Informes

Recursos

• Batlle Campderrós, Josep
  Pintor autodidacta, va començar des de molt jove a practicar el dibuix i la pintura. A Barcelona va conèixer Joan Vila Puig i Rafael Benet. Aquest darrer fou qui l'aconsellà que es retrobés amb el paisatge de la Segarra, reflectit amb gran claredat, sensibilitat i serenor en bona part de les seves obres. Tot i la seva identificació amb les terres que el van veure néixer, i on va produir la fracció més important de la seva obra, també va pintar marines a Blanes i a Mallorca, i va passar temporades amb la seva germana a Castella, on va elaborar diversos paisatges. Va participar al Saló Monjuïc de Barcelona el 1933 i la seva obra va ser presentada també a Lleida, a l’exposició de final de curs de l’Escola de Belles Arts de l'any 1949 i a la col·lectiva “Un segle de pintura lleidatana" de la Galeria Terra Ferma el 1977. Quinze anys després de la seva mort, l'any 1978, se li va dedicar una exposició antològica a Cervera. Juan Manuel Nadal Gaya
• Sauri Fajula, Laura
  Nascuda a Vic, es formà a Llotja i a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, de la qual és professora. Féu la primera exposició individual el 1972. En la seva obra, de caràcter simbòlic, predomina el traç dibuixístic. L’any 1984 guanyà el premi de dibuix Ynglada-Guillot. Font: Enciclopèdia Catalana
• Camps Ribera, Francesc
  Francesc Camps Ribera estudià a l'Escola de la Llotja de Barcelona i després a l'Escola de Belles Arts de la mateixa ciutat, on fou deixeble d'Isidre Nonell, Manuel Ainaud i Josep Dalmau. Després treballà com a ceramista als Estudis Concurny. La seva pintura, inicialment realista i de traç nonellià, evoluciona cap al surrealisme i l'expressionisme, fent també collages figuratius i abstractes, d'alt caràcter matèric. Membre de la Generació del 1917, va exposar per primer cop el 1915 a l'Ateneu dels Treballadors. Des del 1919 forma part del grup avantguardista Nou Ambient, —juntament amb el borgenc Alfons Iglesias, entre d'altres— que seguia el model marcat per un altre grup de la mateixa generació, els evolucionistes, seguidors de Paul Cézanne. El 1922 va participar a Madrid en una exposició col·lectiva del grup i el 1925 va exposar individualment a les Galeries Dalmau. En acabar la Guerra Civil marxa a França i el 1939 s'estableix a Mèxic.En aquell país, l'any 1940, exposa a la Casa de la Cultura Espanyola i el 1945 organitza, juntament amb altres pintors espanyols exiliats, el Círculo de Bellas Artes. Es dedica a la restauració de quadres, l'escultura i exerceix la docència a l'Escuela Nacional de Artes Plásticas, on va formar tota una generació d'artistes mexicans. També va exposar al Centre Català de Nova York, a la Universitat de Toronto i al Club de France de París. El 1980 torna a Barcelona. Font: Viquipèdia
• Costa Beiro, Alfonso
  Alfonso Costa viatja a Barcelona als 17 anys i es forma a l'Escola de la Llotja. De manera paral·lela es dedica professionalment a les arts gràfiques i participa en diversos concursos, obtenint diferents reconeixements i guardons. L'any 1972 viatja a Florència gràcies a una beca de la Fundación March i, quan torna, manté una gran activitat expositiva i desenvolupa la seva faceta de gravador i muralista fins als anys 80. Un cop consolidada la seva carrera, l'any 1997 s'instal·la definitivament a Galícia, on continua treballant i desenvolupant la seva faceta més didàctica, impartint seminaris especialitzats, especialment sobre la tècnica del gravat. La seva carrera es centra, sobretot, en l'ambit editorial i de les arts gràfiques, així com en la pintura mural. Destaca aquí la cúpula del Liceo de Noia. Els anys 2005 i 2008, la Universitat de Santiago de Compostel·la i Caixa Nova van acollir, respectivament, dues exposicions antològiques de la seva trajectòria artística. Font: alfonsocosta.es
• Garcia Sarramona, Manuel
