La Ricitos L'obra de Gili i Roig cavalca per diferents tendències artístiques, des del prerafaelisme i simbolisme propis de la Sezession alemanya, fins al paisatgisme, passant pel realisme, el decorativisme i el costumisme; tendència, aquesta darrera, dins la qual "La Ricitos" és la seva obra més famosa. Efectivament, estem davant una de les obres més reeixides del període costumista de Gili Roig, localitzat essencialment a la ciutat de Barcelona entre els anys 1912 i 1920. Centrat bàsicament en la reproducció de figures arquetípiques extretes de la pintura folklòrica de tradició castellana, el treball de Gili Roig dins aquest període contrasta clarament amb els principals temes de la pintura catalana dominant durant el primer quart del segle XX. I això és així perquè Gili Roig fou, de fet, un dels pocs pintors catalans que poden enquadrar-se entre els anomenats “regionalistes” espanyols. El nexe d’unió: un interès comú per la pintura de figura i per les escenes de gènere derivades del realisme anecdòtic de l‘últim quart de segle XIX, una visió amable i gens transcendent de la societat, un atractiu tractament del color i l’anècdota, amb suavitat, sense estridències de cap mena, i un domini de la tècnica i el concepte pictòrics absolutament tradicionals.
Difícilment podrem trobar un altre pintor català de la qualitat i dimensió del lleidatà alineat amb pintors tant característics d’aquesta tendència com ara Julio Romero de Torres, Fernando Alvárez de Sotomayor, Eduardo Chicharro Manuel Benedito, Rodríguez Acosta, Ramon de Zubiacharre o d’altres. I aquest és un fet essencial alhora d’entendre la figura i obra de Baldomer Gili Roig, perquè, d’una banda, el singularitza dins la pintura catalana de començaments de segle XX però, de l’altra, li acaba de donar el lloc atípic i marginal que tradicionalment ha comportat l’oblit de la seva figura i obra durant molts anys.
Francesc Gabarrell
Ermita de muntanya Si bé la pintura de figura és la temàtica que més singularitza l’obra de Baldomer Gili Roig dins el panorama artístic català a començaments de segle XX, el conreu del paisatge és, per altra banda, el gènere on aplica amb major decisió algunes de les petites llibertats tècniques que el distancien, moderadament, del tradicionalisme més acadèmic, i el tema que, sobretot en els darrers anys de la seva vida, anirà consolidant-se i prenen protagonisme a la pintura costumista.
Alguns autors consideren l’exposició que l’any 1918 fa a la Sala Parés de Barcelona com el punt d’inflexió a partir del qual Gili Roig supera l’anomena’t realisme impressionista d’etapes anteriors i s’endinsa en el seu darrer període creatiu, caracteritzat per una nova visió del paisatge, on es fa evident la recuperació i l’aplicació d’un llenguatge pictòric diferent. Així, malgrat partir d’un nivell de detall i domini de la tècnica similars al de pintures anteriors, les obres produïdes a partir d’aquest moments, com ara aquesta Ermita de muntanya, esdevenen un testimoni prou indicatiu dels significatius canvis operats en el pintor a les acaballes de la seva trajectòria vital i artística, fruit d’una major maduresa formal i tècnica.
A "Ermita de muntanya", Gili Roig no arriba a superar mai les barreres de la moderació i la perfecció equilibrada que esdevenen sengles constants en la seva obra, però el grau d’autonomia assolit pel color, la llibertat amb que l’autor aplica la pinzellada i, sobretot, la repercussió i l’impacte que això representa pel que fa al tractament de la llum i la matèria pictòrica, l’allunyen d’alguns dels convencionalismes tradicionals, i situen la seva pintura de paisatge en la línia de moderada renovació que representen Joaquim Sorolla i els seus seguidors, alguns d’ells vinculats amb major o menor grau a Catalunya, com ara Pla Rubio o Mongrell. I és que aquest camí era, de fet, l’única via de renovació possible dins els àmbits més acadèmics per poder participar, amb garanties d’èxit, a les Exposiciones Nacionales de Bellas Artes, on en aquells moments triomfaven autors com el ja esmentat Sorolla, Cecilio Pla o Enrique Martínez-Cubells, aquest darrer d’una tendència similar a la del pintor lleidatà.
La pintura de Baldomer Gili Roig resulta essencial alhora d’entendre, en la seva totalitat, el panorama de la pintura catalana durant les primeres dècades del segle XX, i superar una visió erròniament reduïda al Postmodernisme i el Noucentisme. Amb la perspectiva adequada que dóna el temps, i situant la seva obra en el lloc que es mereix, hom se n’adona que el panorama artístic del moment era molt més ric i variat del que tradicionalment s’ha escrit, i molt significatiu de les múltiples i variades opcions que incloïa l’art català del seu temps.
Francesc Gabarrell
Esperando la barca 
Cabeza de Hierro (Guadarrama) 
El pintor y su guía 
El Bidasoa 
La Roma dels Sants Pares 
Vida nueva 
Pont de Vinaixa 
Bajo la parra 
Jardí de la Villa Falconieri 
Vinaixa. Vista general 
Notes de color 
Friso 
Notes de color 
Bueyes arando 
El claustre inefable (Sant Cugat del Vallès) 
El paraguas del abuelo 
Cabalgata Triunfal 
Estudio de corral (Algorta) 
Parisienne 
Le chapeau en tulle 
Odette 
Aglaé 
Margueritte