-
Pintura II Aquesta sèrie d’obres pertanyen a la sèrie Pintures (1996), on l’artista aprofundeix en els vincles amb la pintura investigant en la seva pròpia història. Com altres creadors pertanyents a la seva generació, Jordi Jové pren partit per aquest mitjà d’expressió en una actitud obertament enfrontada a l’eclosió de propostes inexpressives que caracteritzen els sectors més convencionals de l’art actual.
Francesc Gabarrell
-
Pintura I Aquesta obra pertany a la sèrie Pintures (1996), on l’artista aprofundeix en els vincles amb la pintura investigant en la seva pròpia història. Com altres creadors pertanyents a la seva generació, Jordi Jové pren partit per aquest mitjà d’expressió en una actitud obertament enfrontada a l’eclosió de propostes inexpressives que caracteritzen els sectors més convencionals de l’art actual.
Francesc Gabarrell
-
Al mirar de mi aliento no le acunan tus aguas.
-
Al mirar de mi aliento no le acunan tus aguas Gregorio Iglesias s’identifica amb la figura de Marco Polo com el viatger que sempre torna a Venècia. Per a ell, les Borges Blanques és la ciutat italiana, i obres com aquesta esdevenen el retrat d’un retorn constant. És a les Borges on retroba la seva infància, els seus carrers i l’entorn del poble, un indret integrat dins d’un mite que l’artista reviu freqüentment.
Francesc Gabarrell
-
Lumes Maneant
-
Dins el llamp / 2.1
-
Conivrato Aeris
-
Estructura Una constant en la trajectòria de Coma Estadella és la seva permanent recerca de noves formes d’expressió i que, entre d'altres, el durà a experimentar amb el contructivisme durant els anys 70 en treballs com ara aquesta escultura o d'altres obres propietat del Museu com són Estructuració permanent o la sèrie de dibuixos del No Canyeret.
L'any 1995 l'Ajuntament de Lleida realitzà una còpia en grans dimensions d'aquesta peça per a mostrar-la, com a escultura pública, al creuament dels carrers Humbert Torres i Prat de la Riba.
Francesc Gabarrell
-
Alice / Retrat VI Un tema capdal presideix el treball de Neus Buira: les diverses problemàtiques provocades per la recerca actual de la identitat, i a elles s’hi refereix emprant ordres, sistemes i estructures que provenen de l’imaginari social, utilitzant ficcions creades pels propis individus, contraposant l’anonimat a la seriació, i subratllant les fronteres de la diferència. Aquest procés creatiu, quan l’aplica en la seva vessant fotogràfica, pren un caràcter plenament figuratiu, dedicat exclusivament al retrat.
Aquesta fotografia pertany a la sèrie Retrats (1993), nou bustos masculins i femenins presentats a Lleida en el marc de l’exposició “Missatges xifrats” (1994), que emfatitzen la ingravidesa del nu a partir de la blancor de l’anatomia i el gest translúcid dels cossos representats, i on destaca per sobre de tot l’entorn humà de l’artista —els rostres pertanyen a persones joves, a amics d’edat propera a la seva, — i el fons blanc, que en sèries posteriors com ara Què mires? (1994) i Retrats (1995) es transformarà en negre.
Amb un cos insinuat de forma quasi invisible i en una posició molt propera a la imatgeria budista, Alice levita i ens mira —de fet ens suporta la mirada — ens parla dels temps de la Neus Buira i de les seves vivències, i ens ofereix un pont cap a un món, el seu, que segurament també és el nostre. Hi ha quelcom d’amagat en la seva mirada, una incògnita que no desvetllarem contemplant únicament la inexpressivitat del nostre interlocutor, l’enigma de l’existència, o no, d’altres realitats que ell sembla conèixer. Aquest discurs narratiu tant i tant especial converteix en essencial el suport que el procés de laboratori, les reserves de llums, els filtrats i els retocs fílmics donen a l’obra.
