Informes

Recursos

• Bermejo, Karmelo
  Tot i néixer a Màlag, Karmelo Bermejo viu i treballa a Bilbao. Allà es llicdncia en Belles Arts l'any 2006 (Universitat del País Basc). Des de la ironia o el cinisme, l'artista duu a terme diverses accions encaminades a donar visibilitat i a qüestionar els mecanismes que articulen el capitalisme. El seu posicionament crític no va encaminat a enderrocar el sistema econòmic vigent, sinó que treballa des de la consciència del triomg de la política de mercat, lluny de postulats utòpics i d'organismes optimistes. El seu treball en ocasions ratlla el nihilisme, però no s'hi precipita; encara hi ha marge per subvertir el sistema, no des de discursos redemptors que confien en l'art com a via per transformar i oxigenar la societat, sinó mitjançant el sabotatge i el malbaratament dels recursos. Entre les seves exposicions individuals destaquen "Ostentación y gasto improductivo (Centro Cultural Montehermosos, Vitòria, 2007), "Geist" (El Ojo Atómico, Madrid, 2006) i la celebrada a la Galeria Marlborough amb motiu del Premi de Fotografia El Cultural del Mundo (Madrid, 2006). Entre les seves exposicions col·lecctives cal remarcar "No future" (Bloomberg Space, Londres, 2007), "Artefactos y Decibelios" (Can Felipa, Barcelona, 2007), "Málagacrea" ( Centro de Arte Contemporaneo de Malaga, Màlaga, 2006) i "Entornos próximos" (Artium, Vitòria, 2006). Ha rebut els premis Injuve (2007), la beca Intermediae (2007), el premi Adquisición del Museu de Pollença (2007) i Ayudas a la Crecaión del Centro Cultural Montehermoso (2006). Glòria Picazo
• Vázquez, Josef
  Fill de Bartolomé Vázquez, Josef (també José) nasqué a Còrdova, però la seva família es traslladà aviat a Madrid. Vázquez va estudiar a l'Acadèmia de San Fernando, institució de la que en fou nombrat acadèmic de mèrit l'any 1799. Com el seu pare, va dominar la talla dolça i el gravat de punts. Va col·laborar a la "Compañía para el grabado de los cuadros del rey de España". A més de la reproducció de pintures, també elaborà làmines de devoció, així com alguns retrats i il·lustracions de llibres. Entre aquestes es poden destacar els gravats per a diversos catàlegs de vestimenta que es van publicar a les darreries del segle XVIII i principis del XIX, amb força èxit entre el públic de l'època, com la "Colección general de los trages que en la actualidad se usan en España" o la "Colección general de los trages que usan actualmente todas las naciones del mundo descubierto", també coneguda com la "'Historia de los trages que todas las naciones del mundo usan actualmente por D. T. V." Font: Enciclopèdia del Museo del Prado
• Basurama
  El col·lectiu Basurama va néxier a l'Escola d'Arquitectura de Madrid l'any 2001 com una iniciativa més d'un grup informe d'estudiants. Durant tres anys va desenvolupar les seves acrivitats gairebé exclusivament en aquell espai sota el format de festival. A poc a poc aquest format va anar evolucionant i ampliant-se fins que va necessitar sortir de l'àmbit universitari. L'any 2004, amb la seva primera exposició en un centre cultural, el col·lectiu es va consolidar i va començar a obrir definitvament el seu àmbit d'estudi i actuació, tot cercant la manera d'establir-se com una plataforma pluridisciplinar on diferents personatges de l'entramat social entren en contacte i treballen junts. Basurama ha realizat activitats en diferents llocs, com Brussel·les, Sant Sebastià, Sao Paulo, Linz, Caraques, Palma de Mallorca, Bogotà o Valdemoro, i té la seva base a Madrid. Actualment el col·lectiu el conformen Yago Bouzada Biorrun, Benjamín Castro Terán, Albert Nanclares da Veiga, Juan López-Aranguren Blázquez, Ruben Lorenzo Montero, Manuel Polanco Perez-Llantada, Pablo Rey Mazón i Miguel Rodríguez Cruz. Glòria Picazo
• Arregui, Manu
