Informes

Recursos

• Marqués Garcia, Josep Maria
  Josep Maria Marqués García fou alumne del seu pare, Manuel Marquès i Carles, i més tard estudià a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, perfeccionant els seus estudis tot viatjant per Espanya, Itàlia, Suïssa i els Països Baixos. Es distingí com a pintor de retrats, paisatges i marines, essent força apreciat per sectors de la crítica a finals del segle XIX. L'Ajuntament de Barcelona li adquirí una obra que figurà a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888. És l'autor dels retrats de sant Ramon de Penyafort (1888) i Francesc de Paula Rius i Taulet (1892) existents a la Galeria de Catalans Il·lustres, i també hi ha obra seva al museu de Tortosa. El seu fill, Josep Maria Marquès i Puig, també fou un reconegut pintor. Font: Viquipèdia
• Mercadé Ferrando, Isidre
  Pintor de paisatge format a l’Escola d’Arts i Oficis de l'Havana i a la Llotja de Barcelona, va ser deixeble de Joan Vila Puig a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell i un dels fundadors del Cercle de Belles Arts de Lleida, on establí una profunda amistat amb Leandre Cristòfol. Tot i que amb uns inicis artístics molt vinculats al Cercle —com els de tots els seus companys de generació, amb una participació intensa a l'activitat expositiva de l'entitat i de la ciutat— Mercadé farà, a partir de l’inici de la dècada dels 50, un salt qualitatiu molt important que culminarà a finals dels anys 70, i que el durà a exposar a ciutats com ara Madrid, Barcelona, Sevilla i Brussel·les, entre d'altres. Obtingué diverses mencions i premis, entre els que destaquen el primer premi del Cercle Artístic de Manresa (1969), la menció d'honor de la Biennal de Saragossa (1970 i 1972), el premi Indíbil d'Or del Cercle de Belles Arts de lleida o la medalla de plata de la ciutat de Tàrrega. Juan Manuel Nadal Gaya
• Latorre, C.
• Mostany Rebés, Carles
  Carles Mostany fou un pintor lleidatà, un dels participants de l’exposició celebrada en aquesta ciutat l’any 1912 amb motiu de les Festes de Maig. La seva obra, molt vinculada als decorats del teatre, el porta a traslladar-se a Barcelona l'any 1916 per entrar a treballar a l’estudi del prestigiós fabricant i decorador Salvador Alarma. Tot i fixar per aquest motiu la seva residència a la ciutat comtal, ben aviat abandonarà les tasques de decorador en dedicació plena i s’endinsarà, amb força, en el conreu del paisatge realista. Francesc Gabarrell
• Ramos Gomis, Antoni
  Pintor integrat a l’anomenat grup de Benseny, col·lectiu d’artistes que durant els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil va lluitar per la recuperació cultural de Lleida. Deutor de les peculiars promocions fetes pel Sindicat “Educación y Descanso”, l’any 1947 rep una beca per anar a estudiar a Madrid i l’any 1948 fixa la seva residència a Barcelona, on entrarà en contacte amb el pintor Roig Verical, deixeble de Joaquim Mir. Durant els anys 60 Ramos manté un relatiu silenci creatiu que no trencarà fins bens entrats els anys 70, moment en que esdevindrà membre fundador del Grup Taca i exposarà en diversos espais de la ciutat comtal. Esther Solé
• Schell, Lluís
  Pintor i escultor d’origen Belga establert a Lleida des de principis dels anys 70. Destaca, també, pels seus escrits teòrics al voltant de la concepció artística. L’any 1978 presenta una sèrie de dibuixos en una col·lectiva organitzada per la Galeria Cop d’Ull i, a partir d’aquells moments, la seva figura s’incorpora al moviment de transició estètica que condueix l’art lleidatà cap a la dècada dels 80. És l'autor, entre d'altres, de tres escultures monumentals de ferro i pedra instal·lades a les rotondes que condueixen cap a les carreteres de la Vall d'Aran i Osca, respectivament. Juan Manuel Nadal Gaya
• Poncho
  De Poncho (la mateixa persona que en ocasions apareix nombrada a les fonts com "Ponx" o "Ponxo") se'n tenen notícies molt escasses. De fet, només es pot situar a l'òrbita del Cau d'Art, essent un dels integrants de la primera exposició d'aquest grup, celebrada al Museu Morera el entre el 24 de novembre i el 8 de desembre de 1929, on hi participà amb peces que la premsa rebé amb opinions desiguals. Esther Solé
