Informes

Recursos

• Lhardy Garrigues, Agustín
  Pintor, escultor i gravador, fill del suís Emilio Lhardy, fundador i primer propietari del famos restaurant Lhardy de Madrid que el pintor heretaria al 1887. Aquesta circumstància va marcar la seva personalitat i la dimensió pública com a pintor entre una nombrosa i diversa clientela que, juntament amb l'extraordinària fecunditat de la seva paleta i el caràcter un xic diletant del seu art, van difondre els seus paisatges entre amics, coneguts i membres de tota la burgesia i aristocràcia madrilenya. Va iniciar la seva formació a França, i la va continuar a Madrid, a l'Escola de Belles Arts de San Fernando, on va ser deixeble de Carlos de Haes. Un deixeble especialment proper al mestre hispanobelga, tal com ho demostra el fet que fou nomenat marmessor, junt amb Jaume Morera, del seu testament. Molt aviat va començar a concórrer a les Exposicions Nacionals de Belles Arts, on va aconseguir la tercera medalla el 1878, amb el quadre "Paisage de los Pirineos", i el 1890 per "Pinos de la costa de Asturias". El 1901 va obtenir la segona medalla pel quadre "Primavera". També va participar a les exposicions organitzades pel Cercle de Belles Arts de Madrid i la Internacional de Panamà de 1916, en què va obtenir medalla d'or. Com a il·lustrador, va il·lustrar amb els seus gravats la revista "Blanco y Negro" o "La Iustración Española y Americana". La seva obra està representada a la Calcografia Nacional i al Museu del Prado. Jesús Navarro
• Cristòfol Peralba, Leandre
  Leandre Cristòfol neix l'any 1908 a la vila d'Os de Balaguer. A l'edat de 14 anys es trasllada a Lleida per aprendre l'ofici de fuster i ebenista. Durant aquest període compaginarà l'esmentat aprenentatge laboral amb els estudis de dibuix i pintura a l'acadèmia de Justo Almela. Després d'un curt contacte amb l'oli i l'aquarel·la Cristòfol es decanta ràpidament per l'escultura. Els primers volums, que recorden vagament l'obra de Rodin, representen personatges del seu entorn habitual, companys i amics. En aquests moments, l'obra de Cristòfol tendeix a la simplificació de volums en benefici de l'expressivitat. L'artista es troba molt a gust representant caps femenins de marcat tarannà rural (temàtica que li resultava molt propera). L'any 1932 marca un gir en la trajectòria artística de Cristòfol. És el moment en què abandona l'acadèmia i entra en contacte amb un grup de joves artistes (entre els quals cal destacar la figura d'Antoni Garcia Lamolla) amb els quals exposarà a Lleida i Barcelona. No serà, però, fins l'any següent, quan aquest incipient ambient d'avantguarda comença a definir un dels trets més significatius en la trajectòria vital i artística de Leandre Cristòfol, l'alternança entre l'obra figurativa i l'abstracció. L'any 1933 Leandre Cristòfol mostra, en una exposició a Lleida, la seva primera obra abstracta, "De l'aire a l'aire" (1933), peça amb què l'artista dóna testimoni del seu avantguardisme i que inaugura, públicament, el seu vessant no figuratiu. En aquests anys la relació entre Cristòfol i Lamolla es fa més estreta que mai, i a aquesta s'hi afegeixen Enric Crous i Manel Viola. L'afany rupturista i innovador de tots quatre els enfronta obertament amb els preceptes academicistes de la provinciana societat lleidatana del moment, encara poc preparada per assumir els preceptes avantguardistes que començaven a preconitzat Viola i els seus companys. L'any 1935 Cristòfol presenta al Cercle Mercantil de Lleida les obres no figuratives realitzades en el període 1930-1935. Cal destacar "Construcció lírica" (1934) "Monument" (1935) i la desapareguda "Peix damunt la platja" (1935). L'escultor d'Os de Balaguer viu moments essencials per a la seva trajectòria artística, majoritàriament deguts a la interacció amb Crous i Viola, i la revista "ART" (de preceptes eminentment contestataris i