Recursos

Cerca avançada

Prada, Concha
Coneguda i lloable és l'habilitat de Concha Prada a l'hora de combinar la complexitat dels seus processos creatius, sempre oberts a la investigació, amb la proximitat de l'objecte familiar, des del dinar fins als estris de neteja. El gran format de les seves fotografies a color és, sens dubte, una constant en l'artista que, a través de la serialització de grans imatges, deixa patent un cop més la màgica germanor existent entre fotografia i pintura, confonent la nostra percepció entre ambdues per desvetllar més tard la veritat d'un procés que barreja el mecànic i el gestual, l'artificialitat de la fotografia i l'acció gestual de la pintura. Els resultats no poden ser més atractius. A través d'aquestes obres l'espectador experimenta la força visual del color en les seves múltiples adreces, empremtes, taques i recorreguts a través d'una superfície convertides en hàbitat o petit microcosmos carregat de suggerents formes flotants en un tot multicolor. Concha Prada, considerada actualment com una de les artistes més interessants dins de la nova fotografia, és una creadora autodidacta. Les seves sèries dels anys 92 així ho testimonien, com també avalen aquesta actitud de proximitat davant el detall quotidià. Bocas (1994), Basuras Domésticas (1996), Ficciones (2000) o De arreglos cocidos y otros guisos (2003), són algunes de les millors sèries de la artista, que formen part de col.leccions i institucions com ara la fundació Coca-Cola, Fundació Nabesto, la Col·lecció Testimoni, el Museo de Bellas Artes de Álava, el MUSAC, etc. Leticia Martín Ruiz (El Punto de las Artes)
Iglesias Mayo, Gregorio
Considerat, fins fa poc, com un dels artistes emergents lleidatans amb més projecció, la seva obra es vincula clarament als procediments tradicionals de la pintura, una pintura visceralment expressiva, carregada de sentiments inquietants que cerquen la mirada de l’espectador. Els seus paisatges rurals i urbans, a cavall entre una figuració decadent i una abstracció deforme, i els seus animals, amb una referència simbòlica obsessiva pels gossos, esdevenen trets distintius de la seva obra, que s’alimenta misteriosament i convulsivament de tot allò que es posa a l’abast del seus ulls i de la seva experiència vital. Sorgit també a l’escalf de l’Escola Municipal de Belles Arts, la seva obra s’ha pogut veure en galeries i sales d’exposicions escampades per la geografia catalana, en exposicions col·lectives celebrades al Palau Marc de Barcelona, al Museu d’Art de Girona, i darrerament en exposicions individuals a l’Espai Guinovart d’Agramunt, Llibreria Blanquerna de Madrid, a la Kur Gallery de Donosti i al Centre d’Estudis Catalans de París. Francesc Gabarrell
Madrazo Garreta, Ricardo de
Pintor espanyol, fill de Federico i germà de Raimundo de Madrazo. Va estudiar a l'Escola de Belles Arts de San Fernando amb el seu propi pare i els escultors Ricardo Bellver i Ponciano Ponzano. Cunyat de Marià Fortuny (estava casat amb la seva germana), el pintor de Reus influiria poderosament en la seva vida i la seva pintura. El 1867 el va acompanyar a Toledo i el 1868 a Roma, on va assistir a l'Acadèmia Chigi. El 1869 es va establir a París, al costat dels Fortuny, on va tenir l'oportunitat de visitar el taller de Jean-Louis-Ernest Meissonier. Va completar la seva formació copiant quadres als museus del Louvre i de Luxemburg, alhora que treballava a l'estudi de Fortuny. Entre 1870 i 1872, amb motiu de la Guerra Franco-Prusiana, es va veure obligat a tornar a Espanya amb la seva germana i el seu cunyat, i es va establir a Granada. Els dos pintors van aprofitar l'ocasió per pintar a l'Alhambra i l'Albaicín. A la casa de Fortuny, com si fos una acadèmia lliure, hi acudien molts pintors. Des d'allà van fer un viatge al Marroc en companyia de José Tapiró i posteriorment van marxar a Roma. La vida de l'artista va seguir vinculada a la del seu cunyat fins que aquest va morir, inesperadament, el 1874 i va haver de fer-se