• Perelló, Lluís
  Dibuixant i pintor, l'any 1925 presentà la seva obra per primera vegada a Lleida i el 1935 participà a l'exposició-concurs convocada per l'Ajuntament de Lleida. Des dels anys 50 residí a Lleida, però la seva activitat principal com a artista s'ha desenvolupat a l'estranger, principalment França i Bèlgica, on ha exposat en diverses ocasions. Juan Manuel Nadal Gaya
• Vallès Ferré, Jordi
  Jordi Vallès va ser un poeta visual innovador que es va dedicar, amb una atenció especial, a la pedagogia. A més d’exercir l’ensenyament durant més de trenta anys, va ser promotor d’iniciatives i d’actuacions avantguardistes arreu, i va participar en exposicions i també en la il·lustració d’edicions diverses. El seu llibre Inici (1970) es pot considerar un manual sobre l’estudi i la comprensió de «la forma». Aquest recorregut professional i vital el perfila com un pedagog i un creador revolucionari que jugava amb la sorpresa, el desconcert i la inquietud i reivindicava la importància de la poesia visual, un llenguatge injustament oblidat. Francesc Miralles
• Iglésias del Marquet Olomí, Josep
  Llicenciat en dret a la Universitat de Columbia (Nova York) l’any 1966 —on també realitzà estudis de Sociologia— professor de Llengües Romàniques a les universitats de Glasgow (Escòcia) i Vancouver (Canadà) i coordinador de la secció d’art de la Editorial Salvat des de 1967, Iglésias del Marquet era, també, un crític internacionalment reconegut i un dels poetes visuals que major prestigi adquiriren durant la segona meitat del segle XX. Molt vinculat a Guillem Viladot, participà juntament amb aquest i Joan Brossa a la mostra “Poesia Concreta” (La Petite Galerie de l’Alliance Française, Lleida, 1971). Aquesta fou la primera exposició de poesia visual que es feia a Catalunya, una modalitat conceptual a mig camí entre la plàstica i la literatura de la qual tots tres se’n poden considerar els autèntics introductors. Viladot fou, de fet, l’encarregat de presentar Iglésias del Marquet a Leandre Cristòfol i, per tant, el responsable de la profunda amistat que sorgí posteriorment entre tots dos creadors i de la qual n’ha perdurat abundant correspondència. Francesc Gabarrell
• Garcia Lamolla, Antoni
  Company inseparable d’en Leandre Cristòfol fins a les acaballes de la Guerra Civil, aquest pintor, traslladat des de molt petit a Lleida, coincideix per primera vegada amb l’escultor d’Os de Balaguer a l’Acadèmia de Justo Almela i, posteriorment, l’any 1931 en integrar-se al grup “Studi d’Art”. El naixement de la revista Art provocarà la conjunció de tots dos amb Enric Crous i Josep Viola, la connexió amb el moviment ADLAN i la participació (juntament amb els mateixos Leandre Cristòfol i Josep Viola) a l’Exposició Logicofobista de Barcelona, una mostra que li obrirà les portes per exposar a Tenerife i París. La Guerra Civil truncarà una trajectòria clarament ascendent i provocarà l’exili a França, on acabarà fixant la seva residència a la ciutat de Dreux per dedicar-se a impartir classes de dibuix i pintura. Els treballs d’aquesta època, immersos encara dins dels postulats surrealistes, s’impregnen inevitablement del pessimisme i la duresa que acompanya una experiència vital marcada per la Guerra Espanyola. Francesc Gabarrell
• Miró Pàmpols, Juli
  Els inicis de la carrera de Juli Miró tingueren lloc a Lleida, ciutat on residí fins al 1955. Aquell any, després d'una curta estada a París, l'artista es trasllada al Brasil. Allà s'introdueix amb relativa facilitat en el panorama artístic sud-americà (fou membre del Grupo "Los Doce" i participà en nombroses exposicions) fins l'any 1986, moment en què retornà a Lleida. A la capital de Ponent s'integra de nou al circuit expositiu local i funda l'estudi de dibuix i pintura Novel, que mantingué obert més d'una dècada. Pel que fa a la seva producció artística, el traç rigorós i realista propi de la seva joventut va anar evolucionant cap a un postimpressionisme avançat, que deixà pas al surrealisme i l'abstracció, a partir de la utilització de l'aquarel·la, l'oli o la pintura acrílica. Juan Manuel Nadal Gaya
