Recursos

Cerca avançada

Moreno, S.
Mariscal, Joan
Molt possiblement es tracta de Juan Mariscal Estruch, de qui només es tenen notícies molt parcials i sempre relacionades amb la seva docència de dibuix a l'institut de segon ensenyament de Lleida durant l'últim terç del segle XIX i primers anys del segle XX. Mariscal va ocupar la plaça de professor auxiliar de dibuix, impartint dibuix lineal, de figura i d'ornament el curs 1860-61. També desenvolupà el mateix rol els cursos 1884, 1887-92 i 1900-01, responsabilitzant-se de les classes de dibuix d'ornament i figura. Entre els cursos 1877-78 i 1884-85 va substituir Federico Trias a la càtedra de dibuix, i el curs 1902-1903 ocupà el càrrec de professor auxiliar personal, també de dibuix. Esther Solé
Almela Company, Justo
Pintor i dibuixant format a l’Acadèmia de Belles Arts de San Carles de València. Treballa amb Joaquín Sorolla a Madrid i, l’any 1924, es trasllada a Lleida per ocupar la plaça de Catedràtic de Dibuix Artístic a l’Institut de Segona Ensenyança d’aquesta ciutat. Amb la perspectiva que donen els anys, la seva figura com a professor l’ha convertit en un dels referents clau per a la formació bàsica de bona part dels noms més destacats de l’art lleidatà contemporani —com ara Antoni Garcia Lamolla i el propi Leandre Cristòfol— que passaren per les seves classes. Creativament, el treball d’Almela se centra, bàsicament, en la representació naturalista de la figura humana, molt influenciada per la llum i el color propis de l’escola valenciana d’on provenia. Francesc Gabarrell
Mestre Vidal, Ramon
Membre d'una acomodada família lleidatana, Ramon Mestre Vidal estudià el batxillerat a l’Institut de Segon Ensenyament de Lleida, on fou deixeble de Manuel Corselles i del seu ajudant, Juan Mariscal. A l'institut coincidí amb Jaume Morera, amb qui compartí l'afició per la pintura i realitzà sortides a pintar per l'horta i rodalies, de la mà de Josep Plana Castillo. Posteriorment estudià la carrera d’enginyer industrial a Barcelona i s’establí a Lleida, on continuà practicant la pintura a l’oli, moltes vegades sobre fusta. Ramon Borràs Vilaplana, que li féu una semblança en la revista "Ilerda", li atribueix una certa imitació de la pintura del seu amic Jaume Morera, atès que copià determinades teles seves i fins i tot arribaren a pintar un quadre plegats. Malgrat tot, la seva obra sembla haver-se mantingut fidel als primers temps d’ambdós, molt vinculats a l’escola de Barbizon; mentre que Morera, al costat de Haes, evolucionà cap a una pintura més lliure. Jesús Navarro
Marqués Garcia, Josep Maria
Josep Maria Marqués García fou alumne del seu pare, Manuel Marquès i Carles, i més tard estudià a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, perfeccionant els seus estudis tot viatjant per Espanya, Itàlia, Suïssa i els Països Baixos. Es distingí com a pintor de retrats, paisatges i marines, essent força apreciat per sectors de la crítica a finals del segle XIX. L'Ajuntament de Barcelona li adquirí una obra que figurà a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888. És l'autor dels retrats de sant Ramon de Penyafort (1888) i Francesc de Paula Rius i Taulet (1892) existents a la Galeria de Catalans Il·lustres, i també hi ha obra seva al museu de Tortosa. El seu fill, Josep Maria Marquès i Puig, també fou un reconegut pintor. Font: Viquipèdia
Mercadé Ferrando, Isidre
Pintor de paisatge format a l’Escola d’Arts i Oficis de l'Havana i a la Llotja de Barcelona, va ser deixeble de Joan Vila Puig a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell i un dels fundadors del Cercle de Belles Arts de Lleida, on establí una profunda amistat amb Leandre Cristòfol. Tot i que amb uns inicis artístics molt vinculats al Cercle —com els de tots els seus companys de generació, amb una participació intensa a l'activitat expositiva de l'entitat i de la ciutat— Mercadé farà, a partir de l’inici de la dècada dels 50, un salt qualitatiu molt important que culminarà a finals dels anys 70, i que el durà a exposar a ciutats com ara Madrid, Barcelona, Sevilla i Brussel·les, entre d'altres. Obtingué diverses mencions i premis, entre els que destaquen el primer premi del Cercle Artístic de Manresa (1969), la menció d'honor de la Biennal de Saragossa (1970 i 1972), el premi Indíbil d'Or del Cercle de Belles Arts de lleida o la medalla de plata de la ciutat de Tàrrega. Juan Manuel Nadal Gaya
Latorre, C.