  Llicenciat en història general i geografia a l’Estudi General de Lleida, Manel Garcia Sarramona va compaginar els estudis amb les classes de dibuix i pintura al Cercle d’Art Morera i Galícia, amb Carmel Tapiol, Marc Antoni Remacha i Ramon Roca. Posteriorment va assistir a les classes que Albert Coma Estadella impartia al Cercle de Belles Arts. A finals dels anys seixanta funda el grup “Tertúlia d’art”, integrat inicialment per Alfons López i Joan Enric Farreny. Tots tres varen muntar diferents instal·lacions al Col·legi d’Arquitectes de Lleida, en un moment en què a l’Estat espanyol es parlava ben poc d'aquest concepte. Al grup se hi afegirien, més tard, Ferran Peiró, Joan Oromí i Santi Llorens, entre d'altres. La seva principal activitat es produeix entre el 1969 i el 1971, però el grup com a tal es desfà l’any 1976 amb la mort de Joan Enric Farreny. Manel Garcia Sarramona també mantingué contactes amb escultors com Jaume Gort o Domingo Ainaga, i treballà al costat d'artistes com Josep Ripoll. La seva representa una intensa activitat expositiva, sobretot al llarg de la dècada dels anys 70 i 80. Cal destacar la seva exposició a la Petite Galerie de l’Alliance Française l’any 1972, o la participació al Premi Internacional de Dibuix Joan Miró del 1973 al 1975. Manel Garcia Sarramona és especialment reconegut per la seva dedicació a la dinamització de la vida cultural lleidatana durant el tardofranquisme i els inicis de la democràcia, en diferents grups d'acció cultural, des del Cercle de Belles Arts de Lleida, i com a professional de la Cultura al Consell Comarcal del Segrià i l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Francesc Gabarrell
• Peral García, Alberto
  Nascut a Santurtzi (Biscaia) I'any 1966, actualment resideix a Barcelona. Es va lIicenciar en Belles Arts, en I'especialitat d'escultura, per la Universitat del País Basc i posteriorment fou becat per l'Academia Española a Roma (1993¬94) i per la Generalitat de Catalunya, per a cursar estudis a Nova York (1999). Entre les seves exposicions individuals destaca la presentada al Centre Cultural Tecla Sala de I'Hospitalet de Llobregat (1997) i a la Sala Rekalde, Área 11, de Bilbao (1997), així com I'exposició col·lectiva itinerant pel País Basc, Madrid i Barcelona (1997-98), conseqüència d'haver guanyat el premi Gure Artea 1996. La seva obra és present a col·leccions públiques com la del Museo de Bellas Artes de Álava i la del Banco de España. Alberto Peral pertany a la generació d'artistes que emergeix a principis dels anys noranta i protagonitza la renovació plàstica espanyola en aquests inicis del segle XXI. Des de la seva primera exposició individual a la Fundació Joan Miró de Barcelona el 1992 fins avui, ha traçat un recorregut de gran coherència conceptual i un desig d'experimentació formal que l'ha portat a transitar per una gran diversitat de mitjans, des del dibuix, la fotografia o l'escultura, fins a la instal lació i el vídeo, per proposar un emocionant trobada poètica entre la bellesa de les formes més simples i essencials i el poder simbòlic que contenen. Alberto Peral incorpora al seu llenguatge les aportacions més radicals de l'avantguarda clàssica respecte a la forma però omplint-les de vida. Descobreix aquest essencialisme formal en la natura i en la cultura com a manifestacions d'un ordre còsmic que l'artista abstreu i ens presenta dotat d'una intensa sensualitat material, convidant-nos amb això al delit i la reflexió. Glòria Picazo / MNCARS
• Pérez, Javier
  Javier Pérez estudià a la Facultat de Belles Arts de Bilbao, i amplià els seus estudis a París, on realitzà, l'any 1986, la seva primera exposició individual a la galeria Chantal Crousel. Des de començaments dels anys 90 s'ha convertit en un dels artistes de l'Estat Espanyol de major projecció internacional. Va exposar el 1998 a l'Espacio Uno del Museu Reina Sofía i, el 2001, ocupà, juntamrent amb Ana Laura Aláez, el pavelló espanyol a la 49 Biennal de Venècia. Artium i el Carré d'Art de Nîmes li dedicaren l'any 2003 una mostra retrospectiva. La seva obra es troba en museus com ara el Reína Sofía de Madrid, Guggenheim de Bilbao, MACBA de Barcelona o el Muséed'Art Moderne et Contemporain d'Estrasburg. Seguint una tradició implícita al País Basc, el treball de Javier Pérez es va orientar en els seus primers moments al voltant de l'escultura, encara que com altres membres de la seva generació -Ana Laura Aláez, Miren Arenzana o Gemma Intxausti- es van allunyar acuradament del problema "local", tant