Informes

Recursos

• Surtidor
• Very determined
• I'm your future
• Couch Grass-Grama
• Família plural vigilante
• Adivina estos dibujos
• Sin título (ciencia ficción)
• Sol-Mur I
• Un mystique determinado
  La història d’un jove futbolista destinat a ser una gran figura de l’esport que un bon dia abandona la seva carrera per dedicar-se a la videocreació, alhora que decideix revelar, també, la seva condició d’homosexual. Camuflat sota l’aparença d’un musical, fortament recolzat per les composicions del grup Astrud, aquesta obra emfasitza molt especialment els nombrosos malentesos que provoca el viatge sense retorn iniciat pel protagonista.
• Las trincheras de Málaga
• Casa nido, ne(s)t house
• Monday to Friday
  Un audiovisual sobre l'alteració del medi ambient i la intervenció humana en el paisatge mitjançant elements aliens, recreats per tècniques digitals que incrementen la incoherència de les escenes, filmades en entorns degradats buscats a tal efecte i no per això menys normals i quotidians. Cinc histories conceptualment unificades en el seu desenllaç, ubicades irònicament en els cinc dies feiners de la setmana. Albert Bayona
• Case
  "case" comença amb un enregistrament de un só que vaig fer l'any 1989, aquest té un caire industrial i és la base per a crear el ritme de les imatges. Aquestes representen petits "flashos" de temes del nostre temps: La immigració, la solitud, l'envelliment, la incomunicació o la por. Tots ells representats per les escenes, la gent del autobús alien uns del altres, la solitud de la gent gran a la llar decrepita esperant la trucada desitjada, la xarxa de la normalització cultural que'ns impedeix mes que facilita la integració i la por dels febles de un possible atemptat. Tots aquests són finalment muntats tenint sempre com a referent l'atzar, com si l'error humà tingués alguna cosa a veure amb el destí final. Albert Bayona
• Sobre (Sèrie Preposicions)
  Durant els anys vuitanta, Antoni Llena comença el seu treball sobre papers retallats que, ja en la dècada dels noranta, el duran a continuar desenvolupant el seu particular concepte de pintar amb materials pobres (paper, pedres, cel·lofana, gomes, etc), sotmesos a un procés de manipulació que dóna com a resultat una obra minimalista carregada de contingut poètic. Aquí s’inscriuen algunes de les seves grans sèries, com per exemple "Et in Arcadia Ego" i "Preposicions", a la qual pertany aquesta peça dels fons del Museu d’Art Jaume Morera. La sèrie "Preposicions" és una obra poètica de mínims, els antecedents de la qual els podem trobar en els treballs de Joan Miró, Alex Calder, Paul Klee, Àngel Ferrant, Leandre Cristòfol o Joan Brossa. Representa una evolució en el llenguatge dels papers retallats, un pas endavant que l’artista defineix amb la introducció de taques de pintura, cintes adhesives i lamines de fusta, tot plegat amarat d’un concepte essencialment volumètricm, quasi escultòric, que Llena tanca, literalment, en una vitrina. L’objectiu d’aquesta sèrie és cercar els límits de la pintura i mostrar altres aspectes inherents, però molt més desconeguts, de la seva manifestació conceptual, com ara el vessant fantasmagòric. Així s’intueixen formes i presencies que no es veuen, hi ha espais visibles que creen espais invisibles, apareixen, com suspesos, pedres, escorces, celofà... Tot plegat sembla a punt d’esfondrar-se , de caure, però res s’esfondra, res es desfà, perquè l’artista fixa, davant dels nostres ulls, el moment d’equilibri, d’indecissió, la fissura on tot roman inmòbil, i on els objectes es guarden i converteixen en memòria. No és un moment complaent; hi ha dolor en aquesta tensió, en aquest precari equilibri, és la calma que arriba abans de la tempesta, l’instant en què, si escoltem atentament, sentirem els crits de l’obra. Francesc Gabarrell
• Planimetria 58
