Recursos

Cerca avançada

Metafísica III
Àngel Jové desenvolupa, al llarg dels anys setanta, una línia de treball de marcat caràcter metafísic en què incorpora la impressió fotogràfica sobre teles modificades a les quals dóna valors pictòrics. Entre 1976 i 1982 Àngel Jové treballa exclusivament, i de manera sistemàtica, amb imatges fotogràfiques. Moltes d’aquestes obres estan impregnades d’una certa malenconia, d’un misteri intuït, de quelcom d’inqualificable: la fotografia sempre té gust de mort. Àngel Jové introdueix —dins de la sèrie de treballs anomenats “Metafísica”— un homenatge a Màrius Torres, confirmant l’interès que sempre ha mantingut per l’obra del poeta lleidatà. A partir de fotografies extretes de l'àlbum familiar, evoca fragments de la realitat quotidiana del poeta que, a través de la manipulació a la que sotmet les imatges (acolorint-les amb anilines o aquarel•les molt líquides), adquireixen un profund regust a temps passat i, com a contrast, a temps aturat que ens deixa entreveure la intemporalitat. El resultat, una obra carregada d’elements simbòlics i molt rica en significacions iconogràfiques i poètiques. Francesc Gabarrell
Metafísica III
Metafísica III
S.T
S.T
A partir de l’any 1982 Àngel Jové retorna a la pintura i abandona les tècniques d’aplicació fotogràfica que carateritzaren la seva obra des de l’any 1974. Tot i això, treballs com ara aquesta peça del fons del Museu d’Art Jaume Morera esdevenen més aviat una continuació que no pas una ruptura amb la seva etapa anterior. D’una banda es manté la concepció fonamentalment fotogràfica de l’obra i la mateixa gamma d’ocres, daurats i colors terrossos tant característics de l’artista, als quals se’ls hi afegeixen nous colors d’esmalt sintètic; de l’altra, s’accentua la forta càrrega d’elements simbòlics i poètics, barrejats amb personatges o escenografies inquietants que assisteixen, gairebé de forma casual, al desenvolupament suggestiu de l’acció. Aquesta obra d’Àngel Jové s’inscriu en una definició de la pintura que continua el procés endegat amb la seva experiència en l’art conceptual i, per tant, no és un treball que reflexioni sobre la citació o la captació de models i d’iconografies post-modernes, sinó tot al contrari, és una pintura que té les seves arrels en l’experimentació a partir del retorn a l’origen de la mateixa representació pictòrica. S’estableix, per aquesta raó, una nova dialèctica entre abstracció i figuració dins un marc plenament metafísic. Aquest diàleg que continuament emergeix de l’obra d’Àngel Jové, pot anar cap a vies de representació del tot diverses. En aquest cas s’enmarca dins una visió molt particular de l’art sacre; una peculiar “maternitat” plenament inserida dins aquest concepte metafísic al qual hem fet referència, on les formes i els objectes se’ns apareixen molt lentament, com a provinents d’una memòria ancestral que sempre té un cert i fascinant regust a mort. Francesc Gabarrell
S.T
Estructuración permanente
Objecte eròtic
Entre els anys 1971 i 1974, Coma Estadella sent la necessitat de sortir del pla i cercar la tercera dimensió en les seves obres, endinsant-se en un món objectual carregat d’una sensibilitat molt propera al Pop-Art, on la pintura limita amb l’escultura. Construeix, aíxi, un seguit de formes de fusta d’una esquematització tal que arriba a nivells propers a l’abstracció, les confronta sense problemes amb d’altres objectes trobats, els hi afegeix elements mòvils i les pinta amb un accentuat cromatisme pop. Tot plegat dóna com a resultat la sèrie anomenada Objectes eròtics, a la qual pertany aquesta peça, un nou pas en l’evolució personal de l’artista que no serà exposada de forma conjunta fins a l’any 1988. Carregats de rigor matemàtic, els Objectes eròtics acabant reduint els conceptes propers a l’escultura a un minimalisme sobri que ofereix a l’espectador dues confrontacions dialèctiques: una que fa referència als elements que ens recorden el cos humnà, racionalitzats i geometritzats, i l’altra relativa als objectes