  Llicenciat en Belles Arts per la Universitat del País Basc en l'especialitat d'audiovisuals. L'any 2001 Manu Arregi realitza el taller Arte&Electricidad a Arteleku i el 2003 participa a Internacional Studio & Curatorial Program, Artist in Nova York. Entre les seves exposicions individuals es pot destacar "Sed de infinito" (Centro Cultural Montehermoso, Vitòria, 2007), "Un impulso lírico del alma" (Espacio AV, Murcia, 2007) i "On my Own" (Fundación BilbaoArte, Bilbao, 2003), i ha participat en exposicions col·lectives a ARCO 2008, Museu Guggenheim (2007) i MUSAC (2007). L'any 2002 va rebre la Beca d'Arts Plàstiques de la Fundación Marcelino Botín i el 2006 la Menció d'Honor de Generaciones 2006 de Caja Madrid. Glòria Picazo
• Moliné, Gerard
  Gerard Moliné és disenyador industrial per l'Escola Superior de Disseny Elisava. Actualment desenvolupa el seu treball en el seu propi estudi: Estudimoliné, tot i que també ha estat cofundador de l'estudi Azuamoliné, juntament amb Martín Ruiz de Azúa (2003-2006), i profesor a distància del GSD a la Universitat Politècnica de Catalunya (2005-2006). Col·labora amb diferents empreses i institucions i duu a terme un treball de disseny experimental que s'ha mostrat en diferents exposicions i publicacions. Entre altres premis ha rebut la Medalla ADI FAD 2002 i els premis Expohogar Regalo 2005, Top Nominated INDEX 2005, Expohogar Regalo 2006 i el premi Delta Plata 07. Font: gerardmoline.com
• MP & MP Rosado
  Miguel Pablo i Manuel Pedro Rosado són dos germans bessons que treballen conjuntament sota el nom de MP & MP Rosado. De les seves exposicions individuals cal destacar Workroom, a la Galería Ouadrado Azul de Porto, Portugal (2004); Ventanas iluminadas, al Centro Andaluz de Arte Contemporáneo de Sevilla (2005); Limbo, al Centre d'Art Santa Monica de Barcelona (2005), i la seva darrera exposició a la Galería Pepe Cobo de Madrid (2006). Entre les seves exposicions co·lectives podem remarcar Nuevos proyectos, New projects, a la Fundación NMAC, Montenmedio Arte Contemporáneo (2003); Futureways, De Vlesshal, Middelburg, Holanda (2002), i Dua:tránsits i encreuaments per la historia de I'art, al Centre d'Art la Panera de Lleida (2005). Glòria Picazo
• Miralda Bou, Antoni
  Antoni Miralda és un artista multidisciplinar, una figura destacada de l'avantguarda artística de les últimes dècades. Format a l'Escola Tèxtil de Terrassa, al Centre d'Estudis Pedagògics de Sèvres i a l'Institute of Contemporary Art de Londres (1964), va viatjar per París i Nova York, i l'any 1978 se li va concedir una beca Juan March per assistir al Center of Advanced Visual Studies i a l'MIT. A aquesta beca la van seguir una beca del Comité Conjunto para Asuntos Culturales (1981) i del Council on the Arts (1984). Interessat en l'experimentació amb la fotografia, cinema, escultura, els frottages-collages, cartells, mobles o pintura mural, entre d'altres, les seves primeres obres tenien un marcat caràcter objectual de ressonàncies pacifistes; mentre que als anys 70 es va introduir a l'àmbit de les tècniques mixtes i el happening i cap a finals del segle XX les seves propostes derivaren vers la idea d'art comestible. Els projectes de Miralda, un dels primers artistes que escapen de l'espai opressiu de l'estudi i del museu, acostumen a desenvolupar-se en espais aliens als circuits convencionals de l'art, al llarg de períodes notablement extensos de temps i sovint necessitats de la presència de col·laboradors i de la cooperació de l'espectador. Font: Viquipèdia
• Monleón y Torres, Rafael
