Recursos

Cerca avançada

Anònim
S'entén com a autor anònim aquell del que se'n desconeix el nom i no es pot aïllar clarament d'entre la resta d'autors dels qui no es coneix el nom, sense perjudici que pugui ser identificat en un futur. Esther Solé
Tamarit Barull, Sebastià
Dibuixant conegut per les seves il·lustracions de temàtica històrica, motius arquitectònics i heràldica. Vinculat a l'Associació d'Amics de la seu Vella, donà algunes de les seves obres a aquesta entitat [Francesc Gabarrell]
Goya Lucientes, Francisco de
Francisco de Goya és un dels artistes més influents de la pintura espanyola, desenvolupant un estil proper al romanticisme que obre les portes a la pintura d'època contemporània i esdevenint un precursor de les avantguardes pictòriques del segle XX, altament reconegut i valorat tant per la seva pintura de cavallet i mural com per l'obra gràfica i els dibuixos. Després de formar-se a la seva terra natal en la línia del barroc tardà, l'any 1770 va viatjar a Itàlia, on entrà en contacte amb un incipient neoclassicisme, una estètica que adoptà com a pròpia quan es va instal·lar a Madrid a Madrid a mitjans de la dècada del 1770 per treballar com a pintor de la cort. Paral·lelament cal fer menció del treball pintoresquista i costumista més rococó que realitzà com a pintor de cartrons per als tapissos de la Reial Fàbrica de Tapissos de Santa Bàrbara. L'any 1793 patí una greu malaltia que el feu evolucionar cap a una pintura més creativa i original, que fa servir temàtiques menys amables que les que havia pintat per a la decoració dels palaus reials. Una sèrie de petits quadres en llauna, als que ell mateix denominava "de capritx i invenció", iniciaren la fase madura de l'obra de l'artista i la transició cap a l'estètica romàntica. En tot cas, la seva obra reflecteix el convuls període històric en què va viure, particularment per les conseqüències de la Guerra de la Independència Espanyola (Guerra del Francès), de la qual han quedat la sèrie d'estampes "Los desastres de la guerra" que, fent un símil, serien com un reportatge modern de les atrocitats comeses, composant una visió exempta d'heroisme on les víctimes són sempre individus, sense diferència de classe i condició. En relació també amb la Guerra del Francès, un cop finalitzà aquest conflicte pintà dues grans teles a propòsit dels successos del 2 de maig de 1808, que estableixen un precedent tant estètic com temàtic pel que fa a la pintura històrica, ja que no només comenten uns esdeveniments propers a la realitat que viu l'artista, sinó que aquest transmet un missatge universal. La producció artística de Goya va arribar al seu punt culminant amb la realització d'una sèrie de pintures a l'oli sobre els murs de la seva casa de camp, la Quinta del Sordo, popularment conegudes com les "Pintures Negres": en elles, Goya anticipa la pintura contemporània i els diversos moviments d'avantguarda que ja al segle XX renovarien l'estil pictòric. Font: Viquipèdia
Rembrandt, Harmenszoon Van Rijn
Rembrandt Harmenszoon van Rijn, conegut, simplement com Rembrandt, és una de les figures cabdals de l'art europeu. Nascut el 1606 a la ciutat de Leiden (Països Baixos), va abandonar els estudis a la seva ciutat nadiua per dedicar-se enterament a l'activitat artística, en què aviat va despuntar. Traslladat, el 1631, a Amsterdam, va rebre molts encàrrecs d'una societat burgesa enriquida pel comerç d'ultramar, i va atènyer molta fama i reconeixement, avalat per un gran nombre de deixebles. Per bé que fou un gravador i dibuixant excepcional, la fama de Rembrandt és deguda, sobretot, a la seva faceta pictòrica, caracteritzada per la riquesa de colors i el gran domini del clar-obscur, estil basat en els contrasts de llum i ombra. Durant el segle XV, amb el desenvolupament de la fabricació del paper, afavorit per la invenció de la impremta, Europa assisteix a la florida de l'art del gravat, consistent a cisellar sobre unes planxes de metall o de fusta un dibuix, amb el propòsit últim d'aconseguir-ne un exemplar o més sobre paper, mercès a la tinta dipositada als solcs cisellats. Rembrandt va excel·lir en aquest art. Jesús Navarro