La sèrie Retrats és un dels primers passos de Neus Buira en la seva evolució cap a plantejaments més radicals que ajudin a la supervivència de l’art contemporani en l’actual sistema de valors. El seu és un treball que reflexiona a l’entorn de la idea de l’art entès com un petit refugi, un espai en blanc, on encara és possible expressar sense cap temor ni reserva el que un sent, pensa i viu com a realitat. Darrerament, l’artista lleidatana ha apostat per la reflexió sobre el jo, arribant fins i tot a autoexposar-se, la identitat de l’individu i la seva reivindicació front la despersonalització a la que ens aboca el món actual.
Francesc Gabarrell
-
Axel / Retrat V Un tema capdal presideix el treball de Neus Buira: les diverses problemàtiques provocades per la recerca actual de la identitat, i a elles s’hi refereix emprant ordres, sistemes i estructures que provenen de l’imaginari social, utilitzant ficcions creades pels propis individus, contraposant l’anonimat a la seriació, i subratllant les fronteres de la diferència. Aquest procés creatiu, quan l’aplica en la seva vessant fotogràfica, pren un caràcter plenament figuratiu, dedicat exclusivament al retrat.
Aquesta fotografia pertany a la sèrie Retrats (1993), nou bustos masculins i femenins presentats a Lleida en el marc de l’exposició “Missatges xifrats” (1994), que emfatitzen la ingravidesa del nu a partir de la blancor de l’anatomia i el gest translúcid dels cossos representats, i on destaca per sobre de tot l’entorn humà de l’artista —els rostres pertanyen a persones joves, a amics d’edat propera a la seva, — i el fons blanc, que en sèries posteriors com ara Què mires? (1994) i Retrats (1995) es transformarà en negre.
Amb un cos insinuat de forma quasi invisible i en una posició molt propera a la imatgeria budista, Axel levita i ens mira —de fet ens suporta la mirada — ens parla dels temps de la Neus Buira i de les seves vivències, i ens ofereix un pont cap a un món, el seu, que segurament també és el nostre. Hi ha quelcom d’amagat en la seva mirada, una incògnita que no desvetllarem contemplant únicament la inexpressivitat del nostre interlocutor, l’enigma de l’existència, o no, d’altres realitats que ell sembla conèixer. Aquest discurs narratiu tant i tant especial converteix en essencial el suport que el procés de laboratori, les reserves de llums, els filtrats i els retocs fílmics donen a l’obra.
La sèrie Retrats és un dels primers passos de Neus Buira en la seva evolució cap a plantejaments més radicals que ajudin a la supervivència de l’art contemporani en l’actual sistema de valors. El seu és un treball que reflexiona a l’entorn de la idea de l’art entès com un petit refugi, un espai en blanc, on encara és possible expressar sense cap temor ni reserva el que un sent, pensa i viu com a realitat. Darrerament, l’artista lleidatana ha apostat per la reflexió sobre el jo, arribant fins i tot a autoexposar-se, la identitat de l’individu i la seva reivindicació front la despersonalització a la que ens aboca el món actual.
Francesc Gabarrell
-
Yurg / Retrat IV Un tema capdal presideix el treball de Neus Buira: les diverses problemàtiques provocades per la recerca actual de la identitat, i a elles s’hi refereix emprant ordres, sistemes i estructures que provenen de l’imaginari social, utilitzant ficcions creades pels propis individus, contraposant l’anonimat a la seriació, i subratllant les fronteres de la diferència. Aquest procés creatiu, quan l’aplica en la seva vessant fotogràfica, pren un caràcter plenament figuratiu, dedicat exclusivament al retrat.
Aquesta fotografia pertany a la sèrie Retrats (1993), nou bustos masculins i femenins presentats a Lleida en el marc de l’exposició “Missatges xifrats” (1994), que emfatitzen la ingravidesa del nu a partir de la blancor de l’anatomia i el gest translúcid dels cossos representats, i on destaca per sobre de tot l’entorn humà de l’artista —els rostres pertanyen a persones joves, a amics d’edat propera a la seva, — i el fons blanc, que en sèries posteriors com ara Què mires? (1994) i Retrats (1995) es transformarà en negre.
