Recursos

Cerca avançada

Ginés Ortiz, Adela
Adela Ginés fou una pintora espanyola nascuda a Madrid. Va estudiar a l'Escola de Belles Arts de San Fernando i fou deixeble de Carlos de Haes i Sebastián Gessa. A més, fou professora a l'Asociación para la Enseñanza de la Mujer i va practicar el paisatge i la pintura de bodegons, especialment de flors. Va participar amb regularitat a les Exposicions Nacionals de Belles Arts, aconseguint tant medalles com mencions honorífiques de pintura (1897, 1887 i 1885, respectivament) i escultura (1895 i 1899, i 1892, respectivament). L'any 1899 fou guardonada amb una menció honorífica a l'Exposició Universal de París. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
Salazar Echevarría, Clemente
Va cursar estudis artístics a l'Escola d'Arts i Oficis, sota l'adreça de Nicolás Esparza, ampliant-los a l'Escola d'Arts i Oficis de Bilbao i a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Fernando de Madrid (1916), tenint per mestres a Cecilio Pla, José Bru Carboner, José Garnelo i Julio Romero de Torres. La Diputació de Biscaia (1922) li va concedir una beca per estudiar a París, Bretanya i Roma. Es va especialitzar en la pintura de retrats, dels quals va fer un bon nombre, especialment a l'aristocràcia argentina. De 1919 a 1947 les seves exposicions van ser nombroses: el 1919, a Bilbao, a l'Exposició Internacional de Albia; Madrid (1919 i 1921); Saragossa (1920); Sant Sebastià (1921); Buenos Aires (1929 i 1933); Montevideo (1930); Asunción (1938); Rio de Janeiro (1940); Badia Blanca (1941), Punta Arenas (1942), i el 1943, a Viña del Mar, Concepción, Valdivia, Antofagasta i Iquique; el 1944, a Lima, La Pau i Potosí; el 1945, a Bogotà, Colòmbia, Medellín, Maracaibo, Caracas, Barquisimeto i l'Havana (Cuba); en 1946, a Valencia (Veneçuela), Sant Cristóbal i Maracay, i el 1947, a Caracas. Les seves obres es troben en col·leccions particulars de diversos països de parla castellana i en alguns museus, entre ells el Museu Colonial de la Pau i el Museu de Colòmbia, de Bogotà. Font: Auñamendi Eusko Entziklopledia
Cuixart Tàpies, Modest
Pintor i artista gràfic nascut a Barcelona, inicialment adscrit a l'expressionisme de postguerra. Va ser un dels fundadors de la revista i del col·lectiu "Dau al Set" (1948) juntament amb Arnau Puig, Joan Brossa, Joan Ponç, Joan Josep Tharrats i Antoni Tàpies, participant així de la primera manifestació i la més important del surrealisme espanyol de postguerra. L'any 1951 viatjà a França, alternant la seva residència entre Lió i París. A partir d'aquell moment, l'obra l'onírica i de fantasia de l'època de Dau al Seu evolucionà vers l'informalisme i la pintura matèrica, recorrent al dripping i al collage. Posteriorment es va aproximar a la figuració de caire expressionista, mostrant un interès especial per la figura femenina i les imatges eròtiques. Entre els nombrosos guardons rebuts, cal restacar el Premi de Pintura de la V Biennal de Sao Paulo (1959) i la Creu de Sant Jordi (1982). Francesc Gabarrell
Puig Bosch, August
L'obra d'aquest pintor resulta extremadament difícil d'emmarcar dins una determinada tendència. En un primer moment presenta clares influències del fauvisme i de Picasso, unes influències, que més tard seran substituïdes per Klee, Kandinsky i Miró. L'any 1948 marxa a París, fet que provoca el seu allunyament del que serà l'esfera d'influència del grup Dau al Set, per bé que sorprenentment, la seva obra presenta clares afinitats amb els artistes d'aquest grup. Encara que la pintura d'August Puig sembla expressar l'exageració del moviment i alhora presentar una gran amplitud cromàtica, l'obra d'aquest pintor resulta, majoritàriament, impactant per la seva fredor. Certament, sembla que l'artista es dedica a representar la calma total que precedeix a la tempesta. Francesc Gabarrell
Guinovart Bertran, Josep
