Informes

Recursos

• Emma es encantadora (pàgina 6)
  Sisena pàgina del primer capítol de la sèrie “Emma es encantadora”, escrita per Andreu Martín i Francisco Pérez Navarro, i dibuixada per Trini Tinturé per a la revista setmanal Lily. Publicada per l’Editorial Bruguera (Barcelona), narra les aventures d’una bruixa moderna adolescent. La idea del personatge sorgeix de la de la pròpia Trini Tinturé, però fou Andreu Martín l’encarregat de desenvolupar-la. Aquestes sis pàgines varen aparèixer per primer cop en el número 1045 de la revista "Lily", de data 14 de desembre de 1981. L’èxit fou aclaparador i l’any 1983 es comença a publicar en altres països, com ara Grècia Aquell mateix any la pròpia Editorial Bruguera la recull en la seva col·lecció "Joyas Literarias Juveniles. Serie Azul”, amb altres sis sèries adreçades al públic femení provinents del còmic britànic i portades de la pròpia Trini Tinturé i Purita Campos. L’any 2006 l’Editorial Glenat va reeditar tota la sèrie integra en dos volums.
• Emma es encantadora (pàgina 5)
  Cinquena pàgina del primer capítol de la sèrie “Emma es encantadora”, escrita per Andreu Martín i Francisco Pérez Navarro, i dibuixada per Trini Tinturé per a la revista setmanal Lily. Publicada per l’Editorial Bruguera (Barcelona), narra les aventures d’una bruixa moderna adolescent. La idea del personatge sorgeix de la de la pròpia Trini Tinturé, però fou Andreu Martín l’encarregat de desenvolupar-la. Aquestes sis pàgines varen aparèixer per primer cop en el número 1045 de la revista "Lily", de data 14 de desembre de 1981. L’èxit fou aclaparador i l’any 1983 es comença a publicar en altres països, com ara Grècia Aquell mateix any la pròpia Editorial Bruguera la recull en la seva col·lecció "Joyas Literarias Juveniles. Serie Azul”, amb altres sis sèries adreçades al públic femení provinents del còmic britànic i portades de la pròpia Trini Tinturé i Purita Campos. L’any 2006 l’Editorial Glenat va reeditar tota la sèrie integra en dos volums.
• Emma es encantadora (pàgina 4)
  Quarta pàgina del primer capítol de la sèrie “Emma es encantadora”, escrita per Andreu Martín i Francisco Pérez Navarro, i dibuixada per Trini Tinturé per a la revista setmanal Lily. Publicada per l’Editorial Bruguera (Barcelona), narra les aventures d’una bruixa moderna adolescent. La idea del personatge sorgeix de la de la pròpia Trini Tinturé, però fou Andreu Martín l’encarregat de desenvolupar-la. Aquestes sis pàgines varen aparèixer per primer cop en el número 1045 de la revista "Lily", de data 14 de desembre de 1981. L’èxit fou aclaparador i l’any 1983 es comença a publicar en altres països, com ara Grècia Aquell mateix any la pròpia Editorial Bruguera la recull en la seva col·lecció "Joyas Literarias Juveniles. Serie Azul”, amb altres sis sèries adreçades al públic femení provinents del còmic britànic i portades de la pròpia Trini Tinturé i Purita Campos. L’any 2006 l’Editorial Glenat va reeditar tota la sèrie integra en dos volums.
• Emma es encantadora (pàgina 3)
  Tercera pàgina del primer capítol de la sèrie “Emma es encantadora”, escrita per Andreu Martín i Francisco Pérez Navarro, i dibuixada per Trini Tinturé per a la revista setmanal Lily. Publicada per l’Editorial Bruguera (Barcelona), narra les aventures d’una bruixa moderna adolescent. La idea del personatge sorgeix de la de la pròpia Trini Tinturé, però fou Andreu Martín l’encarregat de desenvolupar-la. Aquestes sis pàgines varen aparèixer per primer cop en el número 1045 de la revista "Lily", de data 14 de desembre de 1981. L’èxit fou aclaparador i l’any 1983 es comença a publicar en altres països, com ara Grècia Aquell mateix any la pròpia Editorial Bruguera la recull en la seva col·lecció "Joyas Literarias Juveniles. Serie Azul”, amb altres sis sèries adreçades al públic femení provinents del còmic britànic i portades de la pròpia Trini Tinturé i Purita Campos. L’any 2006 l’Editorial Glenat va reeditar tota la sèrie integra en dos volums.