Mostany Rebés, Carles
Carles Mostany fou un pintor lleidatà, un dels participants de l’exposició celebrada en aquesta ciutat l’any 1912 amb motiu de les Festes de Maig. La seva obra, molt vinculada als decorats del teatre, el porta a traslladar-se a Barcelona l'any 1916 per entrar a treballar a l’estudi del prestigiós fabricant i decorador Salvador Alarma. Tot i fixar per aquest motiu la seva residència a la ciutat comtal, ben aviat abandonarà les tasques de decorador en dedicació plena i s’endinsarà, amb força, en el conreu del paisatge realista. Francesc Gabarrell
Ramos Gomis, Antoni
Pintor integrat a l’anomenat grup de Benseny, col·lectiu d’artistes que durant els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil va lluitar per la recuperació cultural de Lleida. Deutor de les peculiars promocions fetes pel Sindicat “Educación y Descanso”, l’any 1947 rep una beca per anar a estudiar a Madrid i l’any 1948 fixa la seva residència a Barcelona, on entrarà en contacte amb el pintor Roig Verical, deixeble de Joaquim Mir. Durant els anys 60 Ramos manté un relatiu silenci creatiu que no trencarà fins bens entrats els anys 70, moment en que esdevindrà membre fundador del Grup Taca i exposarà en diversos espais de la ciutat comtal. Esther Solé
Schell, Lluís
Pintor i escultor d’origen Belga establert a Lleida des de principis dels anys 70. Destaca, també, pels seus escrits teòrics al voltant de la concepció artística. L’any 1978 presenta una sèrie de dibuixos en una col·lectiva organitzada per la Galeria Cop d’Ull i, a partir d’aquells moments, la seva figura s’incorpora al moviment de transició estètica que condueix l’art lleidatà cap a la dècada dels 80. És l'autor, entre d'altres, de tres escultures monumentals de ferro i pedra instal·lades a les rotondes que condueixen cap a les carreteres de la Vall d'Aran i Osca, respectivament. Juan Manuel Nadal Gaya
Poncho
De Poncho (la mateixa persona que en ocasions apareix nombrada a les fonts com "Ponx" o "Ponxo") se'n tenen notícies molt escasses. De fet, només es pot situar a l'òrbita del Cau d'Art, essent un dels integrants de la primera exposició d'aquest grup, celebrada al Museu Morera el entre el 24 de novembre i el 8 de desembre de 1929, on hi participà amb peces que la premsa rebé amb opinions desiguals. Esther Solé
Perelló, Lluís
Dibuixant i pintor, l'any 1925 presentà la seva obra per primera vegada a Lleida i el 1935 participà a l'exposició-concurs convocada per l'Ajuntament de Lleida. Des dels anys 50 residí a Lleida, però la seva activitat principal com a artista s'ha desenvolupat a l'estranger, principalment França i Bèlgica, on ha exposat en diverses ocasions. Juan Manuel Nadal Gaya
Vallès Ferré, Jordi
Jordi Vallès va ser un poeta visual innovador que es va dedicar, amb una atenció especial, a la pedagogia. A més d’exercir l’ensenyament durant més de trenta anys, va ser promotor d’iniciatives i d’actuacions avantguardistes arreu, i va participar en exposicions i també en la il·lustració d’edicions diverses. El seu llibre Inici (1970) es pot considerar un manual sobre l’estudi i la comprensió de «la forma». Aquest recorregut professional i vital el perfila com un pedagog i un creador revolucionari que jugava amb la sorpresa, el desconcert i la inquietud i reivindicava la importància de la poesia visual, un llenguatge injustament oblidat. Francesc Miralles
Iglésias del Marquet Olomí, Josep
