Informes

Recursos

• Segon Bernadó, Josep
  L'expressió artística de Josep Segon se centra en la poesia visual, que treballa des del 1978. Segon utilitza les paraules per jugar amb el significat i significant, i altres recursos logicoicònics d'origen lingüístic per plasmar els seus poemes visuals. El 1979 presenta la seva primera exposició individual a la Sala L'Ereta de Lleida, i dos anys després organitza l'Homenatge a Joan Brossa, Guillem Viladot i Josep Iglésias del Marquet, i participa en el disseny de la revista "L'Estrof". Ha exposat a diverses sales d'arreu del país i puntualment a l'estranger, i ha publicat diversos llibres de temàtica poètica. Eva Rodríguez Yllana
• Alvargonzález, Chema
  La vida de l'artista Chema Alvargonzàlez és una vida nòmada i deambulant, marcada pels canvis constants de residència. Alvargonzàlez passa la seva infància entre València i Castelló. A Londres i Madrid viu la seva joventut d'experimentació i recerca, que coincideix amb la mort de dues germanes i,posteriorment, del pare. És en aquest context, marcat pel dolor de la pèrdua i l'absència, que es planteja seriosament ser artista i comença Belles arts a l'Escola Massana de Barcelona. Acabarà els estudis a finals dels anys 80 a Berlín, a la Hochschole Der Künste, on serà deixeble de l'artista Rebeca Horn. El seu caràcter curiós i inquiet l'empeny a recórrer diverses ciutats del planeta. Els darrers vint anys de la seva vida viurà a cavall de dues ciutats: Barcelona i Berlín. La ciutat alemanya, tant per la seva efervescència cultural com per les facilitats, llibertat i recursos que ofereix a l'artista, esdevé la seva font d'inspiració i d'intercanvi d'idees. Mentre Berlín el nodreix i l'estimula, Barcelona el permet digerir i es converteix en el seu centre de producció. A Berlín experimenta les emocions de la caiguda del mur (1989) i la gran reconstrucció de la ciutat. Alvargonzález esdevé cronista dels espais buits i incongruents de la metròpolis. En el seu treball s'enfronta a la ciutat, a la seva fugacitat, buscant els rastres provocats per l'absència i fixats en la memòria. Alvargonzàlez és considerat un dels artistes més representatius de la primera globalitat tecnocultural. Pertany a una generació d'artistes que, com Eulàlia Valldossera, Daniel Canogar, Jordi Colomer, Mabel Palacín, Antoni Abad i Alícia Framis entre d'altres, inicien la seva carrera als vuitanta i participen de ple en el desenvolupament del discurs artístic de la dècada dels noranta amb recerques en l'àmbit de la fotografia i l'art multimèdia. La seva obra s'expressa a través d'un llenguatge que híbrida, en forma d'imatge, llum i paraules, i gira al voltant de les relacions de la persona humana en un context urbà. La llum és un element essencial en l'obra d'Alvargonzález. La llum com a element d'energia, font de coneixement i indicador del pas del temps. Alvargonzàlez domina l'efecte de la llum i la utilitza per crear atmosferes, moviments irreals i diferents significats impregnats d'una peculiar sensació de fugacitat. És evident la influència d'artistes com Bruce Nauman, Donen Flavin i Mario Mertz, introductors del fluorescent i el neó en el llenguatge artístic. Paral·lelament, la paraula també és un element molt present en l'obra d'Alvalgonzález. Inspirat en els poemes de Mallarmé, utilitza la paraula tant pel seu significat com per la seva forma arquitectònica. Paraules corpòries que es converteixen en escultures amb un doble joc formali conceptual. La paraula lligada a la memòria. En els últims anys de la seva vida, Chema Alvargonzàlez esdevé un artista de prestigi internacional, reconegut com a fotògraf i video-artista, així com per les seves intervencions a l'espai públic. Amb la creació de GlogauAIR-residència d'artistes sense ànim de lucre al barri de Kreuzberg (Berlín), l'artista posa de manifest una de les seves qualitats més importants: donar i compartir per crear i regenerar idees i projectes. Fins a l'actualitat aquest centre contínua sent un punt de trobada per a artistes i creadors de tot el món. Chema Alvargonzàlez mor per malaltia als quaranta-nou anys a la ciutat de Berlín. Jesús Navarro