• Emma es encantadora (pàgina 2)
  Segona pàgina del primer capítol de la sèrie “Emma es encantadora”, escrita per Andreu Martín i Francisco Pérez Navarro, i dibuixada per Trini Tinturé per a la revista setmanal Lily. Publicada per l’Editorial Bruguera (Barcelona), narra les aventures d’una bruixa moderna adolescent. La idea del personatge sorgeix de la de la pròpia Trini Tinturé, però fou Andreu Martín l’encarregat de desenvolupar-la. Aquestes sis pàgines varen aparèixer per primer cop en el número 1045 de la revista "Lily", de data 14 de desembre de 1981. L’èxit fou aclaparador i l’any 1983 es comença a publicar en altres països, com ara Grècia Aquell mateix any la pròpia Editorial Bruguera la recull en la seva col·lecció "Joyas Literarias Juveniles. Serie Azul”, amb altres sis sèries adreçades al públic femení provinents del còmic britànic i portades de la pròpia Trini Tinturé i Purita Campos. L’any 2006 l’Editorial Glenat va reeditar tota la sèrie integra en dos volums.
• Emma es encantadora (pàgina 1)
  Primera pàgina del primer capítol de la sèrie “Emma es encantadora”, escrita per Andreu Martín i Francisco Pérez Navarro, i dibuixada per Trini Tinturé per a la revista setmanal Lily. Publicada per l’Editorial Bruguera (Barcelona), narra les aventures d’una bruixa moderna adolescent. La idea del personatge sorgeix de la de la pròpia Trini Tinturé, però fou Andreu Martín l’encarregat de desenvolupar-la. Aquestes sis pàgines varen aparèixer per primer cop en el número 1045 de la revista "Lily", de data 14 de desembre de 1981. L’èxit fou aclaparador i l’any 1983 es comença a publicar en altres països, com ara Grècia Aquell mateix any la pròpia Editorial Bruguera la recull en la seva col·lecció "Joyas Literarias Juveniles. Serie Azul”, amb altres sis sèries adreçades al públic femení provinents del còmic britànic i portades de la pròpia Trini Tinturé i Purita Campos. L’any 2006 l’Editorial Glenat va reeditar tota la sèrie integra en dos volums.
• El mundo de los vencedores (Jardins del Pardo, Madrid)
  Partint de la inquietud generada per la lectura de la novel·la "Mala gente que camina" (PRADO, B. [ed.] "Mala gente que camina". Madrid: Alfaguara, 2006) i motivat per la brutalitat de la repressió franquista, l’any 2010 vaig iniciar un projecte d’arqueologia del franquisme amb el propòsit de fotografiar les residències dels personatges més rellevants de la cúpula dels diferents governs franquistes. Aquest objectiu es va veure lleugerament modificat quan vaig conèixer el procés judicial de l’any 2008, en el qual el jutge Garzón va imputar 35 alts càrrecs de la primera etapa del govern franquista com a responsables de crims contra la humanitat. En el transcurs d’aquest procés, el magistrat es va veure obligat a reclamar les seves actes de defunció per declarar extintes les seves responsabilitats. L’obtenció de còpies d’aquests certificats, on consta la darrera adreça del difunt, em va possibilitar iniciar el projecte i, a la vegada, el va acotar als considerats màxims responsables de la repressió, representants per personatges com Francisco Franco, Nicolás Franco, Serrano Súñer, Juan Vigón, Queipo de Llano o Tomás Domínguez Arévalo. La localització, identificació i documentació de les cases per tot el territori espanyol em va conduir a la consecució d’un projecte que, en un segon estadi, vaig ampliar amb la incorporació de documentació complementària com plànols d’algunes cases o retrats dels personatges. Juntament amb les fotografies dels habitatges, les actes de defunció,i l’auto del procés judicial i una cronologia expositiva, aquesta documentació queda recollida a la pàgina web del projecte (elmundodelosvencedores.com) i es presenta integrada en el relat del procés de treball del projecte. El món dels vencedors, a través de la cara visible de les residències d’alguns dels personatges més determinants de la Guerra Civil i la Dictadura, simbòlicament elementals com a monuments d’autorepresentació, ens ofereix una imatge inèdita del franquisme que dóna compte de l’imaginari històric, cultural i estètic de les elits franquistes, dels seus privilegis i de la impunitat de què han gaudit.
