Informes

Recursos

• Ágata Ruiz de la Prada desfilant amb un vestit seu a la botiga Domingo’s (Lleida)
• Lluita lliure a la sala “Els Pagesos” (Lleida)
• Fira de Sant Miquel. Jordi Pujol, Antoni Siurana i autoritats (Lleida)
• Aplec del Caragol al Xoperal del riu Segre (Lleida)
• Festa Major de Maig. La Reina, la princesa i el porta gegants (Lleida)
• Vaga de fam a la presó Lleida-2 (Lleida)
• La Fura dels Baus
• Obres d’arqueologia, futur Auditori Enric Granados (Lleida)
• Homenatge a Enric Pubill “Lo Parrano” a la discoteca Klaxxon II (Lleida)
• Cervera, cardenal Tarancón i germanes del Cor de María
• Vinaixa, la Nit de Maria
• Plaça Clot de les Granotes (Lleida)
• Rambla de Ferran, ofrena a Sant Anastasi (Lleida)
• Judici de Berga a la caserna militar de Gardeny (Lleida)
• Retrat de Perico Pastor
• Plaça de Sant Joan en obres (Lleida)
• Sense títol
• Arxiu historic i documental, 1992-2023
  Arxiu històric i documental de la majoria de publicacions i edicions de l'artista Dora Garcia (un total de 40) que van des de l’any 1992 fins al 2023. En ell podem comprendre fàcilment el desenvolupamentde la trajectòria de l’artista, observant les transformacions dels seus interessos tant en el continguts com en el procés de creació. “Contes Choisis” (1992) és el primer monogràfic sobre l’artista i fa referència a una de les seves primeres exposicions a De Appel, Amsterdam. Per a Dora Garcia, el llibre i el text no són simplement annexos o produccions perifèriques de l’obra expositiva, sinó que en moltes ocasions, ells mateixos, poden ser entesos com a obra. És a dir, també com a objectes expositius i artístics, com a part fonamental dins del seu relat i el seu procés d’investigació i producció. En altres ocasions, els llibres formen part d’algunes instal·lacions i de les performances que ha portat a terme durant els últims anys, és a dir, han sigut material i element, part fonamental del’execució de les obres. Suports que han sigut part d’un tot més gran. Alguns d’aquests llibres es poden considerar, doncs, exemples o fragments d’obres passades. El rastre o el vestigi que queda de l’execució d’una obra. Els salts conceptuals entre llenguatges i suports són rellevants dins la trajectòria de Dora García. Així, fàcilment, podem veure que un mateix tema acaba apareixent i saltant al llarg dels anys per diferents mitjans i s’acaba fent visible temps després en un altre format, més extens o abordat d’una altra manera. Podem posar com a exemple la publicació de “Love with Obstacles” i la pel·lícula que rep el mateix nom. Això és aplicable a molts altres projectes. Diferents investigacions que es van allargant i disseminant en diferents formats. Que paren momentàniament i s’actualitzen temps després amb el mateix nom, però amb continguts nous o amb continguts que s’han desviat breument del centre d’interès. De manera que en el treball de García hi ha aquest esperit perquè les idees que es mostren a la sala d’exposició puguin aparèixer a l’exterior d’aquest o que, com a mínim, puguin continuar circulant i fer-se presents un cop acabada la mostra, anant de pàgina en pàgina, generant repetició i canvis. Font: PROJECTESD
• Morir per tornar a néixer
  Conduir-se a les profunditats a vegades és una decisió incerta, pont a la desconeixença dels angles més ocults. Potser allà és on trobem per fi el descans. "Morir per tornar a néixer" podria ser la casa on regenerem intestí, cervell, cor, substància vital i les mans. Amb això podríem tornar a començar recalibrades, modelades pel viatge subterrani i guiades a la finestra que dona al camp de brisa marina. Tenir on caure és una sort i més si els ulls es poden obrir quan la llum acluca les persianes i es desplega el negre més tranquil. Maria Freire
• Sense títol
  Aquesta obra de Manuel Viola es va exposar en una mostra del pintor a Balaguer, l’any 1977, i demostra el vincle que l’artista mantingué, des de sempre, amb Lleida i el territori artístic de Ponent, en aquest cas a partir de les tertúlies del Cafè Rialto i la figura del seu impulsor, Juan Fernando Piñeiro Miarnau. Francesc Gabarrell
• Pychoflage