des del punt de vista estilístic, respecte a la poderosa i contundent producció d'Oteiza i Chillida, com la d'aquells altres que van fer de la situació específica del País Basc la font temàtica del seu treball. A més, allunyat de la seva ciutat natal, la seva obra va anar obrint-se a diverses aspiracions i ampliant el seu camp disciplinar. A més de produir dibuixos i objectes escultòrics, Javier Pérez es va orientar cap a la instal·lació, escenografia, performance i vídeo. Dins de tot aquest aparell disciplinar, però, batega una concepció onírica i alhora realista, hiperestètica i també funcional de l'objecte artístic. En tots els casos, l'assumpte recurrent en les peces de Javier Pérez és el cos, que ell no concep com un organisme unitari, sinó com una acumulació d'òrgans i parts d'alta concentració simbòlica: cabells, ulls, llàgrimes… que eventualment poden adoptar la forma de substituts: perruques, esferes de vidre, llàgrimes de vidre, màscares… Metàfores d'un cos trossejat que anhela reconstruir en organisme, mentre sent que "la frontera entre el dolor i la bellesa és en extrem estreta i difusa" Font: Francisco Javier San Martín (Arte y Parte)
• Rusiñol i Prats, Santiago
  Santiago Rusiñol i Prats procedia d’una de les famílies de l’alta burgesia industrial catalana. Tanmateix, aviat trencaria amb els preceptes burgesos per apropar-se al món de l’art. Pintor clau en la superació del realisme, però també escriptor, dramaturg, col·leccionista i activista cultural, Santiago Rusiñol es convertiria en el motor del modernisme a Catalunya.Tot i això, l’obra de Rusiñol no va prendre gairebé mai un to social, de denúncia, sinó que va tendir a entendre l’art com a l’adoració absoluta de la bellesa. Així, el jove Rusiñol va exposar les seves primeres obres a la Sala Parés des del 1874. Però tot canviaria després de 1887. Des d’aquell any es va establir per llargues temporades en el París de la Belle Époque, on va viure enmig dels ambients de la bohèmia literària i artística. Van ser set anys d’anades i vingudes de la capital francesa, on va esdevenir assidu de l’Académie de la Palette.A París va establir-se a Montmartre i va convertir-se en inseparable de Ramon Casas, en una etapa en què l’art de tots dos s’assembla força.De tornada a Barcelona, la darrera dècada del segle, es va afirmar com a pintor animador del moviment modernista i va crear el Cau Ferrat de Sitges, on va instal·lar la seva col·lecció de ferros forjats i va celebrar concerts, conferències, tertúlies i alguns dels actes principals de les Festes modernistes. El Cau Ferrat, doncs, va suposar un dels eixos del naixement i difusió d’un nou moviment, el modernisme, que carregava contra el romanticisme decadent i la rutina de la societat burgesa. En definitiva, Rusiñol va convertir-se en el capdavanter, el motor fonamental, d’una bohèmia catalana del tombant de segle. París influeix també en la pintura de Santiago Rusiñol. Allí va conèixer i retratar alguns dels personatges de la bohèmia parisenca de Montmartre. I de retorn a Catalunya els seus quadres enregistren figures, aspectes urbans, paisatges, temes quotidians, escenes de gènere i composicions simbòliques. És a dir, s’introduïa un art nou, trencador, un art que per la seva modernitat va ser designat per la crítica amb el nom de modernisme.De la mateixa manera, Rusiñol també va formar part de les famoses tertúlies de la cerveseria Els Quatre Gats del carrer Montesió de Barcelona regentada per Pere Romeu. Així, Els Quatre Gats, inspirat en Le Chat Noir que havien conegut a París, es va convertir en l’escenari privilegiat de les manifestacions ideològiques de final de segle, un lloc de tertúlia però també una sala d’art alternativa. Per als modernistes era una mena de santuari laic on tenien lloc tot tipus d’activitats artístiques: lectures, concerts, exposicions, concursos literaris, ombres xineses, titelles, etc. Un espai fonamental que consolidaria l’obra dels artistes de la generació més jove.Font: http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2013/02/01/santiago-rusinol-el-motor-del-modernisme-catala/
• Masriera Rosés, Lluís