càrrec de l'estudi, la catalogació i la subhasta de les obres de Fortuny, feta a l'hotel Drouot de París. Després, va passar algunes temporades a Tànger en companyia de Tapiró, i va alternar les seves estades entre París i Madrid, participant alternativament a les Exposicions Nacionals de Belles Arts de les dues capitals. El 1885 es va establir definitivament a Madrid, viatjant anualment a Venècia ia París. A partir d´aquell any, seguint la tradició familiar, es va especialitzar en pintura de paisatge i en retrat. Pel seu estudi madrileny van passar des de la reina Maria Cristina Archer Milton Huntington, Llàtzer Galdiano, Durand-Ruel o William Howard Taft, que li va encarregar El Parnàs. Els seus coneixements amplis sobre l'Antiguitat el van convertir en un valuós assessor artístic d'importants col·leccionistes espanyols i americans. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
Haas, Juan Humberto Leonardo de
Pintor, deixeble de Van Os (a Haarlem), s'establí a Brussel·les l'any 1857. Les seves obres, essencialment paisatges i animals, es localitzen als principals museus dels Països Baixos i Bèlgica. Jesús Navarro
Rossell Sanuy, Benet
Format a mig camí entre la tradició avantguardista mediterrània i el Nou Realisme francès, Benet Rossell és, juntament amb Leandre Cristòfol, l'artista més intrenacionalment reconegiut que ha donat mai el territori de Ponent. Els seus origens, però, no es poden considerar en cap cas emmarcats dins l’àmbit local, ja que la seva relació amb Lleida no arribarà fins a l’any 1983, moment en què, per primer cop, exposara a la ciutat, concretament a l'espai l'Ereta Taller. L’any 1964 s’instal·la a París per estudiar cinema al “Comitè du Film Ethnographique”. La capital francesa esdevindrà, així, testimoni directe dels seus primers treballs en el camp de la cinematografia experimental i de la participació —juntament amb Antoni Miralda, Jaume Xifra i Joan Rabascall— en l’assentament de les bases del conceptualisme català. Les seves vivències intel·lectuals i artístiques serveixen per enriquir un univers creatiu d’una gran complexitat, que es sustenta en una pluralitat de mitjans que inclou la instal·lació, l’acció i el ritual, la videocreació, la poesia, l’escultura, la pintura i el gravat, i que el duran a viatjar per diferents llocs del món fins a instal·lar-se a Barcelona, ciutat on va residir fins la seva mort, l'agost del 2016. Als anys 80 intercala París amb llargs períodes a Amsterdam i Nova York, on es relacionà amb moviments d’avantguarda, i s’instal·la definitivament a mitjans d’aquesta mateixa dècada a Barcelona per a seguir treballant. El 1983 recupera la seva relació amb Lleida, i el 1986 rep del Museu d’Art Jaume Morera el Premi Medalla Morera, que guardona tota la seva trajectòria artística. A la ciutat hi han tres escultures públiques de l’artista: l’Arbre Paer, instal·lat l’any 1997 a la falda del turó de la Seu Vella, l’Ametlla com balla, que es troba des de 1999 a la plaça de l’Escorxador i Una salut de ferro, als jardins de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida des de 2006. L'any 2019 la ciutat de Lleida ret un homenatge a Benet Rossell amb l'exposició "No pintar-hi res" al Museu d'Art Jaume Morera (on es presenta la part del seu llegat artístic que s'ha d'integrar a les col·leccions del propi Museu) i unes jornades d'estudi i recerca sobre la seva figura i obra, els dies 9, 10 i 11 d'abril de 2022, integrades per diferents taules rodones, projeccions de cinema i, fins i tot, un espectacle de cabaret a càrrec de la popular sala El Plata de Saragossa, que entronca amb un dels molts interessos artístics d’aquest creador singular. En aquest context s'estrena la pel·lícula “Homenatge a Benet Rossell. El Molino. Barcelona, 27 de març de 2017” del director Antoni Verdaguer. Aquest 2002 el Museu Nacional d'Art de Catalunya ha organitzat la mostra "Donació Benet Rossell. Escriptures i trajectes", on ha presentat la donació al Museu Nacional d’un conjunt