Recursos

Cerca avançada

Salas Aventín, Josefa
Pintora d'origen aragonès, és documentada a la Barcelona dels anys seixanta, participant al cèlebre concurs de pintura de "La Punyalada" de 1965 i protagonitzant una exposició individual de pintura a la Sala Rovira el febrer d'aquell mateix any. Esther Solé
Vives Iglesias, Albert
Albert Vives féu els seus primers passos en el món de l'art pels volts dels anys cinquanta. Són moments de convivència i treball conjunt amb el pintor Ernest Ibàñez, artista amb qui obrirà el 1953 un estudi al carrer Anselm Clavé, alhora que inicia els estudis de pintura a l'Escola del Cercle de Belles Arts de Lleida. Durant aquests anys prodigarà la seva participació en certàmens i concursos oficials, en lluita constant amb l'arrelat tradicionalisme pictòric lleidatà, tot començant un procés de depuració i síntesi de les formes que, immers en els camins de la modernitat, el durà a fundar l'any 1964 (juntament amb Ernest Ibàñez, Coma Estadella, Àngel Jové, Victor Perez Pallarés i Jaume Minguell) el Grup Cogul. En finalitzar aquesta experiència l'any 1965, Albert Vives reprén progressivament els camins de la figuració immers en el conreu del paisatge, temàtica que ja no abandonarà fins al final dels seus dies. Francesc Gabarrell
Moraza, Juan Luis
Juan Luis Moraza és un reconegut artista alabès, nascut a Vitòria l'any 1960. És doctor en Belles Arts per la Facultat de Belles Arts de la Universitat del País Basc, institució on va impartir la docència durant set anys fins passar a exercir com a professor titular del Departament d'Escultura de la Facultat de Belles Arts de Vigo. Ha estat professor convidat en diverses universitats i centres d'art com l'École de Beaux Arts de Marsella, la Facultat de Belles Arts de Conca o l'Institut d'Estètica de Madrid, entre d'altres. A més, va formar part del grup CVA entre 1980 i 1985, quan va iniciar la seva carrera expositiva. El punt central de la seva activitat artística l'han ocupat qüestions com el problema del pedestal, així com el significat etimològic de la paraula "estàtua", punt d'arrencada de bona part de les seves obres, invitacions a la reflexió sobre l'escultura com a objecte i com a disciplina artística. Leire Macazaga Lanas
Trias Tastás, Josep Antoni
Josep Antoni Triàs i Tastàs, escriptor i pintor. Fou professor de dibuix i pintura. Dirigí "El Barcelonés" (1890) i publicà drames en castellà, sarsueles en català (Les arts, De balcó a balcó, Lo ball de la Candelera, etc.), algunes peces còmiques i el llibre "Fàbules morals" (1904). Fou regidor i tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona l'any 1894 Font: Enciclopèdia.cat
Viladrich Vila, Miquel
En l’òrbita de l’anomenat simbolisme decadentista espanyol destaca la figura del pintor Miquel Viladrich, un els grans protagonistes de la tradició pictòrica lleidatana. Nascut el 1887, de jove es relacionà amb el grup dels Heptantropos —grup heterodox i bohemi encapçalat per Paco Mercé— i col·laborà a les pàgines de les revistes satíriques lleidatanes “Lo gat de famades” i “Poticracia”. Becat per la Diputació de Lleida, començà la carrera d’arquitectura a Barcelona, que alternà amb la seva formació artística, tot i que aviat aviat es decantà definitivament per la pintura. Es trasllada a Madrid l’any 1907, on conegué al dibuixant Luis Bagaria i al que seria el seu company inseparable, l’escultor Julio Antonio. Ben aviat participà de les tertúlies del Nuevo Café Levante, cenacle de la generació simbolista peninsular promoguda per Ricardo Baroja i Ramon del Valle-Inclan i establí relacions fecundes amb importants noms de la literatura i del pensament espanyol com Ramon Gómez de la Serna o Pérez de Ayala. L'any 1913 marxà a París i entrà en contacte amb el pintor Hermen Anglada Camarasa i amb el mecenes Milton Huntington, fundador de la Hispanic Society of America (Nova York), el principal centre difusor de la figura i l’obra de Viladrich arreu dels Estats Units. Entre el 1932 i el 1933 Viladrich dur a terme una estada al protectorat espanyol del Marroc per tal de pintar una sèrie sobre els oficis del món àrab. Fou el primer pintor occidental en endinsar-se a l’interior de l’esmentat protectorat, i per fer-ho ell i la seva família s’instal·len a Tetuan, la capital, convidats pel califa Muley Hassan Ben el-Mehdi. Allà fixaran la seva residència durant dos anys amb l’objectiu de treballar en una sèrie dedicada al món àrab. En aquest context, Viladrich pinta un total de 30 quadres d’oficis i de temes sefardites: 20 obres de la primera i 10 de la segona, totes impregnades del gust pel realisme i el detall minuciós tan característic de la seva obra. En el cas del oficis, però, és fa més evident que mai l’atracció del pintor cap a una temàtica quasi etnogràfica, i una forta fascinació per l’elaboració de tipus de personatges representatius d’una cultura i un territori concrets. Tot el conjunt es mostrà per primer cop en una exposició a la Junta de Serveis Municipals de Tetuan l’any 1934, inaugurada pel president de la República Espanyola aprofitant una visita al protectorat, i estava presidida per un retrat del califa que realitzà el mateix Miquel Viladrich. El seu treball, a mig camí entre el costumisme i l’estètica pròpia del simbolisme, és el resultat precisament d'aquest afany viatger i d’una sorprenent capacitat d’impregnar la seva pintura dels diferents trets locals. Després de residir durant un cert temps a Fraga (Osca), passà tota la Guerra Civil a Barcelona fins l'any 1940, quan es va embarcar cap a l'Argentina per a instal·lar-s’hi definitivament fins al dia de la seva mort. Jesús Navarro / Francesc Gabarrell