• El mundo de los vencedores (Palacio de Cornide, La Corunya)
  Partint de la inquietud generada per la lectura de la novel·la "Mala gente que camina" (PRADO, B. [ed.] "Mala gente que camina". Madrid: Alfaguara, 2006) i motivat per la brutalitat de la repressió franquista, l’any 2010 vaig iniciar un projecte d’arqueologia del franquisme amb el propòsit de fotografiar les residències dels personatges més rellevants de la cúpula dels diferents governs franquistes. Aquest objectiu es va veure lleugerament modificat quan vaig conèixer el procés judicial de l’any 2008, en el qual el jutge Garzón va imputar 35 alts càrrecs de la primera etapa del govern franquista com a responsables de crims contra la humanitat. En el transcurs d’aquest procés, el magistrat es va veure obligat a reclamar les seves actes de defunció per declarar extintes les seves responsabilitats. L’obtenció de còpies d’aquests certificats, on consta la darrera adreça del difunt, em va possibilitar iniciar el projecte i, a la vegada, el va acotar als considerats màxims responsables de la repressió, representants per personatges com Francisco Franco, Nicolás Franco, Serrano Súñer, Juan Vigón, Queipo de Llano o Tomás Domínguez Arévalo. La localització, identificació i documentació de les cases per tot el territori espanyol em va conduir a la consecució d’un projecte que, en un segon estadi, vaig ampliar amb la incorporació de documentació complementària com plànols d’algunes cases o retrats dels personatges. Juntament amb les fotografies dels habitatges, les actes de defunció,i l’auto del procés judicial i una cronologia expositiva, aquesta documentació queda recollida a la pàgina web del projecte (elmundodelosvencedores.com) i es presenta integrada en el relat del procés de treball del projecte. El món dels vencedors, a través de la cara visible de les residències d’alguns dels personatges més determinants de la Guerra Civil i la Dictadura, simbòlicament elementals com a monuments d’autorepresentació, ens ofereix una imatge inèdita del franquisme que dóna compte de l’imaginari històric, cultural i estètic de les elits franquistes, dels seus privilegis i de la impunitat de què han gaudit.
• El mundo de los vencedores (Palacio de la Isla, Burgos)
  Partint de la inquietud generada per la lectura de la novel·la "Mala gente que camina" (PRADO, B. [ed.] "Mala gente que camina". Madrid: Alfaguara, 2006) i motivat per la brutalitat de la repressió franquista, l’any 2010 vaig iniciar un projecte d’arqueologia del franquisme amb el propòsit de fotografiar les residències dels personatges més rellevants de la cúpula dels diferents governs franquistes. Aquest objectiu es va veure lleugerament modificat quan vaig conèixer el procés judicial de l’any 2008, en el qual el jutge Garzón va imputar 35 alts càrrecs de la primera etapa del govern franquista com a responsables de crims contra la humanitat. En el transcurs d’aquest procés, el magistrat es va veure obligat a reclamar les seves actes de defunció per declarar extintes les seves responsabilitats. L’obtenció de còpies d’aquests certificats, on consta la darrera adreça del difunt, em va possibilitar iniciar el projecte i, a la vegada, el va acotar als considerats màxims responsables de la repressió, representants per personatges com Francisco Franco, Nicolás Franco, Serrano Súñer, Juan Vigón, Queipo de Llano o Tomás Domínguez Arévalo. La localització, identificació i documentació de les cases per tot el territori espanyol em va conduir a la consecució d’un projecte que, en un segon estadi, vaig ampliar amb la incorporació de documentació complementària com plànols d’algunes cases o retrats dels personatges. Juntament amb les fotografies dels habitatges, les actes de defunció,i l’auto del procés judicial i una cronologia expositiva, aquesta documentació queda recollida a la pàgina web del projecte (elmundodelosvencedores.com) i es presenta integrada en el relat del procés de treball del projecte. El món dels vencedors, a través de la cara visible de les residències d’alguns dels personatges més determinants de la Guerra Civil i la Dictadura, simbòlicament elementals com a monuments d’autorepresentació, ens ofereix una imatge inèdita del franquisme que dóna compte de l’imaginari històric, cultural i estètic de les elits franquistes, dels seus privilegis i de la impunitat de què han gaudit.
