Recursos

Cerca avançada

El yacente: sombras llenas, I
La panxa de la terra escombrada III
En la concepció de l’art com a factor de curació, Eulàlia Valldosera s’inscriu en la tradició contemporània encetada per Joseph Beuys o Louise Bourgeois, que atorga a l’expressió artística qualitats regeneratives. La seva línia de treball, que molts cops aplega en un sol conjunt la fotografia, la instal·lació i la performance, defineix una munió de petites realitats sorgides del “gran” món que ens envolta, i representa un esforç singular dins l’art més contemporani per connectar el coneixement ancestral amb els llenguatges artístics i les tecnologies pròpies del nostre temps. La panxa de la terra escombrada II pertany, juntament amb La panxa de la terra escombrada III (núm. inv. 1207) i Hamaca (núm. inv. 1205) a la sèrie El melic del món, un conjunt a través del qual l’artista reflexiona sobre les activitats quotidianes que li són més pròpies: menjar, dormir, fumar... i sobre l’entorn emocional i físic més immediat en el moment en què realitza aquestes accions. En aquesta peça, Valldosera parteix d’una voluntat d’autoreflexió i d’una experiència personal centrada en l’acte de fumar, per a l’artista una incitació a meditar, a observar i a estimular la memòria. Les restes de cigarretes, acumulades com a residus d’un vici indefugible, i la cendra que desprenen li serveixen per dibuixar-se a si mateixa, a la recerca d’una mena d’autoconeixement conscient. Aquest procés, però, té una clara continuació en l’acció d’escombrar les burilles, vista com un acte d’aniquilació que esborra els sediments deixats per les emocions. L’obra de Valldosera s’ha de veure com una pròtesi emprada per contar-nos una història que, d’una altra manera, ens avorriria enormement. A qui interessa que l’artista expliqui la seva relació amb el tabac? No serveixen només les paraules per explicar una realitat tan simple i alhora tan incomunicable com és el fet de fumar. A través de la dramatització i la posada en escena aquesta relació angoixant inspira el nostre interès i excita la pròpia voluntat de coneixement. En el seu estadi final, la fotografia és l’encarregada de recollir les evolucions i transformacions de la instal·lació que li dóna origen, creant una atmosfera d’impertèrrita bellesa i contemplació. Entre el dolor i la dependència, entre la necessitat de calmar l’ansietat i l’agressivitat generada per aquesta lluita, entre el plaer i la curació... “Cal cobrir l’ansietat bucal durant el temps en què un intenta deixar de fumar? Menjar, llepar... Després de vint-i-vuit dies trenco l’abstinència, i amb la represa decideixo recollir dia a dia els residus d’aquest vici. L’acumulació com a un exercici de consciència” (Eulàlia Valldosera, 1991).(F.G.)
La panxa de la terra escombrada II
En la concepció de l’art com a factor de curació, Eulàlia Valldosera s’inscriu en la tradició contemporània encetada per Joseph Beuys o Louise Bourgeois, que atorga a l’expressió artística qualitats regeneratives. La seva línia de treball, que molts cops aplega en un sol conjunt la fotografia, la instal·lació i la performance, defineix una munió de petites realitats sorgides del “gran” món que ens envolta, i representa un esforç singular dins l’art més contemporani per connectar el coneixement ancestral amb els llenguatges artístics i les tecnologies pròpies del nostre temps. La panxa de la terra escombrada II pertany, juntament amb La panxa de la terra escombrada III (núm. inv. 1207) i Hamaca (núm. inv. 1205) a la sèrie El melic del món, un conjunt a través del qual l’artista reflexiona sobre les activitats quotidianes que li són més pròpies: menjar, dormir, fumar... i sobre l’entorn emocional i físic més immediat en el moment en què realitza aquestes accions. En aquesta peça, Valldosera parteix d’una voluntat d’autoreflexió i d’una experiència personal centrada en l’acte de fumar, per a l’artista una incitació a meditar, a observar i a estimular la memòria. Les restes de cigarretes, acumulades com a residus d’un vici indefugible, i la cendra que