Siré Cabré, Rosa
Rosa Siré Cabré (Lleida, 1944 – 2014) fou una de les figures cabdals de la transició estètica a la Lleida dels anys 70, una dona que lluità per significar-se i treballar en un món completament dominat pels homes. Més enllà de la condició de gènere, però, el seu fou un llenguatge molt personal on la tècnica, la intuïció i el sentiment viatjaren plegats, i que la va convertir en una de les personalitats artístiques més rellevants de la modernitat lleidatana entre els anys 70 i 90. Fundadora i directiva del grup de la Plaça de l’Ereta, va mostrar per primer cop la seva obra al Museu d'Art Abstracte de Conca l’any 1968. Poc després, el 1969, exposa a la Petite Galerie de l'Alliance Française i a la Sala Cop d’Ull, dos espais d’art alternatius, promotors de l’art post-abstracte a Lleida, i punt de connexió amb els moviments artístics d’avantguarda d’arreu de Catalunya i l’Estat que havien d’obrir el camí cap a l’experimentació pròpia de la dècada dels vuitanta. El seu treball descriu la progressiva i acurada construcció d’una trajectòria artística molt coherent, a cavall entre l’ordre constructiu i la riquesa cromàtica, en què l’artista fa viatjar, plegats, recerca, procés, intuïció i sentiment. Tot plegat defineix un llenguatge artístic molt personal. En els darrers anys de la seva vida Rosa Siré va dedicar una especial atenció al món del gravat, on va esdevenir un punt de referència per tota una nova generació de gravadors a través, sobretot, del món de la docència i l’ensenyament de la tècnica al seu propi taller i a les classes de l’Escola Municipal de Belles Arts. A banda de Lleida, Rosa Siré ha exposat en ciutats com ara Conca, Barcelona, Tarragona, Madrid, Sevilla, Donostia, Eivissa o Andorra. El seu treball ha estat guardonat, entre d’altres, amb la X Medalla Maria Vilaltella del Cercle de Belles Arts l’any 1970, la Menció d’Honor al XXLV Saló d’Art Internacional de Beziers (França) el 1980, la Menció d’Honor al Saló Internacional d’Aix en Provence l’any 1981, el Primer Premi d’Indústries Gràfiques en serigrafia, amb motiu de la seva participació en l’edició Noviluni de Barcelona l’any 1990 i, finalment, amb el Premi d’Arts Plàstiques Medalla Morera en la seva darrera edició, l’any 2000. Rosa Siré fou la primera i única dona en rebre’l. Francesc Gabarrell
Orduña y la Fuente, Fructuoso
D'origen navarrès, Orduña realitza els seus primers estudis artístics a Saragossa amb l'escultor Dionisio Lasuén, i posteriorment es trasllada a Madrid, on treballa amb Mariano Benlliure durant tres anys. Pensionat per la Diputació de Navarra l'any 1920, va guanyar la tercera medalla de l'Exposició Nacional d'aquell any amb un bust del seu pare, ara a la col·lecció del Museo del Prado. Viatga a Itàlia, on realitza el grup de nus "Post nubila Foebus", que el féu mereixedor de la primera medalla de l'Exposició Nacional de 1922. L'any 1923 realitza una petita mostra amb sis obres a la sala d'exposicions del Palacio de Bibliotecas y Museos, i als anys vint participa al Salón de Otoño i a l'Exposición de Arte Español celebrada a Bèlgica i a Holanda. A Madrid realitza obres com el "Crist crucificat" de la façana d'una capella del cementiri de l'Almudena, una al·legoria a les ciències per l'Instituto Ramón y Cajal i un monument al General Sanjurjo; mentre que a Pamplona va esculpir el frontis de la Diputació de Navarra. A la seva escultura sobresurt la força i l'energia de les figures, amb composicions rotundes i modelats de gran potència. Font: Enciclopedia del Museo del Prado
Trepat Padró, Lluís
El treball de Lluís Trepat s’identifica, essencialment, amb la introducció de l’art abstracte en el món artístic lleidatà durant la segona meitat de la dècada dels cinquanta, com a conseqüència directa de les seves diverses estades a París i del contacte que allí féu amb els “ismes” propis de l’època —llegiu-hi constructivisme, expressionisme abstracte i informalisme. Integrat al cenacle d’artistes vinculats al Cercle de Belles Arts, Trepat és el responsable directe de l’arribada de la segona avantguarda a Lleida —la primera fou la impulsada pel grup de la revista "Art" en els anys anteriors a la Guerra Civil—, un nou i intens moment de la plàstica lleidatana, que connecta, altre cop, la ciutat amb els debats artístics existents al país. Aquest període s’inicia amb la irrupció de l’abstracció pictòrica sota el guiatge de Lluís Trepat l’any 1956, i es tanca amb la dissolució del Grup Cogul (1964–1965), un nucli d’artistes provinents del paisatgisme de postguerra, per als quals el pintor de Tàrrega, amb la seva concepció informalista de l’art, esdevindrà un clar referent. L'any 1962 Trepat s'instal·la a Barcelona i abandona l'art abstracte, en un dels punts i a part més radicals de l'art contemporani a les terres de Ponent. Més enllà de l’abstracció —que en la vida de Lluís Trepat respon a una realitat de molt curta durada— la seva és una immensa i prolífica trajectòria, de llarg abast, marcada per la coherència vital, amb uns postulats artístics molt personals, en què, per sobre de tot, en destaca una ferma voluntat de comunicació directa amb l’espectador, sense disquisicions intel·lectuals o esteticistes de cap mena, sustentada en la representació d’iconografies clarament identificables i en l’absolut protagonisme del color. L'obra de LluísTrepat representa l’esguard de l’artista, del mestre i l’artífex que fou al llarg de tot el seu dilatat itinerari vital i creatiu; des de les primeres pintures de gitanos dels anys quaranta fins a les seves sèries iconogràfiques més conegudes dels anys setanta i vuitanta, inserides en allò que Roser Trepat va definir, molt encertadament, com a realisme poètic, i que l’artista ja no abandonarà fins al moment en què deixa de pintar, l’any 2008. Al bell mig, prop de divuit anys —entre 1951 i 1969— de camí d’anada i tornada de l’abstracció, un abans i un després de les noves formes d’expressió artística, en una ruta que, amb la contemplació i el gaudi de les seves obres, l’espectador pot fer visible de manera molt evident. Francesc Gabarrell