• Bestué, David
  David Bestué és un escultor barceloní, llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Al llarg de la primera dècada del 2000 va treballar al costat de Marc Vives a la formació Bestué/Vives, participant a la Biennal de Venècia de 2009. La seva obra té un component poètic destacat i combina tècniques com l'escultura, el vídeo i la fotografia. Al voltant de 2010 va emprendre la seva trajectòria en solitari, que l'ha portat per espais expositius tant de Catalunya com de l'estranger, a més de ser artista en residència a Gasworks (Londres, 2010) i a de_sitio (Mèxic DF, 2013). Entre els seus treballs recents destaquen publicacions centrades en la revisió crítica de la postmodernitat, les avantguardes i els formalismes del segle XX, sobretot en l'àmbit de l'arquitectura i l'enginyeria. Esther Solé
• Gómez Vidal, Josep
  De formació autodidacta, Josep Gómez Vidal va iniciar la seva trajectòria l’any 1945 com a col·laborador gràfic d’esports al diari "La Mañana". Poc després, a principis dels anys 50, decidí professionalitzar-se i ràpidament es va consolidar com el cap gràfic del diari, punt de partida d’una dilatada relació professional amb el mitjà que es va allargar fins al 1985. Aquesta vinculació amb "La Mañana" va erigir Gómez Vidal en un fotògraf hegemònic en el context de la premsa lleidatana de la segona meitat de segle XX, convertint-se en el notari gràfic d’esdeveniments històrics, socials, culturals i esportius del territori. A banda del seu treball com a fotoperiodista, es va dedicar també al reportatge social, la fotografia institucional o el negoci del revelat i venda de material fotogràfic en una coneguda botiga del carrer Major de Lleida. Oriol Bosch
• Martín, Primitivo
  L'obra de Primi Martín es desplega en un context marcat pels primers passos de la transició democràtica i es mostra clarament hereva de l'exposició sobre poesia concreta que Joan Brossa, Guillem Viladot i Josep Iglésias del Marquet van protagonitzar a la Petite Galerie l'any 1971. Al llarg d'aquella dècada, Martín va formar-se en Belles Arts a Barcelona, va freqüentar el col·lectiu "La Gralla i la Dalla" i va focalitzar el seu interès en la poesia visual, participant a la primera trobada de poesia visual dels Països Catalans (1979) i les Jornades Poètiques de Mataró (1980). El seu treball transita entre la pintura, la il·lustració i el collage, tot exhibint un potencial que es va veure sobtadament truncat arran de la seva mort accidental. Esther Solé
• Centelles Ossó, Agustí
  Agustí Centelles és una de les figures més reconegudes de la història de la fotografia a Catalunya. Precursor del fotoperiodisme modern al nostre país, el seu treball com a reporter gràfic durant la República i la Guerra Civil ha estat considerat com un dels llegats visuals més excepcionals de la convulsa dècada dels trenta, no només pel seu valor històric, sinó també pel seu caràcter avançat, compromès i profundament emotiu. Justament, algunes de les seves imatges sobre la guerra han estat sovint comparades amb l’obra d’alguns dels millors corresponsals estrangers que van cobrir el conflicte bèl·lic, com Robert Capa, David Seymour (Chim) o Gerda Taro, amb qui l’autor va compartir l’interès per la proximitat al lloc dels fets, la intuïció de l’instant precís i la composició de l’enquadrament. Com a reporter de guerra, Centelles va realitzar nombrosos reportatges del front d’Aragó i la rereguarda; primer, com a freelance, i posteriorment, en ser mobilitzat a partir del setembre de 1937, com