Recursos

Cerca avançada

Ruiz, Montse
Montse Ruiz estudià a l'Escola Massana de Barcelona i a l'Escola d'Arts i Oficis de Tàrrega. Amplià la seva formació als tallers d'art actual de Las Palmas de Gran Canaria, i obtingué la beca "Joves Artistes" de la Generalitat de Catalunya. La seva primera mostra individual va ser a l'Ereta Taller de Lleida l'any 1982, i dos anys més tard protagonitza una altra exposició individual a l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida. Aquell mateix 1984 va participar al XXIII Premi de Dibuix Internacional Joan Miró, i enfilà participacions en exposicions col·lectives, especialment a Lleida. Eva Rodríguez Yllana
Pigem Ras, Manuel
Pintor banyolí influït per l’escola d’Olot, estudià a Llotja, on fou deixeble de Ramon Martí i Alsina. Exposà a Barcelona individualment i en col·lectives. Centrà la seva temàtica en el llac de Banyoles i els seus voltants, motius que tractà de manera impressionista. Font: Enciclopèdia Catalana
Barzaghi, Francesco
Francesco Barzaghi va néixer a Milà l’any 1839. Va estudiar a l’Acadèmia de Brera, on va aprendre les tècniques de l’escultura. En la seva obra destaca la interpretació de temes al·legòrics, com la Deessa de les Flors i Friné, que presentà a París el mateix any de la seva realització, el 1867. També és l'autor d'obres amb temes de caràcter sagrat, com les realitzades l’any 1865 per al Duomo de Milà, i les escultures de Tomàs i Bartomeu que va dur a terme el 1870 per a la Catedral de Bèrgam. L’any 1880 va començar a impartir docència d'escultura a l’Acadèmia de Brera, una tasca que va desenvolupar fins l’any de la seva mort, el 1892. Brenda Llobera
Sarrado Huguet, Salvador
Documentat a Barcelona a les darreries del segle XIX, es tracta d'un escultor que va participar a la Segona Exposició General de Belles Arts de Barcelona (1894), i també va presentar una escultura a l'exposició celebrada a l'ateneu de Barcelona l'any 1896. Esther Solé
Cortijo Guàrdia, Raimon
Escultor i pintor, fou deixeble de Ramon Borràs Vilaplana. Després de donar un medalló amb un retrat de Xavier Gosé en escaiola al recentment fundat Museu d'Art de Lleida (1917) va protagonitzar dues exposicions individuals a la mateixa entitat els anys 1927 i 1933, i l'any 1934 va participar a l'exposició-concurs de primavera amb cinc escultures i fou guardonat amb el segon premi de la mostra. Paral·lelament, passà uns anys a París (1926 i 1929) per completar la seva formació artística. Treballa essencialment el modelat, ja sigui de fang o guix, i algunes de les seves obres foren foses amb bronze. Es dedicà principalment a la construcció de busts, entre els quals tingueren una especial rellevància els dels seus pares, el del pianista Ricard Viñes —fos en bronze per l’Ajuntament de Lleida—, el del marquès de Blondel instal·lat al Pilar del General i el d’Enric Granados. Durant la postguerra participà com a pintor a les exposicions del Cercle de Belles Arts de Lleida dels anys 1948 i 1949. Jesús Navarro / Esther Solé
Graner Viñuelas, Antoni
Pintor actiu durant la segona meitat del segle XX, especialitzat en paisatges i vistes dels voltants de Madrid. Catedràtic de dibuix linial topogràfic de guarniment i figura a l'Institutu de Girona. Estdià a l'Academia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, on fou alumne de Carlos de Haes. L'any 1882 es trasllada a Roma com a pensionat per ampliar la seva formació. Va participar en nombroses mostres i certàmens, va guanyar una menció d'honor a la "Exposición Nacional de Bellas Artes" de l'any 1897 i una tercera medalla en l'edició del 1887 amb el llenç "Arroyo del Batán". Font: Enciclopèdia del Museo del Prado
Murillo Domingo, Prudenci
Escultor format primerament a Lleida, al taller de Ramon Borràs i, posteriorment, a Barcelona, a l’Escola de Belles Arts. Després d'un temps a Madrid, el 1890 fou becat per la Diputació i amplià els seus estudis a Roma i també viatjà a París. Establert a Barcelona, destacà especialment pels les seves figures i bustos i exercí com a professor de modelat a l'Escola de Belles Arts. Francesc Gabarrell
Biosca Biosca, Josep