Garsaball Espinet, Enric
Hereu de la seva condició de fotògraf professional, Garsaball compagina aquesta activitat amb la pintura i el dibuix, tècniques a les quals aplicà bona part dels recursos narratius propis de la fotografia, amb uns resultats força peculiars, sobretot pel que fa al tractament del paisatge urbà i el retrat. De fet, la seva primera exposició individual, presentada l’any 1933 a Lleida, fou una galeria de retrats de diverses personalitats de la ciutat. El seu periple expositiu per l’Estat Espanyol s’inicia l’any 1947 a Bilbao, on realitza una nova mostra individual amb retrats de diferents personalitats de la societat lleidatana i bilbaïna, i còpies d’algunes de les grans obres clàssiques de la història de la pintura. L’any 1950 exposa al Cercle de Belles Arts de Madrid i el 1956, sota els auspicis de la Dirección General de Relaciones Culturales, presenta dos mostres de la seva obra a la Biblioteca Espanyola de Paris i a l’Institut de Cultura Espanyola de Múnic. A nivell local la seva tasca com a pintor es reconeguda, sobretot, per una sèrie de taules realitzades entre els anys 1969 i 1973 on Garsaball, en col·laboració amb l’historiador Josep Lladonosa, reconstruïa, de forma ideal, alguns dels principals carrers i places de la Lleida medieval, reconstruint diferents aspectes del barri noble que envoltava la Seu Vella. Són, sens dubte, l’exemple més clar d’aquesta meticulositat fotogràfica de què feia gala l’obra plàstica d’aquest polifacètic artista lleidatà. Juan Manuel Nadal Gaya
Jové Jové, Àngel
Àngel Jové fou un artista pluridisciplinari i un dels principals noms de la creació contemporània a Catalunya. Un cop superada l’etapa dins el Grup Cogul (Lleida, 1964), Jové ultrapassa el marc estrictament local i marxa a Barcelona, on desenvolupa un paper molt significatiu en l’eclosió dels nous discursos artístics sorgits a Catalunya i l’Estat a l’empara del Maig del 68, convertint-se en un precoç impulsor de la proliferació de pràctiques que posen en qüestió l’activitat artística com a productora d’objectes, en favor dels processos de creació que els fan possibles. Després de la seva participació en accions i treballs premonitoris del conceptualisme català —alguns dels quals mostrà a la Petite Gallerie de l’Alliance Française de Lleida juntament amb Sílvia Gubern, Antoni Llena i Jordi Galí — Àngel Jové s’endinsa, al llarg dels anys setanta, en una línia de treball marcadament metafísica en què destaca l’ús de la fotografia com a element integrador d’una particular iconografia. Des d’aleshores hem pogut ser espectadors de la multiplicitat de registres creatius de l’artista lleidatà que, des del seu interès per les arts en general, va desenvolupar en múltiples disciplines. El disseny, on realitzà tant projectes de grafisme con d'il·lustració i interiorisme, el cinema (al costat del director Bigas Luna), les instal·lacions, el vitrall i la pintura, amb la qual ha fet exposicions arreu del món Les obres d’Àngel Jové es caracteritzen per ser treballs molt experimentals, ja sigui des de l’abstracció com des de la figuració. Ha rebut nombrosos premis i mencions arreu de l'estat espanyol per a una de les personalitats més singulars de la plàstica catalana actual. Ha participat en bona part de les primeres mostres d’art conceptual a Catalunya: a la Sala Gaspar de Barcelona (1966); el Jardí del Maduixer de Barcelona (1968-1969), juntament amb Sílvia Gubern, Jordi Galí i Antoni Llena (era el lloc on vivien i treballaven aquests artistes); la Petite Galerie de Lleida (1968 i 1970); el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya a Barcelona (1969 i 1970) i la Sala Vinçon de Barcelona (1975). Ha realitzat exposicions retrospectives com la del Museu d’Art Jaume Morera de Lleida (1985) i la Fundació Joan Miró de Barcelona (1989). Francesc Gabarrell
Coma Estadella, Albert
Pintor, escultor, gravador i incansable activista cultural des dels inicis de la dècada dels 50, moment en què pren el relleu al desaparegut Josep Benseny i comença a donar classes, al costat de Leandre Cristòfol, a l’escola del Cercle de Belles Arts. Dotat d’una visió absolutament heterogènia de l’art i coneixedor de totes i cadascuna de les tendències artístiques que s’anaven imposant arreu, Coma Estadella destaca per la seva tasca pedagògica a favor de la creació contemporània, transmesa a molts dels artistes de la seva generació i d’altres posteriors. Aquesta capacitat comunicativa el converteix en un dels membres més rellevants del Grup Cogul (1964) i en el seu principal teòric. Posteriorment, des de l’espai de la Petite Gallerie de l’Alliance Française, esdevindrà l’abanderat de la transició plàstica lleidatana cap a noves formes d’expressió, com ara el constructivisme, el pop-art, el conceptualisme i el constructivisme. L'any 1982 va rebre la Medalla Morera en reconeixement a la seva trajectòria artística. Francesc Gabarrell
Petri, Lajos