  Rafael Monleón fou un polifacètic artista d'origen valencià. Fill de l'arquitecte Sebastián Monleón, primer fou pilot nàutic i va viatjar per Europa abans de ser alumne de Carlos de Haes i Rafael Montesinos. De primer moment es va dedicar, gairebé exclusivament, a la pintura de marines, representant sobretot ports de la costa valenciana. Va participar habitualment en les exposicions nacionals de Belles Arts entre els anys 1864 i 1899 (Medalla de tercera classe els anys 1871 i 1881). L'any 1869 viatja al nord de França i a Bruges, on té l'oportunitat de ser deixeble de Juan Pablo Clays i conèixer de prop als gravadors belgues de l'època, especialment Louis Allemand, per endisar-se en la tècnica de l'aiguafort. El 1870 fou nomenat pintor del Ministeri de Marina i del Museu Naval, on es responsabilitzà de la reorganització científica de la institució i de l'elaboració del catàleg de la seva col·lecció. Monleón fou un reconegut arqueòleg naval, comissionat del govern per l'estudi i l'elaboració dels plànols i construcció del vaixell Santa María pels actes commemoratius del quart centenari del descobriment d'Amèrica. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
• Espina y Capó, Juan
  Pintor i gravador espanyol, especialitzat en el gènere de paisatge. Els primers passos de la seva formació els realitzà a Madrid fins que l'any 1863 es va traslladar a París, on va entrar en contacte amb els nous corrents pictòrics francesos. Al seu retorn a Madrid va continuar els estudis a l'Escola Especial de Pintura, Escultura i Gravat, on es va convertir en deixeble del paisatgista Carlos de Haes. L’any 1872 es va instal·lar durant tres anys a Roma com a pensionat, per posteriorment tornar a París i viatjar per Europa i el nord d'Àfrica. Va enviar les seves obres a nombroses exposicions nacionals de Belles Arts i és considerat un dels grans mestres del paisatgisme espanyol del segle XIX. Als seus paisatges es revela una visió atenta de la realitat i un interès especial en el tractament del color, ple de vigor i entusiasme, sense descuidar els valors compositius. Va utilitzar una tècnica minuciosa al servei d'un llenguatge realista on la valoració de l'ambient i el tractament lumínic el fan hereu de l'Escola de Barbizon. Paral·lelament, Espina va ser membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, delegat d'Espanya a les Exposicions Internacionals de Berlín (1866), Viena (1892) i Chicago (1893), representant d'Espanya a les Exposicions de Suècia i Noruega (1890) i organitzador del primer Saló de Tardor de Madrid i del Certamen d'Art Espanyol a Sant Petersburg. A més, també fou fundador de l'Associació de Pintors i Escultors de Madrid, entitat de la que també va ser secretari i membre d'honor. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
• Jiménez Fernández, José
  Pintor madrileny i germà del també pintor Federico Jiménez Fernández, va iniciar la seva formació artística l'any 1861 de la mà de Carlos de Haes a l'Escola Superior de Pintura de l'Acadèmia de Sant Fernanado de Madrid. L'any 1864 va assistir per primera vegada a una Exposició Nacional, presentant quatre paisatges dels voltants de Madrid que el feren mereixedor d'una menció honorífica especial i del prestigi que un d'ells passés a formar part de la col·lecció del Museo del Prado. L'any 1865 va viatjar a París, on va pintar uns paistages que, en retornar a Espanya l'any 1867, presenta a l'Exposició Nacional. Un d'ells, Paisaje de las Cercanias de París, va aconseguir una menció honorífica i fou adquirit per l'Estat. Tres anys després de la seva mort —prematura, l'any 1873, quan comptava 27 anys— se li va realitzar una exposició-homenatge a l'Exposició Nacional de 1876. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
• Franco Cordero, José
  Pintor espanyol d'origen andalús, va estudiar a l'Escola de Belles Arts de Santa Isabel de Hungría de Sevilla i a la de San Fernando de Madrid. Fou deixeble de José Jiménez Aranda i es va especialitzar en pintura de costums i paisatge. Va participar a les exposicions nacionals de belles arts de 1878, 1881 i 1892, obtenint una tercera medalla per un paisatge presentat a aquesta darrera edició. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
• Charles Pardell, Francesc
