Informes

Recursos

• Abad Roses, Antoni
  Fill de l’escultor Antoni Abad Gil i de la poetessa Teresa Roses, la formació artística d'Antoni Abad es fruit de l’ensenyament del seu pare, complementada amb la llicenciatura en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona, l’any 1979 i els estudis de Gravat a Conca, Londres i Perusa (Itàlia). El seu treball ha evolucionat molt ràpidament, allunyant-se dels conceptes escultòrics tradicionals en els quals es va iniciar com a artista pels volts de l'any 1979 cap a l’ús de les noves tecnologies, camp en què ha esdevingut un dels creadors estatals més singulars. A partir de la seva estada com a artista-resident a The Banff Centre for the Arts (Alberta, Canadà) entre 1993 i 1994, comença a treballar amb videoprojeccions que s’expandeixen en l’espai arquitectònic. D’aquest període és la peça Últimos deseos (1995) i la trilogia de les rates: Errata (1996), Ciències naturals (1997) i Love Story (1998). El 1996 Roc Parés el convida a participar en la plataforma «MACBA en línia» i Abad presenta Sísif, una videoinstal·lació que després es desdoblarà en una versió exclusiva per al web. El 1997 acaba els seus estudis a l’European Media Master de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i a partir d’aleshores centra tota la seva activitat creativa en el mitjà digital, amb propostes com 1.000.000 (1999) o Z (2001-2003), obra que anticipa l’ús de les xarxes socials. De la fotografia, que li va permetre fer evident el seu interès pel moviment en les escultures seqüencials, al videoart, seguida de la informàtica, el net-art i internet com una plataforma de recerca creativa, l’obra d’Antoni Abad expressa la voluntat d’experimentació formal al voltant dels conceptes d’espai i temps, sempre presents en la seva obra. A partir de 2004, i fins avui, Abad treballa amb les possibilitats de la tecnologia mòbil, articulant xarxes de comunicació audiovisuals mitjançant les quals pretén donar veu a col·lectius habitualment ignorats o discriminats pels mitjans de comunicació oficials. La projecció d'Antoni Abad com a artista en el concert nacional i internacional ha anat creixent de manera sostinguda des de l'atorgament del Premi d'Arts Plàstiques Medalla Morera l'any 1990 a la seva ciutat natal, Lleida. Ha exposat a ARCO els anys 1991, 1994 i 1998, al Centro de Arte Reina Sofia el 1997, al Museo de Arte Moderno de Buenos Aires i a la Biennal de Venècia el 1999 (l’únic artista lleidatà que ha aconseguit mai aquesta fita), al New Museum of Contemporary Art de Nova York el 2001, al Hamburger Banhof de Berlí el 2002 i al MACBA els anys 1996, 2003 i 2014. Premi Ciutat de Barcelona d’Arts Plàstiques pel seu treball a les instal·lacions d’art multimèdia de la Sala Metrònom i del Centre d’Art Santa Mònica, guanyador del Golden Nica de l'Ars Electronica dins de la categoria de comunitats virtuals el 2006, considerat el premi més important a nivell mundial pel que fa a l'art i les noves tecnologies i, novament, Premi Ciutat de Barcelona en la categoria de Multimèdia al 2002, per la seva obra Z. L'any 2006 guanya el Premi Nacional d'Arts Visuals, concedit per la Generalitat de Catalunya, pel projecte canal*ACCESSIBLE, i també el Premi Golden Mica del festival Ars Electronica de Linz (Àustria), en la categoria de Comunitats digitals. El 2009 és guardonat amb el premi Innovae de la Fundación Española de Ciencia y Tecnología (FECYT). Actualment viu i treballa a Barcelona, tot i que és habitual que passi temporades en diferents llocs del món. Francesc Gabarrell
• Casenave Pérez, Jose de
  Deixeble de Carlos de Haes i de Jaume Morera, conreà la pintura de paisatge i participà en diferents Exposicions Nacionals de Belles Arts, essent guardonat a les edicions de 1892 i 1895. Jesús Navarro
• Villamil Marrachi, Bernardo