Ripoll Carrera, Josep
Als vuit anys inicià estudis de belles arts a Lleida, al llarg dels quals tingué com a mestres Leandre Cristòfol, Víctor Pérez Pallarés i Albert Coma Estadella. L'any 1971 va protagonitzar la seva primera mostra individual a la Petite Galerie, i a principis de la dècada següent es traslladà a Andorra, on es dedicà a les arts gràfiques sense desvincular-se del món artístic. No obstant això, l'any 1975 va abandonar momentàniament la pintura per crear mons fantàstics, personals i de gran creativitat amb materials pobres. El seu tarannà artítstic en dificulta l'etiquetatge. El seu lirisme accentuat sovint el situa a les portes de la poesia visual, que en ocasions presenta aires freds i matemàtics, aproximant-lo a posicions més aviat conceptuals, tot i que també cal reconèixer la influència de l'objecte trobat o l'art povera, amb apropiacions properes a la denúncia social. Malgrat aquesta diversitat, Ripoll sempre ha mostrat interès pel procés creatiu i d'elaboració de les seves obres, uns factors als quals concedeix tanta rellevància com a les peces resultants. Aquesta marcada inquietud creativa el porta a realitzar nombroses activitats que es mouen en ambients diferents: pintura mural, música, teatre, il·lustració, interiorisme, etc. Ha estat docent a l'escola DIAC d'interiorisme de Lleida i a l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida. Font: Eva Rodríguez Yllana
Valldosera Guilera, Eulàlia
Entre d’altres temes el seu treball gira entorn la investigació de la identitat femenina, essent els objectes quotidians els elements protagonistes. Animats per l’efecte de la llum, els miralls i les ombres, Valldosera els combina i trastoca, tot construïnt posades en escena sovint dinàmiques, sempre fonamentades en un posicionament extrem vers els límits de la versemblança. D’aparença senzilla i accessible (l’artista sempre en fa evidents els mecanismes), les seves obres es caracteritzen per ser complexes i subtils alhora. Des de mitjans dels 90 el seu treball ha estat exposat en nombroses biennals d’art contemporani d’arreu del món, entre elles a les Biennals de Kwang-ju (Korea del Sud), Sidney, Istanbul, Joahannesburg, Vènezia, Yokohama (Japó), Atenes, Santa Fe (EEUU), Sao Paulo i al Skulptur Projekte de 1997 a Münster (Alemanya). El 2000 presentà el seu treball en una retrospectiva al Centre d’Art Contemporani Witte de With de Rotterdam, i el 2001 a la Fundació Antoni Tàpies a Barcelona. L'any 2003 fou guardonada amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya i el 2009 presenta una exposició individual al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid. Rosa Pera
Fortuny Marsal, Marià
Marià Fortuny va ser l'artista espanyol més internacional de tot el segle XIX i el gran mestre de la pintura preciosista de gabinet a tot Europa. El seu art va marcar decisivament el gust del mercat per les escenes de gènere, estenent-se l'empremta de la seva influència a una enorme quantitat de deixebles, seguidors i imitadors de la seva obra. Fortuny va néixer a Reus l'11 de juliol de 1838, en el si d'una família modesta. El 1852 es va traslladar a Barcelona ingressant a l'Escola de la Llotja gràcies a una pensió, on va ser deixeble del mestre natzarè Claudi Lorenzale. Gràcies també a una beca, l'any 1858 es va traslladar a Roma, ciutat que seria decisiva per a la resta de la seva carrera artística, ja que allà va realitzar una enorme quantitat de dibuixos i va entrar en contacte amb la nombrosa colònia d'artistes espanyols, a més d'interessar-se per les novetats artístiques, com la dels macchiaioli florentins —interessats per la pintura a l'aire lliure— o els paisatgistes napolitans. El 1860 va esclatar la guerra d'Espanya contra Marroc