Més enllà de la seva vinculació a l’Informalisme, la trajectòria de Guinovart ha estat permanentment lligada a una poderosa inquietud per captar l’essència del territori. La seva pintura reflecteix aquest vincle i el materialitza a través de la utilització dels materials més diversos i de les tècniques més variades, amb el denominador comú de la tridimensionalitat com a característica essencial del seu treball. La seva obra forma part de col·leccions com les del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, el MACBA o el Guggenheim de Bilbao i Nova York, entre altres, i des del 1994 un gruix important de la difusió del seu treball es realitza des de la Fundació Privada Espai Guinovart d'Agramunt, instal·lada al lloc d’origen del seu avi patern i la població on el pintor va viure la seva infantesa en els anys de la Guerra Civil. Francesc Gabarrell
Masip Roca, Jaume
Nascut a La Granadella, Jaume Masip va residir des de ben jove a Logronyo, on ingressà a l'Escola d'Arts i Oficisa l'edat de catorze anys. L'any 1918 es trasllada a estudiar a Madrid, gràcies a una pensió de la Diputació de Lleida. L'any següent amplia els seus estudis a Barcelona i participa a l'Exposició Belles Arts. Masip fou essencialment un pintor de natures mortes, paisatges i retrats, i protagonitzà diverses exposicions individuals amb un èxit remarcable. Juan Manuel Nadal Gaya
G. Rivas, Anselmo
Mercadé Fàbrega, Benet
Fill d'un pintor i daurador de la Bisbal d'Empordà, Benet Mercadé s'instal·là a Barcelona el 1838, on es dedicà al daguerrotip. El 1852 féu la seva primera exposició pictòrica, i un any més tard s'establí a Madrid, on assisteix a les classes de Carlos Luís de Ribera a la "Escuela Superior de Pintura y Escultura". El 1858 viatjà a París i el 1863 a Roma, per tornar a Barcelona el 1869 i esdevenir un protegit del col·leccionista Leopold Gil i catedràtic a l'Escola de la Llotja el 1882. Rebé una inicial influència del natzarenisme ("Colom a La Rábida", 1858), per passar després al realisme, sempre amb una tendència eclèctica. Se centrà a la temàtica històrica i religiosa: "Les germanes de la Caritat" (1860), "Els darrers moments de fra Carles Clímac" (1862), "L'església de Cervara" (1864), "Translació del cos de Sant Francesc" (1866). També conreà el paisatge i el retrat, on mostra un realisme molt més espontani. Font: Viquipèdia
Pazos Moya, Carlos
Carlos Pazos va estudiar arquitectura, si bé posteriorment s’especialitzà en disseny i art a l’Escola Eina de Barcelona. Va començar a exposar l’any 1969 a la sala d’exposicions de l’Ateneu Barcelonès, i des d’aquell moment ho ha fet a les millors galeries i museus del món com el MACBA (Barcelona), Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid), Centre Georges Pompidou (París), Gallerie Camille Von Scholz (Brussel·les) o Joan Prats Gallery (Nova York), entre d’altres. Va realitzar la seva primera exposició individual el gener de 1970 a l’Ateneu Barcelonès El 1975 inicia la sèrie Voy a hacer de mi una estrella, presentada l’any següent a La Sala Vinçon de Barcelona, que entre altres actuacions i manifestacions, dona lloc a la performance i exposició The Floor of Fame al Centre d’Art Georges Pompidou (Beaubourg) de París el 1978. L’últim capítol d’aquesta saga no tancada és Robados, exposada a la Galería Raíña Lupa de Barcelona l’any 2009. Entre el 1980 i el 1992 treballa intensament amb Marisa Díez de la Fuente, a la Galería Ciento de Barcelona, després de tres anys també intensos a la Galería G. El 1990 inicia la seva col·laboració amb la Galerie Camille von Scholz de Bruxelles i amb motiu de l’exposició Christmas Blues i en col·laboració amb Vicenç Altaió i Freddy de Vree publica el llibre L’Amour latent amb les edicions Camomille. D’ençà que la Galería Ciento va tancar, ha col·laborat amb les galeries Joan Prats, Carles Taché i amb Raíña Lupa de Barcelona. El gener de 1995 funda a Nova York, amb l’artista Steven Pollack, l’associació esporàdica en actiu Vodoo Victims, l’any 1999 Mic y Mau amb el fotògraf Lluís Ros, desactivada el 2009 i des del 2004 col·labora amb Pascal Comelade en llibres, vídeos i en concerts. És també el 2004 que participa en l’exposició Dalimitar del Museu de l’Empordà. El seu caràcter inquiet i curiós queda palès en la seva obra i en un seguit d’activitats que l’acompanyen. Així, el 1987 