  Pintor cubà, documentat a Espanya entre 1878 i 1890. Va estudiar a Madrid amb Francisco Mendoza i Carlos de Haes, de qui n'esdevingué un imitador. Va concursar a l'Exposició Nacional de Belles Arts de 1878 amb el paisatge Cercanías de Madrid (paisaje del natural), i a la de 1881 va presentar les obres Orillas de Balsaín, Las pasarelas i Un puente de Balsaín, i l'estat va adquirir la pintura titulada Paisaje (Prado), una tela que representa un grup d'arbres esvelts al bell mig d'un camp, amb les capçades retallant un cert ennuvolat, una sintaxi clarament basada en les fórmules de Carlos de Haes. També va participar a les exposicions del Círculo de Belles Artes de 1880 i 1883, i el seu rastre a Espanya es perd el 1884, després de participar a l'Exposició Nacional amb les obres Cercanías de San Fernando. Madrid, El río Eresma. Segovia i Puerta del Sol. Museo del Prado
• Vázquez Úbeda, Carlos
  Pintor, il·lustrador i cartellista que conreà el paisatge i el gènere costumista. Va ser membre de l'Acadèmia de San Fernando de Madrid, cavaller de la Legió d'Honor, membre d'honor de la Hispanic Society of America, president del Cercle Artístic i de la Societat Artística-Literària de Barcelona, i se’l va condecorar amb la gran creu d’Alfons XII i la de l’Àliga Roja d'Alemanya. Va començar la seva formació amb Joaquín Herrer i Rodríguez a la seva ciutat natal i a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, on va ser alumne de Carlos de Haes. El 1889 es va traslladar a París per ampliar els seus estudis i allí va ser deixeble de Léon Bonnat. Va col·laborar en nombroses publicacions de l'època: Hispània, Hojas Selectas i Blanco y Negro, entre altres. Va enviar assíduament les seves obres a certàmens nacionals i estrangers, va obtenir la tercera medalla en la Nacional de 1892 per Recuerdos de amor, segona en les edicions de 1899 i 1901 pels llenços titulats Mes de María i Recolección de higos chumbos en Granada, primera medalla el 1910 per El torero herido i condecoració el 1904. Va participar en els Salons de París, en els quals va ser premiat amb menció d'honor en 1890, tercera medalla el 1904 i segona el 1907. A més, va ser guardonat amb primera medalla en l'Internacional de Barcelona de 1899, medalla de plata a l'Exposició Universal de París de 1910 i a la de Buenos Aires de 1915, any en què va obtenir medalla d'or en l'Exposició de Sant Francisco. Enciclopedia del Museo del Prado © Fundación Amigos del Museo del Prado
• Seiquer López, Alejandro
  Pintor murcià, va iniciar els seus estudis a l'Academia de la Económica murciana i vers 1875 va començar a treballar com a dibuixant pel Ministeri d'Obres Públiques. Després va entrar al taller de Carlos de Haes a Madrid, on va conèixer la família Zabálburu, que li va concedir una pensió per completar la seva formació a París, on va estar-s'hi vuit anys i on va obtenir un premi a l'Exposició Universal de 1878. En tornar, aquell mateix any, es va instal·lar a Múrcia i des d'allà va enviar pintures a les Exposicions Nacionals de Belles Arts. L'any 1884 va obtenir una medalla de tercera classe per la pintura Vacas en la pradera, i va repetir guardó el 1895 amb Al borde del precipicio. Especialitzat en pintura d'animals i paisatges, en la seva obra s'aprecia la influència dels impressionistes i de la pintora francesa Rosa Bonheurr Font: Enciclopedia Museo del Prado
• Bayona Fernández, Albert