i la Diputació de Barcelona va encarregar a Fortuny de ser el seu cronista gràfic i el pintor de les escenes de les batalles més importants com ara la de Wad-ras o la de Tetuan, restant des d'aleshores captivat pel món àrab i enllaçant amb les tendències pictòriques de temàtica orientalista. Però més enllà d’aquesta orientació, Fortuny aconsegueix un enorme prestigi internacional gràcies a la mestria i el virtuosisme de la seva pintura, sobretot de les seves aquarel·les i els seus petits quadres de gabinet. Aquestes obres eren d'assumptes intranscendents, realitzats amb un estil minuciós i detallista, interessats per la llum, el dibuix i el color. Un clar exemple de tot això n’és una de les seves grans obres mestres, La vicaria, conservada al Museu Nacional d'Art de Catalunya. De tota manera, ja en aquells moments d’èxit esclatant, Fortuny manifesta per primera vegada el debat artístic que definirà els seus últims anys: immers en l'increïble i lucratiu negoci de la seva obra, la seva llibertat creativa es veu compromesa, en tant que se cenyeix a un determinat tipus de pintura intranscendent i d'èxit fàcil, la que li reclamava la seva extensa clientela. Fortuny, però, desitjava obrir nous camins. L'estiu de 1874 el va passar a la vila napolitana de Portici, animat pel seu paisatge marí i la llum mediterrània. Els treballs elaborats en aquells mesos enllacen gairebé amb l'Impressionisme, com pot apreciar-se al celebrat Nu a la platja de Portici (Museo del Prado). A l'octubre d'aquell any, però, la família Fortuny torna a Roma, on l'artista cau malalt un 14 de novembre; Fortuny moria a Roma el 21 de novembre de 1874, víctima possiblement de la malària. Jesús Navarro
Samarra Tugues, Antoni
Nascut a Ponts, l'any 1901 marxà a Barcelona on alterna els seus treballs professionals de picapedrer en algunes obres emblemàtiques del modernisme arquitectònic català, amb una sentida vocació artística expressada a través d’una obra que connectava amb les posicions més avançades de la seva època. Al 1905 entrà a formar part de l'associació Agrupació Artística i es vinculà estretament amb el grup anomenat Negres i Carboners, artistes que empraven el carbó per a les seves composicions. L’any 1908 envia algunes de les seves obres a una exposició de l’Ateneu Obrer de Barcelona. Els resultats són excel•lents i provoquen la presentació de la seva primera exposició individual primer a la Sala Pares de la Ciutat Comtal, amb un important èxit de critica i públic, i, posteriorment, a les sales de la Paeria de Lleida, el 1909, de la mà del grup Heptantropos. A partir d’aquests moments destacades personalitats del món cultural s’ocuparan de la seva obra —entre d’altres Raimon Casellas, Pous i Pagès o Alexandre de Riquer. L’originalitat del seu treball es fonamentava en el singular efecte impactant dels olis, de pinzellada lliure i empastaments gruixuts i una gran audàcia en l’ús del color. L’any 1912 Samarra participa en la important exposició d’artistes lleidatans organitzada per l’Ajuntament de Lleida, a la qual hi aporta 39 obres, i també exposa a Canet de Mar. La seva prematura mort a l’edat de 28 anys com a conseqüència d’un suïcidi, però, ens impedeix contemplar en la seva totalitat un conjunt artístic que prometia convertir-se en un dels desenvolupaments creatius més interessants de la història de l'art lleidatà contemporani. La mort de Samarra produeix un gran impacte en els cercles artístics mes progressistes de Barcelona així com en el seu poble natal, on havia deixat gran part de la seva obra pictòrica i escultòrica. Bona part d’ella resta, avui en dia i gràcies a les gestions de la família de l’artista, al Morera, Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida. Jesús Navarro
Haes, Carlos de