a fotògraf del Comissariat de l’Exèrcit de l’Est destinat a Lleida. Precisament, fou a la capital del Segre on el fotoperiodista va dur a terme un dels seus treballs més antològics, el reportatge sobre els efectes devastadors d’un dels atacs aeris més mortífers de la Guerra Civil, el bombardeig de Lleida del dia 2 de novembre de 1937. Perpetrat per l’aviació feixista italiana, en l’ofensiva contra la població civil van morir-hi més de 250 persones, inclosos mig centenar de nens que en el moment de la funesta envestida de les bombes eren a les aules del Liceu Escolar. Una crònica fotogràfica, en sintonia amb el concepte modern de reportatge fotogràfic, que incorpora una nova iconografia de la guerra sense precedents: carrers desolats, edificis esventrats, tasques de desenrunament, cadàvers afilerats i imatges de dolor. En un context marcat per la cobertura mediàtica d’un enfrontament armat en què la imatge fotogràfica es debatia entre la informació i la propaganda, algunes de les imatges més punyents fetes per Centelles es van difondre internacionalment. Més enllà de satisfer la demanda d’imatges sobre el conflicte que reclamava la premsa gràfica d’arreu del món, l’objectiu era influenciar l’opinió pública i sensibilitzar les democràcies liberals dels estralls de la guerra i les polítiques de no-intervenció. Vuitanta anys després, aquestes mateixes fotografies perviuen en la memòria col·lectiva com a icones de la Guerra Civil i símbols universals del dolor i del sofriment humà. Oriol Bosch
• Verdú Gracia, Rubén
  D'origen veneçolà, Rubén Verdú és llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Texas (El Paso, 1993) i màster en Belles Arts pel California Institute of The Arts de Los Angeles (1995). Ha participat amb l’Independent Studio Program del Whitney Museum of American Art a Nova York (1996) i ha estat artista resident a Hangar (2008-2009). El seu treball està totalment afectat per l’extrema ubiqüitat del visual. Tal com afirma l’artista, estem sotmesos a la “disciplina de l’ull”, aquesta espècie de determinisme instintiu que ens imposa la mirada. És precisament aquesta expansió implacable del visual la que l’artista intenta articular en el seu paroxisme màxim. No s’inclina per cap tècnica, ni mitjà en particular. El seu interès és purament dialèctic, sense pretendre anar més enllà de l’estrictament relacional, de tot allò que pugui presentar una dinàmica potencialment desestabilitzadora. Font: hangar.org
• Pujol Cullell, Carles
  Carles Pujol es comta entre els pioners de la videocreació a Catalunya. Amb la seva obra és capaç d'unir el món físic i el món virtual, el temps real i el temps fictici, servint-se de l'art com a espai experimental. Format a la Facultat de Belles Arts de Barcelona i de Madrid, l’any 1967 es va donar a conèixer amb treballs de pintura, disciplina que mai no abandonarà tot i introduir-se a l'àmbit de la instal·lació multimèdia i el videoart. Després d’alguns treballs objectuals de caràcter poètic, començà a estudiar aspectes bidimensionals dins l’àmbit de les tres dimensions, tot incorporant les nocions d’espai i de temps a la seva obra. El seu treball ha girat entorn de la transformació de l’espai real, a partir de diferents opcions, perspectives i punts de vista. Durant els anys vuitanta, va radicalitzar la seva investigació tridimensional sobre l’espai en instal·lacions en les quals l’element videogràfic ha estat fonamental. En les seves videoinstal·lacions entren en joc diferents tipus d’espai: el físic de l’estança o l’entorn, la presència d’un cos geomètric, l’espai copsat i reflectit pel monitor i l’espai perceptiu global resultant d’aquesta combinació, essent la presència de l’espectador un element clau en la lectura d’aquests treballs. Al llarg dels anys noranta, realitza diverses videoinstal·lacions cada cop més relacionades conceptualment amb el minimalisme pictural, tot aprofitant les possibilitats que li brinden les noves tecnologies a mesura que s'endinsa al segle XXI. Margarita Garcia-Alsina