Llicenciat en dret a la Universitat de Columbia (Nova York) l’any 1966 —on també realitzà estudis de Sociologia— professor de Llengües Romàniques a les universitats de Glasgow (Escòcia) i Vancouver (Canadà) i coordinador de la secció d’art de la Editorial Salvat des de 1967, Iglésias del Marquet era, també, un crític internacionalment reconegut i un dels poetes visuals que major prestigi adquiriren durant la segona meitat del segle XX. Molt vinculat a Guillem Viladot, participà juntament amb aquest i Joan Brossa a la mostra “Poesia Concreta” (La Petite Galerie de l’Alliance Française, Lleida, 1971). Aquesta fou la primera exposició de poesia visual que es feia a Catalunya, una modalitat conceptual a mig camí entre la plàstica i la literatura de la qual tots tres se’n poden considerar els autèntics introductors. Viladot fou, de fet, l’encarregat de presentar Iglésias del Marquet a Leandre Cristòfol i, per tant, el responsable de la profunda amistat que sorgí posteriorment entre tots dos creadors i de la qual n’ha perdurat abundant correspondència. Francesc Gabarrell
Garcia Lamolla, Antoni
Company inseparable d’en Leandre Cristòfol fins a les acaballes de la Guerra Civil, aquest pintor, traslladat des de molt petit a Lleida, coincideix per primera vegada amb l’escultor d’Os de Balaguer a l’Acadèmia de Justo Almela i, posteriorment, l’any 1931 en integrar-se al grup “Studi d’Art”. El naixement de la revista Art provocarà la conjunció de tots dos amb Enric Crous i Josep Viola, la connexió amb el moviment ADLAN i la participació (juntament amb els mateixos Leandre Cristòfol i Josep Viola) a l’Exposició Logicofobista de Barcelona, una mostra que li obrirà les portes per exposar a Tenerife i París. La Guerra Civil truncarà una trajectòria clarament ascendent i provocarà l’exili a França, on acabarà fixant la seva residència a la ciutat de Dreux per dedicar-se a impartir classes de dibuix i pintura. Els treballs d’aquesta època, immersos encara dins dels postulats surrealistes, s’impregnen inevitablement del pessimisme i la duresa que acompanya una experiència vital marcada per la Guerra Espanyola. Francesc Gabarrell
Miró Pàmpols, Juli
Els inicis de la carrera de Juli Miró tingueren lloc a Lleida, ciutat on residí fins al 1955. Aquell any, després d'una curta estada a París, l'artista es trasllada al Brasil. Allà s'introdueix amb relativa facilitat en el panorama artístic sud-americà (fou membre del Grupo "Los Doce" i participà en nombroses exposicions) fins l'any 1986, moment en què retornà a Lleida. A la capital de Ponent s'integra de nou al circuit expositiu local i funda l'estudi de dibuix i pintura Novel, que mantingué obert més d'una dècada. Pel que fa a la seva producció artística, el traç rigorós i realista propi de la seva joventut va anar evolucionant cap a un postimpressionisme avançat, que deixà pas al surrealisme i l'abstracció, a partir de la utilització de l'aquarel·la, l'oli o la pintura acrílica. Juan Manuel Nadal Gaya
Montull Bellart, Lluís
Lluís Montull va néixer a Lleida el primer terç del segle XX. Va practicar la pintura a l'oli i l'aquarel·la, però es distingí, principalment, com a dibuixant. En la seva professió de delineant va coincidir amb figures tan representatives com Benseny, Barberà, Mostany o Niubó, i va adoptar una actitud semblant a la de tots ells: mirar d'anar més enllà del seu treball professional per practicar un dibuix o una pintura més pròxims a la creació artística. Durant la postguerra va participar a la major part d'exposicions col·lectives i de concursos que es van celebrar a la ciutat, aportant tant pintures com dibuixos. A més a més, durant els anys quaranta va il·lustrar diversos treballs publicats a la revista "Ilerda" i va realitzar encàrrecs d'il·lustració per l'Institut d'Estudis Ilerdencs. Juan Manuel Nadal Gaya
Buira Ferré, Neus