Amb un cos insinuat de forma quasi invisible i en una posició molt propera a la imatgeria budista, Yurg levita i ens mira —de fet ens suporta la mirada — ens parla dels temps de la Neus Buira i de les seves vivències, i ens ofereix un pont cap a un món, el seu, que segurament també és el nostre. Hi ha quelcom d’amagat en la seva mirada, una incògnita que no desvetllarem contemplant únicament la inexpressivitat del nostre interlocutor, l’enigma de l’existència, o no, d’altres realitats que ell sembla conèixer. Aquest discurs narratiu tant i tant especial converteix en essencial el suport que el procés de laboratori, les reserves de llums, els filtrats i els retocs fílmics donen a l’obra.
La sèrie Retrats és un dels primers passos de Neus Buira en la seva evolució cap a plantejaments més radicals que ajudin a la supervivència de l’art contemporani en l’actual sistema de valors. El seu és un treball que reflexiona a l’entorn de la idea de l’art entès com un petit refugi, un espai en blanc, on encara és possible expressar sense cap temor ni reserva el que un sent, pensa i viu com a realitat. Darrerament, l’artista lleidatana ha apostat per la reflexió sobre el jo, arribant fins i tot a autoexposar-se, la identitat de l’individu i la seva reivindicació front la despersonalització a la que ens aboca el món actual.
Francesc Gabarrell
-
Patrik / Retrat III Un tema capdal presideix el treball de Neus Buira: les diverses problemàtiques provocades per la recerca actual de la identitat, i a elles s’hi refereix emprant ordres, sistemes i estructures que provenen de l’imaginari social, utilitzant ficcions creades pels propis individus, contraposant l’anonimat a la seriació, i subratllant les fronteres de la diferència. Aquest procés creatiu, quan l’aplica en la seva vessant fotogràfica, pren un caràcter plenament figuratiu, dedicat exclusivament al retrat.
Aquesta fotografia pertany a la sèrie Retrats (1993), nou bustos masculins i femenins presentats a Lleida en el marc de l’exposició “Missatges xifrats” (1994), que emfatitzen la ingravidesa del nu a partir de la blancor de l’anatomia i el gest translúcid dels cossos representats, i on destaca per sobre de tot l’entorn humà de l’artista —els rostres pertanyen a persones joves, a amics d’edat propera a la seva, — i el fons blanc, que en sèries posteriors com ara Què mires? (1994) i Retrats (1995) es transformarà en negre.
Amb un cos insinuat de forma quasi invisible i en una posició molt propera a la imatgeria budista, Patrick levita i ens mira —de fet ens suporta la mirada — ens parla dels temps de la Neus Buira i de les seves vivències, i ens ofereix un pont cap a un món, el seu, que segurament també és el nostre. Hi ha quelcom d’amagat en la seva mirada, una incògnita que no desvetllarem contemplant únicament la inexpressivitat del nostre interlocutor, l’enigma de l’existència, o no, d’altres realitats que ell sembla conèixer. Aquest discurs narratiu tant i tant especial converteix en essencial el suport que el procés de laboratori, les reserves de llums, els filtrats i els retocs fílmics donen a l’obra.
La sèrie Retrats és un dels primers passos de Neus Buira en la seva evolució cap a plantejaments més radicals que ajudin a la supervivència de l’art contemporani en l’actual sistema de valors. El seu és un treball que reflexiona a l’entorn de la idea de l’art entès com un petit refugi, un espai en blanc, on encara és possible expressar sense cap temor ni reserva el que un sent, pensa i viu com a realitat. Darrerament, l’artista lleidatana ha apostat per la reflexió sobre el jo, arribant fins i tot a autoexposar-se, la identitat de l’individu i la seva reivindicació front la despersonalització a la que ens aboca el món actual.
Francesc Gabarrell
-
Bàrbara / Retrat II Un tema capdal presideix el treball de Neus Buira: les diverses problemàtiques provocades per la recerca actual de la identitat, i a elles s’hi refereix emprant ordres, sistemes i estructures que provenen de l’imaginari social, utilitzant ficcions creades pels propis individus, contraposant l’anonimat a la seriació, i subratllant les fronteres de la diferència. Aquest procés creatiu, quan l’aplica en la seva vessant fotogràfica, pren un caràcter plenament figuratiu, dedicat exclusivament al retrat.