Lajos Petri —conegut com Petri Lajos fora de la seva terra natal— fou un escultor hongarès que, després d'una infantesa convulsa a Szeged, va estudiar dret a Budapest i Berlín, per passar a ser deixeble del també escultor hongarès Ede Telcs l'any 1907. Posteriorment va estudiar a Brussel·les, ciutat on va viure entre 1910 i 1922. Després de la Segona Guerra Mundial va rebre diversos encàrrecs governamentals, i l'any 1960 fou reconegut amb una exposició monogràfica al Saló Nacional hongarès. L'obra de Petri Lajos s'emmarca en el realisme, treballant normalment models en argila que posteriorment es fonien en bronze, per bé que la majoria de projectes per a grans escultures mai es van arribar a executar. Bona part de la seva obra es conserva en territori hongarès, essent especialment coneguts els seus retrats de l'atleta György Schirilla, el compositor Zoltán Kodály o la soprano Erzsi Sándor. Esther Solé
Jové Viñes, Jordi
Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona l’any 1985, Jordi Jové culmina uns estudis que va iniciar sota els postulats analítics i reflexius que encapçalava el pintor Hernández Pijuan, i en els quals va viure la irrupció de la transvanguarda italiana i el neoexpressionisme alemany, la nova figuració espanyola i la influència de figures cabdals de l’art al nostre país com Miquel Barceló, Ferran Garcia Sevilla i Xavier Grau. Noms que el porten a un retorn cap a una figuració revisionista, rabiosa, gestual, matèrica, a cops intranscendent, banal i, sobretot, irònica. La seva obra pictòrica es caracteritza per una diversitat d’estils, conseqüència directa d’una utilització heterogènia i complexa dels materials i del domini de la tècnica en l’acte de pintar. Jordi Jové és considerat per la crítica com un dels exponents més significatius de la nova generació d'artistes lleidatans dels anys 80. En les seves primeres creacions ja s'evidencia el protagonisme que prenen tècniques i procediments, superposades al tema a tractar amb un marcat expressionisme, que pren la forma d'accions directes sobre la tela, embrions de posteriors treballs amb collage i assemblage, tot generant un discurs eclèctic que connecta amb l'art d'avantguarda de mitjans del segle XX. Becat diverses vegades durant els anys 80 i 90 (Diputació de Lleida, 1982; Joves artistes de la Generalitat de Catalunya, 1984; Beca de paisatge a Segòvia, Facultat de Belles Arts de Barcelona, 1985; Diputació de Lleida, 1992) el retorn de l’artista a Lleida, com a professor de l'Escola Municipal de Belles Arts, es clau per a consolidar una nova visió artística en una ciutat que maldava per redefinir-se. Des de finals dels anys vuitanta fins a l’actualitat la seva obra s’ha exposat a Lleida, Barcelona, Girona, Reus, Tortosa, Mataró, Madrid, Foix, Frankfurt i Shangai entre d’altres. I està present en diferents col·leccions, com les del Museu d’Art Jaume Morera de Lleida, BBVA, Ajuntament de Fraga, Centre de Lectura de Reus, Universitat de Lleida, Reial Acadèmia de Belles Arts i Fundació Ynglada Guillot. Jordi Jové ha guanyat el 1r Premi de Pintura al Certamen Nacional d’Arts Plàstiques l’any 1982, i del 53è Premi Internacional Ynglada Guillot de la Fundació Vila Casas el 2015. Actualment viu i treballa a Molins de Rei. Francesc Gabarrell
Minguell Cardenyes, Josep
Josep Minguell s'introdueix en la pràctica de la pintura per tradició familiar, i complementa la seva formació com a pintor a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, on l'any 2008 es doctorà amb una tesi sobre pintura mural al fresc. A principis dels anys vuitanta va participar en la creació de la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega i en la Fira de l’Escultura, així com en tota una sèrie de festes que tenen en comú la recuperació dels carrers com a espais vitals. A més, des de 1981 ha realitzat nombroses exposicions individuals arreu de Catalunya, Espanya, França i Itàlia, entre d'altres, i ha participat en exposicions col·lectives, fires i certàmens com ARCO o Artexpo. Tanmateix, des de 1995, ha concentrat la seva activitat en la pintura mural al fresc en grans espais arquitectònics, dedicant-se a recuperar la tradició històrica dels pintors de frescos per a revisar-la en el context artístic contemporani. La relació de la pintura mural amb l’espectador, la presència de la pintura en els espais vitals de la nostra cultura (universitats, biblioteques, hospitals, esglésies, indústries, etc.) i la interrelació entre espai pictòric i espai arquitectònic són els punts de partida del seu treball mural que ha quedat reflectit en 25 conjunts de grans dimensions. Font: pintura-mural.org
Cotanda Ramón, Ricardo
Ricardo Cotanda és un artista valencià que, a finals de la dècada dels 80, es va situar com un jove valor de l'escultura espanyola en ser seleccionat per la Muestra de Arte Joven (Madrid, 1987-1989), l'Aperto de la Biennal de Venècia, Confrontaciones (Madrid) i la Biennal de Barcelona. Per bé que el seu ritme expositiu es va ralentir a partir de 1990, les mostres que ha celebrat i protagonitzat amb certa regularitat permeten copsar l'evolució de la seva obra. No obstant això, malgrat les diverses etapes que poden observar-se, el treball de Cotanda presenta algunes constants. L'ús de diferents tipus de tela com a material escultòric i com a superfície sobre la qual inscriure diverses formes seria una d'aquestes constants, així com una certa inclinació per l'objecte. L'artista sent interès per l'objecte, ja sigui en la immediatesa de l'entorn quotidià, en el caràcter fetitxista que la societat li ha anat atorgant o bé en les relectures personals a partir de la significació que determinats objectes han assolit en la història de l'art. Finalment, una altra de les constants en l'obra de Cotanda és el tractament material de les seves obres, sempre amb un aspecte mal·leable, dúctil i sobretot precari, que les fa gairebé intocables. Glòria Picazo