Carlos de Haes fou l’impulsor del corrent realista en la pintura espanyola, tasca que es va veure reforçada per ostentar la Càtedra de Paisatge de la Escola de Belles Arts de San Fernando. Des d'aquest espai de formació exercí una gran influència i ascendent sobre la nombrosa plèiade d’artistes espanyols que abraçaren el paisatgisme, un gènere que seria decisiu per a la renovació de la pintura espanyola i un punt de trobada amb els corrents moderns del pensament espanyol que van fer del paisatge un aspecte decisiu de l’ètica de la regeneració que proposaven per a la societat espanyola. Carlos de Haes va ser el primer artista espanyol que pintà directament del natural, tot propugnant una visió lliure i sense prejudicis de la natura, la base de la qual descansava en el reforçament de l’observació directa del paisatge. Aquest innovador mètode aleshores el va transmetre als seus nombrosos deixebles a través de les classes que impartia a l’Acadèmia de San Fernando. Entre ells Jaume Morera i Aureliano de Beriete foren els més importants i destacats, i amb qui el mestre va mantenir vincles d'amistat personal. Jesús Navarro
Savignac, Raymond
Raymond Savignac, sovint conegut com Savignac, fou un dissenyador gràfic francès conegut pels seus treballs de cartellisme comercial. La seva obra es caracteritza per la simplicitat, l'eficacia i un cert toc d'humor. La seva retòrica formal és força comú en tots els seus treballs: figures senzilles sobre fons gairebé buits i grans taques de colors plans que denoten una important influència del fauvisme, sobretot ressenyable en les figures. Artista autodidacta, va començar la seva carrera de cartellista l'any 1935, a l'Alliance Graphique, sota la tutela de Cassandre, però ben aviat va experimentar l'èxit, passant a rebre encàrrecs de grans companyies franceses, que el projectaren cap a posicions destacades en l'imaginari col·lectiu. L'any 1949 va exposar amb Bernard Villemot a la Galeria de Belles Arts de París, i també es pot trobar una exposició permanent de la seva obra al Museu Montebello de Trouville, on Savignac va passar els seus últims anys. Font: Viquipèdia
Armengol Ballbè, Josep
Josep Armengol fou un escultor terrassenc, alumne de Francesc Galí a Barcelona, influït per Josep Llimona i pel francès Joseph Bernard. La seva producció se centrà en estatuetes de terra cuita i bronze. Font: enciclopedia.cat
Villegas Brieva, Manuel
Manuel Villegas fou un pintor de tarannà força eclèctic, que seguí el camí formatiu de molts dels seus contemporanis lleidatans. Becat per la Diputació de Lleida, es traslladà l’any 1885 a Madrid per cursar estudis a l'Escola Especial de Pintura, Escultura i Gravat, on va ser deixeble del pintor Francisco Pradilla. Acabat aquest primer període formatiu es traslladà a Còrdova i continuà la seva formació a l'Escuela Provincial de Arte sota el magisteri del pintor Romero Barros, juntament amb Enrique y Julio Romero de Torres, Mateo Inurria, Hidalgo de Caviedes, Muñoz Lucena, Juan Montis i Serrano Pérez. Va ser pensionat per la Diputació de Córdoba el 1891 per estudiar a Roma, ciutat on s’establi al llarg de tres anys. Un cop retornat a Espanya s’incorporà al cos docent de l’Escola de Belles Arts de La Coruña, i el 1895 fou reclamat per Pedro de Madrazo per a fer els treballs preparatoris d’ordenació del recentment creat Museo de Arte Moderno. Posteriorment, va ocupar el càrrec de professor de l’Escola d’Arts i Oficis, dedicant gran part de la seva vida professional al magisteri. Fruit d'aquesta activitat en resta un interessant document sobre l’ensenyament professional, publicat l’any 1918, titulat "Memoria sobre la organización de las Escuelas de Artes y Oficios". Conreador de variats gèneres pictòrics, des de la pintura d’història al costumisme, tot passant per la pintura religiosa i al·legòrica, es decantà finalment per una pintura decorativa on la dona és la seva gran protagonista. Va exposar a les Exposicions Generals de Belles Arts barcelonines de 1891 i 1896, i fou guardonat a les Exposicions Nacionals de Belles Arts de 1892 -on va obtenir una segona medalla a la secció de Pintura: Historia, costumbres y retratos per l’obra ¡A la guerra!