• El mundo de los vencedores (Pazo de Meirás, Sada)
  Partint de la inquietud generada per la lectura de la novel·la "Mala gente que camina" (PRADO, B. [ed.] "Mala gente que camina". Madrid: Alfaguara, 2006) i motivat per la brutalitat de la repressió franquista, l’any 2010 vaig iniciar un projecte d’arqueologia del franquisme amb el propòsit de fotografiar les residències dels personatges més rellevants de la cúpula dels diferents governs franquistes. Aquest objectiu es va veure lleugerament modificat quan vaig conèixer el procés judicial de l’any 2008, en el qual el jutge Garzón va imputar 35 alts càrrecs de la primera etapa del govern franquista com a responsables de crims contra la humanitat. En el transcurs d’aquest procés, el magistrat es va veure obligat a reclamar les seves actes de defunció per declarar extintes les seves responsabilitats. L’obtenció de còpies d’aquests certificats, on consta la darrera adreça del difunt, em va possibilitar iniciar el projecte i, a la vegada, el va acotar als considerats màxims responsables de la repressió, representants per personatges com Francisco Franco, Nicolás Franco, Serrano Súñer, Juan Vigón, Queipo de Llano o Tomás Domínguez Arévalo. La localització, identificació i documentació de les cases per tot el territori espanyol em va conduir a la consecució d’un projecte que, en un segon estadi, vaig ampliar amb la incorporació de documentació complementària com plànols d’algunes cases o retrats dels personatges. Juntament amb les fotografies dels habitatges, les actes de defunció,i l’auto del procés judicial i una cronologia expositiva, aquesta documentació queda recollida a la pàgina web del projecte (elmundodelosvencedores.com) i es presenta integrada en el relat del procés de treball del projecte. El món dels vencedors, a través de la cara visible de les residències d’alguns dels personatges més determinants de la Guerra Civil i la Dictadura, simbòlicament elementals com a monuments d’autorepresentació, ens ofereix una imatge inèdita del franquisme que dóna compte de l’imaginari històric, cultural i estètic de les elits franquistes, dels seus privilegis i de la impunitat de què han gaudit.
• El mundo de los vencedores (Palacio del Canto del Pico, Torrelodones)
  Partint de la inquietud generada per la lectura de la novel·la "Mala gente que camina" (PRADO, B. [ed.] "Mala gente que camina". Madrid: Alfaguara, 2006) i motivat per la brutalitat de la repressió franquista, l’any 2010 vaig iniciar un projecte d’arqueologia del franquisme amb el propòsit de fotografiar les residències dels personatges més rellevants de la cúpula dels diferents governs franquistes. Aquest objectiu es va veure lleugerament modificat quan vaig conèixer el procés judicial de l’any 2008, en el qual el jutge Garzón va imputar 35 alts càrrecs de la primera etapa del govern franquista com a responsables de crims contra la humanitat. En el transcurs d’aquest procés, el magistrat es va veure obligat a reclamar les seves actes de defunció per declarar extintes les seves responsabilitats. L’obtenció de còpies d’aquests certificats, on consta la darrera adreça del difunt, em va possibilitar iniciar el projecte i, a la vegada, el va acotar als considerats màxims responsables de la repressió, representants per personatges com Francisco Franco, Nicolás Franco, Serrano Súñer, Juan Vigón, Queipo de Llano o Tomás Domínguez Arévalo. La localització, identificació i documentació de les cases per tot el territori espanyol em va conduir a la consecució d’un projecte que, en un segon estadi, vaig ampliar amb la incorporació de documentació complementària com plànols d’algunes cases o retrats dels personatges. Juntament amb les fotografies dels habitatges, les actes de defunció,i l’auto del procés judicial i una cronologia expositiva, aquesta documentació queda recollida a la pàgina web del projecte (elmundodelosvencedores.com) i es presenta integrada en el relat del procés de treball del projecte. El món dels vencedors, a través de la cara visible de les residències d’alguns dels personatges més determinants de la Guerra Civil i la Dictadura, simbòlicament elementals com a monuments d’autorepresentació, ens ofereix una imatge inèdita del franquisme que dóna compte de l’imaginari històric, cultural i estètic de les elits franquistes, dels seus privilegis i de la impunitat de què han gaudit.