Josep Biosca és un dels escultors lleidatans més desconeguts, tot i que la seva obra esdevé un dels pocs testimonis de la petjada noucentista en el panorama de Ponent. Nascut a Albatàrrec, realitzà els seus estudis primaris a Lleida i aprengué dibuix amb Lluís Izquierdo. En aquesta primera època féu amistat amb Paco Mercè i Miquel Viladrich. El 1918, però, es traslladà a París per treballar al taller de Gustau Violet, un dels escultors més importants de la Catalunya Nord, a qui acompanyà a Ceret, on conegué a Joan Gris i Manolo Hugué. Ceret era aleshores l'epicentre de l'art de l'època, un punt de trobada on Picasso, Braque, Gris, Herbin i Manolo Hugué intercanviaren les seves recerques cubistes. Alhora però, aquests brots avantguardistes convivien amb l'ideari noucentista, proper en els seus plantejaments plàstics al "retorn a l'ordre", amb la figura emblemàtica d'Arístides Maillol, exponent escultòric de la representació vital i rotunda de la feminitat genuïnament mediterrània. Precisament, Biosca va conèixer Maillol cap a l'any 1921 a Perpinyà i treballà uns tres anys al seu taller, rebent una important influència de l'artista rossellonès. Posteriorment, Biosca aconseguí afermar-se individualment exposant al Saló dels Independents amb notable èxit. La crítica de l’època destacà l’equilibri de masses i formes com a elements fonamentals de les seves escultures en marbre, bronze i terra cuita. L’ocupació alemanya l’obligà a retornar a Catalunya on es dedicà a la restauració de l’obra escultòrica del Monestir de Poblet, treball que continuà a Roma per a l’odre del Cister. Jesús Navarro
Borràs Perelló, Ramon
Tallista i escultor, format al costat del seu pare Borràs Fàbrega, va treballar més tard amb Hermenegildo Jou, deixeble dels Corcelles. Dedicat, com el seu pare, a la talla, principalment per la construcció d’altars, va practicar també el modelatge escultòric. Formà part del grup anomenat “Tranquil Taller”, on també s'hi integraren artistes com Miquel Fontanals i Prudenci Murillo, entre d'altres. Va participar a la cèlebre exposició d'artistes lleidatans de 1912. Entre les seves obres cal destacar els altars de les esglésies de La Pobla de Segur i el Seminari de Lleida, així com els de les parròquies de Sant Joan i de Sant Pere de Lleida, el de Nostra Senyora de Montserrat a l’Església dels Dolors; el púlpit i altars laterals del Seminari de la Seu d’Urgell i el de Sant Blai de la Catedral de Lleida, que va construir amb el seu fill Ramon Borràs Vilaplana. Entre els anys vint i trenta va treballar a Barcelona, en un taller propi, però posteriorment retornà a Lleida. Juan Manuel Nadal Gaya
Lozano, Julián
L'habilitat mostrada en el dibuix durant la seva infantesa a Almadén va permetre que Julián Lozano ingressés a l'Escola de Belles arts de Madrid als 13 anys, esdevenint un dels alumnes més destacats de Julio Antonio, de qui aprengué a treballar la fusta, l'escaiola i el marbre. Font: personasilustres.blogspot.com
Chasselat, Charles-Abraham
Fill del pintor i gravador Pierre Chasselat, Charles Chasselat va ser deixeble de François-André Vincent i es va especialitzar en les obres de gènere històric. L'any 1804 va rebre el segon guardó del prix de Roma de pintura. Després de la caiguda del Primer Imperi Francès (vers el 1814) va passar al capdavant del taller de gravat de l'escola nacional superior de Belles Arts de París. Paral·lelament fou sol·licitat per il·lustrar esdeveniments oficials, com ara els funerals de Lluís XVIII o la coronació de Carles X. A més, també va il·lustrar nombroses publicacions, com la reedició de les "Obres completes de Charles Rollin" (1817), la "Jerusalem Alliberada" de Torquato Tasso (1819) o les "Poesies de Marceline Desbordes-Valmore" de Marie de France (1820), entre d'altres. Esther Solé
Bosselmann
Gravador probablement francès. La poca disponibilitat de dades només permet situar la seva activitat entre els segles XVIII i XIX. Esther Solé / data.bnf.fr
Bonet Serrat, Laureà
Pintor actiu a la Barcelona d'entreguerres, se'n tenen poques notícies més enllà de la seva participació en diverses exposicions col·lectives celebrades a la ciutat comtal (l'exposicions d'art organitzada per la junta municipal d'exposicions de Barcelona de 1918 i 1921 i les exposicions de primavera de 1932 i 1933), així com la celebració d'una exposició junt amb Rafael Alemany a les sales de El Siglo l'any 1923 i una exposició individual als Salons Malmedé el 1925. Esther Solé