avantguardistes). Aquest fet esdevindrà la clau per entendre el seu posterior esclat creador i la seva immersió en el món del surrealisme. Com a coonseqUència d'això, l'any 1936, Cristòfol, juntament amb Viola i Lamolla, participa en l'Exposició Logicofobista que es realitza a Barcelona, culminant així aquella aventura avantguardista que s'inicià, a principis dels anys 30. La mostra es realitza amb el suport de l'Associació Amics de l'Art Nou (ADLAN), i en ella destaca la importància de la representació lleidatana. De l'obra presentada per Cristòfol a l'esmentada exposició cal destacar la ja citada "Peix damunt la platja" (1935), "Nit de lluna" (1935) i "L'aurèola astral i impassible està a punt de sortir" (1936). La possible continuïtat d'aquesta experiència, però, es veurà sobtadament interrompuda per l'esclat de la Guerra Civil, i l'Exposició Logicofobista, que havia de viatjar a Tenerife, desapareixerà per no presentar-se mai més enlloc. La revolta del juliol del 1936 suposa un tall en la trajectòria vital de Leandre Cristòfol, que molt aviat és cridat per l'exèrcit. En acabar la guerra, Cristòfol ha d'abandonar Catalunya i refugiar-se a França. Abans, però, ha amagat tota la seva obra al seu poble natal, Os de Balaguer. Aquest fet propícia que es salvi la gran majoria del seu treball, a excepció de la fràgil "Peix damunt la platja" (1935). L'estada en els camps de refugiats francesos suposa el retrobament amb Manel Viola, que li comunica que uns dibuixos seus, sostrets del seu estudi per uns amics francesos al seu pas per Lleida, camí del front d'Aragó, s'exposen, en aquells a l'Exposició Internacional del Surrealisme que es realitza a Tokio. El retorn a Catalunya suposa, primer, una llarga estada en un camp de treball al Marroc i, posteriorment, l'allunyament de Lleida per instal•lar-se a Barcelona, ciutat on treballarà com a fuster. Comença aquí un període en el qual Cristòfol abandona qualsevol tipus de creació no figurativa, i es dedica de ple a realitzar figures de fusta. La Barcelona dels anys 40 no té res a veure amb la de deu anys enrera, on l'esperit avantguardista omplia tots i cadascun dels racons de la ciutat. Finalment, i després de viure un temps a Madrid, Cristòfol retorna a Lleida. El seu constant deambular serveix, almenys, per forjar importants amistats, que li permetran exposar, l'any 1951 a la I Biennal Hispanoamericana de Madrid; l'any 1952 al Cercle Maillol de Barcelona i el 1957 al Saló d'Octubre de la mateixa ciutat. Totes aquestes exposicions mostren, però, l'obra figurativa de Cristòfol, que renuncia al potencial abstracte amb el qual era reconegut internacionalment. L'any 1953 obté una beca per viatjar a París. La força de tot el que contempla a la capital francesa i el progressiu distanciament dels records de la guerra començaran a impulsar de nou Cristòfol cap a la investigació no figurativa, l'experimentació amb l'objecte trobat, la lírica i, en definitiva, el connectarà novament amb les avantguardes. A partir de l'any 1957 Cristòfol torna a endinsar-se en els camins de l'experimentació, protagonitzant el que esdevindran prop de dues dècades de retorn a la normalitat creativa i personal. Entre 1957 i 1958 realitza la sèrie "Ralentís", descobriment absolutament personal de l'artista i, sens dubte, el conjunt més important des del període 1930-1936. Cristòfol reprèn plantejaments objectuals i connecta amb les idees que havia deixat aparcades a partir de l'any 1936. Aquesta sèrie és l'aportació de Cristòfol a l'escultura que, per innovadora, resultà, en el seu moment, poc valorada. Si Calder va inventar el concepte de mòbil i Àngel Ferrant el desenvolupà per vies objectuals, Cristòfol descobreix les seves troballes dins el moviment constant. L'any 1958 realitza dues sèries noves, Planimetries (1957-1958) i Plans i Volums (1958), un exercici de tempteig de l'artista on poder analitzar