  Artista visual, docent i promotor cultural. Els treballs d'Albert Bayona en el món de la creació artística incorporen diferents disciplines, com la pintura, el dibuix, la, fotografia, el vídeo, les tecnologies digitals i la música. Format com a dibuixant projectista, va assistir a les classes de Leandre Cristòfol i Víctor Pérez Pallarés a l'Escola del Cercle de Belles Arts deLleida. L'any 1985, després d'una època dedicada a viatjar arreu del món, s'instal·la definitivament a Lleida. Des del 1986 exerceix de professor a l'Escola Municipal de Belles Arts (actual Escola d'Art Municipal Leandre Cristòfol) assumint-ne la direcció entre els anys 1995 i 2000. Una època especialment activa com a promotor cultural i artístic en què Bayona participa en l'organització de les diverses edicions de les Beques "Entrega" als nous creadors (Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Lleida) i dirigeix la programació expositiva de la Galeria Periferiart i de les sales d'exposició municipals del Roser i de la Plaça Sant Joan. També coordina els Tallers d'Art de Montesquiu a Lleida, i exerceix les funcions de codirector de la Mostra de Cinema d'Animació de Lleida, Animac. A finals dels anys vuitanta, despres de consolidar-se com a pintor, Bayona avança cap a l'art digital i les noves tecnologies. Des d'allí explora el seu interès pel paisatge, la transformació del territori, la contradicció i l'oposició de conceptes, en una obra cinematogràfica que reflexiona sobre els mecanismes d'engany i percepció del mitjà audiovisual. De manera individual o col·lectiva, Albert Bayona ha presentat els seus treballs en espais com ara el MACRO (Museu d'Art Contemporani de Roma), el Taipei Fine Arts, el Centre d'Art La Panera, el Morera, Museu d'Art Modern i Contemporani de Lleida, el Centro Cibeles, la Petite Gallerie, Hangar Centre de producció i recerca, l'ACVIC, el Centre d'Art Contemporani de Glasgow, l'Ex-New Centre d'Art Contemporani de Sulbiate, el Centre d'Arts Santa Mónica o el Torrance Art Museum. I ha mostrat les seves obres en diferents fires i festivals, com ara ARCO, Videoformes, SplitInternational Festival, LOOP Festival, Athens Digital Arts Festival, Madatac, Muces Muestra de CineEuropeo, FILE Video Art o l'Open Panoràmic. Els seus treballs formen part de la Col·lecció Nacional d'Art Contemporani de la Generalitat de Catalunya, del catàleg de la distribuïdora de vídeo art HAMACA o del fons de la biblioteca i centre de documentació del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia. El 1985 va obtenir el segon premi al “ XXIV Premi Internacional de Dibuix Joan Miró” (Fundació Joan Miró) amb l'obra "Variacions sobre una estètica racional", exposada l'any 1986 al Taipei Fine Arts Museum. El 2008 l'obra "Monday to Friday" fou distingida amb el Premi Vasudha al millor curt sobre Medi Ambient a l'International Film Festival of India-Goa. El 2014 obté un Accésit al VII Premio Videoarte, El Almacén de las Artes, Astillero,Cantabria. El 2016 el curt "Cosmonaut" fou seleccionat per formar part de la secció oficial de la Muestra de Arte Audiovisual Digital y Tecnologías Contemporáneas (MADATAC), celebrada a l'espaid'art contemporani Centro del Palacio Cibeles de Madrid. El 2021, l’obra "Pietro 8" fou distingida amb la Menció especial del jurat al Samskara Internacional Film Festival de Dehradun, India. Amb l'obra "Pandemia" ha ontingut, el 2021, el Premí "Outstanding Achievement Award" al World Film Carnival de Singapore i al TIFF. Tagore Internacional Festival de Bolpur, India. I el 2022, el primer premi al Festival de Cinema de Culte de Calcuta. Font: Vikipèdia
• Hernández Nájera, Miguel
  Miguel Hernández estudià a l’Escola de Belles Arts de San Fernando de Madrid, on apareix com a deixeble d’Alejandro Ferrant i d’Emilio Sala. La seva influència serà decisiva en la trajectòria artística d’aquest pintor. Autor molt actiu, conreà diversos gèneres, des de la pintura d’història al paisatge, passant per les escenes de costums, especialment de temàtica andalusa. Jesús Navarro
• Bea Pelayo, Luis
