura, atrapava cada cop més un espai interior buit i s'expandien vers l'entorn. Al llarg de la dècada dels anys 90 va participar i protagonitzar diverses exposicions, entre les que destaca la mostra individual realitzada a la Capella de Sant Jaume de Sent Gaudenç (Occitània), fruit d'un inèdit programa d'intercanvi artístic entre Lleida i Saint Gaudenç, consistent en la celebració d'exposicions recíproques a ambdues localitats. Esther Solé
• Gomà Pujadas, Marià
  Arquitecte, dibuixant, pintor i poeta. Fou un important promotor i vitalitzador de la cultura i l'art als anys de la postguerra a LLeida. Establert a la capital de Ponent tot just acabada la Guerra Civil, va connectar ràpidament amb Manuel Herrera i Ges, responsable de la Selecció de Belles Arts del recentment creat Institut d’Estudis Ilerdencs, una entitat on acabaria ingressant com a conseller numerari. L’any 1946, juntament amb Benseny, Cristòfol, Espin, Tapiol, Charles Pardell i Ramos, entre d’altres, funda el Cercle de Belles Arts, entitat que va presidir en la seva primera època, i on posa en funcionament la seva escola, que es va mantenir durant molts anys com el més important i pràcticament únic centre d’ensenyança en matèria artística a la ciutat. . Marià Gomà fou, també, el primer arquitecte de la postguerra que es va preocupar per la situació de la Seu Vella, fundant un Patronat per la defensa d’aquest monument a través del qual va obtenir fons per reparar la teulada i el cimbori de la Capella Recasens, una obra que va dirigir personalment. Després de desenvolupar una tasca destacable com a arquitecte, tant a Lleida com a diversos municipis de la província, va traslladar-se a Madrid, on fou l'encarregat de la Càtedra d’Ètica i Composició de l’Escola Superior d’Arquitectura de Madrid. Juan Manuel Nadal Gaya
• Navarro Fàbrega, Francesc
  Navarro Fàbrega estudià a l’Escola de la Llotja de Barcelona, on fou deixeble de Claudi Lorenzale i de Lluís Rigalt. Acabats els estudis es trasllada a Madrid per treballar als tallers de Madrazo i de Carles Ribera. Dos anys més tard, viatja a Roma com a ajudant i deixeble de Carles de Paria i de Caquetti, amb qui treballa al Vaticà i a la Villa Borghese, i intervé molt activament en les pintures de l’església de Sant Pau d’aquesta ciutat. Després tornà a Lleida, on l’any 1860 el veiem construint i pintant, juntament amb el pintor i fotògraf Albert Camps Payrat, un arc de triomf en honor als soldats que tornaren de la guerra de l’Àfrica. L’any 1866 li fou encarregada la pintura de darrere el cor de la catedral, així com l’altar major del seminari i la capella dels escolapis de Barbastre. El 1887 treballa en la restauració de la sala de les Abadesses del monestir de Sixena. I aquell mateix any participa en una exposició d’artistes catalans que se celebrà a Girona, on envia una important col·lecció de pintures amb temes mitològics, retrats i còpies d’estudis que havia realitzat a Roma. A una nota biogràfica sobre el pintor apareguda en la revista "Lleida" l’escriptor Alfred Pereña assenyalava que “Fou un gran dibuixant i un gran colorista. Conreà tots els estils i tots els procediments: llapis, ploma, guaix, oli, especialment sobre teles. La seva grapa, enèrgica i segura. El seu estil, sobri i detallista molt cops. En els retrats sobresortí d’una manera brillant”. Jesús Navarro
• Bourdon, Sébastien
  Bourdon és un pintor que passà per diferents etapes molt marcades. D’esperit aventurer, viatjà molt jove a Roma, on seguí la moda de les escenes de gènere del naturalisme. En tornar a París, va caure sota la influència de Poussin i la seva obra es tornà classicista. Finalment, va ser cridat per la reina Cristina de Suècia per a nombrar-lo Primer Pintor. De retorn a París, on retrobà Poussin, aconseguí un gran prestigi com a pintor de temes mitològics, religiosos i històrics, així com a retratista. Jesús Navarro
• Anònim
  S'entén com a autor anònim aquell del que se'n desconeix el nom i no es pot aïllar clarament d'entre la resta d'autors dels qui no es coneix el nom, sense perjudici que pugui ser identificat en un futur. Esther Solé
• Tamarit Barull, Sebastià
  Dibuixant conegut per les seves il·lustracions de temàtica històrica, motius arquitectònics i heràldica. Vinculat a l'Associació d'Amics de la seu Vella, donà algunes de les seves obres a aquesta entitat [Francesc Gabarrell]
• Goya Lucientes, Francisco de
  Francisco de Goya és un dels artistes més influents de la pintura espanyola, desenvolupant un estil proper al romanticisme que obre les portes a la pintura d'època contemporània i esdevenint un precursor de les avantguardes pictòriques del segle XX, altament reconegut i valorat tant per la seva pintura de cavallet i mural com per l'obra gràfica i els dibuixos. Després de formar-se a la seva terra natal en la línia del barroc tardà, l'any 1770 va viatjar a Itàlia, on entrà en contacte amb un incipient neoclassicisme, una estètica que adoptà com a pròpia quan es va instal·lar a Madrid a Madrid a mitjans de la dècada del 1770 per treballar com a pintor de la cort. Paral·lelament cal fer menció del treball pintoresquista i costumista més rococó que realitzà com a pintor de cartrons per als tapissos de la Reial Fàbrica de Tapissos de Santa Bàrbara. L'any 1793 patí una greu malaltia que el feu evolucionar cap a una pintura més creativa i original, que fa servir temàtiques menys amables que les que havia pintat per a la decoració dels palaus reials. Una sèrie de petits quadres en llauna, als que ell mateix denominava "de capritx i invenció", iniciaren la fase madura de l'obra de l'artista i la transició cap a l'estètica romàntica. En tot cas, la seva obra reflecteix el convuls període històric en què va viure, particularment per les conseqüències de la Guerra de la Independència Espanyola (Guerra del Francès), de la qual han quedat la sèrie d'estampes "Los desastres de la guerra" que, fent un símil, serien com un reportatge modern de les atrocitats comeses, composant una visió exempta d'heroisme on les víctimes són sempre individus, sense diferència de classe i condició. En relació també amb la Guerra del Francès, un cop finalitzà aquest conflicte pintà dues grans teles a propòsit dels successos del 2 de maig de 1808, que estableixen un precedent tant estètic com temàtic pel que fa a la pintura històrica, ja que no només comenten uns esdeveniments propers a la realitat que viu l'artista, sinó que aquest transmet un missatge universal. La producció artística de Goya va arribar al seu punt culminant amb la realització d'una sèrie de pintures a l'oli sobre els murs de la seva casa de camp, la Quinta del Sordo, popularment conegudes com les "Pintures Negres": en elles, Goya anticipa la pintura contemporània i els diversos moviments d'avantguarda que ja al segle XX renovarien l'estil pictòric. Font: Viquipèdia
• Rembrandt, Harmenszoon Van Rijn