  Psychoflage és una instal·lació interactiva multisensorial de gran format que transforma l'espai en un món de somnis i fantasia psicodèlica. Està formada per vint escultures inflables dotades de sistemes interactius electrònics artesanals que controlen els seus ventiladors i llums. L'obra proposa una forma alternativa de connectar-nos amb les tecnologies cognitives (o intel·ligents). En lloc de presentar un imaginari dominat per metàfores de productivitat, velocitat i competència, que solen estar associades a aquestes tecnologies, la peça ens convida a acostar-nos-hi d'una manera tranquil·la i relaxada, oferint una experiència propera a l'espiritualitat. L'efecte pausat i de respiració que transmeten les escultures flotants fa referència a les pràctiques de meditació i relaxació. En relació a la pràctica artística de l'artista, Mónica Rikić, la proposta neix amb la intenció de plantejar, des de l'art i el pensament crític, enfocaments alternatius als futurs de les tecnologies. A diferència d'altres propostes que treballen en la intersecció entre la IA i l'art –generalment centrades en les possibilitats creatives de les màquines–, aquest projecte es centra en qüestionar, investigar i experimentar sobre les característiques que han de tenir els sistemes cognitius artificials per ser considerats organismes existents i sensibles. A partir de la seva fisonomia bàsica, el seu codi i el desenvolupament autònom emergent, els dispositius simulen, mitjançant comportaments físic-digitals, processos que conviden a identificar-los com a organismes sensibles. La pròpia estructura algorísmica i mecànica de l'objecte artístic es presenta al públic com un dispositiu dramatúrgic que expressa la seva pròpia forma d’existir. Els dispositius, interconnectats entre si mitjançant una xarxa interna que els permet coordinar-se, generen diferents moviments a mesura que s'inflen i es desinflen, donant la sensació de respirar de manera orgànica. La seva llum interna acompanya aquests moviments, creant diversos efectes lumínics interactius.La peça permet que el públic camini per sota seu o fins i tot s’hi pugui estirar tranquil·lament per observar-la des de baix, afavorint la immersió i la sensació de respiració que vol transmetre l’experiència. La instal·lació compta amb un sistema d’IA que influeix en el comportament del ritme i els efectes de llum dels inflables. Aquest sistema interactiu permet que els dispositius siguin sensibles a la presència humana gràcies a la visió computacional d’una càmera i el seu processament mitjançant codi informàtic. Aquesta capacitat sensorial amb l'entorn genera alteracions en el comportament de la peça, creant una comunicació lúdica entre humans i màquines. Mònica Rikic
• Bancals
  Anna Carreras centra la seva pràctica i investigació en els sistemes generatius programats amb codi. Explora a escala audiovisual l’ordre i el caos en aquests sistemes, equilibri del qual emergeixen comportaments complexos imprevisibles. El seu interès és emprar algorismes, codis I regles per crear visuals que plantegin llenguatges narratius, parlin d'allò quotidià i alimentin reflexions en l’audiència. S’inspira en records familiars arrelats en la cultura i el paisatge mediterrani i de secà per a traduir-los en imatges abstractes. El resultat, peces úniques i irrepetibles reconegudes internacionalment i capaces de crear sensacions molt diverses. Bancals és una peça que construeix un sistema etern que creix i evoluciona, que s’inspira i parla dels imaginaris propis i dels paisatges personals de la franja del Matarranya: dibuixen i parlen de la terra, de bancals llaurats, de bancals sembrats, de bancals erms, de bancals en coscolls, de marges dels bancals, de bancals en herbassal, de bancals en ramats, de bancals buits, llimpios i treballats, de bancals en borrasses, de bancals en sarments. Construeix, en llenguatge màquina, un viatge apassionant de la terra al codi Anna Carreras
• Taronges 1827-2023
  «Taronges, 1827-2023», és un cant d’esperança al futur de la fotografia. Un viatge des d’un simbol de l’origen de la fotografia, la fotografia més antiga conservada: «Vista des de la finestra de Le Gras» de Niépce l’any 1827. Les seves teulades són ara edificis gegants, tot i que gairebé en ruïna. La fotografia ha crescut com mai, però és a prop del col·lapse. Les taronges, però, simbolitzen la confiança amb el futur, amb un nou renaixement. Al llarg de la història de l’art, les taronges han simbolitzat benestar i prosperitat. S’han utilitzat com a símbol de futur, de bona nova, d’esperança. Actualment, la fotografia s’obre a un futur incert, inevitable, però molt més que fascinant per qualsevol que cregui en la fotografia. Toca reaprendre-ho tot. Prescindir de la realitat i de la càmera és un atzucac, però també una oportunitat que no hem de menysprear. Jordi V. Pou
• Sequere