  Pintor espanyol de retrat i paisatge. El 1925, arran de la mort del seu germà, va heredar el títol de Marquès de Bellamar. Acadèmic de San Luis de Saragossa des de 1928, va ser condecorat amb la gran placa de l'Acadèmia Hispanoamericana de Cadis, de la qual n'era membre des de 1925. Les seves referències artístiques de l'època són escasses, com també va ser molt rara la seva participació a les Exposicions Nacionals. Va viure durants uns anys a París on, a partir de la seva amistat amb Eduardo Chicharro, es va relacionar activament amb la colònia d'artistes espanyols establerts a la capital francesa i va establir contacte personal amb Sorolla i Benedito. Realitzà alguna incursió en el món de la fotografia. Ell és l'autor, de fet, de la vista parcial de l'estudi de Carlos de Haes que es va publicar a La Ilustración Española i Americana el 1899. A més, fou col·leccionista d'obres d'art, i el 1948 va donar la seva col·lecció de pintures al Museu de Belles Arts de Còrdova. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
• Polo, Melai de
• Ferrant Fischermans, Alejandro
  Pintor nebot del també pintor Lluis Ferrant Llausàs. La seva obra evolucionà des de l'academicisme fins a l'impressionisme. Va destacar com a autor de pintura històrica, encara que des dels seus començaments va ser un excel·lent retratista (així ho prova la tercera medalla obtinguda en l'Exposició Nacional de 1864 amb un retrat del seu oncle i mestre). No obstant això, el més original i avançat de la seva pintura es troba en els seus paisatges, esbossos i apunts, pintats sense pretensions, per al seu cercle familiar. Les seves obres es caracteritzen per un cromatisme sobri i elegant, així com per l'ús d'una tècnica basada en el predomini de la taca sobre el dibuix, executada amb una pinzellada àgil i solta. Format a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, l'any 1874 es va traslladar a Roma per ampliar els seus estudis gràcies a una pensió. Allà va assistir a l'Acadèmia Espanyola de Belles Arts, on travà amistat amb Francisco Pradilla, Casto Plasencia, Jaume Morera, Baldomer Galofre i Manuel Castellano. Va presentar les seves obres a exposicions nacionals i estrangeres, i fou reconegut, entre d'altres, amb la primera medalla de la nacional de 1878 per l'"Enterrament de Sant Sebastià", actualment al Museo del Prado. Entre els seus treballs de pintura decorativa és especialment celebrat el realitzat a l'església de San Francisco el Grande de Madrid, on va treballar junt amb Francisco Pradilla i Manuel Domínguez. L’any 1880 va ingressar a la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, arribant a exercir com a tresorer i president de la secció de pintura i professor de pintura de l'Escola Central d'Arts i Oficis. A més, fou director del Museo de Arte Moderno de Madrid i gran creu d'Isabel la Catòlica. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
• Sala Francés, Emilio
  Emilio Sala és un representant de la pintura alcoiana del segle XIX. Estudia a València amb el seu cosí i tutor el pintor Plácido Francés, a l'Acadèmia de Sant Carles, on conreà profusament els temes de gènere i d'història. El 1871 va viatjar a Madrid, on alternà l'estudi dels grans mestres amb la realització de composicions decoratives per a cases, palaus i altres centres socials. Tanmateix, la seva fama és deguda als seus remarcables retrats. Participà en moltes exposicions oficials, i rebé premis i honors de consideració, com la primera medalla de l'Exposició Nacional de 1878 o 1881. El 1885 va viatjar a Roma, on va conèixer l'obra dels pintors del renaixement i on féu amistat amb Francisco Pradilla, Federico de Madrazo i Joaquín Sorolla. Posteriorment es va traslladà a París, on va concloure l'obra "Expulsión de los judíos de España (año de 1492)", que va presentar a l'Exposició Universal de 1889 amb un èxit escàs, de tal manera que també la presentà l'any següent a la Nacional de Belles Arts de Madrid, on va causar un gran impacte tant per la temàtica tractada com per la seva prefiguració del luminisme valencià. Quan va tornar a Espanya es va establir a Madrid, on fou nomenat professor d'estètica del color a l'Escola de Belles Arts de San Fernando i on va publicar "La gramática del color", que va esdevenir llibre de text de les Escoles de Belles Arts de Madrid i Barcelona. Va tenir com a deixebles a Maria Blanchard i Cecilio Pla, i també es va dedicar a la il·lustració per a publicacions com Blanco y Negro o La Ilustración Española y Americana. Font: Enciclopedia Museo del Prado