  Rembrandt Harmenszoon van Rijn, conegut, simplement com Rembrandt, és una de les figures cabdals de l'art europeu. Nascut el 1606 a la ciutat de Leiden (Països Baixos), va abandonar els estudis a la seva ciutat nadiua per dedicar-se enterament a l'activitat artística, en què aviat va despuntar. Traslladat, el 1631, a Amsterdam, va rebre molts encàrrecs d'una societat burgesa enriquida pel comerç d'ultramar, i va atènyer molta fama i reconeixement, avalat per un gran nombre de deixebles. Per bé que fou un gravador i dibuixant excepcional, la fama de Rembrandt és deguda, sobretot, a la seva faceta pictòrica, caracteritzada per la riquesa de colors i el gran domini del clar-obscur, estil basat en els contrasts de llum i ombra. Durant el segle XV, amb el desenvolupament de la fabricació del paper, afavorit per la invenció de la impremta, Europa assisteix a la florida de l'art del gravat, consistent a cisellar sobre unes planxes de metall o de fusta un dibuix, amb el propòsit últim d'aconseguir-ne un exemplar o més sobre paper, mercès a la tinta dipositada als solcs cisellats. Rembrandt va excel·lir en aquest art. Jesús Navarro
• Ripoll Carrera, Josep
  Als vuit anys inicià estudis de belles arts a Lleida, al llarg dels quals tingué com a mestres Leandre Cristòfol, Víctor Pérez Pallarés i Albert Coma Estadella. L'any 1971 va protagonitzar la seva primera mostra individual a la Petite Galerie, i a principis de la dècada següent es traslladà a Andorra, on es dedicà a les arts gràfiques sense desvincular-se del món artístic. No obstant això, l'any 1975 va abandonar momentàniament la pintura per crear mons fantàstics, personals i de gran creativitat amb materials pobres. El seu tarannà artítstic en dificulta l'etiquetatge. El seu lirisme accentuat sovint el situa a les portes de la poesia visual, que en ocasions presenta aires freds i matemàtics, aproximant-lo a posicions més aviat conceptuals, tot i que també cal reconèixer la influència de l'objecte trobat o l'art povera, amb apropiacions properes a la denúncia social. Malgrat aquesta diversitat, Ripoll sempre ha mostrat interès pel procés creatiu i d'elaboració de les seves obres, uns factors als quals concedeix tanta rellevància com a les peces resultants. Aquesta marcada inquietud creativa el porta a realitzar nombroses activitats que es mouen en ambients diferents: pintura mural, música, teatre, il·lustració, interiorisme, etc. Ha estat docent a l'escola DIAC d'interiorisme de Lleida i a l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida. Font: Eva Rodríguez Yllana
• Valldosera Guilera, Eulàlia
  Entre d’altres temes el seu treball gira entorn la investigació de la identitat femenina, essent els objectes quotidians els elements protagonistes. Animats per l’efecte de la llum, els miralls i les ombres, Valldosera els combina i trastoca, tot construïnt posades en escena sovint dinàmiques, sempre fonamentades en un posicionament extrem vers els límits de la versemblança. D’aparença senzilla i accessible (l’artista sempre en fa evidents els mecanismes), les seves obres es caracteritzen per ser complexes i subtils alhora. Des de mitjans dels 90 el seu treball ha estat exposat en nombroses biennals d’art contemporani d’arreu del món, entre elles a les Biennals de Kwang-ju (Korea del Sud), Sidney, Istanbul, Joahannesburg, Vènezia, Yokohama (Japó), Atenes, Santa Fe (EEUU), Sao Paulo i al Skulptur Projekte de 1997 a Münster (Alemanya). El 2000 presentà el seu treball en una retrospectiva al Centre d’Art Contemporani Witte de With de Rotterdam, i el 2001 a la Fundació Antoni Tàpies a Barcelona. L'any 2003 fou guardonada amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya i el 2009 presenta una exposició individual al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid. Rosa Pera
• Fortuny Marsal, Marià
  Marià Fortuny va ser l'artista espanyol més internacional de tot el segle XIX i el gran mestre de la pintura preciosista de gabinet a tot Europa. El seu art va marcar decisivament el gust del mercat per les escenes de gènere, estenent-se l'empremta de la seva influència a una enorme quantitat de deixebles, seguidors i imitadors de la seva obra. Fortuny va néixer a Reus l'11 de juliol de 1838, en el si d'una família modesta. El 1852 es va traslladar a Barcelona ingressant a l'Escola de la Llotja gràcies a una pensió, on va ser deixeble del mestre natzarè Claudi Lorenzale. Gràcies també a una beca, l'any 1858 es va traslladar a Roma, ciutat que seria decisiva per a la resta de la seva carrera artística, ja que allà va realitzar una enorme quantitat de dibuixos i va entrar en contacte amb la nombrosa colònia d'artistes espanyols, a més d'interessar-se per les novetats artístiques, com la dels macchiaioli florentins —interessats per la pintura a l'aire lliure— o els paisatgistes napolitans. El 1860 va esclatar la guerra d'Espanya contra Marroc i la Diputació de Barcelona va encarregar a Fortuny de ser el seu cronista gràfic i el pintor de les escenes de les batalles més importants com ara la de Wad-ras o la de Tetuan, restant des d'aleshores captivat pel món àrab i enllaçant amb les tendències pictòriques de temàtica orientalista. Però més enllà d’aquesta orientació, Fortuny aconsegueix un enorme prestigi internacional gràcies a la mestria i el virtuosisme de la seva pintura, sobretot de les seves aquarel·les i els seus petits quadres de gabinet. Aquestes obres eren d'assumptes intranscendents, realitzats amb un estil minuciós i detallista, interessats per la llum, el dibuix i el color. Un clar exemple de tot això n’és una de les seves grans obres mestres, La vicaria, conservada al Museu Nacional d'Art de Catalunya. De tota manera, ja en aquells moments d’èxit esclatant, Fortuny manifesta per primera vegada el debat artístic que definirà els seus últims anys: immers en l'increïble i lucratiu negoci de la seva obra, la seva llibertat creativa es veu compromesa, en tant que se cenyeix a un determinat tipus de pintura intranscendent i d'èxit fàcil, la que li reclamava la seva extensa clientela. Fortuny, però, desitjava obrir nous camins. L'estiu de 1874 el va passar a la vila napolitana de Portici, animat pel seu paisatge marí i la llum mediterrània. Els treballs elaborats en aquells mesos enllacen gairebé amb l'Impressionisme, com pot apreciar-se al celebrat Nu a la platja de Portici (Museo del Prado). A l'octubre d'aquell any, però, la família Fortuny torna a Roma, on l'artista cau malalt un 14 de novembre; Fortuny moria a Roma el 21 de novembre de 1874, víctima possiblement de la malària. Jesús Navarro
• Samarra Tugues, Antoni
  Nascut a Ponts, l'any 1901 marxà a Barcelona on alterna els seus treballs professionals de picapedrer en algunes obres emblemàtiques del modernisme arquitectònic català, amb una sentida vocació artística expressada a través d’una obra que connectava amb les posicions més avançades de la seva època. Al 1905 entrà a formar part de l'associació Agrupació Artística i es vinculà estretament amb el grup anomenat Negres i Carboners, artistes que empraven el carbó per a les seves composicions. L’any 1908 envia algunes de les seves obres a una exposició de l’Ateneu Obrer de Barcelona. Els resultats són excel•lents i provoquen la presentació de la seva primera exposició individual primer a la Sala Pares de la Ciutat Comtal, amb un important èxit de critica i públic, i, posteriorment, a les sales de la Paeria de Lleida, el 1909, de la mà del grup Heptantropos. A partir d’aquests moments destacades personalitats del món cultural s’ocuparan de la seva obra —entre d’altres Raimon Casellas, Pous i Pagès o Alexandre de Riquer. L’originalitat del seu treball es fonamentava en el singular efecte impactant dels olis, de pinzellada lliure i empastaments gruixuts i una gran audàcia en l’ús del color. L’any 1912 Samarra participa en la important exposició d’artistes lleidatans organitzada per l’Ajuntament de Lleida, a la qual hi aporta 39 obres, i també exposa a Canet de Mar. La seva prematura mort a l’edat de 28 anys com a conseqüència d’un suïcidi, però, ens impedeix contemplar en la seva totalitat un conjunt artístic que prometia convertir-se en un dels desenvolupaments creatius més interessants de la història de l'art lleidatà contemporani. La mort de Samarra produeix un gran impacte en els cercles artístics mes progressistes de Barcelona així com en el seu poble natal, on havia deixat gran part de la seva obra pictòrica i escultòrica. Bona part d’ella resta, avui en dia i gràcies a les gestions de la família de l’artista, al Morera, Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida. Jesús Navarro