Colomer Calsina, Jordi
Jordi Colomer va estudiar disseny, història de l'art i arquitectura a la Universitat Autònoma de Barcelona, però ho va abandonar tot per dedicar-se a l'art. El 1986 va realitzar a Reus i a la Fundació Miró de Barcelona les seves primeres mostres individuals i quatre anys més tard, a Charleville, França, la seva primera mostra fora de l'estat. Posteriorment ha exposat en diferents països europeus, especialment a França i Alemanya. El 1988 va rebre el premi d'Escultura Pablo Gargallo. Des d'aquesta data el seu treball s'orienta al vídeo i la fotografia, sense abandonar un fort component escultòric o, més exactament, com declara l'artista, "amb el vídeo puc dilatar les escultures en el temps". Colomer ha estat un dels artistes que, al començament dels anys noranta, ha superat la inèrcia disciplinar de l'escultura per a dirigir-la cap a una nova complexitat a través del vídre, l'arquitectura, el relat i l'urbanisme vinculat a les ciutats. A una escultura sense vocació de tal, li suma una altra escultura que segueix desconfiant de la rotunditat tridimensional i prefereix la precarietat discursiva de la maqueta reduïda, de la tremolor urbanística i de l'esdeveniment. Alguns dels treballs més recents de Colomer investiguen les múltiples facetes de la utopia o la distopia i les seves relacions amb la ficció i la història. Per exemple "L'avenir" (2011), "Prohibido Cantar / No Singing" (2012) o "X-Ville" ( 2015), obres inscrites en aquesta línia de treball que fa incidir el paper de la imatge com a mediadora entre l'enunciació de la utopia i les seves possibilitats d'ésser realitzada. Font: jordicolomer.com
Agut Bonsfills, Pep
Format en Belles Arts a la Universitat de Barcelona, Pep Agut ha realitzat diverses estades de treball a Colònia i a París. Viu i treballa entre aquesta ciutat i Terrassa. Partint de la formació en pintura i en fotografia, s'interessa pels límits i les possibilitats de la representació i pel lloc de l'art i l'artista. Mitjançant un ampli repertori de tècniques, posa en joc la relació entre realitat i representació, entre llenguatge i significació i entre imatge i mirada. Amb pintures que es converteixen en relat, teles que incorporen textos, llenços de pintura que construeixen arquitectures, i accions en què l'artista es transforma en prestidigitador, desplega un projecte crític al voltant de nocions com la creació, el silenci i l'espera, el buit i el no-res. Ha presentat exposicions al FRAC Llenguadoc-Rosselló de Montpeller (1997), el Museu d'Art Contemporani de Tel Aviv (1993), el MACBA de Barcelona (2000), el Velan Centre per l'Art Contemporània de Torí (2002) i el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia de Madrid (2021), entre d'altres. Ha participat en mostres com la Biennal de Venècia (1993), la Shirn Kunsthalle de Frankfurt (1996), la Biennal de Sydney (1998) i Art Unlimited de Basilea (2004). La seva obra es troba a col·leccions com la del Museu Jaume Morera de Lleida, la Fundació Vila Casas de Barcelona, i el MACBA de Barcelona. Font: macba.cat
Aballí Sanmartí, Ignasi
Ignasi Aballí va iniciar la seva carrera a finals dels any vuitanta vinculat a la pràctica de la pintura. De seguida va recollir els corrents conceptuals per a qüestionar-se els elements propis de la pintura, com ara la representació, el suport o el mateix material pictòric, en obres on l’artista desapareix: deixar assecar pots de pintura o quadres en els quals la imatge és el resultat de les petjades del sol sobre la tela. Com a resposta a la crisi de representació en l’art, o de la impossibilitat de representar res (comuna a escriptors afins com Perec o Enrique Vila-Matas) Aballí inicia sèries, com ara "Les errades,"on esborra amb líquid corrector l’espai del quadre, o sèries realitzades mecànicament, reunint retalls de diaris segons les dades que contenen. A l’exposició “Desapariciones” (Centro Nacional de Arte Reina Sofía, 2002) va introduir per primera vegada elements que provenen del cinema i amb els quals començaria una reflexió més àmplia sobre la imatge en la societat contemporània. Una doble preocupació, per la imatge i per l’estatut de la pintura, que formava el recorregut de l’exposició que li va dedicar al MACBA l'any 2005, i que va viatjar al Museo Serralves d’Oporto i a l’Ikon Gallery a Birmingham. L’obra d’Ignasi Aballí també ha estat present a la selecció oficial de la Biennal de Venècia de l'any 2007, i l'any 2015 fou reconegut amb el Premi Joan Miró. David G. Torres
Mora Frutos, Pedro
Pedro Mora va estudiar a la Facultat de Belles Arts de Sevilla i va obtenir la llicenciatura l'any 1986. Des de llavors viu i treballa a la mateixa ciutat, amb l'excepció d'uns anys -entre 1991 i 1999- en què va residir a Nova York, on es va dedicar fonamentalment a fer fotografies que després utilitzaria en les seves instal·lacions. El 1987 va rebre el premi del III Certamen de Pintura de la Fundació Luis Cernuda de Sevilla, i el 1988 el de la III Mostra d'Art Andalús d'Avantguarda de la Diputació de Cadis. Des de 1986 realitzà diverses exposicions individuals, entre les quals destaquen les realitzades a la Galeria Rafael Ortiz de Sevilla el 1989, a Alejandro de Sales de Barcelona el 1996 i a Soledad Lorenzo de Madrid el 1998 i 2000. També ha participat en importants mostres col·lectives com "Cuit i Cru" al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia de Madrid el 1994, "More-Time-Less-History" a la Fundació Serralves de Porto el 1996 o al Pavelló Espanyol de la Biennal de Venècia el 2001. Font: Artium