• Montull Bellart, Lluís
  Lluís Montull va néixer a Lleida el primer terç del segle XX. Va practicar la pintura a l'oli i l'aquarel·la, però es distingí, principalment, com a dibuixant. En la seva professió de delineant va coincidir amb figures tan representatives com Benseny, Barberà, Mostany o Niubó, i va adoptar una actitud semblant a la de tots ells: mirar d'anar més enllà del seu treball professional per practicar un dibuix o una pintura més pròxims a la creació artística. Durant la postguerra va participar a la major part d'exposicions col·lectives i de concursos que es van celebrar a la ciutat, aportant tant pintures com dibuixos. A més a més, durant els anys quaranta va il·lustrar diversos treballs publicats a la revista "Ilerda" i va realitzar encàrrecs d'il·lustració per l'Institut d'Estudis Ilerdencs. Juan Manuel Nadal Gaya
• Buira Ferré, Neus
  Iniciada en la fotografia, el vídeo i la instal·lació, Neus Buira ha evolucionat cap a la incorporació de les noves tecnologies que utilitza per replantejar-se els canals de difusió artística i el paper de l’espectador. Sota la idea de l’art entès com un petit refugi, un espai en blanc on encara és possible expressar el que un sent, pensa i viu realment, ens mostra les diferents problemàtiques que provoca l’actual recerca de la identitat, emprant sistemes i estructures que provenen de l’imaginari social i subratllant les fronteres de la diferència. Ha participat en nombrosos festivals de vídeo, com la Mostra de Vídeo Independent de Barcelona, i entre les seves exposicions cal mencionar la individual a l’Espai 13 de la Fundació Miró (1995) i la participació en col·lectives com “Inter/Zona” al Palau de la Virreina de Barcelona (2000), “Escenarios domésticos” al Koldo Mitxelena de Sant Sebastià (2000) i la 3a Biennal d'Art Leandre Cristòfol al centre d'Art La Panera de Lleida (2001). Des de l'any 2006 està volcada al "Projecte Q", un centre de retirada espiritual i experimentaciò per a la recerca conscient de noves formes de viure en harmonia amb la natura, situat a Molinos (Serra del Maestrazgo, Terol). Francesc Gabarrell
• Duran, Joan
  Enginyer químic de formació, interessat en l'arqueologia i la simbologia medieval, Joan Duran va decidir dedicar-se exclusivament a la pràctica artística a principi de la dècada dels anys 80. El seu treball s'emmarca essencialment en l'àmbit de la instal·lació artística, per bé que sovint va definir-se com a escultor. Joan Duran cerca la intersecció entre ciència, tecnologia, discursos apocalíptics i reflexió cosmològica, i fins al tombant del segle XXI aquesta fou presentada públicament en instal·lacions i exposicions celebrades tant en territori català com europeu. Entre d'altres destaquen la instal·lació "Laberint solar" (Espai 10, Fundació Joan Miró, 1984), "Fotoelectroarquitectures" (Pati de l'antic Hospital de Santa Maria de Lleida, 1985), "Demoes aereos" (capella de Sant Jaume de Sent Gaudenç, Alta Garona, 1992) o "Entre el tot i l'impossible" (Convent del Roser, Lleida, 1993). Aquestes dues darreres mostres van formar part d'un inèdit programa d'intercanvi artístic entre Lleida i Saint Gaudenç, consistent en la celebració de dues exposicions recíproques a cada localitat, protagonitzades per Joan Duran i Victor Gray (Hastings, 1945). Molt vinculat a Lleida, vista com la seva ciutat d'adopció, fou professor de l'Escola Municipal de Belles Arts des d'on va saber transmetre a una nova generació d'artistes la seva particular visió de l'art i la creacio. Joan Duran morí l'any 2016. Esther Solé
• Benseny Piñol, Josep