Staccioli Balvetti, Ugo
D'origen italià, es documenta la seva presència a Barcelona entre les finals de la dècada dels anys 10 i principis de la dels 20 junt amb el seu germà Romolo, que regentava una foneria artística. Ugo Staccioli va participar a les exposicions col·lectives celebrades al palau municipal de belles arts de Barcelona dels anys 1919, 1920 i 1921, i també va protagonitzar una exposició individual a la Casa Busquets l'any 1918 i una a les galeries El Siglo l'any 1923. Esther Solé
Framis Martín, Alícia
Després de llicenciar-se en Belles Arts a la Universitat de Barcelona, Alícia Framis prosseguí els seus estudis amb estades a París i Amsterdam. Va començar a exposar regularment I'any 1995, treballant amb fotografia i video, fins arribar a projectes de gran envergadura organitzativa com Loneliness in the City (1999-2000), un pavelló itinerant presentat a Dordrecht, Mönchengladlbach, Barcelona, Hèlsinki i Zuric, on fa confluir tota mena d'actes, associacions i públics diversos. El seu treball ha estat seleccionat per ser exhibit a la Manifesta (Luxemburg, 1998), la Biennal de Berlín (2001), Imago 01 (Salamanca, 2001) i la Triennal de Yokohama (2001), entre d'altres. Glòria Picazo
García Andújar, Daniel
De formació autodidacta, Daniel García Andújar va iniciar el seu treball artístic en el terreny del vídeo, i tot seguit va passar a investigar sobre les possibilitats dels nous mitjans tecnològics per a convertir-se en un dels noms més significatius del net.art a l'Estat espanyol. Des de 1996 desenvolupa el projecte TTP (Technologies To The People), allotjat a Internet però que també es posa a l’abast del públic mitjançant exposicions i amb l’edició de discs compactes. El seu treball, d’un ferm contingut crític, pretén facilitar l’accés a la tecnologia a les persones més desfavorides i qüestiona amb certa ironia l’aparent democràcia que aporten aquests nous mitjans. Ha exposat, entre d’altres al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (2015) o la Documenta14 (2017). Glòria Picazo
López Cuenca, Rogelio
Rogelio López Cuenca va néixer a Nerja (Málaga) l'any 1959 i, després de realitzar estudis de Filosofia i Lletres, va presentar la seva primera exposició individual a la Galeria Juana de Aizpuru de Madrid I'any 1988. Des d'aleshores ha realitzat nombrases exposicions, tant individuals com col·lectives, peró el seu treball pictòric posseeix en aquests moments una dimensió molt més vasta gracies a intervencions en espais públics a ciutats com Madrid, Sevilla, Basilea, Malmö, Málaga, O Porto i I'Hospitalet, entre d'altres. El seu treball està basat en el lIenguatge dels mitjans de comunicació amb una forta càrrega política i és present en col·leccions com les de I'IVAM de València, el MACBA de Barcelona, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid i el Museo de Bellas Artes de Álava, entre d'altres. Glòria Picazo
Montilla, Julia
L'any 1994 Julia Montilla es va lIicenciar en BellesArts per la Universitat de Barcelona i, aquell mateix any, aconseguí una beca per continuar la seva formació a l'École Nationale Supérieure des Beaux-Arts de París. és, també, màster en produccions artístiques i recerca, i ha gaudit de diverses beques de postgrau i foment de la creació artística. La seva obra es desenvolupa en una gran varietat de tècniques i suports, sempre relacionats amb la cultura de masses i sempre incidint en la idea de multidisciplinarietat per tal de poder abordar els temes que centren el seu interès en tota la seva complexitat. Des dels anys 2000, la producció artística de Julia Montilla ha estat centrada en les configuracions icòniques de la nostra cultura, tot analitzant els models i desestabilitzant els codis de lectura de les construccions identitàries col·lectives, arbitràries i artificioses. Amb aquests propòsits com a guia, l'artista s'interroga sobre les creacions visuals populars, unes representacions on es poden identificar traces de convencions socials emmarcades en qüestions de gènere, afectivitat o creences de tota mena. Glòria Picazo
Plasencia Maestro, Casto