Iniciada en la fotografia, el vídeo i la instal·lació, Neus Buira ha evolucionat cap a la incorporació de les noves tecnologies que utilitza per replantejar-se els canals de difusió artística i el paper de l’espectador. Sota la idea de l’art entès com un petit refugi, un espai en blanc on encara és possible expressar el que un sent, pensa i viu realment, ens mostra les diferents problemàtiques que provoca l’actual recerca de la identitat, emprant sistemes i estructures que provenen de l’imaginari social i subratllant les fronteres de la diferència. Ha participat en nombrosos festivals de vídeo, com la Mostra de Vídeo Independent de Barcelona, i entre les seves exposicions cal mencionar la individual a l’Espai 13 de la Fundació Miró (1995) i la participació en col·lectives com “Inter/Zona” al Palau de la Virreina de Barcelona (2000), “Escenarios domésticos” al Koldo Mitxelena de Sant Sebastià (2000) i la 3a Biennal d'Art Leandre Cristòfol al centre d'Art La Panera de Lleida (2001). Des de l'any 2006 està volcada al "Projecte Q", un centre de retirada espiritual i experimentaciò per a la recerca conscient de noves formes de viure en harmonia amb la natura, situat a Molinos (Serra del Maestrazgo, Terol). Francesc Gabarrell
Duran, Joan
Enginyer químic de formació, interessat en l'arqueologia i la simbologia medieval, Joan Duran va decidir dedicar-se exclusivament a la pràctica artística a principi de la dècada dels anys 80. El seu treball s'emmarca essencialment en l'àmbit de la instal·lació artística, per bé que sovint va definir-se com a escultor. Joan Duran cerca la intersecció entre ciència, tecnologia, discursos apocalíptics i reflexió cosmològica, i fins al tombant del segle XXI aquesta fou presentada públicament en instal·lacions i exposicions celebrades tant en territori català com europeu. Entre d'altres destaquen la instal·lació "Laberint solar" (Espai 10, Fundació Joan Miró, 1984), "Fotoelectroarquitectures" (Pati de l'antic Hospital de Santa Maria de Lleida, 1985), "Demoes aereos" (capella de Sant Jaume de Sent Gaudenç, Alta Garona, 1992) o "Entre el tot i l'impossible" (Convent del Roser, Lleida, 1993). Aquestes dues darreres mostres van formar part d'un inèdit programa d'intercanvi artístic entre Lleida i Saint Gaudenç, consistent en la celebració de dues exposicions recíproques a cada localitat, protagonitzades per Joan Duran i Victor Gray (Hastings, 1945). Molt vinculat a Lleida, vista com la seva ciutat d'adopció, fou professor de l'Escola Municipal de Belles Arts des d'on va saber transmetre a una nova generació d'artistes la seva particular visió de l'art i la creacio. Joan Duran morí l'any 2016. Esther Solé
Benseny Piñol, Josep
Testimoni compromès de continuïtat entre l’abans i el després de la Guerra civil, Josep Benseny (Lleida, 1914-1952) fou un artista pont entre aquest dos moments cabdals de la nostra història, i un protagonista clau en la represa artística dels anys quaranta, i en la fundació del Cercle de Belles Arts de Lleida l'any 1947. Com a conseqüència directa d’una situació sociopolítica que imposava una ruptura total amb el passat, i en absència dels mateixos protagonistes de l’avantguarda, la figura i l'obra i de Josep Benseny —encara lligades al període de modernitat anterior— sobresurten de la resta i esdevenen punts de referència natural en un panorama artístic completament desolat. L’experiència i el mestratge pictòric que aporta estimularan a tota una nova generació d’artistes que, al llarg de la dècada dels cinquanta, parlaran amb veu pròpia i impulsaran el camí cap a la renovació del panorama artístic lleidatà. Tot i que la seva obra pictòrica no va superar mai els límits del concepte de realitat representada amb tècniques heretades dels impressionistes —única forma d’expressió plàstica relativament moderna acceptada pel franquisme— el singularitzava una excepcional capacitat de reflectir l’emoció artística i la pròpia personalitat. La seva mort el 1952 posava fi a una curta trajectòria sense la qual, però, resulta molt difícil explicar el món artístic durant la postguerra lleidatana. Francesc Gabarrell