-, 1895 i 1920. Participà també a l'Exposició d'Arts Decoratives i Indústries Artístiques, que es va celebrar a Madrid el 1913, on va obtenir una primera Medalla, i fou guardonat amb una medalla d’or a l’exposició internacional de Panamà de 1916. El 1922 exposà al Círculo de Bellas Artes de Madrid i pocs mesos després, al novembre, va morir a la mateixa ciutat. Va ser un dels socis fundadors de l’Associació Espanyola de Pintors i Escultors, una entitat fundada l’any 1910 que va promoure els prestigiosos Salons de Tardor. Ocupà diversos càrrecs en aquesta associació i en fou el director de la seva revista, la Gaceta de Bellas Artes, entre 1912-1913. Formà part de la comissió organitzadora de l’exposició d’art espanyol impulsada per José Artal al 1900 a Buenos Aires, així com de nombroses Juntes i Comissions artístiques. Jesús Navarro
Boleda Ribalta, Antoni
Antoni Boleda és un dels principals configuradors de l'escola artística targarina de la segona meitat del segle XX. Va iniciar la seva formació en la talla de joies a les Escoles Salesianes de Barcelona, però aviat es va inclinar vers la pràctica de l'escultura. Al voltant de 1960 i fins 1962 va formar-se al taller d'Enric Monjo, on va treballar la imatgeria en pràcticament totes les tècniques tradicionals. El 1962 va ingressar a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi i davant l'oportunitat de treballar sota el mestratge directe de Joan Rebull, va abandonar momentàniament els estudis l'any 1964, per finalitzar-los a les darreries de la mateixa dècada. En aquesta època fou distingit amb diversos premis, i l’any 1971 li fou concedida la beca Amigó Cuyàs, que li permeté viatjar a Londres i conèixer de prop l’obra de Henry Moore. Els anys setanta foren especialment prolífics per l'artista, que aplegà diversos premis i participà en diverses exposicions, al mateix temps que passava a formar part del cos de professors de l'Escola d’Arts i Oficis Ciutat de Balaguer. Tanmateix, la mort del seu pare l'any 1974 el féu retornar a Tàrrega, incorporant-se com a professor —fins l'any 2006— a l'Escola d’Arts i Oficis de la ciutat, institució educativa que passà a dirigir l’any 1980. Normalment la seva obra és de format petit i mitjà, per bé que també ha realitzat algunes obres monumentals, com la dedicada a Lluís Companys al Tarròs (1979). Com en altres artistes de la seva generació, s'observen processos de simplificació, síntesi i depuració de les formes a mesura que avancen els anys, arribant a punts de veritable abstracció i minimalisme. Boleda treballa indistintament el marbre, la pedra, la fusta o l'argila. Font: Viquipèdia
Benvenuti, Augusto
Augusto Benvenuti fou un escultor italià, nascut a Venècia i especialment actiu al Vèneto. Va nàixer en el si d'una família modesta i va aprendre l'ofici de la mà del seu pare, xilògraf. Entre les seves obres destaquen el monument a Giorgione (Castelfranco Veneto, 1878), el monument a Vittorio Emanuele (Vicenza, 1887), el monument a l'exèrcit (Riva degli Schiavoni de Venècia, 1885), el monument a Garibaldi (1887, Venècia) o una escultura titulada "Berta che fila", exposada a Viena l'any 1888 i que va pertànuer al senador Alessandro Rossi de Schio. A més, és l'autor de les escultures de la façana del teatre de Rijeka i de diversos busts de bronze. Va morir, en extrema pobresa, el febrer de 1899. Font: Viquipèdia
Casanovas Roy, Enric