les possibilitats espirituals de la recta. Entre l'any 1958 i el 1960 surt a la llum una nova sèrie d'escultures, les "Volumetries" (conjunt que exposarà per primer cop a Barcelona, juntament amb la ja mencionada sèrie del "Ralentí" (1957-1958). Del 1961 al 1963 Cristòfol s'endinsa en l'estudi del ferro a partir de formes ja fetes que troba en els estris del camp de la seva casa d'Os de Balaguer, és la sèrie "Situacions" (1962-1963). A les acaballes dels anys 60, però, Lleida sembla abandonar una mica l'atenció dedicada al seu escultor, i l'artista inicia una intensa relació amb la ciutat de Barcelona, on exposarà bona part dels seus últims treballs, les sèries "Elements Competitius" (1970-1972) i "Forma-Consum" (1971-1972). Els inicis de la dècada dels 80 suposen l'arribada del reconeixement a un treball i a una trajectòria. La crítica especialitzada comença a destacar l'interès de la seva obra, alhora que arriben, també, els premis i les distincions. En aquest sentit cal destacar La Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya, i la Medalla al Mèrit de les Belles Arts, atorgada pel govern de l'Estat.Tots aquests factors provocaran una ralentització del procés creatiu de l'artista, sobretot si es compara amb el frenesí del període anterior. Són moments en què realitza una de les seves darreres sèries, "Alfa-Omega-Alfa", conjunt que forma part, íntegrament, de la donació que l'artista feu a l'Ajuntament de Barcelona l'any 1988. En aquest moment el treball de Cristòfol s'exposa a Barcelona -en una exposició monogràfica a la Fundació Miró- Madrid, Berlín, Londres i París. En aquesta última ciutat l'artista participa en l'exposició "Qu'est ce que l'esculpture contemporaine", realitzada al Centre Georges Pompidou, sens dubte la intervenció més important i de major dimensió de Cristòfol (les seves escultures s'exposen al costat de les de Giacometti). L’any 1995 se li atorga el Premi d’Arts Plàstiques Medalla Morera, màxim guardó de la ciutat, que coincideix amb la inauguració de la Sala Leandre Cristòfol, feta per acollir la col·lecció d’obres que l'artista donà a l’Ajuntament de Lleida l'any 1990. Leandre Cristòfol mort l’any 1998 i, un any després, per voluntat expresa de la seva família, la ciutat incorpora al seu patrimoni la resta del seu llegat personal, ampliant-se així la col·lecció inicial i oferint al visitant del Morera, Museu d'Art Modern i Contemporani, la possibilitat de gaudir àmpliament de l’obra del creador lleidatà més important de tots els temps. Francesc Gabarrell
• Aguiló Pascual, Antònia
  Antònia Aguiló fou una escultora lleidatana. Es va iniciar en aquesta disciplina tot treballant la ceràmica, per després passar-se a la fusta i finalment al ferro. Aquest darrer ha estat el material més abundant en la seva obra, que a vegades ha combinat amb la pedra o el formigó. El seu treball ha estat especialment valorat en tant que ha sabut trencar, de manera crítica, amb el conformisme figuratiu del darrer terç del segle XX, tot apostant per l'abstracció de caràcter tecnoforme. La seva obra, d'un marcat sentit cívic, es troba principalment en espais públics de Lleida, tot i que també ha realitzat escultures localiyzades en altres poblacions, com ara la seu de la comunitat anglicana de Barcelona, o la ciutat de Fraga. Font: Viquipèdia
• Gili Roig, Baldomer