• Farrés Duran, Enric
  Enric Farrés va estudiar art i disseny a l'Escola Massana i Filosofia a la Universitat de Barcelona, i s'ha dedicat tant a la creació artística com al comissariat d'exposicions. Ambdues activitats li permeten desdibuixar la línia que teòricament separa la realitat de la ficció. El seu treball s'articula mitjançant recerques, concidències i trobades casuals, on juga amb la possibilitat de connectar diversos indrets, objectes i circumstàncies. Enric Farrés crea unes narratives que revelen relacions ocultes i inesperades, que en ocasions impliquen diversos espais i temps. La història —escrita i narrada— té un paper essencial al seu procés creatiu, i la informació que proporciona és essencial per la implicació del públic en aquest procés, per les connexions que hi pot establir. Els seus projectes normalment prenen la forma d'instal·lacions, visites guiades, llibres i vídeos. Font: bombonprojects.com
• Mañosa, Xavier
  Fill de ceramistes, Xavier Mañosa no va tenir interès en la disciplina fins al voltant de 2009, després d'haver-se format en disseny a Llotja i viure durant un temps a Berlín. Fou allà on va realitzar les seves primeres peces —amb una voluntat més econòmica que artística— i on va conèixer la dissenyadora neerlandesa Hella Jongerius, una figura que va esdevenir altament influent en la seva carrera i en la seva redescoberta de la ceràmica, culminada en el retorn al taller familiar i la posterior fundació d'Apparatu, l'aparador públic de les seves creacions. La combinació d'una nova perspectiva, l'interès per experimentar i el coneixement de l'ofici gràcies a l'entorn familiar fan de Mañosa un dels ceramistes més rellevants del moment. És conegut per la seva gosadia a l'hora de mesclar materials o explorar formes i tècniques noves, reflexionant sobre el concepte d'artesania i les seves fronteres, cercant l'encaix entre l'elaboració de béns de consum a relativa gran escala i la pràctica purament creativa i artística. Font: www.marset.com
• Pérez Galí, Aimar
  Ballarí, coreògraf i pedagog, Aimar Pérez Galí és un professional de la dansa contemporània que ha desenvolupat una línia de recerca al voltant del moviment, de la dansa i de la seva història que l'ha fet entrar per la porta gran a l'escena de les arts visuals. Des de la convicció que el ballarí no és únicament el traductor que interpreta el text del coreògraf, Pérez Galí es considera un subjecte que genera discurs en la seva pràctica, on la recerca sobre la història de la dansa, el rol dels ballarins i la seva vessant més humana també hi juguen un paper fonamental. Cèlia del Diego
• Okariz Ijurco, Itziar
  Itziar Okariz va estudiar pintura i escultura a la Universidad del País Basc, llicenciant-se l'any 1990. Tres anys més tard va rebre el tercer premi del "Certamen de Artistas Noveles" de Sant Sebastià i, el 1995, el primer premi de la convocatòria Gure Artea, dirigida a artistes emergents del País Basc. Okariz recorre tant a la fotografia com la videoinstal·lació i la performance, tot inspirant-se formalment en el situacionisme. Sovint, el seu treball s'ha caracteritzat per la producció d'accions que qüestionen normatives al voltant del llenguatge i la producció dels signes que ens defineixen com a subjectes, que ha presentat en espais expositius d'arreu del món. Font: Viquipèdia
• Merchan Taribó, Pol