• Haes, Carlos de
  Carlos de Haes fou l’impulsor del corrent realista en la pintura espanyola, tasca que es va veure reforçada per ostentar la Càtedra de Paisatge de la Escola de Belles Arts de San Fernando. Des d'aquest espai de formació exercí una gran influència i ascendent sobre la nombrosa plèiade d’artistes espanyols que abraçaren el paisatgisme, un gènere que seria decisiu per a la renovació de la pintura espanyola i un punt de trobada amb els corrents moderns del pensament espanyol que van fer del paisatge un aspecte decisiu de l’ètica de la regeneració que proposaven per a la societat espanyola. Carlos de Haes va ser el primer artista espanyol que pintà directament del natural, tot propugnant una visió lliure i sense prejudicis de la natura, la base de la qual descansava en el reforçament de l’observació directa del paisatge. Aquest innovador mètode aleshores el va transmetre als seus nombrosos deixebles a través de les classes que impartia a l’Acadèmia de San Fernando. Entre ells Jaume Morera i Aureliano de Beriete foren els més importants i destacats, i amb qui el mestre va mantenir vincles d'amistat personal. Jesús Navarro
• Savignac, Raymond
  Raymond Savignac, sovint conegut com Savignac, fou un dissenyador gràfic francès conegut pels seus treballs de cartellisme comercial. La seva obra es caracteritza per la simplicitat, l'eficacia i un cert toc d'humor. La seva retòrica formal és força comú en tots els seus treballs: figures senzilles sobre fons gairebé buits i grans taques de colors plans que denoten una important influència del fauvisme, sobretot ressenyable en les figures. Artista autodidacta, va començar la seva carrera de cartellista l'any 1935, a l'Alliance Graphique, sota la tutela de Cassandre, però ben aviat va experimentar l'èxit, passant a rebre encàrrecs de grans companyies franceses, que el projectaren cap a posicions destacades en l'imaginari col·lectiu. L'any 1949 va exposar amb Bernard Villemot a la Galeria de Belles Arts de París, i també es pot trobar una exposició permanent de la seva obra al Museu Montebello de Trouville, on Savignac va passar els seus últims anys. Font: Viquipèdia
• Armengol Ballbè, Josep
  Josep Armengol fou un escultor terrassenc, alumne de Francesc Galí a Barcelona, influït per Josep Llimona i pel francès Joseph Bernard. La seva producció se centrà en estatuetes de terra cuita i bronze. Font: enciclopedia.cat
• Villegas Brieva, Manuel
  Manuel Villegas fou un pintor de tarannà força eclèctic, que seguí el camí formatiu de molts dels seus contemporanis lleidatans. Becat per la Diputació de Lleida, es traslladà l’any 1885 a Madrid per cursar estudis a l'Escola Especial de Pintura, Escultura i Gravat, on va ser deixeble del pintor Francisco Pradilla. Acabat aquest primer període formatiu es traslladà a Còrdova i continuà la seva formació a l'Escuela Provincial de Arte sota el magisteri del pintor Romero Barros, juntament amb Enrique y Julio Romero de Torres, Mateo Inurria, Hidalgo de Caviedes, Muñoz Lucena, Juan Montis i Serrano Pérez. Va ser pensionat per la Diputació de Córdoba el 1891 per estudiar a Roma, ciutat on s’establi al llarg de tres anys. Un cop retornat a Espanya s’incorporà al cos docent de l’Escola de Belles Arts de La Coruña, i el 1895 fou reclamat per Pedro de Madrazo per a fer els treballs preparatoris d’ordenació del recentment creat Museo de Arte Moderno. Posteriorment, va ocupar el càrrec de professor de l’Escola d’Arts i Oficis, dedicant gran part de la seva vida professional al magisteri. Fruit d'aquesta activitat en resta un interessant document sobre l’ensenyament professional, publicat l’any 1918, titulat "Memoria sobre la organización de las Escuelas de Artes y Oficios". Conreador de variats gèneres pictòrics, des de la pintura d’història al costumisme, tot passant per la pintura religiosa i al·legòrica, es decantà finalment per una pintura decorativa on la dona és la seva gran protagonista. Va exposar a les Exposicions Generals de Belles Arts barcelonines de 1891 i 1896, i fou guardonat a les Exposicions Nacionals de Belles Arts de 1892 -on va obtenir una segona medalla a la secció de Pintura: Historia, costumbres y retratos per l’obra ¡A la guerra!-, 1895 i 1920. Participà també a l'Exposició d'Arts Decoratives i Indústries Artístiques, que es va celebrar a Madrid el 1913, on va obtenir una primera Medalla, i fou guardonat amb una medalla d’or a l’exposició internacional de Panamà de 1916. El 1922 exposà al Círculo de Bellas Artes de Madrid i pocs mesos després, al novembre, va morir a la mateixa ciutat. Va ser un dels socis fundadors de l’Associació Espanyola de Pintors i Escultors, una entitat fundada l’any 1910 que va promoure els prestigiosos Salons de Tardor. Ocupà diversos càrrecs en aquesta associació i en fou el director de la seva revista, la Gaceta de Bellas Artes, entre 1912-1913. Formà part de la comissió organitzadora de l’exposició d’art espanyol impulsada per José Artal al 1900 a Buenos Aires, així com de nombroses Juntes i Comissions artístiques. Jesús Navarro
• Boleda Ribalta, Antoni
  Antoni Boleda és un dels principals configuradors de l'escola artística targarina de la segona meitat del segle XX. Va iniciar la seva formació en la talla de joies a les Escoles Salesianes de Barcelona, però aviat es va inclinar vers la pràctica de l'escultura. Al voltant de 1960 i fins 1962 va formar-se al taller d'Enric Monjo, on va treballar la imatgeria en pràcticament totes les tècniques tradicionals. El 1962 va ingressar a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi i davant l'oportunitat de treballar sota el mestratge directe de Joan Rebull, va abandonar momentàniament els estudis l'any 1964, per finalitzar-los a les darreries de la mateixa dècada. En aquesta època fou distingit amb diversos premis, i l’any 1971 li fou concedida la beca Amigó Cuyàs, que li permeté viatjar a Londres i conèixer de prop l’obra de Henry Moore. Els anys setanta foren especialment prolífics per l'artista, que aplegà diversos premis i participà en diverses exposicions, al mateix temps que passava a formar part del cos de professors de l'Escola d’Arts i Oficis Ciutat de Balaguer. Tanmateix, la mort del seu pare l'any 1974 el féu retornar a Tàrrega, incorporant-se com a professor —fins l'any 2006— a l'Escola d’Arts i Oficis de la ciutat, institució educativa que passà a dirigir l’any 1980. Normalment la seva obra és de format petit i mitjà, per bé que també ha realitzat algunes obres monumentals, com la dedicada a Lluís Companys al Tarròs (1979). Com en altres artistes de la seva generació, s'observen processos de simplificació, síntesi i depuració de les formes a mesura que avancen els anys, arribant a punts de veritable abstracció i minimalisme. Boleda treballa indistintament el marbre, la pedra, la fusta o l'argila. Font: Viquipèdia