  En el marc de la nombrosa nòmina d’artistes catalans del primer quart de segle XX, Baldomer Gili Roig fou un pintor força singular. Malgrat estudiar inicialment a l’Escola de la Llotja a Barcelona, la seva formació s’orientà cap a Madrid, Munic i finalment, Roma. Aquests entorns formatius tan diferenciats marcaran el caràcter eclèctic de la seva obra. Des del prerafaelisme i simbolisme propis de la "Sezession" alemanya fins al paisatgisme, passant pel realisme, el decorativisme i el costumisme castís. Artísta molt prolífic, exposa a la Sala Parés de Barcelona, on presenta periòdicament les seves obres entre els anys 1899, 1901, 1907 i 1908). També va presentar-se a diverses exposicions nacionals i estrangeres, obtenint tercera medalla a Madrid (1901) i segona medalla a Atenes (1903) amb paisatges italians. Després de ser distingit al "Concurs de Plafons Decoratius Joan Llusà" (1904), amb una obra simbolista, tornà a guanyar una segona medalla a la Nacional de Madrid (1908), participació que es repetiria el 1912, 1915 i 1924. També exposa al Fayans Català (1911). Cal destacar també la tercera i la segona medalla obtingudes a la Internacional d'Art de Barcelona (1907 i 1911). El 1912 participà, com a organitzador i artista, a l'Exposició d'Artistes Lleidatans, i també exposà a Brighton (1914) i a París (1920). Exposà també al Cercle Artístic de Barcelona (1916) i guanyà el Primer Premi de l’Exposició Universal de Panamà (1916) i la Medalla d’Or del Cercle Artístic de Barcelona (1921). Cap als anys vint la seva obra s'orienta definitivament vers un paisatgisme lluminós, que deixa enrera els grisos dels seus paisatges anteriors i el costumisme de gust castellà. Tornà a exposar a la Sala Parés de Barcelona (1918, 1922, 1924, 1925), a Madrid (1924) i al Salón Costa d’Argentina (1921), país al qual tornarà a viatjar l'any 1925 per presentar la seva obra en ciutats com Buenos Aires, Rosario, Mendoza i Santa Fe. Gili Roig mor, poc després de tornar a Barcelona, el cap d'any de 1926. Juntament amb Jaume Morera, Baldomer Gili Roig fou un dels grans promotors per a la creació del Museu d'Art de Lleida. A banda de la pintura conreà el cartellisme, la il·lustració, la dramaturgia i la fotografia. Les col·leccions del Morera, Museu d'Art Modern i Contemporani inclouen, de fet, un fons de 1137 plaques fotogràfiques de vidre, fruit del seu extens i extraordinari treball en aquest camp. Jesús Navarro
• Mauri Mur, Jesús Maria
  Jesús Mauri estudià Belles Arts a la Universitat de Barcelona. La seva obra es centra en una pictoricitat sòbria, sensitiva, reduccionista i sempre practicada amb una econòmia de medis que el converteixen en un referent artístic de l'escena lleidatana, on participa en vàries exposicions amb artistes de Ponent. De les seves exposicions individuals cal destacar "Pells i senyals" a l'Escola Taller d'Art de Reus (1984) i "Topològica" a la Fundació Caica Catalunya de Girona (1995). L'any 2013 fa la seva darrera individual "Dibuixant un punt", que pren forma de projecte "environamental" a la sala La Gòtika de l'Insitut d'Estudis Ilerdencs. A finals dels anys vuitanta l'artista forma part de l'equip de coordinació de la primera etapa de la "Revista Làtex", editada per l'Escola Municipal de Belles Arts de Lleida, de la qual Jesús Mauri n'havia estat un dels seus principals impulsors, com a docent, des de la seva fundació el 1980. Més tard passa a ser professor a la Facultat de Ciències de l'Educació de la UdL. Des d'allí aporta una renovadora pedagogia al voltant de la cutura visual i s'implica en la polìtica d'exposicions de la institutició. L'any 2000 la UdL li encarrega un gran "Tapís" (elaborat amb el tapisser Celclaux) per presidir la Sala Victor Siurana de l'edifici del Rectorat, amb motiu dels 700 anys del naixement de la primera universitat catalana en terres lleidatanes. Des de la seva creació l'any 2008, Jesús Mauri va ser membre de la Comissió d'experts (coordinada per Mari-Pau Cornadó) per a la selecció d'obres d'artistes joves de Ponent que formen part del Fons d'Art de la UdL, fons que porta el seu nom de de l'any 2021. Mauri té obra representativa en diverses col·leccions particulars, a la UdL i al fons del Morera, Museu d'Art Modern i Conrtemporani de Lleida. Font: "Apunt biogràfic de Jesús Mauri". A: Jesús Mauri. La persona, el docent, l'artista. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2022, p. 27-28.