• Portada d'Emma (esbós 3)
  Esbós per a la portada del segon volum recopilatori de la sèrie "Emma es encantadora" que Ediciones Glénat va editar l'any 2006
• Portada d'Emma (esbós 2)
  Esbós per a la portada del segon volum recopilatori de la sèrie "Emma es encantadora" que Ediciones Glénat va editar l'any 2006
• Portada d'Emma (esbós 1)
  Esbós per a la portada del segon volum recopilatori de la sèrie "Emma es encantadora" que Ediciones Glénat va editar l'any 2006
• Portada d'Emma es "encantadora" (Vol. 2)
  Dibuix original per a la portada del segon volum recopilatori de la sèrie "Emma es encantadora" que Ediciones Glénat va editar l'any 2006
• Portada d'Emma es "encantadora" (Vol. 1)
  Dibuix original per a la portada del primer volum recopilatori de la sèrie "Emma es encantadora" que Ediciones Glénat va editar l'any 2006
• Dibuix-Poema
• Remacha, Esther
  Vaig néixer a Lleida el 8 d’octubre de 1965. Em vaig iniciar en la fotografia amb 14 anys durant els meus estudis de Batxillerat a l’Institut Joan Oró de Lleida. Més tard continuo la meva formació a l’Escola de Belles Arts de Lleida, on s’imparteixen cursos monogràfics de fotografia. Paral·lelament a la meva afició a la fotografia, curso el Grau en Treball Social a la Escola Universitària de Treball Social de la Creu Roja de Lleida. En acabar els estudis començo a treballar com aprenent a l’estudi fotogràfic DEFOTO de la ciutat de Lleida. El 1998 m’inicio en el món del fotoperiodisme com a corresponsal a Lleida i província del diari "Avui", activitat que s’allarga fins a finals del 1989, moment en què començo a treballar pel "Diari de Lleida", posteriorment "Nou Diari de Lleida". Serà en aquest mitjà on consolido la meva trajectòria professional dedicada al fotoperiodisme i el reportatge gràfic d’actualitat. Entre el 1989 i el 1994 treballo com a reportera gràfica en aquest diari cobrint tota classe d’esdeveniments i notícies de Lleida i província (política, successos, societat, esports...), des de la presa de les imatges fins al revelat i edició de les fotografies (en un primer moment, en blanc i negre i posteriorment, a la redacció del "Nou Diari de Lleida", també en color a partir del 1993). En aquesta etapa, m’inicio també en la docència i imparteixo cursos de fotografia analògica i de revelat de blanc i negre en diferents entitats i associacions, com al Centre Penitenciari de Ponent i diverses associacions de veïns. Com a conseqüència del tancament del diari i de la meva maternitat, em retiro temporalment de la fotografia i començo a treballar en el camp del treball social. L’any 1998 decideixo tornar a la fotografia professional i obro el meu propi estudi fotogràfic a Lleida sota el nom d’ESPAI FOTOGRÀFIC, activitat que m’ocupa fins el seu tancament el 2016. Esther Remacha
• Garcia Corral, Alba
  Alba G. Corral (Madrid, 1977) resideix a La Ràpita, Terres de l’Ebre, des de fa més de cinc anys, on va arribar des de Barcelona. Està considerada un referent internacional en la seva disciplina, per l’envergadura de la seva feina i per un posicionament gairebé polític de la seva condició de creadora. És artista visual, desenvolupadora de codi i docent. Amb formació en enginyeria informàtica, Corral ha estat creant art utilitzant el programari durant l'última dècada. La seva pràctica s'estén a través del directe, el vídeo, els mitjans digitals i la instal·lació. A través de diferents pràctiques artístiques explora narratives abstractes. Fa servir la programació com els seus pinzells, enfocats en la creació de codis que creen eines visuals que donen vida a paisatges digitals abstractes, que dialoguen amb la música que l’acompanya. Un imaginari d’una riquesa cromàtica aclaparadora i esbossos que es ramifiquen creant figures improbables. Composició i programació. Organicitat natural i tecnificació urbana. Matemàtica i art. Binomis que Alba G. Corral ha posat al servei, principalment, de la música electrònica i electroacústica. El seu nom s'ha donat a conèixer mitjançant les seves actuacions audiovisuals en viu on integra la codificació i l'elaboració, en col·laboració amb músics en temps real. Ha treballat en espais com Hangar o centres de creació multimèdia com el Niu del Poblenou. Destaquen les seves actuacions al Sònar, L.E.V, Eufònic, Mutek, el Festival Grec. Una poètica visual que s’ha pogut veure a diversos països d’Europa, Àsia o Amèrica amb formats que van de la instal·lació al full dome. La temporada 2020 – 2021 va ser l’artista invitada del Palau de la Música Catalana. La bona acollida de la seva proposta va propiciar la renovació per la temporada 2022-2023. Font: Lo Pati. Centre d'Art Terres de l'Ebre