protagonitza la pel·lícula És quan dormo que hi veig clar, de Jordi Cadena sobre poemes de J.V. Foix. El 1998 dirigeix i realitza l’escenografia de l’obra teatral El bell lloc, de Joan Brossa, estrenada a l’Espai Joan Brossa de Barcelona. Aquest mateix any publica El Mundo del Ritmo en col·laboració amb Eduardo Mendoza i actua com a protagonista en el vídeo Pianito, de Jordi Colomer. L’any 2002 escriu i publica el guió de la pel·lícula, en espera de productor, Aquí en la tierra como en el infierno. El desembre de 2004 publica el seu primer llibre de textos Garabatos y Zarpazos, editat per la Universitat de Barcelona, del qual es va fer una 2a edició el febrer del 2008, el 2007 publica Fidelidad Total», en col·laboració amb Ramón de España, editat per Raíña Lupa i el 2008 Diodrama, amb textos d’Eduardo Lago, editat per Atelier Clot, Paris. També publicà ...Y entre paréntesis, un blues inacabable, en col·laboració amb Ramón de España i Pascal Comelade, publicat per La Naval (Cartagena) i està preparant Garabatos y Zarpazos 2. El 2007 va realitzar una exposició retrospectiva al MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona) i al MNCARS (Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía). Per a la seva exposició retrospectiva va realitzar la pel·lícula Mnemocine. Película recortable, un collage audiovisual constituït per 11 episodis, de 26 minuts de duració. Font: Tinta Invisible edicions
López Tufet, Alfons
Nascut a Lleida el 1950, Alfons López es va iniciar com a dibuixant d'historietes quan tot just comptava vint anys. Va practicar la historieta còmica a capçaleres cèlebres com "TBO", a més de freqüentar-ne d'altres de més càrrega política com "Papu"s o "El Viejo Topo". Va dirigir publicacions com "Cul de Sac" o "Más madera!" i va aportar pàgines a d'altres com "Rambla", "Titanic", "Caníbal", "Cimoc", la francesa "Fluide Glacial" o "El Jueves". Al llarg de la seva dilatada carrera s'ha deixat veure en dotzenes de revistes i diaris com "Cavall Fort", "La Vanguardia", "El Periódico de Catalunya", "Avui", "Diari de Barcelona" o "Público". Ha publicat àlbums com "Asesinato en la mezquita" (1996), "Color café" (1998), "La saga de Chaves" (2004), "Políticamente incorrecto" (2005), "Silencios. La juventud del Capitán Trueno" (2006), "Estraperlo y Tranvía" (2007), "Políticamente incorrecto" (2005) o "Malvados e imbéciles" (2015), una bibliografia que ha desenvolupat sol o en col·laboració amb altres autors com Rafel Vaquer, Xavier Roca, Joan Aliu, Manel Fontdevila, Andreu Martín, Pepe Gálvez o Joan Mundet. L'any 2011 va guanyar el Premi Nacional de Còmic de Catalunya amb el llibre "Miguel Núñez: mil vidas más", signat junt amb Pepe Gálvez i Joan Mundet. I el 2017 va guanyar el Premi Junceda d'Il·lustració a la millor novel·la gràfica publicada l'any 2016 per l'obra titulada "El solar". Ediciones la Cúpula
Pallejà Carnuar, Josep Maria
Pintor emmarcat en el paisatgisme realista de les darreries del segle XIX, apareix documentat entre els participants a la tercera exposició de belles arts i indústries artístiques celebrada al palau de belles arts de Barcelona l'any 1896. Esther Solé
Plana Castillo, Josep
Pintor i dibuixant. Fou deixeble de l’escultor Manuel Corcelles i, més endavant, estudià a l’Escola de la Llotja de Barcelona. S’establí a Lleida i fou auxiliar de la càtedra de dibuix de l’Institut de Segona Ensenyança i, durant diversos lustres, mantingué oberta una acadèmia privada de dibuix i pintura. Tingué com a deixebles Gili Roig, Viladrich, Mercè i Borràs, entre d’altres. Fundà junt amb altres intel·lectuals i artistes de Lleida el Xop Bot, entitat que fins el 1936 tingué una gran incidència en la vida artística de la ciutat. La seva participació en l’organització de l’Exposició d’Art que l’Ajuntament de Lleida promogué al mes de maig de 1912 fou cabdal, i constituí el punt de partida d’una nova via de les arts plàstiques a la ciutat. Practicà la pintura a l’oli i pintà paisatges urbans i rurals influenciat pel pintor Jaume Morera, gran amic seu. Però, tot i que es tracta d’un notable pintor, destacà sobretot en dibuix. Ho testimonia una col·lecció de cent dibuixos a llapis sobre temes de l’horta de Lleida que utilitzava com a mostra de treball per als seus alumnes, i que foren premiats a l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888. Jesús Navarro