  Testimoni compromès de continuïtat entre l’abans i el després de la Guerra civil, Josep Benseny (Lleida, 1914-1952) fou un artista pont entre aquest dos moments cabdals de la nostra història, i un protagonista clau en la represa artística dels anys quaranta, i en la fundació del Cercle de Belles Arts de Lleida l'any 1947. Com a conseqüència directa d’una situació sociopolítica que imposava una ruptura total amb el passat, i en absència dels mateixos protagonistes de l’avantguarda, la figura i l'obra i de Josep Benseny —encara lligades al període de modernitat anterior— sobresurten de la resta i esdevenen punts de referència natural en un panorama artístic completament desolat. L’experiència i el mestratge pictòric que aporta estimularan a tota una nova generació d’artistes que, al llarg de la dècada dels cinquanta, parlaran amb veu pròpia i impulsaran el camí cap a la renovació del panorama artístic lleidatà. Tot i que la seva obra pictòrica no va superar mai els límits del concepte de realitat representada amb tècniques heretades dels impressionistes —única forma d’expressió plàstica relativament moderna acceptada pel franquisme— el singularitzava una excepcional capacitat de reflectir l’emoció artística i la pròpia personalitat. La seva mort el 1952 posava fi a una curta trajectòria sense la qual, però, resulta molt difícil explicar el món artístic durant la postguerra lleidatana. Francesc Gabarrell
• Llucià Olivet, Joaquim
  Pintor inscrit dins del moviment informalista català, caracteritzat per una intensificació de la recerca matèrica i amb una evolució diferenciada respecte altres nuclis informalistes del món. L'obra de Llucià s'inclou en l'anomenada tendència espacial d'aquest informalisme (a la que també s'adscriu l'obra d'artistes com Ràfols Casamada) i en ella destaca l'ús del collage, especialment amb paper d'estany o planxa de llautó, sempre dins d'una estructura geomètrica despullada i canalitzada per incisions molt netes que imprimeixen dinamisme a l'espai. L'art de Llucià revela un absolut afany de puresa, factor aquest que, juntament amb la utilització dels materials anteriorment esmentats, el situa en un àmbit particular respecte els artistes que l'envoltaren. Fou un dels fundadors del Cicle d'Art Avui, creat amb la intenció de fer evolucionar l'informalisme a partir d'apropar-lo a un públic majoritari tot mantenint, alhora, l'equilibri entre allò formal i allò conceptual. Aquest grup realitzà una dotzena d'exposicions entre Catalunya i Copenhaguen (1962-1964), i foren els creadors del Premi de Dibuix Joan Miró, encara avui dia el premi de dibuix més reconegut a nivell internacional. Francesc Gabarrell
• Suay Dagues, José María
  Deixeble de Carlos de Haes, destacaria com a artista en la pintura d’animals, gènere que arribaria a esdevenir una vertadera especialitat per a aquells que s’hi dedicaren com una derivació de la pintura de natures mortes, ja que varen tenir una clientela constant i segura entre la burgesia per les seves connotacions decoratives. Jesús Navarro
• Soto Pérez, Montserrat
  Després de realitzar els seus estudis a l'Escola Massana de Barcelona, I'any 1992 inicia una serie d'estades a Nova York, que també es repetiran posteriorment en aconseguir una beca per ocupar un dels estudis del PS1 d'aquesta ciutat. Des que el 1991 fou seleccionada per participar a la Muestra de Arte Joven de Madrid, ha realitzat nombrases exposicions personals -entre les que destaca la presentada a la Sala Montcada de la Fundació "la Caixa" de Barcelona (1996)-, i col·lectives, com I'exposició Mirades, al MACBA (1996). Així mateix, la seva obra figura a col·leccions com la de la Fundació "La Caixa" de Barcelona. Glòria Picazo
• Viola Gamón, Manuel
  Pintor i poeta establert a Lleida des de l’any 1923, ciutat natal del seu pare, on realitzarà les primeres incursions en el món artístic. Íntim amic de Antoni G. Lamolla i Leandre Cristòfol —amb qui mantindrà una llarga relació durant tota la seva vida— forma part del grups d’artistes vinculats a la revista "Art" amb una filosofia molt propera al surrealisme. L’any 1934 es trasllada a Barcelona, ciutat on entra en contacte amb el grup ADLAN i signa —el 1936, juntament amb Magí Cassanyes— el Manifest Logicofobista, en una exposició on també hi participaran Lamolla i Cristòfol. De nou la Guerra Civil, però, s’encarregarà de tallar de soca-rel tota aquesta trajectòria. Viola pren part activa en el conflicte des de les files del POUM i l’any 1939, com Lamolla i Crous, ha d’abandonar Catalunya per exiliar-se a França. L'any 1940 s’instal·là a París, participant dels cercles artístics moderns i col·laborant amb les publicacions clandestines del grup surrealista de “La Main à Plume”. El 1944 realitzà les seves primeres pintures i començà a participar, amb el pseudònim de Manuel, en diferents exposicions col·lectives, destacant la dels “Espagnol de l’École de París”. L'any 1949 aconsegueix tornà a Espanya i s'instal·la a Torremolinos, des d’on reprendrà una tasca artística més centrada en la pintura. El 1958 entrà a formar part del grup artístic “El Paso”, amb una obra clarament inserida dins dels paràmetres de l’expressionisme abstracte, tot combinant la força del gest pictòric amb un fort contrast de llum i ombres que ens remeten a la tradició pictòrica espanyola. Jesús Navarro
