Informes

Recursos

• sense títol
  Dipòsit Família Abad Roses, 2020
• sense títol
  Dipòsit Família Abad Roses, 2020
• Màrius Torres
  Dipòsit Família Abad Roses, 2020
• sense títol
  Dipòsit Família Abad Roses, 2020
• sense títol
  Dipòsit Família Abad Roses, 2020
• sense títol
  Dipòsit Família Abad Roses, 2020
• Figura
  Dipòsit Família Abad Roses, 2020
• sense títol
  Dipòsit Família Abad Roses, 2020
• sense títol
  Dipòsit Família Abad Roses, 2020
• Figura
  Dipòsit Família Abad Roses, 2020
• sense títol
  Dipòsit Família Abad Roses, 2020
• sense títol
  Dipòsit Família Abad Roses, 2020
• sense títol
  Dipòsit Família Abad Roses, 2020
• sense títol
  Dipòsit Família Abad Roses, 2020
• sense títol
  Dipòsit Família Abad Roses, 2020
• sense títol
  Dipòsit Família Abad Roses, 2020
• sense títol (maternitat)
  Dipòsit Família Abad Roses, 2020
• Noia amb pilota en equilibri
  Dipòsit Família Abad Roses, 2020
• Aleación especial (A sangre fria)
  Aquesta obra, que l'any 1989 participà en una exposició conjunta amb Jordi Jové a la Galeria Sebastià Petit de Lleida, titulada "A sangre fria", ve a completar la important presència de l’obra pictòrica d’Albert Bayona a les Col·leccions del Museu, que ja contenen dues altres obres de la mateixa sèrie, un clar exemple de la important tasca artística que l’artista dugué a terme, juntament amb altres creadors de la seva generació, durant la dècada dels anys 80 a la nostra ciutat.
• Colom Sambola, Maria Josefa
  Maria Josepa Colom Sambola fou una pintora i gravadora lleidatana, de reconegut prestigi internacional, especialitzada en l'aiguafort i la tècnica de la punta seca. Formada a l’Escola La Llotja de Barcelona. la seva activitat es desenvolupa, principalment, entre els anys 1957 al 1969. Colom fou una de les artistes de les terres de Lleida que va obtenir una major projecció Internacional. A partir del 1954 s’instal·la al Pakistan, on es nomenada Directora de la “Fine Arts Academy” i Professora del “Sketch Club” de Karachi. L’any 1956 torna a Espanya i el 1957 amplia els seus estudis de gravat al Conservatori de les Arts del llibre i de Restauració de l’Escola de Belles Arts de Barcelona, institució on el 1961 serà nomenada professora de gravat. El 1969 fou nomenada Presidenta del Comitè Promotor de la Primera Mostra Internacional del Gravat i Litografia de Barcelona i membre del jurat de la mateixa. Va exposar la seva obra gravada en nombroses mostres individuals i col·lectives a Karachi, Viena, Barcelona, Palma de Mallorca, Madrid, Düsseldorf, Lausana, Còrdova, Paris, Montecarlo, Pescia i Ciutat de Mèxic, entre d’altres. L’any 1971 la Casa de la Cultura de Cervera, el seu poble natal, li va organitzar una retrospectiva. Entre els nombrosos premis a la seva obra destaquen Premio Nacional de Gravado, l’any 1960, el Premi de Gravat de l’Escola Nacional d’Arts Gràfiques , el 1965, i el Premi Ciutat de Barcelona, també de gravat, el 1972. La seva obra gravada es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a la Calcografia Nacional de Madrid, a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, al Museu d’Art Abstracte de Conca, a la Casa Museu Duran i Sanpere de Cervera i al Museu del Gravat Espanyol Contemporani de Madrid. Francesc Gabarrell
• Bernet Cussó, Jordi