• Brossa Cuervo, Joan
  Joan Brossa és un dels escriptors més imporants de la literatura catalana del segle XX, significat per una obra poètica excepcional que ha ampliat, o més ben dit, complementat, amb una singular obra escènica, visual i objectual. Durant molts anys va treballar amb els seus dos grans amics, Joan Ponç i Antoni Tàpies, esdevenint un dels grans paradigmes de l’avantguarda i convertint-se en pont d’unió entre els creadors supervivents de la preguerra i les noves generacions d’artistes catalans sorgides després de la Guerra Civil. En un coherent i admirable procés d’evolució personal, Brossa es va avançar a moviments estètics com ara l’art pobre o el conceptualisme, creant una obra excepcional i transgressora, arrelada en el dadaisme i en el surrealisme, però també en la cultura popular més ancestral, on desapareixen les fronteres entre poesia, art i vida. Francesc Gabarrell
• Crous Vidal, Enric
  Dibuixant, dissenyador, tipògraf i impulsor de la revista "Art" (Lleida, 1933-1934), la publicació que exemplifica a la perfecció l’afany innovador de Crous dins el món del disseny gràfic i una peça clau en el sorgiment i difusió de les avantguardes a Lleida. Crous era, també, un teòric de l’art que, a traves dels seus escrits aferrissadament reivindicatius, es va vincular ineludiblement a les figures d’Antoni G. Lamolla, Josep Viola i Leandre Cristòfol, amb qui va mantenir una estreta amistat. Exiliat a França com a conseqüència de la Guerra Civil, al país veí va aconseguir veure els seus alfabets fosos en plom i va reeixir especialment en el món de la publicitat i la tipografia, on creà tipus d’impremta com Paris, Flash o l’Ilerda. Ferm defensor d’una grafia arrelada a la tradició mediterrània, va encapçalar el moviment de reivindicació de la grafia llatina i li va construir un corpus teòric únic. Els principals trets estilístics de Crous es troben en tota la seva obra, basada en la creació de formes sintètiques, dinàmiques, decoratives i absolutament personals. Francesc Gabarrell
• Desconegut
  S'entén com a autor desconegut aquell que per bé que ha signat alguna obra resulta impossible discernir-ne el nom, sense perjudici que un estudi posterior proporcioni més informació al respecte. Esther Solé
• Abad Gil, Antoni
  Antoni Abad Gil fou un escultor establert a Lleida l’any 1943, amb una àmplia trajectòria en el treball del marbre i la pedra. Des del 1947 participa en diferents exposicions col·lectives d’escultura, principalment a Lleida, Reus i al Saló de Maig de Barcelona l’any 1963. A la Ciutat Comtal també exposa al Palau de la Virreina l’any 1964 i al Col·legi d’Arquitectes el 1966. A la dècada dels setanta celebra importants exposicions individuals a Lleida, Osca, Conca, València, Tarragona i Tàrrega. Pare del també artista Antoni Abad, l’any de la seva mort, el 1987, la Fundació La Caixa li dedicà una important exposició retrospectiva. Francesc Gabarrell
• Prim Ortís, Toni
  Aficionat a la fotografia des dels 17 anys, Toni Prim és fotògraf professional amb estudi propi des de 1981. Ha realitzat estudis especialitzats en Tècnica Fotogràfica als Estats Units i a Suïssa. La seva obra ha estat premiada pel Ministerio de Educación y Ciencia i ha estat incorporada al fons d'art de la Fundación ARCO, a més de ser inclosa al projecte "Cuatro direcciones: 20 años de fotografía en España" (Centro de Arte Reina Sofía). La seva fotografia forma part de la col·lecció del Museu Nacional d'Art de Catalunya, el Fons d'Art de la Generalitat de Catalunya i la Universitat de Lleida, entre d'altres. Prim continua exercint com a fotògraf professional i creatiu, dedicat especialment al retrat i al reportatge social i industrial, així com a la promoció de projectes editorials. Des de 1984 es dedica a la docència en fotografia i tractament digital de la imatge. Des de l'any 2005 presideix FOTOCAT, la Federació Catalana d'Associacions de Fotògrafs Professionals, que engloba entitats d'arreu de Catalunya. toniprim.cat
• Pons Perna, Espe