• Benvenuti, Augusto
  Augusto Benvenuti fou un escultor italià, nascut a Venècia i especialment actiu al Vèneto. Va nàixer en el si d'una família modesta i va aprendre l'ofici de la mà del seu pare, xilògraf. Entre les seves obres destaquen el monument a Giorgione (Castelfranco Veneto, 1878), el monument a Vittorio Emanuele (Vicenza, 1887), el monument a l'exèrcit (Riva degli Schiavoni de Venècia, 1885), el monument a Garibaldi (1887, Venècia) o una escultura titulada "Berta che fila", exposada a Viena l'any 1888 i que va pertànuer al senador Alessandro Rossi de Schio. A més, és l'autor de les escultures de la façana del teatre de Rijeka i de diversos busts de bronze. Va morir, en extrema pobresa, el febrer de 1899. Font: Viquipèdia
• Casanovas Roy, Enric
  Enric Casanovas i Roy, escultor català, un dels màxims representants del noucentisme. Va estudiar a l'escola de la Llotja de Barcelona i amplià la formació al taller de l'escultor Josep Llimona durant dos anys. El 1898 participà per primera vegada en una mostra a l'Exposició Nacional de Belles Arts de Saragossa. Entre 1904 i 1913 va alternar les estades entre París i Barcelona, i va fer amistat amb Picasso, Maillol, Gargallo i altres artistes. De retorn a Barcelona fundà un taller pel qual passaren deixebles com Rebull, Fenosa, Granyer o Josep Viladomat. Va formar part de l'associació Les Arts i els Artistes, de la qual va arribar a ser president. La seva obra està enclavada al mediterranisme noucentista, però amb una gran creació renovadora i personal. Va participar en nombroses exposicions i aconseguí la medalla d'or a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Va ingressar a l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona l'any 1932. Exiliat a França des de l'any 1939, va tornar a Barcelona el 1943, on va morir l'any 1948 als 66 anys. Font: Viquipèdia
• Ureña Ferrer, Joaquín
  Joaquín Ureña és reconegut com un dels renovadors de l’aquarel·la, especialment gràcies als seus interiors de gran format i a les natures mortes extretes de la seva quotidianitat, que han estat un signe distintiu de la seva obra i que l’han situat com un dels referents del realisme pictòric al nostre país. Profesor del Taller d'expressió plàstica per a adults a l'Escola Municipal d’Art Leandre Cristòfol de Lleida, des del 1984 fins al 2012, a partir de l'any 1986 pinta quasi exclussivament aquarel·les de gran format (desde 100x70 cm fins a 200x200 cm) on introdueix una nova concepció de l’espai pictòric i utilitza una temàtica gens habitual dins aquest tipus de tècnica, definida pels interiors que reflecteixen imatges de la seva pròpia casa, dels seu propi món, de la quotidianitat que envolta l’artista. Cal tenir en compte que l’aquarel·la és una tècnica extremadament difícil, per la immediatesa que la caracteritza i pels importants desafiaments i riscos que comporta per a qui l’executa. Tanmateix, en el cas d’Ureña, dotat d’un virtuosisme tècnic portentós, les seves obres de gran format trenquen els límits tradicionals de l’aquarel·la, i s'apropien d’espais i narratives pròpies d’altres tècniques pictòriques. Ha exposat els seus treballs en aquesta tècnica des de l'any 1974 en 72 exposicions individuals por tot l'estat, participat en més de cent mostres col·lectives i rebut una gran quantitat de guardons i premis, entre els que destaca la Medalla Morera de l'any 1998. Jesús Navarro
• Gosé Rovira, Xavier
  Xavier Gosé és una de les figures senyeres de la il·lustració europea d’inicis del segle XX. La seva estètica, a mig camí entre l’Art Nouveau i l’Art Déco, ens situa davant un artista exquisit i elegant que saber retratar com ningú el modus vivendi de la societat parisenca dels primers quinze anys del segle XX. Fill d’una família amb orígens lleidatans, la vida de Gosé va estar professionalment lligada a dues ciutats. Es formà a Barcelona, i ràpidament va mirar d’obrir-se camí col·laborant com a il·lustrador en revistes com "L’Esquella de la Torratxa", "Barcelona Cómica" o "Madrid Cómico". A la capital catalana entrà en contacte amb el grup intel·lectual aplegat al voltant de la mítica cerveseria dels Quatre Gats, el cau modernista per antonomàsia, tot relacionant-se amb una sèrie d’artistes i literats de trajectòries prou ben conegudes, entre ells, Ramon Casas, Isidre Nonell, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir o Pablo Picasso. Dins d’aquesta etapa d’apropament al modernisme més amanerat i dolç, reflectí la vida dels suburbis barcelonins, sempre des d’un ideari estètic no allunyat del realisme i amb un repertori de temes de marcat caràcter social. El 1900, com molts altres companys de generació, Gosé decideix provar l’aventura parisenca. París era l’epicentre creatiu de l’Europa del moment, i allà va romandre fins gairebé el final de la seva vida. Comença a publicar dibuixos a les principals revistes editades a la ciutat, tot abandonant els temes més realistes de l’etapa barcelonina, i centrant-se en la plasmació de determinats aspectes de la vida mundana d’aquella efervescent urbs. L’obra de Gosé és un autèntic reportatge gràfic dels usos, modes i actituds del París de la Belle Époque. És el treball d’un cronista que va retratar magistralment la vida burgesa i la seva cara més amable, però també facetes més decadents d’aquell món que restaven amagades, com la prostitució, personificada en els dibuixos de les petites femmes que sovintejaven els cafès i hotels més luxosos a la recerca de dandis acabalats. A París, van publicar els seus dibuixos revistes satíriques com L’Assiette au Beurre o Le Rire, dins d’un primer moment d’acostament a temàtiques socials, per després passar a col·laborar en publicacions vinculades al mon de la moda com La Gazette du Bon Ton o Femina. És en aquest punt en què reforça a la dona com a leit motiv de la seva producció, presentant-la en la seva més esplendorosa versió i contribuint a crear d’un tipus artístic femení de gran fortuna posterior. Dissortadament, la salut no l’acompanyà quant es trobava a la cúspide professional. Una tuberculosi i l’inici de la Gran Guerra el van fer tornar a Lleida el 1914, on moriria el 16 de març de l’any següent, amb només 38 anys. Alberto Velasco
• Roig Nadal, Miquel
  Des dels seus inicis fins a l’actualitat, el dibuix i l’aquarel·la han estat les formes d’expressió artística pròpies de Roig Nadal. Fruit d’una formació vinculada a l’Escola del Cercle de Belles Arts, els primers anys de l’artista s’apropen al paisatge, exactament igual que la resta de companys de generació, encara que destaca com a realitzador de cartells. En aquest sentit és un dels dos artistes d’aquest segle que major nombre de cartells anunciadors de les Festes de Maig ha confeccionat. L’any 1953 entra en contacte amb el món de la dansa i la música; des d’aquell moment serà reconegut, en tots els àmbits especialitzats, com un dels més destacats intèrprets en la representació plàstica d’aquesta disciplina. Francesc Gabarrell