Martínez Lage, Nicolás "Niko"
Tot i néixer a La Corunya, Nicolás Martínez Lage, conegut popularment i artísticament com “Niko”, s’instal·la a Lleida de ben jove, on exerceix d’odontòleg i es vincula al moviment de represa cultural que sorgirà a l’entorn del Cercle de Belles Arts. Membre de la Agrupación Vanguardista Hispana de Caricaturas Personales, va col·laborar en publicacions d’àmbit nacional com "Blanco i Negro", i en mitjans d’àmbit local com la revista "Ciudad" i el diari "La Mañana". Niko fou un dels dibuixants i caricaturistes més populars a Lleida durant les dècades dels anys 50 i 60. Als seus treballs, que ell denominava “Carigrafies", retratava des de personatges de la cultura local fins a grans prohoms de l’Estat i la política mundial, escritors, músics o estrelles del cinema. La seva gran peculiaritat era aproximar-se no només als trets físics del caracteritzat sinó cercar, alhora, les seves peculiaritats psicològiques, simplificant al màxim el traç i captant l'essència interior del personatge. Aquesta singularitat li atorgà un important renom en alguns mitjans estatals i internacionals. L'any 1993 la família Martínez Andrea va fer donació al Morera, Museu d'Art Modern i Contemporani de Lleida, d'una col·lecció de 115 carigrafies que abasten tot l'univers dels personatges que Niko retratà. Francesc Gabarrell
Borràs Farràs, Francesc
Pintor que va rebre les seves primeres lliçons de dibuix a Balaguer de la mà de Mossèn Nadal Puig, dibuixant i musicòleg. Al 1907 es va presentar al Concurs convocat per la Diputació Provincial de Lleida per la concessió d’una Beca d’Estudis, on obtingué la meitat de la dotació. L'altra part li fou atorgada a Miquel Viladrich, en una controvertida decisió del jurat que va suposar l’inici de la irada reacció del pintor de Torrelameu contra els estaments oficials de la ciutat de Lleida. Amb l’ajut rebut, Borràs es trasllada a Barcelona i ingressa a l’Escola de la Llotja. Des de la Ciutat Comtal segueix presentant-se als Concursos de la Diputació, obtenint durant diversos anys l’ajut de la Corporació, amb la qual va poder viatjar a Paris per ampliar els seus estudis. Durant aquesta primera època s’especialitza en el conreu de la figura, escollint els seus models entre els tipus locals, principalment de classes més desfavorides. L’any 1922 torna a Balaguer, ciutat de la qual ja mai més marxaria. Va pintar, amb un sentit de profunda religiositat, la imatge del Crist de Balaguer en nombroses ocasions, i es va especialitzar en reproduir les escenes de la vida quotidiana de la capital de la Noguera. Més tard es dedicaria a pintar bodegons, destacant alguns amb temàtica de vaixelles i teles blanques, on el pintor resol amb mestria el repte de trobar les mes variades matisacions del blanc. Juan Manuel Nadal Gaya
Lhardy Garrigues, Agustín
Pintor, escultor i gravador, fill del suís Emilio Lhardy, fundador i primer propietari del famos restaurant Lhardy de Madrid que el pintor heretaria al 1887. Aquesta circumstància va marcar la seva personalitat i la dimensió pública com a pintor entre una nombrosa i diversa clientela que, juntament amb l'extraordinària fecunditat de la seva paleta i el caràcter un xic diletant del seu art, van difondre els seus paisatges entre amics, coneguts i membres de tota la burgesia i aristocràcia madrilenya. Va iniciar la seva formació a França, i la va continuar a Madrid, a l'Escola de Belles Arts de San Fernando, on va ser deixeble de Carlos de Haes. Un deixeble especialment proper al mestre hispanobelga, tal com ho demostra el fet que fou nomenat marmessor, junt amb Jaume Morera, del seu testament. Molt aviat va començar a concórrer a les Exposicions Nacionals de Belles Arts, on va aconseguir la tercera medalla el 1878, amb el quadre "Paisage de los Pirineos", i el 1890 per "Pinos de la costa de Asturias". El 1901 va obtenir la segona medalla pel quadre "Primavera". També va participar a les exposicions organitzades pel Cercle de Belles Arts de Madrid i la Internacional de Panamà de 1916, en què va obtenir medalla d'or. Com a il·lustrador, va il·lustrar amb els seus gravats la revista "Blanco y Negro" o "La Iustración Española y Americana". La seva obra està representada a la Calcografia Nacional i al Museu del Prado. Jesús Navarro
Cristòfol Peralba, Leandre
Leandre Cristòfol neix l'any 1908 a la vila d'Os de Balaguer. A l'edat de 14 anys es trasllada a Lleida per aprendre l'ofici de fuster i ebenista. Durant aquest període compaginarà l'esmentat aprenentatge laboral amb els estudis de dibuix i pintura a l'acadèmia de Justo Almela. Després d'un curt contacte amb l'oli i l'aquarel·la Cristòfol es decanta ràpidament per l'escultura. Els primers volums, que recorden vagament l'obra de Rodin, representen personatges del seu entorn habitual, companys i amics. En aquests moments, l'obra de Cristòfol tendeix a la simplificació de volums en benefici de l'expressivitat. L'artista es troba molt a gust representant caps femenins de marcat tarannà rural (temàtica que li resultava molt propera). L'any 1932 marca un gir en la trajectòria artística de Cristòfol. És el moment en què abandona l'acadèmia i entra en contacte amb un grup de joves