Llucià Olivet, Joaquim
Pintor inscrit dins del moviment informalista català, caracteritzat per una intensificació de la recerca matèrica i amb una evolució diferenciada respecte altres nuclis informalistes del món. L'obra de Llucià s'inclou en l'anomenada tendència espacial d'aquest informalisme (a la que també s'adscriu l'obra d'artistes com Ràfols Casamada) i en ella destaca l'ús del collage, especialment amb paper d'estany o planxa de llautó, sempre dins d'una estructura geomètrica despullada i canalitzada per incisions molt netes que imprimeixen dinamisme a l'espai. L'art de Llucià revela un absolut afany de puresa, factor aquest que, juntament amb la utilització dels materials anteriorment esmentats, el situa en un àmbit particular respecte els artistes que l'envoltaren. Fou un dels fundadors del Cicle d'Art Avui, creat amb la intenció de fer evolucionar l'informalisme a partir d'apropar-lo a un públic majoritari tot mantenint, alhora, l'equilibri entre allò formal i allò conceptual. Aquest grup realitzà una dotzena d'exposicions entre Catalunya i Copenhaguen (1962-1964), i foren els creadors del Premi de Dibuix Joan Miró, encara avui dia el premi de dibuix més reconegut a nivell internacional. Francesc Gabarrell
Suay Dagues, José María
Deixeble de Carlos de Haes, destacaria com a artista en la pintura d’animals, gènere que arribaria a esdevenir una vertadera especialitat per a aquells que s’hi dedicaren com una derivació de la pintura de natures mortes, ja que varen tenir una clientela constant i segura entre la burgesia per les seves connotacions decoratives. Jesús Navarro
Soto Pérez, Montserrat
Després de realitzar els seus estudis a l'Escola Massana de Barcelona, I'any 1992 inicia una serie d'estades a Nova York, que també es repetiran posteriorment en aconseguir una beca per ocupar un dels estudis del PS1 d'aquesta ciutat. Des que el 1991 fou seleccionada per participar a la Muestra de Arte Joven de Madrid, ha realitzat nombrases exposicions personals -entre les que destaca la presentada a la Sala Montcada de la Fundació "la Caixa" de Barcelona (1996)-, i col·lectives, com I'exposició Mirades, al MACBA (1996). Així mateix, la seva obra figura a col·leccions com la de la Fundació "La Caixa" de Barcelona. Glòria Picazo
Viola Gamón, Manuel
Pintor i poeta establert a Lleida des de l’any 1923, ciutat natal del seu pare, on realitzarà les primeres incursions en el món artístic. Íntim amic de Antoni G. Lamolla i Leandre Cristòfol —amb qui mantindrà una llarga relació durant tota la seva vida— forma part del grups d’artistes vinculats a la revista "Art" amb una filosofia molt propera al surrealisme. L’any 1934 es trasllada a Barcelona, ciutat on entra en contacte amb el grup ADLAN i signa —el 1936, juntament amb Magí Cassanyes— el Manifest Logicofobista, en una exposició on també hi participaran Lamolla i Cristòfol. De nou la Guerra Civil, però, s’encarregarà de tallar de soca-rel tota aquesta trajectòria. Viola pren part activa en el conflicte des de les files del POUM i l’any 1939, com Lamolla i Crous, ha d’abandonar Catalunya per exiliar-se a França. L'any 1940 s’instal·là a París, participant dels cercles artístics moderns i col·laborant amb les publicacions clandestines del grup surrealista de “La Main à Plume”. El 