trobats, impossibles de distingir del que el propi artista ha dissenyat i construit per a l’ocasió, amb tota la intencionalitat i irònia que, sovint, desprén l’obra de Coma Estadella. El colors naturals de la fusta i de l’objecte s’alteren, com ja em dit, cap a colors molt propers al Pop-Art, però impregnats d’una gran sobrietat per a que res destorbi el perfeccionisme que domina tot el conjunt, aquella sensació d’obra acabada, estudiada i estructurada fins a l’últim detall, i on res queda a l’atzar. Aquest "Objecte eròtic" ingressa als fons del Museu d’Art Jaume Morera com a conseqüència de l’atorgament del Premi Medalla Morera 1982 a Albert Coma Estadella, l’any en què el guardo iniciava una nova singladura en la qual es deixa de premiar una sola obra i es passa a reconeixer, explicitament, una trajectòria i significació consolidades dins l’àmbit artístic lleidatà, i una important projecció exterior. Francesc Gabarrell
Retrat de Jaume Morera
Retrat de Jaume Nadal
Vista del Canyeret
Vista del Canyeret
El bufón
Testamento de Isabel la Católica
Paisatge (Àger)
Retrato de Carlos de Haes
Paisatge (Ager)
Labor
Garbes
El paisatge és el protagonista indiscutible en l’obra de Josep Benseny, és el motiu inspirador i el medi plàstic on pot desenvolupar lliurement tot el seu temperament vehement i fort caràcter. Les solucions pictòriques que hi aplica en vinculen a les tendències postimpressionistes que presidien la pintura de paisatge en aquells moments, única forma de pintura relativament moderna acceptada per la societat franquista. Al bell mig de tants retrats, natures mortes i paisatges pintorescos que omplien els certàmens oficials, però, el dramatisme amb què molts cops afronta el tema, com a reflex de les pròpies emocions, l’apropen, també, a l’expressionisme i al romanticisme, singularitzant la seva obra per sobre de la resta. "Garbes" fou presentada per primera cop en l’exposició pòstuma que el Cercle de Belles Arts de Lleida li dedicà l’any de la seva mort, el 1952, sota el títol de "Garvillas (Lérida)", i data, segons consta en el catàleg de la mostra, de l’any 1951. Es tracta, com en la majoria de les seves obres d’aquest període, d’un dels innumerables paisatges que envolten la ciutat de Lleida, sens dubte els millors testimonis del protagonisme que la llum assoleix en la paleta de Benseny després de la guerra. Si, inicialment, el cel i el moviment dels núvols esdevenen els protagonistes destacats de les pintures de Benseny —d’aquí l’aplicació del mot romanticisme quan es defineix l’aspecte tempestuós del conjunt— poc a poc l’artista adopta una paleta cada cop més càlida, amb un predomini evident dels ocres i taronges, i que, en la seva darrera època, alguns autors defineixen com a expressivament lumínica. Com en el cas d’aquesta peça, el cel perd protagonisme respecte la terra, i el moviment dels núvols ha estat substituït per les línies de les garbes de blat o, en altres pintures, pel moviment del vent sobre els sembrats, les roderes o els marges dels camins, arribant, fins i tot, a una certa deformació de la visió general de l'obra. Es tracta, en definitiva, de sotmetre constantment la pintura a l’estat d’ànim de l’artista, a una espiritualitat sempre present, reflex del subjectivisme visceral que emana del pintor. Certament, Benseny no traspassà mai els límits d’un art lligat a la idea de realitat i resolt en termes plenament figuratius. En el seu cas, però, la lluita contra el traspàs mimètic del paisatge al quadre fou constant, i propugnà el paper de l’emoció artística i de la pròpia expressió de la personalitat. Així, doncs, si bé la línia de treball queda perfectament delimitada, una mort prematura planteja el dubte sobre com hagués pogut madurar la seva obra a l’empara de les tendències sorgides al llarg de la dècada dels cinquanta, que suposen, certament, un trencament amb la cultura artística del primer franquisme. Francesc Gabarrell
La retirada de Vitoria (boceto)
Estació
Encendiendo el gas
Guadarrama (Picos de la Najarra)
Arroyo
Baturro