artistes (entre els quals cal destacar la figura d'Antoni Garcia Lamolla) amb els quals exposarà a Lleida i Barcelona. No serà, però, fins l'any següent, quan aquest incipient ambient d'avantguarda comença a definir un dels trets més significatius en la trajectòria vital i artística de Leandre Cristòfol, l'alternança entre l'obra figurativa i l'abstracció. L'any 1933 Leandre Cristòfol mostra, en una exposició a Lleida, la seva primera obra abstracta, "De l'aire a l'aire" (1933), peça amb què l'artista dóna testimoni del seu avantguardisme i que inaugura, públicament, el seu vessant no figuratiu. En aquests anys la relació entre Cristòfol i Lamolla es fa més estreta que mai, i a aquesta s'hi afegeixen Enric Crous i Manel Viola. L'afany rupturista i innovador de tots quatre els enfronta obertament amb els preceptes academicistes de la provinciana societat lleidatana del moment, encara poc preparada per assumir els preceptes avantguardistes que començaven a preconitzat Viola i els seus companys. L'any 1935 Cristòfol presenta al Cercle Mercantil de Lleida les obres no figuratives realitzades en el període 1930-1935. Cal destacar "Construcció lírica" (1934) "Monument" (1935) i la desapareguda "Peix damunt la platja" (1935). L'escultor d'Os de Balaguer viu moments essencials per a la seva trajectòria artística, majoritàriament deguts a la interacció amb Crous i Viola, i la revista "ART" (de preceptes eminentment contestataris i avantguardistes). Aquest fet esdevindrà la clau per entendre el seu posterior esclat creador i la seva immersió en el món del surrealisme. Com a coonseqUència d'això, l'any 1936, Cristòfol, juntament amb Viola i Lamolla, participa en l'Exposició Logicofobista que es realitza a Barcelona, culminant així aquella aventura avantguardista que s'inicià, a principis dels anys 30. La mostra es realitza amb el suport de l'Associació Amics de l'Art Nou (ADLAN), i en ella destaca la importància de la representació lleidatana. De l'obra presentada per Cristòfol a l'esmentada exposició cal destacar la ja citada "Peix damunt la platja" (1935), "Nit de lluna" (1935) i "L'aurèola astral i impassible està a punt de sortir" (1936). La possible continuïtat d'aquesta experiència, però, es veurà sobtadament interrompuda per l'esclat de la Guerra Civil, i l'Exposició Logicofobista, que havia de viatjar a Tenerife, desapareixerà per no presentar-se mai més enlloc. La revolta del juliol del 1936 suposa un tall en la trajectòria vital de Leandre Cristòfol, que molt aviat és cridat per l'exèrcit. En acabar la guerra, Cristòfol ha d'abandonar Catalunya i refugiar-se a França. Abans, però, ha amagat tota la seva obra al seu poble natal, Os de Balaguer. Aquest fet propícia que es salvi la gran majoria del seu treball, a excepció de la fràgil "Peix damunt la platja" (1935). L'estada en els camps de refugiats francesos suposa el retrobament amb Manel Viola, que li comunica que uns dibuixos seus, sostrets del seu estudi per uns amics francesos al seu pas per Lleida, camí del front d'Aragó, s'exposen, en aquells a l'Exposició Internacional del Surrealisme que es realitza a Tokio. El retorn a Catalunya suposa, primer, una llarga estada en un camp de treball al Marroc i, posteriorment, l'allunyament de Lleida per instal•lar-se a Barcelona, ciutat on treballarà com a fuster. Comença aquí un període en el qual Cristòfol abandona qualsevol tipus de creació no figurativa, i es dedica de ple a realitzar figures de fusta. La Barcelona dels anys 40 no té res a veure amb la de deu anys enrera, on l'esperit avantguardista omplia tots i cadascun dels racons de la ciutat. Finalment, i després de viure un temps a Madrid, Cristòfol retorna a Lleida. El seu constant deambular serveix, almenys, per forjar importants amistats, que li permetran exposar, l'any 1951 a la I Biennal Hispanoamericana de Madrid; l'any 1952 al Cercle Maillol de Barcelona i el 1957 al Saló d'Octubre de la mateixa ciutat. Totes aquestes exposicions mostren, però, l'obra figurativa de Cristòfol, que renuncia al potencial abstracte amb el qual era reconegut internacionalment. L'any 1953 obté una beca per viatjar a París. La força de tot el que contempla a la capital francesa i el progressiu distanciament dels records de la guerra començaran a impulsar de nou Cristòfol cap a la investigació no figurativa, l'experimentació amb l'objecte trobat, la lírica i, en definitiva, el connectarà novament amb les avantguardes. A partir de l'any 1957 Cristòfol torna a endinsar-se en els camins de l'experimentació, protagonitzant el que esdevindran prop de dues dècades de retorn a la normalitat creativa i personal. Entre 1957 i 1958 realitza la sèrie "Ralentís", descobriment absolutament personal de l'artista i, sens dubte, el conjunt més important des del període 1930-1936. Cristòfol reprèn plantejaments objectuals i connecta amb les idees que havia deixat aparcades a partir de l'any 1936. Aquesta sèrie és l'aportació de Cristòfol a l'escultura que, per innovadora, resultà, en el seu moment, poc valorada. Si Calder va inventar el concepte de mòbil i Àngel Ferrant el desenvolupà per vies objectuals, Cristòfol descobreix les seves troballes dins el moviment constant. L'any 1958 realitza dues sèries noves, Planimetries (1957-1958) i Plans i Volums (1958), un exercici de tempteig de l'artista on poder analitzar les possibilitats espirituals de la recta. Entre l'any 1958 i el 1960 surt a la llum una nova sèrie d'escultures, les "Volumetries" (conjunt que exposarà per primer cop a Barcelona, juntament amb la ja mencionada