• Ximénez, Marga
  Artista plàstica, escultora, gestora cultural, il·lustradora de llibres d'artista i docent. Viu i treballa a Barcelona. Ha realitzat estudis d’art a Barcelona i Londres. A partir de 1998 dirigeix, al costat de la també artista Nora Ancarola, MX Espai 1010, un espai d’art contemporani a Barcelona. També amb Nora Ancarola crea MX Edicions 1010 l’any 2004, una editorial especialitzada en els “llibres d’artista” que l’any 2008 rep el Premi a les iniciatives de l’Associació de Crítics d’Art de Catalunya i des de la qual ha col·laborat amb els poetes Antoni Clapés, Montserrat Abelló, Neus Aguado, Carles Hac Mor, Ester Xargay i Carme Riera. Entre els anys 1998 i 2016 també ha coordinat i comissariat les biennals internacionals d’art tèxtil contemporani de petit format per al MX Espai 1010. En un altre vessant professional, l’educatiu, ha estat professora de l’art i el disseny d’estampats a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. L’obra de Marga Ximenez és eminentment escultòrica, tot i que també ha il·lustrat diferents tipus d'obres literàries. Se l'ha definit com a artista feminista, i ella mateixa no defuig la necessitat de conciliar la condició de dona amb la seva activitat professional. La seva obra proposa una reflexió sobre la pròpia identitat, introduint el concepte d'heteronomia, la multiplicitat d’identitats, que ella adopta per tal que la seva obra parli d’estètica però també de política. En aquesta línia, actualment treballa en l’exploració de l’art tèxtil i la pròpia identitat, en un projecte caracteritzat per aquesta esmentada multiplicitat d’identitats i l’adopció d’heterònims amb els quals —com Yukimaro, Sergio Galan, Pia Remedios, Feliu Esteve o el Col·lectiu Puntes, entre d’altres— ha exposat al Centre d’Art Maristany de Sant Cugat del Vallès, a la fira New Art, al MX Espai 1010 de Barcelona, a la galeria Esposta de Verona, a la Biennal de Tarragona 03 o a la Universitat de Belfast. Això li permet aprofundir en la memòria autobiogràfica d’una família gitana d’origen aragonès vinguda a Barcelona, com a icona d’una societat acollidora de l’heterogeneïtat i diversitat de cultures. L’any 1972 va rebre el Premi Nacional de Disseny d’Estampats, i ha participat a les Biennals de Lausana i Polònia, i a la Triennal Textilia de Vicenza. Francesc Gabarrell
• Giménez, Carlos
  Autor capital dins la història del còmic espanyol, cronista de la dictadura i la transició espanyoles i un dels màxims exponents del còmic autobiogràfic i memorístic. Carlos Giménez ha reflectit la seua biografia en la seua obra. La seua infantesa a les llars de l'Auxilio Social a l'Espanya de la postguerra en la sèrie “Paracuellos”, o les seves primeres experiències com a dibuixant a la sèrie “Los Profesionales”. Com a professional va començar unint-se a l'estudi de Manuel López Blanco el 1959 amb els seus primers treballs professionals per a l'agència Ibergraf. La seua primera sèrie important és “Drake & Drake”, seguida de “Buck Jones”. Va compartir estudi amb Esteban Maroto i Alfonso Usero. El 1963 es trasllada a Barcelona, i s’uneix a l'agència Selecciones Ilustradas de Josep Toutain, on va dibuixar les sèries “Gringo” (1963) i “Delta 99” (1968). Fins aquells moments la majoria dels seus treballs es publicaven en altres països. A l’Estat espanyol Carlos Giménez era quasi un desconegut. L'enlairament com a autor de Giménez es va produir amb “Dani Futuro”, sèrie creada amb Víctor Mora com a guionista expressament per a una nova revista, Gaceta Junior, on va mostrar una evolució sorprenent a la narrativa i participant també en la resolució final dels guions. Les seves inquietuds com a narrador les va seguir plasmant en historietes curtes que va publicar a diferents capçaleres: ""El Miserere"", ""El Mensajero"", ""El estraño caso del Sr. Valdemar"", les quals va alternar amb altres treballs més ordinaris, com “Ray 25” o “Iris de Andrómeda”, totes dues amb Mora. És per aquesta època en què Giménez es va integrar en un altre estudi, amb Luis García i Usero, Premià 3, sota la firma del qual van elaborar còmics com “La isla del tesoro” i “Los 4 amigos”. Aquests treballs contrastaven fortament amb els que després abordaria a les acaballes de la dictadura franquista, més