  Francesc Charles Pardell es va formar en dibuix i pintura al costat de Justo Almela. Als disset anys formà part del col·lectiu "Studi d'Art", juntament amb Antoni G. Lamolla, Leandre Cristòfol, Josep Tufet i Josep Sanàbria. Arran de la Guerra Civil deixa la pràctica artística fins als anys 40, quan es reintegra al circuit expositiu local i participà activament en la fundació del Cercle de Belles Arts. L'any 1947 es trasllada a Barcelona, on es dedicà íntegrament a la producció pictòrica. Treballà especialment l'aquarel·la i la pintura a l'oli, elaborant paisatges i marines amb una clara tendència impressionista on destaca, per sobre de tot, la potència del color i la pinzellada. Juan Manuel Nadal Gaya
• Renes, Fernando
  Fernando Renes viu i treballa a Nova York. Llicenciat en Belles Arts per la Universidad Complutense de Madrid I'any 1994, prosseguí els seus estudis a la International Studio & Curatorial Program de Nova York (2003). Entre les seves exposicions més significatives destaca la realitzada al Centro de Arte Caja de Burgos I'any 2004. Aquell mateix any publicà el llibre Dibujos caseros-Homemade Drawings per l'Asociación Cultural Belleza Infinita. Glòria Picazo
• Peñafiel, Javier
  Javier Peñafiel viu i treballa a Barcelona. L'any 2004 va presentar una important mostra individual al Museu Pablo Serrano de la seva ciutat natal. Aquell mateix any va dur a terme una série d'intervencions a I'espai públic, com van ser Ausencia pública, pensada especialment per a CaixaForum de Barcelona i Inicio, amb caracter permanent a Candanchú-Somport, al Pirineu aragonès. L'any següent va preparar la instal·lació permanent Soledad en conversación al carrer Enric Granados de Barcelona, com a homenatge a aquest músic. Ha realitzat tres publicacions especials dins la col·lecció Cru de Figueres. Glòria Picazo
• Mont, Miquel
  Des de fa més de 15 anys Miquel Mont viu i treballa a París. Aquest artista mostra en la seva obra la influència de l'última avantguarda francesa (Supports-Surfaces, BMPT) en el sentit de la importància que dóna al rigor del procés analític sistematitzat. Altres referències per al seu treball van des del injustament oblidat Larry Poons, a Olivier Mosset o Blinky Palermo. L'any 2003 va exposar a la Galeria Thaddaeus Ropac de Salzburg, a la Galeria Le Sous-Sol de París (Le Cabinet des Dessins), a Le Pavillon, Pantin, (Collage Mural II) a França així com al Centre Culturel Français de Milan (Transfert-Report). A Espanya ha exposat de manera individual a la Galeria Luis Adelantado de València, la Galeria dels Àngels de Barcelona, al Centre cultural "La Caixa" de Lleida, a la Galeria Ferran Cano de Palma de Mallorca i la galeria Trinter de Santiago de Compostela. Districte Cu4tro va exposar obra seva a Arco 2004. En el seu treball Mont no representa res més que la pintura: el color, el gest, la planitud, la trama, etc, són elements d'una pintura conceptual on les formes són conseqüència d'un procés sistemàtic d'acostament materialista a la pintura, sigui la trama modernista i la seva relació amb la famosa "planitud" greenberguiana, sigui el gest pictòric tractat a distància, o l'acumulació de substrats pictòrics, tota traça de subjectivitat està supeditada a aquesta aproximació objectiva i materialista del fet. Font: distrito4.com
• Congost Feliu, Carles
  Carles Congost és un artista visual llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona l'any 1994. Ha realitzat nombroses exposicions, tant individuals com col·lectives, a nivell nacional i internacional. En les seves peces utilitza diferents procediments visuals, com el vídeo, la fotografia, el dibuix o l'escultura. El seu treball s'ha associat amb el que s'ha anomenat "club culture" i que es caracteritza per una estètica inspirada en el món de la moda, la música, la publicitat, el vídeo o la fotografia. Les seves obres són relats que evoquen de manera irònica i sensual l'univers adolescent, reflexionant sobre la forja de la identitat, la incomunicació i el conflicte generacional que s'esdevé entre els joves i, fins i tot, entre