sèrie del "Ralentí" (1957-1958). Del 1961 al 1963 Cristòfol s'endinsa en l'estudi del ferro a partir de formes ja fetes que troba en els estris del camp de la seva casa d'Os de Balaguer, és la sèrie "Situacions" (1962-1963). A les acaballes dels anys 60, però, Lleida sembla abandonar una mica l'atenció dedicada al seu escultor, i l'artista inicia una intensa relació amb la ciutat de Barcelona, on exposarà bona part dels seus últims treballs, les sèries "Elements Competitius" (1970-1972) i "Forma-Consum" (1971-1972). Els inicis de la dècada dels 80 suposen l'arribada del reconeixement a un treball i a una trajectòria. La crítica especialitzada comença a destacar l'interès de la seva obra, alhora que arriben, també, els premis i les distincions. En aquest sentit cal destacar La Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya, i la Medalla al Mèrit de les Belles Arts, atorgada pel govern de l'Estat.Tots aquests factors provocaran una ralentització del procés creatiu de l'artista, sobretot si es compara amb el frenesí del període anterior. Són moments en què realitza una de les seves darreres sèries, "Alfa-Omega-Alfa", conjunt que forma part, íntegrament, de la donació que l'artista feu a l'Ajuntament de Barcelona l'any 1988. En aquest moment el treball de Cristòfol s'exposa a Barcelona -en una exposició monogràfica a la Fundació Miró- Madrid, Berlín, Londres i París. En aquesta última ciutat l'artista participa en l'exposició "Qu'est ce que l'esculpture contemporaine", realitzada al Centre Georges Pompidou, sens dubte la intervenció més important i de major dimensió de Cristòfol (les seves escultures s'exposen al costat de les de Giacometti). L’any 1995 se li atorga el Premi d’Arts Plàstiques Medalla Morera, màxim guardó de la ciutat, que coincideix amb la inauguració de la Sala Leandre Cristòfol, feta per acollir la col·lecció d’obres que l'artista donà a l’Ajuntament de Lleida l'any 1990. Leandre Cristòfol mort l’any 1998 i, un any després, per voluntat expresa de la seva família, la ciutat incorpora al seu patrimoni la resta del seu llegat personal, ampliant-se així la col·lecció inicial i oferint al visitant del Morera, Museu d'Art Modern i Contemporani, la possibilitat de gaudir àmpliament de l’obra del creador lleidatà més important de tots els temps. Francesc Gabarrell
Aguiló Pascual, Antònia
Antònia Aguiló fou una escultora lleidatana. Es va iniciar en aquesta disciplina tot treballant la ceràmica, per després passar-se a la fusta i finalment al ferro. Aquest darrer ha estat el material més abundant en la seva obra, que a vegades ha combinat amb la pedra o el formigó. El seu treball ha estat especialment valorat en tant que ha sabut trencar, de manera crítica, amb el conformisme figuratiu del darrer terç del segle XX, tot apostant per l'abstracció de caràcter tecnoforme. La seva obra, d'un marcat sentit cívic, es troba principalment en espais públics de Lleida, tot i que també ha realitzat escultures localiyzades en altres poblacions, com ara la seu de la comunitat anglicana de Barcelona, o la ciutat de Fraga. Font: Viquipèdia
Gili Roig, Baldomer
En el marc de la nombrosa nòmina d’artistes catalans del primer quart de segle XX, Baldomer Gili Roig fou un pintor força singular. Malgrat estudiar inicialment a l’Escola de la Llotja a Barcelona, la seva formació s’orientà cap a Madrid, Munic i finalment, Roma. Aquests entorns formatius tan diferenciats marcaran el caràcter eclèctic de la seva obra. Des del prerafaelisme i simbolisme propis de la "Sezession" alemanya fins al paisatgisme, passant pel realisme, el decorativisme i el costumisme castís. Artísta molt prolífic, exposa a la Sala Parés de Barcelona, on presenta periòdicament les seves obres entre els anys 1899, 1901, 1907 i 1908). També va presentar-se a diverses exposicions nacionals i estrangeres, obtenint tercera medalla a Madrid (1901) i segona medalla a Atenes (1903) amb paisatges italians. Després de ser distingit al "Concurs de Plafons Decoratius Joan Llusà" (1904), amb una obra simbolista, tornà a guanyar una segona medalla a la Nacional de Madrid (1908), participació que es repetiria el 1912, 1915 i 1924. També exposa al Fayans Català (1911). Cal destacar també la tercera i la segona medalla obtingudes a la Internacional d'Art de Barcelona (1907 i 1911). El 1912 participà, com a organitzador i artista, a l'Exposició d'Artistes Lleidatans, i també exposà a Brighton (1914) i a París (1920). Exposà també al Cercle Artístic de Barcelona (1916) i guanyà el Primer Premi de l’Exposició Universal de Panamà (1916) i la Medalla d’Or del Cercle Artístic de Barcelona (1921). Cap als anys vint la seva obra s'orienta definitivament vers un paisatgisme lluminós, que deixa enrera els grisos dels seus paisatges anteriors i el costumisme de gust castellà. Tornà a exposar a la Sala Parés de Barcelona (1918, 1922, 1924, 1925), a Madrid (1924) i al Salón Costa d’Argentina (1921), país al qual tornarà a viatjar l'any 1925 per presentar la seva obra en ciutats com Buenos Aires, Rosario, Mendoza i Santa Fe. Gili Roig mor, poc després de tornar a Barcelona, el cap d'any de 1926. Juntament amb Jaume Morera, Baldomer Gili Roig fou un dels grans promotors per a la creació del Museu d'Art de Lleida. A banda de la pintura conreà el cartellisme, la il·lustració, la dramaturgia i la fotografia. Les col·leccions del Morera, Museu d'Art Modern i Contemporani inclouen, de fet, un fons de 1137 plaques fotogràfiques de vidre, fruit del seu extens i extraordinari treball en aquest camp. Jesús Navarro