• Morera Galicia, Jaume
  Jaume Morera fou un dels paisatgistes més valorats de la pintura espanyola de finasl del segle XIX i principis del segle XX. La seva personalitat artística va ser representativa de tota una generació de pintors que, sota el mestratge de Carlos de Haes, van proporcionar plena autonomia al gènere del paisatge a partir de l’assumpció de les propostes realistes (aquelles que impulsaren la representació del paisatge com a resultat de l’observació directa de la naturalesa). El grans temes de les seves obres corresponen a paisatges dels voltants de Madrid , la costa del Cantàbric, amb les seves marines i els seus penya-segats, i els paisatges europeus producte de les nombrosos campanyes pictòriques que realitzà. Però allò que el singularitza per sobre de tot, i que el destaca entre els seus companys de generació, fou la pintura de muntanya, resultat de les seves campanyes pictòriques pels paratges de la serra de Guadarrama. Les excursions pictòriques de Morera es van iniciar l'hivern del 1890, a la recerca de la llum i d’uns escenaris d’acord amb les seves inquietuds artístiques. S’interessà per l’hivern de la serra, amb grans extensions de neus que a més de permetre-li expressar la varietat de matisos que crea la combinació del blanc, els grisos de les roques i els blaus del cel, li ofereix l’oportunitat d’incorporar a les seves obres un dramatisme d’arrel romàntica que el diferencia de bona part dels paisatgistes espanyols, en general més propers a la llum mediterrània o al paisatge de la plana castellana. Aquests són els que serien els seus temes de Guadarrama: els paisatges nevats amb preferència per aquells on la natura es torna més inaccessible i els efectes lumínics i atmosfèrics més pronunciats. Certament, tot això a partir d'una tècnica apresa fidelment de Carlos de Haes, en la qual domina la gamma de colors generada pels tres tons —negre, blanc i gris— i en la qual s'observa un afany descriptiu realista que contrasta amb l'elecció del motiu pictòric. Gràcies, fonamentalment, a la presentació d'aquest treballs en les exposicions nacionals de 1897, 1901 y 1904, i en sengles exposicions realitzades en diferents països europeus,Jaume Morera seria conegut com "el pintor de les neus" i la seva figura es situaria com un dels referents identificatius del nou paisatgisme realista espanyol. Aquest aspecte es veuria sensiblement reforçat per la publicació l'any 1927 de les seves memòries: "En la Sierra del Guadarrama, Divagaciones y recuerdos de unos de unos años de pintura entre nieves", document d'excepció gràcies al qual podem conèixer no només els paisatges que visità i pintà, sinó també las actituds i plantejaments tècnics i teòrics dels seus recorreguts pels ports de Canencia, Las Chozas, La Marcuera, Peñalara o el Paular, per posar uns exemples dels indrets que freqüentà. Jaume Morera desenvolupa, també, un paper decisiu en la creació del Museu d’Art de Lleida, com a promotor i amb la donació de bona part de la seva obra i de la d'algun dels seus comopanys de generació. Jesús Navarro
• Tejedor, José