  A partir de l'any 1957 Vila Casas inicia una sèrie d’obres que expressen una veritable aportació personal a l’univers informalista: són les anomenades “Planimetries”, que executa sobre suports de diversa naturalesa, com ara tela, poliestirè, paper, ceràmica o estructures metàl·liques, que parteixen d’un concepte basat en les composicions rectilínies i les retícules orogràfiques, derivades de les imatges de les trames urbanes representades en els plànols de ciutat o en els treballs cartogràfics, dels quals n’era coneixedor gràcies a la seva experiència topogràfica a l’exèrcit. Les “Planimetries” són panoràmiques aèries que capten les organitzacions territorials i els accidents geogràfics que en ésser traduïdes pictòricament assoleixen, a través de relleus de matèria i les incisions d’estructures lineals, una dimensió artística vinculada amb el constructivisme abstracte. La seva relació amb les fotografies aèries de Ton Sirera, amb qui mantingué una llarga amistat i relació artística, són prou evidents, encara que cadascun d’ells des de pressupòsits tècnics radicalment diferents –l’un a partir de l’abstracció pictòrica i l’altre a partir del realisme fotogràfic. La obra del Museu es relaciona directament amb les primeres “Planimetries” que realitzà, en les quals la textura assoleix un protagonisme força destacat, i on els empastaments gruixuts, treballats en solcs i talls fins a sobresortir en grans protuberàncies i pronunciades orografies —que aconseguirà amb oli pur treballat, no només amb el pinzell, sinó també amb l’espàtula—, contrastaran amb les zones planes, tot referenciant aquests paisatges imaginaris. Jesús Navarro
• Palets
  Aquesta obra forma partd'un treball que segueix la línia d'apropament a l'entorn habitual i conegut com a espai de treball. La novetat respecte als meus treballs anteriors és la incorporació del color, que no havia utilitzat gairebé mai en treballs previs. La recerca dins l'àmbit del proper, i treballant principalment a les periferies com a ambit d'influencia, m'ha portat fins a un element que és part del paisatge de les nostres terres: les construccions fetes amb palets de fruita buits.Aquestes construccions efímeres i canviants, de diverses mides i formes, es roben regularment a gairebé tots els pobles de les rodalies de Lleida. Es tracta de presentar fotogràficament la seva singularitat i diversitat. Segons el meu punt de vista, suposen un clar atractiu visual, el joc de tensions que generen, la mateixa espectacularitat del seu equilibri,la referencia visual ineludible als"skilines" de les grans ciutats, etc. Permeten, a més, establir línies de treball diverses a partir de les imatges, ja que es tracta d'estructures amb moltes implicacions socials. Una possibilitat és, per exemple, relacionar els contingutsdel palet amb el seu destí, i les possibles similituds de l'''skiline'' de la construcció amb el de la ciutat on s'ha distribuït el seu contingut. Un altra és estudiar la implicació de la gent que hi és implícitament implicada, des del propi recol·lector, fins al manufacturer, distribuïdor i consumidor. Sigui com sigui, la primera part del projecte és fotografiar aquestes estructures, per presentar-les, mitjançant la fotografia, com a element singular del nostre entorn. Crec que elles mateixes són en si elements amb prou contingut com perque una fotografia les converteixi a la categoria de creació artística . Jordi V. Pou
• El món com a objecte d'art
  Un motiu sovint emprat per Josep Vallribera és el de la creu. Dibuixada, pintada, insinuada, composada i materialitzada com és el cas de Lo món com a objecte d’art (1997-2001) creu-muntatge amb set fotos. Conseqüentment, la creu estableix una relació primària entre dos móns, el terrenal i el celestial, però també simbolitza una conjunció de contraris, el bé i el mal, la lluita i el patiment, la vida i la mort, el positiu (vertical) i el negatiu (horitzontal). L’elementalitat del signe es utilitzat per Vallribera com a plató de les seves accions. La creu com a símbol té ja un significat propi, però estar-hi a sobre hi afegeix una altra lectura més complexa. Situada al centre místic del cosmos, és el pont i l’escala per on les ànimes pugen cap a Déu. En algunes variants, la creu manté set esglaons, com els arbres còsmics que figuren als set cels. El símbol de la creu s’ha mantingut en l’obra de Vallribera com un element conductor. L’interès per una filosofia mística alliberadora a través de l’art esdevé un pretext per representar allò que és més important per a ell, el món en totes les seves facetes. Diferents moments i llocs recollits amb imatges fotogràfiques són emprats com a testimoni de la vivència. Una alliberació que a través del record perpetua l’existència humana. Joan Gil (2005)