  Lluís Masriera Roses fou un personatge polifacètic: figura cabdal del modernisme en el camp de les arts decoratives, escenògraf reputat a la Barcelona del canvi de segle i pintor per tradició familiar, ja que era fill i nebot, respectivament, dels pintors Josep Masriera Manovens (Barcelona, 1841-1912) i Francesc Masriera Manovens (Barcelona, 1842-1902). A diferència de la joieria i l’orfebreria, que el singularitzen dins el moviment modernista i li donen una indiscutible dimensió internacional, Lluís Masriera no es pot considerar un pintor especialment rellevant, malgrat tenir algunes obres destacades i veritablement interessants. La seva obra pictòrica esdevé una evolució de la pintura naturalista de la primera generació de modernistes, molt propera a Santiago Rusiñol, on destaca la representació de temes quotidians, molts cops endisant-se de ple en el camp de l'anècdota, representada sovint en interiors burgesos descrits amb tot detall, i protagonitzada per una figura femenina dedicada a les activitats més convencionalment associades a la dona. Aquesta evolució, que el duria pels camins del decorativisme, troba la seva culminació l’any 1920 en l’obra "Ombres reflectides" (MNAC, 14585), per a molts autors la seva pintura més reeixida. Francesc Gabarrell
• Mir Trinxet, Joaquim
  Joaquim Mir fou un pintor català nascut a Barcelona. La seva mare era germana de l'empresari tèxtil Avel·lí Trinxet, que més tard tindria molta importància en la vida de Mir perquè li faria de mecenes i li encarregaria la decoració de la casa Trinxet. Els primers estudis els féu al col·legi Sant Miquel, on conegué Isidre Nonell. De jove comença a estudiar sota les ordres de Lluís Graner, que l'inicià en el gènere del paisatge. El 1893 estudia a l'Escola de la Llotja amb Antoni Caba però acaba deixant els estudis artístics formals. S'integra a la "Colla del Safrà" (també coneguda com a "Colla de Sant Martí") un grup d'artistes fundat el 1893 i integrat per Isidre Nonell, Ricard Canals, Ramon Pichot, Juli Vallmitjana i Adrià Gual, i entrà en contacte amb el grup d'artistes que freqüentaven els Quatre Gats. El 1899 marxà a Madrid a descobrir i copiar els grans mestres del Museu del Prado. Aquell mateix any guanyà el segon premi en l'Exposició Nacional de Belles Arts i, a finals d'any, marxa a Mallorca amb Santiago Rusiñol, on va fer algunes de les seves millors pintures. L'any 1903 pateix una crisi i ha d'estar ingressat un temps a l'Institut Psiquiàtric Pere Mata de Reus. Posteriorment s'instal·là a l'Aleixar i finalment a Vilanova i la Geltrú, en una finca actualment coneguda com a casa Mir. Des d'aleshores va desenvolupar intenses campanyes pictòriques a Montserrat -on ja havia fet una fecunda estada el 1911- i a València -on hi anar a inspirar-se pels murals sobre les conquestes de Jaume I que li varen encarregar pel palau de la Diputació de Barcelona. L'any 1932 es desplaça a Vallirana on va pintar durant un període molt curt de temps, i també va fer estades a Andorra els anys 1932, 1933 i 1934. És considerat un dels màxims exponents de la pintura immediatament posterior al modernisme, creador d'un postimpressionisme molt personal. Morí a Barcelona el 1940 després d'una estada a la presó, acusat pel franquisme de connivència amb la República. Fou enterrat al cementiri de Vilanova i la Geltrú. Font: Viquipèdia
• Hernàndez Pijuan, Joan
  Professor i catedràtic de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. L’any 1957 va estudiar gravat i litografia a l’Escola de Belles Arts de París, i el 1981 va rebre el Premi Nacional d’Arts Plàstiques. Els seus primers treballs sintonitzaven amb l’informalisme, però posteriorment va anar allunyant-se del rerefons d’aquest moviment per fer-ne una interpretació més personal. La natura morta i el paisatge han estat els temes dominants en la seva obra, tot i que amb una concepció diferent a la tradicional, on allò que l’artista cercava, per sobre de tot, és una nova definició de la pintura des de la pròpia pintura, amb un important pes específic del concepte de paisatge interior. Francesc Gabarrell
• Llobet Raurich, Carles