Enric Casanovas i Roy, escultor català, un dels màxims representants del noucentisme. Va estudiar a l'escola de la Llotja de Barcelona i amplià la formació al taller de l'escultor Josep Llimona durant dos anys. El 1898 participà per primera vegada en una mostra a l'Exposició Nacional de Belles Arts de Saragossa. Entre 1904 i 1913 va alternar les estades entre París i Barcelona, i va fer amistat amb Picasso, Maillol, Gargallo i altres artistes. De retorn a Barcelona fundà un taller pel qual passaren deixebles com Rebull, Fenosa, Granyer o Josep Viladomat. Va formar part de l'associació Les Arts i els Artistes, de la qual va arribar a ser president. La seva obra està enclavada al mediterranisme noucentista, però amb una gran creació renovadora i personal. Va participar en nombroses exposicions i aconseguí la medalla d'or a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Va ingressar a l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona l'any 1932. Exiliat a França des de l'any 1939, va tornar a Barcelona el 1943, on va morir l'any 1948 als 66 anys. Font: Viquipèdia
Ureña Ferrer, Joaquín
Joaquín Ureña és reconegut com un dels renovadors de l’aquarel·la, especialment gràcies als seus interiors de gran format i a les natures mortes extretes de la seva quotidianitat, que han estat un signe distintiu de la seva obra i que l’han situat com un dels referents del realisme pictòric al nostre país. Profesor del Taller d'expressió plàstica per a adults a l'Escola Municipal d’Art Leandre Cristòfol de Lleida, des del 1984 fins al 2012, a partir de l'any 1986 pinta quasi exclussivament aquarel·les de gran format (desde 100x70 cm fins a 200x200 cm) on introdueix una nova concepció de l’espai pictòric i utilitza una temàtica gens habitual dins aquest tipus de tècnica, definida pels interiors que reflecteixen imatges de la seva pròpia casa, dels seu propi món, de la quotidianitat que envolta l’artista. Cal tenir en compte que l’aquarel·la és una tècnica extremadament difícil, per la immediatesa que la caracteritza i pels importants desafiaments i riscos que comporta per a qui l’executa. Tanmateix, en el cas d’Ureña, dotat d’un virtuosisme tècnic portentós, les seves obres de gran format trenquen els límits tradicionals de l’aquarel·la, i s'apropien d’espais i narratives pròpies d’altres tècniques pictòriques. Ha exposat els seus treballs en aquesta tècnica des de l'any 1974 en 72 exposicions individuals por tot l'estat, participat en més de cent mostres col·lectives i rebut una gran quantitat de guardons i premis, entre els que destaca la Medalla Morera de l'any 1998. Jesús Navarro
Gosé Rovira, Xavier
Xavier Gosé és una de les figures senyeres de la il·lustració europea d’inicis del segle XX. La seva estètica, a mig camí entre l’Art Nouveau i l’Art Déco, ens situa davant un artista exquisit i elegant que saber retratar com ningú el modus vivendi de la societat parisenca dels primers quinze anys del segle XX. Fill d’una família amb orígens lleidatans, la vida de Gosé va estar professionalment lligada a dues ciutats. Es formà a Barcelona, i ràpidament va mirar d’obrir-se camí col·laborant com a il·lustrador en revistes com "L’Esquella de la Torratxa", "Barcelona Cómica" o "Madrid Cómico". A la capital catalana entrà en contacte amb el grup intel·lectual aplegat al voltant de la mítica cerveseria dels Quatre Gats, el cau modernista per antonomàsia, tot relacionant-se amb una sèrie d’artistes i literats de trajectòries prou ben conegudes, entre ells, Ramon Casas, Isidre Nonell, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir o Pablo Picasso. Dins d’aquesta etapa d’apropament al modernisme més amanerat i dolç, reflectí la vida dels suburbis barcelonins, sempre des d’un ideari estètic no allunyat del realisme i amb un repertori de temes de marcat caràcter social. El 1900, com molts altres companys de generació, Gosé decideix provar l’aventura parisenca. París era l’epicentre creatiu de l’Europa del moment, i allà va romandre fins gairebé el final de la seva vida. Comença a publicar dibuixos a les principals revistes editades a la ciutat, tot abandonant els temes més realistes de l’etapa barcelonina, i centrant-se en la plasmació de determinats aspectes de la vida mundana d’aquella efervescent urbs. L’obra de Gosé és un autèntic reportatge gràfic dels usos, modes i actituds del París de la Belle Époque. És el treball d’un cronista que va retratar