  Entre el 7 de juny i el 20 de juliol de 2022, acompanyat per la psicoanalista Celeste Reyna, vaig dur a terme una travessa caminant des del Delta de l’Ebre fins a la font del Segre, a la Cerdanya francesa. El recorregut va durar 44 dies, vam caminar 750 km i vam creuar 4 províncies i 9 comarques diferents, 8 d’elles catalanes: Montsià, Baix Ebre, Ribera d’Ebre, Terra Alta, Baix Cinca (Aragó), Segrià, Noguera, Alt Urgell i Cerdanya. "Sequere" és un projecte artístic sobre el temps i la memòria, que va començar amb un acte simbòlic: recollir aigua a la desembocadura de l’Ebre i caminar riu amunt per retornar-la a la font del Segre, principal afluent de l’Ebre. La mirada de l’artista i el seu cos travessant l’espai i el temps han estat els instruments per activar una lectura poètica del territori: les vivències al llarg del recorregut i de l’espai travessat, amb la seva geografia, els seus toponímics, les seves ciutats i les seves muntanyes, constitueixen el disparador d’una investigació sobre la memòria històrica, les relacions humanes i el territori. Els mapes cartogràfics han estat concebuts per representar el recorregut de la travessia Sequere al llarg del territori: la ruta caminada dia per dia, el tram del riu Ebre des de la seva desembocadura fins al pantà de Mequinensa i la totalitat del recorregut del riu Segre des de l’aiguabarreig amb el Cinca fins a la seva font. Les dates, els toponímics, les anotacions, fan que aquest conjunt d’obra pictòrica sigui també cartografia i diari de viatge. Però el conjunt de l’obra no és només la representació del que s’ha caminat i del territori, sino també el recorregut en si mateix: els seus 27 metres de longitud conviden l’espectador a caminar l’obra i convertir-se, ell també, en el protagonista de la travessia. L’obra és pintura abstracta, però en la seva representació cartogràfica sembla una figuració satèl·lit del territori. Són vistes aèries i al mateix temps, amb la introducció de petits detalls (com els sols de diferents mides recurrents a les obres), paisatges verticals. Aquest canvi de perspectiva, més proper a la mirada externa de la màquina (el satèl·lit) que no a l’experiència subjectiva de l’artista és potser una mirada renovada, contemporània, cap al paisatge i a la representació pictòrica del territori. El mapa toponímic és una altra forma de representar l’experiència de la travessia: un recorregut lingüístic creat per una llista de més de 4.400 topònims amb els llocs principals del territori travessat i els més propers als caminants. El topònim és un element fonamental d’una llengua i de la identitat d’un país, i aquesta obra ha estat creada com un registre per a la preservació i difusió de la identitat territorial catalana. Marco Noris
• De Manuel González, Enric
  Enric de Manuel, "Enrich", es va dedicar fonamentalment a la historieta humorística. Va començar a publicar els seus treballs als anys cinquanta, a les pàgines de la revista Trampolín, per a la qual va crear la sèrie Ciriaco Majareto. Altres treballs seus de la mateixa índole es van publicar a la revista Alex (El pirata Malapata), Jaimito i Nicolás. Aviat fou captat pel poderós segell Bruguera, però per treballar al seu departament de publicitat. No obstant, el seu talent el va conduir a les pàgines de la revista Tío Vivo el 1957, on va crear el personatge El caco Bonifacio, un lladre incompetent. La sèrie va començar com un acudit d'una sola vinyeta a la contraportada de la revista, però el seu èxit va fer que arribés a tenir sèrie i pàgina pròpies. Altres sèries d'Enrich per a la primera etapa de Tío Vivo (de la qual va ser director artístic un parell d'anys) van ser El doctor Perejil i Boliche. I no oblidem que després de la mort de Cifré el 1962, Enrich va continuar la mítica sèrie El repórter Tribulete, si bé no la va poder signar per imposició de Bruguera. Al final dels cinquanta també va treballar per a altres segells, publicant les seves vinyetes i historietes en revistes com La Olla, Pepe Cola i Rififí, revista de curta vida que ell mateix va dirigir el 1961. Als anys seixanta i setanta va dibuixar per mitjà de l'agència Bardon Art per al mercat britànic però no va deixar de col·laborar amb Bruguera aportant nombrosos acudits d'una vinyeta i algunes sèries, com Crispín a Din Dan, el 1970, o Ganz. Per a la revista Lecturas va crear la saga El matrimonio Pirúlez (1974) i quatre anys més tard, a la revista femenina Gina va concebre Montse l'amiga dels animals, que es va publicar també posteriorment a Zipi i Zape, setmanari per al qual va crear Leoncio el 1981. Font: Tebeosfera