els porpis artistes. A les seves obres analitza els codis de la cultura popular com a vehicles de construccions diferencials i com a formes hegemòniques de la subjectivitat. És considerat un descendent de la millor tradició de l'art conceptual català en el terreny de la videocreació, tot realitzant unes obres marcades per l'estètica retro, la ironia i l'espontaneïtat. En la seva trajectòria calen destacar les exposicions individuals "Country Girls" (2000) a l'Espai 13 de la Fundació Miró de Barcelona; "That`s my impression!" (2001) al Centro Andaluz de Arte Contemporáneo; "Popcorn Love" (2001) al Espacio Uno del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, “Un mystique determinado” (2003) a la Fundación Bilbao Arte o “Memorias de Arkaran” (2005) al Centre d`Art Santa Mònica de Barcelona. Col·lectivament ha mostrat el seu treball, entre d'altres, a “Spaces of desire” (1996) a la Transmission Gallery de Glasgow, "Transgeneric@s” (1998) al Koldo Mitxelena de Donosti, "Hypertronix"(1999) al EACC de Castellón, "Inter-zona" (2000) al Palau de la Virreina de Barcelona, "Big Sur (Arte Nuevo Español)" (2002) a l'Hamburguer Bahnhof de Berlín, “Video Invitational” (2003) a f a projects de Londres, “Bad Boys” (2003) en el marc de la 50ª Biennal de Venècia, “The Real Royal Trip... by the Arts” (2003) al PS1/ MOMA de Nova York i “Live” (2004) al Palais de Tokyo de París. Font: hamacaonline.net
• Cirugeda Parejo, Santiago
  Santiago Cirugeda és un arquitecte sevillà format a l'ESARQ (Universitat Internacional de Catalunya) que ha desenvolupat projectes arquitectònics, escrit articles i participat en diferents debats, taules rodones, congressos o biennals d'arquitectura. En l'àmbit de la realitat urbana aborda temes com l'arquitectura efímera, el reciclatge, les estratègies d'ocupació i intervenció urbana, la incorporació de pròtesis a edificis construïts o la participació ciutadana en els processos de presa de decisió sobre assumptes urbanístics. Es defineix com un arquitecte social, és a dir, intenta aprofitar els buits legals per a benefici de la comunitat. Les seves intervencions investiguen els marcs legals que ordenen la ciutat, desenvolupant protocols per a ser emprats per col.lectius o ciutadans, tant per millorar fragments urbans com per a desenvolupar projectes particulars que permetin solucionar una problemàtica habitacional concreta. Moltes de les "receptes urbanes" (www.recetasurbanas.net) que proposa com a "subversives" i "revolucionàries" passen per aprofitar les escletxes de les normatives municipals i urbanístiques, que permeten la instal·lació provisional d'elements i mobiliari a l'espai públic que no ha estat equipat per l'admistració, o bé de bastides i construccions en terrats per crear extensions d'habitatges que trobin solucions habitacionals en espais residuals pactats amb els veïns. El treball realitzat amb nombrosos col·lectius que treballen en àmbits urbans (hackers, urbanistes, activistes, arquitectes, etc.) ha resultat en la creació d'una xarxa anomenada "Arquitectures Col·lectives", basada tant en el treball i informació a base de trobades presencials com a través de plataformes digitals com www.colectivosenlared.org i www.arquitecturacolectivas.net. Font: Viquipèdia
• Ruiz de Azúa, Martín
  Martín Azúa s'ha convertit en tot un referent del disseny espanyol. Nascut a Vitòria, ha desenvolupat la major part de la seva carrera creativa a Barcelona, des d’on continua treballant actualment per a diferents empreses i on desenvolupa un treball d'experimentació i investigació que mostra en diferents exposicions que recorren el món: Barcelona, Milà, Londres, Berlín, París, Viena, Nova York, Tokyo, Pequín, etc. Museus tan importants com el MoMA de Nova York o el Vitra Design Museum han inclòs dissenys de Martín Azúa a les seves col·leccions. Professor a l'Escola Superior de Disseny Elisava (Barcelona), és llicenciat en Belles