  Encara que nasqué i morí a Barcelona, Carles Llobet Raurich manté un vincle molt estret amb la ciutat de Lleida, molt especialment a través de la figura del seu pare, el també pintor Carles Llobet Busquets. Llobet Raurich es va formar a l'Escola de Llotja, on va ser alumne de Fèlix Mestres i Francesc Labarta. Al llarg de la seva etapa formativa —abans de l'esclat de la Guerra Civil— va viatjar amb freqüència, visitant diversos indrets d'Espanya, la Catalunya Nord, París, el nord d'Itàlia i Roma, on es va familiaritzar amb el patrimoni artístic i arquitectònic local. Paral·lelament, també va participar en diverses exposicions col·lectives, tant a Barcelona com Madrid, i als anys trenta es va iniciar en la pràctica de la pintura mural. Exiliat a Xile l'any 1939 com a conseqüència de la Guerra Civil, hi va romandre fins l'any 1948. Exercí la docència a la Universidad Católica de Santiago, ocupant la càtedra d'arts aplicades entre 1941 i 1943 i practicant el retrat amb molt bona acollida per part del públic i la crítica. L'any 1948 retorna a Catalunya el 1948, moment en què s'inicia la seva etapa més fèrtil com a muralista arran de l'increment de la demanda d'aquesta tipologia d'obres en entorns religiosos, circumstància que el converteix en un dels muralistes més destacats de la recuperació de l'art religiós català de postguerra, especialment a Barcelona i rodalies. Juan Manuel Nadal Gaya
• Sirera Gené, Antoni
  Odontòleg de professió, reporter gràfic, pintor, pilot d’avioneta, geògraf i botànic afeccionat. Ton Sirera fou un personatge clau alhora de parlar de la reactivació cultural i artística a Lleida entre els anys 1940 i 1960; un dels grans responsables de l’evolució de l’avantguarda artística a la nostra ciutat, i un dels pocs autors que va introduir la fotografia abstracta i experimental a l’Estat Espanyol. La seva amistat de joventut amb l’escultor Eudald Serra li obrí les portes de la modernitat i el connectà amb l’avantguarda barcelonina i el moviment ADLAN (Amics De L’Art Nou). A Lleida, però, la seva figura es vincula, primer, al Cercle de Belles Arts i, posteriorment, al grup d’artistes agrupats al voltant de la Petite Galerie de l’Alliance Française, sobretot amb Leandre Cristòfol, Lluís Trepat, Jaume Magre, Àngel Jové i Josep Vallverdú, amb qui Sirera mantindrà al llarg de tota la seva vida una important amistat. L’any 1950, durant una llarga estada a París, coneix l’artista Joan Vila Casas, amb qui establirà forts vincles personals i acabarà compartint molts dels seus plantejaments estètics. Fruit d’aquesta relació, l’obra de Ton Sirera s’aproparà al moviment informalista —des del vessant més experimental que li proporcionen els jocs d’imatges microscòpiques i la descontextualització de parts de la nostra realitat quotidiana— per a conviure, de forma paral•lela, amb les aportacions dels seus pintors. Aquests treballs en el camp de la fotografia no figurativa són, sens dubte, els què s’insereixen de ple en els postulats de l’abstracció, i els què atorguen singularitat a la seva obra dins el panorama artístic català i espanyol. Francesc Gabarrell
• Domingo Marqués, Francesc
  Francesc Domingo Marqués inicià la seva formació artística a l'Escola de Belles Arts de Sant Carles de València. Allà fou deixeble de Rafael Montesinos, gran admirador de Ribera, la pintura del qual copiarà amb fervor el jove artista. El 1864 es va traslladar a Madrid per a continuar la seva formació a la Real Academia de San Fernando, obtenint el 1868 una pensió de la Diputació de València per a traslladar-se a Roma. L’enviament d’obres a les Exposicions Nacionals li permeté aconseguir importants èxits, entre els que cal fer menció a una primera medalla (1871) pel quadre “Santa Clara”, una pintura que s'insereix dins de la millor tradició naturalista espanyola. Un cop retornat a Espanya dividí el seu temps entre Madrid i València, traslladant-se a París l'any 1875, on continuà amb la línia empresa per Fortuny, tot treballant en petites obres d’estil minuciós i colorista. En la seva etapa madura arribà a desfer la matèria pictòrica per a passar a interessar-se especialment pel color. Jesús Navarro
• López Mezquita, José María