• Llorens Coma, Joan
  Figura molt discreta del panorama cultural i artístic lleidatà de la postguerra i el primer franquisme, apareix documentat com a membre de la junta del Cercle de Belles Arts al costat de J. M. Álvarez Pallàs, Josep Sol Vallespí, Francesc Porta Vilalta, i Josep M. Solà i Camps. Esther Solé
• Baiget Piqué, Òscar
  Pintor, gravador i dissenyador. La seva formació artística s’inicià de forma autodidacta amb el dibuix i l’aquarel·la per passar més tard, el 1993, a la pintura a l’oli, tècnica que decidí perfeccionar amb el mestre restaurador i pintor Josep Antoni Ferrer. Dos anys més tard s’endinsà en el terreny del gravat al metall i linòleum de manera autodidacta, posteriorment també es formà en fotografia i en els últims anys també ha experimentat amb l'escultura en ferro. Ha exercit com a dissenyador publicitari i decorador d'interiors per a empreses de l'àmbit privat, ha estat reconegut amb diversos premis i ha protagonitzat diverses exposicions, principalment en sales de Ponent. Eva Rodríguez Yllana
• Fontova Barberà, Ramon
  Ramon Fontova fou un pintor format a l'escola del Cercle de Belles Arts de Lleida, on fou alumne de Magí Serés. Es dedicà especialment a la pintura de paisatges a l'oli, amb clares connotacions impressionistes. Pintà amb Josep Barberà i Josep Benseny en moltes ocasions, i formà part del grup de joves artistes lleidatans que participaren dels concursos de l'Obra Sindical Educación y Descanso. Els premis obtinguts en aquests certàmens li varen valer una beca d'estudis a Madrid. Participà a la primera exposició de l'Institut d'Estudis Ilerdencs l'any 1944 i, posteriorment, també a les exposicions col·lectives del Cercle de Belles Arts dels anys 1949, 1951 i 1953, així com als premis Medalla Morera de 1952 i la Medalla Maria Vilaltella de 1963. Juan Manuel Nadal Gaya
• Serés Roca, Magí
  Magí Serés rebé les primeres lliçons de Carles Perelló i del mestre Güell. El 1917 es traslladà a Barcelona, on prengué lliçons de Baixas i Alarma a l'Escola de Belles Arts. Entre 1928 i 1929 anà a París, on convisqué amb Artigas, els germans Elias i Josep Maria Sert, de qui coneixia els seus projectes de pintura mural. Passà temporades a Bèlgica, molt especialment a Bruges, on treballà al costat de Paul Cleincou. De retorn a Barcelona, treballà especialment en pintura mural i artesana, i sembla que col·laborà amb Francesc Galí en les darreres pintures de l'absis de la catedral nova. En acabar la Guerra Civil, s'instal·la a Lleida on, molt vinculat a l'esforç de recuperació de la vida cultural de la ciutat, l'any 1947 fou nomenat professor de pintura de la recent creada Escola del Cercle de Belles Arts, on es formà gran part de la generació dels seixanta. Romanqué a Lleida i a l'Escola fins l'any 1952 en què s'establí a Andorra, on morí. Font: Juan Manuel Nadal Gaya
• Ibàñez Neach, Ernest
  Ernest Ibàñez fou, sens dubte, un dels pintors amb una trajectòria més complexa i personal de tota la generació sorgida a l’ombra de Josep Benseny. Pintor prolífic i incansable experimentador, la seva producció abastà estils molt diferents i s’endinsà, fins i tot, en el camp de la literatura i la filosofia. Integrant del Grup Cogul, la seva formació el va convertir en un dels seus teòrics, tot i que l’abstracció informalista tan sols és una petita part del conjunt de la seva obra, sempre lligada a tasques de docència i ensenyament. Guardonat l'any 1996 amb el Premi d'Arts Plàstiques Medalla Morera, la seva obra és present al Museu d’Art Modern de Barcelona, la Biblioteca Nacional de Madrid i a importants col·leccions particulars espanyoles, americanes i daneses. Francesc Gabarrell
• Pérez Pallarés, Víctor
  Pintor i gravador. L'any 1947, fou un dels primers alumnes de l’Escola del Cercle de Belles Arts, on va estudiar dibuix amb Leandre Cristòfol. Traslladat porteriorment a Barcelona, rebé una beca del Cercle Maillol de l'Institut Francès d'aquesta ciutat per anar a París, on va obtenir la Medalla Watteau de gravat (1958), atorgada pel govern francès. Aquest fet, juntament amb la participació en les biennals d'Alexandria i Sao Paulo, permeteren la seva integració al Grup Cogul (1964) amb una certa especialització i un renom important. Pallarés aportà una altra via d’accés al món de l’abstracció en què destacà, com a tret característic, un cert component expressiu hereu dels seus contactes privilegiats amb un dels mestres de l’art català d’aquest segle, Josep Maria de Sucre. Una tendència expressionista, en sintonia amb les angoixes vitals del moment —que en l’obra de Pallarés es mostren amarades d’una certa ingenuïtat i innocència—, i temperada per una intensa preocupació per la construcció i l’ordre compositiu. Construcció i expressió són els dos components que conformen el binomi artístic d’en Pallarés. Però si cal destacar en l’obra de Pallarés un aspecte per damunt d’altres és precisament la seva producció resultant de l’aplicació de les tècniques del gravat. És aquesta una dimensió que el projecta com un dels pocs pintors-gravadors o, en el seu millor cas, gravadors-pintors catalans que realitzen una aportació singular a la cristal·lització de les noves vies expressives de l’avantguarda, a partir del suport tradicional de les tècniques d’estampació. Francesc Gabarrell
• Barberà Farré, Josep
  Josep Barberà fou pintor, dibuixant i cartellista especialitzat en la tècnica de l’aquarel·la. La seva figura, que cal situar entre els grans paradigmes de l’ambient artístic lleidatà de postguerra, ha estat tradicionalment lligada al grup de Josep Benseny, de qui era cunyat, però també se situa al costat d’alguns dels principals artistes vinculats a l’Escola del Cercle de Belles Arts, sobretot Leandre Cristòfol i Ernest Ibáñez, amb els quals mantingué una estreta amistat. Aquesta relació i el fet de situar-se sempre un xic a l’ombra d’alguns dels noms més reconeguts de la tradició artística lleidatana fa que Barberà sigui un creador encara per descobrir, sobretot en la seva vessant de fotògraf, tot i l’important paper protagonitzat en la recuperació cultural de Lleida i en la fundació del Cercle de Belles Arts. Francesc Gabarrell
• Salas Aventín, Josefa
  Pintora d'origen aragonès, és documentada a la Barcelona dels anys seixanta, participant al cèlebre concurs de pintura de "La Punyalada" de 1965 i protagonitzant una exposició individual de pintura a la Sala Rovira el febrer d'aquell mateix any. Esther Solé
• Vives Iglesias, Albert
  Albert Vives féu els seus primers passos en el món de l'art pels volts dels anys cinquanta. Són moments de convivència i treball conjunt amb el pintor Ernest Ibàñez, artista amb qui obrirà el 1953 un estudi al carrer Anselm Clavé, alhora que inicia els estudis de pintura a l'Escola del Cercle de Belles Arts de Lleida. Durant aquests anys prodigarà la seva participació en certàmens i concursos oficials, en lluita constant amb l'arrelat tradicionalisme pictòric lleidatà, tot començant un procés de depuració i síntesi de les formes que, immers en els camins de la modernitat, el durà a fundar l'any 1964 (juntament amb Ernest Ibàñez, Coma Estadella, Àngel Jové, Victor Perez Pallarés i Jaume Minguell) el Grup Cogul. En finalitzar aquesta experiència l'any 1965, Albert Vives reprén progressivament els camins de la figuració immers en el conreu del paisatge, temàtica que ja no abandonarà fins al final dels seus dies. Francesc Gabarrell