  Gran mestre del còmic en blanc i negre, Jordi Bernet és l'autor de sèries icòniques del còmic com "Kraken", "Andrax", "Torperdo 1936" o "Clara de noche". Autor de reconegut prestigi en el dibuix realista, està influenciat pels grans clàssics americans com Milton Caniff, Noel Sickles, Frank Robbins o Alex Toth. Comença treballant en els còmics de l'Editorial Bruguera amb el personatge de "Doña Urraca", heretada del seu pare, "Jorge" (Miguel Bernet). Ben aviat abandona aquest encàrrec per embarcar-se a l'escola francobelga, el mercat anglès a mitjans dels anys seixanta i l'alemany durant els anys setanta, amb obres de fantasia heroica com “Andrax”. Els anys vuitanta suposen una de les dècades de major producció per a Bernet, gràcies al boom del còmic per a adults i un mercat ple de revistes: "1984", "El Vibora", "Totem", "Cimoc", "Comix Internacional", "Cairo" o "Creepy". Aquesta última acull el naixement de "Torpedo 1936", una sèrie plena de comicitat i violència, amb un gàngster anomenat Luca Torelli que Bernet dibuixa després de la marxa d'Alex Toth. L'obra suposa un èxit internacional immediat i li dóna el reconeixement professional de públic i crítica. Entre altres editorials internacionals, Bernet ha treballat, també, per la nord-americana DC Còmics. Font: Tebeosfera
• Perejaume
  Estudià història de l’art i al mateix temps practicà la pintura i el dibuix al Cercle Artístic de Sant Lluc. Començà a exposar els anys setanta. Freqüentà també durant aquests anys, Joan Brossa i J.V. Foix, que l’influïren, com també Jacint Verdaguer, amb el qual comparteix la visió tel·lúrica, d’interrelació íntima entre l’home i la natura que l’envolta, perspectiva que l’ha portat a subratllar les arrels pròpies, especialment la cultura catalana i l’entorn del Montnegre. La reflexió sobre el paisatge l’ha portat a considerar també l’artifici en el concepte d’obra i de naturalesa, així com les seves fronteres incertes. La seva obra plàstica i la poètica es troben indissolublement lligades. Des de la pintura ha accedit a altres disciplines com la fotografia, el vídeo, la instal·lació i també la poesia i l’assaig. El 1999 pintà els medallons del sostre de la sala del Gran Teatre del Liceu i el mateix any feu l’exposició Deixar de fer una exposició al MACBA, un recorregut per la seva trajectòria artística fins al moment. El 2005 exposà a la fira Art 36 Basel i acabà el projecte “Amagar-se”, a Sajazarra (la Rioja), on barreja vídeo, fotografia, textos i acció tot qüestionant-se l’excés de presència de l’autor i com evitar-la en un món saturat d’imatges. Altres exposicions remarcables són Fonació d’un poeta (Galeria Forum, Tarragona, 2001), Enclavament del terme real i verdaguer de Folgueroles (Folgueroles, Osona) 2002, Amidament de Joan Coromines (Es Baluard, Palma 2006) i Màquina d’alé (Galeria Joan Prats, Barcelona 2009). L’any 2011 a La Pedrera de Barcelona exposà la retrospectiva Ai, Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova. Com a escriptor, ha publicat diversos llibres a cavall de la poesia, l’assaig filosòfic i la prosa poètica, entre d’altres: Ludwig-Jujol. Què és el collage, sinó acostar soledats? Lluís II de Baviera, Josep Maria Jujol (1989), La pintura i la boca (1993),Oli damunt paper (1992), El paisatge és rodó (1995), El Pirineu de Baix. Mont-roig, Miró, Mallorca (1997),Oïsme. Una escriptura natural a partir dels croquis pirinencs de Jacint Verdaguer (1998), Obreda (2003), Els cims pensamenters de les reals i verdagueres elevacions (2004), L’obra i la por (2007) i Pagèsiques (2011, premi Ciutat de Barcelona 2012 i Premi Lletra d’Or 2012). El 2014 publicà el llibre de bibliòfil Mareperlers i ovaladors, on l’artista, a partir de la figura de l’oval, descobreix les connexions que hi ha entre l’obra de Jujol, Mir, Miró i Tàpies, i el 2018 Treure una marededéu a ballar, una crònica d’impressions i reflexions en prosa poètica d’un viatge a peu transportant la imatge d’una verge durant uns dies. El 2005 rebé el Premi Nacional d’arts visuals de la Generalitat de Catalunya per la seva obra Els cims pensamenters, en què reflexiona sobre l’obra de Jacint Verdaguer, Joan Maragall i Antoni Gaudí, i el 2006 el Premio Nacional d’arts gràfiques del Ministeri de Cultura, per la seva “reformulació de la relació entre art i territori”. Font: Tinta Invisible edicions