• Carbonell Selva, Miquel
  Deixeble d’Antoni Caba a l'Escola de la Llotja de Barcelona, posteriorment es trasllada a Roma per ampliar els seus estudis gràcies a una beca que li concedí Fernando Puig. Fou un pintor asidu a exposicions i certàmens, Va obtenir la tercera medalla a l'Exposició Nacional de 1887 i una segona medalla a l'edició del 1892 per la tela "¡Regreso!". També fou guardonat a l'exposició Universal de Barcelona del 1888. Força eclèctic en la tria del seus temes, en els seus quadres predomina el costumisme, però sense desaprofitar l’ocasió de treballar la figura i el paisatge (sobretot del Llobregat), on s'apropa a una línia més realista. Destacà pels seus retrats sobris i escenes realistes més que no pas per les seves grans composicions dels inicis de la seva carrera. Jesús Navarro
• Bilbao Martínez, Gonzalo
  Gonzalo Bilbao va ser un pintor sevillà que s'inicià en el dibuix, tot estudiant al mateix temps Dret i Música. Finalitzats els seus estudis el 1880, acompanyà a José Villegas en el seu viatge a Roma, visitant igualment París, Nápols i Venècia. L'any 1885 retorna a Espanya i recorre Sevilla, Toledo i Segòvia, ciutats preferides pels seus pinzells. Cap al 1888 viatjà al Marroc, tractant de captar noves escenografies d’inspiració orientalista, aleshores tant de moda en la pintura espanyola. La seva obra abarca un variat nombre de registres (pintura d'història, mitològica, al·legòrica i religiosa) però allò que el distingí va ser la pintura vinculada al realisme social, en les seves dues variants: el quadre d’escena melodramàtica que triomfava als certàmens oficials de les Exposicions Nacionals de Belles Arts, i el que té com a tema el món laboral del camp, la fàbrica o el taller, no exempt de certs components regionalistes al barrejar el retrat de l’activitat laboral amb un cert folklorisme. Les dues obres paradigmàtiques en aquest sentit són “La siega” (1894), un quadre de gran format, que representa a tot un grups de jornalers del camp segant blat sota un tòrrid sol d’estiu. Juntament amb la temàtica de l’obra s’observa una gran preocupació pel paisatge i per copsar els efectes lumínics d’un sol enlluernador, que l’emparenten amb la pintura de Sorolla. L’altra obra que li procurà un gran èxit social, sobretot en la seva terra natal, és “Las Cigarreras en la fàbrica de tabacos de Sevilla” (1915), on canvia la pintura a l’aire lliure per la d’un gran estudi d’interior que l’emparenta amb algunes realitzacions de Velàzquez. Aquesta obra i les diferents variants que realitzà, sobretot de les cigarreres, el relacionen amb els tipus femenis produits per Ramon Casas, i són un clar exemple de la reapropiació dels temes de la pintura de costums que eleva a la categoría de tipus popular i que el relacionen directament amb el regionalisme pictòric que proliferà al llarg de les primeres dècades del segle XX. Jesús Navarro
• Casanovas Astorza, Enric
  Pintor nascut a València. Es va dedicar a la pintura de paisatge. Deixeble de Carlos de Haes a l’Academia de Belles Arts de San Fernando de Madrid. Participà a les Exposicions Nacionals de 1876, 1878, 1884, 1887, 1890, 1892, 1895, 1899, 1906 i 1908, amb paisatges a l’oli i amb llapis, gairebé sempre de Madrid i els seus voltants. Jesús Navarro
• Latorre, Leandro