magistralment la vida burgesa i la seva cara més amable, però també facetes més decadents d’aquell món que restaven amagades, com la prostitució, personificada en els dibuixos de les petites femmes que sovintejaven els cafès i hotels més luxosos a la recerca de dandis acabalats. A París, van publicar els seus dibuixos revistes satíriques com L’Assiette au Beurre o Le Rire, dins d’un primer moment d’acostament a temàtiques socials, per després passar a col·laborar en publicacions vinculades al mon de la moda com La Gazette du Bon Ton o Femina. És en aquest punt en què reforça a la dona com a leit motiv de la seva producció, presentant-la en la seva més esplendorosa versió i contribuint a crear d’un tipus artístic femení de gran fortuna posterior. Dissortadament, la salut no l’acompanyà quant es trobava a la cúspide professional. Una tuberculosi i l’inici de la Gran Guerra el van fer tornar a Lleida el 1914, on moriria el 16 de març de l’any següent, amb només 38 anys. Alberto Velasco
Roig Nadal, Miquel
Des dels seus inicis fins a l’actualitat, el dibuix i l’aquarel·la han estat les formes d’expressió artística pròpies de Roig Nadal. Fruit d’una formació vinculada a l’Escola del Cercle de Belles Arts, els primers anys de l’artista s’apropen al paisatge, exactament igual que la resta de companys de generació, encara que destaca com a realitzador de cartells. En aquest sentit és un dels dos artistes d’aquest segle que major nombre de cartells anunciadors de les Festes de Maig ha confeccionat. L’any 1953 entra en contacte amb el món de la dansa i la música; des d’aquell moment serà reconegut, en tots els àmbits especialitzats, com un dels més destacats intèrprets en la representació plàstica d’aquesta disciplina. Francesc Gabarrell
Llorens Coma, Joan
Figura molt discreta del panorama cultural i artístic lleidatà de la postguerra i el primer franquisme, apareix documentat com a membre de la junta del Cercle de Belles Arts al costat de J. M. Álvarez Pallàs, Josep Sol Vallespí, Francesc Porta Vilalta, i Josep M. Solà i Camps. Esther Solé
Baiget Piqué, Òscar
Pintor, gravador i dissenyador. La seva formació artística s’inicià de forma autodidacta amb el dibuix i l’aquarel·la per passar més tard, el 1993, a la pintura a l’oli, tècnica que decidí perfeccionar amb el mestre restaurador i pintor Josep Antoni Ferrer. Dos anys més tard s’endinsà en el terreny del gravat al metall i linòleum de manera autodidacta, posteriorment també es formà en fotografia i en els últims anys també ha experimentat amb l'escultura en ferro. Ha exercit com a dissenyador publicitari i decorador d'interiors per a empreses de l'àmbit privat, ha estat reconegut amb diversos premis i ha protagonitzat diverses exposicions, principalment en sales de Ponent. Eva Rodríguez Yllana
Fontova Barberà, Ramon
Ramon Fontova fou un pintor format a l'escola del Cercle de Belles Arts de Lleida, on fou alumne de Magí Serés. Es dedicà especialment a la pintura de paisatges a l'oli, amb clares connotacions impressionistes. Pintà amb Josep Barberà i Josep Benseny en moltes ocasions, i formà part del grup de joves artistes lleidatans que participaren dels concursos de l'Obra Sindical Educación y Descanso. Els premis obtinguts en aquests certàmens li varen valer una beca d'estudis a Madrid. Participà a la primera exposició de l'Institut d'Estudis Ilerdencs l'any 1944 i, posteriorment, també a les exposicions col·lectives del Cercle de Belles Arts dels anys 1949, 1951 i 1953, així com als premis Medalla Morera de 1952 i la Medalla Maria Vilaltella de 1963. Juan Manuel Nadal Gaya
Serés Roca, Magí