  López Mezquita va néixer a Granada en el si d'una família de comerciants. Als 9 anys va iniciar la seva formació al taller de José Larocha i als 13, quan la seva família es trasllada a Madrid, la continua a l'Escola de Pintura i Gravats, on fou deixeble de Cecilio Pla i José Larrocha. L'any 1901 va rebre la medalla d'or de l'Exposició Nacional de Belles Arts, i gràcies al mecenatge de la infanta Isabel de Borbó va viatjar per Bèlgica, Holanda, Anglaterra i França, retornant a la seva terra natal el 1905 per consolidar la seva carrera en l'àmbit de la retratística. Fou un dels fundadors de l'Associació Espanyola de Pintors i Escultors (1910), en una època en què també fou nomenat acadèmic de San Fernando. Tanmateix, el 1926 va traslladar-se als Estats Units i va guanyar fama internacional, esdevenint membre de la Hispanic Society —hi pintà una sèrie de retrats— i de les acadèmies de belles arts de Lisboa, Anvers i Cuba. Va retornar a Espanya l'any 1952, morint a Madrid dos anys després. Jesús Navarro
• Nani, Giacomo
  Pintor italià, la seva trajectòria es va desenvolupar a Nàpols, una ciutat llavors beneficiada per una cort activa que exercia el mecenatge de les arts. Nani fou un dels nombrosos pintors que es van moure al voltant d'aquesta cort, en mans de la dinastia borbònica des de 1734. Alumne de Baldassare de Caro i Gaspare López, la seva producció fou abundant, per bé que reduïda a les natures mortes i les flors, un gènere on tanmateix va destacar, deixant exemples molt interessants. Una part important de la seva obra va arribar a Espanya, i és possible que exercís una clara influència en les natures mortes de Luis Meléndez, sens dubte una de les produccions més atractives de la pintura espanyola del segle XVIII. El seu fill Mariano Nani va residir a Espanya des de 1759, on va arribar-hi acompanyant el seguici de Carles III en traslladar el tron de Nàpols a Espanya. Va cultivar els mateixos temes i maneres que el seu pare i mestre per bé que sense assolir la qualitat d'aquest. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
• Martínez Abades, Juan
  Pintor i il·lustrador espanyol. Es formà a l'Insitut Jovellanos de Gijón. Després ingresà a l¡'escola de Belles Arts de San Fernado a Madrid i assistí a l'estudi de l'escultor on assistí a l'estudi de l'escultor José Gragera. L'any 1884, sota la influènncia de Francisco Rosales, envia a l'Exposicio Nacional de Belles Arts l'obra "La muerte de Mesalina" (Museu de Belles Arts d'Astúries, Oviedo). L'any 1888 obté una pensió de mèrit de la Diputació d'Oviedo per ampliar els seus estudis a Roma, ciutat on residirà fins al 1890, moment en que torna i s'estableix Madrid. Aquell mateix any presenta a l'Exposició Nacional de Belles Arts l'obra "El Viático a bordo" amb què obté la medalla de segona classe. També va participar en les exposicions del Círculo de Bellas Artes i va col·laborar com a il·lustrador a la revista "Blanco y Negro". L'any 1901 obté la primera medalla a l'Exposició Nacional. Font: Enciclopèdia del Museo del Prado
• Maella Pérez, Marià Salvador
  Marià Salvador Maella fou un pintor valencià emmarcat en el neoclassicisme i l'academicisme setcentista. Format amb el seu pare, posteriorment es desplaça a Madrid on va rebre classes de Felipe de Castro, que el va introduir en la pintura neoclàssica al gust de l'època. El mateix de Castro li va permetre continuar la seva formació a la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, on va ser acollit amb especial interès per Antonio González Velázquez. L'any 1757 viatja a Roma on reforça el seu gust academicista. Torna a Espanya el 1765 per treballar en la remodelació del Palau Reial de Madrid, emparat per Anton Raphael Mengs, de qui va acabar rebent una notable influència. És a Madrid on Maella inicià una carrera vertiginosa: va ingressar com a membre de l'Acadèmia de San Fernando, esdevenint-ner Director General entre 1795 i 1798. A més, va ser nomenat pintor de cambra l'any 1774, en un reconeixement per la seva esplèndida habilitat retratística, i també s'integra de ple als treballs de tot el patrimoni reial, treballant no només al Palau, sinó també a la La Granja de San Ildefons, el Palau de El Pardo i el Palau de l'Escorial. La Il·lustració marcava l'època i Maella s'adaptava a la perfecció, recollint l'admiració de la