  Pintor vinculat a l'escola de paisatge de Madrid i, per extensió, amb Jaume Morera. Fou per la via del pintor lleidatà que l'obra de Latorre entra a les col·leccions del Museu, situant-lo com un representant més del paisatgisme realista que es va practicar a les primeres dècades del segle XX com a resposta al tradicionalisme i formalitat que l'acadèmia havia propugnat fins aquell moment, tot aplegant un èxit més que considerable entre les classes acomodades de l'època. Esther Solé
• Gomar Gomar, Antonio
  Antoni Gomar i Gomar fou un pintor paisatgista valencià. Va aprendre l'ofici a l'Acadèmia de Sant Carles de València, on va rebre classes de Rafael Montesinos, i posteriorment va posar en pràctica el que va aprendre tot pintant paisatges per diverses ciutats espanyoles i més endavant per tot Europa. Poc després, al voltant de 1871, es va establir a Madrid. Allà va continuar pintant —va participar a algunes exposicions nacionals de belles arts— i es va guanyar la vida com a pintor decoratiu, arribant a decorar algunes residències de les classes més benestants, com el palauet dels ducs de Santoña o part del Café de Fornos, on també hi havia obres d'artistes com Emilio Sala Francés o Ignacio Zuloaga, entre d'altres. Font: Viquipèdia
• Pastor Bodmer, Perico
  Inscrit, des dels seus orígens, en la vessant més lírica del neoexpressionisme català durant la primera meitat dels anys 70, Perico Pastor és un dels artistes lleidatans que més han marcat la pràctica figurativa catalana durant els anys 80 i 90. L’any 1975 marxa a Nova York on treballa com a il·lustrador i crític d’art en publicacions com ara Vogue, New York Times, Art News o Art Director's. En aquesta ciutat fixarà la seva residència durant diferents períodes, fins a l’establiment definitiu a Barcelona. Hereu de la tradició pictòrica de Cézanne, Matisse, Bonnard, Hockney o Grosz, Perico Pastor aprofita tots els recursos derivats de l’expressionisme, l’informalisme, la il·lustració japonesa i l’abstracció gestual, aquesta darrera l’eina principal que li permet alliberar com ningú el pinzell xinès i convertir el traç negre en protagonista absolut de les seves obres. Tot plegat, una combinació excepcional amb què bastir un llenguatge únic, molt personal i independent, capaç d’una força pictòrica dificilment aplicable als olis o els acrílics. Establert a Barcelona des de l’any 1981, la capital comtal ha vist exposada la seva obra en nombroses ocasions, però també ciutats com ara Nova York (posteriorment a la seva residència), Miami, París, Hong Kong i Tokio. L’any 1992 va ser guardonat amb el Premi d’Arts Plàstiques Medalla Morera, i la seva obra es pot contemplar en col·leccions privades i públiques com les de La Fundació La Caixa, la del Banc d’Espanya o la de l’Ajuntament de Barcelona. Francesc Gabarrell
• Sans Cabot, Francesc
  Francesc Sans i Cabot fou un pintor català format a l'Escola de la Llotja (1850-1855), que amplià estudis a Roma i París. Especialista en pintura d'història, destacà amb el seu quadre Episodi de Trafalgar (1862); per encàrrec de la Diputació de Barcelona pintà El general Prim a la guerra d'Àfrica (1865). Més tard evolucionà cap al realisme, i el 1881 retratà per a la Universitat de Barcelona Alfons XII amb l'hàbit del Toisó d'Or. Decorà els teatres Real, Apolo i de la Zarzuela de Madrid i l'alcàsser de Toledo. El 1873 fou nomenat director del Museu del Prado, on es dedicà a restaurar obres antigues. Des del 1875 fou acadèmic de San Fernando. Font: Viquipèdia
• Rosales Gallinas, Eduardo