Magí Serés rebé les primeres lliçons de Carles Perelló i del mestre Güell. El 1917 es traslladà a Barcelona, on prengué lliçons de Baixas i Alarma a l'Escola de Belles Arts. Entre 1928 i 1929 anà a París, on convisqué amb Artigas, els germans Elias i Josep Maria Sert, de qui coneixia els seus projectes de pintura mural. Passà temporades a Bèlgica, molt especialment a Bruges, on treballà al costat de Paul Cleincou. De retorn a Barcelona, treballà especialment en pintura mural i artesana, i sembla que col·laborà amb Francesc Galí en les darreres pintures de l'absis de la catedral nova. En acabar la Guerra Civil, s'instal·la a Lleida on, molt vinculat a l'esforç de recuperació de la vida cultural de la ciutat, l'any 1947 fou nomenat professor de pintura de la recent creada Escola del Cercle de Belles Arts, on es formà gran part de la generació dels seixanta. Romanqué a Lleida i a l'Escola fins l'any 1952 en què s'establí a Andorra, on morí. Font: Juan Manuel Nadal Gaya
Ibàñez Neach, Ernest
Ernest Ibàñez fou, sens dubte, un dels pintors amb una trajectòria més complexa i personal de tota la generació sorgida a l’ombra de Josep Benseny. Pintor prolífic i incansable experimentador, la seva producció abastà estils molt diferents i s’endinsà, fins i tot, en el camp de la literatura i la filosofia. Integrant del Grup Cogul, la seva formació el va convertir en un dels seus teòrics, tot i que l’abstracció informalista tan sols és una petita part del conjunt de la seva obra, sempre lligada a tasques de docència i ensenyament. Guardonat l'any 1996 amb el Premi d'Arts Plàstiques Medalla Morera, la seva obra és present al Museu d’Art Modern de Barcelona, la Biblioteca Nacional de Madrid i a importants col·leccions particulars espanyoles, americanes i daneses. Francesc Gabarrell
Pérez Pallarés, Víctor
Pintor i gravador. L'any 1947, fou un dels primers alumnes de l’Escola del Cercle de Belles Arts, on va estudiar dibuix amb Leandre Cristòfol. Traslladat porteriorment a Barcelona, rebé una beca del Cercle Maillol de l'Institut Francès d'aquesta ciutat per anar a París, on va obtenir la Medalla Watteau de gravat (1958), atorgada pel govern francès. Aquest fet, juntament amb la participació en les biennals d'Alexandria i Sao Paulo, permeteren la seva integració al Grup Cogul (1964) amb una certa especialització i un renom important. Pallarés aportà una altra via d’accés al món de l’abstracció en què destacà, com a tret característic, un cert component expressiu hereu dels seus contactes privilegiats amb un dels mestres de l’art català d’aquest segle, Josep Maria de Sucre. Una tendència expressionista, en sintonia amb les angoixes vitals del moment —que en l’obra de Pallarés es mostren amarades d’una certa ingenuïtat i innocència—, i temperada per una intensa preocupació per la construcció i l’ordre compositiu. Construcció i expressió són els dos components que conformen el binomi artístic d’en Pallarés. Però si cal destacar en l’obra de Pallarés un aspecte per damunt d’altres és precisament la seva producció resultant de l’aplicació de les tècniques del gravat. És aquesta una dimensió que el projecta com un dels pocs pintors-gravadors o, en el seu millor cas, gravadors-pintors catalans que realitzen una aportació singular a la cristal·lització de les noves vies expressives de l’avantguarda, a partir del suport tradicional de les tècniques d’estampació. Francesc Gabarrell
Barberà Farré, Josep
Josep Barberà fou pintor, dibuixant i cartellista especialitzat en la tècnica de l’aquarel·la. La seva figura, que cal situar entre els grans paradigmes de l’ambient artístic lleidatà de postguerra, ha estat tradicionalment lligada al grup de Josep Benseny, de qui era cunyat, però també se situa al costat d’alguns dels principals artistes vinculats a l’Escola del Cercle de Belles Arts, sobretot Leandre Cristòfol i Ernest Ibáñez, amb els quals mantingué una estreta amistat. Aquesta relació i el fet de situar-se sempre un xic a l’ombra d’alguns dels noms més reconeguts de la tradició artística lleidatana fa que Barberà sigui un creador encara per descobrir, sobretot en la seva vessant de fotògraf, tot i l’important paper protagonitzat en la recuperació cultural de Lleida i en la fundació del Cercle de Belles Arts. Francesc Gabarrell