• La Pobla de Benifassà
• Sense títol
• Bumerang
  Un clar exemple del vessant més experimental de Ton Sirera, però amb un enfocament molt més documental i cinematogràfic que no pas altres treballs més propers a l’abstracció informalista. Protagonitzada per l’artista i actor en alguns dels primers treballs de Bigas Luna, Àngel Jové, Bumerang és una pel•lícula de petit format que ens mostra el desplaçament vital del protagonista per un indret molt determinat de la ciutat de Lleida: el Canyeret, en un viatge d’anada i tornada a enlloc que acaba esdevenint un cicle infinit on tot torna a començar. Oriol Bosch
• Crim 64
• Pintura 1962-63
  Aquesta obra es va realitzar a partir de l'enregistrament directe de l'evolució, la mescla i l'expansió de masses de pintura de diversos colors abocada directament des de pots o a base de punyents esquitxades. Els fluids efectes de formes i colors que Sirera va aconseguir mitjançant aquesta tècnica recuperen la idea de simfonisme visual que empraren els pioners de l'avantguarda cinematogràfica. A més a més, aquesta cinta, d'una gran intensitat plàstica, directa i immediata, enllacen directament amb l'automatisme expressiu i la pintura gestual de l'expressionisme abstracte nord-americà i amb les qualitats matèriques de l'abstracció pròpies de l'informalisme europeu. La importància que dóna l’artista al procés creatiu, així com l'experimen¬tació constant amb la matèria plàstica, constaten el caràcter de Ton Sirera com un cineasta que connectava amb l'activitat artística d'avantguarda de la seva època. Oriol Bosch
• Pintura 1962-63. Sang i sorra
  Aquesta obra es va realitzar a partir de l'enregistrament directe de l'evolució, la mescla i l'expansió de masses de pintura de diversos colors abocada directament des de pots o a base de punyents esquitxades. Els fluids efectes de formes i colors que Sirera va aconseguir mitjançant aquesta tècnica recuperen la idea de simfonisme visual que empraren els pioners de l'avantguarda cinematogràfica. A més a més, aquesta cinta, d'una gran intensitat plàstica, directa i immediata, enllacen directament amb l'automatisme expressiu i la pintura gestual de l'expressionisme abstracte nord-americà i amb les qualitats matèriques de l'abstracció pròpies de l'informalisme europeu. La importància que dóna l’artista al procés creatiu, així com l'experimen¬tació constant amb la matèria plàstica, constaten el caràcter de Ton Sirera com un cineasta que connectava amb l'activitat artística d'avantguarda de la seva època. Oriol Bosch
• Abstracte
  En aquesta obra, Sirera experimentà amb la intervenció directa sobre la cinta cinema¬togràfica, pintant o ratllant directament sobre la superfície del suport de cel•luloide, un tècnica que, sens dubte, el situava entre l'òrbita dels artistes d'arreu del món, internacionalment encapçalats per Norman McLaren, que s'endinsaren en la in¬vestigació d'un cinema abstracte, pur i oposat als convencionalismes narratius del mitjà d'expres¬sió cinematogràfic. Amb tota probabilitat, Sirera conegué l’obra del mestre canadenc a través de les sessions de l’ACA i, encara que també de forma autodidacta, autors com Josep Mestres o Joaquim Puigvert a Catalunya o el pintor basc José Antonio Sistiaga, treballaren en una direcció similar durant els mateixos anys. Per altra banda, Sirera acostumava a projectar les seves obres acompanyades de músiques adients al concepte de ritme visual que imprimia a la pantalla. En aquest cas, l’obra es projectava acompanyada de la música d’Història d’un soldat d’Igor Stravinsky. Oriol Bosch
• Sense títol (vell al banc del "si no fos")