Recursos

Cerca avançada

Grup rural
Morfologia
L'any 1935 Cristòfol realitza al Cercle Mercantil de Lleida una exposició on mostra una de les seves sèries més personals, les Morfologies ( 1932-1940). Un conjunt de dibuixos de formes biomòrfiques, directament emparentades amb el món del somni i lo surreal. Aquesta sèrie és la prova més clara de la poderosa influència que la poètica surrealista exercí en Leandre Cristòfol, que va arribar a exposar-ne alguns exemples en les mostres surrealistes de les ciutats de Tòquio i París de l’any 1937. Francesc Gabarrell
Rol de cornudos
sense títol
sense títol
En el acto
Obres com ara aquest En el acto defineixen un treball molt personal i independent, marcadament colorista, a cavall entre la il•lustració i la pintura, on la xarxa de ritmes i gestos que l’artista crea atorga a les figures un cert alè de vida i a l’atmosfera una impactant sensació de calidesa. L’anècdota recuperada a partir d’una imatge, com aquesta parella practicant sexe, aturada sota una llum molt determinada i característica del seu treball, que converteix l’escena en quelcom atemporal i sensual, capaç de reflectir la joia de viure. El treball de Perico pastor, ple de connotacions literàries i cinematogràfiques, conté un cert toc d’hedonisme deliberat, que potència el vessant poètic i sensual de l’existència, sense renuncia a la ironia, entre càustica i sorneguera, pròpia d’un excel•lent narrador. Francesc Gabarrell
sense títol (sèrie Màrius Torres)
sense títol (sèrie Màrius Torres)
sense títol (sèrie Màrius Torres)
sense títol (sèrie Màrius Torres)
sense títol
Casa i arbre
Dibuix
Arbre
Arbres
Arbres
sense títol
Com molts dels seus companys de generació, Albert Vives inicia, pels volts de 1959, un procés de personalització de la seva pintura, a la recerca d’un nou horitzó d’experimentació i innovació. La temàtica inicial, el paisatge, s’endinsa en un procés de simplificació que deixa progressivament de banda la representació física i sensible per evolucionar cap a l’abstracció. Acompanyat per Ernest Ibànez, amb qui compartirà una intensa relació i mútua influència, aquest camí conflueix, l’any 1963, amb el paràmetres del moviment informalista des de la seva vessant més matèrica, i el dur, un any després, a integrar-se en el Grup Cogul (1964-1965) juntament amb el ja esmentat Ernest Ibàñez, Albert Coma Estadella, Àngel Jové, Víctor P. Pallarés i Jaume Minguell. L’obra que ara ens ocupa, molt significativa del treball que Albert Vives durà a terme en el darrer període de la seva participació en el Grup Cogul, fa palesa una preocupació pel món de la matèria i les textures, i s’insereix molt específicament en els canvis que es produeixen dins de les tendències informalistes durant la primera meitat de la dècada dels seixanta. En aquesta pintura, Vives aprofundeix en l’Informalisme matèric que ja havia iniciat en altres treballs de l’any 1963 però amb canvis evidents: l’estructura de l’obra es configura a partir de l’expressivitat del gest; la línia es perd dins les qualitat matèriques de la superfície; la forma es dilueix i ocupa el primer pla del fons del quadre; es treballen les textures i els relleus, i s’incorporen elements aliens a l’obra —com ara el collage i el grattage— que alteren l’evident ordenació geomètrica de la composició i que l’artista no només integra en la capa pictòrica, sinó que també els submergeix en ella. L’any 1964 Albert Vives dur a terme la seva particular experimentació amb la matèria utilitzant sempre l’arpillera com a suport, i és el moment en el qual recupera una certa preocupació pels aspectes constructius de l’obra, que defineix a partir de la creació de grans quadrats plens d’una policromia molt particular on destaquen els roses matisats. I són precisament aquestes tonalitats, i l’anteriorment esmentada utilització del collage, el que singularitza la seva obra, sens dubte el treball amb una major càrrega poètica de tot el grup Cogul. De fet, aquesta sensibilitat en alguns casos propera a una estètica pop, sembla preludiar, un cop assentat el seu retorn definitiu a la figuració de caire constructivista, el que serà la seva etapa dominant durant els anys setanta i, sobretot, vuitanta, on el lirisme extrem i les tonalitats suaus, roses i ocres, marcaran el final de la seva trajectòria artística i vital. Francesc Gabarrell
sense títol
Pintura
Pintura
Ovals
Malgrat realitzar una primera estada París l’any 1951, que li aporta una nova concepció del color i l’obertura a qualsevol possibilitat temàtica per a les seves obres, no serà fins el 1955 —moment en què realitza el seu segon viatge a la capital francesa— quan Trepat entra totalment en contacte amb l’abstracció, una forma d’expressió artística en franca expansió. El pintor de Tàrrega inicia, així, el que s’ha denominat com a “període abstracte” (1956-1961), se’ns dubte la seva etapa creativa més significativa i important, i punt de referència per a la posterior formació del grup Cogul l'any 1964. Influenciat per Clavé, Tàpies i Vilacasas, Trepat inicia aquest període des del punt de vista d’un constructivisme geomètric que el pintor delimita mitjançant l'ús del color. L’any 1957 s’endinsa en el món del Dripping (degoteig) amb una pintura on té prioritat, el gest de l’artista, i que connecta amb l’Expressionisme Abstracte i l'obra de Jackson Pollock. Tot plegat culminarà, a partir de 1959, en un constructivisme més lliure que el de l’etapa 1956-1957, que donarà com a resultat una obra molt personal, fruit d’una evolució pròpia i intransferible, no inscrita plenament dins el moviment informalista, en aquells moments en plena consolidació