Arts en l'especialitat de Disseny per la Universitat de Barcelona, i també postgraduat en Arquitectura i Disseny de Muntatges Efímers per la Universitat Politècnica de Barcelona. Concep la seva àrea de treball com un valor intrínsec a l'objecte, no com un extra: el disseny necessita ser reflexiu i cuidat per a la seva optimització. Ha publicat en importants revistes i publicacions internacionals i obtingut un bon nombre de premis nacionals i internacionals. La seva obra va des de dissenys de tot tipus de productes: seients, lavabos, sabates, medalles (fou, juntament amb Gerard Moliné, el creador de les primeres medalles d’aigua per als Campionats del Món de Natació Barcelona 2003), etc, passant per packaging i el grafisme fins a arribar a projectes integrals d’interiorisme i espais. Malgrat l'amplitud del seu treball, tots els seus projectes destaquen per la sensibilitat i l'enorme creativitat que respiren. Podem destacar obres com la seva Casa Bàsica, que es troba dins de la col·lecció del MoMA de Nova York o el seu Om Chair, un seient molt peculiar o alguns dels seus recipients per a perfum, com el realitzat per a Women Secret (Perfum w'eau). Francesc Gabarrell
• Llena Font, Antoni
  Antoni Llena és —juntament amb Àngel Jové, Sílvia Gubern, Jordi Galí i Albert Porta (posteriorment conegut com a Zush i EVRU)— un dels pioners de l’art conceptual a Catalunya durant els inicis dels anys seixanta. Obres com ara les Escultures dissecades, l’Estel fugaç, Caspa o la sèrie de fotografies de l’acció realitzada a La Petite Gallerie de l’Alliance Française de Lleida preludien, des de allò que Alexandre Cirici va denominar com a "art pobre", el moviment conceptualista que dominarà bona part dels anys setanta, moment en què Llena renuncia a la pràctica de l’art, en un silenci plàstic que durarà gairebé deu anys, fins a la dècada dels vuitanta, quan comença el seu treball sobre papers monocromàtics retallats en què, progressivament, anirà apareixent el color. Els anys noranta es caracteritzen per una continuació en el concepte de pintar amb materials pobres (paper, pedres, cel·lofana, gomes, etc) als quals sotmet a un procés de manipulació que dóna com a resultat una obra minimalista carregada de contingut poètic. És el moment en què trobem les seves grans sèries, com per exemple Et in Arcadia Ego i Preposicions, i alguns dels projectes d’escultura pública més importants, com ara els que va realitzar l’any 1992 a la Vila Olímpica de Barcelona i l’any 2002 al pati de l’ajuntament d’aquesta ciutat a la Plaça Sant Jaume. Llena és un creador inclassificable, l’obra del qual— poc coneguda en els cercles artístics oficials i difícil d’inserir en l’art que es realitza durant els anys vuitanta i noranta— esdevé crucial per a mostrar una de les trajectòries individuals més interessants i radicals de l’art contemporani a l’Estat Espanyol, hereva de tota la tradició d’investigació plàstica iniciada durant els anys trenta a Catalunya per Miró, Ferrant i Cristòfol. Francesc Gabarrell
• Vila Casas, Joan
  Joan Vila Casas, conegut artísticament per Vilacasas, és un dels noms clau de la generació informalista catalana. Com molts altres artistes del moment, l’any 1949 emprengué el camí cap a París a la recerca d’un llenguatge propi que pogués superar el panorama desolador i l’aïllament empobridor que patia Espanya en els llargs anys de postguerra. A França, després de connectar amb els artistes de l’avantguarda internacional, inicià un canvi progressiu en la seva obra, un canvi que el durà, primer, a aixoplugar-se sota la influència dels impressionistes i el cubisme picassià, però després, cap al 1953, a realitzar les seves primeres obres abstractes. Vilacasas és una figura clau per al desenvolupament creatiu de dos dels grans artistes de la plàstica contemporània a Lleida, Ton Sirera i Lluis Trepat, amb qui coincidirà a París amb tot just un any de diferencia. L'any 1950 coneix Ton Sirera i, poc després, el 1951, Lluís Trepat. Amb tots dos establirà forts vincles personals i acabarà compartint molts dels seus plantejaments estètics, en una relació que aproparà tant a Sirera com a Trepat cap l'abstracció i el moviment informalista. Francesc Gabarrell