Bartoletti, Josep
Josep Bartoletti fou un pintor i dibuixant lleidatà, fill del marbrista italià Farruccio Bartoletti, que tingué taller a la Rambla de Ferran de Lleida a principis del segle XX. Com a il·lustrador es responsabilitzà de l'aparell gràfic de la revista Lleida entre 1927 i 1929, i també es dedicà al dibuix publicitari. L'any 1930 va participar a l'exposició del grup Cau d'Art, i també va presentar obra a les exposicions-concurs de primavera dels anys 1934 i 1935. Després de la Guerra Civil reprengué la seva activitat com a pintor i decorador i mantingué una escola de dibuix i pintura al número tres del carrer de Magdalena, on, entre d’altres, Miquel Roig Nadal en fou alumne. Juan Manuel Nadal Gaya
Mundó Marcet, Ignasi
Pintor d'origen barceloní, Mundó Marcet va estudiar a l'escola de la Llotja i fou deixeble informal de Joaquim Mir i Manolo Hugué. Entre 1945 i 1948 va marxar a viure a París, on entra en contacte amb Georges Braque i Desnoyers. Va exposar la seva obra amb regularitat, influenciada inicialment pel postimpressionisme i més endavant pel fauvisme, a les principals capitals europees, com París, Roma, Madrid o Barcelona. A la ciutat comtal exposa principalment a la Sala Parés. Font: Viquipèdia
Porta Mestre, Enric
Enric Porta es va formar a l'Escola de Llotja i a l'Acadèmia Baixas de Barcelona. De ben jove ja va entrar al circuit expositiu, i arran de l'èxit de l'exposició presentada junt amb Nolasc Valls i Enric Cenac a les Galeries Laietanes va traslladar-se a París l'any 1922, on va completar la seva formació i va residir-hi deu anys, participant en diversos salons i exposicions. L'any 1932 va tornar a Barcelona, on va presentar per primer cop una exposició individual. Fou a les Galeries Syra, un espai on exposà habitualment en temps de postguerra. Tanmateix, va fixar la seva residència definitiva a la seva localitat natal, on pintà els murals de l'església parroquial. Fruit de l'amistat travada amb Miquel Villà quan ambdós eren a París, aquest va freqüentar la Pobla de Segur, fomentant un moviment creatiu notable al Pallars del tardofranquisme i inicis de la democràcia. Tot i que ambdós artistes s'influenciaren mútuament, l'obra de Porta no és tan estrictament geomètrica ni de colors vius com la de Villà, però s'hi aproxima en la riquesa i generositat en l'ús del material cromàtic i en la solidesa del dibuix. Porta s'especialitzà primerament en natures mortes i pintura infantil, sense deixar de banda els paisatges i els nus femenins. Font: Juan Manuel Nadal Gaya
Llimona Raymat, Núria
Núria Llimona va ser una pintora catalana, neboda del també pintor Josep Llimona. Interessada per la pintura de ben jove, durant els anys trenta estudià a l'Escola Oficial de Belles Arts de Barcelona, finalitzant-los un cop acabada la Guerra Civil i obtenint el títol oficial que li permeté dedicar-se a la docència durant quinze anys en aquella mateixa escola, situada llavors al final de la Via Laietana. Fou una reconeguda paisatgista, que fugí de les avantguardes i que s'especialitzà en pintar el paisatge urbà de Barcelona. Va conrear la natura morta, la figura i, especialment, el paisatge, dins d'un estil naïf constructiu i postimpressionista. Fou presidenta del 9è i 10è Saló Femení de l'Art Actual, i va exposar individualment a sales emblemàtiques de Barcelona, com les Galeries Syra, la Sala Nonell i la Sala Parés, i també va participar en diverses mostres col·lectives, obtenint diversos premis i reconeixements, com la Medalla Morera de 1960, la Creu de sant Jordi de l'any 2000 o la Medalla d'Honor de Barcelona l'any 2006. Font: Viquipèdia
Llobet Busquets, Carles