desprenen li serveixen per dibuixar-se a si mateixa, a la recerca d’una mena d’autoconeixement conscient. Aquest procés, però, té una clara continuació en l’acció d’escombrar les burilles, vista com un acte d’aniquilació que esborra els sediments deixats per les emocions. L’obra de Valldosera s’ha de veure com una pròtesi emprada per contar-nos una història que, d’una altra manera, ens avorriria enormement. A qui interessa que l’artista expliqui la seva relació amb el tabac? No serveixen només les paraules per explicar una realitat tan simple i alhora tan incomunicable com és el fet de fumar. A través de la dramatització i la posada en escena aquesta relació angoixant inspira el nostre interès i excita la pròpia voluntat de coneixement. En el seu estadi final, la fotografia és l’encarregada de recollir les evolucions i transformacions de la instal·lació que li dóna origen, creant una atmosfera d’impertèrrita bellesa i contemplació. Entre el dolor i la dependència, entre la necessitat de calmar l’ansietat i l’agressivitat generada per aquesta lluita, entre el plaer i la curació... “Cal cobrir l’ansietat bucal durant el temps en què un intenta deixar de fumar? Menjar, llepar... Després de vint-i-vuit dies trenco l’abstinència, i amb la represa decideixo recollir dia a dia els residus d’aquest vici. L’acumulació com a un exercici de consciència” (Eulàlia Valldosera, 1991).(F.G.)
Hamaca II (edició amb 3 variacions)
Hamaca pertany , juntament amb La panxa de la terra escombrada II i III, a la sèrie El melic del món, un conjunt a través del qual l’artista reflexiona sobre les activitats quotidianes que li són més pròpies: menjar, dormir, fumar... i sobre l’entorn emocional i físic més immediat en el moment en què realitza aquestes accions. Hamaca pren com a punt de partida l'acte de fumar, que és plaent, però al mateix temps neguiteja a l'artista pel seu caràcter addictiu, generant-li un malestar que finalment acaba ritualitzant al recrear diferents parts del propi cos foradant amb la cigarreta encesa superfícies, com ara la de l'Hamaca. Es tracta de la ritualització i escenificació d'un acte quotidià que tant li serveix a l'artista per minimitzar el malestar provocat per l'addicció al tabac, com per examinar la seva feminitat. (G. P.)
De Apis a Venus II
De Apis a Venus I
LL-9
L’any 1994, Rosa Siré presentava a la Fundació “La Caixa “ de Lleida una exposició titulada “L’altra llum”. La mostra, comissariada per Teresa Camps Miró, professora del Departament d'Art i Musicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, va significar un gir important en la producció artística de Rosa Siré, que per primer cop s’endinsava conceptualment en les tres dimensions, amb una obra molt propera a l’escultura. “L’altra llum” mostrava tot un seguit de peces construïdes amb materials diversos, com ara la fusta, el metall i el metacrilat, que, per acció de la llum exterior, generaven una sèrie de jocs de llum i ombra damunt la fusta manipulada laboriosament. A partir d’aquesta base, Rosa Siré construeix una atmosfera peculiar que juga amb molt pocs elements bàsics: la relació llum-ombra com a concepte únic i total, i la mateixa presència del suport com a element físic necessari que fa possible la visualització de l’objecte artístic. El suport es la fusta, llimada i polida, pintada amb colors neutres (bàsicament blanc industrial) en una voluntat d’ocultar-la, conscientment i asèpticament, per convertir-la en una superfície de projecció. Les obres d’aquesta sèrie es divideixen en dos grans grups: les peces de llum i les peces d’ombra. Les primeres generen la seva pròpia il·luminació per dotar els objectes tridimensionals d’una perspectiva arquitectònica. Les segones capten la llum de la sala per crear noves figures a partir de les formes que elles mateixes generen. Francesc Gabarrell
LL-12