  Pintor espanyol nascut en una família humil, es va formar en el natzarenisme que llavors dominava l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Tuberculós des de 1856, els seus inicis professionals van ser complicats, tant per la seva salut delicada com pels desenganys amorosos i problemes econòmics. Gràcies a amics i companys va poder viatjar a Itàlia i França l'any 1857. Va sobreviure amb dificultats a Roma fins obtenir una pensió del govern l'any 1860, que li va permetre realitzar les seves primeres obres importants. Després del seu primer gran triomf a l'Exposició Nacional de 1864, va romandre un temps a Madrid, on va realitzar alguns retrats, tant familiars com d'encàrrec. L'anu 1865 va passar per París, junt amb Martín Rico i Raimundo de Madrazo, i hi tornaria dos anys més tard. Tanmateix, aquests anys de la seva vida van transcórrer sobretot a Roma, on va treballar intensament fins que es va tornar a instal·lar a Espanya arran del seu matrimoni l'any 1868, una època en què va rebre nombrosos encàrrecs. Amb la salut ja molt ressenttida, fou proposat per ser primer director de l'Acadèmia d'Espanya a Roma, un càrrec que no va arribar a ocupar. Rosales fou una figura cabdal de la pintura espanyola del segle XIX: des de les seves primeres obres ja es reconeix un estil personal que tendeix a una monumentalitat historicista i sintètica alhora. La seva pintura madura es forja a través d'una interpretació personal dels mites pictòrics del seu temps, dins d'un academicisme internacional, per bé que fins que no va assolir una autonomia plàstica completament moderna va estar dominat per aires que recorden a Velázquez. La seva carrera artística va estar fortament determinada pels seus èxits a les exposicions nacionals i internacionals de pintura d'història. A la Nacional de 1864 obtingué la primera medalla per "Doña Isabel la Católica dictando su testamento" (Prado), una de les obres culminants del gènere a Espanya que també fou premuada a la Universal de París de 1867, on a més fou guardonat amb la Legió d'Honor. De nou va obtenir la primera medalla l'any 1871 per la "Muerte de Lucrecia" (Prado), una obra audaç, de pinzellades inconnexes i factura vibrant. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
• Roelofs, Willem
  Tot i néixer a Amsterdam, de ben jove va viure a Utrecht, on el seu pare consta com a membre del gremi de pintors i dibuixants de la ciutat. Allà va aprendre d'Abraham Hendrik WInter, i el juny de 1839 tota la família es va traslladar a La Haia per a que el jove Willem Roelofs estudiés a l'Acadèmia de la ciutat i al taller de Hendrik van de Sande Bakhuyzen. L'any 1847 va participar en la creació de la societat d'artistes Pulchri Studio de La Haia, però va abandonar la ciutat sobtadament aquell mateix any, traslladant-se a Brussel·les fins l'any 1887. Entre 1866 i 1869 fou el mestre de Hendrik Willem Mesdag, un dels futurs mestres de l'escola de La Haia. El 1850 se sentí captivat per la zona de Barbizon, on hi retornà els anys 1852 i 1855. L'any 1856 va col·laborar en la fundació de la societat belga d'aquarel·listes. Sens dubte, Roelofs va impulsar la carrera dels pintors del natural que anys després dominarien l'escola de La Haia. A més de pintar, també es va dedicar a l'entomologia, essent un especialista en escarbats, identificant-los pel Museu d'Història Natural de Leiden i publicant-ne il·lustracions científiques a revistes especialitzades. El 1855 va fundar l'associació belga d'entomologia, de la que en fou president el 1878, i la seva gran col·lecció de Curculionidae fou la base de la col·lecció d'escarbats del Museu d'Història Natural de Brussel·les. Font: Viquipèdia
• Ferril, Paulo
• Taberner Montalvo, Luis
  Pintor espanyol, format a l'Escuela de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. Va participar a algunes Exposicions Nacionals de Belles Arts, presentant l'obra "El propagandista" a l'edició de 1871. També està documentat a l'exposició d'horticultura de Madrid de 1881 amb la pintura "Unas orzas". Fou pintor de gènere i retratista hàbil, i entre les seves obres destaquen els retrats d'Alfons XII, Emilio Arrieta, A. Barbieri, Manuel Fernández Caballero o Francisco López Dóriga y Bustamante. També va practicar la pintura decorativa, de la que es conserva una quantitat notable d'esbossos pintats a l'oli. Font: Enciclopedia del Museo Nacional del Prado