• Pou Jové, Jordi Vicenç
  Jordi V. Pou comença a fer fotografies a finals dels anys 80, i fins a principis dels 90 es forma com a fotògraf assistint a diversos cursos i seminaris arreu de l'Estat Espanyol amb professors com Koldo Chamorro, Cristina García Rodero, Manel Serra, Manolo Laguillo, Bernard Plossu, John Stewart, Miquel Arnal, Navia, entre d'altres. Des de principis dels 90 treballa professionalment en diversos camps de la fotografia, destacant la seva dedicació al reportatge i la fotografia de premsa. Ha estat cap de fotografia del "Periòdic d'Andorra" i col·laborador del "Periódico de Catalunya", i és fotògraf de l'agència Cover. Ha publicat en diversos diaris i revistes, destacant: "El Periodico de Catalunya", "El País", "La Vanguardia", "Revista Time International", etc. És membre de la Unió de Professionals de la Fotografia de Catalunya (UPIFC). El seu treball ha estat exposat diversos cops a la ciutat de Lleida (Centre d'Art La Panera, Museu d'Art Jaume Morera, IEI, Col·legi d'Aparelladors, Periferiart, etc) i a llocs com Barcelona, Andorra, Almussafes, Guardamar, Doña Mencia, Berkeley, etc, tant en exposicions individuals com col·lectives. Font: jordivpou.com
• Vallribera Falcó, Josep
  Josep Vallribera neix a Juneda l’any 1937, en plena Guerra Civil. Acabat el conflicte la família s’instal·la a les Borges Blanques, després a Barcelona i, finalment, a l’illa d’Eivissa. Després d’una estada per Suècia entre el 1958 i el 1959, Vallribera entra a estudiar fotografia a l’escola Schwerer d’Hamburg (Alemanya) i comença una sèrie de treballs experimentals en aquest camp. L’any 1963 torna a Eivissa, obre la Galeria Gràfica i continua practicant la fotografia i la pintura, en un moment en què la petita illa del Mediterrani s’havia convertit en un refugi per a artistes de renom internacional vinculats a tots els àmbits de la creació: Viola, Saura, Corneille, Orson Welles, Francesc Parcerisas i Josep Lluís Sert, entre molts d’altres. L’any 1967 inaugura un nou espai expositiu amb el seu pare, la Galeria Vallribera, activitat que compagina, des del 1963 fins al 1973, amb una sèrie d’estades regulars a París. Aquest darrer any, però, abandona Eivissa i s’instal•la primer a Aarhus (Dinamarca), després a Munic (Alemanya) i, finalment, a Àustria, on residirà a diferents ciutats (Innsbruck, Hall, Steyr i Linz) fins l’any 1980. Posteriorment torna a Alemanya i fixa la seva residència a la ciutat de Wetzlar fins al 1982, quan comença a realitzar llargues estades de treball al sud de França i Catalunya que el duran, l’any 1984, a instal·lar-se definitivament a la costa mediterrània. Francesc Gabarrell
• Ballester, Juan Pablo
  Juan Pablo Ballester va néixer a Camagüey i es va formar en art a les principals escoles del país (Escuela Elemental de Arte de Camagüey, Escuela Nacional de Arte de la Habana i Instituto Superior de Arte de la Habana). Fou a Cuba on va iniciar la seva trajectòria expositiva, fonamentada en la fotografia. Inicialment els seus treballs feien referència a la realitat cubana, però amb el pas del temps va focalitzar l'atenció en els canvis culturals, socials i polítics del seu país. La seva primera exposició personal la realitza l'any 1986, Pintures abstractes a la Galeria de l'Escola Nacional d'Art, l'Havana, Cuba, a més es pot esmentar la seva participació en l'any 1991 amb Juntos i Adelante. Art, Política i Voluntat de Representació com a col·lateral a la Cuarta Bienal de l'Havana, Casa del Jove Creador, l'Havana, Cuba. Entre les mostres col·lectives en què ha participat es destaquen Relleu ISA col·lateral a la Segona Biennal de l'Havana 1986, Galeria El Pasillo, Institut Superior d'Art (ISA), l'Havana. L'any 1994 s'instal·là a Barcelona, i a partir de llavors el seu treball es va anar distanciant progressivament de referències biogràfiques i va anar endinsant-se en el treball dels estereotipus, tot fent col·lidir universos aparentment oposats en les seves fotografies, entre les que destaca especialment la sèrie "En ninguna parte". Glòria Picazo