compromesos políticament. Des del projecte fallit “Bandera negra”, passant per la suggerent i poderosa obra “Hom”, o les històries satíriques i de denúncia social que va publicar a El Papus, algunes d’elles centrades en els convulsos anys de la transició, conegudes com la sèrie “España, Una, Grande y Libre”. Va ser el segell Amaika qui va editar aquestes obres tan temeràries en una Espanya encara franquista, i també els següents projectes de l’autor: “Paracuellos” i “Barrio”, que es van oferir per entregues a les revistes Muchas Gracias, Yes i El Papus. Tots dos treballs van atorgar a Carlos Giménez fama internacional. Amb la mort de Franco la firma de Giménez va saltar de la premsa satírica als còmics. Fins a l’any 1982 publica a 1984, Totem, Comix Internacional i Rambla. En aquesta darrera, que ell va ajudar a fundar, publica un altre dels seus treballs més reconeguts, “Els professionals”. L’any 1983 torna a Madrid i des d'allà abordar els seus nous projectes, com ara el reconegut “Rambla arriba, Rambla abajo”, “Romances de andar por casa”. “Sabor a menta” i “Sexo y chapuza” Eren obres d'una carrera en solitari que es van editar, també, a França, i que va alternar amb treballs al cinema, en storyboards com els de “Mar de luna” (Manolo Matji, 1993) o “El espinazo del diabló (Guillermo del Toro, 2001). Al llarg de tota la seva trajectòria Carlos Giménez ha estat, i és, un exemple de narrador complet i compromès amb els seus relats. De com el còmic troba, en la síntesi representativa, fórmules de narració situades a la mateixa altura que les d'altres mitjans en to, ritme, expressió, missatge i transcendència. L’any 2003 rep la Medalla al Mèrit de les Belles Arts. El 2005 va rebre el Gran Premi del Saló del Còmic de Barcelona, com a reconeixement per tota la seua carrera. I el 2009 va estar proposat al Premi Príncep d’Astúries de les Arts. Actualment l’autor viu i treballa a Madrid. Francesc Gabarrell
• Prat Altimira, Ignasi
  Vaig néixer a St. Esteve de Palautordera l’any 1981 i després d’una sèrie de tempetatives acadèmiques fallides em vaig graduar en fotografia a l’Escola Groc de Barcelona, una formació fotogràfica que vaig complementar amb cursos d’especialització a Idep Barcelona i a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Posteriorment em vaig llicenciar en Belles Arts i vaig realitzar el màster en Producció i Investigació Artística a la Universitat de Barcelona. Actualment estic realitzant el programa de doctorat en Art i Estudis Culturals a BAU Centre Universitari de Disseny/Universitat de Vic. Concebo els meus projectes com expedicions als imaginaris de poder, posant el focus en les seves estructures i auto-representacions, amb la intenció de comprendre la seva naturalesa i funcionament. A través de processos de llarg recorregut i formalitzats principalment en produccions fotogràfiques en sèrie, aquestes incursions posen en joc el mateix poder de la imatge per endinsar-se en un ampli espectre de la representació del poder, que recorre des de l’imaginari cultural i històric de les elits franquistes fins a les identitats visuals dels polítics actuals en les xarxes socials, passant per la retratística oficial en democràcia. El resultat d’aquestes investigacions s’ha pogut veure mitjançant exposicions col·lectives i individuals en centres com el MUSAC de Lleó, el Centre de Cultura Contemporània del Carme (València), Arts Santa Mònica de Barcelona, l’Institut d’Estudis Ilerdencs (Lleida), La Capella (Barcelona), Le Breffoi-Salle Nicole Ginoux, Mountrouge (França), el Centro Cultural Conde Duque de Madrid o Fabra i Coats de Barcelona. He editat de forma independent ""El món dels vencedors"", saló de maig i la pàgina web www.elmundodelosvencedores.com. Amb el suport de Rocaumbert F.A. he publicat el llibre ""Cibercràcia"", amb pròleg de Joan Fontcuberta, i també he estat inclòs en la publicació ""Arte español contemporáne""o (1992-2013), editada per La Fàbrica sota la direcció de Rafael Doctor. En col-laboració amb el Museu de Granollers, l’any 2021 he editat la publicació ""Arqueologia d’un inventari. Vida i política dels objectes de la Salvaguarda a Granollers 1936-2021"". Ignasi Prat
• Tinturé Navarro, Trinidad