• Jiménez Fernández, Federico
  Pintor d'origen madrileny i germà del també pintor José Jiménez Fernández, va estudiar a l'Escuela Especial de Pintura, Escultura y Grabado de San Fernando de Madrid i posteriorment va ampliar la seva formació a París. Es va especialitzar en la pintura d'animals domèstics i aus de corral, un gènere relativament poc desenvolupat a Espanya i que el féu mereixedor de diverses medalles i reconeixements a diverses Exposicions Nacionals de Belles Arts (1858, 1860, 1862, 1878 i 1895) i Internacionals (Baiona 1864 i Viena 1873). No obstant això, també va cultivar el retrat, i fou distingit amb el nomenament de comanador del reial orde de Carles III. Morí a Osca el març de 1931. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
• Lucas Velázquez, Eugenio
  Lucas Velázques és, sens dubte, l'artista romàntic espanyol que millor va copsar l'art de Francisco de Goya, erigint-se en el seguidor més important i apassionat de l'univers goyesc després de la mort del pintor aragonès. D'ell va aconseguir-ne assimilar l'essència fins a l'extrem de dificultar, en algunes ocasions, la correcta atribució en obres poc estudiades. Al segle XIX era mencionat com Eugenio Lucas Padilla o Eugenio Lucas el Viejo, i es va considerar que havia nascut a Alcalá de Henares. No obstant això, realment va néixer a Madrid, on va iniciar la seva formació artística a l'acadèmia de San Fernando. El seu descontentament pel classicisme de l'ensenyament acadèmic el va dur a estudiar directament als grans mestres de la pintura espanyola. Al Museu del Prado va copiar en diverses ocasions a Velázquez i sobretot a Goya, l'obra del qual marcaria definitivament el seu estil i personalitat creativa. Les composicions goyesques foren un filó extraordinari per al desenvolupament d'una pintura imaginativa, de passions desencadenades, visions fantàstiques i escenes d'un intens dramatisme, emmarcades en l'esperit romàntic més genuí: escenes de la Inquisició, aquelarres, bruixeries, manoles, toros i altres temes apresos de Goya, que constitueixen el nucli més interessant de la seva carrera artística. A més, l'any 1850 va pintar el sostre —actualment desaparegut— del Teatro Real de Madrid, i més tard la reina Isabel II el va nomenar pintor honorari de cambra i cavaller de l'ordre de Carles III. Pare del també pintor Eugenio Lucas Villaamil. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
• Villà Bassols, Miquel
  Pintor vitalista i de naturalesa inquieta, que viatjà per mig món. L'any 1914 marxa a Bogotà, on s'hi estarà fins el 1922, moment en què es trasllada a París, fins el 1930, quan retorna a Catalunya. No serà, però, fins el 1943 que s'hi quedarà definitivament. L'existència vital i artística de Miquel Villà resulta difícil de seguir, sobretot pel seu aïllament i discreció. La seva pintura, però, ha rebut influències molt diverses: Cézanne, Gauguin, Van Gogh, Vlaminck, Utrillo, Derain i Segonzac, tot i ser un autor amb un llenguatge molt personal, inclassificable. El seu treball s'ha de veure com una causa-efecte a la reacció de continuïtat que provocà el Noucentisme classicista, pròxim a la pintura dels pintors italians dels que Villà, però, s'allunya rotundament pel seu fort cromatisme, accentuat sobretot en els anys de postguerra. En aquest període el color es torna cada cop més fauve, la construcció més exacta i la materialitat més plena. Tot i això, els seus motius són quotidians i anecdòtics (les cases, el mar, els carrers, els camps), i en ells el color esdevé un factor de construcció artística, accentuant la tensió entre l'anècdota i la seva representació, monumentalitzant, alhora, el que havia d'ésser un retrat de la vida quotidiana. Francesc Gabarrell