Casa Borbó. Aquests treballs es van combinar amb d'altres, com els frescos de les Catedrals de Toledo i Burgo de Osma, o l'elaboració de cartrons per a tapissos a la Real Fábrica de Tapices amb qui va ser durant tota la seva vida el rival més ferm de Maella, Francisco Bayeu. Maella és el Primer Pintor de Cambra i el responsable de la custòdia i restauració de tots els Reials Llocs en el moment en què es produeix la caiguda de Carles IV i l'arribada de Josep I. Maella es posa al servei del nou monarca francès en un fet que acabaria provocant la seva caiguda. Acusat d'afrancesat al retorn de Ferran VII, fou apartat de la Cort, i substituït per Vicente López Portaña, tant davant del monarca com de la pròpia Acadèmia. Font: Viquipèdia
• Pradilla Ortiz, Francisco
  Francisco Pradilla neix a la localitat aragonesa de Villanueva de Gállego el 1848, formant-se a Saragossa i més tard a l’Escola de Belles Arts de San Fernando. El 1874 obté una pensió, en la modalitat de pintura d’història, per a traslladar-se a estudiar a l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts de Roma, juntament amb Casto Plasencia, on coneixerà a Jaume Morera, pensionat en la modalitat de paisatge, amb qui l’unirà una estreta amistat que conservarà al llarg de tota la seva vida. Precisament serà en aquella estada i en companyia de Jaume Morera on seleccionarà un paisatge romà com a fons d’una de les seves obres més famoses, aquella que li proporcionaria la seva consagració com a un dels més destacats pintors de composicions de temàtica històrica tan a nivell espanyol com internacional: “Doña Juana La Loca”, un impressionant quadre de dimensions espectaculars, 3,40 x 5 metres. Aquesta obra que realitzaria com a treball de pensionat fou presentada a l’Exposició Nacional de Belles Arts de 1878, obtenint una Medalla d’Honor i essent adquirida posteriorment per l’Estat (actualment es troba al Museo del Prado). El tema de l’obra fa referència al trasllat del cadàver del rei Felip des de la Cartuja de Miraflores a Granada acompanyat per la seva esposa Juana i un seguici de eclesiàstics, nobles i cavallers que s’aturen a la intempèrie per vetllar el fèretre, i que està basat en el relat Modesto Lafuente en la seva Historia de Espanya. L’èxit que va obtenir motivà que posteriorment el Senat li encarregues un altre quadre de composició històrica sobre la rendició de Granada, que esdevindria una altra fita de la pintura d’història espanyola i que consagraria Pradilla com un dels seus més clars exponents. Tot i això Pradilla, fou també un destacat paisatgista i un personalíssim pintor costumista. Jesús Navarro
• Canogar Mckenzie, Daniel
  Llicenciat en ciencies de la imatge per la Universitat Complutense de Madrid i màster en art amb especialització en fotografia per la New York University, Daniel Canogar destaca per la seva aportació teòrica sobre el món de la imatge. El 1992 publica el Iibre "Ciudades efímeras: exposiciones universales, espectáculo y tecnología", va ser corresponsal d'art des de Nova York per a la revista "Lápiz" i ha dirigit seminaris i cursos teòrics sobre art i noves tecnologies a diversos centres i universitats del país. El treball de Daniel Canogar investiga el cos humà i la seva relació amb els sentits, la relació entre cossos o parts del cos, les noves tecnologies i la incidència d'aquestes en la realitat i en la percepció que d'ella en tenim. Ha exposat la seva obra en galeries i museus d'Espanya, Franya, Alemanya, Canadà i Estats Units, com la Fundació Arte y Tecnología i el Palacio de Velázquez de Madrid, l'Espace d'Art Yvonamor Palix de París, el Centre d'Art Contemporain de Basse Normandie, Axe Neo-7 de Quebec, Metrònom i Centre d'Art Santa Mònica de Barcelona, Artist Space de Nova York i el Wexner Centrer for The Arts de Columbus. La Galeria Helga de Alvear de Madrid, la Galeria Estany de la Mota de Barcelona i l'Espace d'Art Yvonamor Palix de París representen el seu treball artístic. Ha participat en destacades exposicions col·lectives i festivals dedicats a la fotografia arreu del món. Francesc Gabarrell
• Simón, Montserrat