• Moraza, Juan Luis
  Juan Luis Moraza és un reconegut artista alabès, nascut a Vitòria l'any 1960. És doctor en Belles Arts per la Facultat de Belles Arts de la Universitat del País Basc, institució on va impartir la docència durant set anys fins passar a exercir com a professor titular del Departament d'Escultura de la Facultat de Belles Arts de Vigo. Ha estat professor convidat en diverses universitats i centres d'art com l'École de Beaux Arts de Marsella, la Facultat de Belles Arts de Conca o l'Institut d'Estètica de Madrid, entre d'altres. A més, va formar part del grup CVA entre 1980 i 1985, quan va iniciar la seva carrera expositiva. El punt central de la seva activitat artística l'han ocupat qüestions com el problema del pedestal, així com el significat etimològic de la paraula "estàtua", punt d'arrencada de bona part de les seves obres, invitacions a la reflexió sobre l'escultura com a objecte i com a disciplina artística. Leire Macazaga Lanas
• Trias Tastás, Josep Antoni
  Josep Antoni Triàs i Tastàs, escriptor i pintor. Fou professor de dibuix i pintura. Dirigí "El Barcelonés" (1890) i publicà drames en castellà, sarsueles en català (Les arts, De balcó a balcó, Lo ball de la Candelera, etc.), algunes peces còmiques i el llibre "Fàbules morals" (1904). Fou regidor i tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona l'any 1894 Font: Enciclopèdia.cat
• Viladrich Vila, Miquel
  En l’òrbita de l’anomenat simbolisme decadentista espanyol destaca la figura del pintor Miquel Viladrich, un els grans protagonistes de la tradició pictòrica lleidatana. Nascut el 1887, de jove es relacionà amb el grup dels Heptantropos —grup heterodox i bohemi encapçalat per Paco Mercé— i col·laborà a les pàgines de les revistes satíriques lleidatanes “Lo gat de famades” i “Poticracia”. Becat per la Diputació de Lleida, començà la carrera d’arquitectura a Barcelona, que alternà amb la seva formació artística, tot i que aviat aviat es decantà definitivament per la pintura. Es trasllada a Madrid l’any 1907, on conegué al dibuixant Luis Bagaria i al que seria el seu company inseparable, l’escultor Julio Antonio. Ben aviat participà de les tertúlies del Nuevo Café Levante, cenacle de la generació simbolista peninsular promoguda per Ricardo Baroja i Ramon del Valle-Inclan i establí relacions fecundes amb importants noms de la literatura i del pensament espanyol com Ramon Gómez de la Serna o Pérez de Ayala. L'any 1913 marxà a París i entrà en contacte amb el pintor Hermen Anglada Camarasa i amb el mecenes Milton Huntington, fundador de la Hispanic Society of America (Nova York), el principal centre difusor de la figura i l’obra de Viladrich arreu dels Estats Units. Entre el 1932 i el 1933 Viladrich dur a terme una estada al protectorat espanyol del Marroc per tal de pintar una sèrie sobre els oficis del món àrab. Fou el primer pintor occidental en endinsar-se a l’interior de l’esmentat protectorat, i per fer-ho ell i la seva família s’instal·len a Tetuan, la capital, convidats pel califa Muley Hassan Ben el-Mehdi. Allà fixaran la seva residència durant dos anys amb l’objectiu de treballar en una sèrie dedicada al món àrab. En aquest context, Viladrich pinta un total de 30 quadres d’oficis i de temes sefardites: 20 obres de la primera i 10 de la segona, totes impregnades del gust pel realisme i el detall minuciós tan característic de la seva obra. En el cas del oficis, però, és fa més evident que mai l’atracció del pintor cap a una temàtica quasi etnogràfica, i una forta fascinació per l’elaboració de tipus de personatges representatius d’una cultura i un territori concrets. Tot el conjunt es mostrà per primer cop en una exposició a la Junta de Serveis Municipals de Tetuan l’any 1934, inaugurada pel president de la República Espanyola aprofitant una visita al protectorat, i estava presidida per un retrat del califa que realitzà el mateix Miquel Viladrich. El seu treball, a mig camí entre el costumisme i l’estètica pròpia del simbolisme, és el resultat precisament d'aquest afany viatger i d’una sorprenent capacitat d’impregnar la seva pintura dels diferents trets locals. Després de residir durant un cert temps a Fraga (Osca), passà tota la Guerra Civil a Barcelona fins l'any 1940, quan es va embarcar cap a l'Argentina per a instal·lar-s’hi definitivament fins al dia de la seva mort. Jesús Navarro / Francesc Gabarrell
• Siré Cabré, Rosa
  Rosa Siré Cabré (Lleida, 1944 – 2014) fou una de les figures cabdals de la transició estètica a la Lleida dels anys 70, una dona que lluità per significar-se i treballar en un món completament dominat pels homes. Més enllà de la condició de gènere, però, el seu fou un llenguatge molt personal on la tècnica, la intuïció i el sentiment viatjaren plegats, i que la va convertir en una de les personalitats artístiques més rellevants de la modernitat lleidatana entre els anys 70 i 90. Fundadora i directiva del grup de la Plaça de l’Ereta, va mostrar per primer cop la seva obra al Museu d'Art Abstracte de Conca l’any 1968. Poc després, el 1969, exposa a la Petite Galerie de l'Alliance Française i a la Sala Cop d’Ull, dos espais d’art alternatius, promotors de l’art post-abstracte a Lleida, i punt de connexió amb els moviments artístics d’avantguarda d’arreu de Catalunya i l’Estat que havien d’obrir el camí cap a l’experimentació pròpia de la dècada dels vuitanta. El seu treball descriu la progressiva i acurada construcció d’una trajectòria artística molt coherent, a cavall entre l’ordre constructiu i la riquesa cromàtica, en què l’artista fa viatjar, plegats, recerca, procés, intuïció i sentiment. Tot plegat defineix un llenguatge artístic molt personal. En els darrers anys de la seva vida Rosa Siré va dedicar una especial atenció al món del gravat, on va esdevenir un punt de referència per tota una nova generació de gravadors a través, sobretot, del món de la docència i l’ensenyament de la tècnica al seu propi taller i a les classes de l’Escola Municipal de Belles Arts. A banda de Lleida, Rosa Siré ha exposat en ciutats com ara Conca, Barcelona, Tarragona, Madrid, Sevilla, Donostia, Eivissa o Andorra. El seu treball ha estat guardonat, entre d’altres, amb la X Medalla Maria Vilaltella del Cercle de Belles Arts l’any 1970, la Menció d’Honor al XXLV Saló d’Art Internacional de Beziers (França) el 1980, la Menció d’Honor al Saló Internacional d’Aix en Provence l’any 1981, el Primer Premi d’Indústries Gràfiques en serigrafia, amb motiu de la seva participació en l’edició Noviluni de Barcelona l’any 1990 i, finalment, amb el Premi d’Arts Plàstiques Medalla Morera en la seva darrera edició, l’any 2000. Rosa Siré fou la primera i única dona en rebre’l. Francesc Gabarrell
• Orduña y la Fuente, Fructuoso
