-
Aparença excèntrica (ralentí) Leandre Cristòfol retorna a l’experimentació amb la sèrie "Ralentís espacials", una de les seves aportacions més personals i rellevants a l’escultura contemporània, i que presenta públicament l’any 1959 al Cercle de Belles Arts. En la mateixa línia dels seus treballs anteriors a la Guerra Civil, les escultures sorgeixen de la unió d’objectes trobats, als quals atorga un nou significat. Amb aquesta sèrie Cristòfol crea la transició definitiva entre el moviment que s’intueix, en obres com "De l’aire a l’aire" (1933), i el moviment que es veu.
Francesc Gabarrell
-
Ralentí Leandre Cristòfol retorna a l’experimentació amb la sèrie "Ralentís espacials", una de les seves aportacions més personals i rellevants a l’escultura contemporània, i que presenta públicament l’any 1959 al Cercle de Belles Arts. En la mateixa línia dels seus treballs anteriors a la Guerra Civil, les escultures sorgeixen de la unió d’objectes trobats, als quals atorga un nou significat. Amb aquesta sèrie Cristòfol crea la transició definitiva entre el moviment que s’intueix, en obres com "De l’aire a l’aire" (1933), i el moviment que es veu.
Francesc Gabarrell
-
Planimetria
-
Planimetria
-
Planimetria
-
Anticipació Òntica
-
L'Aureola astral i impassible està a punt de sortir
-
Monument
-
Nit de lluna Altra de les obres més significatives del període 1933-1939 en la trajectòria avantguardista de Leandre Cristòfol és aquest objecte titulat “Nit de lluna”. Aquesta peça és probablement una de les obres que més s’atança a la poètica objectual del surrealisme. El propi Cristòfol ens proporciona una clau per entendre el seu motiu generador, tot i que l’obra assolirà altres significats i consideracions.
“Us explicaré com em va sortir una de les primeres obres surrealistes. (...) Va arribar un moment que vaig veure que els perdria [es refereix als seus pares] i vaig pensar que si feia una composició amb un fus d’aquells amb el que filava la mare i un ou de sorgir mitges, tindria amb allò un record de la meva mare (...) Per a mi era un record, i va ser entesa com una obra surrealista. Realment ho és”.
L’obra en qüestió delimita un espai objectiu i concret, que actua com a escenari d’un joc entre dos objectes d’ús quotidià deslliurats de la seva funció original, en aquest cas lligats sentimentalment i de manera intiutiva al record de la mare, sobre una superfície de fusta lleugerament combada, que esdevé l’espai imaginari en el qual s’enfronten formes antagòniques definides per la línia corba (l’ou de fer mitja) i la recta (el fust). Un espai que a més a més, a diferència de la replica que elaboraria anys després, es troba dins d’una caixa de fusta semicircular a mode d’urna, que reforça la importància de la il·luminació al contrastar la foscor del fons de la caixa amb la llum exterior que penetra lateralment, tot subratllant el to poètic de l’escenografia. Segurament aquest aspecte, juntament amb el títol que li donà l’artista, aporten un suggeriment de misteri que emfatitzen el to poètic i líric d’aquest objecte.
En aquest cas, doncs, no ens trobem davant d’uns materials modelats com el de les seves escultures més organicistes, deutores de les obres de Hans Arp, o a la exploració de les possibilitats expressives de materials o objectes d’ús quotidià o industrials en ésser modificats, sinó en la reutilització d’objectes trobats descontextualitzats que en associar-se d’una determinada manera apunten, no un sentit figuratiu sinó diguem que suggestiu, una sèrie d’afinitats que fan que assoleixin una nova funció com a metàfora poètica.
No és aquesta precisament la tendència més significativa de l’obra escultòrica de Leandre Cristòfol, però sí que aquesta es correspon a la seva vessant més vinculada a la poètica surrealista, obsesionada per la producció d’objectes simbòlics. En aquest sentit cal destacar, però que en el cas de Cristòfol no es tracta simplement d’una ordenació formal de materials o objectes sinó que aquesta operació es sotmet als imperatius de la seva intuició sensible.
Jesús Navarro
-
Construcció lírica
-
sense títol
-
sense títol
-
Oli pels pobres III
-
Oli pels pobres II
-
Oli pels pobres I
-
Profundoscuro
-
Profundoscuro
-
Màscara
-
Escarabat
-
Sense títol
-
sense títol Hereu dels contactes amb el pintor català Josep Maria de Sucre i els artistes del Cercle Maillol, Víctor Pérez Pallarès s’endinsa en l’abstracció amb l’expressivitat com a signe identitari i el gravat com a principal mitjà d’expressió. La seva estada a París l’any 1957 —becat per l’Institut Francès— li servirà per a perfeccionar el treball amb aquesta tècnica, conèixer els procediments de taller més actuals i entrar en contacte amb les noves tendències artístiques. Tot plegat fa que l’any 1958 es lliuri definitivament als camins de l’experimentació, a partir de l’elaboració d’uns primers gravats que encara participen d’un cert surrealisme magicista vinculat a les realitzacions d’alguns dels membres de Dau al Set.
Poc després, però, entre els anys 1958 i 1959, els seu treball s’alliberarà del pes de la simbologia per deixar pas a un intens diàleg entre la taca cromàtica de forma indefinida i els signes que el gest espontani deixa en el paper, abandonant ja qualsevol referència figurativa. Aquí s’insereix aquest aiguafort dels fons del Museu d’Art Jaume Morera, que, al costat d’altres títols de la mateixa sèrie, com ara "Estels fixs", "Estructures cristal·lines", "Col·lisió espacial", "Cosmologia" o "Dinamisme còsmic", ens parla de la metafísica de l’espai i del cosmos de l’artista, però, sobretot, de l’expansió de l’univers, de trencaments, d’explosions cromàtiques i gestuals, on la naturalesa, entesa ara en una dimensió còsmica, assoleix un protagonisme absolut.
L’obra gravada de Víctor P. Pallarés, a les acaballes de la dècada dels cinquanta, resulta capdal alhora d’entendre el pes específic que la seva figura i el conjunt del seu treball tindran, amb posterioritat, en el si del Grup Cogul, al qual aportarà una clara tendència expressionista, en sintonia amb les angoixes vitals pròpies de l’època, impregnada d’una ingenuïtat i innocència molt característiques. El sentiment i la subjectivitat que es desprenen del seu treball, però, els controla a partir d’una intensa preocupació per la construcció i l’ordre compositiu, i a través del mètode reflexiu que imposa la pròpia tècnica de l’aiguafort.
L’aplicació de les tècniques del gravat en l’àmbit de les avantguardes és la dimensió que projecta Víctor P. Pallarés com un dels pocs pintors i gravadors catalans que realitzen una aportació singular pel que fa a la consolidació de noves vies expressives dins l’art contemporani, a partir del suport tradicional que es deriva de les tècniques d’estampació. Aquest aiguafort i els altres que configuren la mateixa sèrie, amb què Pallarès va concórrer a les biennals de Sao Paulo i d’Alexandria l’any 1959, el situen —en una cronologia paral·lela als gravats d’Antoni Clavé, d’Hernández Pijuan i de les maculatures de Tharrats —com un dels principals gravadors de l’Informalisme català.
Francesc Gabarrell
-
Sense títol
-
Glíptic
-
Vores del Segre
-
El yacente: sombras vacías, I