  José Tejedor es va formar en Belles Arts a la Universitat de Barcelona i va instal·lar el seu taller a Albatàrrec. Des d'allà i en paral·lel a la seva activitat docent a l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida (iniciada el curs 1984-85), Tejedor desenvolupa el seu treball escultòric.Aquest es va iniciar amb materials tradicionals com el guix, la fusta o el ferro, amb abundants referències a l'arbre i la seva simbologia, així com evocacions a Brancusi i reflexions sobre l'espai. Posteriorment, el ventall material es va ampliar amb la incorporació d'elements de tota mena, des d'objectes trobats fins a materials d'origen artificial, de tal manera que la seva obra, sense deixar de ser escultura, atrapava cada cop més un espai interior buit i s'expandien vers l'entorn. Al llarg de la dècada dels anys 90 va participar i protagonitzar diverses exposicions, entre les que destaca la mostra individual realitzada a la Capella de Sant Jaume de Sent Gaudenç (Occitània), fruit d'un inèdit programa d'intercanvi artístic entre Lleida i Saint Gaudenç, consistent en la celebració d'exposicions recíproques a ambdues localitats. Esther Solé
• Gomà Pujadas, Marià
  Arquitecte, dibuixant, pintor i poeta. Fou un important promotor i vitalitzador de la cultura i l'art als anys de la postguerra a LLeida. Establert a la capital de Ponent tot just acabada la Guerra Civil, va connectar ràpidament amb Manuel Herrera i Ges, responsable de la Selecció de Belles Arts del recentment creat Institut d’Estudis Ilerdencs, una entitat on acabaria ingressant com a conseller numerari. L’any 1946, juntament amb Benseny, Cristòfol, Espin, Tapiol, Charles Pardell i Ramos, entre d’altres, funda el Cercle de Belles Arts, entitat que va presidir en la seva primera època, i on posa en funcionament la seva escola, que es va mantenir durant molts anys com el més important i pràcticament únic centre d’ensenyança en matèria artística a la ciutat. . Marià Gomà fou, també, el primer arquitecte de la postguerra que es va preocupar per la situació de la Seu Vella, fundant un Patronat per la defensa d’aquest monument a través del qual va obtenir fons per reparar la teulada i el cimbori de la Capella Recasens, una obra que va dirigir personalment. Després de desenvolupar una tasca destacable com a arquitecte, tant a Lleida com a diversos municipis de la província, va traslladar-se a Madrid, on fou l'encarregat de la Càtedra d’Ètica i Composició de l’Escola Superior d’Arquitectura de Madrid. Juan Manuel Nadal Gaya
• Navarro Fàbrega, Francesc
  Navarro Fàbrega estudià a l’Escola de la Llotja de Barcelona, on fou deixeble de Claudi Lorenzale i de Lluís Rigalt. Acabats els estudis es trasllada a Madrid per treballar als tallers de Madrazo i de Carles Ribera. Dos anys més tard, viatja a Roma com a ajudant i deixeble de Carles de Paria i de Caquetti, amb qui treballa al Vaticà i a la Villa Borghese, i intervé molt activament en les pintures de l’església de Sant Pau d’aquesta ciutat. Després tornà a Lleida, on l’any 1860 el veiem construint i pintant, juntament amb el pintor i fotògraf Albert Camps Payrat, un arc de triomf en honor als soldats que tornaren de la guerra de l’Àfrica. L’any 1866 li fou encarregada la pintura de darrere el cor de la catedral, així com l’altar major del seminari i la capella dels escolapis de Barbastre. El 1887 treballa en la restauració de la sala de les Abadesses del monestir de Sixena. I aquell mateix any participa en una exposició d’artistes catalans que se celebrà a Girona, on envia una important col·lecció de pintures amb temes mitològics, retrats i còpies d’estudis que havia realitzat a Roma. A una nota biogràfica sobre el pintor apareguda en la revista "Lleida" l’escriptor Alfred Pereña assenyalava que “Fou un gran dibuixant i un gran colorista. Conreà tots els estils i tots els procediments: llapis, ploma, guaix, oli, especialment sobre teles. La seva grapa, enèrgica i segura. El seu estil, sobri i detallista molt cops. En els retrats sobresortí d’una manera brillant”. Jesús Navarro
• Bourdon, Sébastien
  Bourdon és un pintor que passà per diferents etapes molt marcades. D’esperit aventurer, viatjà molt jove a Roma, on seguí la moda de les escenes de gènere del naturalisme. En tornar a París, va caure sota la influència de Poussin i la seva obra es tornà classicista. Finalment, va ser cridat per la reina Cristina de Suècia per a nombrar-lo Primer Pintor. De retorn a París, on retrobà Poussin, aconseguí un gran prestigi com a pintor de temes mitològics, religiosos i històrics, així com a retratista. Jesús Navarro