  D'origen navarrès, Orduña realitza els seus primers estudis artístics a Saragossa amb l'escultor Dionisio Lasuén, i posteriorment es trasllada a Madrid, on treballa amb Mariano Benlliure durant tres anys. Pensionat per la Diputació de Navarra l'any 1920, va guanyar la tercera medalla de l'Exposició Nacional d'aquell any amb un bust del seu pare, ara a la col·lecció del Museo del Prado. Viatga a Itàlia, on realitza el grup de nus "Post nubila Foebus", que el féu mereixedor de la primera medalla de l'Exposició Nacional de 1922. L'any 1923 realitza una petita mostra amb sis obres a la sala d'exposicions del Palacio de Bibliotecas y Museos, i als anys vint participa al Salón de Otoño i a l'Exposición de Arte Español celebrada a Bèlgica i a Holanda. A Madrid realitza obres com el "Crist crucificat" de la façana d'una capella del cementiri de l'Almudena, una al·legoria a les ciències per l'Instituto Ramón y Cajal i un monument al General Sanjurjo; mentre que a Pamplona va esculpir el frontis de la Diputació de Navarra. A la seva escultura sobresurt la força i l'energia de les figures, amb composicions rotundes i modelats de gran potència. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
• Trepat Padró, Lluís
  El treball de Lluís Trepat s’identifica, essencialment, amb la introducció de l’art abstracte en el món artístic lleidatà durant la segona meitat de la dècada dels cinquanta, com a conseqüència directa de les seves diverses estades a París i del contacte que allí féu amb els “ismes” propis de l’època —llegiu-hi constructivisme, expressionisme abstracte i informalisme. Integrat al cenacle d’artistes vinculats al Cercle de Belles Arts, Trepat és el responsable directe de l’arribada de la segona avantguarda a Lleida —la primera fou la impulsada pel grup de la revista "Art" en els anys anteriors a la Guerra Civil—, un nou i intens moment de la plàstica lleidatana, que connecta, altre cop, la ciutat amb els debats artístics existents al país. Aquest període s’inicia amb la irrupció de l’abstracció pictòrica sota el guiatge de Lluís Trepat l’any 1956, i es tanca amb la dissolució del Grup Cogul (1964–1965), un nucli d’artistes provinents del paisatgisme de postguerra, per als quals el pintor de Tàrrega, amb la seva concepció informalista de l’art, esdevindrà un clar referent. L'any 1962 Trepat s'instal·la a Barcelona i abandona l'art abstracte, en un dels punts i a part més radicals de l'art contemporani a les terres de Ponent. Més enllà de l’abstracció —que en la vida de Lluís Trepat respon a una realitat de molt curta durada— la seva és una immensa i prolífica trajectòria, de llarg abast, marcada per la coherència vital, amb uns postulats artístics molt personals, en què, per sobre de tot, en destaca una ferma voluntat de comunicació directa amb l’espectador, sense disquisicions intel·lectuals o esteticistes de cap mena, sustentada en la representació d’iconografies clarament identificables i en l’absolut protagonisme del color. L'obra de LluísTrepat representa l’esguard de l’artista, del mestre i l’artífex que fou al llarg de tot el seu dilatat itinerari vital i creatiu; des de les primeres pintures de gitanos dels anys quaranta fins a les seves sèries iconogràfiques més conegudes dels anys setanta i vuitanta, inserides en allò que Roser Trepat va definir, molt encertadament, com a realisme poètic, i que l’artista ja no abandonarà fins al moment en què deixa de pintar, l’any 2008. Al bell mig, prop de divuit anys —entre 1951 i 1969— de camí d’anada i tornada de l’abstracció, un abans i un després de les noves formes d’expressió artística, en una ruta que, amb la contemplació i el gaudi de les seves obres, l’espectador pot fer visible de manera molt evident. Francesc Gabarrell
• Garsaball Espinet, Enric
  Hereu de la seva condició de fotògraf professional, Garsaball compagina aquesta activitat amb la pintura i el dibuix, tècniques a les quals aplicà bona part dels recursos narratius propis de la fotografia, amb uns resultats força peculiars, sobretot pel que fa al tractament del paisatge urbà i el retrat. De fet, la seva primera exposició individual, presentada l’any 1933 a Lleida, fou una galeria de retrats de diverses personalitats de la ciutat. El seu periple expositiu per l’Estat Espanyol s’inicia l’any 1947 a Bilbao, on realitza una nova mostra individual amb retrats de diferents personalitats de la societat lleidatana i bilbaïna, i còpies d’algunes de les grans obres clàssiques de la història de la pintura. L’any 1950 exposa al Cercle de Belles Arts de Madrid i el 1956, sota els auspicis de la Dirección General de Relaciones Culturales, presenta dos mostres de la seva obra a la Biblioteca Espanyola de Paris i a l’Institut de Cultura Espanyola de Múnic. A nivell local la seva tasca com a pintor es reconeguda, sobretot, per una sèrie de taules realitzades entre els anys 1969 i 1973 on Garsaball, en col·laboració amb l’historiador Josep Lladonosa, reconstruïa, de forma ideal, alguns dels principals carrers i places de la Lleida medieval, reconstruint diferents aspectes del barri noble que envoltava la Seu Vella. Són, sens dubte, l’exemple més clar d’aquesta meticulositat fotogràfica de què feia gala l’obra plàstica d’aquest polifacètic artista lleidatà. Juan Manuel Nadal Gaya
• Jové Jové, Àngel
  Àngel Jové fou un artista pluridisciplinari i un dels principals noms de la creació contemporània a Catalunya. Un cop superada l’etapa dins el Grup Cogul (Lleida, 1964), Jové ultrapassa el marc estrictament local i marxa a Barcelona, on desenvolupa un paper molt significatiu en l’eclosió dels nous discursos artístics sorgits a Catalunya i l’Estat a l’empara del Maig del 68, convertint-se en un precoç impulsor de la proliferació de pràctiques que posen en qüestió l’activitat artística com a productora d’objectes, en favor dels processos de creació que els fan possibles. Després de la seva participació en accions i treballs premonitoris del conceptualisme català —alguns dels quals mostrà a la Petite Gallerie de l’Alliance Française de Lleida juntament amb Sílvia Gubern, Antoni Llena i Jordi Galí — Àngel Jové s’endinsa, al llarg dels anys setanta, en una línia de treball marcadament metafísica en què destaca l’ús de la fotografia com a element integrador d’una particular iconografia. Des d’aleshores hem pogut ser espectadors de la multiplicitat de registres creatius de l’artista lleidatà que, des del seu interès per les arts en general, va desenvolupar en múltiples disciplines. El disseny, on realitzà tant projectes de grafisme con d'il·lustració i interiorisme, el cinema (al costat del director Bigas Luna), les instal·lacions, el vitrall i la pintura, amb la qual ha fet exposicions arreu del món Les obres d’Àngel Jové es caracteritzen per ser treballs molt experimentals, ja sigui des de l’abstracció com des de la figuració. Ha rebut nombrosos premis i mencions arreu de l'estat espanyol per a una de les personalitats més singulars de la plàstica catalana actual. Ha participat en bona part de les primeres mostres d’art conceptual a Catalunya: a la Sala Gaspar de Barcelona (1966); el Jardí del Maduixer de Barcelona (1968-1969), juntament amb Sílvia Gubern, Jordi Galí i Antoni Llena (era el lloc on vivien i treballaven aquests artistes); la Petite Galerie de Lleida (1968 i 1970); el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya a Barcelona (1969 i 1970) i la Sala Vinçon de Barcelona (1975). Ha realitzat exposicions retrospectives com la del Museu d’Art Jaume Morera de Lleida (1985) i la Fundació Joan Miró de Barcelona (1989). Francesc Gabarrell