1944 realitzà les seves primeres pintures i començà a participar, amb el pseudònim de Manuel, en diferents exposicions col·lectives, destacant la dels “Espagnol de l’École de París”. L'any 1949 aconsegueix tornà a Espanya i s'instal·la a Torremolinos, des d’on reprendrà una tasca artística més centrada en la pintura. El 1958 entrà a formar part del grup artístic “El Paso”, amb una obra clarament inserida dins dels paràmetres de l’expressionisme abstracte, tot combinant la força del gest pictòric amb un fort contrast de llum i ombres que ens remeten a la tradició pictòrica espanyola. Jesús Navarro
Morera Galicia, Jaume
Jaume Morera fou un dels paisatgistes més valorats de la pintura espanyola de finasl del segle XIX i principis del segle XX. La seva personalitat artística va ser representativa de tota una generació de pintors que, sota el mestratge de Carlos de Haes, van proporcionar plena autonomia al gènere del paisatge a partir de l’assumpció de les propostes realistes (aquelles que impulsaren la representació del paisatge com a resultat de l’observació directa de la naturalesa). El grans temes de les seves obres corresponen a paisatges dels voltants de Madrid , la costa del Cantàbric, amb les seves marines i els seus penya-segats, i els paisatges europeus producte de les nombrosos campanyes pictòriques que realitzà. Però allò que el singularitza per sobre de tot, i que el destaca entre els seus companys de generació, fou la pintura de muntanya, resultat de les seves campanyes pictòriques pels paratges de la serra de Guadarrama. Les excursions pictòriques de Morera es van iniciar l'hivern del 1890, a la recerca de la llum i d’uns escenaris d’acord amb les seves inquietuds artístiques. S’interessà per l’hivern de la serra, amb grans extensions de neus que a més de permetre-li expressar la varietat de matisos que crea la combinació del blanc, els grisos de les roques i els blaus del cel, li ofereix l’oportunitat d’incorporar a les seves obres un dramatisme d’arrel romàntica que el diferencia de bona part dels paisatgistes espanyols, en general més propers a la llum mediterrània o al paisatge de la plana castellana. Aquests són els que serien els seus temes de Guadarrama: els paisatges nevats amb preferència per aquells on la natura es torna més inaccessible i els efectes lumínics i atmosfèrics més pronunciats. Certament, tot això a partir d'una tècnica apresa fidelment de Carlos de Haes, en la qual domina la gamma de colors generada pels tres tons —negre, blanc i gris— i en la qual s'observa un afany descriptiu realista que contrasta amb l'elecció del motiu pictòric. Gràcies, fonamentalment, a la presentació d'aquest treballs en les exposicions nacionals de 1897, 1901 y 1904, i en sengles exposicions realitzades en diferents països europeus,Jaume Morera seria conegut com "el pintor de les neus" i la seva figura es situaria com un dels referents identificatius del nou paisatgisme realista espanyol. Aquest aspecte es veuria sensiblement reforçat per la publicació l'any 1927 de les seves memòries: "En la Sierra del Guadarrama, Divagaciones y recuerdos de unos de unos años de pintura entre nieves", document d'excepció gràcies al qual podem conèixer no només els paisatges que visità i pintà, sinó també las actituds i plantejaments tècnics i teòrics dels seus recorreguts pels ports de Canencia, Las Chozas, La Marcuera, Peñalara o el Paular, per posar uns exemples dels indrets que freqüentà. Jaume Morera desenvolupa, també, un paper decisiu en la creació del Museu d’Art de Lleida, com a promotor i amb la donació de bona part de la seva obra i de la d'algun dels seus comopanys de generació. Jesús Navarro