Casto Plasencia fou un pintor espanyol. Format a l'Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, va rebre una pensió per estudiar pintura d'història a Roma. Allà pintaria "Origen de la República Romana (año 598 antes de la era cristiana)" que el faria mereixedor d'una primera medalla a l'Exposició Nacional de 1878 i tercera medalla i gran creu de la Legió d'Honor a l'Exposició Universal de París d'aquell mateix any. Quan va tornar a Espanya es va establir a Madrid, i fou retratista d'Alfons XII i María de las Mercedes, va destacar en pintura religiosa i en grans obres decoratives, com l'executada a la basílica de San Francisco el Grande de Madrid o el palau del Marqués de Linares. L'estiu de 1884, Tomás García Sampedro el va convidar a visitar Muros del Nalón (Astúries), un indret que seduí Plasencia pels seus paisatges i l'animà a fundar una colònoa d'artistes dedicats a pintar del natural al llarg dels estius. D'aquesta època daten una sèrie de petits apunts de pinzellada solta, realitzats entre 1884 i 1889, molt diferents als grans quadres d'història, caracteritzats per la solidesa del seu dibuix. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
Garnelo Alda, José
José Garnelo fou un pintor, il·lustrador, restaurador i decorador espanyol d'origen valencià. Professor i acadèmic de les Escoles de Belles Arts de San Luis (Saragossa) i San Fernando (Madrid), i catedràtic de la de Sant Jordi (Barcelona). Fou director de la revista "Por el Arte", secretari de la Asociación de Pintores y Escultores i subdirector del Museo del Prado. Va realitzar els seus estudis artístics a l'Escola de Belles Arts de Santa Isabel de Hungría a Sevilla, on fou deixeble d'Eduardo Cano de la Peña i de Manuel Ussel. Posteriorment va continuar la seva formació a l'Escola de San Fernando, de la mà de Dióscoro Puebla, Carlos Luis de Ribera i Casto Plasencia. L'any 1888 fou pensionat a l'Acadèmia d'Espanya de Roma, on va travar amistat amb Vicente Palmaroli, Emilio Sala, Francisco Pradilla i José Villegas, entre d'altres. Va viatjar a París, Àustria i Baviera. Va participar en nombroses exposicions, tant nacionals com estrangeres, i fou distingit amb segones medalles a les Exposicions Nacionals de 1887 i 1890, va rebre una primera medalla a la de 1892 i una condecoració a l'edició de 1904. A més, fou premiat amb una medalla a l'Exposició Universal de Chicago de 1893 i va participar al Saló de París de 1912. També es va dedicar a la il·lustració i a la pintura decorativa. És, de fet, l'autor dels ornaments del palacio de la Infanta Isabel o de la cúpula del despatx del president del Tribunal Suprem, entre d'altres. També restaurà els frescos del Casón del Buen Retiro i el cor de l'església de San Francisco el Grande. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
López Piquer, Bernardo
Bernardo López va ser fill del pintor Vicent López i germà del també pintor Luis López Piquer, amb qui va treballar a la Catedral d'Oriola. Com el seu pare, es va especialitzar en el retrat i va continuar l'estil d'aquest, ingressant a l'Acadèmia de San Fernando el 1825. Gràcies a la influència paterna va aconseguir entrar a treballar al palau reial. D'altra banda, fou director d'estudis de l'Acadèmia de San Fernando des de 1844, presidint la secció de Pintura entre 1845-1874, i també fou pintor de Cambra d'Isabel II el 1843 i Primer Pintor des del 17 de febrer de 1858 fins la revolució de 1868. Font: Viquipèdia
Llimona Benet, Rafael
Rafael Llimona fou fill de Josep Llimona. Inicià estudis d’arquitectura, però seguí la carrera de director de jardins a l’Escola Superior de Bells Oficis. Fou deixeble de Francesc d’A. Galí, i viatjà a París, Bèlgica i Itàlia i, després d’una nova estada a París (l'any 1922), s’inicià la seva vocació pictòrica, havent observat els impressionistes. Centrat en el paisatge —sobretot d’Olot i d’Horta (Barcelona)—, la figura —especialment femenina—, l’interior i la natura morta. Féu diverses exposicions individuals amb el grup de la Sala Parés a Barcelona i a Madrid. Fou premi extraordinari de l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Barcelona de 1941. Font: Enciclopèdia Catalana
Pla Gallardo, Cecílio