  El nucli fonamental del treball d'espe Pons es la memòria i el paisatge. Sovint la construcció dels projectes parteix d’una certa poètica visual plena de silencis. D’altres situen la fotografia just en el límit del propi medi, tot evidenciant les seves convencions. Si bé al principi de la seva trajectòria l’obra es construïa més des d’una vessant de paisatge interior i de memòria personal, amb el temps el seu treball ha adquitit una major complexitat, incorporant elements clars de reflexió històrica i social. Segurament en els seus darrers treballs, "Portraits" i Sota la llum del mar, és on es fa palesa una mirada mes critica i compromesa. Espe Pons
• Iglesias Boldú, Santi
  Santi Iglesias és tècnic en realització i producció audiovisuals, tècnic superior en fotografia artística i postgrau en periodisme i noves tecnologies per la Universitat de Lleida. L´any 1998 es decanta per les arts visuals com a eina d'investigació personal i instrument de reflexió creativa. Els seus treballs estableixen una relació entre els objectes,les persones i el seu entorn per crear un relat entre la imaginació i el surrealisme. Estudia fotografia artística a l´Escola Municipal de Belles Arts de Lleida i a l´Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya. Treballa professionalment en diferents camps vinculats a la fotografia, d'entre els quals destaca la fotografia documentalista, la "street photo" i la fotografia d'autor. El seu treball més artístic ha estat exhibit en nombroses exposicions, i ha guanyat diferents premis de fotografia arreu de l'estat. Actualment viu i treballa a Lleida. Santi Iglesias
• Llavaneras, Martín
  Martin Llavaneras ha exposat individualment a Blue Project Foundation, Barcelona, del 18 de març al 5 de maig de 2016. També ha realitzat una residència al Centre d’Art i Natura de Farrera, i el Centre d’Art La Panera li ha produït la mostra «Humus recalls curvatures», entre l’1 de març i el 30 d’abril de 2017, que també es va poder veure a l’Espai 13 de la Fundació Miró de Barcelona, del 14 de juliol a l’11 de setembre de 2017. Javier Martín Llavaneras
• Arza, Mar
  Mar Arza viu i treballa a Barcelona. Al llarg de la seva carrera ha exposat les seves obres en importants galeries i centres d'art com La Virreina, Centre de la Imatge (Barcelona), Cincinnati Contemporary Arts Center (Ohio), Meessen De Clerq Gallery (Brussel·les), Galeria Estampa (Madrid), Tecla Sala (L'Hospitalet de Llobregat) i Moscow International Biennale of Young Art (Moscou). Les seves obres formen part d'importants col·leccions tant nacionals com internacionals: Colección Norte ( Govern de Cantàbria), IVAM (València), Fundació Banc de Sabadell (Barcelona), The Shore Collection (Ohio), Artphilein Foundation (Liechtenstein), Galila Barzilai Collection (Brussel·les), Museu de Valls (Tarragona), Fundació Vila-Casas (Barcelona), Universitat de Barcelona (Barcelona), Col·lecció Ventós Omedes (Barcelona). L'obra de Mar Arza es caracteritza per un tractament plàstic de la paraula i el llenguatge, mitjançant tècniques d'intervenció i reescriptura de textos. Els seus treballs se situen en aquest espai d’intertextualitat on es creuen paraula, significat i cos. Si entenem el cos com un text viu, llavors Mar Arza reescriu cossos, cossos de dones, encastats en lèxics i sintaxi que l'artista desconstrueix, obrint-los així a noves significacions. Mar Arza és una artista compromesa amb resignificar i reescriure el cos femení. Font: Galeria Rocio SantaCruz
• Llobera, Pere
  Pere Llobera es va formar en Belles Arts a la Universitat de Barcelona, entre 2006 i 2007 va ser artista en residència a l'acadèmia nacional d'arts plàstiques d'Amsterdam (Rijksakademie van beeldende kunsten) i entre 2011 i 2012 ho fou a Hangar, el centre obert per a la recerca i la producció artística impulsat per l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya. Per bé que arrela en el món de la pintura, Llobera es reconeix com un artista visual arran de la seva voluntat de desbordar els límits de la disciplina. La seva obra presenta una gran càrrega conceptual, subratllant la bellesa i inutilitat d'allò que s'hi presenta. Segons ell mateix, la seva obra és un magatzem de conflictes, on vol fer neteja per a poder ser feliç. La seva obra es troba present en diverses col·leccions públiques i privades, especialment a catalunya, l'estat espanyol i els Països Baixos, justament els indrets on es concentra la major part de la seva activitat expositiva. Esther Solé