important de la seva obra per part de la vídua de l’artista, Cristina Giorgi, i que ha culminat amb l'edició del llibre "Calidoscopi Benet Rossell", una extensa monografia dedicada íntegrament a la seva trajectòria i obra, coeditada pel propi Museu Nacional d'Art de Catalunya, el Museu d'Art Jaume Morera i la Fundació Arnau Mirt de Tost. L'obra de Benet Rossell funciona com un element connector entre el món mediterrani i l’oriental; el gest i la pintura; l’escriptura i el dibuix; l’atzar i el mètode; la concreció i l’abstracció, i, en definitiva, entre el macromón propi de l’autor i el micromón a través del qual ens en fa partícips. L’encreuament de paraules i el joc de mots es poden traslladar fàcilment al seu treball. La seducció per allò ocult, per allò que s’amaga, per a allò que és molt visible però que no percebem és un dels elements característics de la seva obra. Hi ha una deliberada exhibició a la vista del micro-món però això no vol dir que Benet ho ensenyi tot. Juga amb el desconcert que provoca la simplicitat, amb la complexitat del gest més senzill, amb la buslesca del que s’amaga al darrera, als racons, a les cantonades. Francesc Gabarrell
Minguell Miret, Jaume
L’obra de Jaume Minguell, a l’igual que la de Lluís Trepat, s’insereix de ple en la tradició pictòrica que prové de Tàrrega. Si deixem de banda els seus reputats treballs en el camp de la pintura mural —que plasmà en nombrosos edificis religiosos i civils des de l’any 1954 fins als inicis de la dècada dels vuitanta— les constants d’aquesta tradició originària de la capital de l’Urgell es poden definir a través del conreu del paisatge, d’arrel impressionista i fonamentalment urbà, i de la natura morta. A partir d’aquests fonaments, però, la seva pintura anirà evolucionant progressivament cap a un expressionisme equilibrat, alguns cops fins i tot proper al simbolisme, que atorga un protagonisme especial a les amplies superfícies de color que omplen uns espais perfectament delimitats pel dibuix, definit a través d’unes gruixudes línies negres que serveixen, alhora, per estructurar molt clarament la composició. Al bell mig d’aquesta evolució, Jaume Minguell obre un parèntesi l’any 1963 quan, recollint els postulats propis de l’Informalisme que Lluís Trepat havia introduït a Lleida a les acaballes dels anys cinquanta, s’endinsa en el món de l’abstracció i s’integra, l’any 1964, en el grup Cogul (1964-1965) al costat d'Ernest Ibáñez, Albert Coma Estadella, Víctor Pérez Pallarés, Albert Vives i Àngel Jové. Per a Minguell, però, aquesta és una etapa molt curta, un parèntesi d’experimentació formal que li serveix per a retornar, de manera plenament conscient, a la figuració expressionista, en un terreny similar on l’havia deixat amb anterioritat. L'any 1988 fou guardonat amb el Premi Medalla Morera d'Arts Plàstiques. Francesc Gabarrell
Padura Segui, Octavi
Pintor, segurament nascut a Lleida a les darreries del segle XIX. L’any 1915 i 1916 obtingué una beca d’estudis de la Diputació de Lleida gràcies a vint dibuixos al carbó i diferents obres de pintura inspirada en les òperes wagnerianes. Al fons del Museu d’Art Jaume Morera hi ha tres obres seves donades a la Diputació Provincial els anys 1916 i 1917. Juan Manuel Nadal Gaya
Maldonado Gómez, José
L'activitat de José Maldonado arrenca durant els primers anys de la dècada dels vuitanta, quan desenvolupa una pintura propera a l'estètica del grafiti urbà, amb colors forts, barreja d'imatges i tex, i ús de l'esprai i el retolador. Proper a l'obra de K. Haring, Penck o Kiefer, elabora un reduït però significatiu repertori iconogràfic, al que aviat incorpora caricatures d'artistes —J. Beuys, P. Picasso i V. Kandinsky entre d'altres—, que acompanya amb signes i símbols al·lusius a les seves obres, unes referències que deixen de ser simples homenatges per aportar una càrrega conceptual determinant en la progressió de la seva pintura al llarg de la segona meitat de la dècada. Paral.lelament conclou els seus estudis