• Coma Estadella, Albert
  Pintor, escultor, gravador i incansable activista cultural des dels inicis de la dècada dels 50, moment en què pren el relleu al desaparegut Josep Benseny i comença a donar classes, al costat de Leandre Cristòfol, a l’escola del Cercle de Belles Arts. Dotat d’una visió absolutament heterogènia de l’art i coneixedor de totes i cadascuna de les tendències artístiques que s’anaven imposant arreu, Coma Estadella destaca per la seva tasca pedagògica a favor de la creació contemporània, transmesa a molts dels artistes de la seva generació i d’altres posteriors. Aquesta capacitat comunicativa el converteix en un dels membres més rellevants del Grup Cogul (1964) i en el seu principal teòric. Posteriorment, des de l’espai de la Petite Gallerie de l’Alliance Française, esdevindrà l’abanderat de la transició plàstica lleidatana cap a noves formes d’expressió, com ara el constructivisme, el pop-art, el conceptualisme i el constructivisme. L'any 1982 va rebre la Medalla Morera en reconeixement a la seva trajectòria artística. Francesc Gabarrell
• Petri, Lajos
  Lajos Petri —conegut com Petri Lajos fora de la seva terra natal— fou un escultor hongarès que, després d'una infantesa convulsa a Szeged, va estudiar dret a Budapest i Berlín, per passar a ser deixeble del també escultor hongarès Ede Telcs l'any 1907. Posteriorment va estudiar a Brussel·les, ciutat on va viure entre 1910 i 1922. Després de la Segona Guerra Mundial va rebre diversos encàrrecs governamentals, i l'any 1960 fou reconegut amb una exposició monogràfica al Saló Nacional hongarès. L'obra de Petri Lajos s'emmarca en el realisme, treballant normalment models en argila que posteriorment es fonien en bronze, per bé que la majoria de projectes per a grans escultures mai es van arribar a executar. Bona part de la seva obra es conserva en territori hongarès, essent especialment coneguts els seus retrats de l'atleta György Schirilla, el compositor Zoltán Kodály o la soprano Erzsi Sándor. Esther Solé
• Jové Viñes, Jordi
  Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona l’any 1985, Jordi Jové culmina uns estudis que va iniciar sota els postulats analítics i reflexius que encapçalava el pintor Hernández Pijuan, i en els quals va viure la irrupció de la transvanguarda italiana i el neoexpressionisme alemany, la nova figuració espanyola i la influència de figures cabdals de l’art al nostre país com Miquel Barceló, Ferran Garcia Sevilla i Xavier Grau. Noms que el porten a un retorn cap a una figuració revisionista, rabiosa, gestual, matèrica, a cops intranscendent, banal i, sobretot, irònica. La seva obra pictòrica es caracteritza per una diversitat d’estils, conseqüència directa d’una utilització heterogènia i complexa dels materials i del domini de la tècnica en l’acte de pintar. Jordi Jové és considerat per la crítica com un dels exponents més significatius de la nova generació d'artistes lleidatans dels anys 80. En les seves primeres creacions ja s'evidencia el protagonisme que prenen tècniques i procediments, superposades al tema a tractar amb un marcat expressionisme, que pren la forma d'accions directes sobre la tela, embrions de posteriors treballs amb collage i assemblage, tot generant un discurs eclèctic que connecta amb l'art d'avantguarda de mitjans del segle XX. Becat diverses vegades durant els anys 80 i 90 (Diputació de Lleida, 1982; Joves artistes de la Generalitat de Catalunya, 1984; Beca de paisatge a Segòvia, Facultat de Belles Arts de Barcelona, 1985; Diputació de Lleida, 1992) el retorn de l’artista a Lleida, com a professor de l'Escola Municipal de Belles Arts, es clau per a consolidar una nova visió artística en una ciutat que maldava per redefinir-se. Des de finals dels anys vuitanta fins a l’actualitat la seva obra s’ha exposat a Lleida, Barcelona, Girona, Reus, Tortosa, Mataró, Madrid, Foix, Frankfurt i Shangai entre d’altres. I està present en diferents col·leccions, com les del Museu d’Art Jaume Morera de Lleida, BBVA, Ajuntament de Fraga, Centre de Lectura de Reus, Universitat de Lleida, Reial Acadèmia de Belles Arts i Fundació Ynglada Guillot. Jordi Jové ha guanyat el 1r Premi de Pintura al Certamen Nacional d’Arts Plàstiques l’any 1982, i del 53è Premi Internacional Ynglada Guillot de la Fundació Vila Casas el 2015. Actualment viu i treballa a Molins de Rei. Francesc Gabarrell
• Minguell Cardenyes, Josep
  Josep Minguell s'introdueix en la pràctica de la pintura per tradició familiar, i complementa la seva formació com a pintor a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, on l'any 2008 es doctorà amb una tesi sobre pintura mural al fresc. A principis dels anys vuitanta va participar en la creació de la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega i en la Fira de l’Escultura, així com en tota una sèrie de festes que tenen en comú la recuperació dels carrers com a espais vitals. A més, des de 1981 ha realitzat nombroses exposicions individuals arreu de Catalunya, Espanya, França i Itàlia, entre d'altres, i ha participat en exposicions col·lectives, fires i certàmens com ARCO o Artexpo. Tanmateix, des de 1995, ha concentrat la seva activitat en la pintura mural al fresc en grans espais arquitectònics, dedicant-se a recuperar la tradició històrica dels pintors de frescos per a revisar-la en el context artístic contemporani. La relació de la pintura mural amb l’espectador, la presència de la pintura en els espais vitals de la nostra cultura (universitats, biblioteques, hospitals, esglésies, indústries, etc.) i la interrelació entre espai pictòric i espai arquitectònic són els punts de partida del seu treball mural que ha quedat reflectit en 25 conjunts de grans dimensions. Font: pintura-mural.org
• Cotanda Ramón, Ricardo
  Ricardo Cotanda és un artista valencià que, a finals de la dècada dels 80, es va situar com un jove valor de l'escultura espanyola en ser seleccionat per la Muestra de Arte Joven (Madrid, 1987-1989), l'Aperto de la Biennal de Venècia, Confrontaciones (Madrid) i la Biennal de Barcelona. Per bé que el seu ritme expositiu es va ralentir a partir de 1990, les mostres que ha celebrat i protagonitzat amb certa regularitat permeten copsar l'evolució de la seva obra. No obstant això, malgrat les diverses etapes que poden observar-se, el treball de Cotanda presenta algunes constants. L'ús de diferents tipus de tela com a material escultòric i com a superfície sobre la qual inscriure diverses formes seria una d'aquestes constants, així com una certa inclinació per l'objecte. L'artista sent interès per l'objecte, ja sigui en la immediatesa de l'entorn quotidià, en el caràcter fetitxista que la societat li ha anat atorgant o bé en les relectures personals a partir de la significació que determinats objectes han assolit en la història de l'art. Finalment, una altra de les constants en l'obra de Cotanda és el tractament material de les seves obres, sempre amb un aspecte mal·leable, dúctil i sobretot precari, que les fa gairebé intocables. Glòria Picazo