  Pol Merchan és un artista, cineasta i programador del "Xposed International Queer Film Festival Berlin". És llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i té un màster del programa "Art in Context" de la Universitat d'Arts de Berlin. El seu treball videogràfic explora la semàntica visual i les pràctiques cinematogràfiques, deconstruint les tècniques del cinema convencional. Merchan utilitza la càmera com una extensió del seu propi ull i cos, generant obres íntimes que emfatitzen la part física del cos com a llenguatge. La seva pel·lícula "Pirate Boys" va ser recolzada pel "Xposed Queer Short Film Fund", la beca d'investigació del senat de Berlin i va ser nominada al "Licht Art Award" de Frankfurt. La seva obra ha estat exposada al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el Centre d'Art La Panera de Lleida, l' Azkuna Zentroa Bilbao, la Berlinische Galerie i l'Institute of Contemporary Arts London, entre d'altres, així com en nombrosos festivals internacionals. Pol Merchan
• Littwitz, Ella
  Ella Littwitz és una artista visual i fotògrafa israeliana que viu i treballa a Berlín, Gant i Israel. Llicenciada en Belles Arts per l'Acadèmia Bezalel d'Art i Disseny l'any 2009, les seves propostes són d'una factura acurada i una poètica captivadora. L'artista se serveix d'aquests treballs per explorar la perillositat de la recerca artística i, des d'una mirada crítica i dissident, jutjar la narració hegemònica de la història recent de la seva terra natal i del conflicte entre Israel i Palestina. Fent ús de l'arqueologia i la biologia, Littwitz posa en evidència que el domini polític, econòmic i social que els colons jueus exerceixen sobre terres palestines estén les seves arrels cap a la presa de control sobre l'orografia i la botànica pròpies del territori ocupat i, en darrer terme, sobre el seu patrimoni material i immaterial. Cèlia del Diego
• Güell, Núria
  A través dels seus treballs, Núria Güell desafia les estructures estatals, econòmiques i polítiques. Des d'una actitud profundament crítica, analitza els dispositius de poder i, com una investigadora o com una hacker cerca les errades, els horrors ètics del sistema, per retornar-los, delatar-los i fer-los visibles als espectadors, que inevitablement es veuen obligats a pronunciar-se, reconfigurar i qüestionar veritats suposadament incontrovertibles; veritats i interessos d'estat que contribueixen a la pau social, mentre, soterradament, amb nocturnitat i traïdoria, es produeixen abusos, atacs o directament crims contra les persones i la seva dignitat humana. Justament, aquesta cara obscura del sistema és la que Núria Güell cerca desemmascarar en els seus projectes. Antoni Jové
• Cerqueira, Mauro
  La relació del portuguès Mauro Cerqueira amb el seu entorn té una importància cabdal per entendre la seva obra. Actualment Cerqueira resideix a Porto, indret on ha treballat amb altres artistes la reivindicació del barri com a espai de resistència davant els embats del neoliberalisme contemporani homogeneïtzador, que anula les singularitats i elimina l'essència intrínseca d'allò que li és propi. Cerqueira lluita decididament per la preservació de l'essència vernacla de la seva ciutat, immersa en una bombolla de transformació urbana inquietant, on el fenomen de la gentrificació hi té un paper clau. Javier Hontoria
• Beltrán, Erick
  Erick Beltrán és un artista establert a Barcelona. El seu treball s'articula a partir de múltiples investigacions encaminades a entendre, analitzar i qüestionar els mecanismes que estructuren els discursos científics, filosòfics, polítics, econòmics i culturals de la societat actual. A partir dels seus projectes queda clar que disposa d'una gran capacitat per abraçar diferents àrees de coneixement i que, després d'estudiar-les a fons, ens les retorna a través d'instal·lacions formades per infinites capes conceptuals, formals i tècniques, com ara arxius, diagrames, mapes conceptuals, dibuixos, textos, escultures, etc. Els seus treballs tenen ambició intel·lectual, emergeixen d'una insaciable set d'erudició que aspira a bastir un coneixement universal. Antoni Jové