• Bernadó Tarragona, Jordi
  Jordi Bernadó és un fotògraf lleidatà establert a Barcelona. Va cursar estudis d'arquitectura a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB) i fou membre de l'equip editorial de la revista Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya (COAC) des de 1990 fins a 1999. La seva obra fotogràfica està lligada a l'arquitectura i els viatges, dues constants bàsiques a la seva trajectòria creativa. En aquest sentit, Bernadó ha manifestat que va arribar a la fotografia per atzar, en tant que aquesta disciplina li serveix de mitjà per decodificar, definir i comprendre millor l'arquitectura, l'urbanisme i les relacions entre els elements capturats a cada imatge. No obstant això, les seves fotografies incorporen grans dosis de narrativa, contrastos i ironia, cercant sorprendre l'espectador. El seu interès pel paisatgisme l'ha dut a treballar amb el format horitzontal panoràmic, usual dins de la tradició del paisatge pictòric, però que en l'obra de Bernadó s'allarga per trencar l'harmonia mostrant una clara influència del llenguatge cinematogràfic. Aquestes imatges, de gran format, són captades des d'un punt de vista completament frontal, oferint un llenguatge visual tranquil i objectiu, on l'escenificació resulta secundària. En molts casos, les seves fotografies són presentades per parelles contraposades de manera que l'espectador pugui descobrir una tercera imatge a partir de la relació entre les dues primeres. Jordi Bernadó va guanyar la Beca Fotopress el 1993 i la Beca Endesa X el 2007. La seva obra forma part de col·leccions d'art públiques i privades com ara les de la Fundació "La Caixa", la Fundación Telefónica, la Bibliothèque Nationale de France, i el Banc Sabadell entre d'altres. Els seus treballs s'han exposat en exposicions individuals i col·lectives com ara l'Artist Space a Nova York, la Galeria Vu’ a París, la Galeria Senda a Barcelona o el Palazzo della Ragionne a Milà, entre moltes altres. Ha publicat més de 20 llibres entre els quals destaquen "Good News+ always read the fine print" (guanyador del Premi Laus, 1999), "Very very bad news" (guanyador del premi al millor llibre de fotografia de Photoespaña 02 i del premi al millor llibre d'art del Ministerio de Cultura el 2002) i "True Loving and other tales" (seleccionat com un dels millors llibres de fotografia de Photoespaña 07), per mencionar-ne només alguns. Font: Viquipèdia
• Codesal, Javier
  Javier Codesal és un artista polifacètic, un dels pioners del vídeoart a Espanya, per bé que la seva creativitat es desplega a través d'una gran diversitat de mitjans: ràdio, televisió, vídeo, cinema, accions, instal·lacions, fotografia, mitjans interactius i poesia escrita, acompanyats d'un discurs teòric profund i transcendent. La seva obra transpira un profund caràcter antropològic, i en ella cobra especial rellevància la manifestació del sagrat, ja sigui en la vessant de l'eros o en la del thanatos. En aquest sentit, cal destacar la poètica de l'empremta com a vivència transcendent de l'absència o la seva singular concepció d'una masculinitat amb qualitats femenines com la maternitat. El seu treball s'ha donat a conèixer en nombroses exposicions, tant individuals com col·lectives, en indrets com el MNCARS de Madrid, la galeria Estrany-De la Mota de Barcelona, les sales de la Caja San Fernando de Sevilla i Cadis, el CDAN d'Osca, el Palau d'Abrantes de Salamanca, el Museu de la Universitat d'Alacant o l'Exposició Universal de Saragossa. Font: Viquipèdia