de Belles Arts a la Universitat de Salamanca i inicia la seva activitat docent a la Universitat de Castella-la Manxa, doctorant-se per la Universitat Politècnica de València. L'obra realitzada al tombant de la dècada dels 90 fa patent el viratge intel·lectual que imprimeix al seu treball a partir de llavors, quan abandona les seves propostes inicials per adoptar una pintura de tesi on, a partir de referències no figuratives i una lectura lingüística de la disciplina, entra en l'anàlisi dels mecanismes de percepció i representació pictòrica, amb una dosi d'autobiografia que es veu sensiblement incrementada a mesura que avança cap al segle XXI. Font: Patio Herreriano. Museo de Arte Contemporaneo Español de Valladolid
Serra Melgosa, Joan
Fill del mestre d'escola i dibuixant Ramon Serra i Prenafeta (Lleida 1865 - Barcelona 1937). Ingressà a la Llotja de Barcelona, on rebé el mestratge de Francesc Labarta i conegué els altres futurs membres del grup Els Evolucionistes, amb els quals exposà el 1918. Treballà al taller d'escenografia de Josep Castells. Participà en diverses col·lectives amb els seus companys de grup i féu alguns intensos autoretrats, natures mortes i paisatges, en tons terrosos i un estil nerviós però dominat per un rigor constructiu d'arrel cézanniana. Més de dos anys a la guerra d'Àfrica partiren la seva carrera (1921-24). El 1925 anà a Madrid i s'interessà en especial per El Greco, i el 1927 passà uns quants mesos a París. Lligat a la Sala Parés de Barcelona, hi féu exposicions periòdiques individuals des del 1927. Tuberculós, hagué de guarir-se en diversos sanatoris de muntanya el 1930, cosa que l'apropà amb més intensitat al paisatge (Sant Quirze Safaja, la Vall d'Aran, el Montseny). Guanyà el premi de l'ajuntament de Barcelona al concurs de Montserrat del 1931. El seu estil, ara més colorista, evolucionà cap a un modelat més suau, sempre dins una factura impulsiva, que hom ha comparat, especialment en les figures, a la d'un Soutine. Pintà Sarrià, Horta, Eivissa, Calella de Palafrugell, etc. A la postguerra, continuà exposant a la Sala Parés, així com a Madrid, Bilbao, València, Sant Sebastià, Lleida, etc. Participà en exposicions a París, Londres, Pittsburgh, Buenos Aires, Montevideo i Caracas. Guanyà la medalla d'or Jaume Morera el 1950. La seva obra madura és una continuació, a vegades potser fàcil, de la dels anys trenta, centrada sobretot en platges amb barques i temes de circ. Enciclopèdia catalana
Lapayese del Rio, José
José Lapayese del Río va néixer a Madrid i es va iniciar en la pintura al taller del seu pare, José Lapayese Bruna, dedicat a la pintura i la restauració. Seguidament, va estudiar arts i oficis a Madrid i belles arts a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, on residí durant uns anys. Gràcies a diverses beques governamentals va ampliar els seus estudis a Itàlia, França, Anglaterra i Holanda. La seva obra ha anat evolucionant de la figuració a l'abstracció i l'informalisme, sobretot després d'un viatge a París l'any 1952. Posteriorment retorna a la figuració amb una obra —essencialment de paisatges i arquitectures— més propera al constructivisme formal. Des del 1950 participa en exposicions nacionals i estrangeres, destacant especialment les tres Biennals Hispanoamericanes de 1952, 1954 i 1956. La seva obra ha estat reconeguda amb diversos premis, entre els que cal mencionar la Medalla Morera de l'any 1974. Font: Xilocapedia.org
Teixidó Mariné, Rafael
Rafael Teixidó és llicenciat en Belles Arts per l'Escola d'Art de Sant Jordi de Barcelona. Durant anys va exercir com a professor de ceràmica a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona i després es dedicà a la docència del dibuix com a catedràtic a diversos instituts de Catalunya. La seva obra presenta punts de contacte amb les tècniques pròpies l'informalisme català de postguerra, per bé que practica una pintura plenament figurativa, on l'ésser humà acostuma a ser el protagonista principal. Va obtenir guardons com el Premi de Dibuix Internacional Joan Miró, el Premi de Pintura de l'Ajuntament de Tàrrega o el Premi de Pintura ràpida de l'Ajuntament de Vic. Juan Manuel Nadal Gaya