• de Andrés Vega, Irene
  Irene de Andrés es va graduar a l'Escola de Belles Arts de la Universidad Complutense de Madrid (2009), on també va realitzar un màster d'investigació i producció artística (2010). Ha estat artista resident a l'Escola FLORA Ars+Natura de Bogotà i del programa The Harbor de Beta Local a San Juan de Puerto Rico. Entre les beques i premis que ha rebut destaquen el premi Circuitos de Artes Plásticas 2012, Generaciones 2013, Injuve 2014, els ajuts a la creació visual VEGAP 2015 i el Premi Ciutat de Palma. El seu treball s'ha presentat al MuHKA (Museu d'Art Contemporani d'Anvers), el MACE (Museu d'Art Contemporani d'Eivissa), la IFA Galerie de Berlín, a la 2a Triennal de Frestas de Sesc Sorocaba (Brasil) o a l'Espai 13 de la Fundació Joan Miró. El seu treball està estretament vinculat al fet d'haver nascut i crescut a una de les destinacions turístiques més desitjades per aquells que busquen sol, platja i festa. L'any 2016 va finalitzar un projecte sobre cinc discoteques abandonades a Eivissa ("Donde nada ocurre"), que aborda els vestigis de la història del turisme a l'illa des de diversos àmbits. Més recentment, ha explorat les analogies entre turisme i colonització en la cerca del paradís predissenyat. Font: irenedeandres.com
• Colita
  Isabel Steva Hernández, coneguda artísticament amb el pseudònim de Colita, és un dels referents més importants de la fotografia catalana i espanyola de l'últim quart del segle XX. Iniciada en el món de la fotografia de la mà de Paco Revés, es formà al costat de Xavier Miserachs i Ribalta i Oriol Maspons i Casades, i començà a exercir professionalment l'any 1961 com a laboratorista i estilista de Miserachs. Vinculada a moviments culturals catalans de l'època, és considerada la fotògrafa de la Gauche Divine barcelonesa, moviment format per escriptors, fotògrafs, models, arquitectes, cineastes i molts professionals liberals que començaven a perfilar-se en aquella època com a referents culturals. Paral·lelament, entre el 1967 i el 1979 va fer una sèrie de treballs com a foto fixa amb directors com Jacinto Esteva, Vicente Aranda o Jaime Camino, enquadrats en l'Escola de Cine de Barcelona; també col·laborà en la promoció de la Nova Cançó retratant els cantants del moviment, entre ells Joan Manel Serrat, Guillermina Motta o Núria Feliu. Els seus treballs per a la premsa l'han portat a publicar a revistes com Siglo XX, Destino, Fotogramas, Interviú, Boccaccio, Primera Plana o Mundo Diario. Al llarg de la seva carrera ha realitzat més de quaranta exposicions i ha publicat una cinquantena de llibres amb les seves fotografies. Estilísticament és propera als plantejaments de l'Escola de Barcelona, tot i que es considera una fotògrafa tot terreny. La seva obra figura a les col·leccions del Museu Nacional d'Art de Catalunya. L'any 2014 va rebre el Premio Nacional de Fotografía, al qual va renunciar en desacord amb la política cultural del govern. Font: Viquipèdia
• Gaudens Lega, Carme
  Dibuixant i pintora, es formà a l'Escola del Cercle de Belles Arts com a deixebla d'Albert Coma Estadella. Encara que ha practicat amb assiduïtat la pintura, a tota la seva obra hi preval el dibuix, amb el que desplega un lirisme d'aires onírics, on es dissolen els límits entre realitat i ficció. Ha participat en exposicions i concursos arreu de Catalunya, concentrant la seva activitat entre els anys 70 i 80 del segle XX. Juan Manuel Nadal Gaya
• Humedas Parés, Mercè
  Mercè Humedas és Graduada en Arts i Oficis en l'especialitat de pintura a l'Escola de Belles Arts de Lleida, per bé que es va iniciar en el dibuix en la infantesa, al taller de pintura de la seva mare. La seva producció és basa, essencialment, en la pintura acrílica i els olis de clara tendència realista. Abunden les escenes d'interiors on les imatges de vida quotidiana adquireixen trascendència i intimitat. Font: mercehumedaspares.com