Aquesta fotografia pertany a la sèrie Retrats (1993), nou bustos masculins i femenins presentats a Lleida en el marc de l’exposició “Missatges xifrats” (1994), que emfatitzen la ingravidesa del nu a partir de la blancor de l’anatomia i el gest translúcid dels cossos representats, i on destaca per sobre de tot l’entorn humà de l’artista —els rostres pertanyen a persones joves, a amics d’edat propera a la seva, — i el fons blanc, que en sèries posteriors com ara Què mires? (1994) i Retrats (1995) es transformarà en negre.
Amb un cos insinuat de forma quasi invisible i en una posició molt propera a la imatgeria budista, Bàrbara levita i ens mira —de fet ens suporta la mirada — ens parla dels temps de la Neus Buira i de les seves vivències, i ens ofereix un pont cap a un món, el seu, que segurament també és el nostre. Hi ha quelcom d’amagat en la seva mirada, una incògnita que no desvetllarem contemplant únicament la inexpressivitat del nostre interlocutor, l’enigma de l’existència, o no, d’altres realitats que ell sembla conèixer. Aquest discurs narratiu tant i tant especial converteix en essencial el suport que el procés de laboratori, les reserves de llums, els filtrats i els retocs fílmics donen a l’obra.
La sèrie Retrats és un dels primers passos de Neus Buira en la seva evolució cap a plantejaments més radicals que ajudin a la supervivència de l’art contemporani en l’actual sistema de valors. El seu és un treball que reflexiona a l’entorn de la idea de l’art entès com un petit refugi, un espai en blanc, on encara és possible expressar sense cap temor ni reserva el que un sent, pensa i viu com a realitat. Darrerament, l’artista lleidatana ha apostat per la reflexió sobre el jo, arribant fins i tot a autoexposar-se, la identitat de l’individu i la seva reivindicació front la despersonalització a la que ens aboca el món actual.
Francesc Gabarrell
-
Retrat I Un tema capdal presideix el treball de Neus Buira: les diverses problemàtiques provocades per la recerca actual de la identitat, i a elles s’hi refereix emprant ordres, sistemes i estructures que provenen de l’imaginari social, utilitzant ficcions creades pels propis individus, contraposant l’anonimat a la seriació, i subratllant les fronteres de la diferència. Aquest procés creatiu, quan l’aplica en la seva vessant fotogràfica, pren un caràcter plenament figuratiu, dedicat exclusivament al retrat.
Aquesta fotografia pertany a la sèrie Retrats (1993), nou bustos masculins i femenins presentats a Lleida en el marc de l’exposició “Missatges xifrats” (1994), que emfatitzen la ingravidesa del nu a partir de la blancor de l’anatomia i el gest translúcid dels cossos representats, i on destaca per sobre de tot l’entorn humà de l’artista —els rostres pertanyen a persones joves, a amics d’edat propera a la seva, — i el fons blanc, que en sèries posteriors com ara Què mires? (1994) i Retrats (1995) es transformarà en negre.
Amb un cos insinuat de forma quasi invisible i en una posició molt propera a la imatgeria budista, el personatge d'aquesta fotografia levita i ens mira —de fet ens suporta la mirada — ens parla dels temps de la Neus Buira i de les seves vivències, i ens ofereix un pont cap a un món, el seu, que segurament també és el nostre. Hi ha quelcom d’amagat en la seva mirada, una incògnita que no desvetllarem contemplant únicament la inexpressivitat del nostre interlocutor, l’enigma de l’existència, o no, d’altres realitats que ell sembla conèixer. Aquest discurs narratiu tant i tant especial converteix en essencial el suport que el procés de laboratori, les reserves de llums, els filtrats i els retocs fílmics donen a l’obra.