Nascut a Lleida l’any 1857, Carles Llobet viurà a la capital de Ponent fins al 1872, quan fixarà la seva residència a Barcelona. A la Ciutat Comtal esdevindrà un dels màxims exponents d’aquells creadors anònims que, dins de l’estructura laboral dels tallers, durien les arts decoratives del Modernisme català a la seva màxima expressió. Llobet es vinculà inicialment als principals tallers barcelonins d’escenografia (Taller de Mariano Carrera, del Liceu, de Francesc Soler i de Juan Francisco Chia) i col·laborà amb els tallers de daurats de Joan Serrado i de vitralls d’Antoni Rigalt, fins que entrà al taller d'Hermenegildo Miralles, dins del qual, a més de dibuixant i director artístic de totes les branques creatives, fou el responsable de la decoració de l’Hotel Terminus de Puig i Cadafalch, de l’Hotel Colón d’Audet i del restaurant Torino de Gaudí, entre d'altres. Jesús Navarro
Badiola, Txomin
Artista plàstic fundador de la Asociación de Artistas de Vascos, va estudiar pintura a la Facultat de Belles Arts de la Universitat del País Basc, on també hi exercirà com a professor des del 1983 al 1988. Al costat d'altres escultors com Pello Irazu, Àngel Bados, Juan Luis Moraza o Mª Luisa Fernandez, amb els quals havia coincidit a l'esmentada Facultat de Belles Arts, formarà part del grup denominat Nova Escultura Vasca, que va contribuir a la renovació de l'art a euskadi i l'estat Espanyol durant els anys 80. El 1986 se li atorga el Premi d'Escultura del País Basc i el premi ICARO a l'artista jove més excel•lent. L'any 1987 comissaria la primera exposició antològica de l'obra de Jorge Oteiza organitzada per la Fundació Caixa a Madrid, Barcelona i Bilbao. A l'any següent trasllada la seva residència a Londres on inicia un procés de relectura de la seva pròpia obra que el durà a la deconstrucció de la mateixa, i que plasmarà en la instal•lació Qui tem a l'art?, presentada al centre Riverside Studios de Londres i a la Galeria Solitud Lorenzo de Madrid. El 1990 es trasllada a Nova York, ciutat on hi resididirà durant més de vuit anys. Allí incia els seus treballs basats en una major hibridació dels mitjans i la construcció de dispositius escultòrics en els quals les situacions espacials, el vídeo i la fotografia interactuen amb l'espectador. L'any 1995, i posteriorment el 1997, Arteleku de San Sebastià el convida, al costat d'Ángel Bados, a impartir uns cursos sobre creació contemporània que, amb el pas dels temps, s'han demostrats essencials per a la confirmació de tota una nova generació d'artistes bascos, com ara Jon Mikel Euba, Itziar Okariz, Manu Muniategiandikoetxea, Sergio Prego, Asier Mendizábal, Iñaki Garmendia, Ibon Aranberri, etc. L'any 2002 dur a terme al Museu dÁrt Contemporani de Barcelona (MACBA) la primera retrospectiva de la seva obra, titulada Malas Formas, que posteriorment s’exposarà al Museu de Belles Arts de Bilbao. L'any 2007 el Musée d`Art Moderne Saint Etienne Metropole, li dedica una exposició recopilant les seves instal•lacions dels últims 10 anys titulada La Forme Qui Pense. L'any 2004 tornar a fer de comissari al costat de Margit Rowell per a una exposició sobre l'obra de Jorge Oteiza titulada Mito i Modernidad, organitzada pel Museu Guggenheim de Bilbao a les seves seus de Bilbao i Nova York així com per al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia de Madrid. Des de l'any 1998 viu i treballa a Bilbao. Francesc Gabarrell
Aláez, Ana Laura
Ana Laura Aláez és una de les artistes contemporànies més completes i de més renom de l’Estat Espanyol. Ella es defineix com una "arquitecta d'emocions" expressades de la manera que creu més convenient, transformant tota la seva vida en art, en un sentit que queda plasmat sempre en una escultura, una fotografia o una instal·lació, on es pot comprendre de manera molt directa allò que desitja expressar. Els seus primers treballs escultòrics, una altra de les branques artístiques en les quals destaca, van ser exposats per primera vegada a l'Espai 13 de la Fundació Joan Miró de Barcelona l'any 1992. Així mateix, la seva primera instal·lació la va dur a terme a la Sala Montcada de Barcelona el 1997, quan va presentar "She Astronauts", convertint tota la sala en una enorme botiga de roba. El 1999 va presentar "Brothel" a la Galeria Juana de Aizpuru, una instal·lació que la va catapultar a nivell internacional. Entre altres sales ha exposat al Kunstmuseum de Bonn i al Museum Moderner Kunst Stiftung Ludwing de Viena. I ha mostrat els seus treballs en ciutats com ara Toquio, Madrid, Berlín, París, Milà o Londres. L'any 2003 va publicar el seu llibre "Flúor", una sèrie de fotografies acompanyades de textos propis on desenvolupa i mostra les seves inquietuds estètiques. Font: artespain.com