  Formada en la tècnica del gravat a l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida sota el mestratge de Rosa Siré, Montserrat Simón és una de les figures que configuraren i donaren múscul al paisatge artístic de la Lleida de l'últim quart del segle XX, articulat al voltant d'aquesta escola i d'altres nuclis d'interès, com el Cercle de Belles Arts. Esther Solé
• Niubó Cabau, Manuel
  Resident des de la seva primera joventut a Lleida, fou en aquesta ciutat on desenvolupà una interessant activitat com a dibuixant i com a promotor de la vida cultural durant la postguerra. Fou un dels fundadors del Cercle de Belles Arts i més tard professor de dibuix lineal de l'escola. Participà en la major part d'activitats de l'entitat durant les dècades dels anys quaranta i cinquanta. Entre les exposicions on va participar cal destacar la mostra que el Grup dels Cinc (Mariano Gomà, Ramon Fontova, Ernest Ibàñez, Josep Barberà i Manuel Niubó) va presentar l'any 1952 o la retrospectiva que la Galeria Cop d'Ull li dedicà el 1980. Niubó també practicà la il·lustració i el disseny d'interiors, tant d'edificis civils com d'exposicions celebrades a l'Institut d'Estudis Ilerdencs o al Museu d'Art Jaume Morera. Juan Manuel Nadal Gaya
• Roca Delpech, Jaume
  Creador polifacètic que es revelà, des de la seva joventut, com un excel·lent pianista i pintor. L'any 1945 ja es considerat un mestre de l’aquarel·la. L’obra de Roca Delpech esdevé una recerca constant, quasi obessiva, de la perfecció i la millora. L’any 1950, amb motiu d’una exposició celebrada al Cercle de Belles Arts de Lleida, Roca Delpech coneix Leandre Cristòfol. Immediatament s’estableix una interessant relació entre tots dos artistes —mútuament impressionats per la visceralitat del propi compromís creatiu— documentada amb abundant correspondència i que perdurarà al llarg de tota la dècada. De fet, Leandre Cristòfol fou, durant aquests anys, l’encarregat de treure al mercat lleidatà l’obra de l’artista gironí. Francesc Gabarrell
• Roca Campana, Ramon
  Artesà cadirarire molt conegut a Lleida. Estudià dibuix i tècniques de pintura a l'Acadèmia de Justo Almela, on coincidí amb Cristòfol, Tapiol i Sanàbria, entre d'altres. L'any 1930 presenta una primera exposició al Museu d'Art Jaume Morera, època en què la revista "Lleyda" li publicà uns dibuixos, i participa al concurs-exposició de Primavera del 1934,. En aquests anys també presenta una col·lecció de dibuixos al Saló dels Artistes Independents de Barcelona i a la Sala Parés, i participa als salons nacionals de Sevilla, Sant Sebastià i Amposta. Després de la Guerra Civil la seva obra figurà entre les primeres exposicions col·lectives del Cercle de Belles Arts (1948, 1949, 1951), i també a la mostra de 1952, promoguda per l'Obra de Educación y Descanso. Com a paisatgista li agradava realitzar aquarel·les del natural, i a les seves excursions pel Pirineu i la costa mediterrània l'acompanyaven joves a qui encoratjava i estimulava, entre els que s'hi comptaven Marc Antoni Remacha, Carmel Tapiol i Manuel Garcia Sarramona. Juan Manuel Nadal Gaya
• Amorós Vilà, Tonet
  Tonet Amorós estudia a l’Escola Masana de Barcelona. La seva trajectòria expositiva s'incia l'any 1986 al XXV Premi Internacional de dibuix Joan Miró. A partir de llavors ha presentat els seus treballs per diverses sales i espais públics de la península. I, a partir de 1992, fa el salt a l'àmbit internacional. No obstant això no ha perdut el contacte amb la seva ciutat natal, on ha protagonitzat diverses mostres al llarg de la dècada dels 90, i des de 1998 la seva obra "Lemuria" es troba instal·lada a la canalització del riu Segre. Es tracta d'una escultura de bronze de tres metres d'alçada, en forma de larva —iconografia característica del món creatiu d'Amorós— envoltada i subjectada per tres pollancres, en record d'una plaga que afectà el bosc de ribera que anteriorment ocupava aquest indret. El treball de Tonet Amorós està íntimament relacionat amb l’espai on es desenvola. Elaborat amb diversos materials, posa de manifest la complexitat i la multiplicitat de facetes del fenomen artístic. L’autor acostuma acompanyar la seva obra plàstica amb textos literaris, en un intent d’extrapolar el sistema lingüístic a les arts visuals. Juan Manuel Nadal Gaya