• Llobet Artigues, Antoni
  Pintor, dibuixant, il·lustrador gràfic i dissenyador. Realitzà els seus primers estudis a l'Escola del Cercle de Belles Arts de Lleida i posteriorment s'especialitzà en disseny gràfic, disciplina a la que ha dedicat la seva activitat professional tot produïnt dissenys pel món editorial i publicitari. Fou un dels artistes que presentaren obra a la Petite Galerie: l'any 1969 presentà per primera vegada una mostra de disseny gràfic, amb logotips, marques i il·lustracions per a llibres. Fou finalista del Premi de Dibuix Joan Miró dels anys 1976, 1978 i 1979 i la seva obra pictòrica, plenament emmarcada en l'abstracció del darrer terç del segle XX, s'ha donat a conèixer mitjançant diverses exposicions individuals i col·lectives per diversos espais del país. Esther Solé
• Vicente, Verónica
  Verónica Vicente és graduada en Belles Arts per la Universitat de Vigo (2010), màster Internacional de Fotografiia Conceptual i Artística (EFTI, 2011) i màster en Art, Museologia i Crítica Contemporanis de la Universitat de Santiago de Compostela (2012). Els temes cabdals del seu treball són la identitat i el cos com a subjecte vulnerable, amb una preocupació constant per la fragilitat humana, l'eterna cerca existencial, la relació amb l'altre i el context que envolta l'artista. Li interessa el caràcter escultòric del cos, el seu aspecte, estètica o imatge, i les diverses capes que oculta el jo veritable. La seva obra oscil·la entre dues realitats oposades, espais fronterers que no acaben de definir-se i que basculen constantment segons el punt de vista. Habitualment treballa la fotografia, el vídeo i la performance, on l'escultura hi té una presència molt destacada. Formalment el seu interès se centra en conjugar disciplines sense preeminències, fusionant els límits i retroalimentant-los ente ells, de la mateixa manera que en la formació de la identitat hom absorbeix tot allò que l'envolta amb una intensitat desigual. Ha participat en diverses exposicions, fires i festivals tant a nivell nacional com internacional, i el seu treball ha estat reconegut amb diverses beques i premis. Font: veronicavicente.es
• Spínola, Julia
  Julia Spínola viu i treballa a Madrid. Figura emergent en el món de l'escultura, l'artista entén la disciplina com un estat de suspensió formal i material, on també hi tenen lloc el collage o el dibuix. El seu llenguatge construeix i deconstrueix contínuament, de tal manera que les seves obres suggereixen bretxes de discontinuïtat amb allò monòton. L'artista se sent còmode en l'estranyesa, tractant de prop conceptes com la lleugeresa, la tensió, el pes, l'equilibri, la resistència o allò inesperat, gravitant també en el llenguatge que empra pels títols dels seus treballs, on la paraula esdevé activador de nous codis i lògiques de relacions. Font: Bea Espejo, Babelia
• Mora, Guillermo
  Guillermo Mora és llicenciat en Belles Arts per la UCM i per The School of the Art Institute of Chicago. Becat per la Fundació La Caixa, ha estat inclós en la selecció "100 Painters of Tomorrow" de l'editorial Thames & Hudson, i ha estat guardonat amb la Beca de la Real Academia de España a Roma (2010-2011), el II Premi Audemars Piguet, el Premi Generaciones 2013, la Beca de residencia en Casa Wabi (Mèxic) i la Beca de residencia a l'International Studio & Curatorial Program (ISCP, Nova York, 2016). A més, des de la dècada del 2010, ha protagonitzat diverses exposicions individuals i ha participat en un gran nombre de mostres col·lectives tant a l'Estat Espanyol (Galería Moisés Pérez, Centre d'Art La Panera, ECCO, Casal Solleric, La Casa Encendida, Espacio Cómodo, etc.) com arreu del món (SCAD Museum of Art, Galería Casa Triângulo o Galería Extraspazio, entre d'altres). Font: guillermomora.com