La sèrie Retrats és un dels primers passos de Neus Buira en la seva evolució cap a plantejaments més radicals que ajudin a la supervivència de l’art contemporani en l’actual sistema de valors. El seu és un treball que reflexiona a l’entorn de la idea de l’art entès com un petit refugi, un espai en blanc, on encara és possible expressar sense cap temor ni reserva el que un sent, pensa i viu com a realitat. Darrerament, l’artista lleidatana ha apostat per la reflexió sobre el jo, arribant fins i tot a autoexposar-se, la identitat de l’individu i la seva reivindicació front la despersonalització a la que ens aboca el món actual.
Francesc Gabarrell
-
Variacions sobre una estètica racional En la sèrie Variacions sobre una estètica racional. 1984, Albert Bayona aplica un mètode numèric i alfabètic per fer els dibuixos i els tradueix simultàniament en formes i musica.
-
Variacions sobre una estètica racional (Prova original)
-
Variacions sobre una estètica racional, variació núm. 12 A la tradició analítica que relaciona les sensacions musicals amb les possibilitats de suggestió de la pintura, Albert Bayona hi afegeix, en la sèrie Variacions sobre una estètica racional, l’aplicació del codi musical al mètode pictòric, aplicant un mètode numèric i alfabètic per fer els dibuixos i traduir-los simultàniament en formes i musica.Les notes constitueixen el marc ideal per establir relacions amb l’espai i el temps de la pintura i, alhora, per construir una nova estructura on unes siluetes figuratives s’acumulen i superposen rítmicament. Per aquest treball va obtenir el segon premi en el Premi Internacional Joan Miró
Francesc Gabarrell
-
Centrum
-
L'il.luminat (I)
-
Lo robatori de la tinta Benigrafies gravades sense entintar sobre paper fet a mà.
-
Lo robatori de la tinta Benigrafies gravades sense entintar sobre paper fet a mà.
-
Lo robatori de la tinta Benigrafies gravades sense entintar sobre paper fet a mà.
-
Cèntuple mòbil Considerat un dels representants més importants de la nova escultura catalana, l’obra d’Antoni Abad s’inscriu dins les tendències minimalistes que es donen en el moviment a principis dels anys 80. En aquest període treballa bàsicament amb dos materials experimentals, als quals atorga qualitats escultòriques úniques: la goma-escuma i el Mecalux. Tots dos li permeten construir formes i combinar-les a partir d’una evolució del seu treball on contrasta la flexibilitat de la goma escuma amb la rigidesa del metall. El treball amb tots dos materials, però, persegueix un mateix objectiu: modificar qualsevol volum inicial sense perdre’n la referència, per a descobrir les múltiples possibilitats de combinació i generació de formes.
Francesc Gabarrell
-
sense títol Considerat un dels representants més importants de la nova escultura catalana, l’obra d’Antoni Abad s’inscriu dins les tendències minimalistes que es donen en el moviment a principis dels anys 80. En aquest període treballa bàsicament amb dos materials experimentals, als quals atorga qualitats escultòriques úniques: la goma-escuma i el Mecalux. Tots dos li permeten construir formes i combinar-les a partir d’una evolució del seu treball on contrasta la flexibilitat de la goma escuma amb la rigidesa del metall. El treball amb tots dos materials, però, persegueix un mateix objectiu: modificar qualsevol volum inicial sense perdre’n la referència, per a descobrir les múltiples possibilitats de combinació i generació de formes.
Francesc Gabarrell
-
sense títol Considerat un dels representants més importants de la nova escultura catalana, l’obra d’Antoni Abad s’inscriu dins les tendències minimalistes que es donen en el moviment a principis dels anys 80. En aquest període treballa bàsicament amb dos materials experimentals, als quals atorga qualitats escultòriques úniques: la goma-escuma i el Mecalux. Tots dos li permeten construir formes i combinar-les a partir d’una evolució del seu treball on contrasta la flexibilitat de la goma escuma amb la rigidesa del metall. El treball amb tots dos materials, però, persegueix un mateix objectiu: modificar qualsevol volum inicial sense perdre’n la referència, per a descobrir les múltiples possibilitats de combinació i generació de formes.
Francesc Gabarrell