  Coneguda artísticament com a Trini Tinturé, la seva obra forma part de la història del còmic que, entre les dècades dels anys 50 i 80, s'editava especialment adreçat al públic femení, tant dins el mercat espanyol com 'europeu. El seu fou un estil inconfusible que va crear escola de la mà de l’altra gran autora d’aquesta temàtica, coetània i companya de generació, Purita Campos. Nascuda a Lleida, es trasllada de molt jove a Barcelona per obrir-se camí com a dibuixant. Eren les acaballes de la dècada dels cinquanta i, amb la moda de les històries de fades, aconsegueix feina en petites editorials on comença a treballar en la il·lustració de còmics infantils i juvenils com "Mercedes" (Hispano Americana, 1957), "Trovador" (Ediciones Soriano, 1957) ), "Tres Hadas" (Indedi, 1957), "Mari Luz" (Marco, 1957), "Piluchi" (Hispano Americana, 1959) o "17 Años" (Marco, 1961). L’any 1961 fitxa per la poderosa editorial Bruguera per dibuixar dos personatges clau: Celia i Sissí. Fruit d’aquest treball, ben aviat el mercat britànic s’interessa pels seus dibuixos i comença una fructífera carrera, de gairebé vint anys ininterromputs, per a revistes angleses i escoceses com "June", "Jinty", "Tammy" i altres títols adreçats especialment a les noies. Els seus personatges de més èxit serien "Oh Tinker!" (publicada a l’Estat Espanyol com “El hada violeta”) o "Curly", per a la revista "Twinkl". Del 1981 al 1983 publica a les pàgines de la revista "Lily" (Editorial Bruguera) la seva sèrie més famosa, “Emma es Encantadora”. Tinturé dibuixa el personatge fins al tancament d’aquesta editorial, el 1983. Posteriorment Glenat Ediciones la reeditaria parcialment en dos volums, els anys 2006 i 2008. Després de la fi de Bruguera comença a treballar per l’editorial alemanya Bastei, que aprofita el seu traç perfectament identificable i la seva popularitat per crear un personatge per a la seva capçalera principal, "Biggi", que portava el seu nom. Durant una mica més de cinc anys Trini Tinturé es va vincular a aquesta revista fent les portades setmanals (a tot color) i divuit pàgines interiors. Treballant conjuntament amb tot un equip de dibuixants. L’èxit de la revista alemanya i el personatge que creà feu que els Països Baixos adquirissin la sèrie per a la seva revista "Tina" i, alhora, la contractessin per a la realització d'un personatge setmanal anomenat Micky. També a Holanda va començar a treballar a la revista "Penny" amb il·lustracions i històries curtes de ponis i cavalls. L'any 2023, amb motiu del Saló Internacional del Còmic de Barcelona, fou guardonada amb el Gran Premi Comic Barcelona, en reconeixement a la seva trajectòria professional. El 17 de gener del 2024 mort a Barcelona. Per voluntat pròpia i de la seva família, una part del seu immens llegat es conserva a les col·leccions del MORERA. Francesc Gabarrell
• Les maletes kafkianes
  Emmarcada en el projecte Temps de plom i plata, aquesta videoinstal·lació de Nora Ancarola (Buenos Aires, Argentina, 1955) presenta el treball que l’artista realitza a partir de tres eixos vinculats a diferents moments de la nostra història: l’exili (plom-plata), els sistemes de control (sistemes panòptics) i la gestió del malestar (moments plata). Tres eixos explicats des d’unes maletes com a metàfora del desplaçament, entès no solament com a viatge, sinó també com a trasllat forçós i incert. La maleta de plom de Walter Benjamin, que ens parla de l’exili a través dels passos creuats dels Pirineus. En el llibre La meva travessia dels Pirineus, Lisa Fittko narra la visita del mateix Walter Benjamin un dia de setembre de 1940. Portava una maleta que suposadament contenia un manuscrit inèdit. El dia 26 d’aquell mes troben Benjamin mort a l’habitació d’un hotel de Portbou. El manuscrit no hi era, ni es va trobar mai. La maleta plena de llibres de Frank Kafka, que ens porta a pensar en les possibles sortides que ofereix la vida, en la llum al final del túnel. A Praga, Kafka aplega en una maleta milers de documents: escrits, textos, cartes, anotacions i dibuixos. Els lliura al seu amic Max Brod, a qui fa prometre que els cremarà quan ell no hi sigui. Brod no li fa cas i, quan Kafka mor, supervisa la publicació de la majoria dels escrits.Una tercera maleta que no existeix. És la que ens parla dels 244 milions d’immigrants que hi ha al món. Dels milers i milers de persones que esperen a les fronteres, cada vegada més infranquejables. De les més de 5.500 persones mortes en rutes migratòries entre els mesos d’abril i desembre de 2017. Un nombre no corroborat, perquè és més que probable que la xifra real el superi amb escreix. La majoria són dones i nens que han mort al mar. No tenen veu, no porten maleta.
• sense títol