Grau, Xavier
Professor i antic estudiant de l'Escola de Belles Arts de Barcelona, Xavier Grau es dóna a conèixer durant la segona meitat dels anys setanta per la seva participació en la mostra "Per una crítica de pintura" (Barcelona, 1976) amb el grup d'artistes entorn la revista "Trama", entre els quals destacaven Xavier Rubio, Gonzalo Tena i José Manuel Broto. La seva obra sorgeix, bàsicament, com una reacció contra el conceptualisme dominant a la Barcelona del moment, i en ella es valora, per sobre de tot, la pintura en estat pur. No en el sentit informalista de l'expressió (la matèria per si mateixa) sinó fent referència al gust i la sensibilitat de la pasta (matèria-color). Aquesta manera d'entendre la pintura situa a Xavier Grau i els seus companys en l'àmbit d'un moviment que a França es denominà com a "Pintura-Pintura", "Suport-Superfície" o "Nova Pintura". Posterioment el seu treball evoluciona cap a una abstracció més agressiva, colorista i gestual, en la línia de l'expressionisme americà (en alguns aspectes recorda a De Kooning) amb uns resultats atapeïts i descoberts, on les taques i les pinzellades s'emboliquen progressivament, fins a produïr en l'espectador una intencionada sensació de caos. Francesc Gabarrell
Toll, Emma Helfrid Charlotta
Formada a la reial acadèmia d'Estocolm entre 1864 i 1870, Toll va viure a París de 1878 a 1883, on va estudiar amb Henri Gervex, Jean-Jacques Henner i Carolus-Duran. Al seu retorn a Suècia, va dedicar-se a la docència de pintura i dibuix, primer a l'escola Anna Sundström i després a l'àmbit privat. Va participar als salons de París (1880, 1881), així com a l'exposició nacional d'arts i indústria de Copenhagen de 1888. A més, també va participar en diverses exposicions organitzades per l'associació d'artistes suecs a Estocolm, i va presentar dos retrats a l'exposició de la reial acadèmia de belles arts d'Escotolm. La seva obra consisteix principalment de pintures de flors, retrats i pintures de gènere elaborades a l'oli o al pastel. Font: Viquipèdia
Borrell Vidal, Félix
Pintor espanyol especialitzat en el gènere del paisatge, format a l'Escola de Belles Arts de San Fernando de Madrid. Va participar en nombroses exposicions i certàmens, i va obtenir tercera medalla a la Nacional de Belles Arts de 1904 per la tela titulada "El port de Navacerrada". Va ser premiat amb el mateix guardó a la Internacional de Buenos Aires de 1910 i amb segona medalla en la Internacional de Panamà de 1916. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
Cardona Torrandell, Armand
Pintor radicat a Barcelona i Vilanova i la Geltrú, creador d'unes composicions de cossos i elements accessoris plenes de rostres humans, cal·ligrafies i inscripcions que defineixen la seva iconografia particular i el seu esperit barroc, i on el collage es posa no només al servei de la pintura, sinó també al servei d'una idea. Aquest artista var pertànyer al grup "Crónica de la realidad" (1965), nucli integrat per artistes valencians i catalans a través del qual inicià un procés crític que l'abocaria a un permanent compromís amb els febles i a una denuncia constant de la tortura, la guerra, la injustícia, l'opressió i, en definitiva, la solitud de l'ésser humà provocada per la realitat quotidiana, en un clar intent de revelar les fibres més íntimes de la realitat. Posteriorment la seva obra s'inserirà, amb diferents connotacions, en els primers compassos del pop-art català. Francesc Gabarrell
Mor, Anthonis