• Duran Esteva, Pep
  Pep Duran Esteva és un escultor, pintor i escenògraf català que ha participat en nombroses produccions teatrals i cinematogràfiques des de 1977. Llicenciat en escenografia i figurinisme per l’escola superior d’art dramàtic de Barcelona l’any 1979, l’any anterior ja havia realitzat la seva primera exposició a Barcelona, i des d’aquell moment la seva trajectòria com a artista es va centrar en el treball de la construcció, la representació i l’espai, la posada en escena. Ha destacat per la seva capacitat de transfigurar l’escultura transformant-la en instal·lació i arquitectura fins a arribar a un punt de simbiosi entre ambdues disciplines. Ha rebut diversos premis, com el Premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya l’any 1989, en reconeixement al treball del vestuari de la pel·lícula Llums i ombres, de Jaime Camino. La seva obra es troba en un considerable nombre de col·leccions d’art contemporani, incloses les del MACBA, la Fundació La Caixa i la col·lecció Rafael Tous, entre d’altres.Pep Duran ha passat per nombroses galeries de Barcelona (Metrònom, Joan Prats, Carles Taché, Alejandro Sales…), Madrid, València, Santiago de Compostel·la, Torí, Colònia, Niça, Copenhaguen, Florència, Lisboa, Berlín i Amsterdam, entre altres ciutats. I també en centres d’art com la Fundació Joan Miró de Barcelona, el Koldo Mitxelena, el Kulturunea de Sant Sebastià i la Whitechapel art Gallery de Londres. L’obra de Duran és present a la col·lecció del MACBA, la de la Fundació “la Caixa”, la Fundació Suñol i la Fundació Vila Casas a Barcelona, entre altres institucions. Els primers treballs de Duran solien ser ensamblatges elaborats a partir d’analogies entre els objectes emprats, construint a partir de quelcom ja existent. No obstant, a mesura que avançava vers les acaballes del segle xx, Duran va abandonar la construcció de nous objectes a partir d’altres elements preexistents, deixant de banda el caràcter metafòric del seu treball per centrar-se més en la realitat. És notable la importància que atorga l’artista a la recerca i reconstrucció de moviments i idees. D’aquesta manera, a les seves obres es juxtaposa la recuperació de la memòria amb la recerca de nous significats, i Duran adopta el pensament artístic d’Eisenstein, el dadaisme o el surrealisme per construeix una superposició d’objectes en l’espai per tal d’esborrar els límits identificables de l’obra i reinterpretar la imatge amb un nou llenguatge. Com a escenògraf teatral, deixa empremta d’aquesta faceta en les seves escultures i instal·lacions. Treballa sobre una ordenació del món i del temps que desitja destruir i reconstruir gràcies a la ficció representativa del teatre. Pep Duran, en el seu procés creatiu, considera una sèrie d’elements fruit de la seva carrera com a artista, la qual denomina “dramatúrgia”. Aquesta “màgia” transforma l’espai amb la seva obra, deixant que l’espai parli per si sol tot aspirant a la transparència, mostrant les costures, les estructures dels espais generats per reflexionar sobre la il·lusió i els seus límits. Recorre a grans mestres del teatre: Artaud, Cantor, Heiner Müller, per reclamar que la llum i l’objecte siguin també actors de la seva obra. Fons: Tinta Invisible edicions
• Collins, Hannah