Cecilio Pla va ser un dels pintors valencians més rellevants de les darreries del segle XIX i començaments del XX, juntament amb Joaquim Sorolla i Ignacio Pinazo, artistes que conformaren una de les anomenades escoles espanyoles amb més transcendència en el panorama pictòric espanyol. Aquests artistes valencians descriuran una imatge d’Espanya centrada en una visió positiva dels temes mediterranis —marines, escenes de platja, escenes de la pesca— o altres activitats relacionades amb el mar, caracteritzada pictòricament per demostrar una gran preocupació tècnica per copsar els efectes lumínics —per la qual cosa se’ls anomena també luministes—, el representant per excel·lència dels quals és la pintura de Sorolla. Pla produí una obra molt plural, des de les grans composicions religioses de la seva primera època fina als petits paisatges i apunts de platja del final de la seva trajectòria, passant per la pintura social, el retrat i els seus treballs com a il·lustrador gràfic. Dins d’aquesta gran varietat de registres, destaquen les obres que corresponen a l’anomenada pintura social, aquella de caràcter anecdòtic, els temes de les quals estan extrets de les problemàtiques o situacions de la vida real o quotidiana, i que tant d’èxit tingueren en els certàmens oficials al voltant del canvi de segle. I també cal considerar molt especialment el retrat o la descripció de les més modernes escenes de costums, en les quals resta integrada la seva preocupació pel paisatge. Tot i ésser valencià, Pla es conegut també per ser el pintor del Madrid castís, del món de la sarsuela, la qual cosa el vinculà molt estretament amb el regionalisme pictòric, que després traslladaria a les platges valencianes. Jesús Navarro
Sucre i de Grau, Josep Maria de
Nascut a Gràcia el 1886, Sucre va conviure amb els modernistes durant la seva primera joventut. Va conèixer la conspiració anarquista, La Campana de Gràcia, la bohèmia dels Quatre Gats, el futurisme d'Alomar, la crida a l'ordre noucentista, l'albada de l'avantguarda al costat de Salvat Papasseit i Torres García. Per bé que fins l'any 1923 va treballar com a oficial criminalista, publicà el seu primer fulletó (Un poble en acció. Per la salvació de les terres hispániques. Quartilles den Joan Pi. Ciutadá de Barcelona) el 1906. Quatre anys després apareix el seu primer llibre de poemes, Apol-Noi. Després vingueren L'Ocell Daurat (1921), Poema barbre de Serrallonga ( 1922) i Poemas de abril y mayo (1922), als que calafegir una raresa bibliogràfica en italià (Del sentimento relligioso e della inmortalità, 1916), un text sobre Maragall (1921), una monografia sobre Ochoa (dels anys quaranta) i unes -tardanes i inacabades- memòries en dos volums (1963). Per una altra banda, Sucre va participar en empreses tan diverses com Un Enemic del Poble, l'Ateneíllo de l'Hospitalet, les galeries Dalmau (on coneix Picabia i Marinetti), La Gaceta Literaria o, ja en la postguerra, els Salons d'Octubre, l'Institut Francès i el Movimiento Artístico del Mediterráneo. Com a pintor, malgrat que hagués fet alguna obra als anys vint, la seva producció s'intensifica a partir dels anys 40. Sucre va deixar una obra notable: rostres obsessius, esglésies, geometries rituals, ulls al·lucinats com de pintura de boig. Aquestes ceres, d'aire expressionista i primitiu, tenen quelcom d'icones angustioses i estan emparentades -amb un parentesc profund i no formal- amb el món d'Alexej von Jawlensky. En elles hi gravita quelcom de l'univers marginal que havia de tractar un criminalista, però no hi ha anècdota, ni pintoresquisme; tot és abisme, laberint esotèric, cerca metafísica, interrogació extrema. Des d'una perspectiva acadèmica es podria replicar que la de Sucre és una obra menor, però tothom sap que la història de la pintura mai està tancada. Juan Manuel Bonet
Mangot Santalucia, José
Artista documentat a Barcelona durant la primera meitat del segle XX, on exercí com a funcionari de l'arxiu de l'institut municipal d'història de la ciutat. A principis de segle tingué una activitat intensa a l'entorn de la segona època de la revista La Estampa (1913-1914), publicació de la secció de gravat del Cercle de Belles Arts. Posteriorment també apareix referenciat entre els participants a dues exposicions col·lectives celebrades a Barcelona l'any 1929. Esther Solé