Anthonis Mor fou un pintor retratista neerlandès que assolí un gran prestigi com a pintor de cambra de diverses corts europees. Per aquesta activitat, en altres llocs se l'anomenà Antonio Moro, Sir Antonis Mor o Anthony More. La majoria de les seves obres, però, les signà com Anthonis Mor. També es troba, de vegades, el nom vinculat al seu títol de noblesa: Anthonis Mor van Dashorst. Deixeble de Jan van Sorel a Utrecht, el 1547 fou admès com a mestre al Gremi de Pintors de Sant Lluc d'Anvers, però va preferir residir a Utrecht. Poc temps després, el 1548, va captar l'atenció del seu primer mecenes influent, Antoine Perrenot de Granvelle, bisbe d'Arras i membre de la cort imperial de Carles V, i les seves obres d'aquest moment revelen un estil innovador que cerca superar tradicions retratístiques més antigues, conjugant l'estètica nòrdica i els models italians. Per influència de Tiziano, Mor va apostar pel detallisme i la precisió en l'ús del color, així com la simplificació de la il·luminació dels subjectes representats. Fou a través de Granvelle que Mor entrà en ambients cortesans, on s'especialitzà en el retrat reial amb un estil que exercí gran influència a Europa, especialment a la Península Ibèrica, on va atreure deixebles i seguidors com Alonso Sánchez Coello, Jorge de la Rúa (Jooris van der Straeten), Manuel Denis, Cristóbal de Morales i Sofonisba Anguissola. Als anys 50 del segle XVI entrà en contacte amb la família reial portuguesa, i possiblement formà part del seu sèquit pels Països Baixos. Els retrats d'aqusta època revelen l'habilitat de Mor per combinar la seva estètica amb les exigències de l'etiqueta, el ceremonial i el decorum cortesà, elaborant imatges que exterioritzaven la grandesa i poder dels monarques. El desembre de 1554 fou nomenat pintor de Felip II i es traslladà a la cort de Brussel·les fins 1559, moment en què torna a Espanya amb el sèquit reial, per bé que el 1561 torna a estar documentat a Brusel·les. És possible que Mor ajudés Felip II en la idea inicial del muntatge de la galeria dinàstica de retrats del Palau del Pardo, per bé que entre 1561 i 1576 va dividir el seu temps entre Utrecht i Brussel·les. Els últims anys de la seva vida també es va dedicar al retrat de patricis i burgesos, centralitzant la seva àrea de treball a Anvers, on morí el 1577. Font: Enciclopèdia del Museo del Prado
Esteve Marquès, Agustín
Col·laborador de Francisco de Goya, un cop arribat a la cort espanyola l'any 1775 va convertir-se en un dels pintors preferits dels seus contemporanis madrilenys. Considerat un dels millors retratistes de l'època, va ser un protegit de la Casa de Osuna, per a la qual realitzà diversos retrats, i l’any 1800 va ser nomenat Pintor de Cambra de Carles IV. Jesús Navarro
Soler, Frisco
Pràcticament no es disposa de dades biogràfiques de Frisco Soler, un artista gràfic que aparentment va estar en actiu al terç central del segle XX. Soler va cultivar el dibuix i el gravat, així com el disseny i il·lustració per a publicacions periòdiques. Entre aquestes cal mencionar "Circo" (1956-1962), on Soler es va responsabilitzar de la majoria de dibuixos que s'hi publicaven, així com del disseny de la capçalera, que es renovava cada any. Esther Solé
Lordán Maza, Juli
Fundador i promotor del Cercle de Belles Arts de Lleida, va ser un dels primers alumnes de la seva escola, on va entrar en contacte amb Leandre Cristòfol i va cursar estudis de pintura amb Magí Serés. L’obra de Lordán, fruit d’una realitat especifica, responia a un ambient artístic molt condicionat per la societat local on es desenvolupava. Va participar en diferents exposicions de final de curs de l’Escola del Cercle de Belles Arts i en els autèntics “calaix de sastre” que eren les mostres organitzades pel règim a través de la “Obra Sindical de Educación y Descanso”. Juan Manuel Nadal Gaya
Mostany Novell, Ramon
Dibuixant nascut a Lleida. En els primers anys de la postguerra treballà com a delineant a la Direcció General de Regiones Devastadas a Lleida, on coincidí amb un grup de dibuixants inquiets com Benseny, Barberà i Borges. La seva sintonia amb ells el reafirmà en les seves ambicions d'anar més enllà del simple dibuix tècnic per aprofundir en la creació artística, tot participant en diverses exposicions de l'àmbit lleidatà al tombant de la democràcia. Un cop dissolt aquest organisme, treballà amb l'arquitecte Sáez Aragonès a l'oficina de Patrimoni Artístic Nacional, fet que li permeté aixecar plànols i estudis de diverses obres arquitectòniques de la ciutat i província de Lleida. Juan Manuel Nadal Gaya