• Estrada Bello, Enrique
  Enrique Estrada Bello fou un pintor i gravador argentí. Col·laborà, com a dibuixant, en revistes i diaris, i es va dedicar a l'ensenyament secundari, la seva especialitat. Fou fundador i president de la Sociedad de Artistas Plásticos Santafesinos, càrrec gràcies al qual conegué a Baldomer Gili Roig durant el seu viatge per l'Argentina l'any 1925. A la ciutat de Santa Fe hi ha el Museo Municipal d'Arts i Artesanies que porta el seu nom. Francesc Gabarrell
• Balasch Solanes, Jordi
  Dibuixant, ilustrador, aquarel.lista i artista plàstic. Més conegut com a dibuixant de premsa, comença a dibuixar al diari "Segre" de Lleida l’any 1986, amb una tira anomenada “Benito Sidral, reportero total”. Al mateix diari publica “L’home del Sofà”, un complement a les informacions sobre la programació de la televisió. L’any 1989 passa a dibuixar al diari "La Manyana" de Lleida, on realitzarà un dibuix diari de crítica local a la pàgina d’opinió fins l’any 2005. Durant tot aquest temps realitza altres il·lustracions pel mateix diari, i segueix explotant el personatge que apareixia al diari "Segre". Publica tres llibres: “Byològic”, que representa la relació entre l’home i la natura a la jungla selvàtica en clau d’humor, "Zaping”, un recull de vinyetes de “L'home del sofà”, i "Marracades”, un recull dels acudits de premsa diaris sobre la política lleidatana durant els anys 1993 al 1994. També ha publicat al diari barceloní "Brusi". Font: lleida.com
• Artigau Seguí, Francesc
  Francesc Artigau és un altre integrant de l’anomenada Generació del 60, un grup d’artistes provinents de l’Escola de Belles Arts de Barcelona que, pels volts de l’any 1966, amb una sòlida formació acadèmica i una evident estima per l’ofici, es donaren a coneixer a partir del que s’anomenà com a neofiguració. De tots ells (Arranz-Bravo, Bartolozzi, Carbó, Chancho, Llimós, Mora, Niebla, Sala, Serra de Rivera i Vilà) Artigau fou el més extravertit, el més obert a l’espectacle humà i a la crònica de la realitat. Partint d’un realisme inicial irònic i crític amb l’entorn burgès del moment deriva, amb el pas dels anys, cap a una accentuació del to intimista, el gust per les forems clàassiques i el diàleg obert entre figures i paisatges. Francesc Gabarrell
• Pinent, Antoni
  Animador, cineasta experimental i comissari d'art contemporani. Les pel·lícules d'Antoni Pinent es caracteritzen per l´apropiació, el treball sense càmera i la manipulació manual del cel·luloide. Ha programat el cicle itinerant internacional "Del éxtasis al arrebato, 50 años del otro cine español" acompanyat del catàleg en format DVD editat per Cameo. El seu treball ha estat projectat en diferents cinemateques, centres culturals i museus internacionals, com el MoMA de San Francisco (2012). Amb retrospectives de la seva obra en diversos països com Argentina (BIM, 2012), el Brasil (DOBRA, 2015) o Espanya (Xcèntric, MUSAC, etc. 2014). Ha rebut el Premi de la II Biennal del 'Museum of Contemporary Cinema' (MoCC. New York / Paris) el 2008 i altres premis i distincions per la seva filmografia. Des de l'any 2014 forma part del grup de comissariat de Los Angeles Film Forum, treballant en el projecte "Ismo Ismo Ismo. Cinema Experimental a Amèrica Llatina". I des del 2022 és el director de l'Intangible. Festival d'Art i Tecnologia de Lleida. Antoni Pinent
• Gallardo Paredes, Miguel Ángel