L’any 1994, Rosa Siré presentava a la Fundació “La Caixa “ de Lleida una exposició titulada “L’altra llum”. La mostra, comissariada per Teresa Camps Miró, professora del Departament d'Art i Musicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, va significar un gir important en la producció artística de Rosa Siré, que per primer cop s’endinsava conceptualment en les tres dimensions, amb una obra molt propera a l’escultura. “L’altra llum” mostrava tot un seguit de peces construïdes amb materials diversos, com ara la fusta, el metall i el metacrilat, que, per acció de la llum exterior, generaven una sèrie de jocs de llum i ombra damunt la fusta manipulada laboriosament. A partir d’aquesta base, Rosa Siré construeix una atmosfera peculiar que juga amb molt pocs elements bàsics: la relació llum-ombra com a concepte únic i total, i la mateixa presència del suport com a element físic necessari que fa possible la visualització de l’objecte artístic. El suport es la fusta, llimada i polida, pintada amb colors neutres (bàsicament blanc industrial) en una voluntat d’ocultar-la, conscientment i asèpticament, per convertir-la en una superfície de projecció. Les obres d’aquesta sèrie es divideixen en dos grans grups: les peces de llum i les peces d’ombra. Les primeres generen la seva pròpia il·luminació per dotar els objectes tridimensionals d’una perspectiva arquitectònica. Les segones capten la llum de la sala per crear noves figures a partir de les formes que elles mateixes generen. Francesc Gabarrell
8LL-11
L’any 1994, Rosa Siré presentava a la Fundació “La Caixa “ de Lleida una exposició titulada “L’altra llum”. La mostra, comissariada per Teresa Camps Miró, professora del Departament d'Art i Musicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, va significar un gir important en la producció artística de Rosa Siré, que per primer cop s’endinsava conceptualment en les tres dimensions, amb una obra molt propera a l’escultura. “L’altra llum” mostrava tot un seguit de peces construïdes amb materials diversos, com ara la fusta, el metall i el metacrilat, que, per acció de la llum exterior, generaven una sèrie de jocs de llum i ombra damunt la fusta manipulada laboriosament. A partir d’aquesta base, Rosa Siré construeix una atmosfera peculiar que juga amb molt pocs elements bàsics: la relació llum-ombra com a concepte únic i total, i la mateixa presència del suport com a element físic necessari que fa possible la visualització de l’objecte artístic. El suport es la fusta, llimada i polida, pintada amb colors neutres (bàsicament blanc industrial) en una voluntat d’ocultar-la, conscientment i asèpticament, per convertir-la en una superfície de projecció. Les obres d’aquesta sèrie es divideixen en dos grans grups: les peces de llum i les peces d’ombra. Les primeres generen la seva pròpia il·luminació per dotar els objectes tridimensionals d’una perspectiva arquitectònica. Les segones capten la llum de la sala per crear noves figures a partir de les formes que elles mateixes generen. Francesc Gabarrell
Rat-Nir-Conscience sea V
Conscience sea V
Conscience sea V
Conscience sea V
Conscience sea V
140191 Desert Storm
Banyar-te en els teus somnis I
Los siete durmientes
Aquesta instal·lació posa en joc múltiples solucions tècniques i formals que prenen cos a partir diferents codis lingüístics: l’escultura, l’arquitectura, el codi Braille, el codi musical,... suscitant que la interpretació no estigui condicionada únicament per la vista, sinó per altres estratègies interpretatives. La instal·lació es refereix a l’art –revisita el barroc- però també a l’Home. La feixuga i imponent xemeneia és una acumulació de temps i coneixement. Experiència vital i intel•lectual reduïda a cendra, com la continguda en els duchampians recipients de vidre. Les diferents estratificacions de fusta fan referència a diferents gràfics: el cos inferior esquerre correspon a un cardiograma en un moment de taquicàrdia passional; el cos inferior dret representa els ritmes beta del cervell; a la part superior esquerra trobem una gràfica estadística sociobiològica de l’ésser humà, i a la part dreta la representació de l’energia que un individu inverteix en diferents períodes de la vida. (G. P.)
Res
Aigua
AMarga
Paisatge II
Paisatge I
Oïda
Pintura IV
Pintura III