Raurich Petre, Nicolau
Pintor i il·lustrador, conreà la temàtica del paisatge. Fou comanador de l'Ordre d'Alfons XII i membre del Cercle Artístic de Sant Lluc. Va començar la seva formació a l'Escola de la Llotja de Barcelona, on fou dexieble d'Antoni Caba, Lluis Rigalt i Eliseu Meifrèn. Posteriorment, amplià la seva formació a Roma, Madrid, París, Londres i Múnic. Com a il·lustrador destaquen les seves col·laboracións en el setmanari "Blanco y Negro". Va enviar algunes de les seves obres a exposicions nacionals i internacionals, obtenint una menció d'honor a la Nacional de 1892, i una segona medalla a l'edició de 1897 per la tela titulada "Pantano de Nemi". Fou guardonat amb la menció d'honor al Saló parisenc de la Societat d'Artistes Francesos del 1900, i amb la primera medalla en les Exposicions Internacionals d'Atenes (1903), Barcelona (1907) i a la de les Arts i Indústries de Mèxic (1910). Els seus paisatges primerencs es caracteritzen per la utilització d'un llenguatge impressionista, que evolucionaria posteriorment cap a una pintura més directa i natural, a partir de la utilització d'una pinzellada curta i vibrant. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
Moreno, S.
Mariscal, Joan
Molt possiblement es tracta de Juan Mariscal Estruch, de qui només es tenen notícies molt parcials i sempre relacionades amb la seva docència de dibuix a l'institut de segon ensenyament de Lleida durant l'últim terç del segle XIX i primers anys del segle XX. Mariscal va ocupar la plaça de professor auxiliar de dibuix, impartint dibuix lineal, de figura i d'ornament el curs 1860-61. També desenvolupà el mateix rol els cursos 1884, 1887-92 i 1900-01, responsabilitzant-se de les classes de dibuix d'ornament i figura. Entre els cursos 1877-78 i 1884-85 va substituir Federico Trias a la càtedra de dibuix, i el curs 1902-1903 ocupà el càrrec de professor auxiliar personal, també de dibuix. Esther Solé
Almela Company, Justo
Pintor i dibuixant format a l’Acadèmia de Belles Arts de San Carles de València. Treballa amb Joaquín Sorolla a Madrid i, l’any 1924, es trasllada a Lleida per ocupar la plaça de Catedràtic de Dibuix Artístic a l’Institut de Segona Ensenyança d’aquesta ciutat. Amb la perspectiva que donen els anys, la seva figura com a professor l’ha convertit en un dels referents clau per a la formació bàsica de bona part dels noms més destacats de l’art lleidatà contemporani —com ara Antoni Garcia Lamolla i el propi Leandre Cristòfol— que passaren per les seves classes. Creativament, el treball d’Almela se centra, bàsicament, en la representació naturalista de la figura humana, molt influenciada per la llum i el color propis de l’escola valenciana d’on provenia. Francesc Gabarrell
Mestre Vidal, Ramon
Membre d'una acomodada família lleidatana, Ramon Mestre Vidal estudià el batxillerat a l’Institut de Segon Ensenyament de Lleida, on fou deixeble de Manuel Corselles i del seu ajudant, Juan Mariscal. A l'institut coincidí amb Jaume Morera, amb qui compartí l'afició per la pintura i realitzà sortides a pintar per l'horta i rodalies, de la mà de Josep Plana Castillo. Posteriorment estudià la carrera d’enginyer industrial a Barcelona i s’establí a Lleida, on continuà practicant la pintura a l’oli, moltes vegades sobre fusta. Ramon Borràs Vilaplana, que li féu una semblança en la revista "Ilerda", li atribueix una certa imitació de la pintura del seu amic Jaume Morera, atès que copià determinades teles seves i fins i tot arribaren a pintar un quadre plegats. Malgrat tot, la seva obra sembla haver-se mantingut fidel als primers temps d’ambdós, molt vinculats a l’escola de Barbizon; mentre que Morera, al costat de Haes, evolucionà cap a una pintura més lliure. Jesús Navarro