  Hannah Collins és una artista i cineasta britànica. El treball de Collins se centra en les experiències col·lectives de la memòria, la història i el dia a dia al món modern. És coneguda per les seves instal·lacions fotogràfiques, però també ha dirigit pel·lícules sobre els gitanos a Espanya i en un poble a la Rússia rural. Collins va estudiar a la Slade Shool of Fine Arts a Londres (1974-78) i als Estats Units amb una beca Fulbright (1978-79). A més de la seva activitat com a artista plàstica, ha estat professora a la Universitat de Davis, Califòrnia, i el Royal College of Art, Londres. Va ser professora convidada a Le Fresnoy, Studio national d’Arts Contemporains, Roubaix, el 2007-08. Ha tingut moltes exposicions internacionals i el seu treball està en nombroses col·leccions públiques i privades, incloent Tate Modern, Centre Georges Pompidou, MACBA, Reina Sofia, Dallas Museum of Art, MNHA Luxemburg i la Galeria Gering Et Lopez a New York. Ha exposat a la Galeria Javier López - Mario Sequeira a Madrid (2010) ia la Fundació Suñol a Barcelona (2012). Nominada per al Premi Turner el 1993, Collins va rebre l’European Photography Award (1991) i L’Olympus Award (2004). Hannah Collins viu entre Barcelona i Londres. Font: Tinta Invisible edicions
• Fontcuberta, Joan
  Llicenciat en Ciències de la informació, Fontcuberta és professor d’Estudis de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i la Universitat Harvard de Cambridge (Massachusetts), funcions que exerceix simultàniament amb la seva col·laboració amb diverses publicacions especialitzades en imatge. El 1980 va ser cofundador de la revista Photovision, editada en format bilingüe espanyol i anglès, ocupant el càrrec de redactor en cap. Com a promotor d’esdeveniments relacionats amb l’art fotogràfic, va organitzar les Jornades Catalanes de Fotografia el 1979 i el 1982, va col·laborar en la constitució de la Primavera Fotogràfica de Barcelona. El 1984, va comissariar l’exposició Idas y Caos. Avantguardes fotogràfiques a Espanya 1920-1945, exhibida a la Biblioteca Nacional de Madrid i al International Photography Center de Nova York i més tard Creació Fotogràfica a Espanya 1968-88, mostrada al Museu Cantini de Marsella i al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona. El 1996 va ser nomenat director artístic del Festival Internacional de Fotografia d’Arlés. El 1998 va obtenir el Premi Nacional de Fotografia del Ministeri de Cultura. La seva extensa obra fotogràfica es caracteritza per l’ús d’eines informàtiques en el seu tractament i la seva presentació de manera interactiva amb l’espectador. De la mateixa manera que altres artistes contemporanis, representa una visió crítica de la realitat, les veritats fotogràfiques, històriques o fictícies a través de la fotografia i el seu context. Entre 1985 i 2001, l’obra de Fontcuberta va ser exposada en més d’una trentena de museus i sales d’art d’Europa, Amèrica del Nord i Japó com el Folkwang Museum d’Essen el 1987, el MOMA de Nova York, el 1988, el CAAC en Sevilla, el 1989, l’IVAM de València, 1992, la Parco Gallery de Tòquio, 1992, el Museu de Belles Arts de Bilbao, 1995, el Musée de l’Elisée de Lausana, 1999, el MNAC i MACBA, 1999, o la Redpath Museum de Mont-real, 1999. La seva obra ha estat adquirida per col·leccions públiques, especialment dels Estats Units, Alemanya, França, Espanya i Argentina com el Centre Georges Pompidou de París, el Metropolitan Museum of Art i el Museu d’Art Modern de Nova York, l’Art Institute of Chicago; el Museum für Kunst und Gewerbe d’Hamburg; l’IVAM de València i el Museu de Belles Arts de Buenos Aires. Tinta invisble Edicions