  Miguel Gallardo fou un dels autors de còmics i il·lustradors més destacats dels darrers quaranta anys al nostre país. Conegut per ser el creador de Makoki l'any 1977, el personatge més emblemàtic del còmic underground espanyol dels anys vuitanta, fou també membre fundador i col·laborador habitual de la històrica revista contracultural "El Víbora". També va crear historietes per a la premsa, com ara les tires de “Buitre Buitaker” per al diari "ABC" o la sèrie “Perico Carambola” per a "La Vanguardia". A partir dels anys noranta Gallardo inicia una prolífica trajectòria com a il·lustrador de premsa en diferents publicacions, també internacionals com el "Herald Tribune", "The New York Times" i "The New Yorker". La seva carrera culmina amb una sèrie de novel·les gràfiques molt personals, carregades de referències autobiogràfiques, com "El informe G" (2001), "Un largo silencio" (2011) o l’aclamada obra "María y yo" (2007), Premi Nacional de Còmic de Catalunya. Gallardo i la seva filla Maria van protagonitzar al 2009 el film documental "María y yo", amb segments animats dels seus dibuixos. Més endavant, Gallardo va realitzar el curtmetratge animat en primera persona "El viaje de María" (2010), sobre la transformadora experiència amb una filla autista. L'any 2020 Gallardo donà a l’Ajuntament de Lleida, amb destí a les col·leccions del Morera, Museu d'Art Modern i Contemporani de Lleida, un fons de 1.500 obres. Es tracta d’un conjunt d’originals i reproduccions que configuren un recorregut per la seva extensa carrera en el món del còmic, la il·lustració, el cartellisme i la publicitat, i que s'integra dins un projecte més global de recuperació i difusió de la memòria de tota una generació de dibuixants que formaren part del còmic underground català durant els anys 70 i 80. Francesc Gabarrell
• Núñez Rodríguez, Marina
  Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Salamanca, Marina Núñez representa a les seves obres éssers diferents, aberrants, monstruosos, aquells que viuen al marge o contra el cànon. Els cossos anòmals que poblen els seus quadres, infografies o vídeos ens parlen d’una identitat metamòrfica, híbrida, múltiple. Hi recrea una subjectivitat desestabilitzada i impura per a la qual l’alteritat no és una cosa aliena, sinó que constitueix bàsicament l’ésser humà. Ha exposat individualment a centres públics com l’Espacio Uno del Reina Sofia (1997), La Gallera de la Comunitat Valenciana (1998), Fundació Pilar i Joan Miró a Palma (2000), església de Verónicas a Múrcia (2001), DA2 de Salamanca (2002), Casa América a Madrid (2004), Institut Cervantes a París (2006), La Panera a Lleida (2008), MUSAC a Lleó (2009), Centre del Carme a València (2010), Sala Rekalde a Bilbao (2011), Patio Herreriano a Valladolid (2012), Sala Alcalá 31 de la Comunitat de Madrid (2015) o Artium a Vitòria (2016). Quant a les seves exposicions col·lectives, es poden destacar “Transgenéric@s” (1998, Koldo Mitxelena Kulturnea, Sant Sebastià), “La realitat i el desig” (1999, Fundació Miró, Barcelona), “Zona F” (2000, Espai d’Art Contemporani de Castelló), “I Biennal Internacional d’Art” (2000, Museo Nacional de Bellas Artes, Buenos Aires), “Ofelias y Ulises. En torno al arte español contemporáneo” (2001, Antichi Granei, Giudecca, Venècia), “Big Sur. Neue Spanische Kunst” (2002, Hamburger Banhof, Berlín), “Pain; passion, compassion, sensibility” (2004, Science Museum, Londres), “Posthumous choreographies” (2005, White Box, Nova York), “Identidades críticas” (2006, Patio Herreriano, Valladolid), “Pintura mutante” (2007, MARCO, Vigo), “Banquete (nodos y redes)” (2009, Laboral, Gijón, i 2010, ZKM, Karlsruhe, Alemanya), “Skin” (2010, Wellcome Collection, Londres), “Genealogías feministas en el arte español: 1960-2010” (2012, MUSAC, Lleó), “Monstruo. Historias, promesas y derivas” (2013, Fundación Chirivella Soriano, València), “La imagen fantástica” (2014, Sala Kubo-kutxa, Sant Sebastià), “Gender in art” (2015, MOCAK, Museum of Contemporary Art de Cracòvia, Polònia). La seva obra figura en col·leccions de diverses institucions, entre les quals el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Artium de Vitòria, MUSAC de Lleó, Patio Herreriano de Valladolid, La Panera de Lleida, TEA de Tenerife, CAAM de Las Palmas, Es Baluard de Palma, Fundació “la Caixa”, Fundación Botín, MAC de la Corunya, CAB de Burgos, FRAC Corse o a la Corcoran Gallery of Art de Washington DC. Actualment resideix entre Madrid i Pontevera, i és professora a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Vigo. Font: Galeria RocioSantaCruz