internacional. La sèrie Ovals (1959-1960) és, dins d’aquest moment, el conjunt abstracte més coherent, elaborat i personal del pintor, la culminació de tot un procés d’evolució creativa iniciat l’any 1956, i la fita a partir de la qual anirà retornant progressivament a la figuració. Aquesta peça —bessona d’una altra de la mateixa sèrie, també en els fons del museu (Ovals, 1959, MAMLL núm.1097)— suposa la recuperació del pinzell, dels espais oberts, ordenats i harmònics, i el distanciament de l’autor respecte a alguns dels elements característics de bona part de l’Informalisme català: l’agressivitat pròpia de la pintura excessivament matèrica, el tatxisme, la composició amorfa i la introducció d’elements aliens a la pintura, com ara el collage. Es manté, això sí, la importància del gest, i s’amplia la gamma cromàtica amb una clara predilecció per superposar colors d’una mateixa família; colors bruts, degut a la utilització de l’espàtula. Les formes representades són sempre ovals tancats dins els límits del quadre, una forma geomètrica de ritme constant i repetitiu, que Trepat delimita, com ja havia fet en els seus inicis abstractes, a través del color. El resultat, una abstracció constructivista, esquemàtica, molt racionalitzada i en constant equilibri, on el color esdevé el gran protagonista i el pintor és sent còmode i segur. Lluís Trepat, i aquesta és la seva gran aportació, puja al carro de l’avantguarda no amb el retard que imposava la lentitud inherent al món artístic lleidatà, sinó quan el moviment informalista s’estava consolidant, quan entrava amb força a Catalunya i la resta d’Europa; quan tocava, en definitiva. Arribat a aquest punt, però, la sensació és ja de feina feta, de dir tot el que es volia dir, sense afegir-hi o treure-hi res. Així, l’any 1961, en el moment en què Antoni Tàpies es submergeix de ple en el mercat parisenc amb el seu informalisme matèric, Trepat, en un dels punts i a part més contundents i radicals de la història de l’art català, abandona definitivament l’abstracció i els corrents d’avantguarda per a reprendre, de forma progressiva, el camí cap a la figuració. Mai més hi tornarà. Francesc Gabarrell
Ovals
Malgrat realitzar una primera estada París l’any 1951, que li aporta una nova concepció del color i l’obertura a qualsevol possibilitat temàtica per a les seves obres, no serà fins el 1955 —moment en què realitza el seu segon viatge a la capital francesa— quan Trepat entra totalment en contacte amb l’abstracció, una forma d’expressió artística en franca expansió. El pintor de Tàrrega inicia, així, el que s’ha denominat com a “període abstracte” (1956-1961), se’ns dubte la seva etapa creativa més significativa i important, i punt de referència per a la posterior formació del grup Cogul l'any 1964. Influenciat per Clavé, Tàpies i Vilacasas, Trepat inicia aquest període des del punt de vista d’un constructivisme geomètric que el pintor delimita mitjançant l'ús del color. L’any 1957 s’endinsa en el món del Dripping (degoteig) amb una pintura on té prioritat, el gest de l’artista, i que connecta amb l’Expressionisme Abstracte i l'obra de Jackson Pollock. Tot plegat culminarà, a partir de 1959, en un constructivisme més lliure que el de l’etapa 1956-1957, que donarà com a resultat una obra molt personal, fruit d’una evolució pròpia i intransferible, no inscrita plenament dins el moviment informalista, en aquells moments en plena consolidació internacional. La sèrie Ovals (1959-1960) és, dins d’aquest moment, el conjunt abstracte més coherent, elaborat i personal del pintor, la culminació de tot un procés d’evolució creativa iniciat l’any 1956, i la fita a partir de la qual anirà retornant progressivament a la figuració. Aquesta peça —bessona d’una altra de la mateixa sèrie, també en els fons del museu (Ovals, 1960, MAMLL núm.1098)— suposa la recuperació del pinzell, dels espais oberts, ordenats i harmònics, i el distanciament de l’autor respecte a alguns dels elements característics de bona part de l’Informalisme català: l’agressivitat pròpia de la pintura excessivament matèrica, el tatxisme, la composició amorfa i la introducció d’elements aliens a la pintura, com ara el collage. Es manté, això sí, la importància del gest, i s’amplia la gamma cromàtica amb una clara predilecció per superposar colors d’una mateixa família; colors bruts, degut a la utilització de l’espàtula. Les formes representades són sempre ovals tancats dins els límits del quadre, una forma geomètrica de ritme constant i repetitiu, que Trepat delimita, com ja havia fet en els seus inicis abstractes, a través del color. El resultat, una abstracció constructivista, esquemàtica, molt racionalitzada i en constant equilibri, on el color esdevé el gran protagonista i el pintor és sent còmode i segur. Lluís Trepat, i aquesta és la seva gran aportació, puja al carro de l’avantguarda no amb el retard que imposava la lentitud inherent al món artístic lleidatà, sinó quan el moviment informalista s’estava consolidant, quan entrava amb força a Catalunya i la resta d’Europa; quan tocava, en definitiva. Arribat a aquest punt, però, la sensació és ja de feina feta, de dir tot el que es volia dir, sense afegir-hi o treure-hi res. Així, l’any 1961, en el moment en què Antoni Tàpies es submergeix de ple en el mercat parisenc amb el seu informalisme matèric, Trepat, en un dels punts i a part més contundents i radicals de la història de l’art català, abandona definitivament l’abstracció i els corrents d’avantguarda per a reprendre, de forma progressiva, el camí cap a la figuració. Mai més hi tornarà. Francesc Gabarrell
sense títol
sense títol
sense títol