Soldevila, Montserrat
Formada en la tècnica del gravat a l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida sota el mestratge de Rosa Siré, Montserrat Soldevila és una de les figures que configuraren i donaren múscul al paisatge artístic de la Lleida de l'últim quart del segle XX, articulat al voltant d'aquesta escola i d'altres nuclis d'interès, com el Cercle de Belles Arts. Esther Solé
Climent Oliveras, Sebastià
Sebastià Climent és originari de Castellbell i el Vilar (Bages), però es va formar en gravat, calcografia i serigrafia a l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida. També va aprendre tècniques pictòriques amb Rosa Siré i pintura al fresc amb Josep Minguell. La seva obra restà inèdita fins l'any 1990, quan va iniciar la seva trajectòria expositiva amb una exposició individual. Professionalment ha treballat en l'àmbit de les arts gràfiques i la il·lustració editorial. Font: sebastiadelleida.blogspot.com
Serra Marsinyac, Domènec
Nascut a Calaf, cursà estudis de dibuix i pintura a l'Escola d'Arts i Oficis de Tàrrega entre 1972 i 1976. Es llicencià a la facultat de Belles Arts de Barcelona l'any 1982 i assistí a cursos monogràfics de l'Escola Eina, i des de 1982 exercí la docència del dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis de Tàrrega. Més enllà de la pura preocupació pictòrica, la seva obra traspua missatges de caràcter social, crítics amb la seva època i el seu entorn, que ha pogut presentar en diverses exposicions individuals i col·lectives a Catalunya i de manera puntual a l'estranger. Font: Juan Manuel Nadal Gaya
Campello, Lluís
Cairó Sanchis, Llorenç
Escultor d'origen figuerenc. L'any 1913 s'instal·là a Barcelona, on fou deixeble d’Antoni Alsina a l’Escola de la Llotja. Membre de l’Associació d’Escultors (1927), juntament amb Enric Casanovas i altres. Amb una constant preocupació per l’estructura i l’equilibri i una gran admiració pels clàssics grecs, Donatello i Miquel Àngel, va executar diverses variants de nus dempeus femenins. Excel·lí també com a retratista. Font: Gran Enciclopèdia Catalana
Iglesias Domènech, Alfons
Nascut a les Borges Blanques, als tretze anys es va traslladar a Barcelona amb la finalitat de cursar estudis artístics, que va iniciar a l’Escola de la Llotja i va continuar a l'Ateneu Obrer i a l'escola d'art que Antoni Gelabert va fundar al carrer Petrixol de la ciutat comtal. A Barcelona va travar amistat amb artistes destacats de l'època i va freqüentar l'estudi d'Isidre Nonell, que exerciria una gran influència sobre la seva obra. L'any 1916 va viatjar a Madrid per tal d'estudiar les pintures del Museo del Prado i quantre anys més tard va fer el seu primer viatge a París, on descobrí la pintura dels impressionistes i de Cézanne. Tanmateix, entre aquests dos viatges va fundar el moviment "Nou Ambient" amb Camps Ribera, Vidal Galícia i Ramon Llobet, entre d'altres. Aquest col·lectiu tenia l'objectiu de revaloritzar el realisme i l'obra de Nonell, aleshores molt discutit, i es va mantenir en actiu fins l'any 1925. Paral·lelament, Iglesias va conrear el paisatge i el bodegó amb influències postimpressionistes de caire cezannià, participant en diverses exposicions individuals i col·lectives, gaudint normalment de bona recepció per part de la crítica i la premsa. L’esclat de la Guerra Civil li va suposar un trasbals emocional de tal magnitud que l'induí a tornar a la seva ciutat natal, on va romandre durant llargs anys dedicat a la pintura i produint un gran nombre de pintures a l’oli, essencialment paisatges i bodegons sense abandonar completament, però, la figura humana. Juan Manuel Nadal Gaya / Jesús Navarro